Diuen que les rates són les primeres a abandonar un vaixell quan s'enfonsa. No sé si el GTL s'enfonsarà però és indubtable que es troba certament en una navegació molt difícil des d'un punt de vista econòmic. La crisi ha arribat al pressupost del Liceu i tot presagia que a les pròximes temporades tindrem a la ciutat un teatre de segona categoria. No hi ha diners per programar amb dignitat ni per fer fatxenderies i opulències. Perquè no tinc cap dubte que el Liceu ha estat víctima de la crisi en primer lloc però també de la mala gestió que no va saber preveure les vaques magres. Altres tenen tot l'ajut de l'estat encara que siguin un teatre nascut del no res, sense llarga tradició i sense públic documentat. Però tenen la sort de trobar-se a Madrid, el paradís terrenal, el centre dels mons possibles, la ciutat del manà etern.
Doncs bé, en aquest context tan infaust el director artístic, l'ínclit Matabosch ha tocat el dos per anar al Real, que allà sí que hi ha pela. Per un altre cantó, el director del cor, que tanta mala maror ha portat al teatre, si hem de fer cas d'un excantaire com Jordi Mas, ha optat pel mateix camí. Ja no som importants i les figures -preteses- se'n van. Francesc Marco , el director general, també ho ha fet, però segur que per altres motius. I ja veurem què passa amb Josep Pons, el director de l'orquestra, que d'un dia per un altre ha vist com es desdibuixava el projecte en què havia somiat. Ja em permetran els responsables que gosi opinar sobre quines idees han de presidir d'ara endavant la gestió del Liceu:
1) Contenció i eficiència en la despesa corrent de gerència i administració i també en les dietes artístiques.
2) Transparència en tot allò que afecti la gestió econòmica del teatre, especialment en allò relatiu als sous del personal. De tot el personal, del que canta i toca i del que no es veu.
3) Programar per a un gran públic i fer que l'assistència capegi la pujada de l'IVA, la situació d'atur i la minva d'ingressos i de poder adquisitiu generalitzada. Això passa per programar grans òperes que interessin el gran públic i no fer provatures i experiments que només serviran per gravar CDs i fer currículum al director de torn.
4) Cercar més col·laboració privada entre les empreses -les grans, d'aquí i de fora- i el públic en general. Jo crec que hi pot haver interès d'invertir sempre que es justifiquin els apartats anteriors. I si cal posar un nom privat al Liceu, doncs es posa sense manies. Els temps han canviat i també el Barça ha llogat la samarreta a empreses privades que paguen autèntiques morterades.
Tot plegat té una cosa bona i és que es remouran els ciments del teatre, es replantejarà tot des de zero o poc més i s'haurà de reorganitzar tot. Això pot ser molt bo a mig termini perquè altres no hauran tingut ocasió de fer-ho.
El concert Verdi (IV) era un acte degut, d'agraïment. Ho ha estat sobretot a la segona part. La primera ha estat per portar al concert òperes que no tenen un gran ascendenmt com ara "La battaglia di Legnano", "Attila" i "Aroldo". En canvi, a la segona hem pogut retrobar passatges coneguts d'òperes inoblidables: "Don Carlos", "Otello" i "Falstaff". El cor ens ha donat com a propina el fragment apoteòsic coral d'"Aïda", per deliri del públic. El concert no hauria estat res prou brillant si no hagués estat per tres veus especialment. En primer lloc, la del baríton espanyol Juan Jesús Rodríguez, amb veu bellíssima, línia de gran classe i uns aguts col·locadíssims i potentíssims com feia temps que no els escoltàvem. En segon lloc, pel tenor italià, Carlo Ventre, que, a part de fer honor al seu cognom, tenia el caràcter d'un spinto i una potència i squillo molt remarcable en els aguts, mentre que a la zona central quedava com més apagat. I el tercer, el també baríton Vitaliy Bilyy, igualment amb bella, ampla veu i línia de cant. La soprano Rachele Stanisci ha estat més discreta tot i que ha complert bé amb el seu paper. I el nostre Stefano Palatchi també, però la veu se li nota mat, sense brillantor ni sense la potència d'antany. Continua respirant profundament pel nas, per cert; això no ha canviat.
Quan tothom ha sortit a asaludar un senyor gran de Platea s'ha alçat, s'ha dirigit a l'escena i li ha dit alguna cosa al director del cor, José Luis Basso, que no deuria ser gaire amistosa perquè les rialles s'han acabt en sec. El director, Rubén Gimeno, ve de la Simfònica del Vallès i ha sabut generar un so adequat i amb uns tempi correctes. Té, però, un gest poc clar, que m'aventuro a dir que deu ser difícil de seguir per a alguns músics.
En resum, un bon concert -magnífic en veus- que és, tanmateix, un mal presagi per a la temporada que ara comença.
