JOAN SALVAT-PAPASSEIT I EL NOUCENTISME

En un moment en què alguns volen fer creure que Salvat és només un revolucionari tant en el camp de la política com en el de la poesia, voldria remarcar altres aspectes de la personalitat de Salvat amb un article que va ser publicat a la Revista de Catalunya núm 217, de maig de 2006.

El propòsit d’aquest article no és pas demostrar que Joan Salvat-Papasseit és un escriptor noucentista, com ho poden ser Carner, López-Picó, Guerau de Liost o, si anem una mica més enllà cronològicament, Manent o Garcés. Ara bé, sí que volem posar en relleu les relacions personals o literàries, les afinitats artístiques que té el poeta i la seva obra amb el moviment del Nou-cents, entès no tan sols en un sentit estricte d’escola literària sinó també com a moviment cultural que és transversal des d’un punt de vista disciplinari. La idea que hem heretat de Salvat és el del poeta d’avançada que està influenciat per la primera avantguarda europea i que adapta a la seva manera alguns dels nous recursos literaris del Futurisme de Marinetti —els mots en llibertat i certes idees maquinistes— i del Cubisme literari —el cal·ligrama. És des d’aquest punt de vista principalment que hom ha estudiat l’obra de Salvat.

També ha interessat el Salvat ideòleg, home d’acció o revolucionari: Salvat és autor dels textos incendiaris d’Humo de fàbrica —escrits en castellà— i de tres manifestos que —avantguarda a banda— contenen concepcions messiàniques i regeneracionistes del poeta que provenen del Modernisme autòcton. Però Salvat també és l’exemple vital de l’infant orfe de vida difícil, que no ha tingut res fàcil, que no ha pogut tenir uns estudis superiors reglats, que ha viscut sempre en condicions precàries des d’un punt de vista econòmic. És, doncs, —i amb totes les reserves que calgui fer— el proletari que «guarda fusta al moll» i que alça la seva veu per fer-se sentir.

La mitificació d’un poeta

A banda d’aquestes circumstàncies socials hi ha unes circumstàncies personals molt més dramàtiques que, juntament amb les anteriors, han contribuït a fer de Salvat una mena de referent mitificat per tota una generació: Salvat és un home afectat per la tuberculosi, una malaltia que marcarà tota la seva existència fins al final però que no el privarà de conservar un caràcter optimista i entusiasta. Al contrari, segons que ens confessa ell mateix, la malaltia és la causa del seu vitalisme. I és, a més, una persona que mor jove. En aquest sentit, la seva vida i la seva mort són autènticament romàntiques. Fins al punt que guarden estranyes coincidències amb la trama argumental de l’òpera La bohème. A l’obra de Giacomo Puccini trobem un poeta, Rodolfo, i una modista, Mimí, que —precàriament però amb alegria— viuen units llur joventut fins que la mort d’ella per causa de la tisi els separa definitivament. També Carme Eleuterio fou modista; de fet, la seva professió apareix insinuada en el poema «Interior» de Poemes en ondes hertzianes («El maniquí de fusta / m’apar un espectre»). Ara, en el cas del poeta català, no és Mimí qui té la fatal malaltia sinó Rodolfo. Salvat, com Mimí, mor envoltat dels que eren els seus millors amics, els quals, d’acord amb el testimoniatge que ens ha arribat, auguren la tragèdia en veu baixa. Potser aquests extrems han influït d’alguna manera en l’esmentada mitificació del poeta. Potser han ajudat a convertir la seva vida i la seva mort en una altra obra d’art i han impregnat la realitat amb la música del de Lucca.

Un dels possibles exemples d’aquesta mitificació el trobem a la placa de marbre que, en memòria de Salvat, es va col·locar el 1994 a l’alçada del principal del número 64 del carrer de l’Argenteria i que recorda al passavolant que aquella va ser la darrera llar del poeta. El text és aquest:


Estant-se aquí
va escurar els últims dies
JOAN SALVAT-PAPASSEIT
(1894-1924)
de mare gitana,
d’obrera estirp
i de lleial nació:
de dignitat poeta.
El poble a un enemic ben noble
en el centenari
de la seva arribada al moll.

BARCELONA, 1994

Com es pot observar, el text —l’autor del qual desconeixem— no és tan sols l’explicació d’un fet sinó que pretén tenir una funció poètica en el sentit que vol cridar l’atenció sobre el llenguatge amb què ha estat redactat. Això ho observem per exemple en la metàfora del verb «escurar» (el ‘plat de la vida’, s’entén), en la hipèrbole d’«estirp» i en l’hipèrbaton d’«obrera». O bé en l’oxímoron cercat expressament del sintagma «enemic ben noble». D’altra banda, el text vol destacar a gratcient alguns aspectes de la vida de Salvat que al redactor o al promotor del recordatori li semblen destacables: tenia una mare gitana, era un obrer i era català. I pretén elevar uns aspectes circumstancials en la vida de Salvat a una dignitat personal i col·lectiva. Se’l valora, doncs, més com a persona que ha hagut de superar unes vicissituds difícils que no pas com a poeta. I se cita també, veladament, la revista que li va donar més anomenada —Un enemic del poble— i, per tant, es posa en relleu la idea de rebel·lió o subversió contra el poder en general o contra alguns poders en particular. Finalment hi ha la menció de l’espai que va marcar la vida i bona part de la poesia de Salvat: el port.


La primera recepció

A banda d’aquesta recepció, també s’ha posat al descobert la que podríem anomenar poesia popular o popularitzant de Salvat. Aquest és realment un altre Salvat i per a alguns crítics —ja des dels inicis i probablement amb raó— és molt més interessant que el pretesament avantguardista. Joan Crexells, el 1924, afirmava en un article lucidíssim escrit a propòsit del decés del poeta: «Ell esverava el poble amb les seves gosadies i era en canvi el poeta mes finament popular de Catalunya». I continuava: «Mentre Salvat-Papasseit feia cal·ligrames i estava en plena activitat futurista hom troba els seus versos més purs i de contingut més clàssic. En canvi, quan a impuls del moviment que podriem [sic] anomenar classicitzant adopta formes tradicionals, (“La gesta dels estels”) la seva expressió esdevé confusa, i els versos sovint tenen greus defectes de construcció. Els versos millors de Salvat-Papasseit es troben entre les coses de contingut més futurista. La lliçó es [sic] que no sempre l’adopció de fòrmules [sic] determinades, porta al classicisme. I que l’adopció de formes tradicionals pot no sols no acostar el poeta a l’ideal clàssic sinó àdhuc apartar-lo d’ell.» Probablement es poden extreure més lliçons d’aquesta constatació. Com a mínim, n’hi ha una ben vistent: ja des de les beceroles literàries, Salvat no fou un poeta adscrit exclusivament a l’avantguarda. I, de fet, ell mateix ho corrobora el 1921 quan afirma «I quina llibertat no formar part de cap escola, però no ésser tampoc de cap escola» («Fragments de lletres girades» dins Joan Salvat-Papasseit, Mots propis i altres proses, Barcelona: Ed. 62, 1975, pàg. 86).

També el 1924 apareix un article d’Esclasans a La Revista per tal de fer una primera valoració de conjunt de l’obra del poeta finat («L’obra d’En Joan Salvat Papasseit», La Revista 1924, núm. 215-216, pàg. 105-109). El fet que Esclasans, segons com més orsià que el mateix Ors, dediqui un article prou extens a Salvat-Papasseit no ens ha d’enganyar. Esclasans valora positivament la producció darrera de Salvat i comença a forjar el mite dels orígens humils i la seva vida curta. L’obra de Salvat «és un dels exemples més bells de desig d’ordre i d’aspiració a un equilibri clàssic, ja aconseguit en certs moments de gràcia» (pàg. 105). Salvat, diu Esclasans, va passar-se al camp de la poesia com a trànsfuga del camp de l’anarquia. No és, doncs, la producció influïda per l’avantguarda internacional allò que interessa Esclasans, sinó el pas cap a una poesia de patró convencional i els seus resultats positius o futuribles. Avantguarda significa anarquia i aquesta és pròpia d’una immaduresa literària. Així, els llibres més ben valorats són La gesta dels estels (1922) i El poema de la rosa als llavis (1923) (Joan Crexells, en canvi, considerava —i nosaltres ho compartim— que el llibre que revelava «més finament la seva sensibilitat» era L’irradiador del port i les gavines). A banda de les circumstàncies anecdòtiques, Esclasans exalta de Salvat la seva vida i allò que hauria pogut arribar a ser. Perquè «En Salvat, avantguardista d’ahir, era un clàssic de demà» (pàg. 109). Esclasans no s’equivocava i fins i tot es pot dir que va quedar curt en el seu judici. Però al costat d’aquest clàssic futurible hi ha un poeta que és proper al poble: «En Salvat era poble, poble, poble, perquè era tot un home. No sentia la necessitat de fer tractes amb el poble, per la senzilla raó que en tenia prou fent tractes amb ell mateix» (pàg. 108). Per cert, segons que explica Esclasans a les seves memòries (La meva vida/II, pàg. 36-37), Salvat, en els darrers dies de la seva vida, li encarregà de publicar el seu darrer llibre Óssa menor. Esclasans en va ordenar el manuscrit, que havia estat compost «a l’atzar de la inspiració, i sense cap mena d’ordre», i Joan Merli va publicar-lo el 1925. És curiós que un escriptor que propugna una poesia radicalment intel·lectualista —i, doncs, radicalment oposada a la de Salvat— s’hi senti proper humanament i també literàriament i que, en canvi, un personatge de la corda d’Esclasans, com és Carles Riba, titlli Salvat d’idiota a la carta 33 (19 d’agost de 1920) del seu epistolari, dirigida a Josep Maria López-Picó: «A part de tot, és una innocència per part meva de concórrer a Jocs Florals. Ni el caràcter dels versos que jo m’extirpo del propi magí s’hi avé, ni tan sols (aquest any i el passat) el dels versos que tradueixo. Ni comptat i debatut potser tampoc s’hi avindria el concepte que jo podria formar-me del poeta o del Poeta, si mai caigués en la idiotesa de formar-me’l, com un Salvat-Papasseit» (pàg. 79). Nosaltres, amb tota la modèstia que calgui, creiem que potser Salvat era ingenu i idealista però no pas un idiota. A la carta 61, de Salvat a Carles Riba, datada el 17 de maig de 1921, Salvat demanava a Riba «que hi diguéssiu i tot la vostra paraula» a propòsit del llibre L’irradiador del port i les gavines (1921), cosa que Riba no va fer mai. Cal deduir d’això que probablement Riba mai no es va prendre seriosament la poesia de Salvat i que més aviat la va considerar una mena de nosa de diletant.

En l’article d’urgència publicat el 10 d’agost de 1924 a La Publicitat J.M. de Sagarra, per a qui el Noucentisme era una voluntat de retenció, mesura i sentiment d’ordre «davant l’anàrquica gesticulació del modernisme», declara que Salvat va fer una obra «plena d’entusiasmes esbojarrats, de passions sense ironia, de dolors dits amb tota la tendresa d’un infant que es queixa». Sembla, doncs, allunyar-lo dels postulats noucentistes. En canvi, afirma amb tota rotunditat que la seva paraula «era lúcidament, tendrament catalana» (pàg. 1). Una visió que acosta Salvat per un cantó al Modernisme i concretament a Maragall i la seva paraula viva; i, per un altre cantó, l’acosta a la poesia de caràcter popular.

L’amic de Salvat, Tomàs Garcés dedica el 22 d’agost de 1924 un article a La Publicitat també de caràcter laudatori —d’altra banda, com tots els escrits per Garcés sobre Salvat— però emet un judici literari important: «les tendències literàries d’avantguarda havien tingut en Joan Salvat-Papasseit el més ingenu conreador» (pag. 1).

Així doncs, els articles necrològics dedicats per Sagarra i Garcés a Salvat-Papasseit demostren que dues de les figures més importants del postnoucentisme el consideraven un dels seus i se l’estimaven sincerament. Ni Garcés ni Sagarra fan broma quan parlen de Salvat. Per a ells Salvat era un amic entranyable, un col·lega meritós i un referent moral admirat. Totes tres coses. A més, la poesia neopopularitzant de Salvat s’adeia amb la poesia que tant Garcés des de les Vint cançons (1922) com Sagarra des de les Cançons d’abril i de novembre (1918) havien conreat.

En la ressenya de l’enterrament de Salvat publicada a La Publicitat el dissabte 9 agost 1924 (pàg. 4) llegim que l’acte va estar presidit pels dos germans polítics del difunt. Esmenta que hi van assistir diverses personalitats publiques i entre els escriptors se cita Josep Maria de Sagarra, Josep Maria López-Picó, Alexandre Plana, Farran i Mayoral, Joan Crexells, Ramon Rucabado, Xavier Nogués entre d’altres. És a dir, bona part de la plana major del moviment del nou-cents i tos ells relacionats poc o molt amb La Revista. Aquesta ressenya acaba verificant que «L’enterrament demostrà el gran nombre d’amics que tenia el difunt». Només cal recordar que Joaquim Sunyer, factòtum del Noucentisme pictòric, deia en una missiva a Salvat: «Sou vós, amic Salvat, el més afectuós y el més generós dels amics» (carta 112, de 25 de maig de 1922, pàg. 148).


El noucentisme a l’epistolari


Hi ha uns elements objectius que ens poden fer entendre millor encara quin era el pensament de Salvat i amb qui es feia. Aquests elements els trobem a l’epistolari editat per Amadeu Soberanas i LLeó i editat a Barcelona el 1984 a l’Antologia Catalana d’Edicions 62.

En primer lloc, és ben significatiu constatar que de les 131 cartes que Salvat escriu a diversos amics n’hi ha 39 a López-Picó, director de La Revista però també amic personal. Tan amic que el 7 d’agost de 1934 López-Picó escriu al seu dietari: «He saludat la vídua i la filla de Joan Salvat-Papasseit. Era a la Rambla a primeres hores del matí i la noia anava amb un pomell de roses a la mà. Segurament l’homenatge a la memòria del seu pare mort avui fa deu anys. La coincidència d’aquesta troballa el dia mateix de l’aniversari m’ha deixat una melangia molt dolça amb el desig que aquells que poden fer-ho reeditin les obres del poeta Salvat» (pàg. 81). Sortosament, el desig de López-Picó s’ha vist complert amb escreix i avui dia Salvat és un poeta editat i estudiat. En part perquè encarna la tensió entre dues maneres d’entendre la literatura i la vida sovint —no sempre— oposades i, almenys en Salvat, no resoltes: aventura i ordre, trencament i tradició, anarquia i religió, avantguarda i poesia popular o tradicional. El 12 de maig del mateix any López-Picó assaja una classificació dels nous valors de la poesia catalana, en la qual Salvat ocupa un lloc destacat: «Tres direccions, tres guanys de la poesia catalana posterior al cicle Carner, López-Picó, Carles Riba. Món suprasensible: Sánchez-Juan; món sensible: Salvat-Papasseit; món infrasensible: Josep Maria de Sagarra. I perfectament destacada amb solitària grandesa la figura de l’Esclasans... Quan la personalitat dels joveníssims pugui ésser classificada, caldrà destriar i valorar el mestratge indiscutible de Tomàs Garcés» (pag. 77). No sabem si és escaient en tots els casos la taxonomia que proposa López-Picó però sens dubte sí ho és en el cas de Salvat: si existeix una poesia que pertany al món sensible aquesta és la de Salvat, especialment l’amorosa.

Salvat s’interessa al llarg de l’epistolari per La Revista i el seu funcionament; fins i tot estant al sanatori de Les Escaldes la rebia perquè la hi feia arribar el seu germà (vegeu per exemple les cartes 113, 116 i 119, de 1922). Especialment interessant és el que diu a la 119 des de Les Escaldes: «En fi, parleu-me vós de la vostra “Revista”, de la nostra “Revista”» (pàg. 154). Salvat se sent identificat amb el projecte de López-Picó, que també considera seu. A pesar d’aquesta adhesió sincera, Salvat mai no va participar a les tertúlies del Continental. Però sí que va participar a La Revista amb el text «L’acció intervencionista del proletariat» [La Revista V (1919), núm. 98, pàg. 309-311], els «Fragments de lletres girades» [La Revista VII (1921), núm . 139, pàg. 197-198] i els poemes «Encara el tram», «Encara el port», «Esgarip» i «Vibracions» [La Revista VI (1920) núm. 124, pàg. 322-323]. Aquestes col·laboracions no demostren sinó allò que deia Esclasans a propòsit de la revista: durant la seva publicació, tothom qui valia a Catalunya va publicar-hi poc o molt.

Maria Carme Ribé ha donat la següent explicació sobre la posició de Salvat respecte del grup de La Revista: «La seva extracció social era distinta de la dels contertulians del cafè; però malgrat això, mirà d’apropar-se a aquells joves que ell creia privilegiats, i que aleshores remenaven les cireres en els medis intel·lectuals de Catalunya.» (pàg. 11). I continua Ribé: «La seva aproximació no solament fou d’amistat, a través de les Galeries Laietanes, on treballava; també es delia perquè els seus poemes fossin admirats per ells, sobretot pel màxim representant intel·lectual, Carles Riba, com ho demostren unes cartes que li dirigí». La més significativa d’aquestes cartes és la número 61, abans esmentada.

D’altra banda, la consideració que mereix l’obra de López-Picó a Salvat és també remarcable. A la carta núm. 96, de 3 d’abril de 1922, escrita de Les Escaldes estant, Salvat afirma a propòsit del llibre La nova ofrena (1922), del director de La Revista: «Per aquest llibre, jo vaig donar-me compte de que estava al davant d’algú que mereixia el meu acatament. I us el tinc d’aleshores com no us en feia encara» (pàg. 126-127). I li acaba confessant una altra vegada la seva amistat i la seva admiració: «I a vós, —no us cregueu que per haver-vos admirat més tard, us pugui estimar menys que els que us estimin, més si us són amics» (pàg. 127). I a la carta 102 li dóna les gràcies per la recensió elogiosa del llibre Les conspiracions publicada a «Moralitats i pretextos» (La Revista, 1-16 de març de 1922), pàg. 50-51. I li manifesta poc menys que solemnement la seva adhesió: «Sabeu-me, doncs, situat d’ara en avant amb vós, respecte a vós» (carta 102, 22 d’abril de 1922, pàg. 133). I tot això a pesar del que el setembre de 1922 confessa a Josep Maria de Sucre sobre l’edició de La rosa als llavis: «En el llibre La gesta dels estels faig moltes concessions, però no en La rosa als llavis, que publicaré jo, perquè crec que altrament no tindria editor que volgués exposar-hi. (...) Pobre López-Picó, amb una rosa als llavis com aquesta! Li sortiria sang sense tenir cap culpa...» (pàg. 184).

S’ha dit que Salvat era un escriptor antinoucentista i que els poetes del nou-cents eren, a parer seu, els més grans representants del «tifisme» literari i artístic. S’al·lega per fer-ho el pronom ‘vosaltres’ del poema «Nocturn per a acordió» i el manifest «Contra els poetes en minúscula. Primer manifest català futurista» que porta data de 1920. Afirma Salvat en el primer paràgraf d’aquest darrer text: «Després de Maragall, Poeta ple de fe i de romanticisme, que és el que més escau a tot Poeta, no es troba a Catalunya un Poeta veritat [sic] i representatiu». I en el tercer rebla el clau carregant contra els dandis i els burgesos de la literatura: «Aquests poetes nostres, s’han penyorat l’espasa pel bastó de passeig, lliberaran un dia Catalunya amb una reverència. La suor que acompanya a les comoditats els ha ablanit la lira». És evident que, sense dir noms, els poetes blasmats semblen els del nou-cents. I potser d’entre tots ells el més blasmat sigui el qui és l’estendard del moviment: Josep Carner. Tanmateix, un sol any després Salvat escriu això a La Revista VII (1921), pàg. 197-198: «voler negar que tenim grans poetes fóra talment ridícul. Tota la meva acció ha estat contra el “tifisme”, els homes senyoretes que mai no es resoldran ni en poesia ni en res; però no contra uns pocs, joia de Catalunya, dels quals si m’acompanyo, sóc jugador guanyant» («Fragments de lletres girades», pàg. 86). A més, a la carta 107, datada a Les Escaldes el 17 de maig de 1922, Salvat escriu a Plandiura i, davant l’eclosió de la natura pirinenca al mes de maig, el poeta considera que aquell espectacle és «ben nostre» i cita les «Cançonetes del “Déu-nos-do”» incloses al llibre de Carner Bella terra bella gent (1918): «”Déu nos do se[r] catalans”, que diu Josep Carner...» (Epistolari, pàg. 138). És una citació que no sembla contenir reticència, animadversió o, molt pijor, ironia. A la vista d’això i de l’obra poètica es pot afirmar que Salvat coneixia Carner i que el seguia. I fins i tot es podria arribar a demostrar que Salvat admirava Carner i que fins l’imitava en alguns dels seus poemes. En aquest sentit, caldria comprovar d’on surten les expressions salvatianes “m’apar” o “enc que”, per posar dos exemples. O bé, caldria comprovar si el poema «Encara el tram», de l’Irradiador, té alguna cosa a veure —i nosaltres creiem que sí— amb el poema de Carner «La bella dama del tramvia», d’ Auques i ventalls (1914). Probablement Salvat s’estimava literàriament Carner molt més del que podia admetre o era capaç de confessar.

Per acabar d’adobar-ho, en els mateixos «Fragments de lletres girades» Salvat afirma amb decisió: «jo encara no he dit mal d’aquesta poesia que s’anomena clàssica. I no en podria dir, quan jo mateix ne faig i m’hi encarrilo» (pàg. 86). Aquesta poesia que Salvat denomina “clàssica” és la poesia mesurada, ritmada i rimada a la manera tradicional. Com la de Carner. I és que a aquestes alçades —el 1921— Salvat sap que la seva poesia no té cap altra sortida que aquesta, que la de la poesia «clàssica». I com que és ben conscient que la seva poesia s’encarrila cap aquesta via s’adona que els Poemes en ondes hertzianes (1919) han estat la seva «gorra de cop» —la infantesa—, que l’ Irradiador del port i les gavines (1921) són els «pantalons llargs» —l’adolescència— i que «Ara, tiro per l’home, que diria la gent» (pàg. 86). És a dir, parla d’un procés que implica l’abandó progressiu de les formes rupturistes —que en Salvat no ho són gaire o gens— i un acostament també progressiu no direm al Noucentisme però sí a les formes clàssiques de la literatura. Per què doncs, el flirteig amb l’avantguarda? Almenys per dos motius provats: en primer lloc, pel mateix caràcter de Salvat: la lluita i la revolta encaixen bé en l’ideari dels primers ismes. I en segon lloc pel que ell mateix assegura a «Fragments de lletres girades»: «(...) l’avantguardisme ja és quelcom divertit: almenys dóna prestigi. (...) el prestigi que us dóna és el de l’home enterat de tota cosa nova a l’estranger» (pàg. 85). Això és així perquè «Encara que tingueu una cultura nada, com la mula de sínia o com La Ben Plantada, que és la millor cultura, aquesta us la veuran escassament» (pàg. 85). Aquestes paraules revelen una mescla d’esnobisme i de reconeixement de la tradició cultural pròpia.

La carta 154 de l’epistolari la dirigeix Salvat a Jaume Bofill i Mates, el qual és considerat més com a polític destacat que com a poeta reconegut. tanmateix, és ben significatiu el desig final que expressa Salvat en aquesta missiva: «L’Ainaud diu que us espereu, al bieni vinent, per a poder fer feina de la bona. No cal que us asseguri com me plaurà d’ésser-hi sota el comandament d’un capità com vós» (pàg. 196). Una tal confessió pot ser llegida com una adhesió inequívoca a la política cultural del Noucentisme.

A l’epistolari salvatià també trobem algunes cartes creuades amb Joaquim Sunyer i amb Xavier Nogués, dos representants visibles del Noucentisme plàstic i també dos amics íntims del poeta. També és significativa la relació amb Torres-Garcia, tot i que aquest es troba a l’encreuament del Noucentisme amb l’avantguarda.

La carta 135 de l’epistolari és la que potser resumeix millor la tensió entre ordre i anarquia, o entre la tradició noucentista i la d’avantguarda. En aquesta carta Salvat confessa, a propòsit de La rosa als llavis, que no pateix per la forma dels poemes del llibre sinó que dóna més importància a la «gran fe» que posa en les coses que escriu. Així, oposa l’ofici de poeta a la sinceritat. O la tècnica a la inspiració. Perquè la forma «té valor entre nosaltres» (en el moment en què escriu Salvat) però «Dintre de 50 anys només tindrà valor lo que hi hagi de molla i de carn viva en cada plana escrita» (pàg. 177). És innegable, però, que Salvat va aspirar a aquesta tècnica tot i que mai no la va dominar. Un dels exemples que destacaríem com a maridatge, en aquest cas perfecte, de «forma» i «carn viva» és el poema «Nadal», de L’irradiador del port i les gavines (vegeu Revista de Catalunya núm. 190, desembre de 2003, pàg. 123-137).


La poesia

Si anem als llibres de poesia, ens sorprendrà observar quines són les persones —amics tots ells— a qui el poeta dedica les composicions o els reculls sencers. Així, a Poemes en ondes hertzianes, la «Lletra d’Itàlia» és dirigida a Millàs-Raurell, «Bodegom» està dedicat a Xavier Nogués, «Passeig» a Joaquim Torres-Garcia, «Linòleum» a Xènius, «Interior» a J. Carbonell i Gener i «54045» a J.V. Foix. Més endavant parlarem de la relació entre Salvat i Foix. El segon llibre de Salvat, L’irradiador del port i les gavines, està dedicat tot ell, i ja és casualitat, a Joaquim Sunyer amb l’afegitó següent: «S’estimen a les roques els irradiadors amb les gavines boges». Ja dins el llibre, «Passional al metro (reflex nº. 1)» és dedicat a Joaquim Borralleras, «Esgarip» a Tomàs Garcés, amic íntim de Salvat amb qui es va forjar tot una mitologia portuària i aventurera a partir del referent de la Barceloneta (vegeu Revista de Catalunya núm. 194, abril de 2004, pàg. 99-113). D’aquest mateix llibre, «Inici epitalàmic-film» és dedicat a Joan Arús, «Pantalons llargs» a Josep Maria López-Picó, i un dels poemes més emblemàtics del llibre, «Tot l’enyor de demà», el dedica a Marià Manent. Hi ha altres dedicatòries però són per al nostre propòsit menys significatives. A Les conspiracions (1922) Salvat no fa dedicatòries de poemes però sí dedica tot el recull a Lluís Plandiura, un dels seus benefactors. A La gesta dels estels (1922) els dedicataris —llevat d’Enric Casanovas— no són a l’òrbita del Nou-cents literari, però hi trobem Cristòfor de Domènec, Pere Coromines, J. M. Ventalló, Jaume Llongueres, Alfons Maseras entre d’altres. Hi ha, però, dos noms destacables i són Joaquim Horta i Teresa Lostau de Nogués, la primera dona de Xavier Nogués. En darrer terme, Óssa menor (Fi dels poemes d’avantguarda) (1925) està dedicat tot ell a Xavier Nogués. I, dins el llibre, «Proverbi» el dedica a Joan LLimona —pintor que es troba entre el simbolisme i el naturalisme—, «Nocturn per a acordió» a Josep Aragay —de clara filiació noucentista— i «Ballet» a Josep Mompou, germà del músic i pintor que no acaba d’incorporar-se a les grans avantguardes de principis de segle. És arriscat extreure conclusions d’unes simples dedicatòries, però almenys creiem que es pot afirmar que Salvat va tenir molts amics més enllà de les afinitats estètiques o polítiques que hi pogués haver. I, en relació amb la citació de Maria Carme Ribé transcrita més amunt, es podria dir que les dedicatòries a homes propers al grup de La Revista es produeixen als primers llibres, quan justament Salvat intentava fer-se un nom entre els escriptors i aconseguir-ne el favor i el reconeixement. I, encara, Salvat no va voler fer de les seves amistats una escola o un grup. Amb la qual cosa tenim que Salvat no va adherir-se mai a cap escola però tampoc en va voler formar cap.

Pel que fa a la revista de Salvat Un Enemic del Poble. Fulla de Subversió Espiritual cal dir que hi col·laboren noucentistes conspicus: hi trobem Xènius, J. Torres-Garcia, J.M. López-Picó o J. Farran i Mayoral al costat d’Emili Eroles, Àngel Samblancat, Diego Ruiz, Alfons Maseras o Josep Maria de Sucre. D’altra banda, podríem relacionar els «Mots Propis» de Salvat, pensaments curts que estan plantejats moltes vegades com a construcció d’un discurs aforístic, amb les «Moralitats i Pretextos», de López-Picó. Salvat les elogia a la carta 36, de 7 de maig de 1920.

Sobre la poesia avantguardista salvatiana Foix —que no és un noucentista però, com a mínim, pertany al cercle de La Revista— va sentenciar el que no es pot dir d’una altra manera: Salvat no va entendre mai l’avantguarda com a fenomen estètic, artístic, cultural i filosòfic. No en va capir la intenció, ni l’abast ni les conseqüències. El 1925 Foix afirmava categòric en un text que ha estat profusament citat: «En rigor les tendències extremes no han influït pas gaire en la literatura catalana contemporània. És un error citar En Salvat-Papasseit. S’hi enganyà ell i ha enganyat els altres. Aquest malaurat poeta mai no fou un avantguardista ni en la interpretació directa ni en l’equívoca donada a aquesta activitat literària. Els seus cal·ligrames són infelicíssims. Crec que els nostres crítics faran una bella obra d’abandonar tota hipòtesi de filiació d’En Salvat-Papasseit a cap escola ni tendència extrema. No tan solament fracassà en el seu intent d’aportació de formes noves, sinó que demostrà no comprendre’n ni llur significació més elemental. Com a poeta sincer, com a postmaragallià, en el seu esforç heroic per adaptar-se a una expressió classicitzant, és on En Salvat-Papasseit donà a conèixer el seu talent personal. No em toca, però a mi, ni menys en aquestes notes, de referir-m’hi. Volia fer constar només que és menys modern que En Carner, que En López-Picó, que En Sagarra, per exemple (...)» (J.V. Foix, «Algunes consideracions sobre l’art d’avantguarda» (1925) dins Obres completes/4, pàg. 30). Algú podrà dir que Foix escriu des d’un cert ressentiment atès que la relació amb Salvat sembla que va tenir, no sabem fins a quin grau, arestes de tibantor. Així ho demostra la «Lletra d’Itàlia» del primer llibre de Salvat. En un text dedicat a Salvat i datat el març de 1919 Foix escriu: «Quan En Salvat m’ha vist que plegava el paraigua, ha rigut, sorneguer, i m’ha dit burgès. Sosté que el paraigua és el símbol del règim capitalista i de la banca internacional. És l’aixopluc, diu ell, dels qui es gaudeixen en la mullena d’altri: l’art i la literatura que la burgesia ha aconseguit de donar a la comunitat dels homes és una poesia i una pintura de paraigua, això és, d’aixopluc i en barnilles.» (J.V. Foix , Catalans de 1918 dins Obres completes/4, pàg. 71). No hi ha dubte que es tracta del paraigua que a Salvat li hauria agradat tenir quan, el 1915, quedava xop tot guardant fusta als molls, abans que un burgès com Eugeni d’Ors —el pare del Noucentisme, per cert— li proporcionés una feina menys exposada.

Cal, tanmateix, recordar que el 13 de novembre de 1949 va tenir lloc una sessió d’homenatge a Salvat a casa dels Iglésias, escriu López-Picó al sei dietari (pàg. 287). En aquesta sessió hi van prendre part entre d’altres Garcés i Teixidor i el mateix López-Picó; i J.V. Foix va donar a conèixer l’emotiva lletra de l’un món a l’altre a Joan Salvat-Papasseit.


Salvat i el noucentisme musical


En un altre ordre de coses, Eduard Toldrà, l’exemple més preclar de la generació noucentista musical, va posar en solfa diversos poemes de Salvat al costat de d’altres de Maragall, Carner, Garcés, Sagarra, Clementina Arderiu, Trinitat Catasús, etc. Fins i tot va compondre l’òpera El giravolt de maig a partir del llibret de Josep Carner. Els poemes musicats són: «Platxèria», que porta data de 1927, i el cicle «La rosa als llavis» (sèrie de sis cançons basades en poemes de Salvat del llibre homònim, i triats pels amics de Toldrà, que són considerats per Manuel Capdevila una de les millors obres que mai va escriure el mestre (pàg. 208). El cicle «La rosa als llavis» porta data de 1936 i va ser guanyador del premi Albèniz de 1935. La primera audició d’aquesta obra es va fer el 14 de novembre de 1947, d’acord amb el biògraf. «La rosa als llavis» ha estat gravada per Montserrat Caballé i, més recentment, per Assumpta Mateu, ambdues amb acompanyament de gran orquestra. Potser cal remarcar que a Toldrà no l’interessava musicar poemes desarticulats o mètricament imperfectes, atesa la seva concepció del lied. Tampoc poemes sense cap alè poètic. En els poemes de Salvat musicats troba, creiem, ambdues coses. És a dir, Toldrà no veu Salvat com un poeta avantguardista sinó com un poeta popularitzant, que manifesta amb gràcia ingènua el sentiment amorós, com a poeta que conrea poesia rimada i ritmada i que, a més, ho fa bé. I el situa al costat dels altres poetes que interessen Toldrà alguns dels quals es troben, com hem dit, en l’òrbita noucentista.


Un homenatge recent


La concepció de Salvat com a poeta popular ha arribat als nostres dies i d’aquesta manera recuperem aquella concepció primera de la seva obra. El diumenge dia 14 de novembre de 2004 va tenir lloc un homenatge als dos poetes populars de Catalunya i València: Salvat i Estellés respectivament. Singularment al primer. L’acte va consistir en una caminada cívica —una processó laica— que va anar des de la plaça Sant Miquel de la Barceloneta a la plaça Sant Just i Pastor, tot passant pel carrer Argenteria, 64, on va morir Salvat. A tots els indrets es van improvisar albaes valencianes, es van fer parlaments i es van llegir poemes d’ambdós escriptors. També hi va haver balls de gegants. De passada, també s’anunciava la publicació en edició facsímil de la revista Mar Vella, dirigida per Garcés i en la qual va col·laborar Salvat-Papasseit. Hom creia que alguns números de la revista havien desaparegut per sempre fins que els va trobar l’editor Marca. L’acte va aplegar un centenar de persones, si deixem a banda els badocs i passavolants, i va acabar amb un recital de poesia a càrrec de diversos poetes i un dinar de germanor. També hi van tenir lloc —d’acord amb el programa d’actes— les actuacions musicals de Miquel Gil i Mariona Sagarra. I a la sobretaula també hi va haver música i cançons a càrrec de Marcel Casellas i Jaume Arnella. L’acte era organitzat per l’Associació Constantí Llombart, de València, l’Associació Francesc Pujols, de Barcelona, i l’Associació Cultural d’Amics de Joan Valls i Jordà, d’Alcoi. Entre d’altres hi col·laboraven Òmnium Cultural i Acció Cultural del País Valencià.


Final

Fóra un error encasellar Salvat de manera exclusiva en una escola o tendència literària. Salvat va intentar adoptar les noves formes d’avantguarda que provenien d’Itàlia i de França sense gaire encert, com va remarcar Foix. Al costat d’això, però, va conrear des dels inicis una poesia amb la qual pretenia assolir el domini de la tècnica i l’ofici de poeta i els resultats van ser desiguals. També va intentar incorporar-se —ara sí, amb èxit— al moviment neopopularista que es consolidà el 1922 amb Vint cançons tot i que podem rastrejar-ne les traces alguns anys abans. Tota la documentació que hem aportat —principalment l’epistolari, però també els articles esparsos, Un enemic del poble i la mateixa obra poètica— demostren que Salvat va tenir un gran ventall d’amics de totes les tendències ideològiques i estètiques, molts d’ells de l’òrbita noucentista, i demostren també que va intentar accedir al nucli de La Revista a través de López-Picó i Carles Riba. També donem per provat que la consideració del Noucentisme per part de Salvat no és tan dolenta com això i que accepta sense reticències els poetes consagrats del moviment. També s’ha de dir que aquesta acceptació del moviment no es troba exempta de contradiccions fins al final. Perquè, si bé la tendència cap a la poesia que anomena «clàssica» existeix i és reconeguda pel mateix Salvat, també és cert que no va acabar de resoldre la tensió entre revolta i ordre, entre avantguarda i tradició.

J.M. ÁLVAREZ, PINTOR

Fa uns 6 anys vam anar a cantar amb la Carlota a la inauguració d'una exposició d'art. Era al centre "La Marineta", de Mollet del Vallès. Com que els organitzadors no tenien diners per pagar-nos el petit concert, van decidir de regalar-nos l'obra d'art que ens agradés més de les exposades. La Carlota va triar una pesant escultura de ferro i jo em vaig inclinar per un quadre abstracte que ja havia vist en entrar. No era gaire gran però tenia una combinació fascinant de colors, blaus verds i crus, i textures. Era pintura matèrica i marítima, podríem dir. L'autor construïa la seva obra amb sorra i pintura però amb uns relleus que proporcionaven un aspecte de cosa sòlida, de magma creatiu de volums, formes i colors. I evocaven una natura pròxima a la mar i a la costa.

Més recentment, Álvarez ha fet obres que exploren les possibilitats de les noves tecnologies però sense abandonar aquella idea inicial d'abstracció combinatòria. Serveixi aquesta nota com un homenatge a la seva obra i com a vindicació de l'artista autèntic que malda per fer-se escoltar i valorar.

DE LA MÚSICA A L'ART

Hi ha una mena d'intèrprets que emeten sons o, com a molt, notes; n'hi ha uns altres, la majoria, que fan música; però ben pocs poden arribar a l'estadi superior de la creació artística.

LANTANA

Tothom sap que a televisió fan poques pel·lícules bones. Aquest és un dels motius pels quals els restaurants són plens de gom a gom. Ahir, per sorpresa nostra, en van fer una que és del tot recomanable. I a més a la van fer a TV3. Es diu “Lantana”, de Ray Lawrence, i és de 2001. És una mena d’estudi sobre la infelicitat humana i sobre la doble condició de les persones: la més radiant i la més fosca, la que mostrem i volem mostrar, i la que amaguem i volem amagar. Tothom s’hi sentirà reflectit en alguna de les situacions o en algun dels personatges. I, sobretot, la pel·lícula és un al·legat a favor de la comunicació i de l’amor. Perquè, en el fons, és l’únic que ens queda, sembla dir al final. La construcció també és original, i efectiva narrativament: un seguit de personatges masculins i femenins, coneguts o no, van creuant llurs vides fins al punt que es crea un petit univers d’interaccions que vol ser una sinècdoque de la humanitat. El film té moments de pessimisme i desolació extrems i per això és més d’agrair el final conciliador i amable, a favor d’uns valors mal que no siguin del tot coherents. O sincers.

EL FENOMEN YOUTUBE

A Internet hi ha hagut des dels seus inicis pàgines per penjar-hi vídeos. Però la irrupció de Youtube en aquest sector de serveis ha esdevingut un fenomen social global. I quan dic global vull dir a escala planetària. En poc més d’un any s’ha convertit en la pàgina més popular de vídeos a Internet i en l’aparador mundial de la imatge i també del so. Ja ara a Youtube es pot trobar de tot oportunament organitzat en categories i amb un buscador de la marca Google. Però, no ens enganyem, al darrera del fenomen Youtube hi ha un objectiu molt més important: Youtube és l’embrió d’una televisió global a la carta que creix en progressió geomètrica i que en pocs anys pot posar fi a la televisió convencional tal com nosaltres l’hem coneguda. La dictadura dels programadors, les cotilles dels canals, els problemes de recepció, les postures partidistes tenen els dies comptats. Anem cap a una TV personal on les preferències individuals podran ser ateses al moment, on no hi haurà horaris engavanyadors, on s’acumularan i memoritzaran programes, pel·lícules, esports, reportatges. On —per dir-ho com Carner— hi haurà de tot per a tothom. Ja no caldrà ser a les 9 a casa per veure les notícies ni caldrà gravar el programa favorit que fan a hores intempestives. En qualsevol moment es podrà veure tot. Alguns canals de TV deixaran d’emetre i només penjaran els seus productes a Internet. Si Internet ha esdevingut l’univers de llibertat i de coneixement més gran de la humanitat, Youtube serà un univers dins l’univers. No en dubto gens. Les televisions comencen a disputar-se un lloc dins aquest espai gegantí. Deu ser per algun motiu.

De moment ens hem d’acontentar amb no poques funcions. A mi m’ha servit per recuperar cançons antigues, interpretacions memorables, petits programes d’entreteniment, notícies, curiositats, imatges esfereïdores per les dosis altes de realitat. També pot servir per recuperar persones i per compartir amb tot el món o simplement amb la família els vídeos domèstics més intranscendents.

JOSHUA BELL AMB THE ACADEMY OF SAINT MARTIN IN THE FIELDS, AL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA (26-IV-07)

Els que hem tingut la sort d’assistir al concert de l’Acadèmia aquesta nit al Palau hem escoltat un conjunt de músics excepcional que fan honor, ara sí, al que pretén ser la temporada de Palau 100: orquestra de gran i merescut renom, especialitzada i rigorosa, que interpreta els clàssics. En aquest cas era Beethoven el triat: el concert estava totalment dedicat a ell. A més, i potser per a molts era l’al·licient de l’espectacle, tocava un dels violinistes més prestigiosos de l’actualitat amb un Stradivarius que està valorat en 3 milions de dòlars! Joshua Bell és una mena de músic mediàtic que combina un talent més que demostrat amb una projecció d’star media a tot el món. Fins i tot disposa d’una pàgina electrònica pròpia. Una mena de Pavarotti o de Domingo, però del ram de la corda, cosa que és molt més inusual. Perquè si l’òpera ja és per a una immensa minoria, del violí, millor ni parlar-ne.

Bell és un violinista excepcional, extraordinari, en el sentit literal dels mots. Té una tècnica prodigiosa que domina amb absoluta facilitat i naturalitat. Però, el que és més important, aquest violinista de Bloomington és un autèntic músic, un veritable artista: el seu fraseig és delicat però molt segur, el so que treu de l’instrument és terriblement expressiu, els seus pianos són memorables i la seva energia i els seus temps són de gran classe. M’agradaria escoltar-lo interpretant el Sonetí de la Rosada, de Toldrà . El que ahir va interpretar era de gran dificultat fins i tot per a un virtuós com ell. I se’n va sortir amb una gran facilitat que només és aparent, és clar. Bell es va prestar a l’experiment del Washington Post per tal de comprovar si l’art es pot apreciar fora del seu context. I, crec que amb la idea preconcebuda de demostrar que no, va portar Joshua Bell ― i el seu Stradivarius!­― al metro de la ciutat. Bell va interpretar fragments de peces conegudes i crec que d’una dificultat apropiada a les seves facultats. Doncs bé, de les 40 persones enquestades només 1 va ser capaç de valorar la seva tècnica prodigiosa i el seu fraseig “poètic” com en diuen. I bé, què demostra l’experiment: que si no és a la sala d’audicions no es pot valorar la vàlua d’un músic? És clar que no. El que demostra és que no hi ha gaire gent preparada o educada per valorar justament la interpretació d’una peça musical. I podria arribar a demostrar que no hi ha gaire gent interessada en la música clàssica. És cert que molta gent que assisteix a un concert no sap emetre un judici propi, raonat i ponderat. Però també és cert el contrari. En fi, que l’art s’obre camí a pesar de la ignorància i dels experiments.

“EL VENTALL DE LADY WINDERMERE”, D’OSCAR WILDE, AL TNC (21-IV-07)

El TNC hauria de ser una marca de qualitat on s’haurien de representar principalment els clàssics catalans, però també els clàssics d’altres literatures. Inclosa la castellana. Ja ho havia dit en alguna altra ocasió. L’elecció d’aquesta obra de Wilde és un encert indiscutible que ajuda a consolidar el TNC com a únic teatre de referència a Catalunya; un teatre on tot i tothom han de tenir lloc i on els criteris que han de presidir el seu funcionament són la qualitat i el rigor. Crec sincerament que amb aquesta obra s’han aconseguit els dos.

No puc negar que he anat a veure-la amb una certa recança, que sol ser la del desconeixement i la de la sospita, però avui he de reconèixer que m’he equivocat. Però només en part. L’obra de Wilde supera les expectatives del públic que no coneix l’irlandès i fins i tot supera la intenció amb què probablement va programar-se. Llegim a la pàgina electrònica del TNC: “En aquesta deliciosa reflexió sobre la mediocritat conservadora de la societat victoriana, hi trobem el famós pensament paradoxal que ha fet de Wilde un dels autors més reconeguts del segle XIX”. La segona part de l’afirmació és certa i incontrovertible. Però la primera ho és només parcialment. Perquè si bé és veritat que Wilde carrega contra la doble moral de la societat en què li va tocar viure, també és cert que, al final, la seva reflexió no és tan sols sobre una classe social determinada —econòmica o cultural— sinó sobre la condició humana i, per tant, és tan vàlida per a l’aristocràcia o la burgesia d’antany com per al pensament únic socialista d’avui o per al que pugui venir en el futur, si és que ve res. L’intent d’usar l’obra per manipular i per transformar les consciències individuals aquí fracassa d’una manera estrepitosa. I, en canvi, l’obra i el seu autor en surten victoriosos.

Jo crec que el missatge final de l’obra és que tota persona pot forjar un acte de bondat per més ignominiosa i vergonyant que hagi estat la seva vida anterior. En aquest sentit, Wilde es dreça d’una manera decidida contra la preconcepció. Tot això té, en Wilde, unes bases biogràfiques que cal no oblidar (homosexual proscrit, jutjat i empresonat). Perquè la biografia, mal que pesi a algú, també forma part de l’obra de creació. La peça, però, té altres temes igualment importants. Wilde es mostra en contra —això sí, amb elegància i educació— d’allò políticament correcte, de la hipocresia personal i social, del seguidisme i de l’adotzenament i a favor de la llibertat personal i de l’originalitat. No en va és un romàntic. Critica la xafarderia i usa tota la seva delicada sàtira per posar al descobert les debilitats masculines i femenines. Que ja és un què en els temps actuals! Josep Maria Mestres, que és el director de l’obra, ha dit en una entrevista que l’obra és perfectament aplicable a la nostra societat. Evidentment! Perquè Wilde ens parla de les persones més que no pas de l’aristocràcia victoriana o de les classes socials en general.

Wilde, i potser tots els britànics, tenen una tendència irrefrenable a la moralització i a la pedagogia. Llegiu, si no, Shakespeare. En Wilde com en aquell altre, aquest decantament es tradueix en un ús continuat de frases enginyoses que en moltes ocasions es transformen en aforismes de validesa universal. I fins i tot en adagis que el poble podria arribar a fer seus. El tercer acte de l’obra, potser el millor, és un compendi d’aquests aurea dicta que han fet famosos Wilde a tot el món. No és d’aquesta obra, però a mi me’n va quedar gravat un: a propòsit de la humanitat, afirma Wilde, amb raó, que sempre ha trobat el seu camí perquè mai no ha sabut cap a on es dirigia. Com aquests, els que vulgueu. I Cecile és potser, en aquesta direcció, el personatge més remarcable.

Wilde, no i ha dubte, és un home intel·ligent i la seva obra traspua la seva perspicàcia i les seves dots d’anàlisi a través de la ironia i l’humor. Humor intel·ligent que no sempre el públic aconsegueix captar. No és agre sinó fi i amable. És transgressor però respecta l’statu quo. Vindica el jo però respecta els altres. Wilde és un liberal de la literatura i això m’agrada.

Acabo de llegir a La Vanguardia que el seu crític teatral posa peròs a la direcció de l’obra. Doncs jo no en poso cap. Mestres ha fet una bona feina i l’ha fet discretament, cosa que fa que el resultat sigui millor encara. Els decorats, el vestuari —de la germana de Pawlowsky— i l’atrezzo en general són excel·lents, cuidats a la manera del TNC. Per cert, ben diferent d’allò que passa al Liceu. I hem de tenir en compte que la producció del ventall és del mateix Teatre Nacional. La música clàssica triada ens perfuma amb una ambientació d’època convincent. Els moviments —els de la festa inclosa— es poden canviar i potser millorar però són del tot adequats. Potser en algun moment es vol transmetre la clau de la comèdia d’una manera massa evident però no és res que impedeixi de fer una lectura apropiada de l’obra.

Si la comèdia és de primera categoria i la direcció és bona, hi ha una altra cosa que s’ha de posar en relleu: l’elenc d’actors i actrius que intervenen en l’obra. Anar al TNC és ja una garantia de bona interpretació; sovint més que no pas de bon programa. Els qui intervenien avui ho han fet d’allò més bé. A més, la tria de papers és molt acurada i del tot encertada. Destacaria la dolcesa i l’aplom doblat d’inseguretat de Sílvia Bel, l’extraversió escèptica del Lord Darlington, que fa Abel Folk, el Cecile humorístic del nòvio de la Bordorideta (Carles Martínez) i el paper magistral de Carme Elies com a Lady Erlynne. Fóra injust preterir una traducció remarcable de Joan Sellent, que potser té alguna adaptació massa lliure, però que funciona com una maquinària de rellotgeria. Anglesa, és clar.

I quin és el gènere de l’obra? Es diu que és una comèdia, però l’etiqueta no fa honor al que realment és. En podríem dir alta comèdia, comèdia burgesa o mil coses més. En qualsevol cas és més que una comèdia per passar el temps. És una obra que pretén entretenir, i ho fa (passa sense cap tipus d’esforç), i pretén fer pensar a l’espectador. O pretén transmetre un ensenyament. O moralitzar, que és tot el mateix. No és una catarsi grega però l’efecte que es persegueix mutatis mutandis i més modestament és el mateix. Per cert, el ventall com a motiu literari i com a element narratiu m’ha recordat El braçalet, d’Alfred Sutro, salvant les distàncies que calgui salvar. En la nostra actualitat, el dramaturg que més es troba en la línia del teatre intel·ligent britànic és Jordi Galceran. N’estic convençut.

Hi ha poques vegades que un espectacle et deixi completament satisfet. Aquesta n’és una. I de les millors. El conjunt és memorable. No hi ha dubte que es recordarà com un dels grans èxits del Nacional. I no voldria acabar la ressenya sense la paraula de Wilde que pot semblar paradoxal però amaga, en el fons veritats com a punys. Si l’experiència és la manera com anomenem els nostres errors, a la vida hi ha només dues tragèdies: una és aconseguir allò que volem i l’altra no aconseguir-ho; aquesta darrera no és la pitjor.

"DIE FLIEGENDE HOLLÄNDER" AL LICEU (13-IV-07)

L’holandès errant és una d’aquelles òperes rodones, en les quals no falta ni sobra res. Dins el món wagnerià se l’ha menystingut perquè se l’acusa d’italianitzant però, fora d’alguns números concrets, ja es pot trobar plenament el llenguatge operístic del mestre. Inclosa la unitat narrativa i musical. No se’ns ha fet gens llarga la representació en dues hores i vint minuts, tota seguida. Destaca el paper del cor, i concretament de le veus masculines del cor. En aquesta obra s’hi poden lluir i a fe que ho han fet. Ha estat un bon encert escènic fer-los cantar arran del fossat en moltes ocasions perquè les veus i els divisis de les intervencions han quedat realçats.

Des del punt de vista de la construcció es tracta d’una obra que dramàticament funciona perquè té un dinamisme intern que sempre la fa avançar. A diferència, per exemple, del Wagner de la Tetralogia, en què les intervencions monologals dels personatges fan aturar en moltes ocasions l’acció de l’obra. Ara bé, ja s’aprecia incipientment la tendència de Wagner a fer parlar massa els seus personatges. Des del punt de vista de l’argument i del tema no hi ha dubte que ens trobem en una obra plenament romàntica. En el benentès que l’assoliment del clímax del romanticisme en Wagner es pot situar en una nota concreta de la represa orquestral del cor nupcial del Lohengrin. Amb el Josep sempre ho hem comentat en broma però realment és una bona metàfora per entendre l’efusivitat del romaniticisme wagnerià. L’obra tracta de diversos temes que lliguen amb determinades preocupacions literàries i filosòfiques del segle XIX. Una d’aquestes és la redempció. No sé si és el tema principal però no hi ha dubte que el tema hi és. Senta redimeix l’holandès i ho ha amb la fidelitat. Algú podria dir que aquest justament és el tema pricipal. Una fidelitat femenina que, amb ulls actuals, és malaltissa o patològica. Depressiva. Perquè acaba en desesperació i suïcidi. Wagner ho deuria veure com a lliurament total i extrem però és un suïcidi amb totes le de la llei. Hi ha altres temes abstractes, molt cars al mestre, com per exemple la condemnació. L’holandès és condemnat a vagarejar pels mars per parlar massa. S’observa també una voluntat de Wagner no sé si de distanciar-se però sí, si més no, de contraposar el món cristià i el món fantasmagòric de l’holandès. En un determinat moment l’holandès diu que ell és el més terrible malson de tot cristià. També s’observa subjacent la idea de destí. Perquè tant Senta com l’holandès semblen condemnats a trobar-se en la història. I és que en Wagner, a partir de la llegenda s’arriba, ara sí, al concepte. És curiós remarcar que els amors wagnerians sempre són desgraciats. I incomplets, mai del tot consumats. Aquí els que es queden amb les ganes són l’holandès i Senta. Des de l’òptica romàntica probablement es dirà que el seu amor es consuma en una altra dimensió que no és la del món real. El final original de l’obra sembla confirmar-ho.

Ja hem comentat el paper excel·lent del cor. Vocalment i escènicament. Eric Halfvarson té una veu excepcional en qualitat tímbrica, en potència, en fraseig i en projecció. Ho té tot. És un baix molt adeuqat pe5r cantar el paper però no li són negats, com recordava l’enciclopèdia vivent que és el Vicent, altres repertoris com l’italià o el rus. L’holandès ha estat Alan Titus, de veu fosca però poc rodona i escassa en la projecció. Al final, algú l’ha xiulat exageradament. Ha complert i bé amb el seu paper però hom espera alguna cosa més del paper que dóna nom a l’òpera. La Senta de Susan Anthony ha començat vacill·lant i reservona i ha anat a més en el decurs de la representació. També ens ha agradat molt l’Erik de Kurt Streit, amb bona veu, convicció en el paper però una mica just en alguns aguts. El timoner era una veu deliciosament lírica i prima. Potser massa i tot per a una òpera com L’holandès, en què un espera veus robustes i decidides. Era una veu gairebé d’oratori. Ha estat una altra forma d’encarar el personatge que probablement sigui la més encertada.

I anem a la l’escena. El director, el dels peus a sobre dels seients de platea del Liceu, trasllada l’acció al segle XX i la situa en una fàbrica de conserves de Noruega. La idea no em desagrada perquè ens acosta a un món menys abstracte i més proper. L’argument que ha donat Rigola per canviar el temps ha estat que volia comprovar si Wagner aguantava l’actualització. I bé, el que millor demostra que Wagner és actual és el fet que es representa al Liceu i a molts altres teatres arreu del món. Rigola ha incorporat detalls una mica infantils i altres de fi humor. Sembla innecessari indicar, a tota lletra, quan comença l’obertura o l’acte I i és a tocar del ridícul el fet que, a babord del xaixell de l’holandès, estigui inscrita amb grans lletres la llegenda “Die fliegende Holländer”. El gos que en un moment de l’òpera passa corrents d’un cantó a l’altre de l’escenari m’ha fet riure molt. No ho he pogut evitar. A parer de l’Elisabet trencava l’ambientació dramàtica. També ha estat curiós i humorístic el ball country que s’improvisa a la conservera al tercer acte o la màquina de Coca-cola que apareix omnipresent a l’escenari principal. El millor de tot, les imatges del mar projectades al fons de l’escenari. Una mar que és més aviat mediterrani, per l’onatge suau i per la claror, i no sembla correspondre’s amb les aigües del turbulent mar del Nord.

L’orquestra i Sebastian Weigle al capdavant han estat força bé. Algun esgarip en les trompes, la història de sempre, però res que desllueixi la bona feina amb què ens estan acostumant els membres de l’orquestra. Weigle ha estat convidat pel teatre de Bayreuth a dirigir no sé quina obra. Crec que Tannhauser. Probablement s’ho mereix. Però el director francès que teníem abans, Bertrand de Willy, que ens va fer i dirigir la Tetralogia sencera, també s’ho hauria merescut. Potser el conviden perquè, a part de ser bon director, és alemany?

ÀLEX RIGOLA: POC HOLANDÈS I MOLT ERRANT

El director artístic del Liceu, Joan Matabosch. ha encarregat al director teatral Àlex Rigola la direcció èscènica de l’òpera “L’holandès errant”, de Richard Wagner. El primer que ha fet aquest “senyor” és concedir entrevistes a diaris per deixar ben clar que a ell li agrada molt Wagner però tamisat per una visió proletària de la vida. En qualsevol cas per l’antiburgesisme. Una de les proves que al·lega visualment és el seu vestuari negre. Fins i tot les muntures de les ulleres són negres. No sé si també els vidres. Una altra prova és que s’ha fet fotografies eixarrancat a les butaques de platea del Liceu. Com volent dir: “Aquí estic jo per aixafar totes les convencions burgeses de l’òpera i per sollar el temple sagrat de l’art líric amb els meus peus pudents”. No sé si ha estat una iniciativa pròpia o del diari esquerrà de torn però ja comencem malament. El primer que els aficionats i, sobretot, els abonats tenim dret a demanar-li a un director d’escena --o a un director musical convidat-- és respecte. No m’imagino jo un director estranger fent-se fotos en la mateixa actitud de Rigola. Ah, però es tracta de provocar perquè juguem a casa! Bé, doncs, que s’atingui a les conseqüències. Si ell no té respecte pel teatre que tampoc ens demani als altres que tinguem respecte per la seva diguem-ne “visió” de l’òpera en qüestió. Diu que si hi ha polèmica és que l’òpera està viva. Efectivament, potser massa viva per a ell i el seu teatre que es troba des de fa anys, per cert, en un atzucac creatiu i de públic. En el fons, que els directors teatrals es dediquin al muntatge de produccions operístiques té això: una enveja rabiosa del gènere líric. No ho poden dissimular. Mentre el Lliure es mor de fàstic setmana rere setmana, promocionat i subvencionat a tot drap per les administracions, el Liceu, amb tots els seus defectes i mancances (que en té i molts), omple diversos torns, aconsegueix la incorporació de nou públic i és viu. Sobretot és viu. Rigola no se n'amaga, de ser un nouvingut, però a més demostra que és un ignorant. Va quedar-se admirat que els cantants se sabessin tan bé la dramatúrgia de l’òpera i això, diu, li va facilitar molt les coses. No sé què s’esperava de professionals del cant i del gènere. En una cosa té raó, però: en l’òpera, l’important és la música i el cant i la resta és accessòria. És clar que unes vegades més que d’altres.

"OBRA COMPLETA", DE SALVAT-PAPASSEIT

Acaba de sortir de la premsa l'obra completa de Salvat-Papasseit publicada per la Galàxia Gutenberg i Cercle de lectors. No cal dir que és un magnífica idea reeditar Salvat. El volum comprèn els llibres de poesia, la prosa —en català i en espanyol— i l’epistolari. Era també una magnífica ocasió per, tal com es diu ara, revisitar el poeta i actualitzar-ne la visió que en tenim. Per enderrocar la llegenda i posar en relleu la literatura. Dic «era» perquè el resultat no és aquest. Els llibres sovint no són casuals i aquest entra dins la norma. El propòsit del llibre sembla el de perpetuar una determinada imatge de l’escriptor: llibertari, revoltat, anarquista, avantguardista a ultrança, creador de manifestos, antireligiós. Però del Salvat popular, filonoucentista, religiós, res de res. De fet, la inclusió de la prosa en espanyol al volum demostra allò que estem afirmant i contribueix, i molt, a confondre literatura catalana i escriptura a Catalunya. Dos conceptes que, per als que ens volen destruir com a poble, són intercanviables. Tenint en compte que l’obra es presenta en un segell de literatura catalana, el criteri de selecció és inquietant. I encara és més preocupant perquè el llibre surt poc abans de la celebració de la fira de Frankfurt, que es dedicarà a la literatura catalana. El pròleg era l’ocasió d’or per fer una relectura personal en profunditat de l’obra de Salvat , però l’editora no tan sols no la fa sinó que es limita a repetir tots els tòpics que s’han anat confegint dels seixantes cap aquí. No és un pròleg original i personal sinó d’al·luvió. De fet, sembla un llibre fet per encàrrec. Un llibre en el qual l’editora es converteix en mandatària d’una operació concebuda en altes instàncies. El mateix es pot dir de la bibliografia, que no és exhaustiva i que és, diguem-ho així, massa selectiva. Per sort, del que pensen els altres que no formen part del gremi, del sindicat o de la secta, sempre en queden les traces. I aquestes no es poden esborrar.

CONCERT A VERGES DE LLUÍS LLACH. PUNT I FINAL.

Mai no m’ha agradat Lluís LLach com a músic, potser perquè la meva formació és més clàssica o potser perquè en el seu moment no el vaig saber conèixer. Hi ha en LLach una mena de posat altiu que no comparteixo. I el seu Rèquiem de Fauré no passarà certament a la història. Reconec, tanmateix, que a Catalunya, i fins i tot en d’altres països, ha esdevingut un fenomen popular de masses. Algunes de les seves cançons són taral·lejades pel carrer i formen part del pòsit cultural de tota una generació. Jo mateix he cantat «Que tinguem sort» en un casament. Llach ha tingut la coherència de cantar sempre en català i de sostenir la torxa nacionalista resistent que va començar a cremar durant el franquisme. Llach, ara ja independentment de la seva música, ha estat i és un autèntic símbol. I no sé si els símbols col·lectius d’una comunitat tenen dret a dimitir o a jubilar-se. En qualsevol cas el concert de Verges d’ahir a la nit (dissabte, 23 de març de 2007) em fa olor de final d’etapa i per això la gent té dret a viure’l com un moment clau per al món cultural i no sé si per a Catalunya sencera. A partir d’ara ens queda el dubte de si anirem a millor o a pitjor. No ho podem contestar ara. Però algú ho haurà de fer en el futur.

UNA NOVA IDEA DE LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ I DE PREMSA

Recordeu el senyor Prenafeta, que va ser criticat amargament per interferir en l’exercici de la llibertat de premsa de TV3 i Catalunya Ràdio? Ara resulta que els socialistes fan el mateix! Ves per on! I a sobre ho fan amb grolleria i mala educació. Amb llistes negres. És un nou concepte de la llibertat de premsa. I de la d’expressió! Es tracta de queixar-te —amb renecs i insults— al redactor en cap d’un mitjà —el que sigui, que pel cas és el mateix— per tal d’acollonir-lo i amb la finalitat que no publiqui segons què o que no opini segons com. A més, per acabar d’adobar-ho, se li diu —a crits, això sí— que no pararàs fins a fotre’l. Bé, dit d’una altra manera més llorda. I en castellà, que sona més de la terra i més estratègic, per a segons qui. No hi ha dubte que té el seu efecte perquè ni El Periódico, ni El País —diaris independents del matí— ni el programa del mateix Josep Cuní han fet referència a aquest episodi de coacció i d’amenaces. De llibertat, vaja.

LA SAGRADA FAMÍLIA EN PERILL

Entre Jordi Bonet, arquitecte en cap de les obres de la Sagrada Família, i els polítics de la Generalitat, del Ministeri o fins i tot els tècnics de Renfe o Adif, em crec, sense cap mena de dubte, el primer. Jordi Bonet sortia ahir a l’informatiu de la nit per denunciar la temeritat que és construir un túnel de 10 metres de diàmetre a 75 cm dels fonaments del temple. A més, i de manera prèvia, s’ha de construir una pantalla de formigó armat que, per si sola, ja posa en perill, l’estabilitat de l’obra de Gaudí i no augura un futur gaire tranqui·litzador. Hi ha veus molt autoritzades de moltes universitats politècniques del món que es posen les mans al cap en veure el projecte. La UNESCO també s’ha manifestat en contra. Aquí, n’estic gairebé segur, tiraran pel dret. Ni que sigui per una qüestió d’orgull. No voldran considerar un altre traçat. Cal anar de pressa perquè l’alta velocitat ja arriba amb retard. Tenint en compte que és de tercer món portar 30 anys de democràcia i haver estat incapaços de fer una línia d’amplada europea per a mercaderies és ridícul i cínic voler ara anar de pressa. A mi, particularment, se me’n fot l’alta velocitat espanyola, els polítics que volen fardar d’haver-la portat a terme i la seva estupidesa crònica. Però la Sagrada Família no.

La Sagrada Família és, evidentment, un temple religiós, expiatori, construït amb les aportacions voluntàries de particulars. Però, a hores d’ara, és un símbol: el de la pau. Ho deia encertadament Bonet. És també el símbol per excel·lència de Barcelona. No vull pensar què pot passar si el temple es posa en perill o se’n va a terra. És clar que, a la vista de com treballen els tècnics i alguns polítics a casa nostra, no tans sols a la Sagrada Família estan molt preocupats. Els veïns de tot el carrer per on ha de discórrer el túnel també. Jo també ho estaria.

El risc zero no existeix mai en cap activitat humana i menys en la construcció. Qui ens vulgui fer creure el contrari és que es pensa que som idiotes. En aquest cas, a més, hi ha el risc de la inèpcia, com es va demostrar al Carmel sobretot, però també al Prat o a Saragossa. Tot en la mateixa obra de l’alta velocitat. No hi ha cap necessitat de sotmetre a un risc innecessari una obra que és patrimoni de la humanitat i que té solucions arquitectòniques singulars que mai s’han usat a la història de la humanitat. Si l’alta velocitat i l’amplada europea, que és necessària com el pa, no pot passar pel centre que se l’emportin allà on calgui. Deia Bonet que la Sagrada Família està pensada perquè duri 1000 anys, per ser una obra duradora. Però potser a aquest pas no arribarem mai a veure-la acabada. En el millor dels casos.

UNA MENA D'ENDEVINALLA

Què cal fer perquè una revista solvent des del punt de vista acadèmic (o científic) es converteixi en un producte marginal i prescindible?

LA LITERATURA CATALANA A SECUNDÀRIA

És ben interessant que des de les càtedres universitàries mostrin interès per l’ensenyament secundari. A propòsit d’un “informe” d’uns professors de literatura catalana s’ha aixecat aquests dies un cert rebombori mediàtic –no gaire, el just per quedar bé. Es debat sobre la situació de la literatura als instituts i col·legis. La tesi és que la literatuara catalana té, a la pràctica, molt poca presència al currículum de secundària. Ara bé, de la mateixa manera que els alumnes no saben qui és Josep Pla tampoc no coneixen Camilo José Cela. Aquest fenomen, que es pretén presentar com exclusiu de la literatura catalana, afecta també les altres literatures. Es diu que els professors prioritzen allò que és més important, és a dir, la llengua. I és cert. I això és així per diverses causes. Entre elles la mala competència lingüística general dels alumnes. Però també perquè els mateixos que fan l’informe i que són —almenys un— responsables de preparar els exàmens de selectivitat són els primers a dir als professors d’institut que no faran cap pregunta d’història de literatura. N’hi ha una altra que queda menys amagada i és la mala competència literària dels professors en qüestió. En un mot, és més fàcil ensenyar llengua que literatura. Porta menys temps a preparar materials. I té l’aparença de més utilitat. Aquests professors que només han après a les facultats un reguitzell de dades i dates, són incapaços ara d’entendre un poema o d’explicar la tesi d’una novel·la. De la qual cosa es pot desprendre que ensenyar literatura amb un mínim de passió i vocació no és sinònim d’erudició i no vol dir, exclusivament, ensenyar història de la literatura.

I, és clar, si els alumnes no s’interessen per la literatura, això vol dir que no els passarà pel cap matricular-se a cap facultat de Filologia Catalana i, en conseqüència, aquestes veuran o, millor dit, estan veient ja com any rere dismunueixen les matrícules. És a dir, hi ha por entre el professorat universitari de perdre el lloc de treball. O de veure’l reconvertit. Per això, darrera la legítima i necessària defensa de la literatura a secundària —de la catalana i de les altres— es pot detectar també un interès gremial i corporatiu.

Si una empresa, de cop i volta, comencés a perdre clients i a generar pèrdues, l’última cosa que faria és lamentar-se d’aquesta situació i enyorar altres temps millors. Analitzaria objectivament i de manera exhaustiva el problema i tractaria de corregir la situació. Intentarien d’adaptar-se a una nova situació. No veig que això estigui passant en el terreny de la literatura. Per començar, l’anàlisi de la situació no és completa i, com hem dit, peca de certes mancances interessades. A mi em sembla que el fenomen de la pèrdua d’interès per la literatura té un calat molt més important que els que ens volen fer creure. Ens ho hem de plantejar com un canvi de paradigma i ens hem de plantejar adaptar-nos a aquesta nova situació. I certament, promoure tallers de teatre o de lectura o promoure biblioteques escolars “amb professionals competents” no sembla el camí més adequat. Imposar el que a Anglaterra ja es practica i que s’anomena “silent hour” —hora setmanal dedicada a la lectura personal silenciosa— pot ser un dels camins. Donar a conèixer els mitjans que donen relleu a la literatura és com dir no donar a conèixer res. No hi ha cap televisió que esmerci esforços visibles ni en literatura, ni en música ni en cultura en general. I si ho fan i encara amb limitacions horàries i temàtiques són absolutament minoritàries, com el 33 i la 2. Perquè la cultura és minoritària i ho serà cada vegada més. Sembla una paradoxa però és així: a l’època d’internet cada cop hi ha més coneixement i menys saber.

L’ensenyament de la literatura no pot deixar de banda les noves tecnologies. Cal promoure la creació de materials d’aprenentatge individuals, interactius, autocorregibles. I atractius. Això no hi és. Cal connectar l’alta cultura amb la cultura més propera a la gent adolescent. Cal una altra manera d’ensenyar la literatura. I això no s’ha fet i ni tan sols es planteja.

"MEMÒRIES D’UN ESPECTADOR", DE CARLES SENTÍS

Sentís és un d’aquells personatges que entranyen polèmica perquè des de determinats sectors de l’esquerra se’l considera un home com a mínim ambigu pel que fa al seu paper durant els anys decisius: els de la guerra i els previs. No les he llegides del tot però amb tres capítols clau n’he tingut prou per treure’n diverses conclusions. Es tracta d’un llibre ponderat que no exclou, però, la visió personal d’una etapa turbulenta i fosca de la nostra història encara ara recent. Sentís repassa el 6 d’octubre o la rebel·lió de l’exèrcit del 18 de juliol. Passa per l’exili i defensa la figura de Cambó, el qual, des de determinats ulls actuals, és considerat un traïdor. Sense passió ni animadversió desmitifica el president Companys, la seva inseguretat, la conversió sobtada al catalanisme i la connivència amb els anarquistes que van prendre part en la revolució irracional subsegüent al 18 de juliol. Es mostra sorprès pel fet que la coherència de Batet en la defensa de la legalitat vigent el portés a la mort a mans de les tropes franquistes. I, crec, vol justificar la seva posició personal i, com la d’ell, la de moltes persones religioses, monàrquiques, de dretes, amb diners o, simplement, amb aparença de tot això. En aquest sentit crec que demostra, a diferència d’altres posicions “hagiogràfiques”, sectàries o tergiversadores, que una guerra no és un dos i dos fan quatre, sinó que és molt més complexa. La d’Espanya ho va ser. Els represaliats i els morts ­­­per part dels dos bàndols així ho posen en relleu. El llibre de Sentís s’afegeix així a la tan reclamada com parcial “memòria històrica”.

SAGARRA: ENCARA I ESPEREM QUE MÉS

Des que Harold Bloom ho va posar de moda, es parla de cànon d'una literatura per fer referència a un conjunt d'escriptors imprescindibles per a una determinada comunitat lingüística, nacional, ètnica. El cànon s'assoleix amb els anys i els crítics hi tenen --hi han de tenir-- un paper destacat perquè són ells els que llegeixen interessadament, seleccionen, classifiquen i ordenen. A vegades, però, el cànon d'una literatura s'aconsegueix a pesar dels crítics o, millor, dit, de determinats crítics que entenen l'exercici d'una funció noble com un art de manipulació. Josep Maria de Sagarra ha estat un d'aquells casos d'escriptors postergats intencionadament per les seves idees polítiques, per la mena de literatura popular que feia, per seu escepticisme vital o per altres qüestions menys confessables. Els que així l'han vist, han estat desmentits pel pas inexorable del temps. Ara, Sagarra és un autor imprescindible per entendre la literatura catalana del XX i es dreça com un dels puntals ja no sols del nostre teatre sinó també de la nostra poesia i fins i tot novel·la. Com que a mi el que m'interessa és sumar i no pas excloure, celebro que a Sagarra se li hagi fet justícia i que se l'editi amb tota la dignitat. Ara, potser faltarà que algú l'estudiï una mica més i que l'expliquin a les aules de les universitats i dels instituts.

CAROLINA "FERRE"

Llegeixo al diari que es comença a emetre un nou programa a TD8 anomenat “Envasat al 8”, del qual s’ha fet força propaganda aquests darrers dies. Però el millor del cas és que el presenta una noia valenciana anomenada Carolina Ferre (llegiu ‘Férre’). Ja sé que jutjar les coses i les persones sense conèixer-les és temerari i sempre injust però no creieu que una persona que no reconeix l’origen català del seu cognom (Ferrer o Ferré) --o, molt pitjor, que el manipula perquè no sembli català-- mereix tenir un programa a casa nostra? No pot ser que el que s’hagi envasat al buit sigui el seu criteri?

“NO ÉS TAN FÀCIL”, DE PACO MIR

Anem a veure una obra de Paco Mir interpretada per una companyia amateur. L’autor, però, no és cap aficionat: fa anys que s’arrossega pel món del teatre amb un èxit més que contrastat. Ara, però, s’ho mira des de l’autoria. És una peça curta que està plantejada com a comèdia. Com a comèdia moderna, de les que té una tesi al darrera, de les que vol aportar alguna cosa seriosa. L’obra es mou en dos plans paral·lels: el de la realitat --entre un cambrer i un client seu que no sap com dir a la seva dona que vol trencar la relació-- i el de la imaginació --en què, amb diferents actors, el client es representa mentalment com serien les diverses maneres de plantejar el trencament amb la seva parella. No és una mala obra i no estava gens mal muntada tenint en compte els recursos limitats. El joc de llums ajudava molt a fer veure, sense equívocs, en quin món ens trobàvem. La gràcia és que el client interactua amb els personatges que s’imagina. El client, un nou Hamlet del segle XXI, dubta de quina és la millor manera d’afrontar la fi de la relació però potser s’està autojustificant; potser dubta perquè no la vol trencar. L’obra permet diferents lectures. Una d’aquestes seria la dualitat home-dona --resolta, amb adhesió per part de l’autor a la tònica dominant, a favor de la segona. Però també és un estudi psicològic incisiu, però sempre amb to jocós, sobre determinats comportaments censurables, tant femenins com masculins.

JAUME ARAGALL AL FESTIVAL DEL MIL·LENI (PALAU DE LA MÚSICA CATALANA, 2-III-2007)

No sé per què en diuen “Festival del mil·leni” d’un conjunt d’actuacions que no semblen ni de bon tros mil·lenàries. Vist el programa, l’únic que m’interessava és el recital de Jaume Aragall al Palau. Podria ser un de tants recitals que ha fet Aragall darrerament. Però aquest era una mica especial perquè, la Mercè, la Núria i jo hi anàvem acompanyats de la seva cosina, el seu marit i llur filla.

Al diari s’anunciava que Aragall cantaria cançons catalanes i italianes. L’ordre més lògic hauria estat cantar les cançons catalanes a la primera part i les italianes —napolitanes bàsicament— a la segona part. Ho ha fet justament al contrari. No entenc la raó i no crec que la tria hagi beneficiat el tenor.

En arribar a la porta de les taquilles hem vist la dona de Jaume Aragall conversant animadament amb uns amics. Un recital de Jaume Aragall sempre desperta expectació, encara que a hores d’ara ja sigui un artista que se situa al final de la seva carrera com a cantant. El Palau, per sorpresa nostra, no era ple com en altres ocasions. La platea i l’amfiteatre sí, però al segon pis amb prou feines hi havia mitja entrada. Potser el fet que el mateix dia es representés “Boulevard solitude” al Liceu ha minvat l’afluència de públic. Per aquest motiu, i per la composició del públic —devots i seguidors de la veu d’or del segle XX— el concert ha estat gairebé familiar. S’ha de constatar, però, que Aragall continua interessant molta gent; gent d’una edat mitjana i avançada i també gent jove que vol veure en directe un dels darrers mites vivents de l’òpera. No ha estat un recital de les grans ocasions però ha estat, per als que ens agrada el cant, un recital suficientment atractiu. I sóc conscient que parlo des de l’afinitat artística que m’uneix amb el repertori que sol cantar Aragall.

A la primera part, ha començat amb tres cançons de Bellini (“Vaga luna”, “Vanne, o rosa fortunata” i “Ma rendi pur contento”). Sempre amb la partitura al faristol Aragall ha començat, tanmateix —i no és notícia— insegur. I jo diria que també poc concentrat. També ha deixat de banda la línia i sovint el tempo per tal d’assegurar una bona emissió. En contrapartida s’ha prodigat en mitges veus i una interessant dicció expressiva del text. Un dels recursos que Aragall usa —i dels quals abusa en algun moment—és la supressió de text de la cançó abans d’atacar un passatge compromès, sobretot per a l’agut. És una llicència que, per als que no coneixen les peces, passa desapercebuda però que no deixa de ser una diguem-ne adaptació lliure de la cançó a la disposició del cantant.

Després de Bellini ha fet una “Mattinata” força bona però en la línia del que acabo de dir. A continuació ha vingut Tosti amb “A’Vuchella”, “La Mattinata” i “L’ultima canzone”, en la qual ha errat la lletra final de la primera estrofa (“foglia di menta” per “foglia di rosa”). La Núria, que me l’ha sentit cantar força vegades m’ho ha dit a cau d’orella. No és un error imperdonable en un cantant equivocar la lletra però si es canta amb partitura això no hauria de passar. A Aragall, tanmateix, se li perdona tot perquè la gent el sent proper i inspira en el públic un estrany afany de protecció. Perquè a tu et pot agradar un cantant per la línia, pel repertori que fa, per la potència de la veu, per la musicalitat i pel que ha estat anys enrera. Però també et pot agradar pel seu timbre o simplement perquè és un dels teus. I exactament això passa amb Aragall. Ha acabat la primera part amb un passatge d’"Il Corsaro”, de Verdi.

La segona part ha començat també amb inseguretats i vacil·lacions a la primera peça de Frederic Mompou, “Damunt de tu només les flors”. En canvi, amb els Toldrà següents ha fet versions jo diria de gran nivell dinàmic i expressiu. Excel·lents. Ha començat amb el magnífic poema de Trinitat Catasús “Maig”; després ha cantat l’entranyable i sagarrià “Romanç de Santa Llúcia” —una cançó que per a mi és l’exemple més alt de la música barcelonina—, el joiell “Canticel”, amb lletra de Carner, i “Cançó de grumet”, de Tomàs Garcés. Aquesta darrera amb un ímpetu i una precisió admirables.

Després de Toldrà ha cantat el “No puede ser” de “La tabernera del puerto”, a ple pulmó i deixat anar, segur d’ell mateix i de les seves possibilitats, i amb matisacions de gran classe. Ha recordat l’Aragall de temps enrera. El concert s’ha acabat amb dues cançons de Morera: “Ai, Margarida” i “L’oreneta”. Ambdues excel·lentment cantades. I quan Aragall ja està tranquil i acostumat al públic que té al davant i que l’estima com una mare estima un fill, el concert s’acaba. Sort que ha fet quatre bisos que han estat magnífics: “Musica proibita”, “I’te vurria vasà”, “Non ti scordar di me” i “Occhi di fata”. Un final perfecte per a un recital que ha anat de menys a molt més. De fet, quan Aragall s’ha sentit animat pel públic, ha donat el millor d’ell mateix. La gent li demanava a crits: “E lucevan le stelle”!, “O sole mio”! i Aragall feia una mitja rialla com volent dir “Home, aquestes són molt fotudes!”. No ha faltat el que sempre crida amb veu baritonal i accent de la Barcelona vella “Jaume, ets el millor!”. I, davant les vacil·lacions del cantant a l’hora de triar els bisos, algú ha dit “Canta el que vulguis, però canta!”. Durant tot el concert Aragall ha dialogat amb el pianista, m’imagino que per donar indicacions de darrera hora, de temps suposo. Però al final del concert, sobretot als bisos, Aragall ja no ha donat breus indicacions sinó que ha mantingut llargues tertúlies amb el pianista, que semblava aguantar amb estoïcisme totes les excentricitats del tenor. Durant la primera part se l’ha sentit estossegar força, fins i tot quan el pianista ja havia entrat. Estèticament aquest fet no queda justificat si no és per causa major, sobretot quan, de l’estossec, en pot sortir un gargall disparat cap a la platea. I una altra cosa que fa patir és el faristol del cantant: ara l’ajusta cap amunt, ara cap avall, ara a la dreta, adés amb una revolada se l’emporta a un altre indret amb risc de fer voleiar pel camí totes les partitures. Jaume Aragall, quan té un faristol al davant, és un cul inquiet.

Durant tot el concert Aragall ha fet gestos de dirigir-se a les llotges de la seva dreta; nosaltres ens imaginàvem que allà hi devia ser la família. Però no. Ell mateix ho ha dit ben entrada la segona part, crec. Hi havia un “personatge il·lustre”, ha dit. No era sinó Josep Carreras, que ha assistit al concert amb la seva dona i algú més de la seva família. Al final l’hem vist sortir repartint autògrafs amb tanta amabilitat com seriositat, i fent sonar la seva veu impostada per captar l’atenció.

Per demanar els bisos, la gent ha aplaudit, ha cridat, ha bramat, ha picat de peus i fins i tot he vist una senyora d’uns quaranta anys corejar allò que tantes vegades hem escoltat al futbol: “Oé, oé oé, oé....oé...oé!”.

Acabat el concert, la cosina del Jaume Aragall ha volgut anar a saludar-lo al camerino. Després d’esperar una estona han pujat ells amb la Núria. I la Núria n’ha sortit amb una foto dedicada —Aragall maquillant-se de pallasso amb el rostre greu— i una altra, feta “in situ”, en què apareixen ella i la seva amiga amb el tenor enmig. Al final, qui primer ha tingut una foto amb el meu tenor preferit ha estat la meva filla i no pas jo! No em sap greu. Al contrari: jo ho interpreto com un relleu generacional en l’afecte i l’admiració que els aficionats al cant sentim per Jaume Aragall.

UNA VISITA A LA HISTÒRIA

Encara no fa un any vaig escriure aquesta nota a propòsit d'un escriptor sobre el qual apareixerà imminentment un article meu a la Revista de Catalunya. És un poeta poc conegut i menys estudiat però té un interès bàsic per les vetllades musicals i literàries que organitzava a casa seva. Per aquestes van desfilar bona part de la intel·lectualitat d'aleshores i van convertir-se en un focus cultural remarcable. Prou important perquè algú es dediqui a estudiar-lo.

"Dimecres 14 de juny de 2006. Estic fent un article sobre Ramon Sastre i necessito saber més coses d’ell. El seu estudi, a finals dels anys 20 i durant els 30 bullia d’activitat i d’iniciatives de qualitat. Literats, músics, pintors i escultors deuen a Ramon Sastre alguna cosa més que la seva amistat i la seva hospitalitat. I em decideixo a veure sobre el terreny què se n’ha fet del número 78, àtic, del passeig de Gràcia. Pujo des de la plaça Catalunya amb l’esperança difusa de trobar alguna notícia que em pugui ajudar. Ja al davant del número 78, observo alçant la vista que la casa té més de tres pisos i de seguida penso que potser ha canviat la numeració. Però en mirar els botons del porter automàtic veig que al tercer segona hi ha una tal Núria Sastre, que, evidentment, ha de ser un familiar directe del meu poeta. A l’altra banda de l’entrada hi ha una placa que anuncia que Núria Sastre és advocat. He de trucar. Després de mesos de cerca a biblioteques i hemeroteques em sento a punt d’entrar al túnel del temps. Truco i explico el motiu de la meva visita. «Estic fent un treball sobra Ramon Sastre, arquitecte i poeta, que tenia un estudi aquí, i voldria saber si la sra. Núria Sastre té alguna cosa a veure-hi». Sento que em responen «Em sembla que sí. Pugi si us plau». L’entrada és àmplia, profusament decorada, senyorial. L’ascensor ja no és aquell aparell atrotinat de què parla Xavier Benguerel a les seves memòries. És modern —recent segons com—, puja segur i està situat al forat de l’escala de la finca. Al replà del pis tercer, observo que han sobreelevat la finca i penso que amb tota seguretat estic a punt d’entrar a una mena de santuari del temps i de l’art. M’obre la porta un home d’uns trenta-cinc anys amb corbata però sense americana. Li pregunto si destorbo i em diu amb un somriure que a aquella hora —dos quarts d’onze del matí— encara no hi ha gaire gent. Em fa passar a una sala d’espera amb uns quants sofàs, una tauleta central, amb caramels i revistes, i un retrat d’una dona que m’imagino que és algú de la família. En una estança contigua sento les veus de l’home que m’ha atès i d’una dona que fa inflexions d’interrogació. Al cap de pocs minuts m’obre la porta que comunica amb el despatx principal una senyora d’uns cinquanta anys. Em fa passar tot prevenint-me, de paraula i amb el gest, de pegar-me un cop de cap amb el sostre baix de la porta. I me’n prevé amb l’experiència de qui ha presenciat molts accidents domèstics d’aquesta mena. M’adono que el sostre baix de la porta és realment el sostre baix de què parla Plàcid Vidal i l’emoció encara és més intensa. I em fa asseure. Tinc la sensació que li costa poc adonar-se que la meva intenció és franca i que el coneixement que tinc del seu pare és prou documentat. Per això em mostra amb una alegria evident però continguda la seva il·lusió de veure que algú s’interessa per Ramon Sastre. «És una assignatura pendent de la família», em diu. Fa anys un nebot seu va començar a estudiar-lo però es veu que l’empresa no va prosperar. Ni jo mateix m’ho puc creure i li dic que tinc l’estranya sensació d’haver-me retrobat amb la història. Parlem una estona i em dóna notícies de la seva biografia que fins ara ningú no devia conèixer. Em parla que el seu pare cedia l’estudi a pintors i escultors per realitzar la seva obra i que aquests, en acabat, li donaven en senyal d’agraïment alguna peça. «A vegades, quan entro al matí al pis encara sento olor de pintura»; no sap escatir si es tracta de la suggestió del record o si realment les parets han quedat impregnades de la pintura dels hostes que hi varen fer sojorn. La figura de Sastre se’m dreça com un filantrop, un promotor cultural, un home de curiositat universal i hàbil en les relacions humanes.

La seva filla em fa una darrera confessió dramàtica. D’aquí a un mes ella i els seus col·laboradors han d’abandonar l’estudi definitivament perquè la propietat vol arranjar-los per fer-hi pisos. La notícia m’ha caigut com una gerra d’aigua freda i m’ha deixat un gust agredolç. I he tingut la sensació d’estar vivint el final d’una història que ara em toca a mi d’explicar. "

SALVAR LA LLENGUA CATALANA

Dijous passat es publicava al suplement "Cultura" de l'"Avui" un articles d'Emili Teixidor en el qual discutia sobre com cal salvar el català. En contra dels qui diuen que el català se salvarà mitjançant el món audiovisual -cinema, mòbil, jocs i televisió- ell defensava, d'una manera utòpica i seixantavuitista, que el català només el salvaran els poetes, els novel·listes i els escriptors lato sensu. No crec que siguin versions contradictòries. Ambdues actuacions poden ajudar i conduir a la supervivència, consolidació i expansió del català. A mi, però, em sembla més raonable, realista i convenient la primera. És més important que els nens puguin veure dibuixos, serials o pel·lícules en català abans que llegir alta literatura. I, més enllà d'això, i per sobre de tot, la supervivència del català és un problema de consciència, d'autoestima i de voluntat. Qui no ho ha fet mai per vergonya o per no sé quina idea nefasta d'educació, no ho sap: a Catalunya, avui, es pot viure exclusivament en català. Només és qüestió de voler-ho i d'exercir-hi.

"MÒBIL", DE SERGI BELBEL

No hi ha dubte que la idea d’emprar el telèfon mòbil per analitzar les noves maneres de relació que s’han creat en el si de les societats occidentals és original i oportuna i que, a primer cop d’ull, promet molt. El mòbil ha esdevingut, més enllà d’un divertiment, d’una ostentació o d’un caprici, una eina necessària per a moltes persones que hi treballen. El mòbil, indubtablement, ens estalvia temps, ens dóna accés a la informació, a la xarxa, ens permet una comunicació fluida i instantània a tot arreu (o gairebé). Ara hi pots fer fotografies, videos, transmetre dades a un ordinador, organitzar-te l’agenda. Fins i tot ens proporciona una estranya seguretat psicològica. Rara i sense fonament perquè abans del mòbil ja gent també era capaç de viure. També pot crear addicció i convertir-se una mena de droga del segle XXI. Els SMS han creat un nou estil de llenguatge, sobretot entre els joves i determinades conductes de massa, en l’ordre social, econòmic o polític, s’expliquen per l’existència del telèfon cel·lular. Algunes d’aquestes observacions apareixen a l’obra de Sergi Belbel que estan representant al Teatre Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Hi anem amb els de primer de grau superior, en una de les dues sessions de tarda que oferien.

L’obra té un cartell bo d’entrada. Belbel és un dels autors teatrals més prolífics i premiats del país (ai, el país) i està dirigida per un director de prestigi internacional com és Lluís Pasqual. Els actors són una altra cosa interessant de l’obra. La Marta Marco fa el paper de noia figa-flor, insegura, emmarada com cap altra, histèrica i de llengua llarga. La mare de la Rosa, que així es diu, és Maife Gil, viva imatge de l’Angela Fletcher, fins i tot amb la veu s’hi assembla; fa de la típica mare de l’eixample barceloní. Rosa Novell fa de Clàudia una dona madura amb diners i ínfules que vol ser eternament jove i que té com a manso en Jan, interpretat per Carles Francino, el qual —m’imagino que per designi del director— abusa de mostrar el seu físic, cosa que no treu que sigui un bon actor amb una veu realment impostada i projectada.

El fet que hi hagi quatre actors sobre l’escenari em porta inevitablement a comparar-la amb “El mètode Grönholm”, de Jordi Galceran. En “Mòbil”, però, s’han invertit els gèneres: hi ha tres dones i un home en lloc de tres homes i una dona. Ara, a diferència d’aquella, en la qual està —sospito— lleugerament inspirada, “Mòbil” és una obra sense direccionalitat ni rumb: no se sap a on va a parar. Belbel ha triat quatre personatges amb tares comunes o no tan comunes i vol posar en solfa una mena de retaule fragmentari que pretén mostrar les situacions a les quals ens pot abocar el mòbil. O per extensió la tecnologia. També vol fer reflexionar l’espectador però no ho acaba d’aconseguir. Més aviat el deixa desconcertat. L’obra no supera la pregunta “què m’ha volgut dir l’autor?”. El fil conductor tampoc no és l’atemptat terrorista que s’acaba de produir a l’aeroport del començament. Pensem que més endavant l’escena ja tindrà lloc en un hotel i que, a les imatges que es projecten a la pantalla de leds pensada més per encegar els espectadors que per contextualitzar l’obra, ens veiem abocats encara a altres indrets. La idea de fer una obra constituïda per prismes que van reflectint imatges fins a l’infinit també és bona. Però la resolució no.

Pel que fa al gènere, l’obra pretén ser d’aquelles comèdies que tot fent riure ens fan reflexionar i ens transporten, a la callada, al drama. Aquí aquest joc és massa evident i, per això, falla. I l’autor n’és conscient quan fa dir a un dels seus personatges “vols deixar de fer poesia barata?”. Vull dir que Belbel es distancia del transcendentalisme que adopten algunes reflexions de l’obra. Potser és el motiu primer el que no ve a tomb en relació amb la clau de comèdia; perquè un atemptat terrorista amb 14 morts no és precisament un tema per fer-ne una comèdia. O per fer comèdia. D’altra banda, no entenc els dramaturgs que volen fer riure simplement fent que els seus personatges reneguin, com més i més grans millor. És desviar l’atenció o reconèixer la pròpia incapacitat. O la del públic, que també podria ser.

Pasqual no passarà a la història per aquesta direcció. La pantalleta dels nassos molesta realment i poser seria més útil si no despréngués tanta brillantor. Ara, els moviments dels actors fan que l’escena mai sembli monòtona ni estàtica. La música de fons també hi ajuda i està ben connectada amb el que esta succeint a cada moment.

Encara una altra observació de la representació. Mai havia vist que un actor renyés directament una persona del públic. En aquesta ocasió ha estat Rosa Novell qui, com si es tractés d’un passatge més del text, s’ha dirigit amb cara de pocs amics a uns alumnes de primers fila i els ha dit amb to comminatiu: “Callareu o què? Això és un teatre”. No m’ha semblat cap acte de vanitat o de presumpció. Més aviat de justícia. I és que avui la gent a va al cinema o al teatre i es pensa que es troba al davant del televisor de casa. Si pogués tenir un comandament potser abaixaria el volum en més d’una ocasió. A vegades ho hem comentat al Liceu: potser un dia no llunyà anem a escoltar “La bohème” amb una paperina gegant de crispetes i un got de coca-cola (amb canya, per poder xarrupar).

No és, en resum, una obra per recomanar. Estic segur que Belbel i Pasqual poden assolir nivells molt més alts i esperem que ho facin per al gaudi de tothom. De moment em quedo amb una observació final que podria constituir la tesi de l’obra: el mòbil —la tecnologia— ens pot salvar o canviar la vida, però també ens la pot destruir.

84, CHARING CROSS ROAD

Poques vegades em passa de quedar enganxat a una pel·lícula. A "84, Charing Cross Road", m'ha passat. No és ben bé una història d'amor tal com explica el crític petulant de torn de "La Vanguardia". L'abast de la pel·lícula va més enllà. I aquest abast no és dit sinó tan sols insinuat. Per això és un bon film. O una bona història. El gènere epistolar al cinema no és realment usual i, a mans de segons qui, no dóna gaire joc però aquí se'n surten força bé. Ell fet que la protagonista sigui una escriptora nordamericana i en Hopkins faci el paper d'un llibreter de vell m'ha acabat de cridar l'atenció. En fi, l'obra ens parla del Passat, en majúscula, i d'allò que hauria pogut ser però no va ser. Em sembla que tothom pot fer valer la seva experiència per corroborar la tesi de la pel·lícula.

HOUDINI

Al programa "Segle XX", fan un reportatge sobre l'il·lusionista hongarès Harry Houdini. Més ben dit, sobre l'escapista Harry Houdini. Hi posen al desobert les claus d'una personalitat megalòmana: emigrant, obsessionat per la seva mare fins a extrems malaltissos, sense fills. Un personatge que exagerava els seus mèrits per tal de semblar més del que era, més que els altres. Houdini va ser més enllà d'un mag escapista, un fenomen social i uns dels primers fenòmens de màrqueting global a escala planetària. Per això avui encara recordem com es deslliurava enigmàticament de mil i una manilles i cadenats, fins i tot a dins de recipients plens d'aigua o de qualsevol altre líquid. O com s'escapava de les presons a dins les quals s'havia fet tancar per tal de demostrar que es podia escapar de tot arreu. De tot arreu menys d'una cosa. Ep, que sapiguem!

"PIETÀ, SIGNORE", PER JAUME ARAGALL

L’altre dia em vaig topar a la biblioteca amb un CD de Jaume Aragall que va gravar en benefici de la Fundació Clarós i Enric Sagnier. És un compacte que conté més cançons que peces operístiques. A banda de l’Ave Maria de la Cavalleria, el que més s’acosta, per la dificultat, a l’opera és la cançó de Marcello “Quella fiamma que m’accende”. I “Conosco un giardino”, de Maristella. Aragall té en el fort una veu prodigiosa perquè és ampla, rica d’harmònics, timbrada, estentòria, viril i sàviament expressiva. A les mitges veus potser perd una mica. Alguns atribueixen aquest fet a la manca de tècnica suficient però no crec que sigui del tot cert. La veu d’Aragall té una especificitat propia d’un tenor líric, ara ja spinto, que no té ni la resistència d’un dramàtic ni la facilitat en el dibuix –ja no dic coloratura- d’un lleuger. Potser Aragall no és un gran músic però no hi ha dubte que és un gran artista, pel gust i per l’expressió simple però matisada. I naturalment Aragall ha estat i continua essent, com aquest CD s’encarrega de demostrar, la veu d’or del segle XX. Ara on Aragall excel·leix és en la interpretació de peces que són força simples i que escoltades amb una veu tan important com la d’ell ´prenen una altra dimensió. Destacaria “Sebben crudele”, de Caldara, peça de gran bellesa i simplicitat, defensada amb una passió continguda i amb una gran musicalitat en el fraseig:



Sebben crudele / mi fai languir, /sempre fedele/
ti voglio amar.

Con la lunghezza / del mio servir, / la tua fierezza / saprò stancar,

MANON LESCAUT O LA PASSIÓ DESESPERADA (23-XI-2006)

Un es pot preguntar per què fa 16 setze anys que van fer al Liceu la darrera representació de Manon Lescaut, de Puccini. I un hom també es pot preguntar quants anys hauran de passar perquè es programi de nou. La segona pregunta no la puc contestar sense fer premonicions. Sobre la primera, tinc algunes hipòtesis. La primera és que Manon Lescaut, al costat de La bohème, Tosca o la Butterfly empal•lideix, empetiteix. A mi no em convenç gaire perquè el nivell musical i vocal d’aquesta òpera és molt més que remarcable; però és una teoria plausible. Una segona hipòtesi podria venir per la banda del tractament del tema i de l’ambientació. Ja sabem que des del punt de vista dramàtic la Lescaut no és una obra de referència ―hi ha crítics que sostenen que s’hauria d’haver dit “Escenes de la vida de Manon Lescaut”― i l’època ens remet a un segle XVIII no gaire car a determinades tendències actuals, naturalment adotzenades. Tanmateix, jo crec que hi ha una raó molt més pràctica que explica per què costa tant de programar l’òpera en qüestió i és aquesta: a veure qui és el guapo de director artístic que troba un tenor que pugui sortir airós de les proves a les quals sotmet impietosament Puccini Renato des Grieux. Ha de ser un tenor spinto, no hi ha dubte, i ha de tenir una resistència considerable, un timbre adequat, una presència escènica creïble; i a banda d’això, que ja és molt, ha de poder cantar amb gràcia passatges més propis d’un tenor d’agilitat i amb una línia lírica de la millor escola italiana. Una mica com el Gianni Schichi. No cal dir que no se’n troben gaires avui dia. Una vegada has trobat el tenor posa’t a buscar una Manon que s’adapti al paper i uns secundaris que puguin donar el màxim que pot donar l’obra, que és molt.

Doncs bé, a banda d’algun punt dèbil que ja comentaré, crec que el Liceu ha aconseguit portar un repartiment equilibrat i molt adequat a aquesta òpera. I, per tant, cal felicitar-l’en. L’italià Marcello Giordani ha estat un tenor magnífic per al paper de des Grieux: gran volum, afinació exacta sense vibració excessiva, tempi de l’orquestra, timbre correcte, potser una mica gastat a la zona mitjana ―cosa que no li impedia fer unes mitges veus remarcables― i una entrega digna d’altres èpoques, posem quinze o vint anys enrera. O més. No sé si era el cover del tenor Sergej Larin, afectat per les seqüeles d’una intervenció quirúrgica, però se n’ha sortit molt bé. Tant bé que si de mi depengués li aconsellaria de descansar la veu de tant en tant tot fent un repertori menys exigent vocalment i menys compromès.

Maria Guleghina no és la soprano principal del paper (és la Daniela Dessì) però se n’ha sortit força bé. En Josep diu que és una veu una mica fondona, vella i probablement té raó. Altres han dit que els 3 intermedis de mitja hora havien estat exigits per la Guleghina per tal de poder descansar la veu i no pas per exigències dels canvis de decorat. Sigui com sigui, la Guleghina ha sortit una mica amb reserves vocals cosa que ens ha proporcionat algun ensurt que no ha anat més enllà d’això. Concretament, en una mitja veu del primet acte, la columna d’aire ha estat a punt de trencar-se. Res més. La resta ha estat de molt correcte cap amunt.

El Lescaut de Robert Bork ha estat senzillament imponent, admirable. Bork deu fer a la vora de 2 metres i la seva figura dóna la talla del militar que és Lescaut. A banda d’això, que ajuda però que ha de quedar en un segon pla, Bork té una veu sòlida, voluminosa i interessant. Tmbre adequat per fer un paper com aquest i una línia de cant que m’agradaria poder escoltar en altres contextos. En canvi, el Geronte di Ravoir d’Enric Serra queda força curt. Principalment perquè Serra no té la veu idònia per a un paper que necessita més força i més cos. No hi ha dubte que Serra és bo en el seu repertori i que aquí ha cantat amb tota la correcció del món, però si parlem de papers, la seva veu quedava desdibuixada al costat de Lescaut, Manon i des Grieux. I, fins i tot, al costat de l’Edmondo d’Israel Lozano, un tenor madrileny que té molt camp per córrer i unes qualitats que, ja ara, són més que remarcables. Lozano té una veu ampla, que es fa notar, i unes maneres escèniques que prometen. Caldrà estar atent a la seva evolució. A part d’això, el veig bastant versàtil en un repertori eminentment líric.

La curiositat vocal de l’obra era poder veure més que no pas escoltar una de les grans figures del repertori wagnerià -René Kollo- convertit en un mestre de ball de l’alta societat, que és presentat com a decadent i amanerat. El vestuari i la perruca amb què me l’han fet sortir feia contrastar, encara més evidentment, el seu personatge amb els herois wagnerians que ha cantat al llarg de la seva carrera professional. Només algú que estigui molt segur del que ha fet, es deu atrevir a cantar un paperet d’unes quantes frases i para de comptar.

Finalment s’ha de dir alguna cosa de la feina invisible però del tot audicle del director Renato Palumbo. Director amb idees clares, de gran professional. La manera com ha irromput al fossat ja ho presagiava. A diferència del director de la Lucia, ha aconseguit dominar l’orquestra i treure’n el màxim partit. Aquest treball, que sovint es fa amb presses i mals humors, ha tingut en aquesta ocasió resultats excel•lents. Ha estat una direcció italiana, que ha cuidat el conjunt, i que ha deixat expressar-se l’orquestra amb plenitud, sense reticències. Amb un gest clar i a vegades una mica tosc ha controlat en tot moment els temps de l’orquestra i les entrades dels solistes. Em sembla que aquests són els millors elogis que es poden fer al director musical, que és la màxima autoritat a l’escena, per sobre dels divos i dels registes, dels professors de l’orquestra i del cor.

Ara bé, la representació no hauria estat rodona si la posada en escena l’hagués fet un altre. Liliana Cavani, cineasta italiana, i de gust italià, ha fet una feina com no l’havíem vist mai a l’era del Liceu “de tots”. És una escena gosada justament perquè és clàssica ―o millor, neoclàssica―, convencional, figurativa, rigorosa amb el llibret i amb la història. I treballada. I, doncs, honesta. Ahir mateix Josep Carreras es mostrava decididament contrari a la provocació per la provocació i deia que en determinats cercles íntims els uns parlaven en català i els altres reconeixien no haver escoltat mai l’òpera que posaven en escena per provocar el personal! Cosa que no nega l’experimentació i la investigació en el camp de la lírica. La Cavani ha demostrat que una escenografia fidel a l’òpera no té per què ser démodé, desfasada, quica o degradant. Al contrari. També és cert que Puccini és més difícil de manipular dramàticament que Mozart o Verdi. En part perquè són obres en què el públic se sent molt implicat emocionalment i en part també perquè són molt conegudes. I, és clar, per a un regista, aquestes premisses són molt perilloses. Cavani no arriba a la figuració a través de l’esquematisme, de la insinuació. S’hi posa de ple. El vestuari és d’època i no una simple evocació d’un estil o d’una tendència. Els ambients s’han recreat amb els elements justos. No hi ha abarrocament ni enfarfegament. Però no s’han escatimat detalls. Aquí els hostals són hostals, els palaus, palaus i els deserts, deserts. Com diu el Josep, representacions com les d’avui et reconcilien amb l’òpera. Jo afegiria: i amb el Liceu.

Sempre que s’interpreta una obra de Puccini ―o de Mascagni o Leoncavallo― sorgeix el debat sobre el Verisme. Un debat que a vegades és apassionat. A parer meu el verisme en òpera no és simplement una estètica realista i s’ha acabat. El verisme, vist amb perspectiva, és un epígon del romanticisme a Itàlia i conté uns elements estilístics que són recurrents. Així, és molt amant de les truculències passionals, tracta personatges d’extracció humil, pobra o miserable, reprodueix ambientacions fosques, tètriques, fatals. Fins aquí, això podria signar-ho Zola. Però també té uns trets d’escola musical que cal mencionar; fa ús de l’intermezzo musical, es decanta per veus molt robustes i un cant esqueixat que es mou sovint en una franja aguda i amb dinàmiques de forte, un cant que vol expressar més que mai emocions intenses, passions desenfrenades i ineluctables. No hi ha dubte que Manon Lescaut participa d’aquestes característiques, sobretot a partir del magnífic intermezzo del tercer acte. No tan conegut com el de la Cavalleria però igualment antològic. Que Puccini és un verista més em sembla innegociable. Aquesta opèra ho demostra. Però també s’ha de dir que és un verisme assuaujat per una música mel•líflua, sentimental, etèria, vapososa, idealitzada en moltes ocasions. Aquesta òpera conté in nuce tot el Puccini que ha de venir després: la instrumentació de La bohème ja es troba quan Manon fa aparició a l’escena, els tenuti i els lligats interminables de la corda, les idees melòdiques de les àries i d’altres passatges, el tractament de l’orquestra quan Manon és a punt de morir, l’ús del Leitmotiv associat a un personatge o a un moment del drama, el pentatonisme ―que és incipient però del tot clar―, etc. I, sobretot, la idea de drama que sempre va endavant, que mai s’atura; perquè Puccini és, tal vegada, el músic que millor ha escrit per al teatre.

Acabo observant que és del tot excessiu que, en ocasió de l’aniversari del personatge Manon, el Liceu programi 3 òperes dedicades al mateix argument. Això seria tolerable o exigible en un teatre com el Covent Garden o com la Bastille. Pensem que la programació anual del Liceu en aquells teatres es pot veure en un sol mes. El monogràfic es pot fer quan hi ha un repertori important i no 10 òperes escasses. Amb un títol ―el de Massenet o de Puccini― n’hi hauria hagut prou per complir i complir bé.

CONCERT A SANTA MARIA DE BADALONA DE LA CORAL AURICA. “A CEREMONY OF CAROLS”, DE BRITTEN, I CANÇONS NADALENQUES DE SUDAMÈRICA

Demà divendres, dia 15 de desembre de 2006, a dos quarts de deu, farem el concert de Nadal a l’església de Santa Maria de Badalona. El programa és prou atractiu i està compost per una part diguem-ne culta i la segona diguem-ne popular. Això no vol dir que el Britten es faci feixuc i cansi. Almenys no aquest Britten. “A Ceremony of Carols” és un calidoscopi de cançons nadalenques molt del seu gènere, molt de Britten. Tenen alguns al·licients importants. Jo en diria tres. Estan cantades per veus femenines exclusivament, fet que els dóna una sonoritat especial i diferent de les típiques quatre veus mixtes. Per cert, tant les sopranos com les mezzos i les contraltos ho fan Déu n’hi do i el resultat, després d’haver escoltat ahir l’obra a l’assaig general, és remarcable. Hi ha un segon al·licient i és l’acompanyament d’arpa. L’arpa és un instrument que sovint s’associa al romanticisme i les derivacions posteriors del moviment. És un intrument emprat, igual que les veus blanques, per donar un determinat caràcter a l’obra. És el tercer atractiu. Aquest caràcter sempre m’ha semblat misteriós i en certa manera místic (l’inici i el final estan inspirats en seqüències gregorianes). L’ús de quartes i de dissonàncies recurrents proporcionen un alè de fantasmagoria que és, tanmateix, plaent. I l’arpa, no hi ha dubte, hi ajuda i molt. Tot plegat és una mena de féerie coral, vaporosa i evanescent però alhora densa i cantelluda. D’una durada justa; no hi sobren quarts d’hora insuportables. Tampoc no hi manca res. Una obra que tal com ha arribat se’n va, en un cicle parentètic que ens introdueix a un món irreal, oníric, màgic. D’una austeritat aparent. Una petita gran obra d’art del cant coral. Paga la pena escoltar-la com qui contempla un joiell estimat o com qui somia un paisatge interior.

Les cançons sudamericanes ja són tota una altra cosa. El programa que farem és prou homogeni i variat alhora. Hi ha cançons de Veneçuela, Argentina o Brasil. Totes tenen algun encant: unes, el rime marcat i ballador; altres, les melodies encisadores i tropicals i totes unes harmonitzacions que són, si voleu, molt de cançó melòdica nordamericana però que s’adiuen a l’esperit de les peces. Hi ha un no sé què de nostàlgia de fado en algunes de les cançons, una nostàlgia que és diferent de la nostra, potser perquè ells no se senten tan aclaparats pel temps i el seu pas inexorable. El candombe, la vidala, el “Festejo de Navidad” i el “Duerme negrito” conviden a ballar i a afegir-se al cant. El procediment per fer més proper i intel·ligible el Nadal en aquelles contrades tan llunyanes és molt semblant al que per exemple emprem a Catalunya. Es tracta de traslladar el naixement de Jesús a una realitat immediata, a uns costums ancestrals, a un ambient familiar. Com el desembre congelat, com les nadales de Foix, com el poema per excel·lència de Salvat. Aquí no hi ha jueus ni arameus ni altres races pretèrites sinó compatriotes d’ara o d’antany, indrets coneguts o reconeixibles, costums quotidians i, sobretot, ritme. Perquè el Nadal a sudamèrica no és viscut d’una manera extàtica o pessebrística. Té una alegria carnavalesca. No sabríeu distingir una festa de barri de l’adoració dels pastors o dels mags.
En poques paraules, qui s’ho perdi per ell farà. L’única llàstima és que el concert no es repeteixi a algun altre indret. Nosaltres, com els pastors, també vindríem a l’hora vella.

L'ART DE JEAN-HONORÉ FRAGONARD I HERMEN ANGLADA-CAMARASA

L’obra social de la Caixa de Pensions, ara sí, ens ofereix de franc exposicions de nivell remarcable. Va caldre la iniciativa d’una altra caixa, la de Catalunya, amb la compra de la Pedrera i el canvi de filosofia en la concepció de les exposicions, perquè La Caixa mogués fitxa i es decidís d’una vegada per totes a fer exposicions d’entrada lliure i gratuïta. Això sí, a Madrid, molt abans, La Caixa ja les feia d’aquesta manera per allò que a Madrid no és costum fer-ne de pagament. No encerto a comprendre com, essent com és una de les entitats que cobra més per tot, es permet el luxe de ser gasiva fins a extrems ostentosos i ridículs. Per tot menys per renegociar crèdits amb segons qui o per patrocinar segons què.

Fragonard ―del qual ara es commemora el dos-cents aniversari de la seva mort― és un pintor plenament barroc. Jo diria massa evidentment barroc. Tant per l’ús de temes mitològics com per l’ horror vacui que demostra amb els seus llenços és un pintor d’escola, de manual. Ara, la pintura de Fragonard va més enllà i no s’esclerotitza en tòpics acadèmics sinó que sap captar realitats més immediates, properes i espontànies. Menys d’escola i més personals. Com, per exemple, els quadres “El petó d’amagat” i “La mala notícia”. Els vestits de les noies que apareixen en aquestes teles són a tocar de l’hiperrealisme. En altres indrets, Fragonard capta l’expressió exacta de la realitat opulent però al mateix temps dura o torturada. En són exemple algunes expressions dels personatge que apareixen al seus quadres. Fragonard va estar influït per Rubens, Fabritius i Tiepolo entre d’altres, diuen els experts. L’estil de Rubens hi és ben patent però Fragonard usa una pintura menys nítida, de contorns més difusos, com si els quadres es miressin a través d’un vel translúcid.

Hermen ―és a dir, Hermenegild― Anglada-Camarasa és un altre món, molt més proper al nostre, molt més entenedor. La seva obra és fruit del fin du siècle i del primer terç del segle XX, probablement el terç més fecund d’aquest segle. Hi ha temes, motius i tècniques que l’enllacen directament amb el simbolisme pictòric i literari. Com Rusiñol i tants d’altres, va viure el París de la Belle Époque i el va retratar amb encert i originalitat. L’exposició pretén donar una idea de l’evolució del pintor a través de les seves etapes artístiques i vitals: l’època catalana (fins al 1894), la de París (fins al 1914), l’època mallorquina (fins al 1936) i l’etapa de guerra i postguerra (des del 1936 fins a la mort, el 1959). Particulament, el que m’interessa més d’Anglada és l’etapa francesa, tan atractiva i alhora tan decadent. Les escenes de la vida bohèmia, a la manera de Murger, els paradisos artificials, la vida de nit i els costums d’una ciutat que viu el seu apogeu són temes principals. No és un paisatgista nat però té alguns paisatges que són realment interessants, tant per la tècnica com pel tema. Així, el quadre que representa una instantània de Montserrat presa des dels jardins del monestir ―on va estar refugiat durant la guerra― és una de les obres mestres d’Anglada. Els toreros i altres escenes folclòriques em semblen prescindibles tret per l’ús del color viu i primari, fet que sens dubte va cridar l’atenció de Kandinsky, un dels admiradors internacionals del pintor. Hi ha una altra cosa d’Anglada que em sembla bàsica. Dins l’ús del color variat i viu, n’hi ha un que és usat potser no més que els altres però sí de manera molt significativa: dins al gamma dels blaus, és el blau verd, que probablement cal interpretar com a deixa del contacte amb el paisatge mallorquí. És una pintura que enllaça declaradament amb l’impressionisme i amb el postimpressionisme. És curiós perquè, en moltes ocasions, les seves figures són difuminades, llevat de la cara. I també té connexions innegables amb l’art déco.

Es veu que Anglada-Camarasa va gaudir d’un gran èxit a Europa i a Amèrica llatina. Em fa l’efecte que Anglada és d’aquella mena de profetes que no han tingut prou reconeixement a casa seva. Benvinguda sigui aquesta exposició que ha d’ajudar-nos a conèixer-lo més i millor.

NÒTULES DE DISSABTE

La primera imatge que tinc de la investidura del president de la Generalitat actual és l’abraçada que es va fer amb un polític socialista que va ser imputat, processat i condemnat per un delicte de corrupció. L’únic als partits catalans que ha passat una temporadeta a la presó i que, a sobre, afirma que ell era innocent i que no havia fet res. Per cert, des que va estar a la presó ja no parla tant com ho solia fer. Espero que aquesta imatge no sigui cap presagi de la legislatura que ara comença.

* * *

El nou conseller de cultura, Joan Manuel Tresserras, en un atac de sinceritat admirable, ha declarat als mitjans de comunicació que no en té ni idea de què s’ha de fer al capdavant de la conselleria. No sap el que l'espera a Frankfurt.

* * *

La conselleria d’interior ha comprat l’antic edific d’Aigües de Barcelona i està refent-lo. En aquesta comesa ha destruït a la brava un mural de l’artista Carles Madirolas. És evident de quin partit no deuria ser el tal Madirolas.

* * *

A Ensenyament ens han posat el Tete, que, com és conegut de tothom, té una dilatada experiència en el món dels col·legis i instituts i és un gran coneixedor dels problemes del ram. Toquem fusta!

* * *

Llegeixo a “La contra” de La Vanguardia que l’artista Alceu Ribeiro, deixeble de Torres-Garcia, afirma convençut que la pintura comença allà on acaba la imitació. Que és tant com dir: tota la pintura figurativa de principis del segle XX cap enrera ―i ens deixem coses actuals i no pas poc importants― no té cap valor. Que s’ho faci mirar. Perquè fins i tot la pintura actual, vull dir la que es basa en l’abstracció, imita la natura en els colors, en les formes, en les textures, en els materials i no és, per tant, una invenció exclusivament humana. Entre mimesi i creació només hi ha una barrera insalvable: la ignorància.

* * *

Darrerament hi ha una peça musical que m’obsessiona: la suite número 1 per a violoncel. Si té una cosa Bach és la profunditat que traspuen les seves creacions. Profunditat entesa no com a efusió sentimental sinó com a construcció harmònica sòlida, de melodia inspirada i construcció precisa i perfecta, com si es tractés d’un rellotge suís. La suite número 1 és una mena de preludi 1 del Clavecí ben temperat: algú podria afegir-li una melodia per a cantar-la com ho va fer Gounod al seu moment, amb gran encert dit no sigui de passada. La idea que aquesta peça està només pensada per a fer dits, com diuen els que es dediquen a la corda, és en l’actualitat absurda. La riquesa musical que amaga darrera la melodia audible d’un instrument expressivament únic, com és el violoncel, és impressionant i admirablement suggeridora. Fent servir a la inversa una metàfora visual d’un professor de música de l’autònoma, el violoncel de Bach, ben interpretat, és un Armagnac de gran reserva que només pot ser valorat pels que saben degustar-lo.