dimarts, de març 13, 2012

LA BOHÈME (LICEU, 3-III-2012)

Pesava un anunci de vaga dels treballadors del GTL en la representació de La bohème. L'ERO hostil que la direcció havia plantejat havia posat en peu de guerra els treballadors. El senyor Marco, que pel que es veu alguns coneixen pel seu pas per la Diputació de Barcelona, volia tancar el teatre temporalment durant dos mesos i suprimir un ballet i el Pelléas et Melisande de Debussy. Com que la Conselleria de Cultura va deixar de pagar 1,5 milions d'euros va anunciar a bombo i plateret el tancament: notícies als diaris, cartes i missatges electrònics. I és aleshores que els treballadors han anunciat la vaga que finalment no han consumat. El fet és que a hores d'ara jo no sé com a abonat i per fonts del teatre com queda la qüestió. Un tècnic treballador del teatre ens ha informat millor que la direcció una hora abans de començar la funció: pel que ens ha dit sembla que els treballadors han acceptat rebaixar-se el sou per suplir els 1,5 milions a canvi de cobrar-los la temporada següent i a canvi que la direcció retirés l'ERO temporal. El mal, però, ja està fet. Com a estratègia empresarial pot funcionar però la imatge internacional del GTL n'ha quedat ressentida. Per tant, 0 en planificació, 0 en gestió i 0 en comunicació. Caldrà fer reformes importants a la temporada vinent: en la plantilla del teatre i en la direcció de la institució.

Es tracta, doncs, d'una bohème agitada. La primera cosa que li retreuria a la direcció artística és que el torn C no hagi tingut com és costum el repartiment principal. Ja prou que han castigat el públic posant-los funcions els divendres o suprimint-los tots els recitals que periòdicament fan artistes consagrats. Ara, a més, ens posen un repartiment de segona: sí, de segona, perquè encara que els cantants han tret l'òpera endavant, ho han fet amb vacil·lacions i no són precisament veus de primera categoria. Algú ens ho hauria d'explicar. És clar que si no dimiteix ningú, potser ho acabaran fent els clients. Fa temps una parella d'alemanys que estava abonada al teatre em va confessar que no hi tornarien perquè les temporades eren fluixes i no podia ser més car el farciment que el gall. És un avís que, ara, vulgues no vulgues, s'hauran de prendre seriosament.

El segon retret: amb tots els respectes però podríem haver trobat un director musical millor. Vistos els resultats, Víctor Pablo Pérez -de Burgos, es veu- ha fet una interpretació molt sui generis de l'òpera. Només veient-lo sortir al fossat un tenia la sensació que li faltava sang i energia per dirigir una obra que tota ella és nervi i sentiment. Pablo ha triat un temps sostingudament lent, ha allargat massa alguns finals i no ha acabat de controlar el volum de l'orquestra. Hi ha hagut també moltes imprecisions en les entrades. La bohème és una òpera difícil de dirigir: hi ha en alguns passatges moltes intervencions simultànies, hi ha intervencions concatenades de gran rapidesa i tot això s'alterna amb fragments de música o en ocasions de silenci. No ha acabat de sortir del tot bé no sé si per culpa de l'agitació de què parlava, del nombre d'assaigs escàs o del savoir faire dels cantants. 

L'escena és la produïda pel Teatro Real, de tall clàssic però molt efectiva a pesar que exigeix moviments escènics precisos i en el seu moment per no evidenciar incoherències en l'acció. Molt bé des d'aquest punt de vista. Només una cosa que es torna a repetir després de deu anys: la il·luminació del primer acte és la d'un migdia radiant en lloc de la d'un capvespre morent. Ja se que cal que es vegi l'escena però la versemblança també hi compta. Una altra cosa. Del Monaco, que ha fet una feina excel·lent, posa un gramòfon a la mansarda dels bohemis sense reparar que un aparell com aquest era massa car per a uns joves artistes pelats econòmicament parlant. I, tot i això, el recurs del gramòfon és original, no hi ha dubte: Marcello li dona corda i sonen els primers compassos de l'obra. 

Dels cantants diré que el més destacat ha estat María José Siri en el paper de Mimì, amb una veu que ha anat a més durant l'obra i amb uns aguts amplis i suficients. Dels altres només es pot destacar el baix Carlo Colombara, baix que viu a Barcelona i que té una veu clara i potent de baix cantant. Ha fet un bon Colline cantat i actuat. Els altres han estat del tot correctes llevat, insisteixo, d'algun oblit en la intervenció d'Aronica, el tenor. 

Molta gent ha vingut per escoltar l'òpera i no pas per escoltar un cantant. Però és evident que una obra vocalment exigent i emotiva no pot donar tot el que pot donar al públic sense les veus adequades, sense un lliurament total per part dels intèrprets. La millor obra musical pot arribar a semblar una caricatura de si mateixa si la interpretació és dolenta. O simplement deficitària. En fi, que correm el risc d'instal·larnos en una correcció insípida, en una àuria mediocritat. Val més fer menys i millor, programar de cara al públic que d'esquena. 

diumenge, de març 04, 2012

TORNA LA BOHÈME

Al final la Núria no podrà venir a veure La Bohème el dissabte que ve al Liceu i jo li he dit que perdia una oportunitat d'or per veure la que és l'obra més coneguda i representada del panorama operístic internacional. I li comentava que un cop has vist La Bohème quedes marcat per sempre.


Jo hauria jurat que feia menys temps que van representar la darrera Bohème. De fet, vaig buscar al bloc si havia fet una ressenya però no vaig trobar-hi res. Ja era estrany perquè la recordo com si fos ara, amb la María Bayo fent de Mimì i un tenor amb veu caprina. Va caldre consultar els programes antics per saber que l'ultima Bohème que vam veure va ser el 2001, és a dir, fa 10 anys i mig que, no cal dir-ho, han passat volant i sobre els quals només hi ha l'opció de repetir aquell vocatiu vehement de Ciceró: "O tempora, o mores".

La Bohème és una magnífica obra per iniciar-se en aquest món i és apta per a tots els públics, a pesar de la truculència final. Ja fa anys que em vaig comprar la reducció per a piano de la Ricordi. A hores d'ara em sé tots els papers dels solistes i m'agrada reprendre-la de tant en tant. La bohème és una d'aquelles òperes que captiva. Teatralment és impecable i deixa veure clarament la mestria de Giacosa i Illica, els llibretistes, i de Puccini, és clar. Evidentment captiva per la música. Josep Pla deia de Puccini que era un saltataulells i que la seva música era excessivament ensucrada. Però un músic us dirà que les seves orquestracions són prodigioses i que estan sempre al servei del text i de l'efecte dramàtic. I un aficionat us dirà que, a més, són inoblidables. Però prendre en consideració per separat cada una d'aquestes facetes és no fer honor a l'obra. Aquí, a La bohème, i en Puccini en general, el que importa és la globalitat, la totalitat, la interacció de lletra, música, escena, personatges, expressió i moviment.

La pregunta que es pot fer qualsevol aficionat a l'òpera és per què La bohème ens corprèn i ens somou íntimament. Uns diran que és exclusivament la música, els altres diran que el públic sent commiseració pel personatge desgraciat de Mimì, els altres argumentaran que representa una època daurada de la bohèmia parisina. No és ben bé això i és tot alhora. El director musical d'aquesta ocasió la va clavar quan va dir que La bohème té tant d'èxit perquè és l'òpera de la vida. Em sembla que no hi ha millor definició per a l'obra segurament més universal de Puccini. I és que l'obra conté magistralment explicades i dosificades una sèrie d'antítesis que es donen alhora en la vida de qualsevol persona. La bohème és l'alegria dels dos primers actes, desenfadada, despreocupada i juvenil, i la tristesa que respiren els dos darrers actes, situats en la foscor i el fred parisí. La bohème representa la joventut i l'amor, un amor que té diversos vessants: l'amor gelós, el coup de foudre, l'amor torturat, l'amor desesperat, l'amor al cap i a la fi. Però La bohème també posa a la vista del públic la ineluctabilitat i la injustícia de la mort, que s'acarnissa aquí amb una pobra noia de bon tarannà i honrada, humil, idealista i amorosa, que genera una empatia i una simpatia gairebé instantànies en l'espectador. I és que La bohème és l'al·legoria perfecta de la vida, de la nostra vida, i Mimì la metàfora de l'esvaniment brutal de la jovenesa pel pas del temps. Ho diu Marcello en una intervenció del segon acte: "O bella età d'inganni e d'utopie / si crede spera e tutto bello appare". I ho rebla Rodolfo a continuació: "La più divina delle poesie / e quella amico che c'insegna a amare". Una obra sobre la joventut, sobre l'amor i sobre la mort.

Una cosa semblant passa amb la Liù de Turandot o amb la Cio Cio San de Madama Butterfly: Puccini s'apiada del seu personatge i s'hi aboca com probablement mai no ho ha fet. Hi ha un component sentimental, és cert, però tot és sincer, no hi ha màscares ni impostures. I ens podem preguntar a què és degut això. Doncs si ho fem, acabarem anant a parar al secret més ben guardat i més evident de Puccini. Puccini està sublimant amb les seves òperes i amb les seves heroïnes un amor ocult que és com un horitzó sense fi. Diuen les biografies que Puccini era molt enamoradís i sensible fins a la hiperestèsia. Puccini ens anticipa amb aquesta obra un fet que es correspon amb la seva pròpia biografia. Anys a venir, va estar enamorat d'una jove criada que hi havia a casa seva, Doria Manfredi. La seva dona, gelosa fins a la patologia, la va acusar de mantenir relacions amb el seu marit i ella, feble, es va suïcidar. A la fi, les proves forenses van demostrar que ella havia mort intocada. No conté aquesta actitud humana de Puccini un sentiment similar al que tenim per Liù, o per Mimì, o per Cio Cio San? Jo crec que sí. 

La música de Puccini és rica. Si una cosa carateritza el de Lucca són les seves melodies infinites, immortals. N'hi ha un bon grapat en cada òpera. Puccini no és tan sols això: també és orquestració al servei del text i de l'acció teatral. En aquest sentit es podria dir que la de Puccini és una música descriptiva. Un exemple: quan al quart acte es parla de gavotes i fandangos la música reprodueix aquells ritmes. Un altre: la melodia descendent per semitons quan explica al primer acte que la flama de la llar de foc s'apaga. Un altre: la marxa militar de la ritirata ens evoca una desfilada militar que va paral·lela al "simpa" que fan els nostres protagonistes. Però hi ha un exemple definitiu. Mimì sempre va associada als violins i en algunes ocasions a la fragilitat d'un sol violí. Quan Mimì és al llit al llindar de la mort i canta allò de "Qui... amor... sempre con te! Le mani... al caldo... e... dormire..." els instruments que sonen són dos violins sols que fan terceres i acompanyen la protagonista en les seves darreres paraules amb el tema de l'ària del tenor del primer acte. Puccini aprima el so fins al mínim possible per representar la manera com Mimì s'apaga definitivament. I després hi ha un silenci tens, que s'ha de fer llarg. Si una cosa he après dels directors que he tingut és que els silencis també són del músic i, per tant, s'han de respectar. Fins i tot els que hi ha una vegada acabada l'obra. I aquests violins tornen a aparèixer quan Colline diu "Musetta a voi", abans que Marcello faci adonar Rodolfo del final fatal. I tornen a sonar com si volguessin donar-nos entenent que l'ànima de Mimì se'n va del seu cos després d'haver estat uns moments flotant per l'estança. I sonen sobre un coixí greu del violoncel gairebé imperceptible. Si el so inferior representa la realitat de la mort, les notes dels violins representen la fi de l'amor que Mimì sent per Rodolfo. La matèria i l'esperit. L'eteri i el real. L'eros i el thanatos. És decididament genial. Una persona que no conegués l'argument de l'obra podria deduir tan sols per la música un sentiment similar. 

Tampoc és casual que el sol acaroni Mimì una vegada ja ha traspassat. Ho diuen les acotacions de l'obra: "(Intanto Rodolfo si è avveduto che il sole della finestra della sofitta sta per battere sul volto di Mimì e cerca intorno come porvi riparo;)". A banda que fa referència a l'ària de presentació de la protagonista ("Ma quando vien lo sgelo il primo sole è mio"), hi ha un clar significat simbòlic que és millor deixar inexpressat, anava a dir per respecte.

Jaume Aragall deia en un reportatge molt bo sobre el Liceu de fa anys que quan arriben els darrers Mimìs havia de fer un esforç perquè no se li tanqués la gola de l'emoció. No crec que en cap altra òpera aquesta emoció sigui tan evident, tan somàtica. I tan compartida pel públic a pesar que alguns crítics, com els del moment de l'estrena de l'òpera, van blasmar La bohème per sensiblera, això sí, de cara a la galeria, perquè després, en privat, en taral·lajaven alguna melodia.

Algú pot extreure la conclusió que l'òpera només és interessant per la música.   
Si així ho pensa va errat. El mateix llibret de l'òpera és en si mateix interessant. Ja no parlo del llibre original, que evidentment també ho és. Giacosa i Illica fan una operació que és en certa manera novedosa i que enllaça l'òpera amb l'anomenat verisme, que sempre és una font de discussions estèrils que no acaben portant enlloc. A la meva manera de veure és clar. Els llibretistes fan un llibret amb un llenguatge realista i fugen de les convencions: és un italià popular, del carrer, col·loquial i a vegades fins vulgar. No hi ha dubte que aquesta perspectiva és verista. No estalvien humor i ironia quan són els quatre amics els qui parlen entre ells o amb altres personatges. I a vegades deixen anar frases que contenen condensades algunes idees estètiques del mestre: per exemple, "La brevità, gran preggio". També això em sembla verista. No hi ha dubte que el final de l'obra també s'inscriu en el marc de l'estètica de Giovanni Verga. I, doncs, què és diferent? Probablement és la mirada de l'autor que traspua la seva música. És més el to que l'argument. És la implicació i l'apiadament de què parlava. 

En el meu cas, l'afinitat per La bohème va arribar d'hora, a la vintena. I tanta va ser la impressió que, a estones perdudes, em vaig llegir les Scènes de la vie de bohème, d'Henri Murger, a la Bibilioteca de Catalunya, quan encara anava la universitat.  Han passat força anys des d'aleshores però recordo com si fos ara la lectura del final del llibre a llàgrima viva intentant ocultar-me de mirades indiscretes a l'antiga sala d'humanitats. Més tard, encara vaig sentir curiositat com Ruggero Leoncavallo va adaptar la mateixa obra en òpera i vaig comprar-me la seva Bohème. No cal dir que són a anys vista l'una de l'altra i que aquesta que us dic no ha passat a formar part ni tan sols del repertori habitual. Més aviat forma part d'un repertori de curiositat. 

En fi, La bohème és l'espectacle del gènere líric en estat pur i superlatiu i una d'aquelles poques obres artístiques que acompanyen sempre en la vida d'un aficionat a la música i a l'òpera. Quan tornem a trobar Mimì, retrobarem també la nostra joventut i un horitzó comú en qualsevol vida.