dimarts, d’abril 25, 2006

ERICH WOLFGANG KORNGOLD O EL DESCOBRIMENT DE LA TEMPORADA (22-IV-2006)

Si hi ha una idea que resumeixi la funció d’avui és aquesta: per primera vegada en molt de temps hem sortit plenament satisfets de la representació. Per diversos motius i per tots ells alhora. L’espectacle en conjunt ha estat d’un nivell remarcable, tant vocalment com escènicament, amb veus i idees interessants i encertades. Tanmateix, el principal motiu de satisfacció és haver descobert —després de massa dècades, també s’ha de dir— l’òpera de més anomenada de Korngold. A Die tote Stadt (1920), es pot apreciar el músic que va triomfar a Hollywood anys a venir, però també es pot ponderar el seu postromanticisme afí a Strauss, Mahler i Puccini, tres autors que van veure d’entrada en el de Brno un nou valor sòlid per a l’òpera. De fet, les influències d’aquests compositors es poden observar, en ocasions, no del tot integrades, aquí i allà al llarg de l’òpera. De la música de Korngold m’ha interessat especialment la densitat i la riquesa orquestrals: el metall hi té un paper fonamental, les dues arpes al fossat no són casuals i el tractament del piano és realment original i, segons com, tètric. A més, els llargs tenuti amb notes greus --que, interpretats pels violoncels o contrabaixos, sostenen tot un edifici sonor-- tenen un alt voltatge líric. Korngold no renuncia a la melodia --hi ha deixes de gènere de les àries sentimentals de l’opereta, cosa que és d’agrair-- i empra el tema de Paul com la clau de volta de l’edifici que mostra alhora la ineluctabilitat del destí humà i la fugida cap endavant del protagonista. Especialment emotiu és el duo envolvent del primer acte, que té reminiscències de l’himne a la lluna de Rusalka.


Pel que fa a l’escena, el director Willy Decker ha fet una bona feina; sense confegir del tot una decoració desolada aconsegueix transmetre la morbidesa de la vida de Paul amb elements extrets d’un pis antic (la porta, el terra, el sostre). El vestuari pretén ser de l’època en què transcorre l’acció. I la imatge de la dona morta és omnipresent pertot. El més original és la doble plataforma per il·lustrar sobre l’escena el món de la realitat i el món del somni. Pel que es veu Korngold va sentir-se atret per les teories de Freud i les va transportar a l’òpera. D’una manera reeixida.


La idea de Korngold en adaptar l’obra de Rodenbach a un llibret deuria ser la de captar la relació d’afinitat —les correspondències baudelairianes— entre una ciutat fantasmagòrica, fosca, grisa i decadent i un home abatut per la mort de la seva dona, tancat en si mateix i que passa els seus dies recordant el seu passat feliç al costat de Marie. S’ha de dir que l’opera no aconsegueix fer-nos veure aquest paral·lelisme, amb tota probabilitat ben evident en la novel·la. Aquí hi ha un drama autènticament personal que té, però, diversos, nivells de lectura. Perquè Paul és el símbol de l’home i de la seva soledat existencial, d’un amor decebut per l’adveniment de la mort injusta, però també es el símbol d’una humanitat que es mira el melic i que no sap escapar d’una decadència moral que amenaça d’autodestruir-la. La solució final adoptada per Korngold també ofereix diverses lectures. La frase commovedora que pronuncia el protagonista ("La vida ens separa de la mort, terrible manament!") i el fet que constati que a la terra no hi ha resurreccions no són necessàriament indicis d'una salvació personal o un guariment de la seva obsessió patològica. Poden ser un signe de resignació o, com he dit, una fugida endavant.

Les veus han estat a la línia del notable. Més que correctes. I les actuacions dels personatges a escena han estat remarcables per la seva entrega i capacitat. A mi m’han vingut ganes de conèixer més coses d’aquest tal Korngold. Intentaré acostar-me a les que va fer amb intenció de pur músic i deixaré per més endavant les músiques de pel·lícules. En qualsevol cas, diria que Korngold ha entrat per la porta gran al públic del Liceu i que, a risc de ser exagerat, ja forma part de la nostra tradició de referents.

divendres, d’abril 21, 2006

SOBRE LA BARCELONETA DE SEMPRE

Al canal local de Badalona fan un reportatge força interessant sobre la Barceloneta i el seu futur. Deu ser un reportatge encarregat per la xarxa de televisions locals que, des que funciona, els ha elevat notablement el nivell de qualitat. El president de l’associació de veïns del barri afirma que la Barceloneta està morint d’èxit i té tota la raó. La demanda de pisos —essencialment petits— en un barri popular, de carrers tortuosos i a vora mar s’ha disparat des d’uns anys ençà. I no són només els d’aquí els que volen tenir el seu piset a la platja de la ciutat. També hi ha estrangers. Això farà que en poc temps hi hagi una substitució generacional i que els habitants autòctons de la Barceloneta, els que sempre hi han viscut i estimen el barri com a propi, quedin extingits en una dècada a tot estirar. Això a banda de les reformes amb què amenaça el consistori i que probablement consistiran a destruir la personalitat del barri, com ha passat a l’ara anomenat Raval (Benet i Jornet se n'ha queixat amargament) i com passarà també al barri de Ribera. I és que, juntament amb el Poblenou, la Barceloneta és el barri que més de pressa està canviant. I aquesta transformació, pel fet de ser ràpida, serà dolorosa per a molta gent que hi té records. Jo encara vaig arribar a veure els banys Sant Sebastià, amb la piscina fonda que tenia vidres inferiors que permetien veure les immersions dels banyistes des d’una perspectiva inusitada. Amb les casetes per canviar-se i aquella estàtua d'una foca negra que presidia un extrem de no sé quina de les piscines, crec que la de nens. També vaig freqüentar durant uns anys el Club Natació Barcelona al qual havia d’accedir-hi a través del passeig Nacional. O de l’antiga Riba. La Barceloneta ha estat un exemple de barri mal girbat, popular i fins i tot pobre i brut, però interclassista, on --entre d'altres-- la gent de classe mitjana o encara més enllà anava els diumenges a fer el vermut o la paella sobre la sorra de la platja. Va ser durant molts anys l’única porta de Barcelona oberta al mar. L’últim gran canvi ha estat el trencament del passeig que portava a l’escullera i, al capdavall de tot, al restaurant Porta Coeli. Per no mencionar l’aplicació al peu de la lletra de la llei de costes, que es va carregar els xiringuitos a peu de platja però que ha deixat dempeus altres construccions lamentables per tota la geografia catalana i espanyola. L’arranjament del litoral amb criteris draconians ha mort una part de l’esperit del barri. I ara els toca als quarts de casa. En aquest país en què vivim no hem sabut conservar sinó destruir. Aquest vertigen tanàtic farà que ara es perdi tota la idiosincràsia d’un barri: les seves cases, els seus comerços, els seus racons i la seva gent. I, el que és pitjor, el nostre passat.

diumenge, d’abril 09, 2006

L’EVANGELI SEGONS JUDES

És realment curiós que una troballa d’aquesta presumpta magnitud es difongui a bombo i plateret per televisió, paper i internet en aquestes dates pròximes a Setmana Santa. El qui estigui curat d’espants sabrà què significa aquesta casualitat. Com a curiositat de la història i de la civilització, la troballa té tots els fonaments per ser atesa amb seriositat. Aquest manuscrit és una prova fefaent que, diguem-ne, desentona de la tradició que ens ha arribat fins avui dia i que ha estat considerada per l’Església com a canònica. I aquí s’ha de començar a fer distincions. Perquè tanta expectació és vista per uns com una oportunitat per trobar amb més precisió una veritat històrica i, per tant, documentada; no hi ha dubte que aquest és el camí a seguir. Però, per a altres, aquest text és una oportunitat única per erosionar la credibilitat del Cristianisme i en particular de l’Església catòlica i del Vaticà. Al National Geographic ja donen ingènuament per fet que aquesta és la troballa de la humanitat; només cal mirar la seva pàgina electrònica. Però qualsevol historiador seriós i, sobretot, prudent sabrà que el debat només acaba de començar i que ningú pot preveure o saber com ha d’acabar. Si acaba. I el debat es pot fer sobre el text mateix (la veracitat del text), sobre la seva transcripció i, el que és més important, sobre la seva interpretació. Jo no posaré en dubte l’antiguitat i la datació que han establert amb mitjans que poden semblar molt solvents però que, com altres, han fallat en moltes ocasions. Em sembla que la clau del text que ja podem llegir en copte i en traducció anglesa a la xarxa es troba en una triple pregunta: qui el va escriure, quan el va escriure i per què el va escriure. Són preguntes que, de moment, no es poden respondre. Vull dir que els especialistes no les poden respondre ni les podran respondre durant un temps que m’imagino que serà més aviat llarg. No cal dir que les intrigues que planteja aquest còdex no tenen res a veure amb la novel·la infumable de Dan Brown com ha insinuat ja algun diari de dubtosa professionalitat (de fet, si algú se la fumés obtindria efectes més al·lucinògens que amb les drogues de síntesi més sofisticades). I és per això que cal parar atenció. Perquè aquest document ens pot canviar la percepció de la història. Com també ens pot fer canviar la percepció de la història la demostració que Cristòfor Colom pertanyia, com sembla, a la família barcelonina Colom i Bertran.

La lectura d’aquest evangeli no desmenteix en absolut el que pregonen els sinòptics: l’existència de Jesús, el seu tarannà i la seva missió redemptora. Al contrari, aquest document, reforça aquesta posició històrica i religiosa. Ara, el Jesús que apareix en aquest text parla d’una manera força més crítptica que als evangelis canònics i té una relació força més distant respecte dels seus deixebles. Respecte de tots menys un: Judes. Judes és presentat com un confident lleial i fidel i esdevé en determinats passatges el centre marcat de la narració. Jesús li explica, com qui no vol, els secrets del paradís i li confirma que serà el tretzè i esdevindrà un home odiat «per les altres generacions». Cal suposar, doncs, que Judes ja era odiat en el moment en què es va escriure el text.

Hi ha una altra cosa que crida l’atenció i és la persona que escriu el relat. Perquè aquí no es parla en primera persona sinó en tercera. I el narrador, que amaga deliberadament la seva identitat, diu conèixer intimitats de les converses entre Judes i Jesús.

En resum, la primera impressió --naturalment revisable-- que un hom pot extreure de la lectura indirecta del text a través de la traducció anglesa, sense tenir en compte les recomposicions dels editors, és que el text podria fer-nos canviar la percepció de la figura històrica de Judes però no pot fer-nos canviar la visió —històrica, insisteixo— de Jesús.