diumenge, d’abril 29, 2007

JOSHUA BELL AMB THE ACADEMY OF SAINT MARTIN IN THE FIELDS, AL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA (26-IV-07)


Els que hem tingut la sort d’assistir al concert de l’Acadèmia aquesta nit al Palau hem escoltat un conjunt de músics excepcional que fan honor, ara sí, al que pretén ser la temporada de Palau 100: orquestra de gran i merescut renom, especialitzada i rigorosa, que interpreta els clàssics. En aquest cas era Beethoven el triat: el concert estava totalment dedicat a ell. A més, i potser per a molts era l’al·licient de l’espectacle, tocava un dels violinistes més prestigiosos de l’actualitat amb un Stradivarius que està valorat en 3 milions de dòlars! Joshua Bell és una mena de músic mediàtic que combina un talent més que demostrat amb una projecció d’star media a tot el món. Fins i tot disposa d’una pàgina electrònica pròpia. Una mena de Pavarotti o de Domingo, però del ram de la corda, cosa que és molt més inusual. Perquè si l’òpera ja és per a una immensa minoria, del violí, millor ni parlar-ne.

Bell és un violinista excepcional, extraordinari, en el sentit literal dels mots. Té una tècnica prodigiosa que domina amb absoluta facilitat i naturalitat. Però, el que és més important, aquest violinista de Bloomington és un autèntic músic, un veritable artista: el seu fraseig és delicat però molt segur, el so que treu de l’instrument és terriblement expressiu, els seus pianos són memorables i la seva energia i els seus temps són de gran classe. M’agradaria escoltar-lo interpretant el Sonetí de la Rosada, de Toldrà . El que ahir va interpretar era de gran dificultat fins i tot per a un virtuós com ell. I se’n va sortir amb una gran facilitat que només és aparent, és clar. Bell es va prestar a l’experiment del Washington Post per tal de comprovar si l’art es pot apreciar fora del seu context. I, crec que amb la idea preconcebuda de demostrar que no, va portar Joshua Bell ― i el seu Stradivarius!­― al metro de la ciutat. Bell va interpretar fragments de peces conegudes i crec que d’una dificultat apropiada a les seves facultats. Doncs bé, de les 40 persones enquestades només 1 va ser capaç de valorar la seva tècnica prodigiosa i el seu fraseig “poètic” com en diuen. I bé, què demostra l’experiment: que si no és a la sala d’audicions no es pot valorar la vàlua d’un músic? És clar que no. El que demostra és que no hi ha gaire gent preparada o educada per valorar justament la interpretació d’una peça musical. I podria arribar a demostrar que no hi ha gaire gent interessada en la música clàssica. És cert que molta gent que assisteix a un concert no sap emetre un judici propi, raonat i ponderat. Però també és cert el contrari. En fi, que l’art s’obre camí a pesar de la ignorància i dels experiments.

dilluns, d’abril 23, 2007

“EL VENTALL DE LADY WINDERMERE”, D’OSCAR WILDE, AL TNC (21-IV-07)

El TNC hauria de ser una marca de qualitat on s’haurien de representar principalment els clàssics catalans, però també els clàssics d’altres literatures. Inclosa la castellana. Ja ho havia dit en alguna altra ocasió. L’elecció d’aquesta obra de Wilde és un encert indiscutible que ajuda a consolidar el TNC com a únic teatre de referència a Catalunya; un teatre on tot i tothom han de tenir lloc i on els criteris que han de presidir el seu funcionament són la qualitat i el rigor. Crec sincerament que amb aquesta obra s’han aconseguit els dos.

No puc negar que he anat a veure-la amb una certa recança, que sol ser la del desconeixement i la de la sospita, però avui he de reconèixer que m’he equivocat. Però només en part. L’obra de Wilde supera les expectatives del públic que no coneix l’irlandès i fins i tot supera la intenció amb què probablement va programar-se. Llegim a la pàgina electrònica del TNC: “En aquesta deliciosa reflexió sobre la mediocritat conservadora de la societat victoriana, hi trobem el famós pensament paradoxal que ha fet de Wilde un dels autors més reconeguts del segle XIX”. La segona part de l’afirmació és certa i incontrovertible. Però la primera ho és només parcialment. Perquè si bé és veritat que Wilde carrega contra la doble moral de la societat en què li va tocar viure, també és cert que, al final, la seva reflexió no és tan sols sobre una classe social determinada —econòmica o cultural— sinó sobre la condició humana i, per tant, és tan vàlida per a l’aristocràcia o la burgesia d’antany com per al pensament únic socialista d’avui o per al que pugui venir en el futur, si és que ve res. L’intent d’usar l’obra per manipular i per transformar les consciències individuals aquí fracassa d’una manera estrepitosa. I, en canvi, l’obra i el seu autor en surten victoriosos.

Jo crec que el missatge final de l’obra és que tota persona pot forjar un acte de bondat per més ignominiosa i vergonyant que hagi estat la seva vida anterior. En aquest sentit, Wilde es dreça d’una manera decidida contra la preconcepció. Tot això té, en Wilde, unes bases biogràfiques que cal no oblidar (homosexual proscrit, jutjat i empresonat). Perquè la biografia, mal que pesi a algú, també forma part de l’obra de creació. La peça, però, té altres temes igualment importants. Wilde es mostra en contra —això sí, amb elegància i educació— d’allò políticament correcte, de la hipocresia personal i social, del seguidisme i de l’adotzenament i a favor de la llibertat personal i de l’originalitat. No en va és un romàntic. Critica la xafarderia i usa tota la seva delicada sàtira per posar al descobert les debilitats masculines i femenines. Que ja és un què en els temps actuals! Josep Maria Mestres, que és el director de l’obra, ha dit en una entrevista que l’obra és perfectament aplicable a la nostra societat. Evidentment! Perquè Wilde ens parla de les persones més que no pas de l’aristocràcia victoriana o de les classes socials en general.

Wilde, i potser tots els britànics, tenen una tendència irrefrenable a la moralització i a la pedagogia. Llegiu, si no, Shakespeare. En Wilde com en aquell altre, aquest decantament es tradueix en un ús continuat de frases enginyoses que en moltes ocasions es transformen en aforismes de validesa universal. I fins i tot en adagis que el poble podria arribar a fer seus. El tercer acte de l’obra, potser el millor, és un compendi d’aquests aurea dicta que han fet famosos Wilde a tot el món. No és d’aquesta obra, però a mi me’n va quedar gravat un: a propòsit de la humanitat, afirma Wilde, amb raó, que sempre ha trobat el seu camí perquè mai no ha sabut cap a on es dirigia. Com aquests, els que vulgueu. I Cecile és potser, en aquesta direcció, el personatge més remarcable.

Wilde, no i ha dubte, és un home intel·ligent i la seva obra traspua la seva perspicàcia i les seves dots d’anàlisi a través de la ironia i l’humor. Humor intel·ligent que no sempre el públic aconsegueix captar. No és agre sinó fi i amable. És transgressor però respecta l’statu quo. Vindica el jo però respecta els altres. Wilde és un liberal de la literatura i això m’agrada.

Acabo de llegir a La Vanguardia que el seu crític teatral posa peròs a la direcció de l’obra. Doncs jo no en poso cap. Mestres ha fet una bona feina i l’ha fet discretament, cosa que fa que el resultat sigui millor encara. Els decorats, el vestuari —de la germana de Pawlowsky— i l’atrezzo en general són excel·lents, cuidats a la manera del TNC. Per cert, ben diferent d’allò que passa al Liceu. I hem de tenir en compte que la producció del ventall és del mateix Teatre Nacional. La música clàssica triada ens perfuma amb una ambientació d’època convincent. Els moviments —els de la festa inclosa— es poden canviar i potser millorar però són del tot adequats. Potser en algun moment es vol transmetre la clau de la comèdia d’una manera massa evident però no és res que impedeixi de fer una lectura apropiada de l’obra.

Si la comèdia és de primera categoria i la direcció és bona, hi ha una altra cosa que s’ha de posar en relleu: l’elenc d’actors i actrius que intervenen en l’obra. Anar al TNC és ja una garantia de bona interpretació; sovint més que no pas de bon programa. Els qui intervenien avui ho han fet d’allò més bé. A més, la tria de papers és molt acurada i del tot encertada. Destacaria la dolcesa i l’aplom doblat d’inseguretat de Sílvia Bel, l’extraversió escèptica del Lord Darlington, que fa Abel Folk, el Cecile humorístic del nòvio de la Bordorideta (Carles Martínez) i el paper magistral de Carme Elies com a Lady Erlynne. Fóra injust preterir una traducció remarcable de Joan Sellent, que potser té alguna adaptació massa lliure, però que funciona com una maquinària de rellotgeria. Anglesa, és clar.

I quin és el gènere de l’obra? Es diu que és una comèdia, però l’etiqueta no fa honor al que realment és. En podríem dir alta comèdia, comèdia burgesa o mil coses més. En qualsevol cas és més que una comèdia per passar el temps. És una obra que pretén entretenir, i ho fa (passa sense cap tipus d’esforç), i pretén fer pensar a l’espectador. O pretén transmetre un ensenyament. O moralitzar, que és tot el mateix. No és una catarsi grega però l’efecte que es persegueix mutatis mutandis i més modestament és el mateix. Per cert, el ventall com a motiu literari i com a element narratiu m’ha recordat El braçalet, d’Alfred Sutro, salvant les distàncies que calgui salvar. En la nostra actualitat, el dramaturg que més es troba en la línia del teatre intel·ligent britànic és Jordi Galceran. N’estic convençut.

Hi ha poques vegades que un espectacle et deixi completament satisfet. Aquesta n’és una. I de les millors. El conjunt és memorable. No hi ha dubte que es recordarà com un dels grans èxits del Nacional. I no voldria acabar la ressenya sense la paraula de Wilde que pot semblar paradoxal però amaga, en el fons veritats com a punys. Si l’experiència és la manera com anomenem els nostres errors, a la vida hi ha només dues tragèdies: una és aconseguir allò que volem i l’altra no aconseguir-ho; aquesta darrera no és la pitjor.

diumenge, d’abril 15, 2007

"DIE FLIEGENDE HOLLÄNDER" AL LICEU (13-IV-07)

L’holandès errant és una d’aquelles òperes rodones, en les quals no falta ni sobra res. Dins el món wagnerià se l’ha menystingut perquè se l’acusa d’italianitzant però, fora d’alguns números concrets, ja es pot trobar plenament el llenguatge operístic del mestre. Inclosa la unitat narrativa i musical. No se’ns ha fet gens llarga la representació en dues hores i vint minuts, tota seguida. Destaca el paper del cor, i concretament de le veus masculines del cor. En aquesta obra s’hi poden lluir i a fe que ho han fet. Ha estat un bon encert escènic fer-los cantar arran del fossat en moltes ocasions perquè les veus i els divisis de les intervencions han quedat realçats.

Des del punt de vista de la construcció es tracta d’una obra que dramàticament funciona perquè té un dinamisme intern que sempre la fa avançar. A diferència, per exemple, del Wagner de la Tetralogia, en què les intervencions monologals dels personatges fan aturar en moltes ocasions l’acció de l’obra. Ara bé, ja s’aprecia incipientment la tendència de Wagner a fer parlar massa els seus personatges. Des del punt de vista de l’argument i del tema no hi ha dubte que ens trobem en una obra plenament romàntica. En el benentès que l’assoliment del clímax del romanticisme en Wagner es pot situar en una nota concreta de la represa orquestral del cor nupcial del Lohengrin. Amb el Josep sempre ho hem comentat en broma però realment és una bona metàfora per entendre l’efusivitat del romaniticisme wagnerià. L’obra tracta de diversos temes que lliguen amb determinades preocupacions literàries i filosòfiques del segle XIX. Una d’aquestes és la redempció. No sé si és el tema principal però no hi ha dubte que el tema hi és. Senta redimeix l’holandès i ho ha amb la fidelitat. Algú podria dir que aquest justament és el tema pricipal. Una fidelitat femenina que, amb ulls actuals, és malaltissa o patològica. Depressiva. Perquè acaba en desesperació i suïcidi. Wagner ho deuria veure com a lliurament total i extrem però és un suïcidi amb totes le de la llei. Hi ha altres temes abstractes, molt cars al mestre, com per exemple la condemnació. L’holandès és condemnat a vagarejar pels mars per parlar massa. S’observa també una voluntat de Wagner no sé si de distanciar-se però sí, si més no, de contraposar el món cristià i el món fantasmagòric de l’holandès. En un determinat moment l’holandès diu que ell és el més terrible malson de tot cristià. També s’observa subjacent la idea de destí. Perquè tant Senta com l’holandès semblen condemnats a trobar-se en la història. I és que en Wagner, a partir de la llegenda s’arriba, ara sí, al concepte. És curiós remarcar que els amors wagnerians sempre són desgraciats. I incomplets, mai del tot consumats. Aquí els que es queden amb les ganes són l’holandès i Senta. Des de l’òptica romàntica probablement es dirà que el seu amor es consuma en una altra dimensió que no és la del món real. El final original de l’obra sembla confirmar-ho.

Ja hem comentat el paper excel·lent del cor. Vocalment i escènicament. Eric Halfvarson té una veu excepcional en qualitat tímbrica, en potència, en fraseig i en projecció. Ho té tot. És un baix molt adeuqat pe5r cantar el paper però no li són negats, com recordava l’enciclopèdia vivent que és el Vicent, altres repertoris com l’italià o el rus. L’holandès ha estat Alan Titus, de veu fosca però poc rodona i escassa en la projecció. Al final, algú l’ha xiulat exageradament. Ha complert i bé amb el seu paper però hom espera alguna cosa més del paper que dóna nom a l’òpera. La Senta de Susan Anthony ha començat vacill·lant i reservona i ha anat a més en el decurs de la representació. També ens ha agradat molt l’Erik de Kurt Streit, amb bona veu, convicció en el paper però una mica just en alguns aguts. El timoner era una veu deliciosament lírica i prima. Potser massa i tot per a una òpera com L’holandès, en què un espera veus robustes i decidides. Era una veu gairebé d’oratori. Ha estat una altra forma d’encarar el personatge que probablement sigui la més encertada.

I anem a la l’escena. El director, el dels peus a sobre dels seients de platea del Liceu, trasllada l’acció al segle XX i la situa en una fàbrica de conserves de Noruega. La idea no em desagrada perquè ens acosta a un món menys abstracte i més proper. L’argument que ha donat Rigola per canviar el temps ha estat que volia comprovar si Wagner aguantava l’actualització. I bé, el que millor demostra que Wagner és actual és el fet que es representa al Liceu i a molts altres teatres arreu del món. Rigola ha incorporat detalls una mica infantils i altres de fi humor. Sembla innecessari indicar, a tota lletra, quan comença l’obertura o l’acte I i és a tocar del ridícul el fet que, a babord del xaixell de l’holandès, estigui inscrita amb grans lletres la llegenda “Die fliegende Holländer”. El gos que en un moment de l’òpera passa corrents d’un cantó a l’altre de l’escenari m’ha fet riure molt. No ho he pogut evitar. A parer de l’Elisabet trencava l’ambientació dramàtica. També ha estat curiós i humorístic el ball country que s’improvisa a la conservera al tercer acte o la màquina de Coca-cola que apareix omnipresent a l’escenari principal. El millor de tot, les imatges del mar projectades al fons de l’escenari. Una mar que és més aviat mediterrani, per l’onatge suau i per la claror, i no sembla correspondre’s amb les aigües del turbulent mar del Nord.

L’orquestra i Sebastian Weigle al capdavant han estat força bé. Algun esgarip en les trompes, la història de sempre, però res que desllueixi la bona feina amb què ens estan acostumant els membres de l’orquestra. Weigle ha estat convidat pel teatre de Bayreuth a dirigir no sé quina obra. Crec que Tannhauser. Probablement s’ho mereix. Però el director francès que teníem abans, Bertrand de Willy, que ens va fer i dirigir la Tetralogia sencera, també s’ho hauria merescut. Potser el conviden perquè, a part de ser bon director, és alemany?

dilluns, d’abril 02, 2007

ÀLEX RIGOLA: POC HOLANDÈS I MOLT ERRANT

El director artístic del Liceu, Joan Matabosch. ha encarregat al director teatral Àlex Rigola la direcció èscènica de l’òpera “L’holandès errant”, de Richard Wagner. El primer que ha fet aquest “senyor” és concedir entrevistes a diaris per deixar ben clar que a ell li agrada molt Wagner però tamisat per una visió proletària de la vida. En qualsevol cas per l’antiburgesisme. Una de les proves que al·lega visualment és el seu vestuari negre. Fins i tot les muntures de les ulleres són negres. No sé si també els vidres. Una altra prova és que s’ha fet fotografies eixarrancat a les butaques de platea del Liceu. Com volent dir: “Aquí estic jo per aixafar totes les convencions burgeses de l’òpera i per sollar el temple sagrat de l’art líric amb els meus peus pudents”. No sé si ha estat una iniciativa pròpia o del diari esquerrà de torn però ja comencem malament. El primer que els aficionats i, sobretot, els abonats tenim dret a demanar-li a un director d’escena --o a un director musical convidat-- és respecte. No m’imagino jo un director estranger fent-se fotos en la mateixa actitud de Rigola. Ah, però es tracta de provocar perquè juguem a casa! Bé, doncs, que s’atingui a les conseqüències. Si ell no té respecte pel teatre que tampoc ens demani als altres que tinguem respecte per la seva diguem-ne “visió” de l’òpera en qüestió. Diu que si hi ha polèmica és que l’òpera està viva. Efectivament, potser massa viva per a ell i el seu teatre que es troba des de fa anys, per cert, en un atzucac creatiu i de públic. En el fons, que els directors teatrals es dediquin al muntatge de produccions operístiques té això: una enveja rabiosa del gènere líric. No ho poden dissimular. Mentre el Lliure es mor de fàstic setmana rere setmana, promocionat i subvencionat a tot drap per les administracions, el Liceu, amb tots els seus defectes i mancances (que en té i molts), omple diversos torns, aconsegueix la incorporació de nou públic i és viu. Sobretot és viu. Rigola no se n'amaga, de ser un nouvingut, però a més demostra que és un ignorant. Va quedar-se admirat que els cantants se sabessin tan bé la dramatúrgia de l’òpera i això, diu, li va facilitar molt les coses. No sé què s’esperava de professionals del cant i del gènere. En una cosa té raó, però: en l’òpera, l’important és la música i el cant i la resta és accessòria. És clar que unes vegades més que d’altres.