diumenge, de maig 17, 2020

L'AVANTGUARDA DE LA UOC

En uns materials docents de la UOC dedicats a l’avantguarda literària europea i catalana que s’ofereixen en obert als alumnes i a forans, l’autor Carles Lluch dedica unes paraules al meu modest article ‘Una avantguarda literària catalana?’ publicat a la Revista de Catalunya núm. 245 l’any 2008. 


D’entrada diré que l’avantguarda em va apassionar des del mateix moment que la vaig conèixer. Concretament al COU Jaume Bofill. Ben entès, l’avantguarda europea, tant pictòrica com literària. Sempre que he viatjat a alguna ciutat europea no m’he volgut perdre el seu museu d’art modern i contemporani ― si en tenia―  per poder veure en primera persona allò que havia estudiat als llibres. La prova és que vaig escriure un article dedicat a la poesia fonètica. També he parlat en alguns articles sobre el qui és considerat el vaixell insígnia de l’avantguarda a Catalunya, Salvat-Papasseit. I encara vaig fer un article dedicat a les relacions entre J.V. Foix i l’avantguarda i un altre en què faig un repàs a la bibliografia del tan escarnit Sànchez-Juan per raons directament polítiques. No crec, doncs, que ningú em pugui acusar de tenir un apriorisme contrari a l’esperit de l’avantguarda. I si ho fa, la veritat és que tant me fot, com deia el savi. 


Després de tants anys, no em desdic de cap de les afirmacions que faig en el meu text. De cap. Al contrari, són cada vegada més fermes. Continuo creient que a Catalunya hi va haver una relativa acceptació esteticista de l’avantguarda que no va arribar a capir el seu caràcter subversiu ni moral. Perquè l’avantguarda no és una escola artística o un conjunt d’aquestes sinó una actitud. I aquesta actitud pretén tres coses a la meva manera de veure: un rompiment sorollós amb el passat, una subversió o revolta respecte dels valors artístics ― i morals― heretats i l’experimentació de noves formes en consonància amb el segon punt. I la provocació és un instrument molt poderós en aquell context. Creure que l’avantguarda és un conjunt de moviments degudament classificats i caracteritzats és ignorar quin va ser el propòsit històric de tots els qui la van protagonitzar. 


En efecte, el meu article és una esmena a la totalitat, és una crítica al cànon transmès ― o imposat― i una vindicació de la independència crítica més enllà d’adhesions acadèmiques, grups de treball i dogmes acceptats cegament de vegades amb bona fe i moltes altres per interès personal. 


Comentaré algunes afirmacions de l’autor dels materials que crec que demostren que el que dic no és forassenyat ni excèntric. Al contrari, semblen donar-me la raó. Per exemple, l’autor sosté:


Aquesta recepció de l'avantguarda es va produir en una època de predomini clar del noucentisme en la cultura catalana, però no s'ha d'inferir d'això que els dos moviments van entrar en conflicte, ans al contrari, per als autors catalans esmentats fins i tot s'hi establien punts de contacte.’


Home, doncs això ja ens hauria de semblar sospitós. Que l’avantguarda vagi de bracet d’un moviment obertament classicitzant com el Noucentisme ― amb majúscula o sense― fa pensar. I fa pensar encara més si coneixes que la revista d’en López-Picó publicava tot el que era novetat i significava una obertura a tot allò que es feia a Europa. També tinc escrit un article sobre la relació entre Salvat-Papasseit i el Noucentisme que va en la línia de Lluch. Que l’avantguarda és una aventura individual? Per descomptat, com més o menys tot el que fem en aquestes latituds mediterrànies. No hi va haver grups compactes com en altres casos i moments. Almenys literàriament. No m’hi posaria tan fort en pintura o arquitectura. 


Més endavant ens diu Lluch:


Passat aquest primer esclat, protagonitzat per una nòmina d'autors tanmateix molt reduïda – els esmentats fins ara i pocs més –, es considera que durant la segona meitat de la dècada de 1920 es va produir un segon moment de l'avantguardisme català, ara sota la influència del surrealisme.’


Si la nòmina d’autors és ‘molt reduïda’ és que segurament l’abast de l’avantguarda ― literària insisteixo― no va ser tant com ens han fet creure. 


Més: ‘En els estudis literaris hi ha una tendència manifesta a lligar la literatura avantguardista amb les tendències pictòriques (...)’


Doncs què voleu que us digui? Hi estic totalment d’acord. És evident que hi ha molts lligams entre ambdues disciplines però realment no són les úniques en què l’avantguarda es va manifestar. El cinema és una altre fenomen artístic així com la música, que també ho és. Sense oblidar l’escultura. D’altra banda, tothom sap d’on ve aquesta relació entre literatura i pintura en els estudis literaris de casa nostra. 


Diu l’autor que la pregunta del meu títol té una resposta implícita: que no va existir una literatura d’avantguarda catalana. Al final del meu article, dic clarament que en queden ‘tímids testimonis d’una revolució aigualida i ocasional’. No dic que el panorama sigui un desert: dic que ni per la quantitat de mostres, ni per la qualitat de les mateixes ni tampoc per la convicció  amb què van ser fetes podem considerar que hi hagi una autèntica avantguarda literària catalana. No es tracta d’una disjunció exclusiva sinó d’una qüestió de mesura i gradació. I ho torno a dir com ho diu el mateix Lluch: hi va haver molt pocs escriptors que es van llançar a l’aventura de l’experimentació i gairebé tots només de manera temporal amb resultats més aviat pobres i poc ambiciosos. 


Però és que no sóc jo qui ho dic. Ho va dir ja fa gairebé un segle J.V. Foix en el seu assaig ‘Algunes consideracions sobre la literatura d’avantguarda’ (1925). I cal recordar-ho. Foix afirmava sense rubor: ‘En rigor les tendències extremes no han influït pas gaire en la literatura catalana contemporània’. Doncs això. Obvio el que diu sobre Salvat-Papasseit però cal llegir-ho perquè és demolidor. 


Tot amb tot, crec que Lluch, en aquests materials, fa un pas molt important per treure’s de sobre el llast de la tradició crítica i ho fa aportant tot el que té al seu abast bibliogràficament. Que vinguin altres estudis sobre aquests autors i sobre d'altres, però sobretot siguem honestos amb nosaltres mateixos.

Cap comentari: