"WOZZECK", D’ALBAN BERG (14-1-2006)

Atès que algú s’ha proposat que només es parli d’aquesta òpera per l’escenografia, començaré parlant del que realment és important en qualsevol òpera, és a dir, la música. En opinió meva, Wozzeck pertany a un experiment musical superat de principis de segle. Concretament a l’expressionisme musical, diuen els experts, i no pas encara al dodecafonisme. El que sí queda clar és que és una òpera atonal en què qualsevol idea melòdica queda relegada a l’anècdota. Tot i que quan apareix és sempre interessant, per exemple les vocalitzacions del cor a boca closa. Com els altres ismes de principis de segle —pictòrics o literaris— l’opera de Berg és un exercici contra la tradició musical heretada del XIX. La música de Berg mostra cruament la descomposició del llenguatge musical de l’òpera romàntica i postromàntica. I per això és tan difícil de cantar-la. Les referències per als solistes es perden en la trama instrumental i els salts bruscos en les intervencions vocals fan que no siguin òperes aptes per a aprenents. El Josep diu, potser amb raó, que l’òpera com a llenguatge és del XIX i que encara que s’entestin a continuar la tradició avui dia ja és una altra cosa. El Jaume —el meu germà— ho diu d’una altra manera més directa: l’òpera és morta. L’òpera de Berg ja és una altra cosa. De fet, l’òpera, que neix com festival de la veu i del cant, evoluciona cap al simfonisme; el paper del solista vocal va perdent pistonada al llarg del temps i esdevé un instrument més d’un tot pensat per al teatre. Al segle XX, la música ha cedit al concepte; ja no importa tant l’obra com la idea de l’obra. La música s’ha tornat cerebral, matemàtica; és un trencaclosques per a entesos. I s’ha allunyat definitivament del públic.

El repartiment, doncs, havia de ser bo i ho ha estat. Es pot destacar entre els solistes Franz Hawlata en el paper principal, Johann Tilli en el paper de doctor i, sens dubte, Angela Denoke, que en la nostra representació ha tingut l’amable deferència de mostrar-nos els pits al natural. Si no vaig errat, ja vam tenir ocasió d’escoltar-la a la Katia Kabanova, de Janacek, fa uns anys. És una veu gran i maca i sap greu que no l’aprofiti per cantar coses com ara Wagner, Strauss o el mateix Janacek.

Ara bé, l’al·licient d’aquesta representació era la posada en escena de l’inefable Calixto Bieito. Partint de la base que tant l’espai com el temps de l’obra estan modificats i que aquest sol fet ja pot ser discutit, la idea de Bieito de situar l’escena en una mena de refineria de petroli és encertada. Mostra cruament un ambient sòrdid, brut, laberíntic, demencial. Simbolitza la desorientació i la baixesa moral que denuncia l’òpera de Berg. Perquè l’òpera en si no és per tocar castanyoles, precisament. El que passa és que el que en l’obra de Berg té una dimensió moral aquí cobra una presència física. La brutícia moral aquí és brutícia de chapapote. I, a més, Bieito fa un embolica-que-fa-fort amb escenes gratuïtes que tenen com a única intenció la provocació. Com sempre. Per exemple, a què treuen cap les imatges d’autòpsies que es poden veure pels monitors? Quina necessitat té el metge —una mena de doctor Frankenstein modern— de copular amb un cadàver o furgar l’entrecuix pelut d’una figurant? Per què apareixen tot de persones nues al final de l’obra com si fossin un exèrcit de zombis? I què me’n dieu de l’Elvis amb llumetes d’arbre de Nadal? I les vísceres del doctor? Tot plegat té una estètica molt furera i en això hem coincidit força en sortir del teatre. És l’estètica de la nuesa, de la víscera sangonosa, del moviment voluptuós. Encara hem de donar gràcies que no ens han esquitxat! I vés a saber si són sublimacions de negres fonaments biogràfics. La qüestió és que al final de la representació i abans que la gent comencés a aplaudir per esnobisme, compromís, convicció o simplement educació, s’ha sentit una veu que semblava sortir de les parets del teatre i ha bramat amb indignació incontenible: «Això és una marranada, collons!». Hi ha hagut divisió d’opinions. I és que la provocació sempre cerca això, la divisió. Perquè és més difícil i arriscat fer un muntatge que s’adigui amb el que l’autor pretenia que projectar les dèries personals en un reguitzell d'estirabots. I és més fàcil ser un agitador que no pas un artista. O un bon professional.

Jo també crec que el Liceu ha de ser estendard de renovació. Però també de continuïtat. I la direcció musical i la no musical haurien de saber que les estridències com les de Bieito no contribueixen gens a complir el requeriment d'una de les pintades que apareixien al teló inicial: "Abona't". És clar que és molt difícil que cap director d'escena pugui superar la provocació més infame que hem hagut de patir els abonats: la crema del teatre per la desídia, la incompetència i la poca vergonya d'uns quants. Es veu que continua la política incendiària.

Conferència sobre Salvat-Papasseit

Per a qui continuï interessat a tenir informació plural sobre Salvat-Papasseit pot llegir la conferència d'Anton Carrera sobre la triple contradició salvatiana: vital, ideològica i poètica. Com que el format no és el millor per llegir-la aquí teniu l'enllaç.


http://www.xtec.es/lic/centre/professorat/dossiersgust/conf_Salvat-Papasseit.pdf


1
JOAN SALVAT-PAPASSEIT I LA CONTRADICCIÓ
Anton Carrera

La personalitat de Joan Salvat-Papasseit presenta, al meu modest entendre, tres nivells de
contradicció: vital, ideològic i poètic. No voldria, de cap manera, expressar-me equívocament i
que s'interpretés contradicció en to de retret o de menyspreu, perquè no és aquest el meu
capteniment, sinó que el mot fos pres com a caracterològic i prou. Empro el terme contradicció
en el sentit filosòfic modern i també literari.
La contradicció vital és involuntària i el mateix poeta en va ser víctima a contracor, és clar! La
contradicció ideològica és peculiarment canviant i té tota l'empenta del jove que vol aïllar la
incògnita per tal de salvar el món. La contradicció poètica és volguda, executada durant cinc
anys intensos, convoca contraris i aconsegueix portar al límit la transgressió sense que el jo líric
s'esmicoli. De manera que aquests tres nivells de contradicció fan de Joan Salvat-Papasseit un
poeta singular.

El vitalisme escapçat
La vida es manifestava al poeta com un doll de joia, com un espectacle vibrant i feliç. I no em
refereixo a una vida farcida de privilegis, que no fa al cas, sinó a aquella que es fonamenta en les
petites coses anodines de cada dia. La simbiosi vida i poesia significava la possibilitat, qui sap si
l'única, de realització personal, ateses les circumstàncies. I enmig de tanta precarietat, ressorgia
la felicitat epicúria dels actes quotidians, el tremolor del desig primigeni, elemental, sense
tortuositats ni compliments, pur i sensual alhora. L'evident contradicció entre aquest comport i el
que s'esdevingué rau en el fet que això ho sentís i en fes poesia un home, jove sí, però malalt i
prematurament condemnat a una mort indefugible.
Tot i el sedentarisme al qual la tuberculosi el sotmetia, la seva imaginació i la seva força
creadora li propiciaren l'escapatòria per la via poètica, en una afirmació constant de vitalitat.
Només cal fixar-se com, en els seus poemes, no hi ha mai la personificació de la mort, llevat d'un
cas, el de «Missenyora la Mort» publicat a La Columna de Foc, núm. 5, l'any 1919, però que el
poeta no va incloure a cap llibre i que, precisament per contrast, dimensiona la vida. De la mort
no en va fer una raó de poesia.2
A les “Notes biogràfiques”, el text autògraf de Salvat-Papasseit publicat en l'article de Joan
Teixidor «Joan Salvat-Papasseit» a la Revista de Catalunya el juliol de 1934, hi ha una sentència
colpidora per allò que té de premonitòria. S'hi pot llegir:
Vaig néixer el 16 de maig del 1894. Pocs dies després era batejat a la parròquia de Santa
Madrona, dins una tarda tempestuosa d'aigua com una obstinació. Aquell dia, a Montjuïc,
posaven en capella uns condemnats a mort. La ciutat, arraulida i poruga, no tenia respir.
En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: “Nat amb aigua obstinada,
morirà amb foc, potser...” Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra
mare. [...] Segons la predicció, la mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em
consum.
I així va ser. Joan Salvat-Papasseit moria el 7 d'agost de 1924, a la mateixa ciutat on havia
nascut, Barcelona, a l'edat de trenta anys, víctima de la tuberculosi, posseït per la febre, com un
bri d'herba puntera abrusat per la canícula. La mort del poeta va ser desesperada, la mort d'un
revoltat contra el destí advers, la mort del qui estima profundament la vida. Les escenes
histriòniques de la mare i de l'esposa al redós del difunt de cos present foren extremadament
patètiques, segons el testimoniatge del seu amic Xavier Nogués (vegeu la carta del pintor Josep
Obiols a Carles Riba del 24 d'agost de 1923).
Periple contradictori a la recerca d'una ideologia satisfactòria
Joan Salvat-Papasseit, als dotze anys, sentia una certa inclinació religiosa que no va consolidarse,
però que fou la base del cristianisme que conservà fins a la mort. La seva primera acció
s'esdevingué l'any 1911 quan el poeta comptava disset anys. Va redactar un manifest de caire
catalanista i va fundar el Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, manifest que enganxava de nit a les
parets de la ciutat ajudat pels seus companys de roda (Eroles, Palau i Alavedra). Un diumenge a
la tarda, van anar a la Plaça de les Arenes a escampar fulls de mà amb textos de diversos autors
en contra de les curses de braus. Als dinou anys va fer amistat amb Daniel Cardona, el qual va
introduir-lo en ambients clarament separatistes.
Tot seguit s’inicia en la lluita politicosocial com a redactor de la revista Los Miserables.
S’interessa pels problemes de la classe treballadora i se sent fascinat pels llibres de Gorki
(«l’amarg»), com ell orfe de pare des de molt petit i també desproveït d’instrucció escolar.3
Adopta el pseudònim Gorkiano per signar els seus textos pamfletaris escrits en castellà. La
consciència de classe opera en el canvi de llengua en qüestió de setmanes.
La seducció de Salvat-Papasseit per l’autor rus va sorgir de les lectures desordenades dels seus
contes de clara factura romàntica, en els quals hi ha la revolta d’herois altius i lliures contra la
societat. Aquests personatges gorkians podrien molt ben ser la llavor del seu «Concepte de
Poeta», publicat a la revista Mar Vella núm. 4, l’any 1919, de Contra els poetes amb minúscula.
Primer manifest català futurista, un full volander que podia adquirir-se a la Gran Via 613, de
Barcelona. Personatges gorkians que ell adoptarà i adaptarà en els seus poemes: mariners,
pirates, cavallers...
Durant aquest període, el nostre poeta va menar una vida bohèmia, estretament vinculat als
redactors de Los Miserables. Entra a formar part de les Joventuts Socialistes, amb el dubte
constant entre el col·lectivisme i l'individualisme, com molt bé explana en el seu llibre Humo de
fábrica editat per ell mateix l'any 1918 (pàg. 102). Col·labora en el setmanari reusenc Justicia
Social. Órgano del Partido Socialista Obrero. Federación Catalana.
Als vint-i-un anys i per un període de cinc mesos, treballa de vigilant nocturn al Moll de la Fusta
del port de Barcelona. D'aquesta experiència en sorgirà, més endavant, un poema molt divulgat
que forma part del seu darrer llibre Óssa menor (1925), publicat pòstumament i que, a l'hora de
la seva mort, tenia sota el coixí. Continua escrivint manifestos de caire socialista i és condemnat
a dos mesos i un dia de presó per l'article «Un pueblo, Portugal», publicat el 28 de maig de 1915
a Los Miserables. Publica articles en català a Sabadell Federal malfiant-se del nacionalisme.
Amb el pseudònim Gorkiano publica en castellà un seguit de Glosas de un socialista (1919).
A les darreries de 1916 coneix el pintor d'origen uruguaià, d'ascendència catalana, Joaquim
Torres-García. L'amistat entre el poeta i el pintor fou fonamental per ambdós. Torres-García va
fer el pas de l'estètica classiconoucentista al maquinisme futurista i Salvat-Papasseit treu, pel
març de 1917, el primer número de la revista de ressons ibsenians Un Enemic del Poble amb el
subtítol Fulla de subversió espiritual. A través dels divuit números que va publicar, hi apareixen
articles que palesen els seus avatars ideològics. També comença a publicar Mots-propis, una
col·lecció de 118 aforismes que evidencien aquest anar i venir ideològic. Simultàniament
col·labora a la revista Vell i Nou.4
Salvat-Papasseit s'allunya del socialisme col·lectiu i bascula cap a un individualisme, més o
menys anarquitzant, de rel nietzschiana. En unes notes autobiogràfiques publicades a Un enemic
del Poble, núm. 7, confessa:
Jo no prometo res. Jo només camino. [...] Jo no sé el que em proposo. [...] Jo no vull
allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el
Socialisme n'és una nova forma, d'opressió, perquè és un estat nou seguidor de l'Estat.
Seré ara el glosador de la divina Acràcia, de l'Acràcia impossible en la vida dels homes,
que no senten desig d'una Era millor.
Publica Humo de fábrica i el valora com a «triste experiencia». Apareix la primera crisi de la
seva malaltia. Treballa a la llibreria de les Galeries Laietanes i té notícia, a través de revistes
sobretot italianes, dels moviments d'avantguarda. Pel juliol de 1920 publica Contra els poetes
amb minúscula. Primer manifest futurista català. Entra de ple a l'exaltació catalanista. A partir
d'ara, malaltia i poesia marcaran la seva trajectòria vital. Els canvis sobtats de rumb ideològic i
de llengua literària o la simultaneïtat en l'ús del català i el castellà, els hem d'entendre com a
símptomes de creixement i la necessitat interior de trobar l'espai social i literari on projectar-se.
Substancialment, la contradicció (no pas la traïció) que trobem en els seus textos doctrinaris,
s'explica des d'un punt de vista social i no de contingut ideològic, perquè Salvat-Papasseit no era
un teòric de la política sinó un jove compromès amb la realitat, una realitat canviant com la vida
mateixa, com ho era també la seva pròpia experiència de la vida.
Per això, amb el pas dels mesos, Salvat-Papasseit destriava la realitat social de la consigna de
partit i acabava pensant que el que convenia al món era justícia i no un ideari de partit. És clar
que això té un component molt important d'utopia, però ell era un lluitador de les causes
perdudes.
Per Salvat-Papasseit ser cristià no significava oposar-se a ateu, budista o islamita, sinó oposar-se
a catòlic. De l'anarquisme en va prendre la passió per la llibertat i per la utopia. Del socialisme
en va treure la justícia igualitària i la pràctica en les decisions contundents. Del catalanisme en va
descobrir el valor de la pròpia cultura i la identitat personal.
Comptat i debatut, la fluctuant però sincera actitud de Salvat-Papasseit, cristià des de la
infantesa, va iniciar-se amb un catalanisme incipient, va passar tot d’una a l'anarquisme militant,
5
s'instal·là després provisionalment en el socialisme, l’interessà unes setmanes la democràcia,
tornà a una mena d'anarquisme cristià i es decantà finalment per un catalanisme abrandat.
Aspectes de la contradicció poètica
L’any 1917 va aparèixer publicat a Un Enemic de Poble el poema salvatià «Columna vertebral.
Sageta de foc», el qual significa l'inici d'una trajectòria poètica intensa que no pararà fins l'any
1925 amb la publicació pòstuma del llibre Óssa menor subtitulat Fi dels poemes d'avantguarda.
L’entusiasme, heus aquí un mot que conté tota la càrrega vital, ideològica i poètica de Salvat-
Papasseit. Un mot que és l'exaltació d'una vida, la seva, tan efímera però interiorment tan
torrencial.
Enfront del concepte noucentista de la poesia entesa com a «forma» i no com a «substància»,
Salvat-Papasseit proposà l'actitud dels Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i, sobretot,
sincers (vegi's Contra els poetes amb minúscula. Primer manifest català futurista, de 1920).
Resulta interessant d’observar que l’enumeració adjectival altius, valents, heroics i sincers
respon a atributs de la conducta humana, no pas a qualitats estrictament literàries.
Més que un model de poesia, proposava un capteniment de poeta. Almenys això és el que es
desprèn dels seus manifestos o proclames o com se'ls vulgui anomenar, en l'elaboració dels quals
ell va esmerçar una part considerable de les seves energies i del seu temps, i així va poder
difondre un programa eticopoètic on recolzés la seva obra literària. Dic això perquè, sovint, en
els seus al·legats, Salvat-Papasseit es mostra hostil amb la mètrica i la versificació considerantles
supèrflues i innecessàries; i, per contra, alguns dels seus millors poemes (que han coincidit a
triar tots els compiladors que ha tingut el poeta) són precisament versificats i respectuosos amb
la preceptiva literària. Això ja sol passar en els poetes titllats de teòrics. Per no anar més lluny,
una cosa és la paraula viva de Joan Maragall i, una altra, els seus versos. I es dóna el cas que
Salvat-Papasseit volia ser un «Maragall obrer».
Els trets pertinents més rellevants de la poesia salvatiana són: singularitat en la tria de paraules i
expressions; subtilesa en la presentació d'escenes referides a la vida quotidiana; afirmació d'una
lírica compulsiva del cos amb la sorpresa constant d'imatges de gran plasticitat, presentades,
gairebé sempre, per juxtaposició; confrontació, a un pas de la desintegració conceptual, de certs
recursos d'avantguarda amb termes pertanyents a la poesia tradicional, de caire popular; joc
tipogràfic rellevant i ús del cal·ligrama com a d'adjectiu, perquè reforça (adjectiva) la idea
6
disposant els grafemes de manera que donin la forma plàstica del tema (la tipografia del
cal·ligrama és la il·lustració del sentit del poema).
Joan Salvat-Papasseit és un poeta bipolar. La seva poesia fa de frontissa entre les estratègies
radicals de l'avantguarda i les posicions ortodoxes de la tradició acadèmica. Tot i que aquesta
afirmació resulta vàlida per a tota la seva obra poètica, el llibre paradigmàtic i que il·lustra més
bé el que acabo de dir és L'irradiador del port i les gavines, publicat l'any 1921. Ja el títol
confirma aquesta dualitat: l'irradiador del port és un element artificial que actua com a emblema
de l'avantguarda; mentre que les gavines són un element natural i emblemàticament representen
la poesia convencional.
Quin dels dos procediments és el més representatiu del nostre poeta? La resposta serà sempre
d'ordre subjectiu i dependrà del gust esteticoliterari de cadascun dels seus lectors. Som davant
d'un sincretisme poètic intel·ligent i seductor. Pel que fa a l'ordre de les estètiques, una targeta
postal de Salvat-Papasseit adreçada a J. M. López-Picó, tramesa des d'Amélie-les-Bains el 30
d'agost de 1923, és prou reveladora:
[...] Ni clàssics ni romàntics, ni italians ni francesos. Catalans, simplement, que comporta
un punt just.
Segons que sembla, l'origen de l'avantguardisme del nostre poeta cal cercar-lo primerament en la
condició social dels seus progenitors. D'origen humil i orfe de pare des de menut, va assumir la
responsabilitat moral i emocional d'acomboiar la seva mare fent feines de tota mena des de molt
jove i, com a conseqüència, no va tenir, com a home de lletres, una formació acadèmica suficient
per fer front a una competència noucentista. Ell prou que se'n dol a les “Notes biogràfiques”
suara esmentades:
Tot ho he vist o viscut. Però em sé una aristocràcia d'esperit, que es pot alçar dels límits
de la Universitat que no m'aixoplugava.
La llacuna intel·lectual que aquest fet suposava va ser suplerta per un afany d'innovació i de
revulsió davant els poetes més prestigiosos de la literatura catalana del primer quart de segle XX.
L'opció avantguardista va actuar com a fenomen de suplència.
Dels procediments avantguardistes que Salvat-Papasseit va posar en pràctica destaquen el
cubisme francès i el futurisme italià. Pel que fa al cubisme, el poeta segueix les pautes
analítiques i practica la descripció fragmentada a base de sintagmes que no són completats
7
sintàcticament i que obliga el lector a acabar de construir la idea poètica insinuada. Tenen una
funció semblant els talls dels versos com si fossin salts de falla. Del cubisme sintètic,
n'usufructua el collage, ja sigui lingüístic (mots en francès), icònic, tipogràfic o cal·ligramàtic.
Del corpus poètic global de Salvat-Papasseit, un 16 % són poemes que podríem considerar
estrictament avantguardistes, un 32 % ho són a mitges, en el sentit que hi ha elements de tota
mena, avantguardistes i acadèmics; finalment, un 52 % dels poemes salvatians pertanyen a la
concepció poètica de motlle convencional. Per tot plegat, caldria qüestionar-nos fins a quin punt
Salvat-Papasseit és un poeta avantguardista. Fins a quin punt ho són també la resta dels autors
catalans als quals, d'una manera sistemàtica, se'ls posa l'etiqueta d'avantguardistes. Sembla com
si a les lletres catalanes l'avantguardisme fos una moda efímera que cap autor no va conrear
d'una manera exclusiva ni amb convenciment total.
La postil·la (fi dels poemes d'avantguarda) que porta el darrer llibre de Salvat-Papasseit Óssa
menor, dóna entenent que el poeta abandonava ja l'experimentació avantguardista. Cap on hauria
tirat si la tuberculosi no li hagués arrabassat la vida? No s'hi val a especular, però hi ha un poema
salvatià que mai no va publicar-se en vida del poeta. Un sonet de versos alexandrins que tenen
ressons noucentistes i que recorden la manera de dir de Josep Carner a «La bella dama del
tramvia» d'Auques i ventalls, editat el 1914. El poema salvatià diu:
CANÇÓ DE L’AMOR EFÍMERA
A l'Enric Casanoves
O bella inconeguda passatgera del tram
qui tens un posat rosa i un esguard ple de sol;
que mostres una sina cobertora del dol
i et vesteixes, discreta, la bruseta d'estam.
O bella inconeguda que ets menuda i audaç
i que sense companya t'arrisques a la platja
i no tems l'escomesa del fillol qui s'assatja
al domeny de les ones i te'n prega el teu braç.
O bella inconeguda que en sentir la malícia
de les ullades frèvoles, tota t'has commogut...
tancades les oïdes a mots que el vent s'ha endut,
bo i sospirant potser pel goig d'una carícia.
8
O bella inconeguda, del tram t'he vist baixar
-i avui t'he somiada i et somiaré demà-.
Si més no, això és el que a mi em sembla.

NOTES PER A LA LECTURA DE «DIUMENGE», DE "L’IRRADIADOR DEL PORT I LES GAVINES"

Podríem qualificar el poema de bodegó portuari. El poeta ens fa una pintura, un retrat, del port de Barcelona —del Port, en majúscula— un diumenge qualsevol. El planeig alt de les gavines ens dóna la idea de calma. El pal més alt del vaixell Maria Angeleta, atracat al port, ens dóna la referència de l’alçada del vol de les gavines. Les «cent veles» de cara al sol no tenen per què ser veles de vaixells del port. El banderol vermell que rumbeja és el gallaret (o gallardet) que corona el pal o pals de la nau en qüestió. O d’una altra nau. El cas és que Salvat —com Garcés («el gallaret llengoteja»)— usa la imatge del gallaret al grat del vent en més d’una ocasió com a símbol de llibertat. Pels molls en calma passa un vaixell petit de vapor que el poeta s’imagina que somia «bells somnis atlàntics», tot i que no pot anar gaire lluny. De fet, qui somia els bells somnis atlàntics no és el vaporet sinó Salvat. Finalment, un home passa amb un carretó ple de taronges. No deixa de ser curiós que el poeta ens digui que, en un dia de festa —recordem que el títol del poema és «Diumenge»—, passa un home amb un carro ple de taronges. El carro de fruites o hortalisses és associat en Salvat al martelleig obsessiu que fan les rodes en circular per l’empedrat. En diversos indrets Salvat ha parlat d’aquest efecte auditiu i el relaciona a vegades amb l’espai social que li ha tocat viure.

Pel que fa a la mètrica hi ha algunes rimes assonants que probablement no han estat cercades a propòsit. Una altra vegada, encara que els versos tinguin la disposició gràfica que veiem a l’edició final, tenen tota una altra dinàmica. L’esquema podria ser aquest: 6+6, 6, 6, 6+6, 6+6/ 6, 6+6, 6+6, 6, 6+6. Versos, doncs, alexandrins cesurats a la sisena i hexasíl·labs.

NOTES PER A LA LECTURA DE "DES DE DALT DE TOT DEL CEL", DE SALVAT-PAPASSEIT

1.- El poeta ens ofereix una visió aèria de la terra i metaforitza els poblets amb la imatge dels brasers encesos («semblen brasers encesos»).

2.- El poeta contraposa dos mons que s’acosten en la foscor creixent de la «vetlla»: el món dels estels, els quals cada vegada brillen més, i el món de la terra amb els seus pobles il·luminats com brasers.

3.- Els estels són personificats mitjançant unes accions determinades: «s’acosten», «s’escalfen les mans i els peus» i «ofrenen [a la terra] la Óssa —la constel·lació— com un penell de flors". Cal recordar aquí que hi ha un llibre de Salvat posterior que s’intitula Óssa menor (Fi dels poemes d’avantguarda) (1925). El penell és la metàfora pura de l’Óssa i les flors és la metàfora pura de les estrelles que componen aquella constel·lació.

4.- Els dos darrers versos estan juxtaposats sense cap nexe sintàctic que els relacioni. La rosada és l’element que fa de fita temporal entre la nit i el matí i relaciona el món del cel i de la terra. I els «pastors» recullen al matí el present de les estrelles.

5.- Algú hi podria veure en aquest poema una concepció romàntica de la natura (fusió de la persona i el paisatge, del jo i el tot) i fins i tot una tendència panteista del seu autor. I el tractament de la natura recorda el de la poesia oriental.

6.- El poema és una visió nocturna d’un paisatge que té una vida pròpia. Aquest procediment també ha estat usat per Salvat en diversos poemes que tracten sobre la nit al port de Barcelona.

7.- Formalment ens tornem a trobar un poema que no té puntuació, si descomptem els dos punts després de «flors». Ara, darrere l’aparença avantguardista del poema s’amaga una forma tradicional —no pas clàssica. L’esquema estròfic és aquest: 6-, 6+6-, 6+6-, 6+6-,4-, 6+6-, 6-, 10-. Tot i que hi ha indicis de rima assonant a «cel»- «estels»- «peus» i a «flors»- «pastors» sembla més adient considerar-lo un poema amb versos lliures no subjectes a rima però sí a una visible regularitat mètrica.

NOTES PER A LA LECTURA DE "PANTALONS LLARGS", DE SALVAT-PAPASSEIT

Idees per a un comentari

1.- Salvat es referia a la seva evolució com a poeta dient que havia tingut una infantesa literària —la gorra de cop— i que els pantalons llargs significaven la seva entrada a la literatura adulta.

2.- És significatiu que dediqui el poema a López-Picó, director de La Revista i noucentista conspicu. També és significatiu en el mateix sentit que Salvat construeixi en aquest poema una estrofa tradicional que no és un sonet com pot semblar aparentment i com indica la disposició explícita que Salvat fa dels versos. L’esquema és ABAB CDCD CECE AA. És a dir, ens trobem davant tres quartetes amb rima encadenada i un apariat. Els versos són alexandrins —d’art major, per tant— i cesurats a la sisena síl·laba (6+6). És evident, per tant, que encara que Salvat tituli el seu volum «poemes d’avantguarda» ens està enganyant i s’està enganyant ell mateix, com deia tan encertadament Foix. Perquè Salvat no va entendre mai l’avantguarda: ni els seus propòsits o objectius ni els procediments que proposava per a portar-los a terme. I ja pot venir l’apologista amb prejudicis de torn a dir que era el súmmum de l’avantguarda que no ho és ni ho serà mai. Per cert, això no ho dic jo sinó Foix, el qual no es dedicava a fer precisament manuals d’escola.

3.- El ritme és treballat i té una regularitat en tot el poema.

4.- És significatiu l’ús de l’expressió «campaneta daurada» al vers 1 i al vers 14 de poema: l’obre i el tanca. La campaneta daurada s’erigeix en símbol de la infantesa del poeta. També el «cavallet tot pintat».

5.- El versos que expliquen el significat del poema són els 8-9: «Ara em mena la gent i tothora tinc justa:/ i sóc infant encara i no puc fer-ne esment.» Salvat se sap i es veu adult (amb pantalons llargs) però alhora se sent infant i per això vol prolongar en la poesia els records de la infantesa simbolitzats aquí per algunes joquines: el cavallet, la campaneta, el carret, tot utilitzats en la forma hipocorística (diminutiu afectiu), molt usual en Salvat. Potser per aquest motiu Salvat mitifica en altres poemes uns elements lligats als records de la infantesa: el Nadal, els tres reis (al poema homònim i a «Vespreja i neva»). Això em porta a dir que l’enyorança que destil·len alguns poemes de Salvat té una doble direcció: per un cantó cap al passat (com a «Pantalons llargs») i, per un altre cantó, cap al futur incert (com a «Tot l’enyor de demà»).

6.- El poema introdueix també el tema del pas del temps. «Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent / a carregar amb palets el teu quadrant de fusta».

7.- El fet que Salvat es fixi en el tema de la infantesa va lligat al naixement de la seva primer filla, Salomé, l’1 de maig de 1919. Hi ha un altre llibre que tracta aquest tema i és Els nens de la meva escala.

8.- Salvat és, efectivament, un home que fa manifestos, que escriu poesia i que edita una sèrie de revistes amb fortuna diversa, però no per això el podem considerar un escriptor d’avantguarda. Més aviat el podríem qualificar d’home d’acció, d’agitador cultural que va entrar en contacte amb la primera avantguarda —Futurisme i Cubisme— i que no va acabar d’entendre-la del tot. Bàsicament, Salvat fa una interpretació romàntica i proletària de l’estètica avantguardista. Mescla algunes idees i formes dels moviments històrics amb unes aspiracions ideals d’origen vuitcentista. Agafa diversos elements de procedència modernista i els transforma en actituds de revolta convenientment vestides amb una forma que pretén ser trencadora. Perquè Salvat no arriba a les paraules en llibertat —malgrat que en certes ocasions suprimeix la puntuació dels seus versos— i ben poques vegades al cal·ligrama. El seu Primer manifest català futurista (1920) és una reivindicació de Maragall i el Romanticisme, de la sinceritat, de la inspiració i de la bona fe. I hi apel·la a una tradició que comença a Homer i arriba a D’Annunzio i Whitman. No cal recordar que força anys abans —el 1909— la proclama de Salvat hauria fet riure a Marinetti i els seus amics, els quals proposaven, ja aleshores, la destrucció total de museus, acadèmies i biblioteques i la instauració d’un nou ordre universal basat en una nova sensibilitat: la del dinamisme, la velocitat i l’instint. L’obra de Salvat es dilueix, ja des dels inicis, en una doble via: la del neopopularisme —que s’havia posat de moda els anys 20— i la d’una lírica íntima de to personal. Aquestes vies han donat, segurament, les pàgines més remarcables del poeta.

Això significa que Salvat no val res? Ni de bon tros! Salvat és un d’aquells casos de poeta que amb uns recursos limitats i una obra no gaire extensa és capaç de transcendir les fronteres de la seva generació i arribar al cor o la consciència del lector. També el d’avui.

«LES FALSES CONFIDÈNCIES», DE MARIVAUX, AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Sortim del teatre convençuts que la Laura Conejero és la Margarida Xirgu del futur, si no n'apareix una altra de millor i si la deixen, és clar. Aquesta noia és d’una gran versatilitat i pot fer des d’una comedieta o un serial televisiu desenfadat fins a un drama d’algun clàssic antic o modern. Els seus registres són extensos i el seu repertori de recursos escènics força remarcable: no tan sols la dicció és perfecta sinó també les expressions, els gestos i moviments i la prosòdia són variats i no es fan mai avorrits o reiteratius. La vam veure ja com una gran actriu que, a més, té una gran projecció de futur. A pesar que no va ser qui més aplaudiments va recollir.

L’obra de Marivaux és una comèdia galant, amb «intrigues refinades» —diu el programa amb raó— de l’alta societat. Una comèdia que pretén evidenciar els convencionalismes i les misèries d’una noblesa en decadència davant la puixança de la burgesia. Pel que es veu, en el moment de l’estrena provocà un considerable enrenou. Avui dia, en què tothom està de tornada de tot, és una comedieta inofensiva; irònica i incisiva però inofensiva. I amb un tempo que no és ja el nostre. Perquè la durada de l’obra juga en contra del missatge que vol transmetre. El primer acte és brillant, lleuger, captivador. Al segon acte l’obra decau molt notablement i al tercer es recupera de manera sensible però sense arribar al nivell del primer. Potser el salva el final. Justament la feina del director i dels actors potencien el text que, en el sentit expressat, és deficitari. D’altra banda, el personatge que té inesperadament un paper principal —Dubois— s’erigeix en un demiürg que mou els personatges, en preveu llurs actes i, fins i tot, fa reflexions metateatrals. És un personatge que pot resultar antipàtic per la seva insistència i pel fet que sembla gaudir amb el patiment dels altres. La Míriam Iscle —el Dubois de l’obra— en fa un paper molt interessant, bo. Ara, la seva cantarella, les inflexions de la veu en les parrafades llargues que li corresponen poden arribar a cansar. En Farelo fa de Dorante, un jove arruïnat que vol seduir Araminte —la Conejero— tot fingint que està enamorat de la serventa, Marton.

L’acostament de l’acció als anys 40 és realment una troballa molt encertada, que funciona. L’escenografia és excel·lent, en la línia del nacional, tant pels vestuaris, la il·luminació, els cotxes antics que hi apareixen com pel decorat estàtic que es va movent molt lentament al llarg de l’obra. Un detall de classe i originalitat. El ball de la protagonista i Dorante no és creïble i la cançó cantada per Ivan Labanda, que fa de criat, està molt ben interpretada i cantada amb gràcia.

El missatge de l’obra, si no vaig errat, és de llibertat i d’amor. Els dos protagonistes, que pertanyen a classes diferents —ella a la noblesa i ell a la burgesia—, s’enamoren i es comprometen en contra de les convencions de classe i de la família. En definitiva, un espectacle bo amb un text que és salvat en unes quantes ocasions pels actors i la direcció.

NOTES SOBRE SALVAT-PAPASSEIT I «L’IRRADIADOR DEL PORT I LES GAVINES»

Hi ha una imatge de Salvat-Papasseit que una determinada crítica ha construït i que emfasitza diversos aspectes de la seva poesia i biografia i en bandeja d’altres igualment importants:
Emfasitzen (1) el Salvat desgraciat que passa força anys de la seva infantesa tancat en una escola-vaixell perquè és orfe de pare. (2) El Salvat pobre que s’ha de guanyar la vida de qualsevol manera fins i tot guardant fusta al moll i posant en risc la seva delicada salut. (3) El Salvat que mor jove, com els romàntics que lluiten per un ideal. (4) El Salvat que s’adhereix als postulats socialistes i anarquistes. De la defecció del socialisme se n’ha parlat —això sí— poc. (5) El Salvat enlluernat per algunes idees d’avantguarda que provenen bàsicament del Futurisme i del Cubisme. Els mots en llibertat i els cal·ligrames són les formes que el poeta va utilitzar a la seva manera. Ben mirat, però, és fàcil observar que els primers no tenen res a veure —ni formalment ni pel contingut— amb les parole de Marinetti i que els cal·ligrames són «infelicíssims» com deia Foix, en el sentit que no tenen cap interès plàstic com sí en tenen els d’Apollinaire. En resum, la imatge de Salvat que ens volen imposar és la del proletari, el revolucionari i l’avantguardista; és a dir, l’apocalíptic.

A banda d’això, la utilització de Salvat ha arribat a la mitificació d’indrets on va viure, espais que va visitar, fets que va protagonitzar i, fins i tot, motius literaris que va utilitzar a la seva poesia. Aneu a veure, si no, la placa de marbre que hi ha a l’alçada del primer pis d’Argenteria, 64, i llegiu-hi el text ridícul i xaró que hi ha escrit. La desmitificació passa per enderrocar aquest nexe sentimental desfasat amb el poeta i aixecar-ne un de nou.

Hi ha un altre Salvat que és tan cert com l’anterior i que, per prejudicis polítics i per afinitats electives de la crítica oficialista, no s’ha posat al descobert. (1) És el Salvat que intenta, en va, acostar-se al nucli del Noucentisme. I diem en va perquè ni la seva preparació —deficient en matèria lingüística— ni les seves confuses i volubles idees llibertàries i revolucionàries (més que la seva condició social) no li ho van premetre. (2) És el Salvat que escriu poemes de factura «clàssica» (en diuen alguns que ballen al so del que són) o tradicional. És el cas de «Pantalons llargs» o «Nadal» a L’irradiador. (3) És el Salvat que, com ja han remarcat alguns crítics que no se senten tan obligats amb la jerarquia i que no han de pagar favors, s’acosta al cançoner --com van fer alguns noucentistes-- i comença a compondre poemes que denoten tractes amb el poble, com diria Agustí Esclasans. És a dir, és el Salvat que fa poesia popularitzant: reiteracions, metres curts i rítmics, imatges que provenen del cançoner, etcètera. (4) És també, i no pas aparentment, el Salvat cristià. Un cristianisme que tindrà l’origen que vulgueu però que existeix i que es pot resseguir a la seva biografia, al seu epistolari i a la seva obra poètica. És el Salvat que es casa a Sant Miquel del Port, que bateja les seves filles, que escriu sobre la seva fe amb convicció i sentit crític alhora i que al moment de la mort demana l’assistència d’un capellà. Aquest Salvat també existeix encara que sàpiga greu a molt pocs que són seguits per interès per uns quants.

A efectes de verificar quina relació va tenir Salvat amb el Noucentisme paga la pena recordar que un escriptor tan respectat i ponderat com Carles Riba titllava d’idiota Salvat al seu epistolari. Compte, perquè això no és una invenció: això és un fet documentat que no es pot discutir. Per dir-ho d’una altra manera, té més interès el poema «Tot l’enyor de demà» que «Marxa nupcial», «Nadal» que «Res no és mesquí» (Salvat no sospitava que sí existeixen actituds mesquines), «Pantalons llargs» que «Canto la lluita», «Els tres Reis de l’Orient» que «L’absurd». L’únic que es podria salvar de l’avantguarda és la versàtil increpació de «Marxa nupcial»: «ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS CRETINS».

"WOZZECK" AL LICEU

En el full informatiu corresponent del Gran Teatre del Liceu se’n s dóna als abonats una succinta notícia de l’argument i dels detalls de la representació del Wozzeck, d’Alban Berg, al teatre. És una òpera que no he vist mai. I que no he escoltat mai. El fet que sigui un dodecafonista l’autor em fa una certa por. O, potser millor, una por certa. Perquè el dodecafonisme és un intent de trencament de l’escala tonal occidental clàssica. O, si algú ho prefereix, una ampliació, que ha donat alguns fruits remarcables i alhora força obres insuportables. Si Josep Pla sostenia que Wagner implicava una renúncia total a la melodia no sé què hagués dit (o què va dir) d’Alban Berg o Schönberg. Caldrà, però, escoltar atentament l’òpera abans de jutjar-la. Perquè una cosa són els principis d’una escola i una altra les obres particulars. I el que s’ha de jutjar finalment, tant en música com en literatura, són obres particulars i no pas entelèquies o ficcions intel·lectuals formulades per algú. L’obra musical contemporània del segle XX com més s’endinsa en el terreny de la investigació més s’allunya del públic. Aquest fenomen és més acusat en la música que en la pintura. I que en la literatura. Perquè implica canviar la funció que ha fet la música al llarg de tota la nostra història.

En aquesta ocasió, el Wozzeck és posat en escena per un vell conegut del Liceu: l’inefable Calixto. Es veu que ha volgut situar l’acció en un vague espai futur fruit d’un malson: un ambient industrial que al·ludeix, pel que sembla, a una refineria de petroli; el mateix petroli que es va escampar per les costes de Galícia ara fa un temps. Bieito, com a director d’escena, té una tendència deliberada a la provocació —en força ocasions gratuïta— i a la denúncia social. Sempre, però, des d’un prisma polític determinat. L’argument de l’obra és del tot romàntic: una persona lluita inútilment contra el seu món i s’acaba autodestruint. En això Berg està encallat perquè l’obra es dibuixa com una tragèdia de la modernitat. Em sembla que no cal manipular Berg per transmetre al públic que la gestió del cas Prestige per part del PP va ser reprovable. Tothom ho sap i n’hi ha proves.

Wozzeck és un soldat disciplinat però de caràcter feble. Si tingués un caràter fort, de fet, ja no hauria pogut ser disciplinat en un exèrcit qualsevol. I, és clar, els seus susperiors n’abusen. A la realitat n’haurien abusat més aviat els seus mateixos companys i amics. L’obra vol crear un rebuig contra l’abús del poder jeràrquic i vol moure el públic a commiseració. És un discurs, per cert, que té al món occidental una tradició inequívoca. Ara, Bieito trasllada l’acció a un futur incert però l’hauria pogut traslladar a l’Alemanya de Hitler o a la URSS de Stalin. O més recentment, a la Cuba de Castro. O a la mateixa Xina. I, encara més a prop, hauria pogut traslladar l’acció a qualsevol nivell de l’administració pública o de l’empresa privada. Perquè de gestussa que exerceix malament la càtedra de la superioritat jeràrquica n’hi ha a tot arreu.

«EL PESSEBRE», DE PAU CASALS, A EL VENDRELL

Escolto amb satisfacció a la televisió que l’oratori de Pau Casals s’ha representat a la vila natal de Pau Casals, El Vendrell. D’aquesta manera, s’hauria d’instaurar a casa nostra una tradició més propera a l’esperit nadalenc que, per exemple, la de portar als auditoris una obra que s’interpreta a tort i a dret i que té una adequació en alguns aspectes discutible: El Messies, de Haendel. Ens recorden que El Pessebre és una obra concebuda com un cant a la pau: i ho és (el mot final del Glòria és justament «pau») Però és també o, sobretot, la posada en música d’una tradició nascuda a Itàlia de 700 anys d’antiguitat que, al seu torn, es basa en unes creences que tenen més de 2000 anys d’antiguitat. Ara bé, qui vulgui fer el pessebre com un paisatge sense figures pot continuar fent-lo. Naturalment, tothom qui ho desitgi pot continuar fent el ridícul. Només faltaria!

"ELS PASTORETS" DE JOSEP MARIA FOLCH I TORRES

Josep Maria Folch i Torres és un d’aquells casos d’autoodi i de gremialisme literari. La seva popularitat i el seu èxit el van marginar dels sectors —creadors o crítics— que creien fer literatura o parlar de literatura en majúscules. Tot just ara se li comença a dedicar un mica d’atenció i hi ha algunes veus que han superat la barrera del políticament correcte i han gosat parlar de l’autor com un més de la nòmina de la nostra literatura. Hi ha diversos exemples però potser els més significatius són l’existència de la fundació Folch i Torres de Palau-solità i Plegamans o la representació de les aventures d'en Massagran que es farà fins al març de 2006 a la sala petita del TNC. Després d’un període de purgatori, Folch i Torres entra a la història de la literatura catalana d’una manera definitiva.

Probablement el fenomen Folch i Torres com a autor d’èxit espectacular no és extrapolable al nostre temps: la funció que van fer en el seu dia, per exemple, les seves «Pàgines viscudes» publicades a la revista En Patufet, la fa actualment la televisió: un altre mitjà amb unes altres necessitats i requeriments. El més semblant a aquestes novel·les de consum popular avui dia són les sèries televisives, allò que s’anomena amb mostra d’imaginació escassa «culebrots». La darrera oportunitat per a la lectura en català i per al consum literari massiu pot ser Internet i les possibilitats inacabables que ens ofereix. En qualsevol cas caldrà estar atents a l’evolució d’aquest mitjà que està trencant les barreres de la comunicació i del saber.

L’èxit i la pervivència d’ Els pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús té diverses explicacions: el seu protagonista simpàtic i murri —en Lluquet—, la seva comicitat ingènua i el fet que parli del naixement de Jesús, ni que sigui al final de l’obra i que la fa apropiada per a les dates nadalenques. Aquí, la lluita entre el bé i el mal és de cartró-pedra, d’opereta. Els dimonis són caricatures d’ells mateixos i no hi ha una dialèctica versemblant entre aquests dos pols. Però tot plegat resulta efectiu. I on millor s’aprecia aquesta efectivitat és en les representacions d’aficionats. Perquè no calen grans actors ni espectaculars decorats o vestuaris perquè l’obra faci el seu camí. Ho proven arreu les dècades d’èxit, que s’acosten —ben modestament— al que hauria de ser un fet normal del panorama cultural. I la representació que plantegen al Círcol catòlic —un altre dia caldria parlar de per què no en diuen «Cercle» d’una vegada per totes— té tots aquests elements.

TV3 I LES FESTES DE NADAL

La idea de convertir una televisió pública en una televisió de tothom és una idea atractiva. És una manera d’integrar i de cohesionar. En certa manera TV3 ja ho ha fet al llarg de la seva curta història. La idea de negar la tradició pròpia o de mirar cap a un altre cantó per no veure una realitat que no interessa políticament o ideològicament és preocupant i només pot recollir, com ja està passant des de fa temps, una pèrdua paulatina però inexorable d’audiència.

CONCERT A SANT FELIP NERI: «MESTRES CATALANS A LA CATEDRAL DE TOLEDO»

Finalment, ahir dijous 22 de desembre de 2005, va tenir lloc el concert que portava per títol «Mestres catalans a la Catedral de Toledo» i que recollia obres de Jaume Casellas (un músic de Valls), Joan Rossell (de Barcelona) i Francesc Juncà (de Sabadell). Llevat de l’obra de Rossell —«Salve a duo»— les altres tenien participació vocal. I pel títol era un concert que tenia una coherència temàtica evident. Cada cantant tenia dues invitacions i jo les he donades al David i al Josep, que han assistit puntualment i que han fet crítiques implacables però justes al concert.

Els motets de Casellas potser no tenen un gran interès o espectacularitat per al públic; potser tenen més interès per al cantaire que s’hi ha d’enfrontar o per al músic que els recupera. Han mancat alguns assaigs per acabar de dominar amb total seguretat aquests motets però finalment el resultat ha estat ben satisfactori. La Montserrat Pi em deia que la seva part del motet dedicat als Sants Just i Pastor tenia una harmonia realment desconcertant i que, a l’inici dels assaigs, ella no pescava algunes notes. Una cosa semblant ens va passar a la corda de tenors. I és clar habituar-se a una peça i aprendre-la de memòria és qüestió només de feina i temps.

Ara, el plat fort del concert era la missa en La major de Francesc Juncà, un sabadellenc que va ser mestre de capella de la catedral de Girona i que, com els altres, va acabar a Toledo exercint el càrrec anàleg. El programa assegura que segurament va ser escolà de Montserrat i que allà devia rebre la seva formació. La missa correspon a l’època de Girona i —continua el programa— segueix el model de la missa cantata barroca en què es troben números tancats, a vegades molt extensos, amb àries i peces en què s’alternen els solistes i el cor. Aquests darrers són els números més agraïts de cantar i —em sembla— d’escoltar. Es veu que aquesta missa ha estat transcrita pel mateix director Joan Pàmies, fet que li hem d’agrair i del qual haurien de prendre exemple altres musicòlegs, especialment aquells que viuen de l’erari públic. Si al segle XVII-XVIII ens surt una missa d’aquesta magnitud i d’aquesta inspiració, quantes obres interessants o realment bones de la nostra història musical no devem conèixer? En un assaig recent li preguntava a Joan Pàmies com era possible que una obra d’aquell calibre hagués quedat oblidada i que tot just fa quatre dies s’hagués recuperat i es comencés a conèixer. Em va dir, amb tota la raó del món, que tenim el país que tenim. En un altre indret aquesta missa tindria diverses gravacions i es podria escoltar en viu periòdicament. Aquí en tenim només una i encara gràcies i perquè qui l’ha gravat s’ha preocupat de recuperar i transcriure la peça. Ben pensat, aquest fenomen de desídia envers les nostre obres —i els nostres autors—, aquest autoodi inexplicable, es pot trobar en altres àmbits de la cultura i de la nostra societat en general.

Precisament per tot això és de doldre que la missa no s’hagi fet sencera. Tothom ho ha comentat. Tothom qui coneixia s’estranyava. És cert que l’extensió es duplicava però hauria pagat la pena. Desconec quins han estat els motius reals de la decisió. En qualsevol cas, qui no la conegués haurà tingut l’oportunitat d’assaborir-ne els números més destacats. Els números oblidats són el Kyrie (largetto i allegro), el Credo —molt extens— i el Sanctus.

També és de doldre que l’oratori de Sant Felip Neri no estigués del tot ple. Em sembla que no és el lloc més indicat per fer un concert que podríem anomenar de cambra. Per dos motius: l’oratori queda molt amagat i es troba al barri antic —és a dir, fa de mal anar-hi— i la seva sonoritat, com qualsevol altre temple, no és la més adequada per cantar amb instruments. El so queda difús, poc compacte. Els músics i cantants tenim dificultats per escoltar-nos i la projecció del so es perd en l’alçada de la nau i del creuer.

Els solistes eren els següents: Montserrat Bella, soprano; Montserrat Pi, alto; Carlos Silva, tenor; i Ivan García, baix. En Xavier Chavarria, exdirector del Fòrum Vocal i ara crític de la Revista Musical Catalana i de Serra d’Or, em deia que estaven una mica descompensats: mentre que uns tenien una veu gran —el tenor— o descomunal —el baix—, les altres la tenien menys voluminosa. Tot i que igualment atractiva per altres motius. Per exemple, la soprano és una lírica lleugera que té un timbre bonic i ple i que canta amb gust. El tempo que ha agafat Pàmies a la seva ària l’ha perjudicat per massa ràpid però se n’ha sortit sense incidents. L’alto ha destacat per la seva experiència i la capacitat de fer totes les notes que li demana el compositor, que són moltes, ràpides i en una tessitura reiteradament baixa. Probablement és la veu que més s’adeia amb l’estil que requereix una obra barroca. El tenor veneçolà es veu que canta ara mateix al cor de cambra del Palau, que és el sancta sanctorum dels cors de cambra. Té una veu gran; és un líric a qui li costa del dibuix, la filigrana. La projecció és bona però més aviat és una veu que tira cap a l’òpera, a pesar que el seu timbre no és del tot vellutat i que la seva afinació és vacil·lant a vegades. I el baix, cubà, té una veu grandiosa, tant pel volum com pel timbre. No sé què hi fa un baix com aquest cantant una obra barroca. Hauria d’estar cantant un Sarastro com a mínim. En David Puig ha dit, amb tota la raó, que quan l’ha sentit per primera vegada li ha semblat estar escoltant L’holandès errant. I de ben segur que el pot fer. Sobradament. Pel que fa al cor s’ha de dir que era d’al·luvió: no és una formació estable. Han agafat cantaires d’ací i d’allà, i pel mig hi ha hagut alguna deserció. El fet és que, per a un resultat més rodó i més acurat musicalment, han faltat assaigs però el resultat ha estat finalment bo: li comentava a en Xavier que la nota que posaria al concert, ateses les vicissituds dels assaigs, seria un 7. Es veu que la majoria dels membres del cor estudien a l’ESMUC, segons que em va dir la Montserrat Pi. N’hi havia alguns que ja coneixia perquè havien vingut a reforçar al Fòrum Vocal el Rèquiem de Fauré i els Chichester Psalms de Bernstein. Les sopranos eren Maria Capdevila, Núria Colomer i Gina Miserachs. Aquesta darrera dirigeix, si no ho tinc mal entès, la coral Tessel·la dels amics de la Unesco. Les mezzos eren l’Olga Jiménez, la Yolanda Romero i la Hillary Gulley, una noia britànica de Pitsburg. De tenors, n’hi havia dos del cor jove del Palau, Marc Dosaigües i Sebastià Riutort, de ses Illes. I jo mateix. I als baixos, Hyung-Jin Jung, Josep Ramon Oliver i Néstor Pindado. Déu n’hi do com sonava tenint en compte que érem tres per corda. I, a banda de la música, la relació entre nosaltres —que també es tradueix en música— ha estat molt bona.

L’orquestra, amb instruments d’època —trompes i oboès— i molts músics estrangers, era d’una qualitat inusual. Precisos i exactes en les dinàmiques i l’expressió, per la qual el concertino estava especialment preocupat.
És reconfortant participar en un concert sense divos, sense rivalitats, sense enveges. Un concert en què tothom està preocupat per interpretar tan bé com se sap el seu paper. Omple molt poder dir finalment que el resultat ha estat bo i que s’ha fet realment música amb majúscules. I és trist comprovar com l’interès per la música a casa nostra, al nostre país, a Catalunya, és limitat, pobre i escàs. I és decebedor que la cultura, que la música s’hagi de promocionar a cop de subvenció.

ALBERT MANENT O LA CULTURA CATALANA EN DEUTE

A propòsit d’un article per a la Revista de Catalunya em truca l’Albert Manent per comentar-me una citació bibliogràfica de Plàcid Vidal. Després de parlar-hi penso que la feina ingent que el sr. Manent ha portat a terme al llarg de més de cinquanta anys té més valor pel fet que no l’ha realitzada des de la universitat. Manent és un historiador de la cultura de primer ordre i ha ajudat a contextualitzar tota una època que, a grans trets, comença a principis de segle i arriba fins als cinquantes o seixantes. Especialment, en tot allò relatiu al Noucentisme, del qual es pot considerar el biògraf més important. Però Manent també és un activista que ha fet caminar empreses difícils amb decisió, que ha participat a més d’un consell de redacció de revista, que ha editat i ajudat a editar. I, el més decisiu, desinteressadament i generosament Manent ha ajudat un gavadal d’investigadors a trobar aquell llibre introbable, ha proporcionat fotocòpies de no sé quina revista perduda o periòdic remot o, simplement, ha donat el número de telèfon d’un contacte o un consell. Manent mai no deu haver dit no quan es tractava de contribuir a la història i a l’estudi de la literatura i la cultura catalanes. Aquesta voluntat de servei inclusiva —no pas excloent— és el que millor caracteritza la seva acció. I la seva manera d’acomiadar-se en la conversa telefònica és indicativa del seu tarannà afable i bonhomiós: «Disposi».

FRANCESC SANUY, EL PETIT COMERÇ I LA CAIXA

Els que seguim, quan podem, les opinions de Francesc Sanuy com a tertulià a la ràdio i la televisió ja sabem què en pensa d’aquests temes. Ara els ha posats negre sobre blanc en un llibre que promet ser interessant i polèmic, i que caldrà llegir. A més, serà un contrapunt al victimisme que La Caixa mostra ­–d’una manera justificada a vegades- en l’afer de l’Opa a Endesa per part de Gas Natural. Una entitat en què comença a ser tot discutible: fins i tot la seva catalanitat.

SOBRE UNA NOVA MANERA D'ESCRIURE

La possibilitat de publicar opinions, articles, assajos o simples notes directament a Internet ha creat un món nou a l’escriptura. Un món sense intermediaris. Ara com ara, ja publica qui vol i no pas qui pot o qui està iniciat en el món editorial o té contactes selectes. Uns minuts són suficients per penjar un article que pot llegir tot el planeta sencer des de qualsevol terminal connectat a la xarxa. I és que la globalització ha arribat ja no sols al món de la cultura —ja fa temps que Internet és una font inesgotable d’informació— sinó també al món de l’escriptura. I això són només les beceroles.

A partir d’aquí el problema és la selecció de la informació. Actualment comptem ja amb eines potentíssimes de cerca que encara han de millorar molt. I, de fet, estan millorant. Construir i mantenir un diari digital (és la millor traducció que se m’acut per a ‘blog’) deu ser una cosa semblant al compromís que té el periodista amb els lectors del diari o el novel·lista amb els seus seguidors. Hi ha unes obligacions. No es poden decebre unes expectatives. Cal mantenir un rigor i un to sostinguts. I vigilar contínuament el què i el com. Entre els milions de diaris digitals sobrers, prescindibles o inútils n’hi ha que comencen a ser interessants. I originals. A vegades són espais per al soliloqui. A vegades, per al diàleg i la interacció. En qualsevol cas, autèntics llibres que es van construint dia a dia, que es nodreixen de l’experiència quotidiana o de la lectura de llibres o d’altres diaris o diaristes. I, al seu torn, seran nodriment per a altres diaristes o lectors de diaris. Creix, doncs, l’abast del món digital. Mentre un diari no està consolidat o reconegut, escriure-hi és com llançar llavors al camp i anar-se’n sense saber mai si arribarà a créixer un arbre. O per fer-ho més rabiosament actual, és com empastifar una paret amb guixarots per dir a la gent que per allà has passat tu, per marcar un territori personal o intel·lectual. Però una mica més net. I, a més, aquí sempre hi ha la possibilitat que et llegeixi algú. Tot aquest allau d’informació té un perill: la perpetuació o, més ben dit, la no perpetuació dels materials. Perquè ¿tota aquesta informació digital de la xarxa s’arribarà a transmetre més enllà d’un horitzó temporal de cinquanta anys? Cent anys a tot estirar? N’hi ha que diuen que el nostre temps virtual serà orfe d’informació sòlida, de documentació per al futur per culpa de l’univers digital. Que un historiador del segle XXV —si és que arriba a haver-hi segle XXV— no podrà reconstruir la nostra època. És la gran paradoxa de les noves tecnologies de la informació. I del nostre temps: els que més informació han tingut són els que potser menys informació transmetin a les noves generacions.

HAROLD PINTER I EL PREMI NÒBEL

Es veu que el fet que a un li concedeixin el premi Nobel, mèrit per altra banda inqüestionable en aquest cas, confereix el dret de dir qualsevol cosa en el discurs, diguem-ne de presa de possessió. Així, Harold Pinter ha qualificat Bush i Blair d'"assassins de masses" i "criminals de guerra". Com que un ha de dubtar de tot, m'imagino que unes tals afirmacions són certes llegides com han estat a La Vanguardia. A Harold Pinter l'admirarem, si cal -i cal-, per la seva obra teatral innovadora i original, però que no es pensi que ens empassarem les seves teories polítiques pel simple fet que sigui un autor teatral reconegut. Potser li passa el que li passa a molts intel·lectuals: que confonen la ficció amb la realitat, la literatura amb la vida.

FRANCESC JUNCÀ I LA SEVA MISSA EN LA MAJOR

Em conviden a cantar la missa en La d'un tal Francesc Juncà, que no he sentit anomenar mai. No sé ni a quina època pertany i em fa venir basarda pensar que és una obra contemporània. La Montse Pi em deixa gentilment una gravació i la partitura i quedo realment fascinat. No em sembla possible que a la Catalunya del segle XVIII, a la catedral de Girona concretament, tinguem un músic d'un tal nivell i d'una tal inspiració. És una obra pensada per gaudir-ne cantant: amb orquestra, i solistes i cor que s'alternen i que formen una obra jo diria de gran nivell i al mateix temps d'admirable senzillesa. Preparar-la i assajar-la en tan sols dos dies portarà feina però pagarà la pena.

LLEGIR I ESCRIURE

Llegeixo a internet un interessant assaig de Jaume Cabré que forma part del seu llibre La matèria de l'esperit. Al voltant de la lectura literària.Cabré es planteja els problemes de qualsevol escriptor respecte de la seva obra; però també ho fa des de la perspectiva del lector. I així comença: "L’escriptura literària és una derivació no necessària però lògica de la lectura. Escric perquè sóc lector, d’acord." Em sembla que aquestes primeres afirmacions del tot certes es poden capgirar gairebé completament i continuen essent certes: la lectura literària és una derivació de l'escriptura, en primer lloc. I, en segon lloc, si llegeixo és perquè sóc escriptor, en un sentit global i absolutament genèric. No l'escriptor amb pretensions, sinó l'escriptor que s'aboca al text. Perquè el text és una partitura que cal interpretar i que ha de fer entrar en sintonia la concepció original de l'autor amb les preocupacions del lector. I, ben pensat, l'assaig també s'hauria pogut titular "L'esperit de la matèria".

ROSA REGÀS I LA BIBLIOTECA NACIONAL

L’Àngel Casas entrevista Rosa Regàs al seu programa de dissabte al vespre. No cal dir que hi arribo fent zàping perquè no hi ha res que pagui la pena de veure. Sembla una llei inevitable de la nostra televisió: com més canals es poden sintonitzar menys qualitat tenen. No vull pensar què passarà amb la Televisió Digital Terrestre que ens envairà d’aquí a quatre dies.

Regàs no és de la meva corda. Quan adopta el paper de la nena de la República o de la intel·lectual del 68, o, encara pitjor, quan ens diu què hem d’entendre per literatura catalana, em resulta particularment antipàtica. Ahir, però, parlava com a directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya. Si no m’erro, succeeix un altre català: en Lluís Racionero, que ho havia estat en època de l’Aznar. I com a directora va esbossar a l’audiència quina ha estat recentment i és la seva política. Doncs bé, vaig escoltar coses força interessants. Ja se sap que en els Estats moderns la Biblioteca Nacional és gairebé una qüestió de consciència i pretén escenificar la possessió física del saber. Un no pot ser al club dels grans països si no té una gran biblioteca. Independentment de la finalitat real amb què van ser concebudes, l’arreplega durant segles de llibres i altres materials ha generat monstres del saber que tot sovint són encara avui del tot desconeguts de la gent, dels estudiants i fins i tot dels estudiosos. La mateixa Biblioteca Nacional —diu Regàs— només era freqüentada per un grup molt reduït d’especialistes. Regàs ha intentat obrir-la a tothom i, ara, es veu que sols amb el DNI ja pots entrar-hi a fer una consulta. Això si troben el teu llibre entre els 25 milions de llibres del dipòsit. Regàs ho podria haver anomenat «socialització» de la Biblioteca. El fet és que, en els nostres temps, les biblioteques, les més humils, les de barri o de poble, però també les de referència universal, s’han d’obrir a la gent de totes les maneres possibles. És imprescindible que ho facin. I, més enllà d’això, s’han de promocionar a si mateixes i promocionar la cultura. Perquè haurien de ser també espais d’encontre i debat i no tan sols pas baluards --o presons-- del saber universal. A la Biblioteca de Catalunya, per exemple, encara som a la lluna. Només hi poden entrar les persones oportunament avalades per un professor de la Universitat. Com si d’un club anglès es tractés. I encara amb restriccions. I deixo a banda comentar la injustificable mutilació arquitectònica que ha sofert l’antic Hospital de la Santa Creu per guanyar espai per a “treball intern”. Sigui com sigui, i obertes les portes físiques de la Biblioteca Nacional, queda un repte molt més ambiciós però també necessari. Digitalitzar tot el que sigui digitalitzable per tal que puguem llegir qualsevol llibre o revista o escoltar qualsevol document sonor a través d’Internet. Quan hi arribem, haurem aconseguit el llibre universal que Borges va predir a la seva obra.

SEMIRÀMIDE 2-XII-2005

Amb el que conec, em sembla que puc dir tranquil·lament que el Rossini que més m’agrada és el còmic. El buffo. Perquè quan intenta fer una òpera seriosa —una tragèdia a la manera grega— es fa feixuc i l’acció teatral esdevé excessivament estàtica. Valgui l’oxímoron. Encara que estigui basada en una obra de Voltaire, hi ha a l’òpera la llavor de l’heroi grec que lluita ineluctablement contra el seu destí i en aquesta lluita es produeix una catarsi de dimensions col·lectives. Colossals. Hi ajuda l’escena que, per allunyada del nostre temps, es converteix en llegendària. O mítica. Potser per això disculparia en aquesta ocasió que els escenògrafs hagin adaptat l’època babilònica a un temps futurista de granotes platejades, neons, monitors i pantalla gegant de control. Com si fóssim a la NASA. D’altra banda, els vestuaris de William Orlandi algú pot dir que resulten kitsch i que són un embolica que fa fort però tenen coherència en el context de l’imperi babilònic —representen cultures i pobles de la macroregió— i són intuïtivament comprensibles per l’espectador. Mèrit, en aquest cas del director d’escena. També és un mèrit haver intentat omplir, a vegades amb encert discutible, els llargs intervals musicals que queden sense moviment a l’escena. Tanmateix, alguna coreografia és prescindible, com la dels cavallers que s’asseuen a la taula rodona i amb parsimònia i sincronització estalinista fan una sèrie de gesticulacions ostentoses.

No hi ha dubte que el millor de l’òpera, però, ha estat el repartiment vocal, de gran categoria, nivell, anomenada i especialització. Perquè per cantar Rossini —aquest Rossini— es necessiten especialistes. Quan se’t comencen a acumular semicorxeres al llarg d’uns quants compassos, i això en cada intervenció, o en saps o el resultat és un nyap. Entre els cantants ha destacat d’una manera especial Daniela Barcellona, mezzo de gran presència i veu i de gran tècnica, que se n’ha sortit amb perfecció poc usual de totes les proves a què sotmet Rossini els intèrprets. Dramàticament ha estat un personatge d’Arsace convincent quan li quedava temps per no pensar en la rastellera de notes que li quedaven per atacar. L’Elisabet ens comentava que la Barcellona l’hem escoltada recentment però no hem sabut esbrinar quan. El segon cantant que més han aplaudit ha estat Juan Diego Flórez, que és el tenor de moda i que ve precedit per la fama ja a nivell mundial. Probablement Idreno no és el personatge que el farà lluir més però realment és un paper complicat que requereix també una gran agilitat i una excel·lent tècnica. Flórez les té. A més té una veu d’un timbre realment vellutat i atractiu. És un tenor lleuger amb deixes poderoses de líric. Però no és només el timbre el que el fa interessant. La seva emissió és clara, fàcil, molt precisa en l’afinació, i el seu fraseig és elegant, jo diria que de gran classe. Fins i tot he comentat, en un atac de gosadia, i per escàndol del David, que Flórez era millor que Kraus. Al David no l’ha convençut una certa vibració caprina (no cerqueu el mot al diccionari perquè incomprensiblement no hi és) a l’agut que l’ha fet desagradable en algun moment i alguna nota alta atacada amb no prou precisió. Ara, no hi ha dubte que és un cantant que donarà guerra. I de la bona. L’Assur —Ildar Abdrazakov— també ha estat de gran nivell, veu potent i presència escènica, reforçada per una veu realment maca i treballada. I la Semiràmide --Darina Takova—, tot i ser el personatge que dóna nom a l’òpera, ha quedat un xic apagada al costat de les altres veus. I això a pesar d’una gran i bella veu.

El pitjor de tot, com en el cas de les òperes llargues, és trobar un lloc obert per anar a sopar després. A falta del Viena, on a la una expulsen immisericordiosament els clients, hem anat al Heidelberg on hem coinicidit amb un nostre catedràtic de dret civil.