"DIARI D'UN DESAPAREGUT" I "EL CASTELL DE BARBABLAVA" (Liceu 19-IV-2008)

M'estimo més Janacek que Bela Bartok. Aquesta és la lliçó que puc extreure després d'escoltar les dues òperes de saló d'aquesta nit. Janacek és més sensual, més melòdic mentre que Bartok em sembla més adust, més cerebral. Les dues òperes tenen punts en comú: curta durada, mínim repartiment, música del XX i història d'un conflicte amorós. Perquè els dos personatges es debaten entre el cor i la raó, entre el sentiment i el deure. La programació d'aquestes peces sembla circumstancial. No és un plat fort de temporada. És com el sorbet de llimona que se serveix entre plat i plat. No crec, tampoc, que sigui el més representatiu del segle XX musical i em sembla que, al cap i a la fi, és un programa de farciment. Bona part de l'aforament del torn C deu pensar el mateix perquè avui hi havia poc més de mitja entrada. Potser també per causa del Barça-Espanyol que es jugava al Camp Nou. Ara, no està mai de més escoltar allò que no es coneix. Ni que sigui per abandonar-ho definitivament. Que no és el cas. El castell de Barbablava ja l'havia vist en l'antic teatre un dia desangelat com el d'avui. Tampoc les veus m'han semblat excepcionals.

El Diari d'un desaparegut és una obra d'al·luvió, feta a partir de textos dipersos. I posa al descobert el conflicte entre ordre i aventura, tradició i subversió, convenció i llibertat, sedentarisme i nomadisme. Entre dos mons dissemblants que són el de la pagesia autòctona i el dels gitanos ambulants. I el que acaba de lligar el pagès a Zefka és un fill -és clar-. El pagès, imbuït pel sentit del deure après, abandona el seu món i es lliura a la gitana. La història, però, no ens diu què passa després. Ara, en els nostres dies pot ser fins i i tot fàcil suposar-ho. Hem parlat de conflicte però no podem oblidar un altre tret molt propi del segle XX: la idea de soledat encarnada aquí pel personatge masculí. De fet tota l'obra és un monòleg apassionat i dubitatiu.

El Castell, en canvi ens suggereix un món de misteri i introspecció. Perquè les 7 cambres que successivament va obrint Judit, la soprano, la qual ha deixat casa i família per anar a viure amb ell, són els estadis d'una aventura interior. Ara bé, aquí el conflicte personal és secundari. Importa més el món fantàstic del Castell, que és, com diu el Vicent una al·legoria de vés a saber què. Pot ser la d'un error. I és la d'un viatge sense sortida, cap a un atzucac.

L'escenografia, sobretot la del Castell, m'ha semblat molt interessant i original. La Fura dels Baus hauria d'aprofundir més en aquesta via del teatre convencional vist amb ulls no convencionals. Jaume Plensa no és un provocador sense suc ni bruc com Bieito. Plensa és un outsider esteticista. Té solucions pròpies i adopta una postura respectuosa amb l'obra i amb el públic. Hi ha una certa deixa de la Fura dels esquitxos, però queda molt llunyana. Potser la idea de nuesa es conserva tot i que amb una contenció que és d'agrair. La tira amb lletra impresa que puja cap amunt al començament, les cortines de lletres amb fragments d'obra -suposo-, les projeccions gegants sobre pantalles a l'escenari i amb els mateixos cantants com a protagonistes, els focus que provenen de darrere l'escena són realment formes visuals impactants. No deixen indiferent. Estan al servei de l'obra. I tenen un component d'investigació d'avantguarda. Interessant, doncs. Només una cosa a dir: la cortina d'aigua que travessa la soprano, i que la deixa molla de dalt a baix, és denunciable m'imagino davant l'ACA perquè és aigua "de boca", que és aquella aigua que la gent normal anomena potable. No és habitual ser a dos quarts de deu al carrer i avui ho hem aprofitat per sopar tranquil·lament i celebrar, alguns amb un "gin and tonic" llarg, el cinquantè aniversari del Josep.

"OH HAPPY WE" DEL MUSICAL "CANDIDE", DE BERNSTEIN

"TANNHÄUSER" O L'ÒPERA ROMÀNTICA (LICEU, 29-III-2008)

Sempre és un esdeveniment al Liceu la representació d'alguna de les òperes o drames musicals de Wagner. Aquest any és Tannhäuser, una de les meves preferides juntament amb Lohengrin. Va ser la primera òpera de Wagner que vaig poder escoltar al Liceu un 27 de novembre d'ara ja fa 21 anys. Per als wagnerians experts Tannhäuser és encara una òpera italianitzant, fàcil, poc madura, amb recursos convencionals; no és el Wagner de la Tetralogia. Potser sí però no n'hi ha per tant. La idea del discurs continu, la idea del Leitmotiv associat a temes, situacions i personatges hi és; la música està dotada de la densitat orquestral, les línies melòdiques i en general els recursos que marquen el discurs de Wagner i que el fan reconeixible amb poques notes.

A la ressenya, incompleta, que en vaig fer al meu diari fa dues dècades deia que potser "llevat del segon acte, de regust italià, conté el geni wagnerià en totes les seves dimensions". No me'n desdic. I trobo improcedent, fora del terreny de les preferències personals i de les afinitats estètiques, que se sostingui que hi ha un Wagner més wagnerià que un altre.

Ja se sap que Wagner tenia una visió gegantina de l'art, que volia arribar a on ningú no havia arribat i certament ho va aconseguir. També sabem que aquesta manera de concebre l'obra el portava a escriure els seus propis llibrets amb una intenció literària. Aquí el resultat és tota una altra cosa. Per a ell la literatura era el nucli del seu art. Per a nosaltres el que ha quedat per sobre de tot és la música. En qualsevol cas cal consignar que l'obra wagneriana té una tendència irrefrenable a fugir del nivell de l'anècdota per dirigir-se cap a la categoria. Tannhäuser no és una excepció però potser aquí els personatges són més humans i menys simbòlics. Més creïbles com a persones de carn i ossos a pesar de la virtualitat de la ficció mitològica i malgrat els greus problemes que planteja. I els problemes no són altres que els que pertanyen com a característics en la revolució romàntica del segle XIX. La redempció per amor n'és el més important perquè resol la trama de l'obra. Però també hi trobem el debat entre dos mons oposats i bel·ligerants, l'amor carnal i l'amor espiritual, la poesia com a tema, l'ambientació medieval a mans d'un trobador alemany.

El repartiment musical ha estat excel·lent per la qualitat i pel lliurament que han demostrat tots els intèrprets. No sabria destacar-ne cap perquè tots tenien una qualitat extraordinària. Peter Seiffert donava nom a l'òpera: és un tenor de veu amb volum mitjà tirant a gran i una gran resistència física. Perquè els papers wagnerians de tenor no són només per a puristes de la col·locació. Aquí cal una resistència que és corporal, muscular; biològica, vaja. Potser en alguns moments ha perdut l'homogeneïtat però el fraseig és, diu el Josep, d'un cantant italià. I s'agraeix. El sentit del lligat fa més intel·ligible Wagner i les seves frases instrumentals. El Landgraf, el baix Günther Groissböck, té una veu d'un vellut, ara sí excepcional i d'una potència considerable. Una veu bella i robusta. Ideal per al paper. Els seus harmònics encara ara ressonen a les parets del teatre. I el baríton Markus Eiche en el paper de Wolfram no ha quedat enrere. Amb una silueta esvelta però una veu amb cos i molt audible, bella i amb projecció a la sala ha cantat amb gust i ha fet una cançó de l'estrella molt ben trenada. Molt italiana, amb perdó, però amb caràcter wagnerià. De gran escola. I tenint en compte que Eiche era el cover de Bo Skovhus, amb pneumonia inoportuna, el resultat ha estat immillorable. L'Elisabeth ha estat Petra Maria Schnitzer, la qual ha fet gala d'una veu a mig camí de la lírica força gran, ben projectada i amb dots interpretatives evidents. Destacaria la sorpresa que ens ha produït a tots veure-la fent la seva entrada espectacular per la platea del teatre. Aquest recurs de convertir el pati de butaques en part de l'escenari és ja vell però en el cas de Tannhäuser ajuda a dessacralitzar una música idolatrada i un argument proper a la tragèdia grega, per sobre dels homes i les coses terrenals. Pel que fa a la Venus de Béatrice Uria-Monzón diria que ha quedat desdibuixada per una veu realment fosca i poc clara trets, que no entren en contradició amb el registre de la mezzosoprano. Ara, que alguns potser s'hauran quedat amb la idea que era ella la model morena que iniciava l'òpera en el seu mateix paper i despullada.

La posada en escena de Robert Carsen converteix Tannhäuser en un pintor en lloc d'un poeta. Això encara funciona. Però la solució final que dóna al conflicte entre dos conceptes d'amor, un conflicte que -cal saber-ho- en Wagner té molt de biogràfic, no és procedent. Perquè el que ell proposa és una relació dialèctica que se supera amb una síntesi: el quadre final que uneix tradició i transgressió, novetat i convenció. I aquesta síntesi no es dóna en l'òpera wagneriana. En Wagner el triomfador de la lluita és l'amor espiritual, pur. No hi ha síntesi. Cal recordar que l'obra acaba amb el tema dels pelegrins, que representa el triomf de l'amor espiritual i de Déu respecte del regne de Venus. És curiós que aquest triomf no l'hagi guanyat Tannhäuser en la resolució papal sinó en alçada. I mai millor dit. També aquesta desautorització del Papa és una visió romàntica de la realitat. En acabar la funció el Vicent amb la seva saviesa musical i històrica sorprenent ens ha il·lustrat sobre la raó de ser d'aquest fet. Entenc que la Venus despullada representi la sensualitat d'aquesta deessa però els personatges histriònics que pinten nerviosament el quadre o que copulen compulsivament amb teles pintades de vermell són hiperbòlics i excessivament emfàtics. Ja comprenc que el problema en Wagner és que a la seva obra hi predomina el text, el diàleg, i que l'acció queda limitada a moments puntuals. Ara bé, això no justifica un emplenament dels buits de qualsevol manera. Carsen té un moment per a l'humor, i insisteix així en la dessacralització, quan treu els canapès en el vernissatge del segon acte i la gent del cor i compaseria s'hi abraonen per menjar-ne. És d'una versemblança total.

L'Elisabet diu que l'escenografia ha d'acompanyar i recolzar el text. I el que passa és que llegeixes que l'òpera parla de pelegrins, de Jesús, d'una dicotomia que ara sabem insoluble, i a l'escena veus una cosa que hi té poc a veure. És cert que no funciona del tot malament però el debat entre ordre i avantguarda és de principis del segle XX. Em sembla passat de rosca. Potser seria més trencador i més actual -i més provocador- posar sobre la taula el debat entre la puresa i la voluptat, entre la fe i l'ateisme o agnosticisme, entre l'avui i el demà. Serien enfocaments més punyents i molt més propers al sentit de l'obra. Ep!, a criteri meu...

"DÓNA'M LA MÀ", DE SALVAT-PAPASSEIT

Si hi ha un poema d'amor emblemàtic de Salvat aquest és, al meu entendre, "Dóna'm la mà", de l'Irradiador del port i les gavines. El poema té una concepció i una forma popularitzant ben visible: trobem elements populars en el ritme persistent, en la repetició del primer quartet al final del poema, en l'alternança estricta de finals femenins i masculins i en la rima assonant. També és poùlar ple tema i pel tractament: un amor senzill, ingenu, com el de molts joves d'ara i sempre; amor fet de passeig, d'acostament progressiu que esdevé contacte i es fa, en el clímax del poema, petó. Besada a la galta i, doncs, de puresa i d'ingenuïtat i d'estimació sincera. No pas petó, i en aquesta elecció Salvat pretén com altres vegades ser més selecte i aristocràtic. I és salvatià perquè l'indret en què té lloc l'escena és marítim, costaner. No és, però, el del brogit del port de Barcelona sinó més aviat el de la calma costanera de la vila blanca de Sitges, on Salvat va establir el primer domicili amb la seva dona. Apareixen les barques llunyanes ("llunyes", en una forma que és correcta tot i que sona a XIX), les barques de la sorra faran veure que no els miren. Miraran altres "rutes", en una projecció que és més romàntica que avantguardista. El mar per a Salvat simbolitza el món desconegut, inexplorat i inabastable en la seva totalitat i és, probablement el símbol de la seva vida: la real, presidida per una malaltia inguarible i la imaginada, present a bona part dels seus poemes. Hi surten les palmeres -ja he dit que són probablement les de Sitges-, la salabror i, naturalment, les gavines. És curiosa la relació indestriable que en Salvat existeix entre el mar (en masculí) i l'amor. Perquè és la salabror que ho amara tot la que porta el poeta i la seva xicota al besada (no pas petó, recordem-ho) i a l'amor. Ara, no sembla el primer amor o la primera besada. Millor sembla la confirmació d'un amor preexistent que es materialitza de nou. Tampoc en diria erotisme d'aquesta situació. Per tot plegat el poema és reeixidament visual i tàctil, absolutament plàstic. Vull dir que si fos el cas algú podria representar la suite de moments en una sèrie de pintures. O de fotografies.

Formalment el poema està fet per 5 quartets amb versos decasíl·labs i rima - A - A. Els salts estròfics i la disposició d'algunes paraules soltes al poema tenen només una funció prosòdica, com al poema "Nadal", que en un altre indret he comentat amb deteniment. No tenen res a veure amb l'avantguarda de Marinetti ni amb la dels mots en llibertat. Dir el contrari és tergiversar -o negar- la realitat i usar-la en profit de la teoria que consagra Salvat com un poeta influït d'una manera decisiva pel pensament i les formes d'avantguarda.

El resultat és un poema que forma part per dret propi de l'imaginari amorós col·lectiu català.

LA MOIXIGANGA

Assistim amb la Núria i la Roser petita a la moixiganga de Badalona. Fa dos o tres anys hi vam anar per primera vegada. Aleshores era nou per a mi i l'única moixiganga que havia vist -o millor, havia escoltat- és la de la sardana "La processó de sant Bartomeu" del mestre Català que, dit de memòria, té un fragment que fa així:

'Salten els bastoners i enmig l'espetegar de fustes dringuen els cascavells com magnífics i daurats joiells, la moixiganga duu el record del Crist jacent i una ombra de tristesa es posa sobre els ulls de la gent.'


La moixiganga està emparentada amb les processons, els misteris i és diguem-ne una especialitat de terres catalanes ja que els castells també hi són presents. Si la processó pretén rememorar el via crucis de Jesús, aquí es tracta, a manera de retaule, de representar escenes de la seva vida. L'origen com sempre és incert però no hi ha dubte que té molt a veure amb les representacions teatrals de tema litúrgic interpretades a dins de les esglésies a partir del renaixement, fetes amb més bona voluntat que saviesa literària. Un fenomen autèntic de la cultura popular del nostre poble que paga la pena de recuperar allà on calgui i de conservar-la. Perquè més enllà de la cultura adotzenada de masses que ens ofereix la televisió i el cinema, mal·leable a gust de les modes de torn, la popular és una cultura sòlida, que s'afirma any rere aany, sense presses, sense finalitats immediates ni mediates, com la gota d'aigua que acaba foradant la roca.

CONCERT HAENDEL (23-II-2008)

El Liceu fa un concert Haendel d'una manera inopinada i amb la finalitat probable de quedar bé davant els puristes. Com que programar una òpera barroca sencera és difícil i el públic no ho valora prou perquè aquestes obres són molt allunyades del nostre horitzó d'expectatives, programa un concert amb àries i duos d'algunes de les òperes més conegudes d'un dels estendards del moviment europeu. Sigui com sigui, a mi ja em va bé. Com a exercici històric i cultural i com a exemple vocal. Ara bé, el concert tenia coses discutibles. En primer lloc l'orquestra, que era d'al·luvió i amb unes mancances que es van posar de manifest en alguns passatges, com per exemple la primera peça, l'obertura de la suite d'Alcina i especialment en la corda. Ens hem d'imaginar que l'"orquestra de cambra" a què al·ludia el programa, era la del Liceu, a manca d'ulterior especificació. I el director d'orquestra era el canadenc Bernard Labadie, el qual ha demostrat nivell i gust. M'imagino que s'ha buscat un especialista en barroc i especialment en Haendel.

Els solistes eren els nordamericans Lisa Saffer i David Daniels, soprano i contratenor. Normalment, en un cas com aquest, sempre sol triomfar d'una manera més evident la soprano. Aquí, però, ha estat a l'inrevés. El contratenor barbut Daniels ha fet gala d'una veu bella, timbrada, educada i intel·ligent, ha cantat amb molt de gust i ha mostrat un domini tècnic envejable i admirable per la corda a què pertany. Pertinença que és deguda a una decisió pròpia. El contratenor és avui dia una veu sense cap mena de prestigi: una vulgar imitació de la veu femenina amb una consistència feble, sense tant cos i sense tanta facilitat en l'emissió. Daniels ha demostrat que això no sempre és així. Quan ha cantat "Pompe vane di morte..." el silenci es podia tallar i al final l'ària ha estat recompensada amb bravos que han manifestat la categoria del cantant. Per ser contratenor cal primer ser tenor: tessitura i timbre de tenor. Una vegada tens això, cal tenir un falset amb la suficient extensió per poder treballar la veu amb èxit. Si a això hi sumes les carnositats de les cavitats nasals, que converteixen la veu en una veu bella, ja tens la resta. Daniels ha sabut triar: potser hauria estat un tenor adotzenat però és un contratenor extraordinari. No diré excepcional però sí extraordinari.

La soprano Lisa Saffer ens ha sortit a escena amb un vestit que més aviat semblava una camisa de dormir o una combinació: color gris lunar brillant. Molt propi d'un gust de latituds saxones. Els seus exagerats i continus moviments no poden dissimular que Saffer no és una soprano de primera categoria. Ningú no discuteix que canta bé i a vegades molt bé. Però li falta una percepció personal del cant, un lliurament complet al paper i, en algunes ocasions, un xic més de tècnica. On ha brillat més ha estat a "Myself I shall adore", de l'òpera Semele.

Les absències de la sala al torn C comencen a ser preocupants. Sembla que a la gent només l'interessa la gran òpera i encara la de repertori. I quan arriba un recital o un concert tothom troba excuses per no venir. Fins i tot n'hi ha que han començat a fer mutis a òperes com a Aïda! En fi, que un dia d'aquests haurem de començar a passar llista.

El contratenor David Daniels cantant "Ombra mai fu", de "Serse".

MOR JOSEP PALAU I FABRE

Josep Palau i Fabre ha mort. Probablement és el darrer representant actiu de la literatura de postguerra i d'exili i amb ell s'acaba definitivament una etapa. Conec Palau més que per la seva obra per les referències que ens ha deixat: especialment per la seva fundació excel·lent a Caldes d'Estrac i per la seva obra sobre Picasso mundialment coneguda i reconeguda. De fet, a casa nostra potser ha estat més celebrat per aquesta aproximació profunda que no pas per la seva poesia. En recordo l'homenatge que se li va fer a la UB. A la universitat, tanmateix, Palau i Fabre sempre ha estat només un nom que se citava però que mai s'ha estudiat seriosament. Ni tan sols en seminaris o tallers. Recentment alguns estudiosos de la poesia catalana han vindicat la seva importància i significació -especialment Sam Abrams- però encara està per fer la feina de base. Cal ordenar la seva obra, cal editar-la de nou i cal estudiar-la. Llegir-la. No sé fins quin punt Palau ha estat un home devorat per la seva pròpia pàtria, com en el seu dia ho va ser Carner, Ors o el mateix Pla. El que penso és que Palau és un valor per descobrir. Només així podrem dilucidar si la seva obra és seriosa o no i si entra dins el cànon del segle XX. La seva poesia neix i beu de l'avantguarda clàssica, del surrealisme sobretot. La seva alquímia és una manera d'investigar sobre la creació poètica i d'assegurar que la poesia és un mitjà per anar al fons o al dellà de les coses i de les persones. Una manera d'autoconeixement. I Palau creu en la inspiració, en la involuntarietat, en l'espontaneïtat de l'art efímera i l'atzar. És el pol oposat del Noucentisme poètic. I encara menys conegut que la poesia, és el teatre i la prosa breu, prou extensa i, si més no, amb un pes específic propi. Potser la seva obra és discutible però no se li pot negar la fidelitat a uns postulats i la coherència dels seus principis. La seva mateixa vida és un exemple de compromís amb la literataura i la poesia especialment. Palau ha estat un home relativament auster dedicat a crear. Això no se li pot discutir. Aquí no hi ha arribismes ni oportunismes ni recers interessats. Palau és, en aquest sentit, un artista o un intel·lectual pur. Palau també és un home heterodox i provocador, a vegades potser innecessàriament. No seria agosarat dir que aquesta actitud l'ha pogut perdre en alguna ocasió. El seu antiburgesisme és de saló. Només cal recordar la seva caseta al costat del mar i el seu pis al costat del conservatori de Barcelona. El seu premi d'honor de les lletres catalanes em sembla, però, just i exemplar, que d'això es tracta. Palau és un home discutit i discutible però, en qualsevol cas, cal sumar la seva obra a la nostra literatura i no excloure-la per prejudicis absurds i a vegades personals. La lletra impresa n'és l'únic aval solidari. I cal preservar-lo.

UNA ELEKTRA D'ALT VOLTATGE (LICEU, 9-II-2008)

No hi ha dubte que l'òpera Elektra, «tragèdia» en un acte, té tots els components culturals necessaris per esdevenir un referent. Él llibret és de l'escriptor no pas menor Hugo von Hofmannsthal, l'hipotext és una tragèdia homònima de Sòfocles i la música és un dels grans simfonistes i operistes del segle XX, Richard Strauss. Strauss sempre m'ha semblat un músic singular. El seu llenguatge és coherent, del seu temps i respon en línies generals a l'expressionisme musical, corol·lari del discurs musical wagnerià del XIX. Strauss va més enllà. La seva partitura és densa i endimoniadament difícil d'interpretar, amb una orquestra que per causa dels tants músics que demana no hi caben al fossat. Les ruptures de l'avantguarda hi són presents en un llenguatge que al costat dels lligats orquestrals aposta per ritmes sorprenents, efectismes tímbrics i per la dilució de la melodia en el magma sonor instrumental. Per això el concepte d'òpera que té Strauss és radicalment allunyat de l'òpera romàntica. Aquí la veu és un instrument més i naturalment l'orquestra hi té un paper fonamental. I si bé la base és absolsutament clàssica en tots els sentits, el llenguatge és trencador. No és una òpera per a principiants ni per aficionats. Per escoltar-la cal tenir al cap l'evolució que des de Monteverdi ha efectuat el gènere. Però la gràcia d'Strauss és que no es deixa endur només per 'experimentació musical sinó que construeix un edifici sòlid, únic.

Només l'argument ja és un arquetipus humà que serveix per assolir una catarsi purificadora: Elektra personifica la venjança i l'obra tota és una reflexió sobre la condició humana com a símptoma d'una paradoxa intrínseca. Tan digna i tan baixa alhora. I més que Elektra potser és Clitemnestra qui millor exemplifica aquesta bipolaritat. Escindida. Malaltissa. Patològica. Ara, em sembla que la lliçó de Sòfocles tal com el llegim a l'Occident és que Elektra no és millor que Clitemnestra. La seva passió obsedida i convertida en odi genera la seva autodestsrucció final.

Algun crític ha dit que l'orquestra del Liceu no és de primera categoria. Aquesta displicència respecte al que és d'aquí no és nova. La coneixem. Sabem que l'autoodi compleix la propietat reflexiva però no la transitiva. Si l'orquestra hagués estat la del Real les matisacions haguessin estat múltiples i variades. Paga la pena remarcar que el paper de l'orquestra del Liceu ha estat el d'una gran orquestra. Sebastian Weigle hi té molt a veure amb això. Elektra no és una òpera fàcil sinó més aviat al contrari i la interpretació ha anat més enllà de la correcció per aconseguir la brillantor, la densitat i l'espectacularitat.

Pel que fa a les veus dos han estat els autèntics protagonistes. Eviudentmenmt Elektra, amb una Deborah Polaski realment lliurada al seu rol i al seu temperament, amb una veu un xic metàl·lica, però potent i suficient per a l'esgotador paper d'aquesta heroïna dubtosa. Orest, un baix wagnerià, ha brillat des de la primera nota, amb un veu que semblava emesa des d'un cos buit i amplificador. En canvi, Eva Marton ha mostrat una veu gastada i amb no prou projecció a parer meu.

De la posada en escena, només cal dir que és convencional dintre del que vol passar per novedós. Els uniformes nazis estan massa vistos i la bastida principal no era realment res de l'altra món. Ara bé, aixó com altres produccions són realment de mal gust o directament horroroses, aquesta es podia aguantar. Tenia una línia coherent i una certa raó estètica.

Al final, una bogeria col·lectiva s'ha apoderat de la sala. Era nit d'estrena i la prova s'ha saldat amb una nota alta.

XIII TALLERS DE LLENGUA I LITERATURA CATALANES

Assisteixo a la primera jornada dels XIII Tallers de LLengua i Literatura Catalanes a la Facultat de Biologia. A les portes d'una vaga unitària el proper dia 14 de febrer, el Conseller de torn ens intenta vendre les bondats de la seva actitud i de la seva reforma i ens intenta fer veure que és inacceptable que un alumne no domini les dues llengües a final de quart d'ESO. El propòsit inconformista és lloable però xoca amb la realitat. Si no, que vingui a fer classe ell i que ho jutgi en pròpia carn. La literatura, les literatures, almenys com les hem après i entès tradicionalment estan en crisi. És innegable. I per això aquest aire de plany que es respirava en alguna intervenció no és l'adequat per afrontar aquest repte gegantí: inculcar el gust per la lectura en plena era de l'audiovisual. Moltes de les ponències i tallers van en aquesta direcció i probablement caldrà refundar en un futur immediat el professor de llengües i literatura. S'està treballant en la creació d'instruments audiovisuals atractius i autocorrectius que permetin ensenyar aquests disciplines d'una altra manera. Ara, això no ha de ser una excusa per adequar a la baixa l'exigència o el que s'anomena en aquest nostre món "nivell". I sembla que les passes també es dirigeixen cap aquí.

Però el que ha estat més sonat per desconcertant ha estat la conferència inicial de Ponç Pons, poeta d'Alaior. Pons havia de parlar de la poesia però més aviat ha fet un discurs polític. Vaja, un discurs polític del tot. No ha deixat a ningú viu. Amb un to burleta i un posat iconoclasta, s'ha anat carregant la globalització, l'economia de mercat, el mal repartiment de la riquesa, la política de destrucció del medi ambient, la discriminació de la dona i fins i tot han rebut sense venir a tomb els bisbes de la conferència episcopal. Pons ha usat un estil col·loquial amb interpel·lacions constants al públic, que fan riure a vegades però en d'altres posen al descobert la inseguretat provocada per la situació formal. Per contra, amb una ironia que té alguna cosa de concessió al políticament correcte i al discurs esquerrà independent, ha exaltat la revolució i la transformació del món, el Che Guevara, García Márquez o José María Valverde. Pons declama, o millor, pontifica amb un discurs farcit de citacions que per una voluntat de distingir-se deixen de ser erudició i es converteixen en pedanteria supèrflua i ostentació vanitosa. Tot per dir que ell entén la poesia no com una aspiració a un ideal deslligat de la realitat sinó com una manifestació d'aquesta realitat. Ara, a la segona part de la conferència, quan Pons ha anat apartant allò que la convenció li ha fet dir, s'ha tornat interessant i sentenciós. Ha rebutjat l'autoritarisme però ha defensat l'autoritat moral basada en l'exemple i l'estimació dels alumnes. Una de les seves citacions cal que ens la gravem tots al disc dur de l'ensenyament secundari. No sé de quin autor americà era però val la pena reproduir-la: els nois són lents per obeir però ràpids per imitar. Això és radicalment cert i útil. Tot esmentant la tradició patrística de l'Església, s'ha fet venir bé la sentència de Sant Agustí que ens compel·leix a estimar i a després fer el que vulguem. I ha clos el seu paper amb una observació intel·ligent: ventilar a tort i a dret la idea de fracàs escolar crea, per si mateixa, el fracàs. Quants de nosaltres -ha dit- hem aspirat a ser quelcom que finalment no hem estat i no per això som ni ens setim fracassats? Hi té tota la raó. Algú hauria de prendre'n nota.

"EL LLIBERTÍ", D'ERIC-EMMANUEL SCHMITT, AL POLIORAMA (2-II-2008)

Sembla que tornem al teatre intel·ligent, irònic, al teatre que fa pensar, que no ens deixa indeferents. Celebro que la idea d’un teatre frívol o especulatiu o únicament d’experimentació deixi lloc, a les cartelleres de Barcelona, a un teatre que és més interessant i sobretot socialment més útil. L’obra d’Eric-Emmanuel Schmitt entronca amb l’alta comèdia burgesa d’un Wilde, posem per cas. I amb el teatre en què la paraula té un paper protagonista per sobre del moviment escènic, que hi és però amb poc relleu. Schmitt ens vol fer pensar sobre allò que entenem per “moral” i ens vol fer veure les contradiccions que comporta el terme i el seu ús. En aquets sentit, l’obra és deutora del relativisme axiològic però la gràcia és que l’autor també relativitza el relativisme. De fet, el títol de l’obra (“El llibertí”) conté un judici moral. És l’obra d’un escèptic i d’un pragmàtic. Schmitt empra amb aquest objectiu la figura de Denis Diderot per vehicular tot aquest pensament de rerefons. Una lectura superficial es quedarà en la contraposició de dues visions del món, de dues maneres de ser: la de l’home i la de la dona. L’autor sembla apostar en aquesta matèria per un destí irreconciliable però també sensatament indestriable. Ara, Schmitt vol anar al moll de l’os i a vegades el toca de ple. Si hi ha una tesi a l’obra la podríem resumir d’aquesta manera: la moral és necessària per a la nostra vida personal i per a la vida en comú però no la podem abastar en una definició, en un article o en un tractat. Perquè l’actuació de l’home respon a una naturalesa voluble i canviant. Cronològicament, però també situacionalment. I Schmitt i ho posa al descobert i ho ridiculitza sense fer-ne sang perquè ho comprèn. Hi ha, així mateix, una defensa no exempta de dubte d’un determinisme biològic. I qui pot dubtar que existeix?

La qüestió és que és una obra ben pensada i ben escrita -la traducció té alguns peròs- i ens dóna a conèixer un dramaturg que renova la concepció del teatre i li proporciona aire fresc. És un teatre de saló, de pocs personatges. I és altament recomanable. L’obra és un lluïment de principi a fi de Ramon Madaula a qui com a actor va molt bé el paper i el to burleta i irònic que hi desenrotlla. La Conejero hi queda desdibuixada no pas perquè no ho faci bé, que ho fa i molt, sinó perquè té un personatge desagraït i la gent s’hi posa en contra. Aquí no és l’heroïna o la que pateix sinó és la que fa patir i la que prescindeix de qualsevol moral privada o pública per actuar en benefici propi i de manera hedonista. Per satisfer un plaer que és una pulsió: la de robar. La direcció de Bozzo és bona com sempre i el decorat i el vestuari figuratius i representatius. Adequats i remarcables. Eficients. Ara bé, caldria redactar amb correcció gramatical i ortogràfica, i amb una mica més de dedicació, els articles del fullet del repartiment, que resulten a parer meu deficitaris. També això forma part de la funció. I caldria suprimir-ne les dèries i fòbies personals del Bozzo respecte d’una determinada moral, tan vàlida o invàlida com la de Diderot. O com la seva.

L’ENÈSIMA AÏDA DE LA TEMPORADA AL GRAN TEATRE DEL LICEU (19-I-2008)

Després de 2 mesos d’intenses representacions ara ens toca als del torn C. Arriba Aïda. O Aida, com preferiu. I ho fa fent bona una constatació que sembla que finalment han entès els responsables artístics del Liceu: no totes les coses antigues són xarones i passades de moda. L’escenografia de Mestres Cabanes no té res de xaró ni de cursi. Són uns decorats elegants, referencials, amb evident intenció artística i un sentit singular de la perspectiva. Ja se sap que ara tot és simbòlic i basat en les llums i els mamotretos gegants; tanmateix els decorats de paper pintat de Mestres Cabanes funcionen i agraden, cosa que encara és més interessant. Evidentment el vestuari va d’acord amb aquests fons que intenten fer reviure un Egipte faraònic i megalòman. I tot plegat és d’agrair. Si a això sumem bones veus, un cor nodrit i un director amb experiència i energia tindrem el resultat excel·lent de la representació. Aida és una òpera feta per a la grandiloqüència, gairebé per a l’ostentació. I potser s’ha acomplert més el segon tret que no pas el primer. Ni la música ni l’escena van resultar de nyigui-nyogui i tot plegat va ser convincent i francament bo. Si de mi hagués depès hauria afegit una cinquantena de cantaires al cor per donar més densitat vocal al segon acte. Més de la que ja va tenir. Però no ens podem queixar. Norma Fantini (Aida) i, sobretot, Dolora Zajick van ser les grans dives de la nit i van ser profusament ovacionades i aclamades amb vehemència. El tenor va despertar menys passions verdianes. Potser era una mica matusser i irregular en la línia de cant però tenia un si3 que feia enveja real: obert al coll com poques vegades se sent, d’un color robust i agradable, no dur ni tibant; i brillantíssim en el fort: omplia la sala amb facilitat esfereïdora i fins i tot passava per sobre de les tessitures agudes. L’Amonasro de Joan Pons va ser intens i desfermat de ràbia i enveja. Sempre però amb la seva veu plena i segura però de timbre discret. Hi havia la penya dels “dolors” que va perseguir l’enaltiment de la Zajick amb algunes demandes de silenci per part del públic.

Hi ha una cosa nova que pot resultar sorprenent a un nouvingut. Al full de repartiment es demana literalment a peu de pàgina “Preguem (que) recordeu que els estossecs i altres sorolls poden destorbar els intèrprets i el públic. I que un mocador pal·lia la intensitat d’una simple tos”. És un gran encert posar l’advertiment però la realitat és que va ser inútil. El tercer acte va estar plagat de la tos que arriba sovint als pianíssims o als silencis i que mostra fins a quin punt la gent pot ser maleducada. És una tos que s’encomana per osmosi. I fàtica: pretén tenir el canal de comunicació auditiva obert permanentment. A la gent li sap greu ni que sigui inconscientment restar en silenci gaire estona, com si això anés en contra d’una llei no escrita als teatres d’òpera i a les sales de concert. Ens queda, però, el dubte de quins són els “altres sorolls” als quals es refereix l’avís. I és que a aquest pas, si no hi posem aturador, acabarem menjant crispetes i xuclant coca-cola mentre escoltem amb indiferència “Che gelida manina”.

CARTA D’UNA DESCONEGUDA, DE STEFAN ZWEIG

Imagineu que un bon dia rebeu una lletra impensada on una persona que no coneixeu o no teniu consciència de conèixer us confessa apassionadament i dramàticament que us estima i que sempre us ha estimat des de la més tendra adolescència. Aquest argument que probablement s’ha repetit milions de vegades al llarg de la història de la humanitat sempre té alguna cosa de singularitat. L’amor unilateral comença essent una efusió que és tot cor i sinceritat i acaba essent, si no es materialitza, una vida interior mig dolça mig amarga, un passat frustrat que és, però, esperonador, un record viu del que va poder ésser i no mai va ser. I un no sap finalment si estima una persona real o una idea que se n’ha format. Aquest és l’argument de la novel·la d’Stefan Zweig que es posa a escena a través de la lectura d’unes cartes declamades per les successives edats de la dona que ha patit i ha gaudit d’aquesta experiència.

No es pot discutir l’efectivitat d’una obra que es presenta com a xoc de concepcions vitals, com a encontre de vivències oposades. I també com a denúncia d’una societat vienesa complaguda en la frivolitat i el bon viure. La perspectiva és la d’una dona perquè la maternitat trencada brutalment per la mort a 11 anys del fill pot manifestar amb més cruesa si cal els sentiments d’abandonament i soledat. I pot mostrar amb més convicció i amb més realisme que l’amor no passa mai.

La posada en escena era del tot figurativa. El rerefons artístic sempre és bo com a teló de fons. Uns quadres que poblen atapeïdament la paret, una biblioteca que s’intueix rica i selecta i un piano de fusta noble i clara representen l’art que aquí es contrasta amb la vida.

La interpretació d’Emma Vilarasau en el paper principal de la dona que escriu des de l’actualitat és excel·lent. La Vilarasau és una actriu que no té rèplica però adopta a vegades una dicció arrossegada i poc articulada que és com a mínim sorprenent. Un tic d’escola particular. De les altres tres actrius destacaria la Carlota Olcina, que fa de noieta jove, amb una prosòdia segura i ferma, clara i rotunda; a vegades massa i tot. La Marta Marco, a banda de ser una bona actriu, té una veu nasal que sovint és desagradable. I la Ivana Miño compleix de manera convincent i segura però té un català on les vocals neutres són absents. La traducció té alguna solució que grinyola –a mi almenys— tot, però, dins la qualitat i la correcció. I l’actor que fa d’escriptor només deixa entreveure unes dots evidents i una veu baritonal vellutada i modulable. I pel que fa a la música s'ha de dir que la tria dels primers compassos de l'estudi núm. 2 de Chopin en mi bemoll major opus 92 no pot ser més adient a l'estat d'esperit de la protagonista i a l'atmosfera del text de Zweig.

S’ha dit que Carta d’una desconeguda és un viatge d’exploració dels sentiments humans: de l’amor, de la fidelitat. Però és també un drama íntim: el de la persona que, a pesar del temps, no ha aconseguit conciliar la vida exterior i la interior, no ha aconseguit casar el desig amb els fets, l’ideal amb la realitat.

LES LLENGÜES A BATXILLERAT

Ja és ben estrany que, en un moment en què l’ensenyament a Catalunya s’ha revelat nefast pels coneixements i resultats que obtenen els alumnes, el departament d’educació de la Generalitat de Catalunya vulgui suprimir 2 hores de llengua catalana i castellana a batxillerat. La mesura demostra, em sembla, que a hores d’ara, ja naveguem sense brúixola ni astrolabi i que, definitivament, hem perdut les cartes nàutiques. A banda d’aquesta constatació, la interpretació d’una tal barbaritat pot tenir dues vessants. Un hom pot pensar benintencionadament que l’administració pretén que els alumnes aconsegueixin un millor domini de les matèries d’especialitat. L’error hi seria de la mateixa manera però en aquest cas només es podria imputar una acció negligent. D’importància enorme, però negligent. Ara bé, fóra escandalós que l’administració i els qui han filtrat la notícia tinguin altres finalitats al cap, per esmentar alguna part del cos. Perquè si el que pretenen és que els alumnes no tinguin els instruments necessaris per desenvolupar la pròpia intel·ligència i el sentit crític, per interpretar no tan sols la lletra impresa sinó també el món, per relacionar els coneixements adquirits i per assolir-ne de nous amb més facilitat, per aconseguir una veu interior substantiva, per expressar-se amb claredat, precisió i correcció, en un mot, per pensar, aleshores ens trobem davant un comportament dolós que mereix el menyspreu de la societat en bloc. Una societat que no s’exigeix i que no exigeix els seus és una societat que no té cap futur sinó la desaparició. Treure hores de matèries instrumentals del batxillerat només originarà, a mig termini, més fracàs escolar, més frustració social i més problemes per al català. Per saber coses les hem de saber expressar i per entendre la realitat l’hem de saber llegir. Necessitem la llengua, les llengües amb urgència, per poder raonar i comprendre, per poder ser millors en els nostres camps d’especialització. I necessitem les llengües per ser persones. Simplement.

VUIT CONTES DE NADAL, DE PERE CALDERS

La Diputació de Barcelona i la seva xarxa de biblioteques han publicat i regalat als seus lectors aquestes darreres festes un recull de 8 contes de Pere Calders de tema nadalenc. La iniciativa s’ha d’aplaudir perquè fomentar la lectura, i més si aquesta és de qualitat, és sempre desitjable. Pere Calders és un escriptor impecable: té un català pur, o gairebé pur, escriu com un rellotge suís i, de més a més, diu coses interessants i divertides. Aquests contes de Calders no es van publicar com a llibre: estan extrets d’ací i d’allà i tenen com a tema en comú un Nadal que és més un temps del relat, un teló de fons o un simple decorat que un motiu de recorregut. Per a Calders el Nadal és principalment un conjunt de dies de vacances en què es plantegen cíclicament diversos problemes, alguns dels quals denuncia. Calders és contrari al consumisme desfermat de la nostra societat, a la hipocresia de l’”ara toca”, a la pèrdua de les més nostrades tradicions. Però també a aquella altra del progressisme ecologista mal entès que rebutja avets autèntics però que no es pronuncia sobre els mobles de fusta dels nostres pisos i cases. Les tècniques que fa servir Calders per posar al descobert tots aquest problemes són les de sempre: Calders se serveix de la ironia, l’humor, la caricatura i la reducció a l’absurd. Aquí no veureu les figures del pessebre, un xic com el que un ínclit alcalde de Barcelona va pretendre de fer a les llars d’infants de la ciutat. El Nadal de Calders és un Nadal laic i light que prové, però, d’una tradició cristiana i catalana. Malgrat tot, em temo molt que la intenció del curador d’aquest llibre no ha estat fer-nos avinent o vindicar una experiència de la festa del Nadal --el pagà del dia de sol natal o el religiós del naixement de Jesús-- sinó introduir una solució de continuïtat en el curs de la nostra història i laminar uns costums que malgré lui són ben vius. En qualsevol cas, si el llibre no ens fa servei per entendre què és o què ha de ser el Nadal, el podem emprar per conèixer una mica millor un dels màxims creadors de prosa catalana del segle XX.

DESCONEGUT CATALANI

VIGÍLIA DE REIS AMB ROSSINI

Dia 5 de gener a Barcelona. Dinem al Caballito Blanco i després d'haver jugat a endevinar personatges de la televisió amb la Clara i la Núria, anem a fer un volt. A La Central em trobo en Josep Solervicens. Li presento les meves filles i parlem una mica de la universitat, dels curs de literatura catalana del segle XVI, que era, però, d'història valenciana del segle XV, i del departament de literatura catalana de la UB. Ja en el seu moment en Josep Solervicens era una persona assenyada, serena, metòdica i equilibrada. No cal dir capaç i preparada. Ara m'apareix de la mateixa manera. I penso que la universitat necessita menys polítics i més investigadors, menys vedets de cara a la galeria i més treballadors honestos del saber. Tots hi sortiríem guanyant.

El fet és que avui dissabte no és un dissatbe qualsevol. Es respira l'ambient previ a l'arribada de ses majestats i les carrosses i comitives respectives ja estan preparades per sortir als carrers quan vespregi. Justament avui ens havien col·locat, després de 3 mesos d'abstinència, una òpera de l'abonament. L'òpera no és menor i tenia interès a escoltar-la i veure-la per diferents motius. La Cenerentola va ser la primera òpera que vaig veure al Liceu amb la coral de Nostra Senyora, en el temps que anàvem al col·legi amb 50 o 56, amb les carteres Salomon a coll tot somiant universos bruns, flocs de cotó de sucre als llavis i maduixes roges i dolces. Hi havia més motius per anar-hi. Avui cantava Juan Diego Flórez en el paper del Príncep i l'escenografia era de Comediants. La Cavalcada, però, m'esperava i era just que no hi faltés. Per sorpresa meva, la TV2 retransmetia la funció i en directe. No la vaig veure tota per poder opinar amb suficient rigor i també cal tenir en compte que les veus només s'aprecien amb plenitud sense ones hertzianes que facin d'intermediàries. La qüestió és que la representació va ser un èxit.

L'òpera buffa és el gènere per excel·lència de Rossini, un bon vivant que es permetia el luxe d'inventar plats i fer òperes immortals en només 15 dies. L'argument aquí està tret del conte homònim de Charles Perrault. La qüestió és és una òpera amable, divertida, fàcil d'escoltar i molt difícil de cantar. Potser és un xic llarga i abusa massa dels recitatius però ja se sap que és una servitud de l'època. Pel que vaig escoltar, destacaria idonis per als papers respectius Don Magnifico i Dandini i sobretot els personatges que encarnaven Flórez, líric-lleuger, i Joyce DiDonato, mezzosoprano americana. Sobretot aquests darrers, que tenen intervencions d'alta dificultat i exigència. Els dos tenen una afinació brillantíssima i exactíssima i dominen les agilitats amb uns temps que el compositor i el director volen ràpids i que ells quadren amb insultant facilitat. Els Comediants han pintat l'acció en un segle XVIII fantàstic amb perruques i vestuaris que semblen sortir de l'Alicia in wonderland, de Disney, tant pel color com pel disseny. I uns ratolins omnipresents que no sé si tenen gaire sentit dins l'obra. En qualsevol cas són personatges simpàtics que recorden aquells tres ratolins que apareixen sempre als contes de les tres bessones en accions paral·leles.

ADAGIS D'OR

Frase memorable és aquella que una vegada escoltada per atzar o en una ocasió propícia et queda gravada per sempre més. Normalment sempre són consells que arriben tard. N'hi ha moltíssimes que mereixen el qualificatiu d'aurea dicta i n'hi ha reculls antològics en els quals destaquen els aforismes llatins. L'altra dia en no sé quin llibre vaig llegir-ne una que valdria la pena esculpir-la en lletres majúscules: la prevenció és la millor manera de tenir sort.

MARÍ DE BLAU ETERN

Marí de blau etern, endomassat d'aus i escuma, de recers ventosos i marinada fresca, d'amples espais i serralades mòbils, de carrers d'aigua i aromes salines. Les gavines han tornat a volar, blanques i grises, enjogassades i enriolades, sobre el pati interior d'un eixample hivernal. El món no és igual sense la teva flaire de iode i sense el tacte aspre del mar arran de pell. Blau i fosc d'aigües profundes que no porteu sinó averanys d'incertesa i de desig. Em regales una humitat freda com un afrau que es contempla amb vertigen i atracció. Ets horitzó sense límit conegut i atzar del temps i de les ones. Vaig salpar un dia per tenir-te a frec de iol però el través no bufava i els llargs han estat debades. Des del verd sembles sumptuós i elegant, metal·litzat i dur. El cel et va tenir i es va empeltar del teu seny profund, del teu so embriagador de sirena etèria. I només a mar se't podia trobar, car els boscos, jungles, deserts o sabanes t'havien rebutjat per sempre. Només la plana d'atzur se t'oferia a doll i no eres turquesa o transparent sinó intens i oceànic, pregon i vast. Com una vida dellà de la vida. La teva maror era formada per rínxols amorosos i adustos i l'ull quiet que m'esguardava transportava a un idil·li natural, mig somnieig, mig literatura. He nedat enmig de les teves aigües i no t'he pogut sinó intuir en mil camins possibles. Ni fredor ni salabror m'han espantat per sentir-te. El blau de la costa, de la rada, la sorra i les roques no et coneix com el peix abissal que et mira de reüll. M'has negat en un món alentit per l'aigua. M'has dut a un somnieig aquós i mercurial. Has estat pertot i no m'has vist.

EL TEMPS QUE ENS FUIG

Darrer escrit de l'any. El Jaume em va fer conèixer ara fa 12 mesos un poema de Carner que està dedicat a l'any nou i que deixa entreveure el Carner de les grans ocasions, de la gran poesia de maduresa:



Ni l'astròleg no sap, dia primer,
u rigorós que un poc de vida ens dalla,
quines estrenes ens daràs potser:
angoixa, amor, traspàs o revifalla.

Natura és erta, sense afany ni esquer,
i l'aire és buit i la gelada calla.
Un salut regalima en el cloquer;
mor, a prop de l'encet, l'escorrialla.

¿Qui sap el que vindrà i el que em deserta?
Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s'esmuny de frau.

Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l'estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.


Bon any a tots els llegidors i a tots els altres.

RODA EL MÓN I TORNA, SENSE REMEI, AL BORN

Tornen les qualificacions numèriques a l’Educació Secundària i qualitatives a la Primària. Uso les majúscules per posar de manifest que aquests estudis mereixen tant de respecte com la Universitat. Si no més. I també per fer veure que aquests nivells no es poden definir en negatiu com a “ensenyaments no universitaris” tal com es fa ara. És evident que aquest canvi de plasmació de l’avaluació no és cap remei màgic però també em sembla evident que d’aquesta manera la valoració de l’esforç individual queda millor reflectit. Sempre que l’avaluació hagi estat racional i raonable per part del professorat. Em fan gràcia les teories dels qui diuen que les notes tradicionals discriminen els alumnes i que poden crear traumes en els nois. Com si la mateixa vida no discriminés i no fos en moltes ocasions injusta! Aquest proteccionisme i paternalisme de la reforma que uns quants pedagogs van copiar de països que ja havien deixat d’aplicar-la ha estat l’esgarriament de dues generacions i la implantació d’un sistema que en lloc de tenir en compte les capacitats i habilitats de les persones té en compte només una massa amorfa que s’anomena societat, que cal tenir escolaritzada a qualsevol preu fins a 16 anys.

Em sembla que no s’he de renunciar a proporcionar la màxima formació, entesa com a educació també, als nois i noies però també cal ensinistrar-los per a la vida i per a la societat i, amb aquest objectiu, cal fer treure de cada alumne el millor que té d’ell mateix. Sense competència i competitivitat no hi ha millora i no hi ha estímul per a l’esforç. Individual. Cal deixar estudiar els qui ho volen i ho poden fer. Ambdues coses. I cal afrontar el problema dels qui no volen o no poden fer-ho amb sentit comú i recursos.