dilluns, d’octubre 30, 2006

SOPAR-HOMENATGE A JOAN ARGENTÉ AMB MOTIU DE LA CONCESSIÓ DE LA CREU DE SANT JORDI (27-X-2006)


Ahir es va celebrar al menjador del Club Natació Badalona el sopar en homenatge de Joan Argenté. En Valentí Soler, un altre poeta, m’havia tramès per correu electrònic, fa dies, la invitació oficial. Mai m’han agradat gaire les trobades socials però la Mercè i jo vam decidir que l’ocasió mereixia que hi assistíssim atès que jo li havia dedicat un article prou extens a la “Revista de Catalunya”. En Joan Argenté és, essencialment, dues coses alhora que s’interrelacionen i s’imbriquen: és un bon poeta i, per sobre de tot, és una bona persona. El meu pare m’ho ha dit sempre i, com de costum, ell que té un ull clínic envejable per clissar la gent, tenia raó.

La cita era a les nou del vespre al Club, com en diuen aquí. En aquell precís moment d’arribar el poeta era al vestíbul del pis superior i esperava ésser entrevistat per a la TV de Badalona, crec. Per aquest motiu no l’hem pogut saludar aleshores sinó més endavant, abans de començar a sopar. Nosaltres crèiem ingènuament que els llocs estarien assignats anticipadament a manera de casament. Res més lluny de la realitat. Quan hem arribat el menjador era ple de gom a gom i amb prou feines s’albiraven cadires buides. He deixat a la Mercè l’àrdua feina d’aconseguir un lloc adequat, ella que és especialista en aquest tipus de comeses. I a fe que se n’ha sortit. Al final hem quedat situats al davant del novel·lista Julià de Jòdar i la seva dona, a la dreta del catedràtic de bromatologia Abel Mariné i a l’esquerra d’una tia de la Mercè i d’una seva amiga. A dos quarts de nou ha fet acte de presència, mitja hora tard, com la gent important, l’alcaldessa de Badalona, que s’ha assegut enmig dels Argenté ―el poeta presidia el sopar― i de l’Ibàñez i la seva dona.

L’Albert Ibáñez, pel que es veu, era l’organitzador de la trobada i el mestre de cerimònies de l’acte. Ens ha convidat a sopar i ens ha emplaçat als parlaments posteriors. Ell va ser també qui va dirigir el recital poeticoteatral al Zorrilla. El sopar no era, pel preu que hem pagat, una cosa de l’altre món: correcte, sense res més a dir. La vedella era, això sí, tendra i gustosa. El primer plat tenia pretensions deconstructives i el pastís de les postres ―que jo hagués substituït per una bona macedònia— era, segons, la Mercè, molt bo. Els vins, blanc i negre, de Peralada. Ha estat llàstima que no fos un dinar: hauríem pogut veure el mar de primera línia estant.

Un cop hem sopat, han començat els parlaments i les dedicatòries. Li han regalat una petita estàtua que reproduïa en coure i projectada en alçada la creu de Sant Jordi que li havien imposat. Realment molt maca. L’Abel Mariné ha recordat el professor de dret mercantil que els havia obert horitzons en la Catalunya fosca del franquisme. Algun company de l’institut ha rememorat escenes acadèmiques i teatrals. De Jòdar també ha parlat però no hi era quan ho ha fet. Alguns companys d’orfeó han cantat dues cançons. Una d’elles basada en el poema d’Argenté que parla dels tres Reis: d'un grec, d'un groc i d'un negre. La Coloma Lleal, antiga col·lega a la Universitat de Barcelona, ha fet un parlament divertit i realment revelador. Ens ha explicat que un llibre seu que va trametre a Argenté per tal que aquest li’n fes el pròleg s’havia de dir “Des dels sons” però que per un error mecanogràfic portava per títol “Dels dels sons”. Argenté, dit i fet, va trobar un sentit a aquella expressió i en va fer un pròleg amb tots els ets i uts. Lleal, a la vista d’això, no es va veure amb cor de canviar el títol i així es va publicar. Valentí Soler ha fet un semblança poètica de l’home i de l’escriptor i ha destacat que Argenté és un “amic dels seus amics”. Finalment, ha pres la paraula l’alcaldessa que, en aquesta ocasió, ha parlat amb discreció i correcció i ha clos dignament els parlaments abans que prengués la paraula Joan Argenté. El poeta ha agraït a tots els presents l’homenatge i ha llegit un poema del seu darrer llibre Aproximadament a l’entresòl, l’escala és fosca: “Juntament amb Josep Villaubí, he après una estètica més o menys així”. Argenté n’ha fet un privilegiat comentari de text i ens ha fet veure coses que a molts ens havien passat per alt. Ja és revelador el lema d’Ausias March, que ens fa conèixer la funció que té la poesia per a Argenté: mirar sense ulls, conèixer una realitat oculta o, si més no, invisible d’entrada. Després, el poema es converteix en una mena de joc en què el poeta va emprant com a rimes dels versos pentasíl·labs organitzats en sextets tots els sons vocàlics de la llengua catalana. És un poema que pot resumir la manera d’entendre la poesia d’En Joan. Una poesia que juga amb els sons i que pretén arribar a una coneixença més enllà dels pressupòsits de què parteix.

Jo li he dedicat el darrer article meu, que tracta de Trinitat Catasús, i li he posat un escrit que fa més o menys així: “Per a Joan Argenté, en agraïment pel tracte cordial i amistós que sempre m’ha dispensat i, naturalment, per la seva obra”. En sortint, he anat a saludar Odile Arqué i l’he felicitada per la seva adaptació catalana de l’òpera Amahl i els visitants de la nit. Li he comentat que la seva lletra mai grinyola i fa de bon cantar. Fins i tot li he cantat el fragment del baix en què remercia els pastors per les danses i els regals (“Thank you, good friends, for your dances and your gifts […]”). També li he dit que me la vaig fer portar d’Estats Units perquè a Barcelona no es trobava enlloc i que, ara fa uns dos anys, la vaig proposar al servei educatiu del Liceu perquè la representessin per Nadal. De fet, és una òpera que, amb la magnífica versió catalana de l’Odile, es podria ben bé fer a casa nostra en aquella època de l’any. Perquè és una òpera infantil que també diu coses als grans, perquè darrera la seva aparença ingènua, Menotti mai renuncia al llenguatge musical contemporani i, finalment, perquè és una òpera variada, amb solistes, fragments corals i fins i tot ballet. Tot això en una hora deliciosa. I això encara que qualsevol director d’escena n’acabi canviant el final per raons ideològiques: perquè no pot suportar que en l’obra de Menotti els tres Reis obrin el miracle de guarir Amahl de la seva coixesa i se l’emportin a retre homenatge a l’Infant Jesús.

M’hauria sabut greu perdre’m el sopar, del qual, per cert, ha sortit la proposta en ferm de presentar Julià de Jòdar per a la mateixa condecoració. I ara me n’adono que hi ha tot un seguit de poetes, el degà dels quals és Argenté, que no sé fins a quin punt formen un grup homogeni. Potser en el futur caldrà parlar del grup de Badalona. Els temps i la història literària ho diran.

dilluns, d’octubre 23, 2006

CONCERT MAHLER AL LICEU (20-X-2006)




Fa uns dies un professor em comentava jocosament que al Liceu ens vindria el Moncho a cantar boleros. No dic que no hi pugui anar, però amagar o dissimular que el Liceu és un teatre —públic— dedicat als gèneres clàssics del cant líric, i de la música simfònica i el ballet és d’hipòcrites. Perquè en aquest país de cultureta musical escassa o nul·la n’hi ha que pensen que la música clàssica, l’òpera en especial, és una cosa de gent gran o avorrida, sense suc ni bruc; en un mot, de dretes. I infereixen immediatament aquella màxima imperativa que han encunyat a casa nostra amb tanta decència com intel·ligència els comunistes-ecologistes de pa sucat amb oli: «Folla’t a [sic] la dreta». Són els que pensen que en Serrat o els Estopa són la màxima expressió de la cultura musical catalana. No són, però, els únics. Ja em perdonareu la digressió però hi ha una cosa que hauríem d’aprendre a fer: dir les coses pel seu nom i abandonar per sempre el políticament correcte. Costi el que costi.


Ni el Josep ni jo mateix recordàvem quan va ser la darrera vegada que es va fer al Liceu un concert simfònic de l’envergadura del d’avui. Recordo la quinta simfonia de Beethoven i els «Gurrelieder» cantats, fa anys i panys, per René Kollo. També recordo l’havà fabulós que es fumava en sortir del teatre en acabar la representació. La qüestió és que Weigle —dubto que hagi estat el director artístic— ha decidit incorporar al programa un concert simfònic de gran volada: les cançons de Mahler «Des Knaben Wunderhorn» i la simfonia número 5. Crec que la decisió mateixa i el programa han estat un encert ple. Especialment per la cinquena simfonia, de gran efectisme i dificultat rítmica i tímbrica. A més, les cançons tenien un altre al·licient que el públic del Liceu crec que ha sabut valorar, tant amb l’assistència com amb els aplaudiments: la presència de Matthias Goerne, el baríton de cançó alemanya per excel·lència. A Goerne l’hem pogut escoltar, per exemple, a la Schubertiada i és un cantant estimat pel públic amant de la lírica. Goerne no ha decebut. Ha cantat tot el programa de memòria i ho ha fet amb gust, expressivitat i absoluta seguretat i correcció. La seva veu queda controlada en tot moment i l’oïdor té la sensació que pot donar més. De fet, ell ha cantat en més d’una ocasió papers operístics. El seu timbre és un xic opac pel meu gust; potser li posaria més harmònics a la veu i més claredat en l’emissió. Aquestes matisacions no desllueixen una excel·lent actuació i no desmenteixen que Goerne és un baríton de primera o primeríssima classe, especialitzat, a més, en el repertori que ens ha cantat.


L’obra de Mahler recorda la idea de «La cançó de la terra»: a partir de poemes esparsos agafats d’ací i d’allà, el compositor pretén fer-ne un tot homogeni o, si més no, intenta donar-hi una unitat. Són cançons llargues, amb lletres que tendeixen a la narració; i són esplais o petits poemes simfònics per al compositor. Particularment, em quedo amb les 6 primeres, especialment amb «Urlicht». Les cançons tenen una varietat expressiva remarcable, que afecta el caràcter, els ritmes. Hi ha fins i tot un valset que es diria tret d’una opereta de Lehar.


La quinta simfonia és una obra espectacular. També desigual o poc homogènia. El primer moviment —ple de vida, d’efectes especials, de densa instrumentació— no té res a veure amb l’adagietto, posem per cas. De fet, tinc l’íntima sospita que si la simfonia és coneguda deu ser per causa del seu millor moviment. L’adagietto és una mena d’inesperat quartet de corda elevat a l’enèsima potència. L’arpa li confereix un caràcter líric de féerie a la manera de Debussy i els violoncels proporcionen en determinats passatges un regust amarg, tens, dramàtic. El Josep em deia que quan escolta el moviment no pot deixar de pensar en la pel·lícula «La mort a Venècia», de Visconti.


L’orquestra ha estat reforçada amb professors no titulars. A les cançons hi deuria haver-hi una seixantena de músics i a la simfonia se n’hi van incorporar uns deu o quinze més. Els solistes principals han reeixit en el seu paper —especialment la trompa i la trompeta, també l’arpa— i si és cert que s’han apreciat lleus defectes, també és cert que la interpretació ha estat de notable alt, diria jo. Weigle n’és l’artífex, encara que hagi dipositat les flors que li han portat al final del concert a sobre de la partitura de Mahler. Un gest que l’honora però que no li fa justícia.

divendres, d’octubre 20, 2006

DESMITIFICAR COMPANYS

Escolto al programa del Cuní ­―que, dit sigui de passada, és un dels millors magasins informatius que es fan a televisió ara com ara, per la diversitat d’interessos que hi són representats, pel rigor dels seus professionals i per la independència dels col·laboradors― que un tal Enric Vila ha publicat un llibre sobre la figura de Companys. Un llibre escrit ―ho diu ell mateix― per desmitificar el personatge que ens ha arribat fins avui. Per a nosaltres, Companys ha estat el president màrtir que va morir per un ideal (Catalunya) i que simbolitza l’arrabassament brutal per part del franquisme de les llibertats i les aspiracions del nostre país. Fins aquí tots coincidirem. O gairebé tots. Ara bé, aquesta imatge que en el moment de la mort es fa pètria i sòlida i que aglutina sensibilitats diverses i fins oposades, s’esmicola quan del que parlem és de la trajectòria política de Companys i també, diu l’autor, de les seves actituds vitals. Vila pretén anar més enllà del políticament correcte i intenta desvelar l’altra cara de la moneda. Per fer-ho es basa, afirma, en testimonis de l’època recollits en llibres de memòries i altres escrits del mateix Companys o d’altres. Ell diu que en informar-se sobre l’època i la figura s’ha sentit estafat. Jo no sé si és lícit parlar d’estafa però el que sí cal és revisar constantment el passat amb noves lectures i interpretacions. Perquè malauradament el passat no existeix com un objecte físic susceptible d’observació.


No hi ha dubte que el llibre provocarà polèmiques agres i que a Vila se’l carregaran amargament des de determinats sectors de la historiografia catalana ressentits amb el nostre passat recent. Falta comprovar que Vila no adopta una posició prejudicial oposada als diguem-ne hagiògrafs del polític. Però a l’espera de la notícia, es pot dir que airejar la cambra després de la nit és del tot recomanable i evita que l’aire es viciï i l’ambient es torni resclosit.


Unes paraules del mateix autor ajuden a entendre millor el perquè d’un llibre que potser hauria d’haver-se fet ja fa anys:


«Companys era el president de la Generalitat i va morir dignament, d’acord. També Rahola i molts altres, de tots dos bàndols, van morir dignament tenint molt menys a guanyar, si se’m permet l’atreviment. I no oblido l’horror d’afrontar un piquet d’afusellament. Però recordem que, esvaïda l’esperança de viure, Companys hi guanyava molt aguantant el tipus i, en canvi, perdent-lo acabava de tirar per la borda la carrera política per la qual ho havia sacrificat tot -hi insisteixo: tot- a la vida. Tenia un consol que altres no tenien i, en el testament, ell mateix ho esmenta amb la seva habitual prosopopeia i costum de solucionar-ho tot amb paraules boniques. Trobo, doncs que la mort de Companys no és suficient per santificar-lo, sobretot si això ha d’impedir analitzar a fons la seva vida i actuació política, que resultaria més exemplar i alliçonadora pels qui encara estimen el país, vista sense les enlluernadores garlandes de la glòria.»

FORMA I PREJUDICI DE NARCÍS COMADIRA. UN ALTRE LLIBRE SOBRE EL NOUCENTISME



Els papers de Narcís Comadira sobre el Noucentisme formen un llibre contradictori. Principalment perquè els articles que el componen no estaven pensats com a parts d’un volum i, per tant, el resultat final no és del tot homogeni. De fet, hi ha a parer meu dos tipus d’articles dins aquest llibre: els erudits i els militants. Ambdós tenen un to assagístic que fa de bon llegir i que permet al lector informar-se sobre tot un seguit de temes a propòsit del moviment que mai no s’han tractat. Els primers articles que he esmentat són els més interessants. Comadira juga amb les dades de què disposa ­­—que solen ser moltes— i en formula una interpretació que és personal, ­­­ l’autor no se n’amaga, però que és sempre suggeridora. Els altres són articles que parteixen justament del que ell formula en el subítol: del prejudici. Són articles que no es dirien escrits pel mateix autor i que mostren un cert ressentiment envers un moviment que a casa nostra ha organitzat d’una manera decisiva la nostra vida col·lectiva des d’un punt de vista polític i cultural i, a més, d’una manera eficacíssima.


Hi ha un fet que és admirable en el llibre de Comadira i és la llibertat amb què escriu els seus textos i amb què formula hipòtesis sobre autors, obres i períodes. Un pot discrepar de la interpretació final que en dóna Comadira però les dades són un fonament inexpugnable i edifiquen una base que pot servir per a d’altres estudiosos del moviment. Una altra cosa interessant és que Comadira ha posat en el mateix llibre la literatura, el pensament sobre art, la pintura, l’escultura i l’arquitectura. És a dir, ha fet una mirada interdisciplinària al Noucentisme i això es trobava a faltar en el panorama d’estudis que tenim sobre el moviment. Ja era hora que algú ho fes. I em sembla que es pot aventurar que no serà el darrer treball que ho faci. Comadira estudia Torres-Garcia i Joaquim Sunyer com a dos puntals del moviment. El primer no tan sols des del punt de vista pictòric sinó també des del punt de vista de la teoria artística. Comadira afegeix uns interessants apunts sobre el Noucentisme a Girona i sobre la figura desconeguda a les latituds barcelonines de Rafael Masó. Intenta també una aproximació a la música del Noucentisme. Ara sense una base tan sòlida com en pintura. Però ho intenta i ja és molt. Algú haurà de continuar les llavors sembrades en aquest sentit, que poden donar molts de fruits fins ara insospitats.


Les aproximacions a Manolo i, sobretot, a J.V. Foix són potser heterodoxes però igualment interessants. A on és, doncs, la preconcepció de l’autor si tot són flors i violes? Doncs en el tractament de la figura d’Eugeni d’Ors i del seu pensament i del Noucentisme com a moviment polític ordenador. D’entrada sembla inacceptable que es titlli el Noucentisme de moviment pròxim al totalitarisme feixista i que es bandegin els assoliments del moviment. Uns assoliments que encara ara es poden apreciar i que, a parer meu, han fet que per exemple jo pugui estar escrivint aquest article en català. Quan un estudia el Noucentisme s’acaba preguntant indefectiblement què hauria passat si aquest moviment no hagués existit. Si Prat de la Riba no hagués estat tan generós i tan poc sectari. Si Ors, amb tots els seus defectes més greus o menys greus, no hagués incorporat a doll la cultura europea a Catalunya. I és que no es pot acusar el Noucentisme de ser un moviment que tenia al cap una Catalunya ideal. També el senyor Aznar o Zapatero tenen al cap una Espanya ideal quan governen. Hom acusa el seny ordenador del Noucentisme de ser totalitari. Hegemònic potser sí però totalitari ja és ben bé una altra cosa. És que potser els francesos, l’exemple més preclar de racionalisme ordenador, són o han estat pròxims al totalitarisme? La idea de parlar del Noucentisme com a moviment filofeixista —per allò de l’imperialisme de Prat o d’Ors— s’esfondra ràpidament per poc que s’analitzi el moviment. N’hi ha d’altres , com Alzamora —el qual, per cert, en un curs sobre les floretes malicioses de Baudelaire, es permetia fer comenaris estilístics a partir de les traduccions de Benguerel!—, que semblen seguir el mateix camí. No auguro un futur gaire fecund a aquesta teoria. Perquè, com deia el filòsof, és molt més fàcil trobar els petits defectes d’una gran obra que valorar-ne la importància en conjunt.


En resum, llibre interessant, amb força informació, idees originals i fins important que té, tanmateix, un darrer capítol («Jardins de pedra. La configuració d’un espai totalitari. Una insinuació») tendenciós i absolutament prescindible.

dimarts, d’octubre 10, 2006

LA CLEMENZA DI TITO (7-X-2006)

Es veu que el director musical del Liceu, Sebastian Weigle, marxa cap a Alemanya. Ens ho ha dit el Vicent i no són bones notícies. És un director competent, professional i amb idees clares sobre què ha de ser un teatre d’òpera. Ignoro si es deu haver trobat bé entre tants funcionaris de l’art. Caldrà esperar el dia en què el Liceu no sigui simplement un teatre de pas per als directors sinó un teatre de destinació final.



Aquests darrers dies hem sentit Weigle dir que La clemenza di Tito és una de les grans òperes mozartianes. Feta per encàrrec, retornava a l’antiga concepció de l’òpera seriosa, cisellada amb un segell de perfecció. És una òpera de convenció. De compliment, fins i tot. Tant pel tema —parla de l’emperador romà Titus Vespasià— com pel tractament dramàtic i musical. La música hi és construïda a base de la successió de recitatius amb clavicèmbal i àries. Mozart encara no ha descobert que el valor de la música pot ser equivalent o a vegades superior al valor de la paraula. I això, com a signe d’escola, arriba a enfarfegar a vegades. El paper del cor hi és important i ni la soprano ni la mezzo ni el tenor ho tenen fàcil en les seves intervencions. De tota manera, i encara que només sigui per la música, jo em quedo amb Les noces de Figaro o La flauta màgica.



Des del punt de vista del contingut pretén ser una òpera amb tesi, pensada en honor de l’emperador de Bohèmia, Leopold II. L’òpera és un elogi del perdó com a signe suprem del poder. La teoria és aquesta, tot i que Titus és un personatge un xic hamletià, que dubta i es tortura quan ha de decidir sobre com ha de comportar-se de cara als seus súbdits i de cara a la posteritat. Potser la frase que reflecteix millor aquesta manera de pensar es troba quan disserta a propòsit d’aquell que l’injuria: si ho fa per necedat, l’ignora; si ho fa perquè és foll, el compadeix; si ho fa perquè té raó li ho agraeix; i si ho fa per maldat, el perdona. Definitiu.



Entre els cantants han destacat especialment les dones. La Véronique Gens, en el paper de Vittelia, a part de tenir molt bona presència (o dit sense eufemismes, a part d’estar com un bombonet) canta amb una veu robusta i mal·leable. Una veu que sens dubte va més enllà de Mozart. Com diu en Josep, la Véronique canta «Gens» malament. La més aplaudida —fins a l’exageració en algun cas— ha estat la mezzo Vesselina Kasarova. També amb veu present i amb cos, la Vesselina et fa totes les notes curtes que vulguis. Afinades i a temps. I a més té una línia de cant envejable. Realment bona. El tenor que fa de Titus ja és una altra cosa. Michael Schade és un tenor lleuger, lleuger. Potser tira més cap a l’oratori de Bach que cap a l’òpera. Veu prima i facilitat per a l’agut i alguna dificultat per seguir a temps alguns passatges de notes ràpides. D’entre els altres intèrprets destacaria Ofèlia Sala, la qual ha cantat amb un bon fraseig i amb gust. Tanmateix, li ha faltat volum i cos davant les altres veus —excepcionals— que hi havia a l’escenari. Caldrà no perdre de vista la Sala perquè tinc la impressió que ens donarà agradables sopreses.



Uns seients més enllà de l’Elisabet i de mi hi havia un individu que a hores d’ara deu visitar el foniatre. Perquè quan la Vesselina ha acabat la seva intervenció més llarga al segon acte ha bramat, a ple pulmó i tot sol, un «brava» escruixidor, sagnant, que semblava descordar l’admiració secreta d’una vida sencera envers la cantant. I encara, al final, algú s’ha queixat dels decorats amb contundència indolent.



La producció, del GTL i de l’òpera de Leipzig, aporta poques coses noves. La més destacable és que la Gens es banya en directe tan bon punt surt a l’escena. La resta, inclòs el plànol zenital del bany, és un déja vu. I els compartiments de la casa de metacrilat del començament semblen, a ulls del Vicenç, el número 13 de la «Rue del Percebe». Les ruïnes del segon acte semblen peces del Lego escampades per l’escenari.



I quan ha acabat la representació hem anat a celebrar que som una òpera més vells i que canvio de primer dígit.