diumenge, de novembre 23, 2008

LE NOZZE DI FIGARO O MOLT SOROLL PER NO RES

Que Mozart és un autor ple de murrieria ho sabem tots els aficionats. Però d'aquí a la revolució hi ha un bon tros. Hi ha lectures interessades que busquen trobar a cada pas un correlat que justifiqui les postures pròpies o els ideals íntims o públics que mai no realitzaran. Al meu entendre, Les noces és una òpera més carnavalesca que subversiva, més enjogassada que doctrinària. Mozart fa una òpera mig buffa mig seriosa on els papers importants s'han alterat. Aquí la parella honesta i virtuosa és la de criats Figaro i Susanna mentre que el Comte d'Almaviva és presentat còmicament com un marit gelós i alhora infidel. Vés a saber si Mozart tenia idees en les quals inspirar-se. La tornada final a l'ordre amorós és una prova que Mozart es planteja l'òpera no pas per canviar la humanitat ni redimir el servei domèstic sinó com un joc maliciós i, és clar, volgudament ambigu. Però no tant. En certa manera a algú li pot recordar El somni d'una nit d'estiu o el Molt soroll per no res Shakespearià. Aquí, però, l'obra és un autèntic vodevil, una comèdia d'embolics i entra-i-surts, que són la salsa d'aquesta òpera. Si descomptem, naturalment, la música, que és, a parer meu i juntament amb La flauta màgica, una de les més belles i universals de Mozart. Tot l'òpera és farcida d'àries conegudes fins a la sacietat i fins i tot diria populars. Que és el millor compliment que se li pot fer a un músic. Em deia l'Elisabet que si algun aficionat novell et pregunta per l'argument de l'obra et posa en un compromís perquè és d'allò més enrevessat. Més que parlar de l'abolició d'un dret feudal -el de cuixa- Mozart i el llibretista volen parlar de la hipocresia personal del Comte d'Almaviva, superat pels esdeveniments confusos, sorpresius o pel projetto de Figaro, que pretén posar-lo en evidència davant tothom. També davant els nostres ulls. 

L'obra la dirigia Ros-Marbà, que va fer una lectura correcta, com de costum, però no pas brillant. La direcció escènica Pasqual se m'apareix com a sòbria i efectiva, poc original però molt d'acord amb l'esperit de l'obra. El canvi d'època pels anys 20 no grinyola gens, ans al contrari. Ens ajuda a apropar-nos millor a un conflicte que, insisteixo, no és simplement social ni tan sols amorós. Encara que les hormones, per dir-ho a la manera de Pasqual hi juguen un paper destacat. En aquest sentit l'òpera té molt d'autobiogràfica. Si la base era prou sòlida perquè l'orquestra i l'escena suficientment garantides, el repartiment ha estat desigual i francament fluix. En conjunt.  Hi havia veus grans i maques com la d'Emma Bell, potser massa gran per cantar Mozart, i veus primes i a vegades inaudibles com la d'Ofèlia Sala, que canta molt bé però té un volum reduït. Una Susanna descompensada. Hem trobat un Figaro correcte (Kyle Keteisen) però res més, sense gran escola de cant ni dramàtica. I el Cherubino de Sophie Koch no ha estat a l'alçada: a banda que té una desagradable tendència, reiterada a la funció, a retardar el temps. Ros-Marbà s'hi ha adaptat però no ho hauria d'haver fet. El Comte (Ludovic Tézier) amb veu remarcable per bellesa però sense un estil marcat. De tot plegat em quedo amb el Dove sono cantat amb mestria, veu eterna i dolls de sensibilitat per Emma Bell. Sobretot a la represa, cantada a mitja veu amb timbre sonor, amb molts i bells harmònics i un fiato de gran classe. Excel·lent. El regust que em queda després de la funció és el de la lògica alegria per haver escoltat una òpera deliciosa en el cant però tocada per un sentiment de correcció àuriament mediocre que no em puc treure de sobre. No hi ha res incorrecte però no s'han transmès prou emocions per recordar-la. 

L'ambient de la funció ha estat, però, el de les grans ocasions. Ple a la sala, el grup d'amigues de l'Elisabet en ple -ara ja amb parelles-, substitucions inesperades com la del Josep per la Pilar, retorns de la Sofia i el Vicent, i absències sospitoses com les del Jonathan i, sobretot, la del David. 

divendres, de novembre 14, 2008

L'ESTAT QUE ENS VOL ESCLAUS

Hi ha alguna cosa en la reforma del codi penal que s'acaba de fer que grinyola. Probablement l'enduriment de penes i la tipificació de nous delictes estan justificats però, en alguns casos, hi ha alguns drets que queden en entredit i que obren de cara al futur un panorama limitador de la llibertat, de la intimitat i de la seguretat jurídica. La llibertat vigilada em sembla especialment preocupant i segurament hauria de ser considerada anticonstitucional. La justificació d'una tal pena es fonamenta en una actuació purament preventiva que no respon a una retribució o a una mesura de rehabilitació com a resposta a un delicte objectiu. I es pot començar així i acabar obligant a implantar a tothom un xip subcutani com el que ja porten els gossos. Perquè el següent pas és vigilar tots els qui han delinquit i, més enllà d'aquest pas, vigilar-nos a tots pel fet de ser ciutadans d'un país i pel fet de ser delinqüents en potència. Preocupant i perillós. L'altre camí obert és igualment perillós per a l'estat de dret i per a la democràcia. Si eliminem la prescripció del delicte, del que sigui -amb termini ampli o limitat- , estem eliminant un element fonamental de la seguretat jurídica i estem obrint les portes perquè en el futur l'estat pugui aplicar la legislació penal sense limitacions temporals i amb arbitrarietat. La prescripció és una limitació a la funció retributiva de la pena i, si s'elimina, estem donant carta blanca a l'Estat perquè ens apliqui la llei quan li vagi bé a ell. Evidentment, ara només entra en joc per a casos molt greus però, què ens hi juguem que d'aquí a uns anys s'estendrà la mesura? L'anàlisi que es pot fer d'aquesta reforma és ambigu i serà diferent segons quina sigui l'obediència que se segueixi. Però em sembla que de tot el que hem anat veient fins ara podem deduir que les noves tecnologies (llegiu internet, ordinadors, bases de dades, mòbils, radars, satèl·lits, càmeres, etc) més que alliberar-nos ens fan esclaus. I això l'Estat ho aprofitarà per subjugar-nos d'una vegada per totes. Cal no dubtar-ne. A la llarga, ens podem trobar que vivim nominalment en un país lliure i fonamentat en un ordenament jurídic i alhora privats dels més elementals drets personals i socials.

diumenge, d’octubre 26, 2008

EL REALISME FOTOGRÀFIC DELS GERMANS JOSEP I PERE SANTILARI


A l'espai VolArt de Barcelona (c/ Ausias Marc, 22), de la Fundació Vila Casas es pot veure fins a mitjan novembre l'exposició intitulada "Realisme contemporani" dels pintors badalonins Josep i Pere Santilari. Unes cinquanta obres distribuïdes a la planta baixa i al soterrani de l'edifici -de remarcable interès arquitectònic- que han estat comissariades per Mònica Ramon. Les obres abasten un període prou representatiu: des de 1985 fins al 2007. Vint anys de pintura, que es diuen aviat. A banda de l'exposició en si, l'espai també compta amb un document audiovisual d'interès: l'entrevista a dues veus que van fer als dos pintors en ocasió de l'esdeveniment. I si ho desitges pots adquirir un catàleg de mà de la mostra.

Si encara no n'hi havia prou, un altre al·licient de l'exposició és que és de franc, a pesar que l'entrada que et donen té marcat i esborrat un preu de 2 euros. 2 euros que, altrament, hauria pagat de gust. La veritat és que venia recomanat: la Pepa ens havia dues setmanes enrere que havia anat a una exposició que li havia agradat molt.

L'exposició es divideix temàticament en tres grans blocs, als quals es dediquen espais físics diferents: el paisatge urbà -que és sobretot barceloní-, la figura humana -que és femenina- i els bodegons -que partint del tema barroc es projecten amb originalitat i un xic d'ironia cap al segle XX. Del primer tema en destacaria la llum fidel i precisa dels quadres que representen espais com Montjuïc, la platja de Badalona, el WTC, el supositori de les aigües, l'entrada a Barcelona per la Diagonal o la rambla del Maremàgnum. Espais barcelonins contemporanis però del dia a dia. Insisteixo que el més important és la captació de llum amb clares influències de l'hiperrealisme nordamericà. Detallista i radical però alhora poètic i una mica sentimental. L'hora foscant i l'alba són moments exquisits per apreciar llur tècnica depurada però també hi ha tardes assolellades d'estiu o matins amb una certa boirina que difumina el paisatge i el torna, al fons, d'un gris anodí característic de la Barcelona que treballa un dia qualsevol.

La figura femenina és presa a partir d'unb mètode acadèmic però amb elements que poden suggerir l'actualitat de la pintura: una dona que canvia el canal del televisor amb un comandament a distància o una altra que, estirada al sofà, escriu un SMS al seu telèfon mòbil. Totes hi són nues i abunden els olis sobre tela en blanc i negre. Talment com fotos traspassades al llenç del pintor. A vegades amb versemblança increïble.

Pel que fa als bodegons, els Santilari reconeixen partir de la natura morta clàssica per endinsar-se cap un món actual. Els elements originaris hi són però n'hi ha d'altres que són evolucions o tics d'actualitat. Com per exemple, un got. N'hi ha un que és particularment irònic, "Envasats", on els embotits de la natura morta han estat substituïts per productes de xarcuteria prèviament envasats al buit.

Els Santilari pinten al detall, sovint i literalment amb lupa, i a vegades en equip: n'hi ha mostres. I ells sostenen que al final hi ha una mica de cadascun d'ells en tots els seus quadres. No en va són germans bessons.



"MADAMA BUTTERFLY" A SABADELL (24-X-2008)

Quan el Liceu Falla, i sol fallar sovint, als aficionats a l'òpera sempre ens queda Sabadell, on els programes es deuen al públic i les subvencions no cobreixen totes les despeses, malauradament. Seria interessant de verificar què foren capaços de fer els amics de l'òpera de Sabadell amb els recursos del teatre barceloní. Potser pagaria la pena de fer el canvi.

La primera òpera que presenten aquesta temporada és ja un clàssic del segle XX. La Butterfly torna sempre com un agradable perfum exhalat per una música perdurable a cada passatge, a cada compàs. I torna amb un argument que continua tenint una vigència certa. Ara penso en una Butterfly contemporània que hem mig conegut per les notícies en un episodi brutal i absurd: la crema d'una rodamon en un caixer automàtic de Barcelona. Rosario Endrinal, que és així com es deia la víctima, també es va enamorar perdudament d'un home estranger i per causa d'això va renegar de marit, filla i pares i va jugar-s'ho tot a una carta. Quan l'aventura va acabar, Rosario va tornar a la seva ciutat, on ningú del seu cercle familiar la va voler. A la traïció de la fuga, havia sumat altres problemes de no menor magnitud. I heus ací com una secretària de direcció feliç amb un futur assegurat i una vida estable es va convertir, sense voler-ho i per causa del desig d'una ascensió social i econòmica irreal, en una sense sostre i va acabar essent víctima de la seva situació. Aquest argument no és el d'una òpera però podria ser-ho ben bé. Hi ha variacions respecte de l'original puccinià i de l'obra teatral que la va inspirar però la més frapant és que aquesta història és autèntica, extreta de la realitat més sòrdida i incomprensible. Fruit de l'encadenament de l'amor, l'avarícia, la desorientació i la mala sort. De Butterfly ens podem compadir perquè és encara una nena ingènua que no ha vist el món per un forat. De Rosario ens podem compadir, sobretot i no sé si només, perquè és la víctima aleatòria d'un odi irracional i gratuït.

Roger Alier n'ha dit d'aquesta versió que és de llibre. I té raó. Sobretot jo destacaria la posada en escena pulcra i neta, elemental i efectiva, sòbria però suggeridora, concebuda en la noblesa de la fusta i l'ambigüitat de la llum. Tot amb gust, vestuari inclòs. La gran lluna del primer acte, que apareix rere els dos protagonistes, és un marc excel·lent per al duo d'amor. Carles Ortiz, director d'escena, i Jordi Galobart, dissenyador de l'escenografia, han fet una molt bona feina. Sense experiments i original. Han sabut reduir a l'essencial un món de parets fràgils, bell paisatge, olors i colors embriagadors i llum canviant que transita de l'hora foscant a la nit, de la nit a l'alba, de l'alba al matí i del matí a una altra mena de nit "che non a mattino".

No es pot dir el mateix dels solistes i de l'orquestra. Si em fessin dir una primera impressió global de la funció jo esmentaria la paraula 'precipitació'. El director Elio Orciuolo ha portat uns tempi en ocasions massa ràpids i no ha volgut cedir davant els cantants amb el risc verificat de desfasaments poc agradables. Tampoc ha cedit en volum i l'orquestra s'ha imposat a unes veus que, llevat de la Cio Cio San, no eren gaire grans. Pinkerton -Javier Agulló- té l'agut però li manca línia i una afinació més precisa. Ha complert bé, a pesar de tot. Marc Canturri ha estat un Sharpless creïble, tot i que des del punt de vista escènic ha anat guanyant amb el pas dels actes. Del gest de xitxarel·lo mogut ha passat a adquirir un posat greu, digne i emfàtic. La veu bona però el color no és el millor i en la vibració es perd nitidesa de l'altura de la nota. El Goro de Marc Sala ha estat un dels personatges més reeixits de la representació, amb una veu realment bella i cant amable. En canvi, el comissari imperial ha fet gal·la d'una veu enrogallada i poc impostada i el príncep Iamadori d'una veu molt, molt petita, poc adequada per cantar en un teatre de dimensions considerables.

Que ha arribat al públic no en tinc cap dubte. La Mercè ha plorat en silenci, mocador en mà, durant bona part de l'obra. Això a pesar de les entrades a deshora d'algunes persones del públic (no tanquen portes després de començar?) i dels llocs comuns de sempre: caramels embolicats en cel·lofana que un es recorda que ha de menjar quan interpreten el delicat cor de pescadors a boca closa i comentaris fets per gent gran que es pensa que sap parlar en veu baixa. A l'entreacte, hem menjat coca molt bona amb una copeta de cava i, per la porta que dóna accés als camerinos, hem vist barrejar-se els dos mons de la funció: el real en forma de senyores abillades elegantment i el de la ficció d'una japoneseta del cor amb ombrel·la inclosa.

dijous, d’octubre 23, 2008

"EL SO ÉS VIDA", DE DANIEL BARENBOIM

Daniel Barenboim, el reconegut violoncelista i director, publica ara un assaig filosòfic amb el títol "El so és vida", on pretén traçar paral·lelismes entre la música i la nostra quotidianitat. Sens dubte per intentar recompondre alguns ponts que uneixen aquesta disciplina sonora amb les nostres activitats diàries. Totes les afirmacions que conté el llibre estan fonamentades en una hipòtesi que és també una constatació: la música està completament allunyada de la nostra vida i es troba tancada en una torre de vori. No cal ser un expert per corroborar la tal asseveració. Queden molt lluny els anys en què la música anomenada clàssica formava part consubstancial del nostre tarannà i activitat social fins al punt de ser-ne indestriable. Ara, la música clàssica que es fa és un discurs avançat per a entesos, una cavil·lació intel·lectual costosa i, en algunes ocasions un exercici d'autoflagel·lació contrari al més elemental i bàsic principi hedonista. És clar que no podem arribar gaire més enllà amb una música enrocada en l'experimentació intel·lectualista que ha perdut pels camins del segle XX la melodia o l'harmonia o en alguns altres casos fins i tot el ritme.

Em sembla que és un llibre interessant i honest independentment del posicionament polític per què ha optat el mestre en el conflicte àrabo-israelià. Les veritats sobre la música són autèntiques perles que cal que algú ens les recordi de tant en tant. I només una persona que hi hagi reflexionat en profunditat al llarg dels anys i de l'experiència ho pot fer. Per exemple, el fet que moltíssima gent no necessita la música clàssica és perquè no han tingut una oportunitat seriosa per conèixer-la. Sembla evident. No es pot estimar allò que no es coneix i la música no és una excepció. Afirma d'una manera més discutible Barenboim que hem convertit la música en un refugi. Potser en alguns casos sí però li discutiria la universalitat de l'afirmació. La música pot ser refugi com ho pot ser la beguda, la playstation, la televisió, l'art en general o les mateixes persones. Perquè tot en la vida sembla que és una fugida cap endavant. Inclosa la música, que avança en el temps però que no s'hi atura o retrocedeix.

La música també té la virtut -diu- de fer-nos entendre com sóm les persones. Una evidència tan clara que sovint oblidem tot i tenir-la davant el nas. No en va la música és feta per persones. Ara, el que trobo definitiu és el que en deriva: la lliçó més difícil per a un ésser humà és aprendre a viure amb passió i llibertat i alhora dins un ordre, una aparent paradoxa que es produeix en cada frase musical. I té raó. Perquè la música veritable és una mescla perfecta de raó i passió, de mètode i d'intenció, de matemàtica i de sentiment.


diumenge, d’octubre 19, 2008

LA MORT DE JOAN CARRERA

Se'ns en van els referents de la Catalunya catalana i de la Catalunya cristiana. Ara ha estat el bisbe Joan Carrera, home dialogant però amb conviccions fermes, molt proper a la gent humil però alhora investit amb la dignitat bisbal. Allunyat de les maneres de fer d'esglésies properes. Català, catalanista i nacionalista. Ell sol ha fet més feina per als més necessitats que qualsevol dels alts càrrecs de benestar social que hi hagut a palau. Ell sol desmenteix aquells qui, sota el paraigua de la laïcitat, pretenen arraconar en el millor dels casos la tasca silenciosa d'una església que no és la de les grans litúrgies, ostentacions o declaracions; que no és la de les emissores de l'odi ni de les sotanes arnades sinó la que treballa per als altres sense esperar cap reconeixement públic ni cap recompensa en forma de vots. L'església a qui alguns volen llevar dues creus. Descansi en pau.

dissabte, d’octubre 18, 2008

L'EFECTE BUMERANG

Fa gràcia que sigui l'excap de comunicació del president de la Generalitat el qui critiqui la tergiversació de la història de l'acte d'homenatge que la plataforma liderada per Joel Joan va realitzar al Palau de la Música Catalana. Fa gràcia que col·loqui en un pedestal les llibertats públiques que ell mateix va conculcar en dir-li al periodista Josep Barbeta que no pararia fins a fotre'l. Fa gràcia també que digui que no es construeix un mite amb mentides. Perquè si hem de parlar de mentides en podem treure unes quantes construïdes per l'esquerra. Per exemple, les que van convertir Lenin i Stalin en poc menys que salvadors de la humanitat, les que afecten el Che Guevara o el règim totalitari i absurd de Fidel Castro. O les relacionades amb les preteses bondats dels "incontrolats" del bàndol republicà durant la Guerra Civil (vegeu el llibre "L'omnibus de la mort. Parada Falset"). O les que han portat al mateix pedestal de la mitificació altres màrtirs pel simple fet d'haver estat assassinats però no pas pel que realment van fer per Catalunya. I fa riure i pena que en el mateix article que escriu el polític es comparin els dictadors sanguinaris Stalin, Hitler i Franco amb Bush pel fet d'haver acabat amb un règim dictatorial. Més que res perquè força gent d'esquerres l'any 1945 demanava a crits a les forces aliades vencedores de la 2a guerra mundial que intervinguessin a Espanya i fessin fora el dictador. 

No sé jo que un acte d'homenatge doblat de representació teatral hagi de tenir rigor històric, perquè n'estem farts de veure com es perverteixen obres artístiques per "épater les bourgeois" amb el patrocini de registes propers a la manera de fer de l'articulista. Vaig veure un fragment de l'acte per televisió i em va semblar que era un acte polític, amb una "mise en escène" simbòlica i legítima. Molt em temo que a l'articulista no li molesta tant la teatralització o la tergiversació de l'homenatge com les idees que hi havia al darrera. Tothom té dret a dir la seva en una democràcia. Els qui pensen que Catalunya ha de ser independent i aquells altres que no creuen del tot o gens ni en Catalunya ni en la llibertat. 

La llibertat i la independència tenen un preu: la incomprensió; però el sectarisme i el servilisme tenen un preu molt més alt: la submissió.


dimarts, d’octubre 14, 2008

LA INGERÈNCIA COM A PROVOCACIÓ IRRESPONSABLE

Escolto amb estupefacció una sèrie de noves notícies que apunten a un intent per part del govern de la Generalitat, i més concretament per part de socialistes i comunistes, de regular i intervenir en aspectes que afecten la intimitat i la llibertat de les persones. Ara volen que els pares estiguin obligats a dir als fills adoptats que ho són a una edat concreta. O volen regular -per llei!- que les parelles es reparteixin les feines domèstiques. És clar que venint de qui ve, un no sap si el que pretenen és realment portar endavant aquest propòsit escabellat i impossible -d'altra banda- o simplement obrir un debat per fer soroll, per fer bullir l'olla dels vots incondicionals.

Per no parlar d'aquest il·luminat que s'anomena Pérez-Moya, la categoria del qual no té res a veure amb el músic -que no deu conèixer- , que pretén consultar els arxius mèdics dels pacients per saber si prenen una medicació que els pugui afectar en la conducció de vehicles. Això sí, per reduir la contaminació i evitar accidents! Com els radars que ha sembrat pertot Catalunya però sobretot a l'àrea metropolitana per tal d'injectar liquiditat a on tothom ja sap, després de limitar la velocitat a 80 Km/h. Això sí, les estadístiques que es donen només són les dels accidents però dels ingressos per sancions no se'n sap res. Perquè aquests 80 Km/h ja no s'han convertit en un límit raonable sinó en una obligació ridícula i paternalista. I eminentment inútil, que és més escandalós, sobretot pel que fa a la reducció nímia de contaminació: només un 4%.

L'expropiació forçosa de l'ús dels immobles és un altre exemple que aquesta genteta volen entrar a casa nostra i que volen dir-nos què hem de fer i com ho hem de fer. I fins i tot ens volen dir què hem de pensar i com hem de pensar. Aquesta és la idea de l'esquerra progre de disseny a casa nostra, que viu a zones residencials de luxe i pregona els pisos de protecció oficial, que porta els fills a col·legis privats caríssims i que després s'omple la boca amb la gran qualitat de l'escola pública. Com en Pep Montilla.

La responsabilitat, i la irresponsabilitat s'estén, però, a tots aquells que callen a pesar de la discrepància, siguin del mateix partit o d'un altre. Per interès acomodatici, econòmic o relacionat amb la vanitat o l'ambició. Aquell politiquet de via estreta que ha dit que calia reeducar la societat és l'exemple més palès d'aquesta voluntat de sotmetre'ns, de privar-nos d'uns drets fonamentals que reconeix la Constitució i que recomana el sentit comú. És en aquests moments que un, molt a pesar de tot i de tothom, se sent reconfortat de pertànyer a un estat on aquestes barbaritats no tindrien l'aquiescència d'una societat adormida, a la qual cal dir que contra aquests atacs cal lluitar tranquil·lament amb la ferma convicció i radical i màxima llibertat. 

diumenge, d’octubre 12, 2008

"TIEFLAND" AL LICEU (11-X-2008)

No es pot dir que l'òpera "Tiefland", del músic Eugen d'Albert hagi estat a casa nostra una òpera de repertori tot i que té elements per a ser-ho: una clara influència wagneriana, una línia narrativa diàfana i, sobretot, el fet que està basada en lobra d'Àngel Guimerà "Terra baixa", que segueix amb precisa fidelitat a pesar d'haver fet alguns canvis en els noms. De fet el canvi més significatiu és el de Manelic per Pedro i el de Sebastià per Sebastiano. Tot sigui per donar un aire més italià a una obra plena de passions mediterrànies per una dona, la Marta. Al vestíbul del Foyer han organitzat una exposició sobre Guimerà i Terra baixa. No era necessari però l'ocasió sembla que ho valia. M'ha fet gràcia veure entre els Manelics que hi eren fotografiats l'excèntric actor i poeta Ramon Tor, amb cara de poca sanitat i posat excessivament histriònic. Entre els més insignes, Enric Borràs, potser l'encarnació perfecta del taujà de cor pur que és Manelic.

L'obra és interessant perquè conserva la marxa narrativa de Guimerà i perquè té una música que passa bé. No hi dubte que d'Albert ha begut en Wagner -i en Lizst, diuen els qui en saben- però tampoc hi ha dubte que hi ha fragments que, o bé perquè són directament populars o bé perquè tenen un alè cert d'opereta, desvirtuen l'homogeneïtat i la qualitat final de la proposta. També la vocalitat és germànica, i no pas pobra. El paper sobre el quals descansa el pilar fonamental de l'òpera és el de Pedro, rol que ha cantat molt bé Peter Seiffert. Amb resistència, entrega i matisacions. Sempre elegant, mai cridaner ni trencat. Potser sí que aquesta òpera és la resposta al verisme italià -com afirma Michael Boder- però aquí les truculències es canten i no es bramen. I es canten amb la veu d'un tenor no diré heroic però sí dramàtic. Tampoc el paper d'ella és gens fàcil: Petra Maria Schnitzer l'ha cantat potser amb menys presència però posant sempre els punts sobre les is. I és que el seu personatge queda, a parer meu, més desdibuixat. El Sebastiano d'Alan Titus ha estat molt correcte sense arribar a despuntar pel timbre ni per la interpretació. Sobta que el baríton sigui, en aquest cas, més poqueta cosa que el gegant de Seiffert, home de gran volum físic i presència escènica. A banda dels protagonistes que formen el triangle fatal destacaria també la Nuri de Juanita Lascarro, que comença a ser habitual com a secundària al teatre. Fiable, de bona veu i bona línia i molt professional. Que duri. També s'ha de dir que entre el gran repartiment principal s'ha colat alguna veu que no hauria de cantar al Liceu: amb greus pobríssims i una impostació deficient. I no direm noms.

L'escenografia de Matthias Hartmann és un poti-poti mancat de personalitat i d'originalitat. ja passo perquè em posin els persosnatges vestits com als anys 20. Això s'entén. El que no he comprès, ni jo ni els de la colla, és la raó de ser de les caixes primeres que mostren uns personatges que poc tenen a veure amb l'obra: un àrab? un executiu de Nova York? un aborigen en calçotets? Més interessant és l'ús multimèdia de les microcàmeres: tot i que no és un recurs nou és efectiu projectar les cares dels cantants en directe sobre una gran pantalla. Una mena de roda vertical i, sobretot, els pans bimbo que van passant en una cinta infinita representen el molí (ai las!). Ara, el més lamentable de tot són els moviments del cor quan Pedro i Marta comencen a estimar-se: les cares de beneits i els moviments lents de braços feien la impressió d'una càmera lenta de bojos sortits d'un frenopàtic. Patètic!


En fi, bon gust de boca en acabar l'obra: ho ha dit en Jonatan i té raó. El balança ha estat bo. Per la novetat, per la tradició; per la lletra i per la música. Escenes a part. Avui que era el dia de la primera òpera de la temporada s'han trobat a faltar alguns habituals als seus seients i a la posterior tertúlia. I una nota de color: una noia francesa crec ens ha aparegut amb la cara pintada de negra i vestida de tots colors com una cendrosa sortida d'un conte, amb una mena de plomall al cap i moviments ridículs que pretenien ser d'una performance. Si el que volia era cridar l'atenció ningú no li ha fet cas i al segon acte ja ni l'hem vista.

dijous, d’octubre 09, 2008

CASA DE MISERICÒRDIA

Si no fos perquè crec fermanent en les causalitats i en la bona fe dels governs, hauria dit que la concessió a Joan Margarit del Premio Nacional de Poesía i la filtració -desinteressada, és clar- a La Vanguardia de la decisió del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya tenien alguna mena de relació. De fet, posades una al costat de l'altra destil·len una ideologia lingüística significativa i absolutament contrària a l'interès i la supervivència de la llengua catalana. A la pràctica ens estan reconeixent la vàlua literària indiscutible de les nostres lletres en la ploma d'un poeta que, diuen, es defineix com a bilingüe (i la dada no és baladí), i alhora ens estan negant el dret que la llengua catalana tingui el mateix estatus jurídic que el castellà. A Catalunya, que ja és gran! El TC, i amb ell el PSOE i el PP, vénen a dir: donem totes les garanties jurídiques a la llengua catalana per a aquells que encara la parlen i mentre la parlin. Deixem el català per a la poesia però neguem-li la raó de ser a la justícia, o a l'adminisrtració en general. Una vegada més, no es tracta de defensar que el castellà pervisqui sinó de procurar que el català desaparegui. Aquesta filtració a un diari solvent com LV és una bestreta del que ens ve. I del que els ve. Perquè, si es confirma la notícia, aquest estatut és paper mullat, per no fer esment d'un ús poc decorós.

Enmig de tot plegat, es dreça el llibre "Casa de Misericòrdia" de l'arquitecte Joan Margarit, llibre ja premiat i reconegut amb tots els llorers possibles. Ara, el Ministerio, que sempre ha tingut tirada i debilitat per la poesia catalana des de J.V. Foix, reconeix oportunament que la poesia catalana es troba fins i tot per sobre de la castellana. No conec Margarit bé per poder emetre un judici crític sobre la seva poesia però gosaria dir que la seva actitud com a artista és honesta i sincera. Ja en tinc prou. I de tot el que he pogut llegir aquests dies em quedo amb una firmació contundent que subscric: "La poesia és el refugi a on ens arrecerem tard o d'hora. Més enllà de la poesia, la música o la filosofia no hi ha res."



diumenge, d’octubre 05, 2008

CONCERT MURTRA ENSEMBLE (5-X-2008)

La Núria i jo assistim al concert del Murtra Ensemble, el grup instrumental, que no orquestra, del Conservatori de Badalona. Hi assistim perquè hem agafat dos abonaments i una de les funcions obligatòries era la d'ells. Això ja era en si prou sospitós. Però com que ja coneixem la qualitat i l'ambició del tal grup hi anem amb ganes. El resultat no ha estat decebedor, ni de bon tros, però esperàvem alguna cosa més. O menys, segons com es miri. Han volgut fer un programa homogeni i a fe que ho han aconseguit. El fil conductor del programa era la cançó folk o popular. Degudament passada pel sedàs culte. De primer, les Folk songs de Luciano Berio un italià nascut el 1925. En segon lloc, un quintet de vent intitulat "Un dia d'escola". I per acabar, les cançons de "Façade". de Sir Williams Turner Walton.

Era un espectacle musical però el text, la paraula, hi tenia un paper fonamental. Primer, en la veu cantada de la mezzo Marta Valero; després en les intervencions parlades dels músics, abillats amb bates i aspecte col·legial i finalment amb els recitadors Enric Arquimbau i la mateixa marta Valero. Deu ser una tendència que prové de la fusió de les arts romàntiques però els espectacles de música i poesia -o, en general, paraula- tenen un gran acceptació. Criden l'atenció. I si a sobre hi pots posar una escenografia per mínima que sigui, encara més. No és això, però, el que cal demanar a un grup de música i encara música clàssica. A mi em sembla que la direcció, excel·lent, de Xavier Puig, ha imaginat el programa que li agradava fer a ell però no el programa que li agradava al públic que mig omplia el Zorrilla. Com sempre és un problema de dosis. Es pot fer tot per a tothom i és inútil fer concerts contra el públic, que no ha estat sortosament el cas. Ara, la gent desprevinguda com nosaltres esperàvem un grup instrumental més nombrós i un programa més variat, amb peces que no fossin exclusivament del segle XX.

Del que hem pogut escoltar ens quedem la Núria i jo amb les primeres cançons, estilitzades intel·lectalment però recognoscibles en el seu caràcter i origen populars. Interpretades magníficament per la mezzosoprano Marta Valero. Valero té una veu lírica, no gaire voluminosa, però nítida, cristal·lina, transparent. Ha cantat amb molt gust amb diferents maneres d'emissió: veu de coll sense ressonància, oberta com de musical, més jazzística i forçada i, evidentment, lírica. En totes elles ha excel·lit a donar una veu pura, límpida, amb la justa pressió d'aire, mai forçant, matisant i expressant amb l'instrument i amb la cara i tot el cos. Els seus harmònics són molt aptes per al gènere del lied i queden lluny de l'òpera. I la pronúncia de les llengües que he reconegut ha estat impecable. Posats a trobar algun defecte direm que potser algun final es quedava sense prou suport, que no pas aire, i poca cosa més. A la mitja veu, el pas de pit a cap era una simple delícia. Net, lliure, alat. En una paraula, molt bé.

Una altra cosa han estat les cançons de Turner. Em penso que aquí la lletra era, segons com, més important que la música. I els textos amb ritme però sense música, amb lletres surreals i en qualsevol cas difícils de seguir fins i tot amb el paper a la mà han fet que la suite final fos el menys vistós del concert. Em queda el gust del jazz d'algunes cançons ben declamades per Valero. Pel que fa al quintet només dir que era un divertimento original, breu i poc dens. Una mena d'interludi entre les dues peces diguem-ne llargues.

Cançons populars del segle XX per a un públic no del tot popular.

dijous, d’octubre 02, 2008

SILENCI! PARLA EL BUFÓ

Diu Boadella amb to i tupé de superioritat intel·lectual:

"Madrid es una ciudad abierta, como lo había sido Barcelona hace 40 años. Barcelona es una ciudad que a través del nacionalismo se ha ido volviendo una urbe provinciana. La endogamia es un mal muy peligroso para lo que puede ser la evolución cultural, política y económica de un país. En Madrid me siento más a gusto y tengo muchísimas más posibilidades que en Cataluña", ha comentat Boadella abans d'afegir que "me siento en Madrid como el rey del mambo".

No em puc imaginar com un individu pot fer-se tan presoner de les seves pròpies paraules i de les pròpies actuacions fns i tot, segurament, en contra dels seus sentiments més íntims. Perquè que estiguis ressentit amb aquest o aquell altre partit o polític de torn ho entenc tal com solen comportar-se alguns polítics en aquest país. Fins i tot diria que és saludable i terapèutic. Però que reneguis de la teva terra, dels teus orígens i que ajudis a tirar pedres a la teulada de la llengua catalana ho trobo indecent. Repugnant. I no oblidem que aquest personatge, fa quatre dies, es tractava d'allò més bé amb tota la progressia del país, singularment la socialista. Era un icone de l'antipujolisme i del cosmopolitisme. Potser va pensar que amb el tripartit la seva incapacitat com a director i com a creador quedaria esmenada a còpia de subvencions i d'il·luminacions poc menys que divines. Potser esperava algun càrrec vistent, com el que ara ocuparà a Madrid. Tots els càrrecs van anar caient i finalment la bilis de Boadella va servir perquè ni fins els de la seva corda es refiessin d'un individu corcat pel ressentiment i l'odi. La seva actuació és, no ho dubteu, per despit. No pas per convenciment. Ell actua -mai més ben dit- per provocar la reacció en nosaltres. Però Boadella ha cavat tan fonda la seva tomba que ni tan sols alguns dels seus assoliments tenen assegurada la immortalitat pretesa. Boadella és el nou Eugeni d'Ors però amb menys categoria i menys intel·ligència. Si hagués calgut, hauria jurat fidelitat a la Falange amb mans sobre la Bíblia i el Quixot. Com ho va fer el filòsof, d'altra banda tan important en el sorgiment del Noucentisme. A mi em sembla que Boadella és l'exemple patètic de la persona que es comporta com un nen petit i que fa el ploricó perquè no ha aconseguit el que volia. I és la demostració palpable que l'art que opta tan sols per la destrucció i no formula cap proposta, bona o dolenta, té els dies comptats. O ha nascut mort. A fi de comptes, si Boadella es mira al mirall veurà insinuades quatre lletres que van fer molt soroll a principis de segle XX però que van morir d'inanitat. Descansi en pau a la vora del Manzanares.

dissabte, de setembre 27, 2008

DUES PERSPECTIVES DIFERENTS

Mentre Iñaqui Ezquerra, Toni Cantó, Arcadi Espasa, Boadella i altres destacats intel·lectuals del cosmopolitisme racial espanyol es manifesten per defensar el bilingüisme a Catalunya -com si no n'hi hagués!-, Google, l'empresa que ha portat a les nostres llars la segona revolució informàtica, ha inclòs el català entre les llengües del seu nou traductor. Lliçó i bufetada alhora per a aquells que volen eliminar el català fent creure als ignorants i als ressentits que defensen el castellà.


dimarts, de setembre 23, 2008

"IO CONOSCO UN GIARDINO", DE "MARISTELLA"

Deliciosa i apassionada ària molt poc coneguda i d'una extensió poc compromesa. Una cosa ben diferent, però, és cantar-la bé, com ho fa Gigli.



dilluns, de setembre 22, 2008

"LA CIUTAT CANSADA", DE PERE CALDERS

Edicions 62 ha publicat una novel·la inacabada de Pere Calders. No hi ha dubte que des d'un punt de vista literari i crític té un interès remarcable: permet conèixer millor una etapa de la seva trajectòria com a escriptor, singularment la que va transcórrer a Mèxic després de l'ensulsiada de la guerra civil i del desenllaç nefast. Sobretot per a Catalunya i per als catalans. Tanmateix, l'edició d'aquesta obra inacabada es dirigeix al gran públic. Jo no sé si una obra a la qual li falten un parell de capítols té gaire interès per al lector de carrer. Per a l'especialitzat segur. Per a l'altre em sembla que, llevat que no sigui un fervent admirador, no tant. O no gens. Jo em pregunto si no és contrariar la voluntat de l'escriptor publicar-ne una obra que ell no va donar a la llum pública en vida. Hagués estat quina hagués estat la seva intenció, estigui documentada o no la seva voluntat de posar-la en paper a les llibreries. Si jo fos hereu de Calders no n'autoritzaria aquesta edició tal com s'ha plantejat: gran públic de consum. Perquè podem començar així i podem acabar alterant parts d'una obra d'art que, de fet i de dret, només pertany legalment al seu autor.



diumenge, de setembre 21, 2008

EL NOU TEATRE GOYA

Diu la premsa :

"Josep Maria Pou ha assegurat que el seu objectiu és oferir "el millor teatre", tant dels autors més punters del moment com d'aquells dramaturgs d'obres inoblidables d'entre els anys quaranta i seixanta del segle XX. L'actor i director artístic ha afirmat que hi haurà dues produccions pròpies a l'any, tot i que no ha volgut donar massa més detalls de la temporada. La inversió per recuperar l'edifici ha estat de 3,7 milions d'euros, dels quals 2,2 els han aportat les administracions públiques."

No es pot negar que és una bona notícia per a Barcelona i concretament per al món de la faràndula que l'històric teatre Goya obri una altra vegada les portes i es posi en funcionament amb un projecte i una temporada estable. No sé si tenim casa per tant moble si comptem que a Barcelona -i també rodalies- hi ha teatres i obres per donar i per vendre. Algunes sales  perden molt diners perquè amb prou feines omplen de tant en tant. Fins i tot algunes de molt importants. M'imagino que el teatre Goya reneix amb una vocació comercial -que no dubto que serà de qualitat- per tal d'amortitzar tan aviat com es pugui l'enorme inversió que hi han abocat les administracions amigues (2,2 milions d'euros) que no és poca cosa. Com que el gestiona Focus i el dirigeix Pou s'ha optat per crear un teatre especialitzat que no faci ombra a altres temporades. Diu la premsa que s'hi faran obres d'autors "punters" i obres dels quaranta i seixanta. A mi, aquesta limitació em sembla d'entrada sospitosa i poc convenient. No veurem Shakespeares ni Guimeràs? Ni Calderons? Ni tantes altres coses que podrien ser interessants? Aprofitant l'esdeveniment es veu que es publicarà un llibre d'Enric Gallén sobre la història del teatre, que pot ser una peça clau per entendre tota una època teatral determinada de la ciutat. En matèria cultural i en temps de crisi aguda com el que estem vivint tot és bo i ben rebut però no fóra millor deixar fer a cada director, cada sala i cada projecte?