dimarts, de setembre 01, 2009

MAI NESSUN M'AVRÀ. TURANDOT O LA NÚRIA ES PERD UNA ALTRA VEGADA

Ja és una tradició representar un títol popular o una reposició el mes de juliol. Sembla que les responsables del teatre quan arriba l'estiu estan més donats a complaure la massa assedegada d'òpera. I ja és bo que sigui així. La Turandot d'enguany també va anar aparellada dies enrere de retransmissió a l'aire lliure i de franc. NO sé què resulta més interessant però l'esdeveniment aplega un munt de persones, curiosos, despistats o melòmans.

L'òpera és una reposició de la Turandot que vam veure ara fa uns anys. Els mateixos directors, escenografia i atrezzo. Han canviat alguns intèrprets i els resultats han estat desiguals. Diria que potser en conjunt a ser millor la versió primera. La direcció fou també de Giuliano Carella, un home experimentat que es veu que coneix l'òpera com el palmell de la seva mà. De direcció gesticulant i histriònica però exacta i amb sentit. Carella és d'aquells que no es deixa dominar pels cantants: agafa un tempo i d'allà no el fas sortir. Un trompeta de l'orquestra m'ho confirmava ahir tot comentant la funció. El cantant que es vulgui lluir aquí ho té negre. Potser hauria pogut cedir més en les àries més conegudes de l'obra. Al final el van xiular d'una manera exagerada crec i ell va cocrrespondre llançant un bes als de cinquè pis, aquells setciències que volen escoltar l'opèra com no sé quina versió de vés a saber quin any amb qui sap l'intèrpret. No valoren el que escolten. Només comparen.

L'al·licient de totes les funcions era la presència de la guapíssima Ainhoa Arteta en el paper de Liù. Arteta no havia cantat mai al Liceu i ve precedida pels qui no hem tingut ocasió de seguir-li la carrera d'una aurèola de pretensions i divisme fora mida. Les entrevistes que li he llegit delaten una persona amb un fort ego i un caràcter explosiu. No en sabíem gaire de la veu. Reconec que venia abans d'escoltar-la per la tele el passat divendres (la de la platja) tenia la idea que les pretensions no es corresponien amb la veu i he de dir que em vaig equivocar. Arteta té una veu que fa honor al seu rostre i al seu cos i canta amb musicalitat i total seguretat. Va lluir un volum important per a una lírica i uns pianos molt interessants a les seves intervencions. Però a més va ser la que millor va interpretar el seu paper i es va revelar com una bona actriu sobre l'escenari. En fi, que Arteta és una cantant completa. Només una vibració desagradable en determinats moments de l'emissió de mitja veu es podria mirar de corregir. La resta, perfecte.

Marcop Berti és un tenor que fa el seu efecte. Gros i de veu potent i bella. En canvi, no té un fraseig de primera classe i té una tendència agafar les notes des de baix, cosa bastant desagradable. Un diria que té el si i el do fàcil però ni l'un ni l'altre. Els fa i els fa bé però no els fa durar. Potser hauria de revisar el seu repertori a pesar que l'actuaació vocal va ser notable. La dramàtica va ser en canvi nul·la,cosa que també és millorable.

Maria Guleghina és una històrica de l'òpera. Gran veu i grans dots per a l'òpera. Va fer el seu paper. Potser hi ha Turandots més matisades però difícilment amb més veu. Recordo una escena en què estant tot l'escenari ple de gent i cantant a tota castanya, ella sobresortia en un agut esfereïdor.

El trio Ping, Pang i Pong tenen en l'òpera un paper més important que el li ha volgut donar aquest repartiment. Vicenç Esteve ha estat excepcional com de costum; en canvi, el Ping ha quedat curt sobretot en volum i presència, que no pas en bellesa de la veu. I ell és justament el principal paper del trio. S'ha trobat a faltar el Lluís Cintes de l'altra vegada.

Reforçava el cor de Liceu la Polifònica de Puig Reig. Res a dir, tenint en compte que el cor també té aquí un paper fonamental. La veritat és que el reforç no s'ha fet notar gaire i hem escoltat el volum d'altres ocasions.