I ENCARA EL QUIXOT: SOBRE LA 1a UNIVERSITAT D'ESTIU NOVA HISTÒRIA

A Crespià s'ha organitzat la primera universitat d'estiu de l'INH. El contingut de les ponències no és altre que el de la tergiversació i apropiació de la història i la literatura per part de l'Espanya castellana naixent a finals del segle XV i durant tot el XVI, que força gent ja coneixia. En les seves diferents formes -conegudes, és clar. La qüestió és que les tesis, que, cal admetre-ho, semblen forasenyades d'entrada, han fet forrolla en els mitjans de la caverna amb La Razón al capdavant d'ells. I no pas per una qüestió de sintonia o afinitat sinó més aviat per fer-ne mofa i escarni. Més enllà dels vituperis esperables i les reaccions viscerals i sentimentals, molt pròpies d'altra banda d'un país en què la cultura és un destorb en lloc d'un actiu, hi ha un fet que ens hauria de fer pensar i força. No hem escoltat encara cap veu autoritzada, acadèmica o universitària, que desmenteixi cap punt del que ha evidenciat Bilbeny i els seus. Algú dirà que potser es tracta del menyspreu de la ignorància. I probablement n'hi ha. Però tinc la intuïció que hi comença a haver-hi més prudència i por que una altra cosa. Por d'una veritat possible. Els de sempre volen associar la universitat INH amb el procés sobiranista per desprestigiar-la i certament la coincidència ha estat buscada tot i que el tal institut ja anava funcionant i publicant força anys enrere. Però seria un error creure que el debat que posen sobre la taula és un debat polític de l'actualitat. Ho és, sí, però de fa cinc segles. Un debat que ara es transforma en història i filologia, recerca de la veritat i confirmació d'intuïcions, indicis i proves, que també n'hi ha. El debat és, doncs, disciplinari i interdisciplinari. I és qüestió de temps que aquest petit sisme que s'ha produït a Arenys de Mar assoleixi les proporcions d'un tsunami universal que ridiculitzi les essències pàtries d'una país que mai no ha existit com els qui en detempten el poder des de segles l'han imaginat.

UN LLIBRE INQUIETANT SOBRE EL QUIXOT

Proveu d'imaginar per un moment quina cara posaríeu si, a una edat adulta, quan creieu que teniu assentat el vostre món i doneu determinades coses per segures i descomptades us diguessin que sou adoptat, que la vostra vida no és com l'havíeu imaginat. La primer reacció fóra d'incredulitat, la segona d'estupefacció i, si es confirmava la tal notícia tardana, la tercera seria tal volta la d'indignació. Aquesta és la reacció que us pot provocar la lectura del recent llibre de Lluís Maria Mandado "El Quixote va esborrar el Quixot" (Llibres de l'Índex, 2012). 

Ja fa temps -anys, de fet- que sentim parlar d'un grup d'estudiosos amb Jordi Bilbeny al capdavant que pretenen demostrar -i de fet ja es pot dir que ho han fet- la catalanitat de Cristòfor Colom, el descobridor d'Amèrica, que, segons la tradició era un navegant genovès al servei de la corona espanyola, que per aquell temps era la castellana. Que Colom fos català i militar instruït de casa bona (es veu que el Palau dels Colom era a la confluència dels carrers Mirallers i Banys Vells) entra -entrava- dins les possibilitats. De fet, ja al segle XIX i a començaments del XX alguna cosa devien saber quan es va fer aixecar l'estàtua més vistent que té el descobridor al capdavall de la rambla barcelonina. Cada vegada més, a dins i a fora de Catalunya, les coses van caient pel seu propi pes i jo diria que ara, l'oficialitat comença a acceptar que Colom fou català. 

No hi ha dubte que el tema de Colom era prou greu a ulls d'un català del segle XX. Com podia ser que el descobridor del nou món s'hagués perpetuat com un anònim navegant genovès que res tenia a veure amb la Corona d'Aragó? Avatars de la història? Doncs més aviat no: hi hagué un interès a fer creure que Colom era un estrany forà a pesar que veus d'ara i d'antany ja havien mostrat la seva estranyesa i fins la seva sospita.

L'episodi de Colom podia respondre a allò que tantes vegades hem sentit i que és cert: la història la fan els vencedors. Però molts crèiem que aquest 'fer història' volia dir simplement interpretar uns fets des d'un punt de vista favorable als propis interessos polítics. Així, els fets, únics però perduts per sempre em la marea del temps, poden ser reconstruïts des del prisma parcial i interessat que se li vulgui donar. Inopinadament, però, el llibre de Mandado i, per extensió, els estudis del grup de la fundació Institut Nova Història, ens vénen a dir que, en el cas d'Espanya, la història no ha estat una simple interpretació a posteriori sinó que ha estat una construcció planificada deliberadament fal·laç, que ha estat una manera de fer fraudulenta sostinguda en el temps, que ha estat una apropiació il·lícita i injusta d'un fet cultural com és la literatura escrita en català.

En poques paraules, Mandado defensa que el Quixot, emblema del castellà universal, de l'Espanya que s'imposava vulgues no vulgues al segle XVI, fou un llibre escrit originàriament en català (o, si voleu, valencià) i que Cervantes no és sinó un noble valencià d'origen català anomenat Joan Miquel Servent. Sembla que la censura reial de Felip I (II de Castella) va obligar a traduir al castellà aquest llibre -com tants d'altres segons sembla- i misteriosament se'n va perdre el rastre de la primera edició que, segons el mateix, Cervantes fou la de Barcelona. Aquesta tesi, que, d'entrada, crea estupor -jo mateix ho he pogut comprovar- no passaria de l'anècdota si no fos perquè Mandado com a cap visible dels de la Nova Història dóna arguments textuals i contextuals a bastament que fan sospitar, a vegades de manera molt fonamentada, que la versió castellana que es coneix prové d'un perdut (?) original català. El mateix títol n'és un exemple reconegut i acceptat per tothom ('quixot' prové de 'cuixot' que era la part de l'armadura que protegia la cuixa. Un amic em deia a propòsit d'això l'altre dia que aquestes proves no eren concloents. Efectivament no ho són. Ni aquesta que us he referit ni cap de les moltes altres. L'única prova que fóra concloent i definitiva seria l'aparició del llibre original, tal com va passar amb el Tirant lo Blanc al segle XIX: fins aleshores, havia estat considerat una obra castellana.

Què passaria si en algun arxiu remot o inesperat aparegués una còpia de la primera edició de Barcelona, la que podria haver estat -i que probablement ho fou- escrita en català? Pensem que no es tracta només d'una discussió històrica i filològica; es tracta d'una qüestió que amb els segles ha adoptat un simbolisme polític indubtable. Es tractaria, potser, d'una ofensa a l'honor per als castellans i d'una qüestió de justícia per als catalans. Per això, un conegut, català adotzenat, reaccionava intempestivament amb el malestar de la inconveniència -i de la por- davant la notícia quan la hi explicava.  Ara bé, de confirmar-se la notícia, un castellà li treuria importància dient que Servent era espanyol i que tant se valdria que fos escrit en català o castellà. Però la realitat és que al segle XVI la unió amb castella comporta per als territoris de la Corona d'Aragó l'abraçada de l'ós, la castellanització de les institucions, la imposició del tarannà autoritari, uniformista, gregari i expansionista castellà i una censura fèrria, primer de caràcter religiós primordialment i després de caràcter polític i probablement lingüístic. Potser algú es podrà pensar que la prohibició del català no arriba fins a Felip V amb els decrets de nova planta però el cert és que hi ha motius que són proves per creure que ja al segle XVI i fins i tot durant la segona meitat del XV hi va haver pressió, si no repressió, en aquesta matèria. És cert que una part de la noblesa, gent lletrada amb ganes de figurar i d'estar a la vora del poder, es van passar al castellà de manera 'voluntària' i, sobretot, interessada davant la puixança de la corona de Castella. També està documentat. Però pel que es veu, l'interès a crear una Espanya unificada lingüísticament, religiosament i, mentalment ve malauradament de lluny i és consubstancial amb la Weltanshauung castellana. En aquest sentit, la manipulació de la realitat i la construcció d'una realitat alternativa al servei d'aquest ideal hauria estat la pedra de toc des dels reis Catòlics fins a Felip I d'Aragó (II de Castella). I encara més enllà: fins als nostres dies i en matèries ben allunyades de la política com ara el futbol (recordeu el penalti de Guruceta o el defensa que despareix del fotograma per l'efecte del fotoshop?).

El llibre de Mandado és llarg i prolix en relació amb els arguments que es donen per defensar que el Quixot que llegim és una traducció d'un original català. Resumir els arguments no és possible en poques paraules, però es poden agrupar en arguments lingüístics -i dins aquests tenen el seu paper els antroponímics i toponímics-, ideològics, documentals (testament, document que afirma que Cervantes era de la corona d'Aragó) i històrics (les primers edicions de molts llibres van desaparèixer misteriosament cosa que fa pensar que es van fer desaparèixer per part de la censura reial encarnada en el Consejo). Hi ha molts indicis de detall, hi ha incongruències en l'argumentació (per exemple quan Cervantes defensa i ataca Tirant alhora: incomprensible, si no és que lloa l'original i ataca la traducció corresponent). I, per sobre de tots ells, hi ha un argument de pes: algú pot entendre que un madrileny d'Alcalà es mostri tan proper i sabut en matèria de literatura catalana, tan entusiasta amb aquestes lletres i amb els territoris de la corona d'Aragó i en especial Barcelona? Algú pot explicar per què encara ara a Xixona hi ha gent que diu que Cervantes hi va viure? Algú pot entendre que un súbdit de la corona castellana i de la seva capital ataqui obertament la monarquia castellana i deixi molt bé un enemic d'aquesta corona com Pere Rocaguinarda (Roque Guinart)? Són misteris sense resoldre que si s'analitzen a la llum de la interpretació de la Nova Història cobren un nou sentit. Possible però encara pendent de prova definitiva. 

L'únic que li he de retreure a Mandado és el to i l'estil que empra al llarg de tot el llibre: excessivament abrandat i polititzat. Jo crec que hauria estat molt més efectiu per fer valer la tesi que s'hi exposa escriure un discurs assèptic i neutral -que costa, cal dir-ho-, aïllat de la realitat política més quotidiana i actual. En fi, que Mandado i Bilbeny principalment han obert una porta desconeguda -després de 5 segles!- que en propers anys pot tenir unes conseqüències incalculables en la història de la literatura espanyola i, potser també, en la història que anem construint cada dia ja posats al segle XXI. Perquè Bilbeny i Mandado han obert un camp de sospites i han introduït irremissiblement en el segle XVI castellà el que els nordamericans anomenen 'dubte raonable'.

PRICE I CIA...A L'ESPAI BETÚLIA (11-XI-2011)

L’Espai Betúlia s’ha consolidat a Badalona com a centre de les lletres i la paraula com a Leitmotiv que presideix totes les seves activitats. El currículum que porta a la motxilla comença a ser remarcable. Aquesta vegada ha estat un homenatge al Price dels Poetes, que tingué lloc a la Sala Price de Barcelona (Floridablanca amb Casanova) el 25 d’abril de 1970. Encara recordo de petit passar amb el 124 grana per davant d’aquell edifici estrany i ruïnós els dissabtes a migdia quan anàvem a dinar a cada de la meva àvia paterna. En aquell moment la sala era una autèntica metàfora del franquisme, en estat terminal. Evidentment aleshores ignorava la història que hi havia al darrere. La qüestió és que els del Pont de Petroli i l’Espai Betúlia, amb Isabel Graña al capdavant, s’han proposat homenatjar aquella trobada, que va ser una antologia vivent de la poesia catalana d’aleshores. I ho han fet repetint la jugada. Primer han muntat una exposició memorial sobre els festivals Price. I després han reunit en un recital equivalent tot un reguitzell variat de poetes que representen també de manera nodrida la poesia que es fa per aquests barris d’Ibèria. I entre aquests l’elenc de poetes badalonins més significatiu. Presentava l’acte Andreu Solsona i a l’inici i al final de cada bloc hi havia música contemporània del grup “Low, low, blowers (això és gravíssim)”, compost per un saxo baix, una tuba i un trombó de vares. És la primera vegada que els escolto, no sé d’on són, i per fer-me’n una idea exacta hauria d’escoltar-los tocant música. Perquè, el que he escoltat, jo diria que no arribava a la categoria de música, sinó més aviat a la de sons experimentals. Això sí, realment original.

La veritat és que per a mi ha estat un retrobament amb una afició que tinc abandonada. Cada vegada, per motius de caràcter i de convicció, m’he anat allunyant d’aquell enlluernament poètic a què em vaig veure abocat de jove. I cada vegada penso més com Màrius Sempere -present a l’acte i present en aquell Price històric- quan diu "No sé si és atrevit dir-ho, però la poesia no serveix per res, i això és la gran cosa que té la poesia. Una expansió, una meditació, un acte màgic. No serveix per res, però ho és tot. És el contingut primer de la vida i allò que li dóna la sal i la substància."

No estic gaire al dia de poesia catalana, no he seguit ningú en especial, alguns noms els conec d'oïdes i altres ni els conec. Crec, però, que a la sala hi havia representades tres generacions de poetes. Els grans -com Sempere o Hac Mor-, els de la meva generació -com Panyella o Castillo- i els més joves de tots. I naturalment els poetes de Badalona. Cada poeta llegia un sol poema -han estat recollits en un volum que costa 12 euros- i feia si calia un speech a manera d’introducció. Hem pogut escoltar poesia de combat i poesia més contemplativa i tranquil·la, poesia d’imatges i poesia discursiva, poesia més convencional i poesia més d’avantguarda, poesia dita simplement i poesia declamada, poesia més social i poesia més filosòfica, poesia amb vers lliure i poesia amb rima clàssica. N’hi ha hagut per a tots els gustos. Alguns poemes feien pensar, altres conduïen a l’enyor del que hem viscut, altres ens enardien i ens deixaven a punt gairebé de prendre la paraula i la llibertat. I altres et deixaven indiferent. O em deixaven. Hi ha, però, un fil poètic des de fa dècades que no m’acaba de convèncer i que descriu molta de la poesia d’avui dia. Es tracta d’un trobar clus modern, d’un post-postsimbolisme, sovint crítpic i amarat d’un to nostàlgic, que es declama amb una palinòdia que acaba essent anodina i, sobretot, buida si la paraula no està suportada per una experiència personal i real. Finalment, he de dir una altra cosa, a la vista dels abillaments d'alguns poetes i del seu aspecte extern descurat: em pregunto si encara avui dia es pot fer i dir poesia amb vestit i corbata o amb clenxa ben marcada.

CIENTÍFICS RESSENTITS

El llibre de Llovet del qual havíem fet la nostra ressenya ha despertat passions, no sempre elevades, sobretot entre els interpel·lats. Era d’esperar. I no és d’estranyar que la ressenya més agra i ressentida s’hagi publicat a les pàgines d’Els Marges, una revista que va començar essent acadèmica i d’alta cultura i que ha acabat monopolitzada pel grupet de l’autònoma, que vol convertir els estudis literaris en una plaça particular, en una trinxera inexpugnable. És una ressenya redactada per encàrrec del mamut en llengua inintel·ligible per als qui no hem publicat en edició crítica les obres de Pompeu Fabra. La signa un personatge que ha arribat a catedràtic a còpia de llepar el cul del capitost  de torn de rang superior i a còpia de fer favors en forma de diatribes bramaires posades negre sobre blanc. No sabem, però, si ha hagut de pagar la seva sort amb altres menes de favors. Sí, és la mateixa revista que anys enrere va publicar un extens estudi sobre la vocal neutra en forma d’article amb les pàgines en blanc i només quatre notes -a peu de pàgina, això sí. És la revista que s’ha encarregat de convertir una cosa tan noble com l’estudi de la literatura catalana en una guerra vergonyant l’únic objectiu de la qual és procurar infàmia a qui no pensa (?) com ells. La tècnica de la invectiva o libel és sempre la mateixa. Es tracta d’analitzar amb lupa els escrits d’altri per posar-ne en relleu exacerbat els errors -sobretot els lingüístics-, les mancances o les incongruències per menors que aquests siguin. Però no es tracta tan sols d’analitzar el text objecte de la ressenya (?) sinó també de retreure en la crítica fets del passat, en clau de mofa, que no deixen evidentment en gaire bona posició la persona en qüestió. L’objectiu és, doncs, de posar sobre la taula totes les armes possibles per tal de minar la moral de la víctima i per tal de torpedinar la línia de flotació de l’autoestima aliena. El resultat és sempre lamentable de llegir i posa al descobert la paranoia del qui se sent acorralat  més que pels adversaris per la realitat inapel·lable dels nous temps.

JOAN ARGENTÉ, EN HOMENATGE

Hi ha coses que fan pensar en la grandesa i en la misèria humana. Però els qui creiem en la justícia independent de les circumstàncies canviants i dels interessos conjunturals, pensem que les coses que han de ser, seran. Qui pensi que la cultura es construeix des de dalt, des de dalt del poder vull dir, des d'una elit determinada, s'equivoca. La cultura es construeix dia a dia, des de les instàncies més prosaiques i menys afavorides, des de la feina quotidiana, a vegades des de la foscor i, sobretot, des de l'honestedat i la convicció, que és el més important. Hi ha qui pensa que la cultura són vernissages i canapès, reverències i protocols, luxes i felicitacions, aparences hipòcrites i gesticulacions buides. Hem de fugir de la cultura dirigida, de l'acte social emmascarador i del que resulta correcte perquè si no algú dirà no sé què. La cultura és veritat i és opinió. La cultura és contradicció. Qui vulgui dogmes que vagi a missa o que es faci d'un partit polític. 

L'exposició sobre Joan Argenté a l'Espai Betúlia de Badalona és una mostra de cultura autèntica a parer meu. S'ha construït des de la voluntat i des de la convicció. Ha portat una feina ingent de classificació de la paperassa del poeta, ha mogut interessos nobles basats en fets constrastables i ha aconseguit de retre homenatge a un poeta català remarcable i a un home bo amb el qual em sento -i ni sé per què- entranyablement lligat. Argenté, amb la seva obra i les seves actituds, ens demostra que la cultura és sovint una qüestió de gregarisme o gremialisme, de vanitat i d'impostura, coses de les quals ell sempre ha fugit. I ni que sigui per això -que no és el cas- cal vindicar Argenté. Perquè l'obra d'Argenté té un valor intrínsec que s'ha consolidat i que augmentarà de cotització amb el temps. Poeta independent, poeta del seu gènere, poeta sincer, escrupolós amb la llengua i experimentador com pocs. Poeta simplement. Creador. 

OLIVA SENSE PINYOL

No crec que ningú, per més que hagi traduït tot Shakespeare i estigui investit de presumpta autoritat científica, tingui el dret a negar una interpretació d'un text proposada amb arguments. I tampoc crec que ho pugui fer amb desqualificacions. Titllar d'insensata la interpretació patriòtica del poema carnerià "Cor fidel" és com a mínim -i no diré insensat- imprudent. De fet, sempre és més productiu -i més difícil- proposar en positiu que negar allò que han dit altres. El poema és prou obert perquè un lector atent hi pugui descobrir interpretacions i matisacions que ens poden haver escapat. Si la crítica té alguna gràcia aquesta s'anomena suma de visions. Arrogar-se la lectura recta i correcta em sembla un exercici de provincianisme literari. I dir-ho als altres, negre sobre blanc, amb altiva suficiència i pedanteria acadèmica és una mostra de vanitat insuportable i ridícula. Hi ha una crítica que, o bé per incapacitat o bé per mala fe, està interessada a buidar la poesia de Carner de significança identificable i tangible. Vegeu, si no, l'exemple escandalós de Nabí. I jo dic, si el text és prou vague i imprecís perquè l'autor ho ha volgut així -i sabem que Carner corregia els poemes del 1940 enllà amb aquesta intenció demostrable- el crític ha de tenir prou coratge per formular una hipòtesi i subsumir-hi una experiència particular. Si no es fa així, només es pot fer crítica formalista, pirotècnica i buida.

"ACTUACIÓ DE NADAL", D'ORIOL BUSQUETS

Qualsevol persona que, desprevinguda, agafi la mise en scène d'Oriol Busquets pot quedar sorpresa per diferents motius. El primer, perquè reprèn el motiu ancestral dels tres Reis d'orient i ho fa d'una manera actualitzada i original. El segon, per l'adaptació de la història bíblica a la realitat nostra més immediata; i el tercer, pel caràcter de comicitat tendra que respira l'obra. Em sembla que aquests trets donen carta de naturalesa a un entremès literari que potser té com a funció principal provocar mig somriure entre els nois alhora que vol fer-los reflexionar sobre ells mateixos i sobre la societat actual; sobre els reis, sobre el Nadal, sobre la vida. I amb l'aparició dels pastors i dels senyors dimonis l'obra es torna un Folch i Torres condensat amb moral inclosa. O morals, hauríem de dir, perquè l'obra traspua una sèrie de valors d'ara i d'antany. En aquest sentit, Busquets no ha deixat anar el llast de la tradició però no és per aquest motiu carrincló o insípid. Té alguna cosa a dir i ho diu originalment: amb ironia, amb gags sorprenents i amb la decisió de qui sap, com Melcior, que la pressa és mala consellera. Ara, l'obra cal veure-la en escena ja que, coneixent l'autor, la música hi juga un paper principal. Com a principi estètic i com a captació de la benevolència del públic. Diria que l'obra és pensada per als col·legis i instituts d'una manera deliberada. Perquè els nois xalin posant-la en solfa i els altres veient-la com a espectadors. I, més enllà d'això, és la vindicació d'una tradició de la qual estem amarats i a la qual no podem renunciar d'un dia per un altre com alguns voldrien. No crec que l'autor mostri amb aquesta obreta cap vanitat per perpetuar-se però sí diré que amb el seu granet de sorra ha enriquit la visió d'unes festes de Nadal vigents a tots els efectes.

250 NÚMEROS DE LA REVISTA DE CATALUNYA

Ens havien citat el dia 7 de juliol a dos quarts de vuit a Rambla de Catalunya 8, al col·legi de Periodistes. Després de pujar més de vuit pisos sense trobar el que buscava -amb perseguidor indesitjable inclòs-, resulta que el col·legi tal no era al 8 sinó al 10 del mateix carrer. Amb la calorada de juliol i l'esforç ascensional arribo i em trobo d'entrada la Pilar Garcia-Sedas. Des del 91 que no ens vèiem. Havia estat companya dels cursos de doctorat quan l'ambient del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona encara es podia respirar i no tenia regust de salfumant. Ara és membre del consell assessor de la Revista de Catalunya, que celebra la publicació del seu número 250. És per això que s'han reunit a la sala d'actes del col·legi algunes persones i personalitats vinculades directament a aquesta empresa. Evidentment el seu creador Max Cahner però també Albert Manent, activista i escriptor fet de la mateixa fusta que l'anterior. Entre alguns d'altres. No hi havia pas gaire gent. Vull dir que la sala no es va emplenar i que no sé si ni tan sols va venir algú de la premsa per fer-ne l'oportuna ressenya. Era més aviat un acte familiar. En els parlaments, la mateixa Pilar, Rafel Fontbona i Vicenç Villatoro van prendre la paraula. De tot el que es va dir, em quedo amb dues idees significatives apuntades per Villatoro: la Revista de Catalunya, en tots aquests anys, ha tingut un "èxit discret" i ha estat possible per l'empenta i la feina de Max Cahner.

Sempre m'he considerat ben tractat a la Revista de Catalunya. I això, en els temps que vivim, ja és un autèntic mèrit. Però la revista en té més. Principalment dos. La recuperació de la memòria més fràgil n'és un; no pas la memòria dels generals o coronels -que també- sinó la dels tinents i capitans i, encara més enllà, la dels sergents i soldats. La idea que una cultura no està formada per quatre caps visibles és al darrera d'aquesta concepció oberta. Una obertura que no és tan sols temàtica sinó també ideològica. A la Revista de Catalunya tothom qui tingui alguna cosa a dir hi té les portes obertes.

"Si fossin el meu fat les terres estrangeres,..."

Si el meu país i el meu estat fossin clubs privats, em donaria de baixa de Catalunya i d'Espanya. Llegeixo als diaris que a la selectivitat de castellà s'han posat per comentar un text d'Ana -no pas Anna- María -no pas Maria- Moix i una altre de la "ministra" Bibiana Aído. Que posin un text d'una escriptora encara que sigui declaradament socialista, sectària i espanyolista com Moix ho podria donar per bo. Pel fet que és una escriptora i que t'agradarà més o menys -o gens- però es dedica a l'inusual ofici de l'escriptura. Però que incloguin un text d'un informe de la polèmica ministra em sembla indigne i indignant. Crec que aquesta actitud propicia el culte al poder pel poder i que pretén d'una manera descarada i barroera l'adoctrinament ideològic de la societat més vulnerable: els joves que no han vist el món per un forat i que volen fer combregar amb rodes de molí. Demostra també que el govern socialista no pretén educar en el sentit crític sinó en l'adotzenament i el gregarisme. I demostra que només vol partidaris i no pas ciutadans. Si no fos perquè aquests exàmens deu fer temps que estan redactats, diria que tot plegat és una reacció infantil i estúpida al resultat de les eleccions al parlament europeu. Com la que ha tingut el pamflet d'El Periódico que veu com el seu partit de l'ànima -el PSC- comença a esfondrar-se de manera inexorable.

Resulta que a l'examen de català han inclòs un poema de Josep Carner. El poema es diu Bèlgica i és tracta d'un text que Carner va publicar en un dels seus primers llibres i que després va revisar per a l'edició de les poesies completes de 1957. No és un poema difícil lingüísticament i, si es coneix el context de l'exili i quatre coses de la biografia de Carner, un se'n pot sortir molt bé. Molt pocs alumnes han triat el poema com a text de comentari i -el que és pitjor- alguns professors de secundària consideren el poema "massa difícil". I se m'acut com a ciutadà i com a professor que si no eduquem els discents en l'austeritat i la duresa correm el risc cert de generar petits monstres egoistes, hedonistes, mancats de cultura i de valors.

BARCELONA POESIA

No puc negar que el festival Barcelona Poesia és una inicitiva excel·lent. Ho dic com a amant de la poesia i com a ciutadà que em sento -a pesar de tot- de Barcelona. La poesia és un gènere que ha de trobar nous camins per arribar al públic. Després hi ha l'anomenada e-poesia, que també pot contribuir, i molt, a difondre ja no una tradició sinó una manera de tractar la llengua, de pensar i d'actuar. Tota l'aura de prestigi que per diversos motius havia envoltat la poesia, sobretot de la primera meitat del segle XX, fa temps que s'ha esvaït d'una manera gairebé definitiva. La poesia no es ven. Els llibres de poesia no es venen. Però la poesia i els poetes continuen existint i cal donar-los la veu de tant en tant. L'ajuntament de Barcelona en un any en què celebrem el 150 aniversari dels Jocs Florals de Barcelona torna per desena vegada a posar en marxa aquesta festa de la poesia. No hi ha millor mes de l'any per celebrar aquest festival poètic a la llum del sol o de la lluna, amb el perfum de la tarongina o a recer d'un indret viu com una llibreria.

Només tinc una objecció important: la tria que ha fet el consistori té, com de costum, una voluntat política. Homenatja a qui vol, llegeix a qui l'interessa i pretereix la millor tradició poètica catalana. Dóna veu, és clar, als poetes d'ara, però oblida les grans figures del nostre segle XX com Verdaguer, Maragall, Carner, Riba i Foix. En definitiva, aquest festival pretén reflectir una determinada poètica que es podria batejar amb tres qualificatius principals: jove, avanguardista i -sobretot- d'esquerres. Com escau a un ajuntament biciclista de disseny. Pel programa desfila la violència "de gènere", la poètica de "l'absurd", la poesia visual, Machado com a figura republicana més que no pas com a poeta, el Vinyoli a càrrec del de les ulleres fosques, el rock, la improvisació poètica en el cant, els muntatges musicals i poètics, la poesia dels haikú i, és clar, Salvat-Papasseit. En aquest sentit, Salvat és sempre un atot que va d'allò més bé per fer-ne una lectura no diré interessada però sí parcial.

Resulta que era a la llibreria Catalònia que es feia la marató poètica en homenatge a Salvat. I es deia "Un enemic del poble", fent honor a la revista salvatiana i de l'esperit que l'impregnà, almenys teòricament. Amb Salvat tinc una mena de relació d'amor i odi. Per un cantó no puc suportar el seu posat falsament revolucionari i pobrament d'avantguarda que mostra en alguns manifestos i poemes, però no em puc estar de rellegir la poesia que entronca amb la tradició popular i que connecta d'una manera molt significativa amb la gent del carrer i amb els erudits, amb els qui diuen que en saben i amb els qui no ho diuen. En el temps que hem estat la Núria i jo a la Catalònia hem pogut escoltar molts poemes repetits -bàsicament els de sempre- i molta admiració pel poeta romàntic que enarbora uns ideals anarquistes que després abandona, que té una vida desgraciada i que mor jove. No són mentides però són visions d'una realitat molt més rica i àmplia.

JOSEP MOMPOU O L'ESSENCIALISME NAÏF

Avui tenim dia de festa les nenes i jo i aprofito per anar amb la Clara a veure l'exposició de la Pedrera sobre Josep Mompou. Mompou és, a casa seva, un gran desconegut. En part perquè l'artista famós és el seu germà músic Frederic. Josep Mompou és un dels nostres grans pintors de la primera meitat del segle XX. No en tinc cap dubte després de vista aquesta mostra deliciosa i a pesar que les presses de la meva filla m'han impedit dedicar-hi més temps i més intensitat en la visita. La pintura de Mompou d'un figurativisme que arrenca de les transformacions de l'impressionisme del segle XX i mai renuncia a la intel·ligibilitat i la claredat. Claredat diàfana però suggeridora. M'he creuat un senyor que li deia a un altre: aquestes pintures es veuen millor de lluny. Potser per això la pintura té un punt d'ambigüitat i de misteri que la fan propera a moviments més recents. Pel color i l'estil es diu que Mompou s'acosta al fauvisme. Es refereix a aquell color verd blavós clar empeltat de blanc amb una llum pròpia característica. Hi estic d'acord però la seva pintura és més que això. A la mostra hi trobareu natures mortes, retrats -sobretot femenins- i paisatges entre els quals Barcelona. Poca realitat i costums i força idealisme que, amb més o menys evidència, ha anat temperant amb el pas dels anys. Que Mompou pertany a la generació noucentista no gosaria pas posar-ho en dubte. Ara, Mompou va certament més enllà i no es queda purament en el símbol o en l'objectiu tot i que no arriba ni de bon tros, llevat d'algun cas com "Dancing", a la realitat més directa i nua. Pels temes, la seva manera de fer és catalaníssima. Només cal fer un elenc dels paisatges: Barcelona -la seva ciutat-, Tossa, Calella de Palafrugell, Cadaqués, Mallorca. O dels elements que apareixen als bodegons. També és una visió marítima: prefereix la costa a l'hort, per dir-ho amb paraules de Trinitat Catasús. D'influència francesa: hi ha temes parisencs amb un estil efervescent i temes bretons, sensacionals, únics per la pau que transmeten. Un hom diria que pot flairar el iode del mar atlàntic. També per les amistats té una relació directa amb els acòlits del Noucentisme que en forma de neopopularisme van fer de la poesia una tonada del poble alhora culta. Les seves il·lustracions dels poemes del llibre "Paradís", de Tomàs Garcés, són proverbials, tenen la delicadesa d'un gravat japonès i el gust de tota la tradició mediterrània. És un mar sentimental, no romàntic; simbòlic, no descriptiu.

Josep Mompou és un d'aquells pintors que m'agradaria tenir a casa per poder-lo contemplar en moments de tedi o nerviosisme, d'agitació o de serenitat, de dubte o d'amor. Pura experiència estètica.

MEMÒRIES DE JOAN TRIADÚ

Estic llegint les memòries de Joan Triadú. Triadú és un dels darrers crítics doblats d'activistes que han sobreviscut a les catacumbes del franquisme i dels primers anys de la democràcia. Un altre nom importantíssim és Albert Manent. Les memòries que ara publica s'encarreguen de demostrar-ho a bastament. Triadú no tan sols ha llegit i escrit ressenyes a diaris i revistes que després han format llibres. La tasca de Triadú va més enllà d'aquesta comesa intel·lectual i ha estat imprescindible per entendre l'aparició i el desenvolupament d'empreses culturals i mediàtiques del segle XX. Sobretot, Triadú ha llegit molt i s'ha sentit sempre atret per la novetat. Ha estat un crític no acadèmic, pragmàtic i, en part, programàtic. Tot i que no tant com alguns xacals de la literatura que tenen despatx a les universitats. I tampoc s'amaga que dos dels pilars de la seva visió del món han estat la fe i la pàtria. Per aquest motiu és un crític que no cotitza a l'alça en el nostre modest mercat intern. I probablement per aquests motius és un crític molest per a aquells que volen ideologitzar totes les parcel·les de la vida i que, més que sumar, pretenen excloure seguint fil per randa la tradició del temps de la República. Això no treu que Triadú hagi tingut al llarg de la seva vida crítica algunes opcions militants -que diria aquell- discutibles. Com el bandejament a què va relegar Josep Carner al 1950 o com l'affaire -potser justificat en la forma però no en el fons- del premi d'honor de les lletres catalanes a Josep Pla. Triadú és, doncs, un crític fonamental de la postguerra i per extensió del segle XX. I hauria de ser reconegut com a tal.

CASA DE MISERICÒRDIA

Si no fos perquè crec fermanent en les causalitats i en la bona fe dels governs, hauria dit que la concessió a Joan Margarit del Premio Nacional de Poesía i la filtració -desinteressada, és clar- a La Vanguardia de la decisió del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya tenien alguna mena de relació. De fet, posades una al costat de l'altra destil·len una ideologia lingüística significativa i absolutament contrària a l'interès i la supervivència de la llengua catalana. A la pràctica ens estan reconeixent la vàlua literària indiscutible de les nostres lletres en la ploma d'un poeta que, diuen, es defineix com a bilingüe (i la dada no és baladí), i alhora ens estan negant el dret que la llengua catalana tingui el mateix estatus jurídic que el castellà. A Catalunya, que ja és gran! El TC, i amb ell el PSOE i el PP, vénen a dir: donem totes les garanties jurídiques a la llengua catalana per a aquells que encara la parlen i mentre la parlin. Deixem el català per a la poesia però neguem-li la raó de ser a la justícia, o a l'adminisrtració en general. Una vegada més, no es tracta de defensar que el castellà pervisqui sinó de procurar que el català desaparegui. Aquesta filtració a un diari solvent com LV és una bestreta del que ens ve. I del que els ve. Perquè, si es confirma la notícia, aquest estatut és paper mullat, per no fer esment d'un ús poc decorós.

Enmig de tot plegat, es dreça el llibre "Casa de Misericòrdia" de l'arquitecte Joan Margarit, llibre ja premiat i reconegut amb tots els llorers possibles. Ara, el Ministerio, que sempre ha tingut tirada i debilitat per la poesia catalana des de J.V. Foix, reconeix oportunament que la poesia catalana es troba fins i tot per sobre de la castellana. No conec Margarit bé per poder emetre un judici crític sobre la seva poesia però gosaria dir que la seva actitud com a artista és honesta i sincera. Ja en tinc prou. I de tot el que he pogut llegir aquests dies em quedo amb una firmació contundent que subscric: "La poesia és el refugi a on ens arrecerem tard o d'hora. Més enllà de la poesia, la música o la filosofia no hi ha res."

"LA CIUTAT CANSADA", DE PERE CALDERS

Edicions 62 ha publicat una novel·la inacabada de Pere Calders. No hi ha dubte que des d'un punt de vista literari i crític té un interès remarcable: permet conèixer millor una etapa de la seva trajectòria com a escriptor, singularment la que va transcórrer a Mèxic després de l'ensulsiada de la guerra civil i del desenllaç nefast. Sobretot per a Catalunya i per als catalans. Tanmateix, l'edició d'aquesta obra inacabada es dirigeix al gran públic. Jo no sé si una obra a la qual li falten un parell de capítols té gaire interès per al lector de carrer. Per a l'especialitzat segur. Per a l'altre em sembla que, llevat que no sigui un fervent admirador, no tant. O no gens. Jo em pregunto si no és contrariar la voluntat de l'escriptor publicar-ne una obra que ell no va donar a la llum pública en vida. Hagués estat quina hagués estat la seva intenció, estigui documentada o no la seva voluntat de posar-la en paper a les llibreries. Si jo fos hereu de Calders no n'autoritzaria aquesta edició tal com s'ha plantejat: gran públic de consum. Perquè podem començar així i podem acabar alterant parts d'una obra d'art que, de fet i de dret, només pertany legalment al seu autor.

MEMÒRIES DE JOSEP BENET

Impagables les memòries de Josep Benet. Valentes, rigoroses, intensament viscudes. I exemplars per a tots. Benet hi conjuga amb una naturalitat poc donada a correccions polítiques el seu catalanisme irreductible, la defensa a ultrança de la democràcia i de la República i la denúncia dels crims que, en època de la guerra i per causa de la revolució obrera, es van cometre a la rereguarda. Aquells comesos contra clergues i seglars els quals, per un motiu o un altre -i sempre d'una manera injustificada-, van pagar amb la vida la fúria d'un règim almenys tan totalitari com el que s'havia d'instal·lar a Espanya a partir de 1939. El reguitzell de detencions, assassinats, purgues col·lectives, èxodes és un no acabar. La personalitat de Benet està dotada d'un doble vessant imprescindible per entendre la persona: és un activista però alhora és un historiador solvent. Això fa que el seu discurs sigui profundament eloqüent i emotiu i absolutament rigorós. Benet desmunta amb la seva actitud diversos tòpics i posa en entredit, des de les mateixes files del republicanisme, i sense vels ni ambigüitats, les atrocitats que es van cometre a casa nostra en nom de l'ideal anarquista. A banda, naturalment, de denunciar les altres atrocitats comeses pel règim militar insurrecte. Venint de qui ve -home d'esquerres, republicà i nacionalista- aquestes memòries tenen un alt valor i serveixen per refermar aquella dita que hauria de ressonar per sempre als temples de la política i de la història: la veritat us farà lliures.

"LA INTIMITAT", DE MARC ROMERA, A L'"AVUI"

El suplement Cultura de l'Avui és l'únic setmanari dedicat a la crítica seriosa de llibres, art i cultura en general. Fa qui-sap-los any que funciona i és l'únic que em sembla connectat amb la realitat cultural més immediata, que és la nostra. Com tot, té els seus punts foscos que ara no vénen al cas. Pel suplement hi han passat diverses generacions de crítics, amb les seves dèries i les seves fòbies i sempre ha mostrat una pluralitat que l'honora. Llegeixo avui una ressenya sobre un llibre de Marc Romera que s'intitula "La intimitat". Em crida l'atenció perquè en Romera va ser company meu a la facultat de Filologia i perquè el considero un escriptor honest i una persona tranquil·la poc amant dels conflictes. No he llegit el llibre de Romera -potser ara ho faré- i probablement puc coincidir amb algunes observacions del ressenyador però discrepo radicalment del concepte subjacent de crítica literària que hi ha al darrere de la ressenya. Si jo considero que un llibre, en tant que proposta, no és prou bo, vagi errat o no, no se m'acudiria mai fer-ne una crítica. Al contrari, la crítica ha de fer-se valer per a aquells textos que interessen o m'interessen o crec que poden interessar el gran o el petit públic. Si cal aprofitar el paper del diari i les ocasions que brinden a escriure-hi, cal parlar d'allò que crec que paga la pena. L'inrevés és un exercici de censura innecessària que pot tenir diversos graus de mala bava segons qui el practiqui. En qualsevol cas fer una ressenya per dir amb més o menys elegància i raó que un llibre és dolent és una manifestació d'una autoritat mal entesa o d'un despit que sempre sol tenir una dosi de conflicte personal. Pretén imposar i castigar des d'una posició pretesament superior. A vegades pretén ridiculitzar. I els crítics més fills de puta de tots pretenen enfonsar l'autoestima de l'autor desoint les paraules de Plaute. Podríem dir noms que passen per ser grans especialistes, persones acreditades o gent intel·ligent que entren dins la darrera categoria. En el nostre petit país hauríem de practicar més la generositat de la manera com l'expressava Prat de la Riba: al costat dels grans generals ens calen els oficials, els suboficials i, sobretot, la tropa.

LA BERNAT METGE AL CARRER

Llegeixo al diari que la Fundació Bernat Metge traurà als quioscs 50 títols de la col·lecció de clàssics grecs i llatins en versió original i traducció catalana. Em sembla una notícia excel·lent. No és mai tard ni sobrer llegir o rellegir els clàssics que han marcat la nostra civilització amb un sentit comú implacable. Sentit comú que és una mescla variable de sentit de la justícia i de pragmatisme. La Bernat Metge és una de les obres cabdals del Noucentisme de principis de segle XX i la prova que la cultura catalana té dret a tenir un lloc de privilegi entre les cultures grans. El mateix Cela deia envejar aquesta magna col·lecció que, encara ara, un segle després, continua. Ara, la Bernat Metge, després de ser un referent de primer ordre conegut només per una immensa minoria, es democratitza i arriba allà on potser més cal: a la cantonada de casa. I serà fantàstic poder trobar al costat d'un còmic, d'una revista de cuina o d'un diari partidista, les grans obres de la literatura clàssica. En un moment en què els polítics, els d'aquí i els d'Europa, s'entesten a fer desaparèixer del mapa acadèmic la tradició cultural decantada durant segles, la col·lecció sortirà al carrer com un toc d'atenció i com una oportunitat enmig de tanta lletra mediàtica prescindible, insubstancial i inútil.

"DÓNA'M LA MÀ", DE SALVAT-PAPASSEIT

Si hi ha un poema d'amor emblemàtic de Salvat aquest és, al meu entendre, "Dóna'm la mà", de l'Irradiador del port i les gavines. El poema té una concepció i una forma popularitzant ben visible: trobem elements populars en el ritme persistent, en la repetició del primer quartet al final del poema, en l'alternança estricta de finals femenins i masculins i en la rima assonant. També és poùlar ple tema i pel tractament: un amor senzill, ingenu, com el de molts joves d'ara i sempre; amor fet de passeig, d'acostament progressiu que esdevé contacte i es fa, en el clímax del poema, petó. Besada a la galta i, doncs, de puresa i d'ingenuïtat i d'estimació sincera. No pas petó, i en aquesta elecció Salvat pretén com altres vegades ser més selecte i aristocràtic. I és salvatià perquè l'indret en què té lloc l'escena és marítim, costaner. No és, però, el del brogit del port de Barcelona sinó més aviat el de la calma costanera de la vila blanca de Sitges, on Salvat va establir el primer domicili amb la seva dona. Apareixen les barques llunyanes ("llunyes", en una forma que és correcta tot i que sona a XIX), les barques de la sorra faran veure que no els miren. Miraran altres "rutes", en una projecció que és més romàntica que avantguardista. El mar per a Salvat simbolitza el món desconegut, inexplorat i inabastable en la seva totalitat i és, probablement el símbol de la seva vida: la real, presidida per una malaltia inguarible i la imaginada, present a bona part dels seus poemes. Hi surten les palmeres -ja he dit que són probablement les de Sitges-, la salabror i, naturalment, les gavines. És curiosa la relació indestriable que en Salvat existeix entre el mar (en masculí) i l'amor. Perquè és la salabror que ho amara tot la que porta el poeta i la seva xicota al besada (no pas petó, recordem-ho) i a l'amor. Ara, no sembla el primer amor o la primera besada. Millor sembla la confirmació d'un amor preexistent que es materialitza de nou. Tampoc en diria erotisme d'aquesta situació. Per tot plegat el poema és reeixidament visual i tàctil, absolutament plàstic. Vull dir que si fos el cas algú podria representar la suite de moments en una sèrie de pintures. O de fotografies.

Formalment el poema està fet per 5 quartets amb versos decasíl·labs i rima - A - A. Els salts estròfics i la disposició d'algunes paraules soltes al poema tenen només una funció prosòdica, com al poema "Nadal", que en un altre indret he comentat amb deteniment. No tenen res a veure amb l'avantguarda de Marinetti ni amb la dels mots en llibertat. Dir el contrari és tergiversar -o negar- la realitat i usar-la en profit de la teoria que consagra Salvat com un poeta influït d'una manera decisiva pel pensament i les formes d'avantguarda.

El resultat és un poema que forma part per dret propi de l'imaginari amorós col·lectiu català.

MOR JOSEP PALAU I FABRE

Josep Palau i Fabre ha mort. Probablement és el darrer representant actiu de la literatura de postguerra i d'exili i amb ell s'acaba definitivament una etapa. Conec Palau més que per la seva obra per les referències que ens ha deixat: especialment per la seva fundació excel·lent a Caldes d'Estrac i per la seva obra sobre Picasso mundialment coneguda i reconeguda. De fet, a casa nostra potser ha estat més celebrat per aquesta aproximació profunda que no pas per la seva poesia. En recordo l'homenatge que se li va fer a la UB. A la universitat, tanmateix, Palau i Fabre sempre ha estat només un nom que se citava però que mai s'ha estudiat seriosament. Ni tan sols en seminaris o tallers. Recentment alguns estudiosos de la poesia catalana han vindicat la seva importància i significació -especialment Sam Abrams- però encara està per fer la feina de base. Cal ordenar la seva obra, cal editar-la de nou i cal estudiar-la. Llegir-la. No sé fins quin punt Palau ha estat un home devorat per la seva pròpia pàtria, com en el seu dia ho va ser Carner, Ors o el mateix Pla. El que penso és que Palau és un valor per descobrir. Només així podrem dilucidar si la seva obra és seriosa o no i si entra dins el cànon del segle XX. La seva poesia neix i beu de l'avantguarda clàssica, del surrealisme sobretot. La seva alquímia és una manera d'investigar sobre la creació poètica i d'assegurar que la poesia és un mitjà per anar al fons o al dellà de les coses i de les persones. Una manera d'autoconeixement. I Palau creu en la inspiració, en la involuntarietat, en l'espontaneïtat de l'art efímera i l'atzar. És el pol oposat del Noucentisme poètic. I encara menys conegut que la poesia, és el teatre i la prosa breu, prou extensa i, si més no, amb un pes específic propi. Potser la seva obra és discutible però no se li pot negar la fidelitat a uns postulats i la coherència dels seus principis. La seva mateixa vida és un exemple de compromís amb la literataura i la poesia especialment. Palau ha estat un home relativament auster dedicat a crear. Això no se li pot discutir. Aquí no hi ha arribismes ni oportunismes ni recers interessats. Palau és, en aquest sentit, un artista o un intel·lectual pur. Palau també és un home heterodox i provocador, a vegades potser innecessàriament. No seria agosarat dir que aquesta actitud l'ha pogut perdre en alguna ocasió. El seu antiburgesisme és de saló. Només cal recordar la seva caseta al costat del mar i el seu pis al costat del conservatori de Barcelona. El seu premi d'honor de les lletres catalanes em sembla, però, just i exemplar, que d'això es tracta. Palau és un home discutit i discutible però, en qualsevol cas, cal sumar la seva obra a la nostra literatura i no excloure-la per prejudicis absurds i a vegades personals. La lletra impresa n'és l'únic aval solidari. I cal preservar-lo.

XIII TALLERS DE LLENGUA I LITERATURA CATALANES

Assisteixo a la primera jornada dels XIII Tallers de LLengua i Literatura Catalanes a la Facultat de Biologia. A les portes d'una vaga unitària el proper dia 14 de febrer, el Conseller de torn ens intenta vendre les bondats de la seva actitud i de la seva reforma i ens intenta fer veure que és inacceptable que un alumne no domini les dues llengües a final de quart d'ESO. El propòsit inconformista és lloable però xoca amb la realitat. Si no, que vingui a fer classe ell i que ho jutgi en pròpia carn. La literatura, les literatures, almenys com les hem après i entès tradicionalment estan en crisi. És innegable. I per això aquest aire de plany que es respirava en alguna intervenció no és l'adequat per afrontar aquest repte gegantí: inculcar el gust per la lectura en plena era de l'audiovisual. Moltes de les ponències i tallers van en aquesta direcció i probablement caldrà refundar en un futur immediat el professor de llengües i literatura. S'està treballant en la creació d'instruments audiovisuals atractius i autocorrectius que permetin ensenyar aquests disciplines d'una altra manera. Ara, això no ha de ser una excusa per adequar a la baixa l'exigència o el que s'anomena en aquest nostre món "nivell". I sembla que les passes també es dirigeixen cap aquí.

Però el que ha estat més sonat per desconcertant ha estat la conferència inicial de Ponç Pons, poeta d'Alaior. Pons havia de parlar de la poesia però més aviat ha fet un discurs polític. Vaja, un discurs polític del tot. No ha deixat a ningú viu. Amb un to burleta i un posat iconoclasta, s'ha anat carregant la globalització, l'economia de mercat, el mal repartiment de la riquesa, la política de destrucció del medi ambient, la discriminació de la dona i fins i tot han rebut sense venir a tomb els bisbes de la conferència episcopal. Pons ha usat un estil col·loquial amb interpel·lacions constants al públic, que fan riure a vegades però en d'altres posen al descobert la inseguretat provocada per la situació formal. Per contra, amb una ironia que té alguna cosa de concessió al políticament correcte i al discurs esquerrà independent, ha exaltat la revolució i la transformació del món, el Che Guevara, García Márquez o José María Valverde. Pons declama, o millor, pontifica amb un discurs farcit de citacions que per una voluntat de distingir-se deixen de ser erudició i es converteixen en pedanteria supèrflua i ostentació vanitosa. Tot per dir que ell entén la poesia no com una aspiració a un ideal deslligat de la realitat sinó com una manifestació d'aquesta realitat. Ara, a la segona part de la conferència, quan Pons ha anat apartant allò que la convenció li ha fet dir, s'ha tornat interessant i sentenciós. Ha rebutjat l'autoritarisme però ha defensat l'autoritat moral basada en l'exemple i l'estimació dels alumnes. Una de les seves citacions cal que ens la gravem tots al disc dur de l'ensenyament secundari. No sé de quin autor americà era però val la pena reproduir-la: els nois són lents per obeir però ràpids per imitar. Això és radicalment cert i útil. Tot esmentant la tradició patrística de l'Església, s'ha fet venir bé la sentència de Sant Agustí que ens compel·leix a estimar i a després fer el que vulguem. I ha clos el seu paper amb una observació intel·ligent: ventilar a tort i a dret la idea de fracàs escolar crea, per si mateixa, el fracàs. Quants de nosaltres -ha dit- hem aspirat a ser quelcom que finalment no hem estat i no per això som ni ens setim fracassats? Hi té tota la raó. Algú hauria de prendre'n nota.