divendres, d’abril 24, 2009

Li donen el premi Cervantes a Juan Marsé. No discutiré pas la vàlua de la seva obra literària, que desconec gairebé del tot. I m'apresso a dir que Marsé pot escriure en castellà, català, quítxua o lapó. Només faltaria! Ara, defensar com pretén, que a Catalunya és tan català l'idioma de Cervantes com l'idioma de Llull això ja és una altra cosa. I em temo molt que la concessió d'aquest premi té una clara finalitat política. Ho va dir Zapatero: un es pot sentir català escrivint en castellà. I és clar que sí! Però això no vol dir que el que escrigui sigui literatura catalana, ni vol dir que el que escriu tingui més valor que una altra cosa que s'escrigui en català. Marsé és un inadaptat de la postguerra. Com molts. Han viscut i han estat ensenyats en castellà i tenen una vinculació sentimental amb aquesta llengua que no tenen els qui pensen que l'única llengua de Catalunya és el català. Ara el castellà no es pot imposar per la via de les armes ni de les lleis. Ho estan intentant per la via dels jutges i del prestigi. I sobretot per la via del fràgil joc de majories en un país en què, com deia Joan Argenté, el dret a viure és un plet.

ELS MESTRES CANTAIRES DE NÜRNBERG

Ha passat massa temps des que es va portar al Liceu la darrera funció dels mestres. El 1989 crec. Massa temps perquè ara se'ns ofereixi un experiment sense suc ni bruc, sense cap orientació ni homegeneïtat i sense un sentit al servei del text i de la música. No han servit de res aquests vint anys. Som allà mateix: intentant donar la nota, cridar l'atenció a qualsevol preu, fent coses inaudites o inversemblants. O inútils o ridícules. En el fons és el que diem sempre: el teatre de text ha volgut posar mà a un gènere que a pesar seu és viu i ben viu. I ho ha fet intentant fer prevaldre la visió del regista a la versió del mateix autor. A vegades, el resultat és original, curiós, alliçonador, agosarat. A vegades, però, ens trobem amb una producció com la d'avui: la de Klaus Guth.

Jo diria que els Mestres de Wagner està concebut no pas com una òpera sinó com una marató. Qui la supera, queda doctorat ipso facto en audició d'òpera. I no és fàcil. L'obertura -sensacional- i el primer acte duren hora i mitja, el segon acte una horeta més i el tercer es prolonga durant durant dues hores i uns minuts. Si això hi afegim els dos entreactes de 40 minuts el resultat és de 6 horetes. Gairebé tota una jornada laboral, deia l'Elisabet.

Com que es tracta de Wagner han vingut l'Albert i la Maite. L'Albert lluïa una llampant corbata groguenca amb el bust del mestre al capdavall. La hi van regalar pel seu quarantè aniversari. Ni la Sofia ni el Jonathan han assistit a la funció i, el que és més sospitós, el David -wagnerià de pro- s'ha excusat amb un dels seus compromisos que pel que es veu es deia costellada. Als entreactes ens hem anat veient. L'Albert i la Maite anaven proveïts de berenar-sopar atesa la durada de l'obra, cosa que els altres no hem fet. Hem menjat a peu dret al foyer qualque cosa; xapata de pernil, broquetes de fruita, un cervesa. Tot, és clar, a preus de Liceu. És a dir, caríssim.

Pel que fa a a música, si hagués de posar una nota seria un 7. Fóra el més just. Si l'orquestra i el cor (amb els seus directors han tingut papers destacats per la seva eficiència i espectacularitat les veus han quedat a la meva manera de veure una mica curtes. El Hans Sachs d'Albert Dohmen ha estat notable tot i que per cantar un paper tan llarg com aquest caldria un baix-baríton amb més cos i volum, més projecció i més resistència. Potser el cor ha estat el més vistent en el tercer acte i hi ha ajudat l'escena que recollia el so i el projectava a la sala amb molta intensitat i potència. El Walther de Robert Dean ha estat insípid pel meu gust. Amb una veu que no ressonava a dalt de tot i lleugerament gastada pels Tristanys que diu l'Albert que fa, ha començat realment pla al primer acte i ha anat guanyant en intensitat i color a mesura que anava rodant l'obra. El cantant que més m'ha fet el pes ha estat el David de Norbert Ernst, amb veu de líric, vellutada amb squillo brillantíssim i declamació i actuació molt convincents. A pesar dels pantalonets curts i la corbateta amb què me l'han fet sortir a escena.

Una nota que no és tan anecdòtica: al sobretitulat continuen apareixen-hi faltes. Aquesta vegada una de molt greu: "Ja ni ha prou", tal com sona. Algú s'hauria de prendre més seriosament la revisió dels textos que apareixen amb grans cossos de lletra a sobre del teló.

Fet i fet, érem a tocar de la una quan ha conclòs espectacularment una obra que és un autèntic monument de l'antologia de l'òpera. Pujant per la Rambla anàvem parlant de Bayreuth (jo deia que Wagner va ser l'inventor del parc temàtic) i de mil coses més dels mestres i de l'òpera en general. Li deia a l'Albert que el que m'interessa dels Mestres és el discurs sobre l'art i el fet que Wagner entén la modernitat i la renovació -fins i tot la transgressió romàntica- lligada a i provinent de la tradició. Com no pot ser d'altra manera. Wagner és un revolucionari que fa un pas de gegant en la música del XIX però els seus referents i les seves admiracions es troben al passat de la tradició germànica.

dimecres, d’abril 22, 2009

POBRA CATALUNYA RÀDIO!

Per primera vegada en 14 anys RAC1 se situa al capdavant dels índexs d'audiència a Catalunya. Després d'haver canviat els programes de més audiència i expulsat arterament els presentadors més reconeguts i escoltats, Catradio s'enfonsa en la misèria dels qui la volen mediocre, regional, sense ambició, sense relleu, bilingüe i, això sí, sense crosta. Com el bloc de Joan Ferran, o com la capacitat intel·lectual, per dir alguna cosa, dels prohoms socialistes catalans i dels republicans de suca i mulla que els donen suport perquè es pensen que els controlen. Em diuen des de dins de la cadena que les notícies es filtren (o censuren, directament) per part de comissaris polítics nomenats ad hoc a major glòria de Montilla, Zaragoza i l'esquerra tronada i conservadora dels anys 60 que no ha evolucionat gens. El que més greu em sap és que aquesta ràdio pública que havia estat referent obligat a tot Espanya pel rigor, la professionalitat i la pluralitat ara és una emissora més que no sap on va perquè no la deixen. Caldrà tocar fons per aixecar-la una altra vegada.

dimarts, d’abril 14, 2009

Dia fosc i plujós, d'una primavera hi...

Dia fosc, fred i plujós, d'una primavera hivernal. Em deia la meva professora de cant sudcoreana que un artista ha de cantar amb una actitud disposada perquè aquesta influeixi en el seu instrument; ha de lliurar-se al públic amb els mitjans de què disposa per poder comunicar emocions, sentiments, visions. I, encabat, ha d'esperar la resposta del públic tot dient: sóc aquí. Com l'escriptura sense lector, el cant sense públic és una comunicació incompleta, una teràpia avortada, o, per dir-ho a la manera de Sartre, una passió inútil. Jo penso que un professor ver és aquell qui desitja sense prevenció ni recel el progrés del seu alumne i el qui transmet, més enllà de coneixements, valors, secrets i experiències sàviament dosificats. Baixava les escales i la senyora que netejava l'escala, que no conec, m'ha aturat i amb trasbals visible m'ha comentat que en un moment donat l'havia emocionat i li havien vingut les llàgrimes als ulls. Ja es tractava d'això. En sortir m'hauria agradat veure alguna cara coneguda o escoltar una altra veu amable pel carrer major de Gràcia.

divendres, de març 06, 2009

JOAQUIM MIR O LA RECERCA DE LA NATURA



No hi ha dubte que Joaquim Mir és un gran pintor i que probablement hauria estat més reconegut -així com d'altres- si hagués nascut a França. L'antologia que presenta el Caixafòrum a la Casa Ramona és molt útil per fer-se una bona idea de l'evolució de la seva obra i de les tendències i matisos que va anar adoptant al llarg del temps. La primera conclusió que en trec és que Mir és el pintor de la natura. N'és el seu tema principal i si alguna gamma d'olis ha usat el pintor és la dels verds. És una natura que com a tema sempre està en moviment i mai no és definitiva: ni en els indrets que serveixen de motiu ni en les tècniques i mètodes de composició. Els paisatges que hi són representats a la mostra són Barcelona, Mallorca -essencial- , París i Vilanova principalment. Mir se m'apareix com un pintor mai avorrit, sempre capaç de captar el públic amb un classicisme captivador. Mir hauria pogut fer, com Miró, el salt cap a l'abstracció però mai va acabar d'aconseguir-lo. Probablement i entre altres coses perquè mai el va desitjar. En aquest sentit el quadre dels exposats que més s'acosta a una expressió abstracta que parteix però de la visió de la natura és "La cala encantada", presidida per blaus, verds i blancs. Aquest mar xocant contra uns esculls d'ensomni juntament amb les seves dimensions considerables fan que aquest llenç sigui un dels més impressionants de l'antologia. La suite d'esbossos i oli que tenen com a tema la construcció de la Sagrada Família té un contingut indubtabelment social perquè mostra amb cruesa d'un observador assèptic com la gent pobra s'amuntega al voltant d'un temple que tot just s'eleva uns metres del sòl. M'imagino que el quadre té diverses lectures i que no totes passen per ser reivindicacions properes a la socialdemocràcia catalana, com pretén el comissari. Això i el fet que el tema diguem-ne social no és el que més abunda en la producció del pintor fan que l'etiqueta sigui a parer meu excessiva. Això no significa, però, que Mir sigui un escapista o un esteta de la pintura. Quan pinta la realitat, com als retrats, la pinta sense un afany d'intervenció clar, sense una voluntat de denúncia. Mir és un imnpressionista? No essencialment diria. Mir va usar l'impressionisme com a concepte i mètode composició en bona part de les seves obres. Però no és l'únic estil que va abraçar. Els entesos fins i tot diuen que va arribar a superar el fauvisme i, no cal dir-ho, el Noucentisme. Jo crec que la pintura de Mir és un exemple de com es pot abraçar el local i l'etern, la minúcia i la grandesa. Mir és un pintor que atorga valor sobretot a l'acte artístic de pintar i que no pretén una finalitat més que l'autosuperació, l'assaig i la satisfacció d'un públic que el pintor sempre té en compte.

dilluns, de febrer 23, 2009

JOSEP MOMPOU O L'ESSENCIALISME NAÏF




Avui tenim dia de festa les nenes i jo i aprofito per anar amb la Clara a veure l'exposició de la Pedrera sobre Josep Mompou. Mompou és, a casa seva, un gran desconegut. En part perquè l'artista famós és el seu germà músic Frederic. Josep Mompou és un dels nostres grans pintors de la primera meitat del segle XX. No en tinc cap dubte després de vista aquesta mostra deliciosa i a pesar que les presses de la meva filla m'han impedit dedicar-hi més temps i més intensitat en la visita. La pintura de Mompou d'un figurativisme que arrenca de les transformacions de l'impressionisme del segle XX i mai renuncia a la intel·ligibilitat i la claredat. Claredat diàfana però suggeridora. M'he creuat un senyor que li deia a un altre: aquestes pintures es veuen millor de lluny. Potser per això la pintura té un punt d'ambigüitat i de misteri que la fan propera a moviments més recents. Pel color i l'estil es diu que Mompou s'acosta al fauvisme. Es refereix a aquell color verd blavós clar empeltat de blanc amb una llum pròpia característica. Hi estic d'acord però la seva pintura és més que això. A la mostra hi trobareu natures mortes, retrats -sobretot femenins- i paisatges entre els quals Barcelona. Poca realitat i costums i força idealisme que, amb més o menys evidència, ha anat temperant amb el pas dels anys. Que Mompou pertany a la generació noucentista no gosaria pas posar-ho en dubte. Ara, Mompou va certament més enllà i no es queda purament en el símbol o en l'objectiu tot i que no arriba ni de bon tros, llevat d'algun cas com "Dancing", a la realitat més directa i nua. Pels temes, la seva manera de fer és catalaníssima. Només cal fer un elenc dels paisatges: Barcelona -la seva ciutat-, Tossa, Calella de Palafrugell, Cadaqués, Mallorca. O dels elements que apareixen als bodegons. També és una visió marítima: prefereix la costa a l'hort, per dir-ho amb paraules de Trinitat Catasús. D'influència francesa: hi ha temes parisencs amb un estil efervescent i temes bretons, sensacionals, únics per la pau que transmeten. Un hom diria que pot flairar el iode del mar atlàntic. També per les amistats té una relació directa amb els acòlits del Noucentisme que en forma de neopopularisme van fer de la poesia una tonada del poble alhora culta. Les seves il·lustracions dels poemes del llibre "Paradís", de Tomàs Garcés, són proverbials, tenen la delicadesa d'un gravat japonès i el gust de tota la tradició mediterrània. És un mar sentimental, no romàntic; simbòlic, no descriptiu.

Josep Mompou és un d'aquells pintors que m'agradaria tenir a casa per poder-lo contemplar en moments de tedi o nerviosisme, d'agitació o de serenitat, de dubte o d'amor. Pura experiència estètica.

dissabte, de febrer 21, 2009

JUSTÍCIA EN LLUITA

Dos fenòmens molt recents palesen d'una manera clara quines són les gravíssimes mancances en què el tercer poder es troba immergit. Per un cantó, una vaga que està totalment justificada atès el cas omís que l'administració -la d'aquí i la d'allà- presta a jutges i magistrats en l'exercici de les seves funcions. Per un altre cantó, la cacera en la qual van coincidir el jutge Garzón i el ministre del ram i algun altre personatge de la fiscalia general de l'estat. No és casualitat que ara es faci una vaga al llindar de la legalitat i en clar desafiament transversal a un ministre de justícia i al govern de ZP. La ingerència del poder polític en el govern dels jutges i sota la forma del Consejo Judicial del Poder Judicial, de l'Audiència Nacional i del Tribunal Suprem i també de la Fiscalia General l'estem pagant ara. Perquè no és tan sols, a la meva manera de veure, una qüestió de mitjans tecnològics i de personal sinó també una qüestió d'exercici lliure i organitzat de la professió i de la gran responsabilitat de la justícia. Sense justícia l'estat de dret deixa d'existir i correm el risc cert de caure en un estat policial autoritari revestit amb ropatges de democràcia. El poder judicial pot ser i, jo diria, ha de ser molest per a l'administració. Malament si no ho és. És, per sobre de tot, l'ultim reducte de defensa dels ciutadans en els seus interessos privats però també respecte d'un poder que té la vocació malaltissa de ser hegemònic i exclusiu. Una jutgessa es queixava amb raó que la tècnica legislativa recent intentava passar per alt el poder decisori i d'arbitratge dels jutges i els volia sotmetre a la voluntat política de l'executiu. I posava com a exemples les alcoholèmies delictives i les penes accessòries d'allunyament en els delictes de violència domèstica. Tot plegat és certament preocupant perquè si no hi ha un poder judicial fort que pugui jutjar cas per cas, persona a persona ens arrabassaran la llibertat, la justícia i l'esperança. Totes d'un cop. I n'hi ha que no ho veuen.

dilluns, de febrer 09, 2009

CORONAMENT INTERROMPUT (LICEU, 7 DE FEBRER DE 2009)

Des que Monteverdi la va estrenar a Venècia el 1642 mai no s'havia representat al Liceu L'incoronazzione di Poppea. És així que s'entén que s'hagi programat per a aquesta temporada. Era una assignatura pendent i des d'aquest punt de vista el teatre ha fet justícia a la història. Res a dir. El que passa és que aquest títol no és un més entre la munió de títols que ofereix la temporada sinó que representa un percentatge molt alt respecte de totes les òperes que es fan. Si en fessin quaranta més d'òperes, passaria inadvertida. En seria una més. Però és que d'òperes en fan comptades amb els dits de les mans. És una aposta arriscada que no es deu al públic sinó a sufragar mancances històriques i correccions polítiques. Vol quedar bé, en una paraula. És clar que a Monteverdi tot se li perdona perquè si no hagués estat per ell potser no hi hauria ni òpera, ni Liceu, ni jo estaria escrivint aquestes ratlles que probablement no llegirà ningú. Per a mi no hi ha dubte que l'Orfeo té força més qualitat que aquesta òpera. Tant temàticament com musicalment. Un n'acaba fart de les mateixes cadències i dels ritmes ternaris que a manera de danses es van repetint pertot arreu de l'òpera. Monteverdi encara fa una òpera de text i música, amb molt poca acció dramàtica i amb poc joc de moviment escènic. Potser per això la posada en escena pretenia emfasitzar aquells aspectes irònics i burlescos que mostra més o menys subtilment l'obra i s'aprofita, en concessió al col·lectiu de gais, lesbianes i transsexuals, del transvestiment vocal dels personatges. I el resultat pot semblar més una farsa que un dramma musicale. Tants anys d'estudiar cant per acabar amb els llavis pintats, sabates de taló, faldilles ridícules i ensenyant quatre pèls per l'escot! Si el debat es troba entre la fortuna, la virtut i l'amor, jo crec que un emperador o emperadriu -que pel cas és el mateix- hauria d'optar per la primera. La virtut i l'amor són figues d'un altre paner i no pertanyen a l'horitzó dels governants, imperials o socialdemòcrates.

Amb què em quedo després de tot? Doncs amb una bona interpretació de l'orquestra barroca del GTL (quant temps fa que funciona?) i amb les veus de Poppea (Miah Persson), Nerone (Sarah Connolly) i, sobretot, del baix que feia de Sèneca (Franz-Josef Selig) i que metaforitza com, tant en art com a la vida, la saviesa sucumbeix sempre al poder. Destaco també, de manera especial, el contratenor Jordi Domènech que amb gran desimboltura escènica i veu noble i delicada de contratenor va crear un Ottone remarcable. I si la música es fa feixuga per la reiteració i la poca varietat, l'argument resulta ja definitiu per decidir-se. Al final del segon acte, el Josep, el Jonathan i jo mateix vam fer mutis discretament i vam anar a gaudir d'una bona hamburgesa amb ceba i una cervesa fresca. Hi ha fronteres que quan es traspassen res no torna a ser igual.

dilluns, de febrer 02, 2009

"BENVINGUTS AL NORD"

No sé per què els francesos sempre que fan una pel·lícula s'acaben mirant poc o molt el melic. Benvinguts al nord és una mica això però des d'una perspectriva amable, bonhomiosa, còmica però sense estridències i tendra però sense sentimentalismes. Gens xovinista. No et volen convèncer de les virtuts de res ni t'etziben que Berguies és "la plus belle terre du monde". Un surt del cinema amb bon gust de boca. Benvinguts als nord ens parla dels tòpics i dels prejudicis que els francesos tenen entre sí: sobretot dels del sud envers els del nord. Sobre els altres no es pronuncia. Un nord que és vist exageradament com un a terra estranya, amb costums impensats, clima extrem proper al polar i llengua dialectal incomprensisble i en ocasions histriònica. I és que les vuit del vespre és la millor hora d'un dissabte plujós per anar al cinema. I si a més la pel·lícula és bona, la fan al mític Alexandra i hi vas amb amics no es pot demanar res més.

dimarts, de gener 27, 2009

LITERATURA DE DONES






La veritat és que ja en començo a estar tip. Als anys seixanta era tot veure les lletres des del prisma del marxisme i de la crítica sociològica que posava l'èmfasi en les relacions conflictives del proletari amb el capitalista. Ara, es tracta de mirar-ho tot amb ulls de dona, de pensar com una dona, de patir com uns dona, de sentir com una dona. S'acaba de publicar el número 6 de la revista en PDF "Literatures", publicada per l'AELC, i no endevinareu de quin tema tracta: de les dones escriptores. Tornem-hi! Aquesta crítica que focalitza la seva atrenció en una visió, en un mètode, en un col·lectiu o en un objectiu acaba essent pesada i, el que és pitjor, excloent i discriminatòria. I ho és perquè es discrimina ella sola. No crec que s'hagin de cercar problemes allà on no n'hi ha i no se n'han de cercar més allà on n'hi ha o n'hi pot haver. Que tothom digui la seva però a mi no m'interessa gens la literatura feta per dones. Ni la literatura feta per homes. Perquè de literatura només n'hi ha de dues classes: de bona i de dolenta. I tant se me'n fot si l'ha escrita una dona, un home o un extraterrestre.

MEMÒRIES DE JOAN TRIADÚ

Estic llegint les memòries de Joan Triadú. Triadú és un dels darrers crítics doblats d'activistes que han sobreviscut a les catacumbes del franquisme i dels primers anys de la democràcia. Un altre nom importantíssim és Albert Manent. Les memòries que ara publica s'encarreguen de demostrar-ho a bastament. Triadú no tan sols ha llegit i escrit ressenyes a diaris i revistes que després han format llibres. La tasca de Triadú va més enllà d'aquesta comesa intel·lectual i ha estat imprescindible per entendre l'aparició i el desenvolupament d'empreses culturals i mediàtiques del segle XX. Sobretot, Triadú ha llegit molt i s'ha sentit sempre atret per la novetat. Ha estat un crític no acadèmic, pragmàtic i, en part, programàtic. Tot i que no tant com alguns xacals de la literatura que tenen despatx a les universitats. I tampoc s'amaga que dos dels pilars de la seva visió del món han estat la fe i la pàtria. Per aquest motiu és un crític que no cotitza a l'alça en el nostre modest mercat intern. I probablement per aquests motius és un crític molest per a aquells que volen ideologitzar totes les parcel·les de la vida i que, més que sumar, pretenen excloure seguint fil per randa la tradició del temps de la República. Això no treu que Triadú hagi tingut al llarg de la seva vida crítica algunes opcions militants -que diria aquell- discutibles. Com el bandejament a què va relegar Josep Carner al 1950 o com l'affaire -potser justificat en la forma però no en el fons- del premi d'honor de les lletres catalanes a Josep Pla. Triadú és, doncs, un crític fonamental de la postguerra i per extensió del segle XX. I hauria de ser reconegut com a tal.

dimecres, de gener 14, 2009

EL MATRIMONI AL DICCIONARI

El diccionari també defineix 'nació' d'una manera que no té res a veure amb la realitat jurídica. Vull dir que no sempre les definicions del diccionari han d'estar d'acord amb l'ordenament jurídic vigent. Per una qüestió de prudència. Ara, l'Institut d'Estudis Catalans amb Joan Martí i Castell al capdavant ha sentit la urgència de canviar la definició lexicogràfica de 'matrimoni'. Era una qüestió de vida o mort, de deixar clar qui mana al regne de taifes de l'IEC i, sobretot, de palesar el progressisme políticament correcte de l'acció. Joan Martí i Castell era professor meu a la Universitat de Barcelona. Teníem classe els dimarts i els dijous d'història de la llengua, una hora i mitja cada dia; ell, però, fent gala del seu compromís social, arribava sistemàticament mitja hora tard. Cada dia. I argumentava els seus retards dient que els feien treballar massa. És a dir, passava olímpicament de la llei. Quants tombs fa la vida oi? Ara, ha corregut a promoure el canvi de la definició de matrimoni perquè un govern ha decidit canviar un concepte nuclear de llarguíssima tradició jurídica i sòlids fonaments. Posats a anar a l'avançada, jo proposo des d'aquí ampliar de totes totes la definició, trobar-hi un altre hiperònim i redactar-la com segueix: matrimoni m 1 sociol/dret Unió legítima entre dos o més éssers vius. ex: estava casat amb un periquito.

dilluns, de gener 12, 2009

ATEUS.ORG

Algú ens vol vendre la moto i encara no sabem qui és. El que sí sabem és que ha utilitzat els ateus europeus organitzats (!!) per tal de fer força soroll amb uns pocs anuncis als autobusos de diverses ciutats. Un lema com el que han triat ("Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida") no s'acaba d'entendre tan sols en el pla de les idees i les creences i l'hem de situar inevitablement en el terreny del màrqueting. Per als bona fe que creguin que és un lema sincer que pretén escampar la bona nova de l'ateisme cal fer unes precisions. Els qui, d'una manera o altra, volen bandejar la religió -i especialment el Cristianisme- de la nostra societat sempre ens han dit amb paternalisme indolent que cal que la religió se situï en l'àmbit privat de la persona i que no transcendeixi a la plaça pública. Doncs bé, amb aquests anuncis singulars, els ateus de Catalunya i tutti quanti estan fent allò que justament critiquen de l'Església catòlica: estan portant el debat de l'existència i la manifestació de Déu a l'espai públic i, a més, n'estan fent apostolat: pretenen convèncer-nos de les bondats de l'ateisme com si d'una altra religió es tractés. En el benentès que ni ells mateixos han entès quin és el seu pensament perquè han intentat matar Déu però no s'han pogut alliberar del seu cadàver. Com un Nietzsche o un Josafat qualsevol. El "probablement" introdueix un dubte raonable que fa partícips a aquests ateus de la possibilitat real de l'existència d'un déu. Del que sigui i sigui com sigui. Realment contradictori. Ja ho veuen: ni els ateus es poden substraure a la naturalesa humana. Ni ells poden escapar-se del tot de la transcendència. Això per començar. El que continua del lema és realment més inquietant i rebla en el clau d'uns models perniciosos de la nostra societat que tot just es començaven a superar. O sigui que hem de deixar de preocupar-nos, però la qüestió és de què. De Déu tan sols? De la crisi esfereïdora que vivim? Dels problemes del nostre món? Dels altres? No se sap, però aquest és un missatge socialment equívoc i a la pràctica nociu per als més joves. No faltarà qui, a l'hora d'opinar sobre l'anunci, converteixi la víctima en culpable. Al cap i a la fi, es compleix com sempre aquella dita cervantesca. Ningú no pot negar l'evidència: potser hauria estat millor donar els 2500 euros que ha costat la campanya a Caritas per tal que els utilitzés amb sentit comú i en benefici dels més necessitats.

dijous, de gener 08, 2009

EL PREMI JOSEP PLA DEL 2009

A casa nostra anem de tornada en allò tocant als premis literaris. Els escàndols que a la darrera època s'han produït han contribuït d'una manera decisiva a desprestigiar-los. La categoria, però també la funció que haurien de fer o que podrien fer encara en la nostra societat de la cultura. Un poc també ha passat amb la crítica. Ara acaben de fallar el premi Josep Pla. En castellà se l'ha endut la periodista Maruja Torres. No penso comentar-ne res. En català, l'obra "El silenci" del també periodista Gaspar Hernández. Un assaig sobre la curació a través de l'espiritualitat, diuen. No seré jo qui posi en dubte la qualitat o l'interès del llibre, que ja amb el títol pagaria la pena de llegir en una societat sorollosa i bruta. Essent com és el premi de l'editorial Planeta no em sembla casual que els autors guanyadors siguin dos periodistes. I dels anomenats mediàtics, dels que surten als mitjans de comunicació i són bàsicament coneguts per la majoria de gent per aquest fet. No hi ha dubte que les editorials han jugat fort en aquest sentit perquè, desenganyem-nos, el que volen és vendre llibres i no contribuir a la renovació literària, a la consagració d'una literatura personal o d'una determinada visió del món. Tan material com això. Això està generant una doble via en el camp de les lletres. Per un cantó, la via de qui escriu per reforçar una posició de reconeixement i de publicitat, amb més o menys qualitat. Per un altre cantó, la del que escriu per pura necessitat i la majoria de vegades no pot publicar perquè no el deixen. Els uns venen molt o força: és el reducte editorial. Solen durar poc. Es cremen. Els altres, ni tan sols són coneguts a vegades i quan surten generen una sorpresa i un èxit espectaculars. Un cas en seria "La pell freda". Potser en un futur no llunyà veurem grans obres oblidades pel món editorial circulant amb naturalitat i modèstia per un internet global. Caldrà estar-hi atents.

diumenge, de desembre 28, 2008

"SIMON BOCCANEGRA" AL LICEU (27-XII-2008)

La novetat més important de la vetllada era òbvia: el Vicent ha marxat com un Pinkerton malenconiós a terres nòrdiques per establir-s'hi d'una manera definitiva. No cal dir que la notícia ens ha sorprès a tots i per etapes. Tampoc cal dir que tots els seus amics li desitgem la millor de les sorts. La segona notícia és que la meva capacitat de distracció avança inexorablement: avui venia amb la idea que l'òpera començava a dos quarts de nou i quan he sentit que només faltaven tres minuts per iniciar la funció he hagut de pujar cames ajudeu-me les escales fins al tercer pis. Era com si m'haguessin robat la mitja horeta prèvia a la representació.

L'obra es presenta en una Gènova plena de tensions entre patricis i plebeus, entre rics i pobres, vaja. Ja anem veient que no hem avançat -ni avançarem- gaire. I es presenta en una Itàlia que encara està per fer. Boccanegra combina el rerefons històric amb caràcter conciliador -el dux governa en un consell format pels uns i pels altres- i amb el perill present de les conspiracions amb un drama personal: la desaparició de la filla del corsari Amèlia. La trama és realment laberíntica, complicada, plena de malentesos, ambicions, amors i cops de colze per assolir el poder i la noia. A mi, si em donessin a triar em decantaria per ella. I el poder, que el bombin! Però, és clar, no tothom pensa igual. Ni a la ficció ni a la realitat.

No és de una òpera de la meva corda principalment perquè l'acció dramàtica és pobra. És una obra estàtica, que avança lentament, que té una línia difusa, pesant. És una obra només de diàleg. I a pesar de moment molt emotius en el cant i en la lletra, com quan Simon entona els seus dos desigs, amor i pau, l'obra es debat entre el Verdi musicalment jove i el madur. El repartiment de baixos i barítons ha estat força notable. No en destacaria un sobre un altre. Ni tan sols el Boccanegra, d'Anthony Michaels-Moore. Tampoc, l'Amelia de Krassimira Sotyanova.

El tenor Neil Shicoff té bona veu, impostada i timbrada, agradable, amb un so rodó i bell a l'agut, però potser no era la veu per cantar un paper realment dur i poc agraït. Ja al primer acte vam observar que semblava en inferioritat de condicions respecte de les altres veus. Però al segon acte, i després d'un passatge matador i de rascar diverses vegades i cada vegada amb esforç més evident va fer una cosa que jo encara no havia vist al teatre del Liceu: va aturar la representació amb les dues mans, com demanant temps i paciència, i dirigint-se cap enrere amb el cap cot va dir al públic amb veu compungida "scusatemi per la mia voce". A la qual disculpa la gent vam reaccionar amb aplaudiments francs i comprensius. No sé els motius d'una tal indisposició però em sembla que deuria ser una mescla de refredat d'alguna mena i d'incapacitat per afrontar un paper com el de Gabriele. Es va disculpar i no passa res però això no treu que el teatre hauria de cobrir amb suficients garanties les indisposicions com aquesta.

El director italià, Paolo Carignani, calb com una bola de billar, em va agradar molt. Precís en la seva gesticulació, fruit d'una bona escola i d'un magnífic coneixement de l'obra, va dirigir amb professionalitat i gust. No sé què més es pot demanar. Els mateixos músics el van aplaudir. A llur manera és clar.

Després de la funció vam decidir canviar d'aires i anar a la vinateria del Call. A l'aventura perquè no teníem la taula reservada. Vam trobar lloc i vam menjar un assortiment de formatges, embotits i truita de patates tot regat amb un vinet negre de Jumilla. Bo i agradable. La vinateria és un espai íntim, estret, apropiat per una taula d'amics. Sortint del restaurant, i caminant pel barri gòtic mig desert i amb els carrers mullats per la pluja de feia poc, amb olor de nit i de Nadal a cada carreró, a cada plaça, vaig recordar les sortides nocturnes de fa vint anys, quan la foscor era un recer i un aliat, un espai per somiar projectes, vides i mons.

JOSEP CARRERAS AL PALAU (21-XII-2008)



El concert de la temporada Palau 100 es presentava com un concert de Carreras dedicat principalment al Nadal però va resultar el que realment havia de ser: un concert de Nadal on també cantava, com a figura principal, Josep Carreras. El primer símptoma del que dic és que el programa va ser molt variat, molt heterogeni, molt poc compacte temàticament i estilísticament. Això potser un purista no ho perdonaria però els qui amen la música volen escoltar bona música i no hi ha dubte que n'hi va haver. S'errava qui volia escoltar el Carreras del món de l'òpera, o l'Orfeó en plena acció o la pirotècnica vocal de Sumi Jo. Però hi va haver pizellades de tot. Pel que fa a Carreras va començar amb l'ària barroca de Serse "Ombra mai fù", va continuar amb una napolitana i es va endinsar al final de la primera part en el món nadalenc amb l'Adeste fideles potent i sempre bonic de cantar i emotiu d'escoltar. A la segona part el tema nadalenc va ser el motiu principal. Carreras va cantar el Romanç de Santa Llúcia; sempre que l'escolto em sembla recuperar els Nadals de la infantesa que entronquen amb els noucentistes de la primeria de segle XX. Una cançó que enllaça a la perfecció Nadal, felicitat i amor. Alguna canço castellana -Carreras sempre cedeix- i Winter in wolnderland per acabar. Sumi Jo és una bona cantant i diria també una bona model (va lluir ostentosament tres vestits al llarg del concert: excessiu). La seva veu és prima però té una agilitat i un agut remarcables. L'èxit esclatant -fins i tot superior a Carreras- el va aconseguir amb "Ah, vous dirai-je maman", de Mozart. Un exercici de virtuosisme i visibilitat de galliner. I l'Orfeó va executar amb gust i exactitud quatre nadales catalanes que s'adeien poc amb la resta de concert. Concert cubista, doncs. De Patchwork. Potser l'apartat de bisos va ser el més interessant de tot i on la gent i el tenor més es van abocar. Carreras va cantar dues nadales nordamericanes, l'emotica Canço de l'avi castellet -escrita per a baix!- i la Santa Espina, per diliri del públic lliurat al seu ídol de veu càlida i efectiva per cantar en una tessitura central i sense esforç excessiu. A destacar els canvis que progressivament es van veient entre el públic: una estrangera pretenia, després de la primera part, escltar la segona asseguda tranquil·lament a la butaca amb una copa de cava. Cosa que ens indica que no li agradaven les pipes ni les crispetes perquè era massa refinada. I educada. La qüestió és que cada vegada el públic actua com si es trobés al sofà de casa veient la tele o remenant l'ordinador. Qualsevol dia tindrem una sorpresa. No cal dir que la dona no va sortir-se amb la seva. Continuen els sorolls, les entrades tumultuoses a deshora, els caramels oportuns i la tos persistent i encomanadissa. Vaja, sense novetat al front.


dilluns, de desembre 22, 2008

"SEDA", D'ALESSANDRO BARICCO

Una frase podria resumir l'esperit delicat d'aquest llibre poètic i deliciós: "Morir de nostàlgia per una cosa que no viuràs mai" (pàg. 79). Frase que em recorda, ben cert, aquella altra de Ruiz Zafón quan afirma a la seva obra "Marina" que només es recorda allò que no s'ha viscut mai. "Seda" és, tal com la veig, la història d'un home feliçment casat amb la seva dona, Hélène, que arran dels seus viatges en cerca de negoci i fortuna s'enamora, primer subtilment, després oceànicament, d'una noieta occidental que coneix al Japó de finals del segle XIX. Tan simple i tan etern com això. El llibre es presenta tal volta com una història d'amor. Però és més que una història. Almenys en són dues i, a més, hi trobem més coses. Trobem mil sentiments tot just esbossats però amb traços reconeixibles i definitius. Com aquell dolor fluix i estrany, dolçament malenconiós, del qui no ha gaudit mai del tot de la veu de la seva estimada perquè no la coneix. O com aquella intuïció que un té quan coneix una veritat que no ha estat dita. "Seda" és una petita bíblia dels sentiments, un assaig sobre l'amor. En un món pres per l'interès material, la frivolitat estètica i la subversió obsedida del curs tranquil de les coses, el llibre d'Alessandro Baricco és un exemple de com es pot assolir tot el contrari.

INTERNET 2.0

L'altre dia assistíem a la ponència marc de la 8a jornada de Qualitat a l'ensenyament celebrada a l'hotel Campus de l'UAB. El ponent era un consultor anomenat Genís Roca i va fer amb parsimònia rigorosa i tocs d'ironia i d'humor amb rostre seriós un inventari de la situació en què es troba la xarxa com a instrument que propicia la interacció de les persones en un marc nou, diferent de la realitat, amb autonomia i substantivitat pròpies. El títol feia referència a l'Internet 2.0 que intenta superar la primera onada d'admiració pel canal i crear, a partir d'aquesta superació, una nova manera de relacionar-se amb la informació i el coneixement. Deia el ponent que ara ja no és important tenir o no internet sinó allò que realment hi fem: pàgines electròniques amb mil i una utilitats, blocs, correu, televisió a la carta i interactiva, entre moltes altres coses. Que internet ens ha canviat la vida sembla indubtable. Es pot ben dir que la creació i la difusió universal de la xarxa ens ha fet més lliures, més capaços, més curiosos, més savis. Però, per un altre cantó, la xarxa també ha generat noves maneres de relació. I la prova es va fer visible quan el ponent va demanar quantes persones coneixien algú que s'hagués enamorat a internet. Va alçar la mà moltíssima gent. I és que per internet es poden dir coses que cara a cara són molt més difícils de dir. Si no impossibles. La revolució d'internet és només comparable i encara a molta distància amb la que en el seu moment va suposar la invenció de la impremta, la telefonia i la televisió junts. I potser encara fem curt. I tot plegat ha succeït en el brevíssim termini històric de 20 anys. No es pot concebre avui una empresa que no tingui pàgina web (ueb), o un estudiant sense accés a la xarxa o sense correu electrònic. El Youtube i altres pàgines ens proporcionen una televisió que ens podem construir al nostre gust. I ens permet reconstruir el nostre passat. Les nostres idees, imatges, sons i vídeos ja no són tan sols un patrimoni privat sinó que poden compartir-se amb altres navegants. De fet, probablement la paraula amb més futur en el món d'internet és aquesta: 'compartir'. Perquè la informació, el coneixement i, doncs, la cultura ja no són un clos tancat que de tant en tant es deixa veure i trepitjar sinó un espai comú que va creixent exponencialment i que ha modelat noves maneres de relació personal i social, nous indrets d'oci i de negoci, nous fòrums culturals.

dilluns, de desembre 01, 2008

LA TORTUGA DE DARWIN, DE JUAN MAYORGA

La idea és, en principi, bona. A través de l'evolució de la tortuga del qui va formular la teoria de l'evolució de les espècies se'ns pretén fer un repàs de la història europea i mundial dels darrers 200 anys. El resultat és una altra cosa. L'obra es desenvolupa bé durant la primera hora però després comença a repetir-se i a cansar. Un no veu cap a on va i com pot acabar. Es van concatenant gags ja coneguts i frases que ja han estat dites. La crítica, però, en tota l'obra és només superficial i a estones ingènua. Podria ser la d'un nen. No elaborada, no original, estereotipada, previsible. Finalment avorrida. El madrileny Juan Mayorga no és aporta la idea inicial però no res més. 

Pel que fa a la posada en escena els resultats no són més encoratjadors. Llevat de la Machi -de fet és una obra pensada per a ella- els altres actors no es troben a l'alçada d'una producció ambiciosa i tenen tics d'aficionat imperdonables quan et venen un producte de circuit. Especialment pobre és el qui fa de professor. Els altres una mica millor, més creïbles com a mínim.   En resum, una obra amb pretensions que no acaba de materialitzar-se en un bon drama-comèdia (ni aquesta ambivalència s'aconsegueix).