dissabte, de desembre 28, 2013

CENDRILLON, DE JULES MASSENET (LICEU, 27-XII-2013)

Qui no ha conegut la seva particular Ventafocs alguna vegada a la vida? Qui no ha conegut alguna noia que doblava amb la bondat la seva bellesa? Aquest motiu literari tan dolç i estimat es perd en la foscúria dels temps perquè és tan antic com la humanitat. I perquè és la metàfora de dues de les grans aspiracions humanes: l'art i la moral. O l'ètica i l'estètica. Han estat, però, els germans Grimm i Charles Perrault els qui han cristal·litzat aquesta història en una literatura escrita que ha esdevingut immortal, deífica. Perquè res pot esborrar aquest conte i la moral que conté. Perquè, en el fons, l'art és també una aspiració noble. I, evidentment, els qui l'han continuat l'han acabat de fixar; des de Massenet a Disney. 

La veritat és que fa de bon escoltar una òpera com aquesta en temps de Nadal. És apropiada perquè ens aporta un missatge de justícia i, per tant, d'optimisme. Perquè ens convida a retrobar la nostra infantesa i a projectar-la en els nostres fills. Perquè ens fa desitjar el millor per a tothom, perquè ens evadeix d'un món hostil. També aquesta és una funció de l'art. Portar-nos a altres mons, encara que no existeixin en la realitat. Perquè, com diria Hegel, el pensament també és realitat. 

Cendrillon és una d'aquelles òperes que segurament mai esdevindrà una òpera del gran repertori però és una obra sense la qual l'òpera no tindria tant sentit, perquè és un intent reeixit de portar a la solfa i al teatre una història entranyable tant per a infants com per a grans. I a més és una òpera que fa afició. La meva veïna de cinquè pis em deia, amb un somriure sincer a la cara, que ella es va aficionar a l'òpera quan va escoltar la Tosca cantada per l'Aragall a l'exili del Victòria. No m'estranya gens. Potser avui aquesta òpera ha despertat el mateix interès algú entre el públic i l'ha convertit en un altre liceista. 

He de dir que m'ha agradat tant per la posada en escena com per la música i la interpretació. Hem d'entendre que Massenet no vol fer gaire sang de la trama i converteix el conte en un trànsit amable que avaba bé: fins i tot la madrastra acaba dirigint-se a la Cendrillon amb un 'Filla!' evidentment interessat, però sobretot còmic. Perquè la història que narra Massenet és sobretot còmica i només agafa una volada lírica remarcable quan ella i el prícep prenen la paraula per dirigir-se l'un a l'altre. És, també una òpera femenina; no tan sols perquè els personatges que mouen la trama són dones -el pare queda a parer meu desdibuixat- sinó també perquè el príncep és interpretat per una mezzo, cosa que empipa bastant. Al final un no sap si el que està veient és una peli lèsbica o un conte infantil. Però tot té una explicació: probablement un tenor hauria estat a ulls de Massenet un clixé massa heroic i convencional. Aquest detall és el més trencador de l'òpera. Pel que fa a la música, és típicament romàntica i es mou entre el lirisme pur i la comicitat mesurada. Té el segell de la música francesa del XIX tot i que queda lluny, diu el Josep, de Thaïs. 

L'escena és cuidada, emfasitza la comicitat de la madrastra i les seves filles i de la cort reial i posa en valor la sinceritat de l'amor del príncep i d'ella. Juga amb els colors tradicional de la pompa com són el daurat i, sobretot, el vermell -signe aquí d'interès i hipocresia- i el contraposa al blanc de Cendrillon, símbol de la bondat i l'altruisme. 

Pel que fa a les veus, es pot dir que Joyce di Donato no té oportunitat de brillar respecte dels altres papers. No cal dir-ho que ha tret d'allò més bé el paper però no s'han quedat enrere Eva Podles en el paper de Madame de la Haltière, la fada padrina Annick Massis i el príncep 'charmant' -i no pas blau- Alice Coote. 

Abans d'arribar al Liceu, la Núria i jo hem fet temps entrant a la Boqueria i gaudint de l'espectacle de productes i gents que ofereix al vianant autòcton i al turista. I penso que el Liceu és una mena de Boqueria de l'òpera i que paga la pena anar-hi a comprar ni que sigui de tant en tant. 

dimarts, de desembre 17, 2013

LAPISLÀTZULI EDITORIAL

A còpia d'anys, un hauria de saber que les iniciatives i els projectes són interessants per si mateixos, independentment de la dimensió, de la rendibilitat o de l'anomenada. També val per al camp editorial. És curiós que en el món on vivim, en què la cultura s'ha banalitzat fins a extrems indicibles i s'ha convertit en un negoci en moltíssimes ocasions més que no pas en un servei o una convicció, puguin conviure al costat de monstres editorials com Planeta, petites editorials que publiquen per plaer, per convicció i per servei. Seria llarga la llista d'editorials que hi ha en aquest sentit o que van començar així. A casa nostra, a Catalunya, especialment. A mi, aquest fet em sembla un fenomen d'independència, de gosadia, d'emprenedoria. Finalment de llibertat i de diversitat. La possibilitat de trobar petits joiells en aquestes editorials és alta perquè no se senten subjectes al mercat, a les modes i corrents, als dictats culturals o als poders o règims. Són sovint especialitzades i poc o gens conegudes però s'han fet el seu mercat lletra a lletra, línia a línia, vers a vers. I això a pesar que no hi ha res propici per a la llur supervivència: IVA fiscalitzador i hiperbòlic i competència del llibre digital i de l'autoedició, que és un camí que previsiblement anirà a molt més en poc temps, tal com ja passa a EUA. 

Lapislàtzuli editorial és un d'aquests exemples. La seva filosofia és clara: "Enmig d’un oceà de llibres, l’aposta de Lapislàtzuli Editorial és treure a la llum obres úniques, diferents, d’un alt valor literari o humà. Som una editorial en llengua catalana, petita, lleugera, amb poc pes. Som independents i treballem sense intermediaris." El nom és una metàfora: els seus llibres volen ser com el lapislàtzuli, molt preuat pels entesos tot i que molt difícil de trobar. Com l'obra de la poetessa illenca Antonina Canyelles o com el que sembla que és el darrer projecte del segell: la reedició de l'assaig 'La matemàtica de la història', d'Alexandre Deulofeu (projecte finançat amb Verkami), filòsof de la història de la corda de Francesc Pujols, esventat per la tramuntana  de l'Alt Empordà però amb la facultat d'ús d'un sentit comú irrefutable que prové de l'observació. M'imagino que el llibre serà una selecció de l'assaig inicial que té nou volums!, a la manera lul·liana. Moment, doncs, per recuperar un dels tants dels nostres noms oblidats per la marea del temps. 

dilluns, de novembre 25, 2013

FORTUNATO DEPERO A LA PEDRERA

Tenia ganes de veure una exposició que de ben segur no aixecarà gaire polseguera, que no generarà interès en el públic general. En la línia de les exposicions de la Caixa de Catalunya, s'ha cercat un autor multidisciplinari, relacionat sobretot amb la pintura i la literatura, que, a més, representa tot un moviment: el Futurisme. No és certament dels futuristes més coneguts però al comissari l'ha interessat com a membre del grup i com a artista que té les seves pròpies propostes i la seva pròpia veu. En aquest sentit, l'home serveix per explicar tot el moviment a l'inici de l'exposició i és bo que sigui això per una qüestió didàctica. Pedagògica. 

Depero és un pintor i un dibuixant sobretot, per bé que ha fet incursions en els camps del disseny publicitari i de l'escenografia de manera destacada. Dos exemples serviran: la publicitat trencadora per a la marca Campari i l'escena pensada per a l'obra Le chant du rossignol, d'Igor Stravinsky. També és decorador i il·lustra una nova tendència artística que s'enceta a principis del segle XX que és l'art pràctic, l'art quotidià, l'art incorporat a les nostres vides; no pas un art allunyat de les persones i de la seva existència. 

Com tots els futuristes la seva obra està influïda per unes idees-força que són el moviment, el dinamisme, la velocitat i la síntesi. Les seves obre es mouen aquí i allà com les d'un artista que cerca el seu mitjà d'expressió idoni i que, un cop acceptat al grup de Marinetti, professa una lleialtat sense fissures a les seves idees. Fins al final, perquè als anys quaranta va alinear-se, un xic per convicció però també en part per interès, amb el feixisme italià. 

M'ha interessat especialment la notícia que Depero va crear una nova llengua que va anomenar 'Onomalingua' i que té relació directa amb les paroliberi futuristes i amb el que serà la poesia fonètica dadaista. També va crear cançons "rumoriste" -de sorolls- molt en la línia del que Marinetti havia dit en els seus manifestos: allò d'estar pel soroll, per les màquines, per la gran ciutat. Pel dinamisme, en fi. 

SEGON CICLE DE MISSES POLIFÒNIQUES A BARCELONA

Quan la meva mare m'ho va dir perquè ho havia llegit al diari no em va estranyar tant, ara que es fan tantes activitats musicals participatives. El segon cicle de misses polifòniques a Barcelona ha començat a Santa Maria de Pedralbes i s'anirà alternant amb la basílica dels Sants Just i Pastor, dos llocs, per cert, emblemàtics dins Barcelona -no cal dir-ho- però també en el nostre passat polític i jurídic català. Només cal recordar que a Pedralbes hi ha enterrada la reina Elisenda de Montcada i que només a l'església dels Sants Just i Pastor s'hi podia realitzar l'anomenat testament sagramental. Certament els espais triats no són casuals i obeeixen a la voluntat de projectar i multiplicar l'abast de l'acte litúrgic i artístic. En aquest sentit recorda la iniciativa dels Bach zum Mitsingen de cantar una cantata de Bach en el marc d'un temple religiós i fins i tot dins la litúrgia, tal com es feia antigament. I aquesta és la clau: he dit 'com es feia antigament' amb tota la intenció i propòsit. Perquè es tracta finalment d'un ritorno all'antico, que em penso que té molt a veure amb la cerca d'uns valors sòlids esvaïts pel pas del temps. Això lliga amb el fet que ha estat un grup d'intel·lectuals el promotor d'aquesta iniciativa. I sospito que al darrera hi ha entre d'altres l'editor Jaume Vallcorba -a jutjar per les anades i vingudes prèvies a la celebració i per la tipografia elzeveriana del programa- i un dels concelebrants, Armand Puig, degà de la facultat de teologia de Catalunya i especialista en sagrades escriptures.  

Els al·licients són, doncs, diversos: la concelebració de l'eucaristia amb tot l'aparat i dignitat litúrgiques i la interpretació d'una missa i d'alguna altra obra de grans polifonistes dels segles XV i XVI. En aquesta ocasió el protagonista era Johannes Ockeghem  (c. 1410 - 1497), flamenc segons un, való segons altres. Concretament la seva Missa Quarti Toni coneguda com a missa Mi-Mi. I també hi havia programat de teloner una peça de Josquin Desprez, el motet "Rubum quem viderat Moyses". 

És la d'Ockeghem una pòlifonia arcaica, molt adornada. La seva sonoritat és austera i tot i que pretén envolar-se no ho aconsegueix com la música d'altres polifonistes posteriors en el temps. A mi aquesta polifonia em sembla concèntrica, no direccional. No sembla que vagi enlloc però no hi ha dubte que aquesta música recuperada i posada en veu per un petit cor de veus triades és una bona tasca. Potser també hi ha això al darrera de les misses polifòniques: recuperar una tradició cada vegada més oblidada fins i tot pels músics i també pels cantaires, que no sempre són músics. En qualsevol cas, hi hagi una pruïja artística, religiosa o musicològica el resultat és excel·lent si descomptem la durada de la celebració. És clar, es fa llarga no tan sols per la durada de le sobres sinó també per l'acurament i dignitat amb què es vol revestir la litúrgia de la missa. 

El grup musical que hi ha al darrere és el Barcelona Ars Nova, dirigit amb eficàcia acostumada per Mireia Barrera. Es tracta d'un grup professional amb veus triades per fer conjunt, tot i que hi ha solistes que despunten que són coneguts com el tenor Josep Benet o el baríton Jordi Sabata. Fet que vol dir que les misses es paguen per part de l'associació 'Misses polifòniques' que hi ha al darrere. Interpretació acurada hem dit que no està exempta d'algunes cosetes -poques- que grinyolen, de manera vistent en algunes entrades. Un cor de cambra presidit bàsicament per homes. Només tres altos, que deuen substituir els falsetistes de l'època.

Esperem ja amb candeletes la propera missa que tindrà lloc als sants Just i Pastor el dia 15 de desembre: la magnífica O Magnum Mysterium, de Tomás Luis de Victoria. 


dijous, d’octubre 24, 2013

CONCERT DEL BICENTENARI DE VERDI (LICEU, 19-X-2013)

Diuen que les rates són les primeres a abandonar un vaixell quan s'enfonsa. No sé si el GTL s'enfonsarà però és indubtable que es troba certament en una navegació molt difícil des d'un punt de vista econòmic. La crisi ha arribat al pressupost del Liceu i tot presagia que a les pròximes temporades tindrem a la ciutat un teatre de segona categoria. No hi ha diners per programar amb dignitat ni per fer fatxenderies i opulències. Perquè no tinc cap dubte que el Liceu ha estat víctima de la crisi en primer lloc però també de la mala gestió que no va saber preveure les vaques magres. Altres tenen tot l'ajut de l'estat encara que siguin un teatre nascut del no res, sense llarga tradició i sense públic documentat. Però tenen la sort de trobar-se a Madrid, el paradís terrenal, el centre dels mons possibles, la ciutat del manà etern. 

Doncs bé, en aquest context tan infaust el director artístic, l'ínclit Matabosch ha tocat el dos per anar al Real, que allà sí que hi ha pela. Per un altre cantó, el director del cor, que tanta mala maror ha portat al teatre, si hem de fer cas d'un excantaire com Jordi Mas, ha optat pel mateix camí. Ja no som importants i les figures -preteses- se'n van. Francesc Marco , el director general, també ho ha fet, però segur que per altres motius. I ja veurem què passa amb Josep Pons, el director de l'orquestra, que d'un dia per un altre ha vist com es desdibuixava el projecte en què havia somiat. Ja em permetran els responsables que gosi opinar sobre quines idees han de presidir d'ara endavant la gestió del Liceu:

1) Contenció i eficiència en la despesa corrent de gerència i administració i també en les dietes artístiques. 

2) Transparència en tot allò que afecti la gestió econòmica del teatre, especialment en allò relatiu als sous del personal. De tot el personal, del que canta i toca i del que no es veu. 

3) Programar per a un gran públic i fer que l'assistència capegi la pujada de l'IVA, la situació d'atur i la minva d'ingressos i de poder adquisitiu generalitzada. Això passa per programar grans òperes que interessin el gran públic i no fer provatures i experiments que només serviran per gravar CDs i fer currículum al director de torn. 

4) Cercar més col·laboració privada entre les empreses -les grans, d'aquí i de fora- i el públic en general. Jo crec que hi pot haver interès d'invertir sempre que es justifiquin els apartats anteriors. I si cal posar un nom privat al Liceu, doncs es posa sense manies. Els temps han canviat i també el Barça ha llogat la samarreta a empreses privades que paguen autèntiques morterades. 

Tot plegat té una cosa bona i és que es remouran els ciments del teatre, es replantejarà tot des de zero o poc més i s'haurà de reorganitzar tot. Això pot ser molt bo a mig termini perquè altres no hauran tingut ocasió de fer-ho. 

El concert Verdi (IV) era un acte degut, d'agraïment. Ho ha estat sobretot a la segona part. La primera ha estat per portar al concert òperes que no tenen un gran ascendenmt com ara "La battaglia di Legnano", "Attila" i "Aroldo". En canvi, a la segona hem pogut retrobar passatges coneguts d'òperes inoblidables: "Don Carlos", "Otello" i "Falstaff". El cor ens ha donat com a propina el fragment apoteòsic coral d'"Aïda", per deliri del públic. El concert no hauria estat res prou brillant si no hagués estat per tres veus especialment. En primer lloc, la del baríton espanyol Juan Jesús Rodríguez, amb veu bellíssima, línia de gran classe i uns aguts col·locadíssims i potentíssims com feia temps que no els escoltàvem. En segon lloc, pel tenor italià, Carlo Ventre, que, a part de fer honor al seu cognom, tenia el caràcter d'un spinto i una potència i squillo molt remarcable en els aguts, mentre que a la zona central quedava com més apagat. I el tercer, el també baríton Vitaliy Bilyy, igualment amb bella, ampla veu i línia de cant. La soprano Rachele Stanisci ha estat més discreta tot i que ha complert bé amb el seu paper. I el nostre Stefano Palatchi també, però la veu se li nota mat, sense brillantor ni sense la potència d'antany. Continua respirant profundament pel nas, per cert; això no ha canviat. 

Quan tothom ha sortit a asaludar un senyor gran de Platea s'ha alçat, s'ha dirigit a l'escena i li ha dit alguna cosa al director del cor, José Luis Basso, que no deuria ser gaire amistosa perquè les rialles s'han acabt en sec. El director, Rubén Gimeno, ve de la Simfònica del Vallès i ha sabut generar un so adequat i amb uns tempi correctes. Té, però, un gest poc clar, que m'aventuro a dir que deu ser difícil de seguir per a alguns músics. 

En resum, un bon concert -magnífic en veus- que és, tanmateix, un mal presagi per a la temporada que ara comença.

dimecres, d’agost 21, 2013

I ENCARA EL QUIXOT: SOBRE LA 1a UNIVERSITAT D'ESTIU NOVA HISTÒRIA

A Crespià s'ha organitzat la primera universitat d'estiu de l'INH. El contingut de les ponències no és altre que el de la tergiversació i apropiació de la història i la literatura per part de l'Espanya castellana naixent a finals del segle XV i durant tot el XVI, que força gent ja coneixia. En les seves diferents formes -conegudes, és clar. La qüestió és que les tesis, que, cal admetre-ho, semblen forasenyades d'entrada, han fet forrolla en els mitjans de la caverna amb La Razón al capdavant d'ells. I no pas per una qüestió de sintonia o afinitat sinó més aviat per fer-ne mofa i escarni. Més enllà dels vituperis esperables i les reaccions viscerals i sentimentals, molt pròpies d'altra banda d'un país en què la cultura és un destorb en lloc d'un actiu, hi ha un fet que ens hauria de fer pensar i força. No hem escoltat encara cap veu autoritzada, acadèmica o universitària, que desmenteixi cap punt del que ha evidenciat Bilbeny i els seus. Algú dirà que potser es tracta del menyspreu de la ignorància. I probablement n'hi ha. Però tinc la intuïció que hi comença a haver-hi més prudència i por que una altra cosa. Por d'una veritat possible. Els de sempre volen associar la universitat INH amb el procés sobiranista per desprestigiar-la i certament la coincidència ha estat buscada tot i que el tal institut ja anava funcionant i publicant força anys enrere. Però seria un error creure que el debat que posen sobre la taula és un debat polític de l'actualitat. Ho és, sí, però de fa cinc segles. Un debat que ara es transforma en història i filologia, recerca de la veritat i confirmació d'intuïcions, indicis i proves, que també n'hi ha. El debat és, doncs, disciplinari i interdisciplinari. I és qüestió de temps que aquest petit sisme que s'ha produït a Arenys de Mar assoleixi les proporcions d'un tsunami universal que ridiculitzi les essències pàtries d'una país que mai no ha existit com els qui en detempten el poder des de segles l'han imaginat.

dissabte, d’agost 10, 2013

"SOLSTICIO", DE JOSÉ CARLOS LLOP

Fa un cert confort poder escriure una ressenya després de qui sap lo temps sense fer-ho. Especialment en un moment delicat en què un no pot veure el futur gaire clar per raons oftalmològiques. El llibre amb què m'he topat es diu "Solsticio", del Mallorquí José Carlos Llop. És un llibre curt, intens. És el llibre d'un poeta, d'un sentimental, d'un home de cultura, d'algú a qui agrada el silenci, la calma, la conversa (intel·ligent) i la mesura. Escrit en castellà a pesar del cognom. Molt ben escrit. Un llibre que et reconcilia amb la literatura i amb la literatura castellana. Un llibre que molts hauríem pogut escriure en un un altre indret i en unes altres altres circumstàncies. Les del passat individual i feliç de la infantesa. Llop fa un elogi nostàlgic de la infantesa passada en una bateria costanera de l'illa de Mallorca per causa de la professió de militar del pare. Del tempo sense presses, del sol i la pols persistent, de la rutina anodina que per a ell és vivificant. En parla amb el record de qui recupera un temps, un paradís perdut, en el qual tot s'adiu amb un món màgic, misteriós i sobretot feliç. I ho fa amb un respecte escrupolós per la cultura illenca -inclosa la llengua. Una delícia de llibre que jo deia que em recordava més pel caràcter que per l'assumpte la "Seta", d'Alessandro Baricco. I la conclusió que n'extrec és que quan la lectura es converteix en esplai empàtic esdevé experiència.

dijous, de maig 23, 2013

EL QUIXOT DE NOU: UNA PROVA DE LA CENSURA REIAL A L'ESPANYA DE FINALS DEL SEGLE XVI I PRINCIPIS DEL XVII.

Fa poc li exposava a un amic la teoria que Cervantes fou en realitat un valencià de Xixona i que originàriament el Quixot va ser escrit en català: ell va refusar d'escoltar qualsevol argument. Paradoxalment, era una persona culta i, per més inri, científic i investigador. Tanmateix, creia que això era impossible. De tal manera s'havia instal·lat en el seu esquema mental el fet que Cervantes era d'Alcalá de Henares i que l'obra era castellana. Fa temps li ho havia comentat a una veterana professora de castellà de l'institut i va reaccionar d'una manera similar; després d'escoltar els arguments que li donava, variats i abundants, ella va acabar dient, com si es volgués convèncer a si mateixa: "Però Cervantes era de Madrid".

Des que vaig entrar en contacte amb els estudis de Jordi Bilbeny aquest és un tema que m'ha obsessionat. En primer lloc, literàriament: el Quixot és una obra de referència mundial i emblemàtica d'Espanya i fins d'una manera de ser, que es pot identificar amb la manera de ser castellana. En segon lloc, com a català: el sol fet de pensar que el Quixot, i potser moltes altres obres de l'anomenat segle d'or castellà siguin meres traduccions d'obres que es van escriure i publicar primerament en català és esgarrifós. I si es confirmava, seria tal volta l'engany més gran de la història de la literatura universal i demostraria que l'estat espanyol està assentat sobre fonaments de falsedat i sobre els valors de la manipulació i la utilització. De la intolerància ja no dic res perquè alguna cosa hem après aquesta darrers cinc-cents anys. Algú dirà: com tots els estats. Sí, però aquest menyspreu per la realitat, per la veritat i per l'objectivitat no té comparació possible. L'últim episodi? Canviar el nom de català a la franja d'Aragó pel de LAPAO, amb l'únic objectiu de laminar la consciència d'unitat de la llengua i el seu prestigi social i de relegar-la a un fet testimonial desconnectat de la història. 

La idea que el Quixot és en realitat una traducció feta per ordre del Rei (Felip II de Castella, I d'Aragó) em sembla sobretot estimulant pel que suposa de revisió del passat. I, si s'arribés a demostrar amb proves fefaents, seria un engany colossal. Per entendre que el que proposa Bilbeny és possible cal entendre sobretot un fenomen al qual no es dóna a parer meu suficient importància però que determina la cultura del segle XVI a la península ibèrica. I és la censura. Una censura que primer va néixer per preservar el Cristianisme dels infidels i, sobretot, de la Reforma. Aquesta fou detemptada per instàncies eclesials -la coneguda Inquisició- i amb el temps va esdevenir una censura civil, detemptada pel Rei i les seves institucions i al servei de l'imperi que s'havia forjat amb la unió de les dues corones -aragonesa i castellana- i amb la descoberta del nou món. Aleshores ja no tan sols verificava la cristianitat dels textos que s'imprimien, sinó que també censurava qualsevol cosa que pogués anar contra la figura reial i contra la unitat del seu imperi. Servia per imposar un estat de coses i la llengua no era aliena a aquesta voluntat. Justament és en aquest moment en què s'encunya l'expressió "Habla la lengua del imperio", malauradament coneguda encara avui per tots els catalans.

S'ha de dir que aquest és un fenomen conegut per tota la historiografia literària, però curiosament no se n'ha fet cavall de batalla, suposo que per no remenar allà on podien haver-hi sorpreses i ben desagradables. Sens dubte la més sonada és la del Tirant lo Blanc: el 1873 Marian Aguiló troba un exemplar de la primera edició catalana de l'obra, anterior a la traducció castellana que fins aleshores es coneixia i que passava a ulls dels estudiosos com a original. El fet va fer callar les veus acadèmiques que defensaven aferrissadament la castellanitat de la novel·la. Per tant, ja tenim un precedent i, com sosté Bilbeny i altres estudiosos de l'Institut Nova Història, no fóra d'estranyar que això hagués passat també amb altres obres del XVI castellà, que avui tenim per anònimes o amb una autoria que podria ser falsificada. 

He intentat fer un resum ràpid -rapidíssim, com diria aquell neulet de l'Autònoma- d'un aspecte sobre el qual voldria aportar un document que demostra com les gastava la censura reial castellana al segle XVI. Es tracta d'una disposició reial de l'Arxiu d'Índies en què es prohibeix la Historia General de las cosas de la nueva España i se n'ordena la confiscació i la tramesa de tots els originals i traduccions al Consell d'Índies. Fixeu-vos que la data correspon al darrer quart del XVI, abans per tant de l'aparició de l'edició castellana -a falta de proves concloents, la primera edició del Quixot- el 1605.




REAL CÉDULA PROHIBIENDO LA HISTORIA GENERAL DE LAS COSAS DE NUEVA ESPAÑA DE FRAY BERNARDINO DE SAHAGÚN



Archivo de Indias
Madrid, 22 de abril de 1577






El Rey. Don Martín Enríquez, nuestro Visorrey Gobernador y Capitán General de la Nueva España, y Presidente de la nuestra Audiencia Real de ella. Por algunas cartas que nos han escripto de esas provincias, habemos entendido que Fray Bernardino de Sahagún, de la Orden de San Francisco, ha compuesto una historia Universal de las cosas más señaladas de esa Nueva España, la cual es una computación muy copiosa de todos los ritos, cerimonias e idolatrías que los indios usaban en su infidelidad, repartida en doce libros y en lengua mexicana; y aunque se entiende que el celo del dicho Fr. Bernardino había sido bueno, y con deseo que su trabajo sea de fruto, ha parecido que no conviene que este libro se imprima ni ande de ninguna manera en esas partes, por algunas causas de consideración; y así os mandamos que luego que recibáis esta nuestra Cédula, con mucho cuidado y diligencia procuréis haber estos libros, y sin que de ellos quede original ni traslado alguno, los enviéis a buen recaudo en la primera ocasión a nuestro Consejo de las Indias, para que en él se vean; y estaréis advertido de no consentir que por ninguna manera, persona alguna escriba cosas que toquen a supersticiones y manera de vivir que estos indios tenían, en ninguna lengua, porque así conviene al servicio de Dios nuestro Señor y nuestro


Fecha en Madrid a veinte y dos de abril de mil quinientos setenta y siete. Yo el Rey.

Por Real mandado de S. M. Antonio de Eraso. Y señalado de los señores Lic. Otalora, Santillán, Espadero, Don Diego de Zúñiga y López de Sarria [Rúbrica] 

FUENTE

José Toribio Medina, 
Historia de la imprenta en los antiguos dominios españoles de América y Oceanía, prólogo de Guillermo Feliu Cruz, Santiago de Chile, 1958, vol. 1, pp. 6-7.

http://www.traduccionliteraria.org/1611/esc/america/sahagun.htm


Aquestes "causas de consideración" de què parla la providència són evidentment la manera de viure i les "supersticiones" dels indígenes abans de l'arribada dels espanyols al nou món. Però també les seves llengües. Llegim que l'obra de Fray Bernardino estava composta en "lengua mexicana" i evidentment això podia ser un fre a la consolidació de l'imperi. Però no tan sols això: la cèdula ordena que ningú no pugui parlar en cap llengua dels temes que tractava l'esmentada història. Si això passava amb una llengua indígena i amb llur idiosincràsia és plausible pensar que a la Corona d'Aragó passessin coses semblants. O pitjors: allà les obres es traduïen a la llengua que havia triat l'imperi espanyol -és a dir, el castellà- i se'n feien desaparèixer els originals. D'aquesta manera es mataven dos ocells d'un sol tret: s'aconseguia la uniformitat lingüística de l'imperi alhora que es dotava el castellà d'una cultura que aleshores no tenia. 

Tenia un professor de llatí que quan era noi vivia a Alguaire. Quan van entrar els anomenats nacionals al poble ja en el desenllaç de la guerra civil espanyola, aquests van dir a tots els qui tinguessin llibres en català que els portessin a la plaça del poble. I ell, amb gran il·lusió, els hi va dur. Quan van arreplegar-ne suficients, i davant l'estupefacció general, els van cremar. No és aquest un acte que recorda aquesta reial cèdula? I més: no és aquest un acte que recorda la crema de llibres del capítol 6 del Quixot?

dilluns, d’abril 01, 2013

MADAMA BUTTERFLY DE NOU (DISSABTE, 23-III-2013)

No és el mateix aquest bloc des de dates més o menys recents. No sóc el mateix des de dates més o menys recents. I la tasca de blogaire s'ha estroncat de manera no sé si definitiva, però sí molt significativa. Les entrades són cada cop més escadusseres i potser menys viscudes. Ni tan sols una òpera tan estimada com la Butterfly em fa viure la música i el teatre com abans ho feia. La Butterfly és una de les òperes que inclouria dins la meva antologia mínima i personal del gènere. Hi afegiria La Bohème, la Tosca, el Lohengrin, la Traviata, el Rigoletto i poques més. Breu, les que -o millor- algunes de les que contenen un drama vertader, com els de veritat, com els de la vida. Llevat del Lohengrin, és clar.

Segurament aquesta reposició és, en certa manera, de compromís perquè el teatre vol fer calaix amb un títol cridaner i popular. No hi ha dubte que el triat ho és. Hi vaig amb la Núria. Ja es va perdre La Bohème perquè de manera inexplicable va preferir anar a veure el teatre que feien uns amics abans de la que potser és l'obra més universal. Aquesta vegada s'ha abillat, com jo,  per a l'esdeveniment, cosa que diu molt a favor del respecte que té per la música. Arribem al teatre, entrem i, en contrast, ens trobem amb el descamisat de torn que disserta sobre l'argument i cant de l'obra i també sobre la posada en escena. Això sí, el savi en qüestió no en deu tenir ni idea d'emetre un so amb una mínima qualitat però es permet el luxe de parlar com si fos els gran especialista, amb una pedanteria insuportable. D'altra banda, no em cansaré de dir que em sembla ja no una falta de respecte, sinó una provocació, acudir davant un públic que, per definició, sempre és respectable, amb un vestuari més propi d'un aprenent d'existencialista. És a dir, que mentre duri la broma, hi anirà a escoltar-los sa tia. És curiós que el teatre vulgui emmirallar-se en el disseny del Metropolitan, en tot menys en aquests detallets que justament converteixen un teatre en digne. 

La qüestió és que en veure el repartiment he pensat que no veuríem Stefano Secco i he pensat que ens havien escatimat el primer repartiment una altra vegada. Sortosament en aquesta ocasió m'he equivocat. Els intèrprets han estat molt més que dignes i el resultat artístic ha estat excel·lent pel que fa a les veus. Notable pel que fa a la direcció. Entre les troballes destacaria el canari Jorge de León i els catalans Àngel Òdena i la gironina Gemma Coma-Alabert. Ermonela Jaho era menys notícia per als entesos de cinquè pis però després veig que no era lituana com m'han dit sinó albanesa. La qüestió és que ha estat una magnífica protagonista de l'obra. La seva veu lírica és potent i arrodonida, canta amb gust de gran escola i els seus piani, en atac o dins la frase són prodigiosos i molt efectius musicalment. No hi ha dubte que ha estat millor als dos últims actes i el públic l'ha gratificada amb sonors i merescuts aplaudiments finals. Excel·lent. El tenor era un canari que feia de nordamericà i que semblava un italià amb el cabell engominat. Aquesta ha estat per a mi la principal sorpresa. És un tenor amb veu molt ben col·locada i potent -a vegades passava per sobre soprano i orquestra- amb un pinyol molt remarcable i un squillo simplement envejable. El timbre és vellutat, una mica fosc per al meu gust però realment té fusta. En canvi, la seva línia de cant era millorable. Em quedaria amb la idea que el tenor era molt bo però amb un cant més matusser que la soprano: manca de lligat, d'escola, però, potser i sobretot, de musicalitat innata. Això sí, una mica sòmines deambualent per l'escenari; massa estàtic i erràtic. Àngel Òdena l'he reconegut per la veu enorme i bella de baríton i per la seva planta superba: el paper de cònsol li va que ni fet a mida. M'ha semblat una mica desconcertat pels temps estranys que ha imposat el director al primer acte. I Gemma Coma-Alabert ha destacat igualment en el paper de Suzuki. De fet, ha fet un paperàs especialment allà on pot sobresortir, que és al segon i tercer actes. A més, la bona figura l'ajudarà a ser reconeguda dins aquest corrent absurd que valora les veus més pel físic que per la veu. Vull dir que en determinats teatres ja pots ser la Caballé o el Pavarotti que si no ets prim i guapo/a no cantes. El Liceu està adoptant aquesta línia de contractació, que deu tenir a veure alguna cosa amb les orientacions del director artístic. Això també passa, en part, perquè els teatres d'òpera s'han convertit es discogràfiques que volen fer el seu negoci gravant representacions i venent-les en DVD. 

Pel que fa als altres, destacaria l'oficial del registre del sempre efectiu Xavier Comorera, mestre de cantants i membre del cor, i el Yamadori de Vicente Ombuena, que en baixar de la tartana una mica més i es fot una bufetada per culpa del difícil equilibri dels esclops japonesos d'època, que no sé com es diuen. El Goro no ha fet una gran actuació, simplement un paper normal. 

L'escena era tancada i no donava gaires concessions a la versemblança. Havíem d'imaginar que el port i la platja eren situats a la platea i, a manca de realisme, el joc de llums, tampoc ha estat excepcional. Diguem-ne que l'escena ha aprovat amb un bé. Simplement s'ha optat per donar espai a la interacció dels principals personatges i al drama intern de Cio Cio San. És una opció respectable, però no hi  estic d'acord. Només el cirerer, tan important al Japó i a l'òpera, estava present a la casa i contrastava amb la bandera dels Estats Units, com a símbols irreconciliables de dues cultures que no s'han entès. 

Em queda encara dir el que penso de l'òpera com a obra d'èxit universal i com a exemple d'una manera de fer musical i teatral alhora.I és que Puccini sembla tenir en totes les seves òperes la clau de l'exit i la immortalitat. Només la Butterfly és un compendi de melodies famoses i conegudes de tothom. A tall d'exemple ràpid: les dues àries de tenor, la intervenció del cònsol, l'entrada de la Butterfly amb cor femení, el sublim duo d'amor del final del primer acte, l'ària tristíssima Un bel dî vedremo, el duo de Butterfly i Suzuki, el cor intern a boca closa, l'intermezzo instrumental, el tercet amarg de Suzuki, Sharpless i Pinkerton i la mort de Cio Cio San. Però quina és la clau de volta que fa que l'obra ens arribi al fons de l'ànima una i una altra vegada? N'hi ha diverses a parer meu:

Una explicació és l'existència de melodies o esbossos melòdics bellíssims, que, a més, van lligats íntimament al que el text i l'acció ens està dient: per exemple, la progressió ascendent de l'arribada de Butterfly; per exemple, els acords de metall esparsos quan Butterfly s'adona de l'engany, que semblen suggerir que un món s'esfondra sense remei. Una cosa semblant passa amb les cançons de Toldrà: el músic sap trobar per a cada frase, per a cada estat d'ànim, per a cada sentiment, per a cada acció la frase més encertada i efectiva. Puccini sap arribar al moll de l'os de cada intervenció, de cada personatge i ho fa amb unes melodies, desenvolupades o no, extraordinàries. Bellíssimes. Sublims. Eternes. Puccini sap transmetre amb la música emocions que arriben amb facilitat a l'oient. La íntima relació de la música i l'acció dramàtica és, en Puccini, un fet que l'acosta al musical modern -salvant les distàncies, és clar- i a les bandes sonores de les pel·lícules. Dins aquest gènere, per cert, un digne hereu del llegat Puccinià és Ennio Morricone. Hi ha una tercera raó de l'èxit de Puccini: Puccini té una mirada social que es diua ara, i es posa al costat del feble, que en aquesta òpera és la petita Cio Cio San que, recordem-ho, té quan es casa només quinze anys.

Jo diria que la Butterfly, com totes les grans obres del ram que siguin ofereix diverses possibilitats de lectura. Butterfly és, és clar, el xoc entre dues cultures: una rígida i arrelada al passat i una altra més laxa i amb uns valors que entren en crisi. Primer nivell. Però n'hi ha d'altres. A la Butterfly es representen tres edats diferents: la de Cio Cio San (15), la joventut indefinida de Pinkerton i la maduresa també indefinida de Sharpless. No hi ha dube que aquí -com sempre, potser- hi surt perdent l'adolescència de la joveneta. Ingenuïtat contra murrieria, que, a més, és anunciada amb fatxenderia a les primeres de canvi. Sincerament, no he entès mai el galdós paper del cònsol, tan o més reprobable com el de Pinkerton. Després de prevenir al primer acte sobre la immoralitat de l'engany que l'oficial vol consumar i després de recomanar, al segon acte, que Cio Cio San es casi amb el ric Yamadori com a sortida plausible a la situació de la japonesa, arriba el tercer acte i ve a casa per emportar-se el nen. Em sembla que l'actuació de Sharpless és tan vil com la de Pinkerton. Autènticament hipòcrita i fastigosa. A Pinkerton l'excusa en part la joventut; per a Sharpless no hi ha justificació fora de la històrica i encara. Se li hauria pogut concedir a la Butterfly, per exemple, una renda amb caràcter vitalici. Però no. S'emporten el nen. Per exigències dramàtiques del guió i per mostrar el xoc entre la puresa i la corrupció, entre la confiança i la manipulació, entre el ser i l'estar.