dilluns, de març 24, 2008

"DÓNA'M LA MÀ", DE SALVAT-PAPASSEIT


Si hi ha un poema d'amor emblemàtic de Salvat aquest és, al meu entendre, "Dóna'm la mà", de l'Irradiador del port i les gavines. El poema té una concepció i una forma popularitzant ben visible: trobem elements populars en el ritme persistent, en la repetició del primer quartet al final del poema, en l'alternança estricta de finals femenins i masculins i en la rima assonant. També és poùlar ple tema i pel tractament: un amor senzill, ingenu, com el de molts joves d'ara i sempre; amor fet de passeig, d'acostament progressiu que esdevé contacte i es fa, en el clímax del poema, petó. Besada a la galta i, doncs, de puresa i d'ingenuïtat i d'estimació sincera. No pas petó, i en aquesta elecció Salvat pretén com altres vegades ser més selecte i aristocràtic. I és salvatià perquè l'indret en què té lloc l'escena és marítim, costaner. No és, però, el del brogit del port de Barcelona sinó més aviat el de la calma costanera de la vila blanca de Sitges, on Salvat va establir el primer domicili amb la seva dona. Apareixen les barques llunyanes ("llunyes", en una forma que és correcta tot i que sona a XIX), les barques de la sorra faran veure que no els miren. Miraran altres "rutes", en una projecció que és més romàntica que avantguardista. El mar per a Salvat simbolitza el món desconegut, inexplorat i inabastable en la seva totalitat i és, probablement el símbol de la seva vida: la real, presidida per una malaltia inguarible i la imaginada, present a bona part dels seus poemes. Hi surten les palmeres -ja he dit que són probablement les de Sitges-, la salabror i, naturalment, les gavines. És curiosa la relació indestriable que en Salvat existeix entre el mar (en masculí) i l'amor. Perquè és la salabror que ho amara tot la que porta el poeta i la seva xicota al besada (no pas petó, recordem-ho) i a l'amor. Ara, no sembla el primer amor o la primera besada. Millor sembla la confirmació d'un amor preexistent que es materialitza de nou. Tampoc en diria erotisme d'aquesta situació. Per tot plegat el poema és reeixidament visual i tàctil, absolutament plàstic. Vull dir que si fos el cas algú podria representar la suite de moments en una sèrie de pintures. O de fotografies.

Formalment el poema està fet per 5 quartets amb versos decasíl·labs i rima - A - A. Els salts estròfics i la disposició d'algunes paraules soltes al poema tenen només una funció prosòdica, com al poema "Nadal", que en un altre indret he comentat amb deteniment. No tenen res a veure amb l'avantguarda de Marinetti ni amb la dels mots en llibertat. Dir el contrari és tergiversar -o negar- la realitat i usar-la en profit de la teoria que consagra Salvat com un poeta influït d'una manera decisiva pel pensament i les formes d'avantguarda.

El resultat és un poema que forma part per dret propi de l'imaginari amorós col·lectiu català.

diumenge, de març 16, 2008

LA MOIXIGANGA

Assistim amb la Núria i la Roser petita a la moixiganga de Badalona. Fa dos o tres anys hi vam anar per primera vegada. Aleshores era nou per a mi i l'única moixiganga que havia vist -o millor, havia escoltat- és la de la sardana "La processó de sant Bartomeu" del mestre Català que, dit de memòria, té un fragment que fa així:

'Salten els bastoners i enmig l'espetegar de fustes dringuen els cascavells com magnífics i daurats joiells, la moixiganga duu el record del Crist jacent i una ombra de tristesa es posa sobre els ulls de la gent.'


La moixiganga està emparentada amb les processons, els misteris i és diguem-ne una especialitat de terres catalanes ja que els castells també hi són presents. Si la processó pretén rememorar el via crucis de Jesús, aquí es tracta, a manera de retaule, de representar escenes de la seva vida. L'origen com sempre és incert però no hi ha dubte que té molt a veure amb les representacions teatrals de tema litúrgic interpretades a dins de les esglésies a partir del renaixement, fetes amb més bona voluntat que saviesa literària. Un fenomen autèntic de la cultura popular del nostre poble que paga la pena de recuperar allà on calgui i de conservar-la. Perquè més enllà de la cultura adotzenada de masses que ens ofereix la televisió i el cinema, mal·leable a gust de les modes de torn, la popular és una cultura sòlida, que s'afirma any rere aany, sense presses, sense finalitats immediates ni mediates, com la gota d'aigua que acaba foradant la roca.