dilluns, de juny 19, 2017

BREU HISTÒRIA DE LES CANTATES SOLIDÀRIES DE J.S. BACH A BADALONA

Fa ja 6 anys que estan en marxa. Allò que va començar essent una provatura per poder cantar i tocar la música religiosa de Bach en petit comitè ha anat prenent volada i ha començat a donar els seus fruits. Encara recordo com si fos ara quan la Montse Pi em va oferir de fer de tenor en aquest projecte que s'iniciava amb la BWV 61. Era al carrer Prim amb Layret, un dia avançat de primavera de 2011. El vertigen d'aleshores, confirmat quan vaig veure la partitura, s'ha convertit en una dinàmica ineludible, en una dolça disciplina i en una autèntica escola. Per a mi almenys, i em penso que per a més gent també. Poder cantar Bach amb un magnífic grup instrumental format per professors, exalumnes del conservatori de Badalona i altres molt bons músics que van venint per a ocasions determinades és un gran plaer i sobretot un immens privilegi.

El primer quartet vocal en aquell primer any va estar format per Alexandrina Polo, Montserrat Pi, Jordi Sabata -el baríton- i jo mateix. Es van fer a l'església de Sant Francesc de Bufalà amb llargues introduccions que estaven molt ben documentades. El públic no va ser mai molt abundant però allà va germinar el que després ha estat el nucli que ha donat continuïtat a les cantates. I també es van forjar seguidors incondicionals d'aquests modestos esdeveniments que alhora són grandiosos per causa de la música del mestre: n'esmentaré un sols, que és Joan Molar, el qual ha ajudat a donar visibilitat mitjançant el seu bloc  a un projecte que paga la pena. La segona cantata que es va fer va ser la 111 i la tercera la 147. Aquesta no vaig atrevir-me a cantar-la: el recitatiu i ària de tenor són compromesos i va venir un altre tenor. Ara potser ja hi gosaria.

Els 2 anys següents si no recordo malament les cantates es van traslladar a l'església dels pares Carmelites. La Christler de Badalona, que diuen alguns, pel campanar que recorda el famós edifici. Aquí es on comencen pròpiament les cantates solidàries, a benefici de la comunitat. Es van repetir algunes cantates i se'n van incorporar de noves. Jordi Sabata va abandonar el carro, m'imagino que per la servitud de la distància física i alguns barítons van anar venint. El que es va quedar gairebé de plantilla va ser l'Alejandro Llamas, baríton del cor del Liceu. Les cantates van continuar oferint-se en quartet vocal i grup instrumental relativament reduït: 2 violins, viola, oboè o 2 oboès, violoncel i orgue. En aquest espai recordo principalment la cantata BWV 140 que vam fer a petició del baix baríton Jordi Llauradó, que en va cantar poques. Va ser el gener de 2013, un mes després de la mort del meu pare. I va ser especialment emotiva per a mi. 

Els pares Carmelites necessitaven l'església per a dir missa i altra vegada ens vam haver de traslladar. Ara a la capella del Santíssim de Sant Josep. Hi vam ser un any. Tanmateix, per les queixes d'algun feligrès que volia intimitat i recolliment i a qui els assaigs de les 6 de la tarda molestaven, vam haver de canviar el lloc per la cripta del mateix Sant Josep. I van començar les cantates 'crítptiques', que dic jo. Al començament d'anar a la cripta, pensàvem que hi hauria poc públic per dos motius: pel lloc (s'havien de baixar força escales i això podia frenar la gent més gran) i per l'hora (es van començar a fer a les 21) i realment ens vam equivocar: la sala sempre ha estat plena llevat d'algun dissabte de futbol o d'altres esdeveniments musicals simultanis. Aquest curs 2016-2017 hi ha hagut sortides excepcionals per una qüestió de capacitat. El desembre vam anar a la Providència per fer la primera cantata de l'Oratori de Nadal amb el cor Aurica i el gener hem anat a la capella del Santíssim una altra vegada per fer la BWV 171 i la 248.1 amb la potent coral Càrmina, de Barcelona: el grandiós oratori de Nadal i la magnífica cantata 171, amb ària difícil de tenor inclosa. 

Pel que fa als cors, el primer a venir va ser el cor Aurica als pares Carmelites. Es van estrenar amb la cantata BWV 37, que més endavant vam tornar a fer amb la coral Cantiga. D'aleshores ençà, el cor Aurica ha col·laborat en força ocasions fent les parts de Cor i Coral de les cantates. El fet que un cor vingués va donar més relleu a les cantates i va fer que lluïssin més. Va ser un canvi qualitatiu important i era més adequat per a la música de Bach. També va venir el cor Ariadna de l'agrupació Madrigal dirigit per la Júlia Sesé a cantar la cantata BWV 7 amb magnífics resultats. I aquest curs hi ha tornat de la mà de Pol Pastor a fer la BWV 92, una altra vegada amb ària difícil de tenor.

Quant al director, els primers anys no n'hi va haver. Les vegades de director les feia el primer violí que aleshores era Joan Orpella i que va cedir el lloc posteriorment a la Carlota Novell. Ja als pares Carmelites es va incorporar el violinista i director Jordi Montoliu i amb posterioritat han intervingut altres directors convidats: Aleix Oliveras, del cor Aurica, que va dirigir fragments de passions i àries de l'Oratori de Nadal, Josep Prats, de la coral Cantiga, que va dirigir amb gran solvència la BWV 37, Daniel Mestre, de la coral Càrmina, que ja vingut dues vegades a fer la BWV 190 - en la qual no vaig poder cantar per una bronquitis-, i la BWV 171 i 248.1, Pol Pastor i Carles Oliver, professor del Conservatori de Badalona, que va dirigir la BWV 137. I em deixo algú que ara no recordo. Que no se m'enfadi. 

El planter de músics també ha anat variant amb els anys però hi ha hagut sempre un nucli estable en les figures de Montserrat López (oboè), Joan Orpella (violí) principalment. La idea inicial va ser fer cantates amb els mínims assaigs possibles: de primer, assajàvem els divendres al matí i ja al dissabte fèiem una repassada. Amb els temps aquests assaigs de divendres es van suprimir i vam assajar només els dissabtes, tres hores abans del concert. Això significava venir absolutament preparat perquè la interpretació només s'hagués d'ajustar en el temps i en alguns matisos d'expressió. No podia haver-hi vacil·lacions ni dubtes. Es cantava directament per al concert. Hem fet algunes excepcions però els resultats, en qualsevol cas, sempre han estat excel·lents tenint en compte la relació d'assaigs i de la interpretació. Unes vegades més que altres però sempre ha anat bé o molt bé. Aquestes cantates no s'han interpretat dins la litúrgia sinó en format de concert i a vegades han anat acompanyades d'altres peces afegides. Tot de Bach llevat d'una cosa de Telemann (que es va fer amb la BWV 85) i de Haendel (entrada de la Reina de Saba al desembre de 2016). Només la BWV 111 va ser feta dins la litúrgia luterana de l'església del carrer Brusi.

El 2015 el cicle de cantates solidàries de J.S. Bach va rebre de mans de l'ajuntament de Badalona el premi Guineueta concedit pels amics del Teatre Zorrilla. A l'acte de lliurament hi van anar la Montserrat Pi, el director del Conservatori Jaume Cortadellas i jo mateix. Un reconeixement merescut per als qui com nosaltres comencen a comptar els cursos per cantates. I no tan sols músics o cantants sinó també públic afí i fidel.

Les cantates sempre s'han fet a Badalona llevat de dues vegades en què han sortit a Barcelona. La primera, ja l'he mencionat, va ser la BWV 111 que es va fer dins la litúrgia luterana de l'església del carrer Brusi -com he dit- amb la inestimable col·laboració i tracte del violoncel·lista de l'orquestra del Liceu Matthias Weinmann. La segona es va fer a l'església de les Dominiques del carrer Roger de Flor, seu de l'església alemanya catòlica a Barcelona (BWV 85), un lloc amb molt bona sonoritat i amb un públic entregat.


Pel que fa a les sopranos, Gisela Parodi va prendre el relleu d'Alexandrina Polo. També hi han cantat Glòria Lorente i Vanessa Villanueva. 

De mezzo normalment hi ha cantat la Montse Pi llevat d'algunes incursions de la Neus Pi i de la darrera cantata la BWV 115 en què va venir una noia búlgara que cantava al cor de l'òpera de Viena.

El tenor també ha estat estable llevat de dues cantates: a la BWV 190 va venir el tenor filipí Dresden Roxas Ramos i un altre tenor a la tercera cantata que vam fer el nom del qual no recordo.

El baríton ha estat la corda més canviant. Hi han cantat dels que recordo Jordi Sabata, Alejandro Llamas, Jordi Llauradó, Daniel Morales, Tomàs Maxé, Oriol Mallart, Néstor Pindado, Joan Garcia Gomà i el darrer Vincent de Soomer. I l'Aleix Oliveras, que va fer la BWV 111 dues vegades en un cap de setmana. 

En els violins Joan Orpella i Carlota Novell han estat els assidus. Pel que fa a les violes tenim Víctor Mateo, Marta Garcia, entre força d'altres. A l'orgue han vingut diverses persones però l'Àngel Villagrasa és qui ha tingut més continuïtat. Quan calia fagot, sempre hi era la Meritxell Ferrer. Els violoncels van començar a canviar quan la professora del conservatori Ana Moreira ho va deixar. Recordo l'Alba Haro, la Mar Heredia, la Marta Pons, el Guillem Bautista i darrerament l'Anna Blázquez entre alguns altres. I el contrabaix va començar essent Guillermo Nasarre, que ho va deixar i el va substituir Diego Civilotti. També alguna vegada hi ha vingut el professor de contrabaix del conservatori i encara algú altre. I els oboès han estat normalment Montserrat López i Francesc Castillo, amb fitxatges esporàdics. De les flautes travesseres recordo la cantata 78 de Jaume Cortadellas però n'hi han passat més. Tothom de gran solvència artística. Em deixo gent igualment valuosa però que no m'ho tinguin en compte. Tothom amant de la música excelsa de Bach i d'aquest oceà particular que són les seves cantates religioses. 

Tot plegat, amb taquilla inversa a benefici de la comunitat de rigor per a obra social i, òbviament, sense cobrar. Lògicament, les cantates no haurien estat possibles sense l'aportació desinteressada de molts músics i cantants als quals cal retre reconeixement i donar-los com a públic -i com a participant- el nostre més sincer agraïment.