Fa poc li exposava a un amic la teoria que Cervantes fou en realitat un valencià de Xixona i que originàriament el Quixot va ser escrit en català: ell va refusar d'escoltar qualsevol argument. Paradoxalment, era una persona culta i, per més inri, científic i investigador. Tanmateix, creia que això era impossible. De tal manera s'havia instal·lat en el seu esquema mental el fet que Cervantes era d'Alcalá de Henares i que l'obra era castellana. Fa temps li ho havia comentat a una veterana professora de castellà de l'institut i va reaccionar d'una manera similar; després d'escoltar els arguments que li donava, variats i abundants, ella va acabar dient, com si es volgués convèncer a si mateixa: "Però Cervantes era de Madrid".
Des que vaig entrar en contacte amb els estudis de Jordi Bilbeny aquest és un tema que m'ha obsessionat. En primer lloc, literàriament: el Quixot és una obra de referència mundial i emblemàtica d'Espanya i fins d'una manera de ser, que es pot identificar amb la manera de ser castellana. En segon lloc, com a català: el sol fet de pensar que el Quixot, i potser moltes altres obres de l'anomenat segle d'or castellà siguin meres traduccions d'obres que es van escriure i publicar primerament en català és esgarrifós. I si es confirmava, seria tal volta l'engany més gran de la història de la literatura universal i demostraria que l'estat espanyol està assentat sobre fonaments de falsedat i sobre els valors de la manipulació i la utilització. De la intolerància ja no dic res perquè alguna cosa hem après aquesta darrers cinc-cents anys. Algú dirà: com tots els estats. Sí, però aquest menyspreu per la realitat, per la veritat i per l'objectivitat no té comparació possible. L'últim episodi? Canviar el nom de català a la franja d'Aragó pel de LAPAO, amb l'únic objectiu de laminar la consciència d'unitat de la llengua i el seu prestigi social i de relegar-la a un fet testimonial desconnectat de la història.
La idea que el Quixot és en realitat una traducció feta per ordre del Rei (Felip II de Castella, I d'Aragó) em sembla sobretot estimulant pel que suposa de revisió del passat. I, si s'arribés a demostrar amb proves fefaents, seria un engany colossal. Per entendre que el que proposa Bilbeny és possible cal entendre sobretot un fenomen al qual no es dóna a parer meu suficient importància però que determina la cultura del segle XVI a la península ibèrica. I és la censura. Una censura que primer va néixer per preservar el Cristianisme dels infidels i, sobretot, de la Reforma. Aquesta fou detemptada per instàncies eclesials -la coneguda Inquisició- i amb el temps va esdevenir una censura civil, detemptada pel Rei i les seves institucions i al servei de l'imperi que s'havia forjat amb la unió de les dues corones -aragonesa i castellana- i amb la descoberta del nou món. Aleshores ja no tan sols verificava la cristianitat dels textos que s'imprimien, sinó que també censurava qualsevol cosa que pogués anar contra la figura reial i contra la unitat del seu imperi. Servia per imposar un estat de coses i la llengua no era aliena a aquesta voluntat. Justament és en aquest moment en què s'encunya l'expressió "Habla la lengua del imperio", malauradament coneguda encara avui per tots els catalans.
S'ha de dir que aquest és un fenomen conegut per tota la historiografia literària, però curiosament no se n'ha fet cavall de batalla, suposo que per no remenar allà on podien haver-hi sorpreses i ben desagradables. Sens dubte la més sonada és la del Tirant lo Blanc: el 1873 Marian Aguiló troba un exemplar de la primera edició catalana de l'obra, anterior a la traducció castellana que fins aleshores es coneixia i que passava a ulls dels estudiosos com a original. El fet va fer callar les veus acadèmiques que defensaven aferrissadament la castellanitat de la novel·la. Per tant, ja tenim un precedent i, com sosté Bilbeny i altres estudiosos de l'Institut Nova Història, no fóra d'estranyar que això hagués passat també amb altres obres del XVI castellà, que avui tenim per anònimes o amb una autoria que podria ser falsificada.
He intentat fer un resum ràpid -rapidíssim, com diria aquell neulet de l'Autònoma- d'un aspecte sobre el qual voldria aportar un document que demostra com les gastava la censura reial castellana al segle XVI. Es tracta d'una disposició reial de l'Arxiu d'Índies en què es prohibeix la Historia General de las cosas de la nueva España i se n'ordena la confiscació i la tramesa de tots els originals i traduccions al Consell d'Índies. Fixeu-vos que la data correspon al darrer quart del XVI, abans per tant de l'aparició de l'edició castellana -a falta de proves concloents, la primera edició del Quixot- el 1605.
REAL CÉDULA PROHIBIENDO LA HISTORIA GENERAL DE LAS COSAS DE NUEVA ESPAÑA DE FRAY BERNARDINO DE SAHAGÚN
Archivo de Indias
Madrid, 22 de abril de 1577
Madrid, 22 de abril de 1577
El Rey. Don Martín Enríquez, nuestro Visorrey Gobernador y Capitán General de la Nueva España, y Presidente de la nuestra Audiencia Real de ella. Por algunas cartas que nos han escripto de esas provincias, habemos entendido que Fray Bernardino de Sahagún, de la Orden de San Francisco, ha compuesto una historia Universal de las cosas más señaladas de esa Nueva España, la cual es una computación muy copiosa de todos los ritos, cerimonias e idolatrías que los indios usaban en su infidelidad, repartida en doce libros y en lengua mexicana; y aunque se entiende que el celo del dicho Fr. Bernardino había sido bueno, y con deseo que su trabajo sea de fruto, ha parecido que no conviene que este libro se imprima ni ande de ninguna manera en esas partes, por algunas causas de consideración; y así os mandamos que luego que recibáis esta nuestra Cédula, con mucho cuidado y diligencia procuréis haber estos libros, y sin que de ellos quede original ni traslado alguno, los enviéis a buen recaudo en la primera ocasión a nuestro Consejo de las Indias, para que en él se vean; y estaréis advertido de no consentir que por ninguna manera, persona alguna escriba cosas que toquen a supersticiones y manera de vivir que estos indios tenían, en ninguna lengua, porque así conviene al servicio de Dios nuestro Señor y nuestro.
Por Real mandado de S. M. Antonio de Eraso. Y señalado de los señores Lic. Otalora, Santillán, Espadero, Don Diego de Zúñiga y López de Sarria [Rúbrica]
FUENTE
José Toribio Medina, Historia de la imprenta en los antiguos dominios españoles de América y Oceanía, prólogo de Guillermo Feliu Cruz, Santiago de Chile, 1958, vol. 1, pp. 6-7.
http://www.traduccionliteraria.org/1611/esc/america/sahagun.htm
Aquestes "causas de consideración" de què parla la providència són evidentment la manera de viure i les "supersticiones" dels indígenes abans de l'arribada dels espanyols al nou món. Però també les seves llengües. Llegim que l'obra de Fray Bernardino estava composta en "lengua mexicana" i evidentment això podia ser un fre a la consolidació de l'imperi. Però no tan sols això: la cèdula ordena que ningú no pugui parlar en cap llengua dels temes que tractava l'esmentada història. Si això passava amb una llengua indígena i amb llur idiosincràsia és plausible pensar que a la Corona d'Aragó passessin coses semblants. O pitjors: allà les obres es traduïen a la llengua que havia triat l'imperi espanyol -és a dir, el castellà- i se'n feien desaparèixer els originals. D'aquesta manera es mataven dos ocells d'un sol tret: s'aconseguia la uniformitat lingüística de l'imperi alhora que es dotava el castellà d'una cultura que aleshores no tenia.
Tenia un professor de llatí que quan era noi vivia a Alguaire. Quan van entrar els anomenats nacionals al poble ja en el desenllaç de la guerra civil espanyola, aquests van dir a tots els qui tinguessin llibres en català que els portessin a la plaça del poble. I ell, amb gran il·lusió, els hi va dur. Quan van arreplegar-ne suficients, i davant l'estupefacció general, els van cremar. No és aquest un acte que recorda aquesta reial cèdula? I més: no és aquest un acte que recorda la crema de llibres del capítol 6 del Quixot?
