LITERATURA DE DONES

La veritat és que ja en començo a estar tip. Als anys seixanta era tot veure les lletres des del prisma del marxisme i de la crítica sociològica que posava l'èmfasi en les relacions conflictives del proletari amb el capitalista. Ara, es tracta de mirar-ho tot amb ulls de dona, de pensar com una dona, de patir com uns dona, de sentir com una dona. S'acaba de publicar el número 6 de la revista en PDF "Literatures", publicada per l'AELC, i no endevinareu de quin tema tracta: de les dones escriptores. Tornem-hi! Aquesta crítica que focalitza la seva atrenció en una visió, en un mètode, en un col·lectiu o en un objectiu acaba essent pesada i, el que és pitjor, excloent i discriminatòria. I ho és perquè es discrimina ella sola. No crec que s'hagin de cercar problemes allà on no n'hi ha i no se n'han de cercar més allà on n'hi ha o n'hi pot haver. Que tothom digui la seva però a mi no m'interessa gens la literatura feta per dones. Ni la literatura feta per homes. Perquè de literatura només n'hi ha de dues classes: de bona i de dolenta. I tant se me'n fot si l'ha escrita una dona, un home o un extraterrestre.

MEMÒRIES DE JOAN TRIADÚ

Estic llegint les memòries de Joan Triadú. Triadú és un dels darrers crítics doblats d'activistes que han sobreviscut a les catacumbes del franquisme i dels primers anys de la democràcia. Un altre nom importantíssim és Albert Manent. Les memòries que ara publica s'encarreguen de demostrar-ho a bastament. Triadú no tan sols ha llegit i escrit ressenyes a diaris i revistes que després han format llibres. La tasca de Triadú va més enllà d'aquesta comesa intel·lectual i ha estat imprescindible per entendre l'aparició i el desenvolupament d'empreses culturals i mediàtiques del segle XX. Sobretot, Triadú ha llegit molt i s'ha sentit sempre atret per la novetat. Ha estat un crític no acadèmic, pragmàtic i, en part, programàtic. Tot i que no tant com alguns xacals de la literatura que tenen despatx a les universitats. I tampoc s'amaga que dos dels pilars de la seva visió del món han estat la fe i la pàtria. Per aquest motiu és un crític que no cotitza a l'alça en el nostre modest mercat intern. I probablement per aquests motius és un crític molest per a aquells que volen ideologitzar totes les parcel·les de la vida i que, més que sumar, pretenen excloure seguint fil per randa la tradició del temps de la República. Això no treu que Triadú hagi tingut al llarg de la seva vida crítica algunes opcions militants -que diria aquell- discutibles. Com el bandejament a què va relegar Josep Carner al 1950 o com l'affaire -potser justificat en la forma però no en el fons- del premi d'honor de les lletres catalanes a Josep Pla. Triadú és, doncs, un crític fonamental de la postguerra i per extensió del segle XX. I hauria de ser reconegut com a tal.

EL MATRIMONI AL DICCIONARI

El diccionari també defineix 'nació' d'una manera que no té res a veure amb la realitat jurídica. Vull dir que no sempre les definicions del diccionari han d'estar d'acord amb l'ordenament jurídic vigent. Per una qüestió de prudència. Ara, l'Institut d'Estudis Catalans amb Joan Martí i Castell al capdavant ha sentit la urgència de canviar la definició lexicogràfica de 'matrimoni'. Era una qüestió de vida o mort, de deixar clar qui mana al regne de taifes de l'IEC i, sobretot, de palesar el progressisme políticament correcte de l'acció. Joan Martí i Castell era professor meu a la Universitat de Barcelona. Teníem classe els dimarts i els dijous d'història de la llengua, una hora i mitja cada dia; ell, però, fent gala del seu compromís social, arribava sistemàticament mitja hora tard. Cada dia. I argumentava els seus retards dient que els feien treballar massa. És a dir, passava olímpicament de la llei. Quants tombs fa la vida oi? Ara, ha corregut a promoure el canvi de la definició de matrimoni perquè un govern ha decidit canviar un concepte nuclear de llarguíssima tradició jurídica i sòlids fonaments. Posats a anar a l'avançada, jo proposo des d'aquí ampliar de totes totes la definició, trobar-hi un altre hiperònim i redactar-la com segueix: matrimoni m 1 sociol/dret Unió legítima entre dos o més éssers vius. ex: estava casat amb un periquito.

ATEUS.ORG

Algú ens vol vendre la moto i encara no sabem qui és. El que sí sabem és que ha utilitzat els ateus europeus organitzats (!!) per tal de fer força soroll amb uns pocs anuncis als autobusos de diverses ciutats. Un lema com el que han triat ("Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida") no s'acaba d'entendre tan sols en el pla de les idees i les creences i l'hem de situar inevitablement en el terreny del màrqueting. Per als bona fe que creguin que és un lema sincer que pretén escampar la bona nova de l'ateisme cal fer unes precisions. Els qui, d'una manera o altra, volen bandejar la religió -i especialment el Cristianisme- de la nostra societat sempre ens han dit amb paternalisme indolent que cal que la religió se situï en l'àmbit privat de la persona i que no transcendeixi a la plaça pública. Doncs bé, amb aquests anuncis singulars, els ateus de Catalunya i tutti quanti estan fent allò que justament critiquen de l'Església catòlica: estan portant el debat de l'existència i la manifestació de Déu a l'espai públic i, a més, n'estan fent apostolat: pretenen convèncer-nos de les bondats de l'ateisme com si d'una altra religió es tractés. En el benentès que ni ells mateixos han entès quin és el seu pensament perquè han intentat matar Déu però no s'han pogut alliberar del seu cadàver. Com un Nietzsche o un Josafat qualsevol. El "probablement" introdueix un dubte raonable que fa partícips a aquests ateus de la possibilitat real de l'existència d'un déu. Del que sigui i sigui com sigui. Realment contradictori. Ja ho veuen: ni els ateus es poden substraure a la naturalesa humana. Ni ells poden escapar-se del tot de la transcendència. Això per començar. El que continua del lema és realment més inquietant i rebla en el clau d'uns models perniciosos de la nostra societat que tot just es començaven a superar. O sigui que hem de deixar de preocupar-nos, però la qüestió és de què. De Déu tan sols? De la crisi esfereïdora que vivim? Dels problemes del nostre món? Dels altres? No se sap, però aquest és un missatge socialment equívoc i a la pràctica nociu per als més joves. No faltarà qui, a l'hora d'opinar sobre l'anunci, converteixi la víctima en culpable. Al cap i a la fi, es compleix com sempre aquella dita cervantesca. Ningú no pot negar l'evidència: potser hauria estat millor donar els 2500 euros que ha costat la campanya a Caritas per tal que els utilitzés amb sentit comú i en benefici dels més necessitats.

EL PREMI JOSEP PLA DEL 2009

A casa nostra anem de tornada en allò tocant als premis literaris. Els escàndols que a la darrera època s'han produït han contribuït d'una manera decisiva a desprestigiar-los. La categoria, però també la funció que haurien de fer o que podrien fer encara en la nostra societat de la cultura. Un poc també ha passat amb la crítica. Ara acaben de fallar el premi Josep Pla. En castellà se l'ha endut la periodista Maruja Torres. No penso comentar-ne res. En català, l'obra "El silenci" del també periodista Gaspar Hernández. Un assaig sobre la curació a través de l'espiritualitat, diuen. No seré jo qui posi en dubte la qualitat o l'interès del llibre, que ja amb el títol pagaria la pena de llegir en una societat sorollosa i bruta. Essent com és el premi de l'editorial Planeta no em sembla casual que els autors guanyadors siguin dos periodistes. I dels anomenats mediàtics, dels que surten als mitjans de comunicació i són bàsicament coneguts per la majoria de gent per aquest fet. No hi ha dubte que les editorials han jugat fort en aquest sentit perquè, desenganyem-nos, el que volen és vendre llibres i no contribuir a la renovació literària, a la consagració d'una literatura personal o d'una determinada visió del món. Tan material com això. Això està generant una doble via en el camp de les lletres. Per un cantó, la via de qui escriu per reforçar una posició de reconeixement i de publicitat, amb més o menys qualitat. Per un altre cantó, la del que escriu per pura necessitat i la majoria de vegades no pot publicar perquè no el deixen. Els uns venen molt o força: és el reducte editorial. Solen durar poc. Es cremen. Els altres, ni tan sols són coneguts a vegades i quan surten generen una sorpresa i un èxit espectaculars. Un cas en seria "La pell freda". Potser en un futur no llunyà veurem grans obres oblidades pel món editorial circulant amb naturalitat i modèstia per un internet global. Caldrà estar-hi atents.

"SIMON BOCCANEGRA" AL LICEU (27-XII-2008)

La novetat més important de la vetllada era òbvia: el Vicent ha marxat com un Pinkerton malenconiós a terres nòrdiques per establir-s'hi d'una manera definitiva. No cal dir que la notícia ens ha sorprès a tots i per etapes. Tampoc cal dir que tots els seus amics li desitgem la millor de les sorts. La segona notícia és que la meva capacitat de distracció avança inexorablement: avui venia amb la idea que l'òpera començava a dos quarts de nou i quan he sentit que només faltaven tres minuts per iniciar la funció he hagut de pujar cames ajudeu-me les escales fins al tercer pis. Era com si m'haguessin robat la mitja horeta prèvia a la representació.

L'obra es presenta en una Gènova plena de tensions entre patricis i plebeus, entre rics i pobres, vaja. Ja anem veient que no hem avançat -ni avançarem- gaire. I es presenta en una Itàlia que encara està per fer. Boccanegra combina el rerefons històric amb caràcter conciliador -el dux governa en un consell format pels uns i pels altres- i amb el perill present de les conspiracions amb un drama personal: la desaparició de la filla del corsari Amèlia. La trama és realment laberíntica, complicada, plena de malentesos, ambicions, amors i cops de colze per assolir el poder i la noia. A mi, si em donessin a triar em decantaria per ella. I el poder, que el bombin! Però, és clar, no tothom pensa igual. Ni a la ficció ni a la realitat.

No és de una òpera de la meva corda principalment perquè l'acció dramàtica és pobra. És una obra estàtica, que avança lentament, que té una línia difusa, pesant. És una obra només de diàleg. I a pesar de moment molt emotius en el cant i en la lletra, com quan Simon entona els seus dos desigs, amor i pau, l'obra es debat entre el Verdi musicalment jove i el madur. El repartiment de baixos i barítons ha estat força notable. No en destacaria un sobre un altre. Ni tan sols el Boccanegra, d'Anthony Michaels-Moore. Tampoc, l'Amelia de Krassimira Sotyanova.

El tenor Neil Shicoff té bona veu, impostada i timbrada, agradable, amb un so rodó i bell a l'agut, però potser no era la veu per cantar un paper realment dur i poc agraït. Ja al primer acte vam observar que semblava en inferioritat de condicions respecte de les altres veus. Però al segon acte, i després d'un passatge matador i de rascar diverses vegades i cada vegada amb esforç més evident va fer una cosa que jo encara no havia vist al teatre del Liceu: va aturar la representació amb les dues mans, com demanant temps i paciència, i dirigint-se cap enrere amb el cap cot va dir al públic amb veu compungida "scusatemi per la mia voce". A la qual disculpa la gent vam reaccionar amb aplaudiments francs i comprensius. No sé els motius d'una tal indisposició però em sembla que deuria ser una mescla de refredat d'alguna mena i d'incapacitat per afrontar un paper com el de Gabriele. Es va disculpar i no passa res però això no treu que el teatre hauria de cobrir amb suficients garanties les indisposicions com aquesta.

El director italià, Paolo Carignani, calb com una bola de billar, em va agradar molt. Precís en la seva gesticulació, fruit d'una bona escola i d'un magnífic coneixement de l'obra, va dirigir amb professionalitat i gust. No sé què més es pot demanar. Els mateixos músics el van aplaudir. A llur manera és clar.

Després de la funció vam decidir canviar d'aires i anar a la vinateria del Call. A l'aventura perquè no teníem la taula reservada. Vam trobar lloc i vam menjar un assortiment de formatges, embotits i truita de patates tot regat amb un vinet negre de Jumilla. Bo i agradable. La vinateria és un espai íntim, estret, apropiat per una taula d'amics. Sortint del restaurant, i caminant pel barri gòtic mig desert i amb els carrers mullats per la pluja de feia poc, amb olor de nit i de Nadal a cada carreró, a cada plaça, vaig recordar les sortides nocturnes de fa vint anys, quan la foscor era un recer i un aliat, un espai per somiar projectes, vides i mons.

JOSEP CARRERAS AL PALAU (21-XII-2008)

El concert de la temporada Palau 100 es presentava com un concert de Carreras dedicat principalment al Nadal però va resultar el que realment havia de ser: un concert de Nadal on també cantava, com a figura principal, Josep Carreras. El primer símptoma del que dic és que el programa va ser molt variat, molt heterogeni, molt poc compacte temàticament i estilísticament. Això potser un purista no ho perdonaria però els qui amen la música volen escoltar bona música i no hi ha dubte que n'hi va haver. S'errava qui volia escoltar el Carreras del món de l'òpera, o l'Orfeó en plena acció o la pirotècnica vocal de Sumi Jo. Però hi va haver pizellades de tot. Pel que fa a Carreras va començar amb l'ària barroca de Serse "Ombra mai fù", va continuar amb una napolitana i es va endinsar al final de la primera part en el món nadalenc amb l'Adeste fideles potent i sempre bonic de cantar i emotiu d'escoltar. A la segona part el tema nadalenc va ser el motiu principal. Carreras va cantar el Romanç de Santa Llúcia; sempre que l'escolto em sembla recuperar els Nadals de la infantesa que entronquen amb els noucentistes de la primeria de segle XX. Una cançó que enllaça a la perfecció Nadal, felicitat i amor. Alguna canço castellana -Carreras sempre cedeix- i Winter in wolnderland per acabar. Sumi Jo és una bona cantant i diria també una bona model (va lluir ostentosament tres vestits al llarg del concert: excessiu). La seva veu és prima però té una agilitat i un agut remarcables. L'èxit esclatant -fins i tot superior a Carreras- el va aconseguir amb "Ah, vous dirai-je maman", de Mozart. Un exercici de virtuosisme i visibilitat de galliner. I l'Orfeó va executar amb gust i exactitud quatre nadales catalanes que s'adeien poc amb la resta de concert. Concert cubista, doncs. De Patchwork. Potser l'apartat de bisos va ser el més interessant de tot i on la gent i el tenor més es van abocar. Carreras va cantar dues nadales nordamericanes, l'emotica Canço de l'avi castellet -escrita per a baix!- i la Santa Espina, per diliri del públic lliurat al seu ídol de veu càlida i efectiva per cantar en una tessitura central i sense esforç excessiu. A destacar els canvis que progressivament es van veient entre el públic: una estrangera pretenia, després de la primera part, escltar la segona asseguda tranquil·lament a la butaca amb una copa de cava. Cosa que ens indica que no li agradaven les pipes ni les crispetes perquè era massa refinada. I educada. La qüestió és que cada vegada el públic actua com si es trobés al sofà de casa veient la tele o remenant l'ordinador. Qualsevol dia tindrem una sorpresa. No cal dir que la dona no va sortir-se amb la seva. Continuen els sorolls, les entrades tumultuoses a deshora, els caramels oportuns i la tos persistent i encomanadissa. Vaja, sense novetat al front.

"SEDA", D'ALESSANDRO BARICCO

Una frase podria resumir l'esperit delicat d'aquest llibre poètic i deliciós: "Morir de nostàlgia per una cosa que no viuràs mai" (pàg. 79). Frase que em recorda, ben cert, aquella altra de Ruiz Zafón quan afirma a la seva obra "Marina" que només es recorda allò que no s'ha viscut mai. "Seda" és, tal com la veig, la història d'un home feliçment casat amb la seva dona, Hélène, que arran dels seus viatges en cerca de negoci i fortuna s'enamora, primer subtilment, després oceànicament, d'una noieta occidental que coneix al Japó de finals del segle XIX. Tan simple i tan etern com això. El llibre es presenta tal volta com una història d'amor. Però és més que una història. Almenys en són dues i, a més, hi trobem més coses. Trobem mil sentiments tot just esbossats però amb traços reconeixibles i definitius. Com aquell dolor fluix i estrany, dolçament malenconiós, del qui no ha gaudit mai del tot de la veu de la seva estimada perquè no la coneix. O com aquella intuïció que un té quan coneix una veritat que no ha estat dita. "Seda" és una petita bíblia dels sentiments, un assaig sobre l'amor. En un món pres per l'interès material, la frivolitat estètica i la subversió obsedida del curs tranquil de les coses, el llibre d'Alessandro Baricco és un exemple de com es pot assolir tot el contrari.

INTERNET 2.0

L'altre dia assistíem a la ponència marc de la 8a jornada de Qualitat a l'ensenyament celebrada a l'hotel Campus de l'UAB. El ponent era un consultor anomenat Genís Roca i va fer amb parsimònia rigorosa i tocs d'ironia i d'humor amb rostre seriós un inventari de la situació en què es troba la xarxa com a instrument que propicia la interacció de les persones en un marc nou, diferent de la realitat, amb autonomia i substantivitat pròpies. El títol feia referència a l'Internet 2.0 que intenta superar la primera onada d'admiració pel canal i crear, a partir d'aquesta superació, una nova manera de relacionar-se amb la informació i el coneixement. Deia el ponent que ara ja no és important tenir o no internet sinó allò que realment hi fem: pàgines electròniques amb mil i una utilitats, blocs, correu, televisió a la carta i interactiva, entre moltes altres coses. Que internet ens ha canviat la vida sembla indubtable. Es pot ben dir que la creació i la difusió universal de la xarxa ens ha fet més lliures, més capaços, més curiosos, més savis. Però, per un altre cantó, la xarxa també ha generat noves maneres de relació. I la prova es va fer visible quan el ponent va demanar quantes persones coneixien algú que s'hagués enamorat a internet. Va alçar la mà moltíssima gent. I és que per internet es poden dir coses que cara a cara són molt més difícils de dir. Si no impossibles. La revolució d'internet és només comparable i encara a molta distància amb la que en el seu moment va suposar la invenció de la impremta, la telefonia i la televisió junts. I potser encara fem curt. I tot plegat ha succeït en el brevíssim termini històric de 20 anys. No es pot concebre avui una empresa que no tingui pàgina web (ueb), o un estudiant sense accés a la xarxa o sense correu electrònic. El Youtube i altres pàgines ens proporcionen una televisió que ens podem construir al nostre gust. I ens permet reconstruir el nostre passat. Les nostres idees, imatges, sons i vídeos ja no són tan sols un patrimoni privat sinó que poden compartir-se amb altres navegants. De fet, probablement la paraula amb més futur en el món d'internet és aquesta: 'compartir'. Perquè la informació, el coneixement i, doncs, la cultura ja no són un clos tancat que de tant en tant es deixa veure i trepitjar sinó un espai comú que va creixent exponencialment i que ha modelat noves maneres de relació personal i social, nous indrets d'oci i de negoci, nous fòrums culturals.

LA TORTUGA DE DARWIN, DE JUAN MAYORGA

La idea és, en principi, bona. A través de l'evolució de la tortuga del qui va formular la teoria de l'evolució de les espècies se'ns pretén fer un repàs de la història europea i mundial dels darrers 200 anys. El resultat és una altra cosa. L'obra es desenvolupa bé durant la primera hora però després comença a repetir-se i a cansar. Un no veu cap a on va i com pot acabar. Es van concatenant gags ja coneguts i frases que ja han estat dites. La crítica, però, en tota l'obra és només superficial i a estones ingènua. Podria ser la d'un nen. No elaborada, no original, estereotipada, previsible. Finalment avorrida. El madrileny Juan Mayorga no és aporta la idea inicial però no res més. 

Pel que fa a la posada en escena els resultats no són més encoratjadors. Llevat de la Machi -de fet és una obra pensada per a ella- els altres actors no es troben a l'alçada d'una producció ambiciosa i tenen tics d'aficionat imperdonables quan et venen un producte de circuit. Especialment pobre és el qui fa de professor. Els altres una mica millor, més creïbles com a mínim.   En resum, una obra amb pretensions que no acaba de materialitzar-se en un bon drama-comèdia (ni aquesta ambivalència s'aconsegueix). 

"HYMNE À L'AMOUR", EDITH PIAF

LE NOZZE DI FIGARO O MOLT SOROLL PER NO RES

Que Mozart és un autor ple de murrieria ho sabem tots els aficionats. Però d'aquí a la revolució hi ha un bon tros. Hi ha lectures interessades que busquen trobar a cada pas un correlat que justifiqui les postures pròpies o els ideals íntims o públics que mai no realitzaran. Al meu entendre, Les noces és una òpera més carnavalesca que subversiva, més enjogassada que doctrinària. Mozart fa una òpera mig buffa mig seriosa on els papers importants s'han alterat. Aquí la parella honesta i virtuosa és la de criats Figaro i Susanna mentre que el Comte d'Almaviva és presentat còmicament com un marit gelós i alhora infidel. Vés a saber si Mozart tenia idees en les quals inspirar-se. La tornada final a l'ordre amorós és una prova que Mozart es planteja l'òpera no pas per canviar la humanitat ni redimir el servei domèstic sinó com un joc maliciós i, és clar, volgudament ambigu. Però no tant. En certa manera a algú li pot recordar El somni d'una nit d'estiu o el Molt soroll per no res Shakespearià. Aquí, però, l'obra és un autèntic vodevil, una comèdia d'embolics i entra-i-surts, que són la salsa d'aquesta òpera. Si descomptem, naturalment, la música, que és, a parer meu i juntament amb La flauta màgica, una de les més belles i universals de Mozart. Tot l'òpera és farcida d'àries conegudes fins a la sacietat i fins i tot diria populars. Que és el millor compliment que se li pot fer a un músic. Em deia l'Elisabet que si algun aficionat novell et pregunta per l'argument de l'obra et posa en un compromís perquè és d'allò més enrevessat. Més que parlar de l'abolició d'un dret feudal -el de cuixa- Mozart i el llibretista volen parlar de la hipocresia personal del Comte d'Almaviva, superat pels esdeveniments confusos, sorpresius o pel projetto de Figaro, que pretén posar-lo en evidència davant tothom. També davant els nostres ulls. 

L'obra la dirigia Ros-Marbà, que va fer una lectura correcta, com de costum, però no pas brillant. La direcció escènica Pasqual se m'apareix com a sòbria i efectiva, poc original però molt d'acord amb l'esperit de l'obra. El canvi d'època pels anys 20 no grinyola gens, ans al contrari. Ens ajuda a apropar-nos millor a un conflicte que, insisteixo, no és simplement social ni tan sols amorós. Encara que les hormones, per dir-ho a la manera de Pasqual hi juguen un paper destacat. En aquest sentit l'òpera té molt d'autobiogràfica. Si la base era prou sòlida perquè l'orquestra i l'escena suficientment garantides, el repartiment ha estat desigual i francament fluix. En conjunt.  Hi havia veus grans i maques com la d'Emma Bell, potser massa gran per cantar Mozart, i veus primes i a vegades inaudibles com la d'Ofèlia Sala, que canta molt bé però té un volum reduït. Una Susanna descompensada. Hem trobat un Figaro correcte (Kyle Keteisen) però res més, sense gran escola de cant ni dramàtica. I el Cherubino de Sophie Koch no ha estat a l'alçada: a banda que té una desagradable tendència, reiterada a la funció, a retardar el temps. Ros-Marbà s'hi ha adaptat però no ho hauria d'haver fet. El Comte (Ludovic Tézier) amb veu remarcable per bellesa però sense un estil marcat. De tot plegat em quedo amb el Dove sono cantat amb mestria, veu eterna i dolls de sensibilitat per Emma Bell. Sobretot a la represa, cantada a mitja veu amb timbre sonor, amb molts i bells harmònics i un fiato de gran classe. Excel·lent. El regust que em queda després de la funció és el de la lògica alegria per haver escoltat una òpera deliciosa en el cant però tocada per un sentiment de correcció àuriament mediocre que no em puc treure de sobre. No hi ha res incorrecte però no s'han transmès prou emocions per recordar-la. 

L'ambient de la funció ha estat, però, el de les grans ocasions. Ple a la sala, el grup d'amigues de l'Elisabet en ple -ara ja amb parelles-, substitucions inesperades com la del Josep per la Pilar, retorns de la Sofia i el Vicent, i absències sospitoses com les del Jonathan i, sobretot, la del David. 

L'ESTAT QUE ENS VOL ESCLAUS

Hi ha alguna cosa en la reforma del codi penal que s'acaba de fer que grinyola. Probablement l'enduriment de penes i la tipificació de nous delictes estan justificats però, en alguns casos, hi ha alguns drets que queden en entredit i que obren de cara al futur un panorama limitador de la llibertat, de la intimitat i de la seguretat jurídica. La llibertat vigilada em sembla especialment preocupant i segurament hauria de ser considerada anticonstitucional. La justificació d'una tal pena es fonamenta en una actuació purament preventiva que no respon a una retribució o a una mesura de rehabilitació com a resposta a un delicte objectiu. I es pot començar així i acabar obligant a implantar a tothom un xip subcutani com el que ja porten els gossos. Perquè el següent pas és vigilar tots els qui han delinquit i, més enllà d'aquest pas, vigilar-nos a tots pel fet de ser ciutadans d'un país i pel fet de ser delinqüents en potència. Preocupant i perillós. L'altre camí obert és igualment perillós per a l'estat de dret i per a la democràcia. Si eliminem la prescripció del delicte, del que sigui -amb termini ampli o limitat- , estem eliminant un element fonamental de la seguretat jurídica i estem obrint les portes perquè en el futur l'estat pugui aplicar la legislació penal sense limitacions temporals i amb arbitrarietat. La prescripció és una limitació a la funció retributiva de la pena i, si s'elimina, estem donant carta blanca a l'Estat perquè ens apliqui la llei quan li vagi bé a ell. Evidentment, ara només entra en joc per a casos molt greus però, què ens hi juguem que d'aquí a uns anys s'estendrà la mesura? L'anàlisi que es pot fer d'aquesta reforma és ambigu i serà diferent segons quina sigui l'obediència que se segueixi. Però em sembla que de tot el que hem anat veient fins ara podem deduir que les noves tecnologies (llegiu internet, ordinadors, bases de dades, mòbils, radars, satèl·lits, càmeres, etc) més que alliberar-nos ens fan esclaus. I això l'Estat ho aprofitarà per subjugar-nos d'una vegada per totes. Cal no dubtar-ne. A la llarga, ens podem trobar que vivim nominalment en un país lliure i fonamentat en un ordenament jurídic i alhora privats dels més elementals drets personals i socials.

EL REALISME FOTOGRÀFIC DELS GERMANS JOSEP I PERE SANTILARI

A l'espai VolArt de Barcelona (c/ Ausias Marc, 22), de la Fundació Vila Casas es pot veure fins a mitjan novembre l'exposició intitulada "Realisme contemporani" dels pintors badalonins Josep i Pere Santilari. Unes cinquanta obres distribuïdes a la planta baixa i al soterrani de l'edifici -de remarcable interès arquitectònic- que han estat comissariades per Mònica Ramon. Les obres abasten un període prou representatiu: des de 1985 fins al 2007. Vint anys de pintura, que es diuen aviat. A banda de l'exposició en si, l'espai també compta amb un document audiovisual d'interès: l'entrevista a dues veus que van fer als dos pintors en ocasió de l'esdeveniment. I si ho desitges pots adquirir un catàleg de mà de la mostra.

Si encara no n'hi havia prou, un altre al·licient de l'exposició és que és de franc, a pesar que l'entrada que et donen té marcat i esborrat un preu de 2 euros. 2 euros que, altrament, hauria pagat de gust. La veritat és que venia recomanat: la Pepa ens havia dues setmanes enrere que havia anat a una exposició que li havia agradat molt.

L'exposició es divideix temàticament en tres grans blocs, als quals es dediquen espais físics diferents: el paisatge urbà -que és sobretot barceloní-, la figura humana -que és femenina- i els bodegons -que partint del tema barroc es projecten amb originalitat i un xic d'ironia cap al segle XX. Del primer tema en destacaria la llum fidel i precisa dels quadres que representen espais com Montjuïc, la platja de Badalona, el WTC, el supositori de les aigües, l'entrada a Barcelona per la Diagonal o la rambla del Maremàgnum. Espais barcelonins contemporanis però del dia a dia. Insisteixo que el més important és la captació de llum amb clares influències de l'hiperrealisme nordamericà. Detallista i radical però alhora poètic i una mica sentimental. L'hora foscant i l'alba són moments exquisits per apreciar llur tècnica depurada però també hi ha tardes assolellades d'estiu o matins amb una certa boirina que difumina el paisatge i el torna, al fons, d'un gris anodí característic de la Barcelona que treballa un dia qualsevol.

La figura femenina és presa a partir d'unb mètode acadèmic però amb elements que poden suggerir l'actualitat de la pintura: una dona que canvia el canal del televisor amb un comandament a distància o una altra que, estirada al sofà, escriu un SMS al seu telèfon mòbil. Totes hi són nues i abunden els olis sobre tela en blanc i negre. Talment com fotos traspassades al llenç del pintor. A vegades amb versemblança increïble.

Pel que fa als bodegons, els Santilari reconeixen partir de la natura morta clàssica per endinsar-se cap un món actual. Els elements originaris hi són però n'hi ha d'altres que són evolucions o tics d'actualitat. Com per exemple, un got. N'hi ha un que és particularment irònic, "Envasats", on els embotits de la natura morta han estat substituïts per productes de xarcuteria prèviament envasats al buit.

Els Santilari pinten al detall, sovint i literalment amb lupa, i a vegades en equip: n'hi ha mostres. I ells sostenen que al final hi ha una mica de cadascun d'ells en tots els seus quadres. No en va són germans bessons.

"MADAMA BUTTERFLY" A SABADELL (24-X-2008)

Quan el Liceu Falla, i sol fallar sovint, als aficionats a l'òpera sempre ens queda Sabadell, on els programes es deuen al públic i les subvencions no cobreixen totes les despeses, malauradament. Seria interessant de verificar què foren capaços de fer els amics de l'òpera de Sabadell amb els recursos del teatre barceloní. Potser pagaria la pena de fer el canvi.

La primera òpera que presenten aquesta temporada és ja un clàssic del segle XX. La Butterfly torna sempre com un agradable perfum exhalat per una música perdurable a cada passatge, a cada compàs. I torna amb un argument que continua tenint una vigència certa. Ara penso en una Butterfly contemporània que hem mig conegut per les notícies en un episodi brutal i absurd: la crema d'una rodamon en un caixer automàtic de Barcelona. Rosario Endrinal, que és així com es deia la víctima, també es va enamorar perdudament d'un home estranger i per causa d'això va renegar de marit, filla i pares i va jugar-s'ho tot a una carta. Quan l'aventura va acabar, Rosario va tornar a la seva ciutat, on ningú del seu cercle familiar la va voler. A la traïció de la fuga, havia sumat altres problemes de no menor magnitud. I heus ací com una secretària de direcció feliç amb un futur assegurat i una vida estable es va convertir, sense voler-ho i per causa del desig d'una ascensió social i econòmica irreal, en una sense sostre i va acabar essent víctima de la seva situació. Aquest argument no és el d'una òpera però podria ser-ho ben bé. Hi ha variacions respecte de l'original puccinià i de l'obra teatral que la va inspirar però la més frapant és que aquesta història és autèntica, extreta de la realitat més sòrdida i incomprensible. Fruit de l'encadenament de l'amor, l'avarícia, la desorientació i la mala sort. De Butterfly ens podem compadir perquè és encara una nena ingènua que no ha vist el món per un forat. De Rosario ens podem compadir, sobretot i no sé si només, perquè és la víctima aleatòria d'un odi irracional i gratuït.

Roger Alier n'ha dit d'aquesta versió que és de llibre. I té raó. Sobretot jo destacaria la posada en escena pulcra i neta, elemental i efectiva, sòbria però suggeridora, concebuda en la noblesa de la fusta i l'ambigüitat de la llum. Tot amb gust, vestuari inclòs. La gran lluna del primer acte, que apareix rere els dos protagonistes, és un marc excel·lent per al duo d'amor. Carles Ortiz, director d'escena, i Jordi Galobart, dissenyador de l'escenografia, han fet una molt bona feina. Sense experiments i original. Han sabut reduir a l'essencial un món de parets fràgils, bell paisatge, olors i colors embriagadors i llum canviant que transita de l'hora foscant a la nit, de la nit a l'alba, de l'alba al matí i del matí a una altra mena de nit "che non a mattino".

No es pot dir el mateix dels solistes i de l'orquestra. Si em fessin dir una primera impressió global de la funció jo esmentaria la paraula 'precipitació'. El director Elio Orciuolo ha portat uns tempi en ocasions massa ràpids i no ha volgut cedir davant els cantants amb el risc verificat de desfasaments poc agradables. Tampoc ha cedit en volum i l'orquestra s'ha imposat a unes veus que, llevat de la Cio Cio San, no eren gaire grans. Pinkerton -Javier Agulló- té l'agut però li manca línia i una afinació més precisa. Ha complert bé, a pesar de tot. Marc Canturri ha estat un Sharpless creïble, tot i que des del punt de vista escènic ha anat guanyant amb el pas dels actes. Del gest de xitxarel·lo mogut ha passat a adquirir un posat greu, digne i emfàtic. La veu bona però el color no és el millor i en la vibració es perd nitidesa de l'altura de la nota. El Goro de Marc Sala ha estat un dels personatges més reeixits de la representació, amb una veu realment bella i cant amable. En canvi, el comissari imperial ha fet gal·la d'una veu enrogallada i poc impostada i el príncep Iamadori d'una veu molt, molt petita, poc adequada per cantar en un teatre de dimensions considerables.

Que ha arribat al públic no en tinc cap dubte. La Mercè ha plorat en silenci, mocador en mà, durant bona part de l'obra. Això a pesar de les entrades a deshora d'algunes persones del públic (no tanquen portes després de començar?) i dels llocs comuns de sempre: caramels embolicats en cel·lofana que un es recorda que ha de menjar quan interpreten el delicat cor de pescadors a boca closa i comentaris fets per gent gran que es pensa que sap parlar en veu baixa. A l'entreacte, hem menjat coca molt bona amb una copeta de cava i, per la porta que dóna accés als camerinos, hem vist barrejar-se els dos mons de la funció: el real en forma de senyores abillades elegantment i el de la ficció d'una japoneseta del cor amb ombrel·la inclosa.

"EL SO ÉS VIDA", DE DANIEL BARENBOIM

Daniel Barenboim, el reconegut violoncelista i director, publica ara un assaig filosòfic amb el títol "El so és vida", on pretén traçar paral·lelismes entre la música i la nostra quotidianitat. Sens dubte per intentar recompondre alguns ponts que uneixen aquesta disciplina sonora amb les nostres activitats diàries. Totes les afirmacions que conté el llibre estan fonamentades en una hipòtesi que és també una constatació: la música està completament allunyada de la nostra vida i es troba tancada en una torre de vori. No cal ser un expert per corroborar la tal asseveració. Queden molt lluny els anys en què la música anomenada clàssica formava part consubstancial del nostre tarannà i activitat social fins al punt de ser-ne indestriable. Ara, la música clàssica que es fa és un discurs avançat per a entesos, una cavil·lació intel·lectual costosa i, en algunes ocasions un exercici d'autoflagel·lació contrari al més elemental i bàsic principi hedonista. És clar que no podem arribar gaire més enllà amb una música enrocada en l'experimentació intel·lectualista que ha perdut pels camins del segle XX la melodia o l'harmonia o en alguns altres casos fins i tot el ritme.

Em sembla que és un llibre interessant i honest independentment del posicionament polític per què ha optat el mestre en el conflicte àrabo-israelià. Les veritats sobre la música són autèntiques perles que cal que algú ens les recordi de tant en tant. I només una persona que hi hagi reflexionat en profunditat al llarg dels anys i de l'experiència ho pot fer. Per exemple, el fet que moltíssima gent no necessita la música clàssica és perquè no han tingut una oportunitat seriosa per conèixer-la. Sembla evident. No es pot estimar allò que no es coneix i la música no és una excepció. Afirma d'una manera més discutible Barenboim que hem convertit la música en un refugi. Potser en alguns casos sí però li discutiria la universalitat de l'afirmació. La música pot ser refugi com ho pot ser la beguda, la playstation, la televisió, l'art en general o les mateixes persones. Perquè tot en la vida sembla que és una fugida cap endavant. Inclosa la música, que avança en el temps però que no s'hi atura o retrocedeix.

La música també té la virtut -diu- de fer-nos entendre com sóm les persones. Una evidència tan clara que sovint oblidem tot i tenir-la davant el nas. No en va la música és feta per persones. Ara, el que trobo definitiu és el que en deriva: la lliçó més difícil per a un ésser humà és aprendre a viure amb passió i llibertat i alhora dins un ordre, una aparent paradoxa que es produeix en cada frase musical. I té raó. Perquè la música veritable és una mescla perfecta de raó i passió, de mètode i d'intenció, de matemàtica i de sentiment.

LA MORT DE JOAN CARRERA

Se'ns en van els referents de la Catalunya catalana i de la Catalunya cristiana. Ara ha estat el bisbe Joan Carrera, home dialogant però amb conviccions fermes, molt proper a la gent humil però alhora investit amb la dignitat bisbal. Allunyat de les maneres de fer d'esglésies properes. Català, catalanista i nacionalista. Ell sol ha fet més feina per als més necessitats que qualsevol dels alts càrrecs de benestar social que hi hagut a palau. Ell sol desmenteix aquells qui, sota el paraigua de la laïcitat, pretenen arraconar en el millor dels casos la tasca silenciosa d'una església que no és la de les grans litúrgies, ostentacions o declaracions; que no és la de les emissores de l'odi ni de les sotanes arnades sinó la que treballa per als altres sense esperar cap reconeixement públic ni cap recompensa en forma de vots. L'església a qui alguns volen llevar dues creus. Descansi en pau.

L'EFECTE BUMERANG

Fa gràcia que sigui l'excap de comunicació del president de la Generalitat el qui critiqui la tergiversació de la història de l'acte d'homenatge que la plataforma liderada per Joel Joan va realitzar al Palau de la Música Catalana. Fa gràcia que col·loqui en un pedestal les llibertats públiques que ell mateix va conculcar en dir-li al periodista Josep Barbeta que no pararia fins a fotre'l. Fa gràcia també que digui que no es construeix un mite amb mentides. Perquè si hem de parlar de mentides en podem treure unes quantes construïdes per l'esquerra. Per exemple, les que van convertir Lenin i Stalin en poc menys que salvadors de la humanitat, les que afecten el Che Guevara o el règim totalitari i absurd de Fidel Castro. O les relacionades amb les preteses bondats dels "incontrolats" del bàndol republicà durant la Guerra Civil (vegeu el llibre "L'omnibus de la mort. Parada Falset"). O les que han portat al mateix pedestal de la mitificació altres màrtirs pel simple fet d'haver estat assassinats però no pas pel que realment van fer per Catalunya. I fa riure i pena que en el mateix article que escriu el polític es comparin els dictadors sanguinaris Stalin, Hitler i Franco amb Bush pel fet d'haver acabat amb un règim dictatorial. Més que res perquè força gent d'esquerres l'any 1945 demanava a crits a les forces aliades vencedores de la 2a guerra mundial que intervinguessin a Espanya i fessin fora el dictador. 

No sé jo que un acte d'homenatge doblat de representació teatral hagi de tenir rigor històric, perquè n'estem farts de veure com es perverteixen obres artístiques per "épater les bourgeois" amb el patrocini de registes propers a la manera de fer de l'articulista. Vaig veure un fragment de l'acte per televisió i em va semblar que era un acte polític, amb una "mise en escène" simbòlica i legítima. Molt em temo que a l'articulista no li molesta tant la teatralització o la tergiversació de l'homenatge com les idees que hi havia al darrera. Tothom té dret a dir la seva en una democràcia. Els qui pensen que Catalunya ha de ser independent i aquells altres que no creuen del tot o gens ni en Catalunya ni en la llibertat. 

La llibertat i la independència tenen un preu: la incomprensió; però el sectarisme i el servilisme tenen un preu molt més alt: la submissió.

LA INGERÈNCIA COM A PROVOCACIÓ IRRESPONSABLE

Escolto amb estupefacció una sèrie de noves notícies que apunten a un intent per part del govern de la Generalitat, i més concretament per part de socialistes i comunistes, de regular i intervenir en aspectes que afecten la intimitat i la llibertat de les persones. Ara volen que els pares estiguin obligats a dir als fills adoptats que ho són a una edat concreta. O volen regular -per llei!- que les parelles es reparteixin les feines domèstiques. És clar que venint de qui ve, un no sap si el que pretenen és realment portar endavant aquest propòsit escabellat i impossible -d'altra banda- o simplement obrir un debat per fer soroll, per fer bullir l'olla dels vots incondicionals.

Per no parlar d'aquest il·luminat que s'anomena Pérez-Moya, la categoria del qual no té res a veure amb el músic -que no deu conèixer- , que pretén consultar els arxius mèdics dels pacients per saber si prenen una medicació que els pugui afectar en la conducció de vehicles. Això sí, per reduir la contaminació i evitar accidents! Com els radars que ha sembrat pertot Catalunya però sobretot a l'àrea metropolitana per tal d'injectar liquiditat a on tothom ja sap, després de limitar la velocitat a 80 Km/h. Això sí, les estadístiques que es donen només són les dels accidents però dels ingressos per sancions no se'n sap res. Perquè aquests 80 Km/h ja no s'han convertit en un límit raonable sinó en una obligació ridícula i paternalista. I eminentment inútil, que és més escandalós, sobretot pel que fa a la reducció nímia de contaminació: només un 4%.

L'expropiació forçosa de l'ús dels immobles és un altre exemple que aquesta genteta volen entrar a casa nostra i que volen dir-nos què hem de fer i com ho hem de fer. I fins i tot ens volen dir què hem de pensar i com hem de pensar. Aquesta és la idea de l'esquerra progre de disseny a casa nostra, que viu a zones residencials de luxe i pregona els pisos de protecció oficial, que porta els fills a col·legis privats caríssims i que després s'omple la boca amb la gran qualitat de l'escola pública. Com en Pep Montilla.

La responsabilitat, i la irresponsabilitat s'estén, però, a tots aquells que callen a pesar de la discrepància, siguin del mateix partit o d'un altre. Per interès acomodatici, econòmic o relacionat amb la vanitat o l'ambició. Aquell politiquet de via estreta que ha dit que calia reeducar la societat és l'exemple més palès d'aquesta voluntat de sotmetre'ns, de privar-nos d'uns drets fonamentals que reconeix la Constitució i que recomana el sentit comú. És en aquests moments que un, molt a pesar de tot i de tothom, se sent reconfortat de pertànyer a un estat on aquestes barbaritats no tindrien l'aquiescència d'una societat adormida, a la qual cal dir que contra aquests atacs cal lluitar tranquil·lament amb la ferma convicció i radical i màxima llibertat.