dimecres, de maig 24, 2006

SOBRE CATERINA ALBERT O VICTOR CATALÀ

Fan un reportatge a TV3 sobre Caterina Albert. Hi surten diverses crítiques que en valoren principalment la voluntat per fer-se un lloc en un món d'homes i per a homes, un context que marginava qualsevol intent de veu femenina. Però no escolto que ponderin amb el mateix èmfasi el fet que Albert sigui una de les escriptores més originals i representatives d'una manera d'escriure, d'una escola o fins i tot d'un país. I és que, al modest parer meu, aquests són els motius pels quals Albert apareix a tots els manuals de literatura catalana.

dimarts, de maig 23, 2006

ARIODANTE, DE HAENDEL (20-V-2006)



L’òpera barroca té diferents elements que l’allunyen d’una manera definitiva del nostre gust i la nostra sensibilitat. Un primer que se m’acut és que es basa sovint en motius mitològics; en aquest cas en una mitologia literària més moderna. Un segon motiu és que les correspondències entre els personatges de ficció i els espectadors són terriblement allunyades i, per tant, l’òpera no aconsegueix la categoria de drama entès en el sentit de drama humà. Observa un hieratisme que la fa un producte arqueològic —o musicològic— d’interès, però la implicació de l’oïdor en l’obra és molt limitada. També des del punt de vista formal queda allunyada del nostre horitzó d’expectatives. L’òpera està interpretada per un grup instrumental reduït, amb clars signes d’escola —com ara l’ús i tractament de l’oboè, del clarinet i de les trompes o el bandejament del vibrato a la corda— i unes veus que han de tenir una enorme agilitat que va, és clar, en detriment del volum i de l’expressió. No cal dir que no tot el barroc és això. Bach és molt més modern que Haendel perquè se’l pot actualitzar amb més facilitat i perquè les seves obres transpiren una sinceritat que l’obra de Haendel no té. Si descomptem el Messies, alguns motius del qual estan apuntats o transcrits en aquest Ariodante.


La qüestió és que aquesta òpera té un interès més històric que humà. La idea de representar l’obra com si es tractés d’una funció de putxinel·lis —no pas titelles, com alguns han dit— és brillant; almenys d’entrada. Però les tres hores vistes des d’aquesta òptica acaben fent-se monòtones. Tanmateix, se li ha de reconèixer al regista l’originalitat i també el gust del muntatge que excel·leix sobretot en el joc de llums. Llums que pretenen realçar els diferents quadres de l’obra. De les veus destacava molt per sobre de les altres la mezzo Vesselina Kasarova, amb poc volum però gran presència i, sobretot, amb una agilitat i una precisió rítmica com poques hem pogut escoltar al Liceu. I això que el tempo imposat pel director no deixava lloc a les llicències. Una autèntica ametralladora sonora. Ofèlia Sala ha fet el paper de Ginevra amb absoluta correcció i convicció però el seu agut és brut, inexacte i vacil·lant i la coloratura no permet velocitats elevades. Tot i això, cal convenir a dir que Sala és una cantant que encara ha d’anar més enllà. El baix cantant no té un paper de primer ordre i el tenor que fa de Lurcanio tenia una bona veu però una tendència a la laxitud el feia desafinar en algunes ocasions. També s’ha aplaudit molt Dalinda —Elena de la Merced. I amb justícia. Pel que fa a la direcció, Harry Bickett —que també tocava el clavicèmbal en els recitatius— ha aconseguit transformar el grup de professors de l’orquestra del Liceu en un grup barroc, tant per l’estil com per l’expressió. Ariodante no s’havia estrenat fins avui a Barcelona. Cal preguntar-se per què. La meva resposta la tinc clara: és una òpera d’escola però no de repertori.

dimarts, de maig 16, 2006

ELS AMICS DE L'ÒPERA DE BILBAO

És reconfortant comprovar com allò que denominen societat civil té moviment propi en molts diversos àmbits. A propòsit d' Els contes d'Hoffmann que fan a TV2 entrevisten el president dels amics de l'òpera de Bilbao. És a dir, la Mirna Lacambra del País Basc: amb la mateixa empenta i iniciativa però amb força més recursos pel que puc veure. S'han proposat una empresa faraònica que ja veurem si arriba a port. Volen fer el que ells anomenen "Tutto Verdi", és a dir, volen interpretar totes les òperes de Verdi incloses les diferents versions de cada obra. Només que realitzin la meitat del projecte ja serà recordat a la història de l'espectacle. Evidentment sense els diners públics del Govern Basc i dels mecenes i patrocinadors aquest projecte no fóra possible. Però també és cert que sense l'entusiasme, l'ambició i l'afició d'uns quants promotors particulars Bilbao no acumularia a hores d'ara unes quantes dècades de bona tradició cultural operística. Per molts anys.

diumenge, de maig 14, 2006

MALÈVITX A LA PEDRERA


Des de fa uns anys la Fundació Caixa de Catalunya ha apostat per muntar exposicions antològiques, significatives i representatives de l’art del segle XX. I evidentment l’avantguarda hi ha tingut un paper principal. Aquesta opció ha estat un encert absolut i incontestable. Ni la Caixa de Pensions ha pogut igualar l’esforç sostingut i d’alta qualitat que ha demostrat la Caixa de Catalunya en la tria dels temes, del seu públic i en els mitjans que hi posa a disposició d’aquell. Els de la Pedrera van ser els primers a plantejar les exposicions com una mostra oberta a tothom, tingués o no compte corrent a l’entitat, en sabés poc o molt, visqués a Madrid o a Barcelona. D’aquesta manera la caixa d’estalvis pren el seu pristi i autèntic sentit: servir els altres. I realment ho ha fet des que va adquirir aquest edifici tan atractiu i estrany que és la Pedrera de Gaudí.
Com en altres ocasions, ara hi podem veure un pintor de referència; poc conegut del gran públic, però de referència obligada. Rus, és a dir, del tot forà per aquestes latituds. I com en altres ocasions la mostra és una antològica que ens permet veure la trajectòria personal de l’artista, que és també l’evolució de la pintura de la primera part del segle XX.

La veritat és que Malèvitx mostra al llarg de l’exposició una personalitat que potser ha estat massa canviant i subjecta a les modes. Dic potser perquè en gairebé tots els estils que va tocar té alguna o algunes obres mestres. Des de l’impressionisme puntillista fins al suprematisme i postsuprematisme, passant pel simbolisme i el primitivisme, Malèvitx ens apareix preocupat per l’adhesió a noves maneres de fer, a noves concepcions artístiques; preocupat, en fi, per la investigació plàstica, que és un dels grans quès de l’art del segle XX. A un amant de les avantguardes històriques el que li pot interessar més és l’etapa cubofuturista més que no pas l’abstracció de les subsegüents tendències. Malèvitx sap, com pocs, descompondre la figura tridimensional en plans que deconstrueixen la realitat, però alhora li imprimeix un dinamisme que prové, no hi ha dubte, de l’escola de Marinetti. Malèvitx fa un pas previ a l’abstracció que és l’anomenat al·logisme, fonamentat en el coneixement del fenomen trasmental o Zaum. Potser d’una manera més teòrica que pràctica però fa aquest pas. Això el lliga també amb l’esperit del Dadà de Zürich. En canvi, la pintura basada en la geometria de les formes —quadrat, cercle i creu— i els colors de catàleg constitueixen al modest parer meu una pintura completament previsible. I els arquitectons poden veure’s com una gran aixecada de camisa, si no fos perquè constitueixen una visió tridimensional de la metròpoli moderna i un camí lògic —de la pintura a l’escultura— en l’evolució personal que d’altres també han fet.

dimecres, de maig 10, 2006

HANS ARP, POETA DE LA FORMA PURA

Fan una exposició al Museu Correr de Venècia que malauradament em perdré. És una antològica de Hans Arp i la seva dona Sophie Taeuber-Arp; Arp és un dels meus poetes plàstics preferits. Aquí a la Miró ja en van fer una a finals del 2001 però sembla que aquesta és més completa. Dic poeta plàstic perquè se’m fa estrany titllar Arp de pintor. Fóra un acte d’inconcreció, d’ignorància o fins de menyspreu. Hans Arp —i no Jean Arp com volen els francesos— és per a mi l’inventor de la forma artística pura, amb color o sense. Arp introdueix també el recurs del volum i del relleu en els seus quadres i converteix les seves peces escultòriques en inquietants i puríssimes emanacions de la introspecció, la qual poua en la natura. De fet, la seva pintura ja conté en germen la seva magistral obra escultòrica en bronze o marbre. Els seus contorns suaus i corbs, l’abstracció dels volums i els ressons naturals fan de les seves peces representacions d’allò que pot arribar a ésser però que no és. O d’allò que és però que no pot arribar a ésser. No hi ha dubte que abans que Miró, Arp s’erigeix en el mestre de la forma irreal però inspirada en la realitat. I encara hi ha un altre tret en la seva obra que em sembla fonamental, decisiu: i és el del dinamisme de les formes. Els contorns que crea no són monolítics o petris; van d’aquí a allà, tenen un moviment intern, un desenvolupament temporal, una torsió que els informa i els conforma. Probablement aquest dinamisme prové d’influències futuristes però Arp n’ha depurat les arestes i les ha transformades en elegants i suaus però inesperades sinuositats. La seva obra no té com la dels escultors futuristes tensió interna. És, paradoxalment, una obra clàssica de l’avantguarda. De la primera avantguarda! El dia que acabem de valorar i comprendre l’obra d’Arp potser serem més sensibles i, sobretot, més feliços.

dimarts, de maig 09, 2006

ENCARA EL NOUCENTISME I ORS

Llegeixo a l'Avui del 9 de maig la resposta que fa Jordi Albertí i Oriol a l'article de Sebastià Alzamora en què qualificava de feixista el moviment noucentista de principis de segle. Albertí és un vell conegut de la facultat de Filologia i és col·lega de publicacions a la Revista de Catalunya. És un bon coneixedor de l'obra orsiana i l'ha difós amb ponderació amb els seus escrits. La seva resposta significa probablement caure en la provocació d'Alzamora però serveix per posar alguns punts sosbre les is. Ja és del tot indicatiu que el Noucentisme en general però especialment el Noucentisme orsià i carnerià sigui escarnit per determinats sectors. Consideren que el Noucentisme és un moviment de dretes. Convergent, vaja, per dir-ho en termes actuals. Ignoren les personalitats complexes i evolutives de llurs membres i falten a la veritat amb un absolut esquematisme manualesc. En el fons, aquesta actitud agra és producte de l'admiració malsana que senten pel moviment i d'una sèrie de complexos autodestructius. Ningú pot negar a hores d'ara que el Noucentisme va articular el país d'una manera exemplar, amb visió de futur i, el que és més important, de manera inclusiva. Prat no va segregar ni marginar mai ningú. Tothom qui valia, comptava. Perquè, com ell deia, darrere els generals qualsevol exèrcit ha de tenir els seus sergents i, naturalment, la tropa.
Sense el Noucentisme la cultura catalana probablement no hagués aguantat els 40 anys de franquisme i hagués sucumbit sense remei. Qualsevol política cultural que es faci a Catalunya s’ha d’emmirallar en l’exemple de Prat de la Riba i companyia. Perquè el Noucentisme no han estat només quatre biblioteques i unes quantes infraestructures més. Ha estat tot un pensament i una actitud ètica davant el futur d’un país per al qual —com diu Joan Argenté tot traduint Brel— viure és un plet.

"DIE ZAUBERFLÖTE" A SABADELL (7-V-2006)



Fa mesos que vaig comprar dues entrades per a una funció de La Flauta Màgica, de Mozart. Hi vaig amb la Núria, que a 7 anys es coneix de cap a cap, com un liceista més, els intríngulis de la trama i els passatges més remarcables. Si hi ha un exemple de tenacitat i eficàcia (eficiència en dirien els anglòfils) en el món de la música no hi ha dubte que és el cas dels Amics de l’Òpera de Sabadell i de la l’Orquestra Simfònica del Vallès. Fins al punt que parlar d’òpera al nostre país avui dia no és tan sols parlar del Liceu sinó que és parlar també de la temporada Òpera a Catalunya. Més i tot que parlar de Peralada. Els amics de Sabadell han aconseguit crear, amb els anys, una temporada d’òpera estable, atractiva i més que digníssima amb uns recursos limitats —que sobretot s’aprecien en les produccions— i uns cantants que són majoritàriament de casa.


La flauta màgica pot semblar una òpera de poc abast per als llecs però fer-la ben feta ja és tota una altra cosa. Es requereixen unes veus molt específiques —i se’n troben poques— i una posada en escena original i simbòlica. Em sembla que la relació entre els recursos i els resultats en el cas de Sabadell és sempre excel·lent. Ja ho era fa anys i ho continua essent.


El muntatge de Pau Monterde és, com de costum, original. Destacaria els animals domptats pel so de la flauta de Tamino que són representats per persones encartutxades en una funda terrosa i que representen simbòlicament la vida del bosc. Destacaria també la idea de fer cantar la Reina i Sarastro, els antagonistes i protagonistes en un segon pla a sobre de plataformes que els converteixen en éssers que van més enllà dels humans, en autèntics valors i models. Mentre que la reina encarna la venjança i l’odi, Sarastro representa la justícia i l’amor. El que no es pot mostrar físicament per manca de diners es mostra amb la llum o els cortinatges daurats o platejats segons que representin un o altre món.


Carles Cosías és un tenor més líric que lleuger amb un volum limitat però de veu plena i abaritonada en els greus. Ha anat guanyant presència i qualitat al llarg del primer acte. El començament ha estat dubitatiu i d’afinació inexacta. Els passatge que li van millor a la veu són els concertants i els moments de força. Les zones delicades, com l’ària de la flauta de primer acte, són menys vistosos perquè la seva emissió, com a bon líric, no és fàcil en els aguts ja que ja nota de pas no és gaire elevada. Hi ha moments en què arriba als aguts amb precisió d’afinació però amb veu plana, sense el vibrato que dóna la veu quan un emet una nota i que fa saber al públic que el cantant pot fer el semitò superior.


Sung-Eun Kim ha estat una notable Pamina. Amb una veu rodona i plena ens ha conseguir emocionar en alguns passatges. L’afinació és bona i en alguns moments del segon acte ha estat de gran precisió i classe.


Si algu pot destacar per la seva teatralitat i per la manera de representar el personatge a l’escena aquest és Papageno. Toni Marsol, a qui conec per haver fet un dels reis d’Orient de l’òpera Amahl i els visitants de la nit, ha fet una interpretació molt bona. Per convincent i per qualitat de veu a pesar d’una vibració de veu no homogènia segons el passatge d’emissió.


Tant Tamino, com Pamina i Papageno tenien una veua que omplia el teatre i que arribava fins a les nostres modestes localitats de darrera fila. La Reina de la Nit i, sobretot, Saratro han estat els grans fiascos del vespre. la reina ha fet totes les notes però li faltava l’agilitat extraordinària i la precisió en l’afinació que requereix el paper. Sarastro, en canvi, ha estat un personatge anodí en el qual la seva veu migrada i de poca presència no es corresponia amb l’autoritat que ha d’emanar del paper. En la segona ària del segon acte el públic s’ha posat notablement nerviós. Potser és la veu més difícil de trobar per a una temporda com la de Sabadell. Coses que no signifiquen que el baix hagi complert amb correcció i discreció.


Les tres dames han fet unes intervencions excel·lents tant vocalment com dramàticament. Ha estat del millor de l’òpera. I els tres nens no eren nens ni pel sexe ni per l’edat. És clar que ho han fet bé les tres noies — o millor dones— que han triat per crear-los. És l’únic punt en què s’ha fet trampa.


L’orquestra ha sonat bé. Les trompes han desafinat però ja és un costum inveterat. El glockenspiel de Papageno era electrònic i sonava massa. El director no ha encertat alguns tempi. Alguns per lents i altres per un pèl ràpids. És clar que això és qüestió de gustos i de la manera de llegir la partitura, que no sempre és clara en aquest sentit. Sí que hi ha hagut, però, desajustos entre els solistes i l’orquestra i això ja és una mica més greu.


El resultat ha estat notable i ens ha permès escoltar una òpera que és, dic jo, com el porc: una òpera en què no hi ha res que es pugui desaprofitar. La Núria ha aguantat bé el primer acte amb els prismàtics i els seus comentaris cada vegada més encertats. A la segona part, més llarga, ha acusat el cansament però per sorpresa meva ha arribat bé fins al final.