CONTRA LA JUSTÍCIA

El que està passant en el cas Millet em sembla indecent. Gairebé pornogràfic. Primer, una sèrie de diaris de l'esquerra intenten barroerament influir en el criteri del jutge per tal que citi a declarar Millet i Montull. S'hi afegeixen alguns dirigents polítics amb la boqueta petita, això sí, i fins i tot s'hi atreveix el gripau del PSC. Després, quan el jutge els ha fet declarar i ha decidit d'acord amb la llei i d'una manera motivada que no els empresona cautelarment, aleshores intenten enfonsar el jutge i encomanen a juristes d'esquerres que volen pujar a cop de declaració políticament correcta que critiquin el seu company. Vergonyant. I és que el que haurien volgut alguns socialistes de torn -descamisats, poca-vergonyes, deslleials, llepaculs, sectaris, mentiders, parcials, cínics i mediocres- hauria estat que Millet fos empresonat i així poder celebrar mediàticament el judici simbòlic al nacionalisme català de centre dreta o de dreta que encarna uns valors determinats i determinants en aquest maleït país que es diu Catalunya. No ho han aconseguit perquè el jutge Juli Solaz ha actuat professionalment i independentment i ha desoït com no podia ser d'una altra manera les escombraries que li han llançat des del pamflet "El Periódico" i el diari oficial del PSOE "El País". Millet és un delinqüent confés i cal condemnar-lo amb contundència i exemplaritat. Però qui estigui lliure de culpa que llanci la primera pedra. I mentrestant l'economia no remunta, la deflació continua, l'atur augmenta i els impostos s'apugen. De ben segur es tracta de desviar l'atenció sobre el problema real. I el govern no sap què fer davant la situació per un pur dilema de convicció: farien la política adequada -la de Solbes- però no la poden fer per quedar bé davant l'auditori. Entre la convicció i la responsabilitat hi ha d'haver un diàleg que l'esquerra no té ni pot tenir pel seu dogmatisme cec i religiós.

CAS PALAU: PUDOR DE FONS

Si molts havien perdut la fe en els partits i en els seus polítics, ara, amb l'escàndol del Palau, hauran perdut la confiança en la denominada societat civil, que semblava l'única capaç i competent. El robatori confessat de Millet ha fet molt mal a les institucions catalanes. No tan sols a les fundacions -que tots sabem que amaguen a vegades negocis foscos i intencions inconfessables per una raó estrictament fiscal- sinó també a totes les institucions privades catalanes i d'una manera genèrica al catalanisme nacionalista, sobiranista i independentista. Alguns, amb l'estil de sempre, borden per treure'n un benefici electoral només amb el propòsit de fer i cremar llenya de l'arbre caigut. Potser sí que estan nerviosos perquè es veuen venir una davallada que fóra lògica. Però altres, com el fallit PI i, sobretot Convergència Democràtica de Catalunya, haurien d'explicar bé com és que van rebre quantitats de diners a manera de subvencions per part del Palau i de Millet. No entenc com pot ser que Millet pagui 12 quilos a Àngel Colom per saldar deutes del seu projecte a duo i encara menys que CDC rebi de mans d'una fundació cultural 600.000 euros. 100 milions de pessetes! Des de quan una fundació ha de subvencionar un partit polític? I és clar que els diners són nets i declarats però això no hauria de passar. No veig que aquest fet alarmant hagi despertat gaires veus crítiques en els diaris del PSOE -El País- i del PSC -El Periódico- i això també m'alarma. Potser aquests partits que reclamen al jutge celeritat en la instrucció temen que el magistrat trobi alguna cosa més que no interessa? Tot fa indicar que al darrere del cas Palau no tan sols hi ha l'avarícia delictiva de Millet, Montull i potser algú més, sinó també moltes més coses relacionades amb alguns partits polítics catalans i el seu finançament. Això explicaria com és que en tots aquests anys cap representant polític del Consorci no hagi detectat cap anormalitat en els comptes del Palau. Finalment, els fets van pel camí de convertir un lladre de guant blanc en una víctima del xantatge i la fam de diners d'alguns polítics.

MAI NESSUN M'AVRÀ. TURANDOT O LA NÚRIA ES PERD UNA ALTRA VEGADA

Ja és una tradició representar un títol popular o una reposició el mes de juliol. Sembla que les responsables del teatre quan arriba l'estiu estan més donats a complaure la massa assedegada d'òpera. I ja és bo que sigui així. La Turandot d'enguany també va anar aparellada dies enrere de retransmissió a l'aire lliure i de franc. NO sé què resulta més interessant però l'esdeveniment aplega un munt de persones, curiosos, despistats o melòmans.

L'òpera és una reposició de la Turandot que vam veure ara fa uns anys. Els mateixos directors, escenografia i atrezzo. Han canviat alguns intèrprets i els resultats han estat desiguals. Diria que potser en conjunt a ser millor la versió primera. La direcció fou també de Giuliano Carella, un home experimentat que es veu que coneix l'òpera com el palmell de la seva mà. De direcció gesticulant i histriònica però exacta i amb sentit. Carella és d'aquells que no es deixa dominar pels cantants: agafa un tempo i d'allà no el fas sortir. Un trompeta de l'orquestra m'ho confirmava ahir tot comentant la funció. El cantant que es vulgui lluir aquí ho té negre. Potser hauria pogut cedir més en les àries més conegudes de l'obra. Al final el van xiular d'una manera exagerada crec i ell va cocrrespondre llançant un bes als de cinquè pis, aquells setciències que volen escoltar l'opèra com no sé quina versió de vés a saber quin any amb qui sap l'intèrpret. No valoren el que escolten. Només comparen.

L'al·licient de totes les funcions era la presència de la guapíssima Ainhoa Arteta en el paper de Liù. Arteta no havia cantat mai al Liceu i ve precedida pels qui no hem tingut ocasió de seguir-li la carrera d'una aurèola de pretensions i divisme fora mida. Les entrevistes que li he llegit delaten una persona amb un fort ego i un caràcter explosiu. No en sabíem gaire de la veu. Reconec que venia abans d'escoltar-la per la tele el passat divendres (la de la platja) tenia la idea que les pretensions no es corresponien amb la veu i he de dir que em vaig equivocar. Arteta té una veu que fa honor al seu rostre i al seu cos i canta amb musicalitat i total seguretat. Va lluir un volum important per a una lírica i uns pianos molt interessants a les seves intervencions. Però a més va ser la que millor va interpretar el seu paper i es va revelar com una bona actriu sobre l'escenari. En fi, que Arteta és una cantant completa. Només una vibració desagradable en determinats moments de l'emissió de mitja veu es podria mirar de corregir. La resta, perfecte.

Marcop Berti és un tenor que fa el seu efecte. Gros i de veu potent i bella. En canvi, no té un fraseig de primera classe i té una tendència agafar les notes des de baix, cosa bastant desagradable. Un diria que té el si i el do fàcil però ni l'un ni l'altre. Els fa i els fa bé però no els fa durar. Potser hauria de revisar el seu repertori a pesar que l'actuaació vocal va ser notable. La dramàtica va ser en canvi nul·la,cosa que també és millorable.

Maria Guleghina és una històrica de l'òpera. Gran veu i grans dots per a l'òpera. Va fer el seu paper. Potser hi ha Turandots més matisades però difícilment amb més veu. Recordo una escena en què estant tot l'escenari ple de gent i cantant a tota castanya, ella sobresortia en un agut esfereïdor.

El trio Ping, Pang i Pong tenen en l'òpera un paper més important que el li ha volgut donar aquest repartiment. Vicenç Esteve ha estat excepcional com de costum; en canvi, el Ping ha quedat curt sobretot en volum i presència, que no pas en bellesa de la veu. I ell és justament el principal paper del trio. S'ha trobat a faltar el Lluís Cintes de l'altra vegada.

Reforçava el cor de Liceu la Polifònica de Puig Reig. Res a dir, tenint en compte que el cor també té aquí un paper fonamental. La veritat és que el reforç no s'ha fet notar gaire i hem escoltat el volum d'altres ocasions.

250 NÚMEROS DE LA REVISTA DE CATALUNYA

Ens havien citat el dia 7 de juliol a dos quarts de vuit a Rambla de Catalunya 8, al col·legi de Periodistes. Després de pujar més de vuit pisos sense trobar el que buscava -amb perseguidor indesitjable inclòs-, resulta que el col·legi tal no era al 8 sinó al 10 del mateix carrer. Amb la calorada de juliol i l'esforç ascensional arribo i em trobo d'entrada la Pilar Garcia-Sedas. Des del 91 que no ens vèiem. Havia estat companya dels cursos de doctorat quan l'ambient del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona encara es podia respirar i no tenia regust de salfumant. Ara és membre del consell assessor de la Revista de Catalunya, que celebra la publicació del seu número 250. És per això que s'han reunit a la sala d'actes del col·legi algunes persones i personalitats vinculades directament a aquesta empresa. Evidentment el seu creador Max Cahner però també Albert Manent, activista i escriptor fet de la mateixa fusta que l'anterior. Entre alguns d'altres. No hi havia pas gaire gent. Vull dir que la sala no es va emplenar i que no sé si ni tan sols va venir algú de la premsa per fer-ne l'oportuna ressenya. Era més aviat un acte familiar. En els parlaments, la mateixa Pilar, Rafel Fontbona i Vicenç Villatoro van prendre la paraula. De tot el que es va dir, em quedo amb dues idees significatives apuntades per Villatoro: la Revista de Catalunya, en tots aquests anys, ha tingut un "èxit discret" i ha estat possible per l'empenta i la feina de Max Cahner.

Sempre m'he considerat ben tractat a la Revista de Catalunya. I això, en els temps que vivim, ja és un autèntic mèrit. Però la revista en té més. Principalment dos. La recuperació de la memòria més fràgil n'és un; no pas la memòria dels generals o coronels -que també- sinó la dels tinents i capitans i, encara més enllà, la dels sergents i soldats. La idea que una cultura no està formada per quatre caps visibles és al darrera d'aquesta concepció oberta. Una obertura que no és tan sols temàtica sinó també ideològica. A la Revista de Catalunya tothom qui tingui alguna cosa a dir hi té les portes obertes.

SALOMÉ (LICEU, 4-VII-2009)

El personatge de Salomé m'apareix com una dona que ha portat l'egoisme i l'hedonisme als extrems més repugnants i patològics. És com una nena aviciada que no para fins que aconsegueix alguna cosa. I la cosa que vol aconseguir és besar la boca de Jochanaan. No pas el seu amor sinó simplement besar els seus llavis. I és capaç de reiterar la demanda del cap del baptista fins i tot rebutjant ofertes suculents en poder i en diners. De fet, rebutja la meitat del regne d'Herodes: que n'és d'imbècil! Doncs no, ella el que vol és el cap del baptista i a fe que l'aconsegueix. Fins i tot en contra dels seus propis interessos i de la seva pròpia vida. Des d'aquest punt de vista morbós l'obra sí que és decadent i decadentista. I poser sí que expressa de manera simbòlica un estadi superior a l'anècdota. El cert és que Wilde, autor del text base que inspira el llibret i l'òpera -o drama musical per dir-ho ben dit- converteix la Salomé bíblica poqueta cosa sotmesa a una mare tirànica, incestuosa i malvada en una dona que té una personalitat maligna pròpia per la qual Wilde deuria sentir una certa tirada morbosa. Si Herodias és un personatge pèrfid i repulsiu, Salomé en l'obra de Strauss no es queda curta i fins i tot la supera. Hi ha en tot plegat una tensió entre les dues forces que mouen la humanitat i que Freud va saber reflectir tan bé i tan discutiblement en les seves obres: Eros i Thanatos. Ara bé, aquí l'impuls tanàtic és asocial, amoral, vomitiu, però per desgràcia terriblement humà. Penso ara que fa poc han detingut un empleat que va encarregar la mort del seu cap per poder satisfer la seva vanitat i el seu modus vivendi. No és ben bé el mateix però Déu n'hi do. Maldat i fredor, doncs, a la meva manera de veure. Algú dirà que Jochanaan es busca el seu final tenint en compte la seva situació de presó incondicional i el favor supersticiós que gaudeix del Tetrarca. Però Joan no és més que un engranatge dramàtic per descabdellar la perfídia de Salomé. Només això. Fins i tot Herodes Antipas té més contorn com a personatge que Joan. Salomé dibuixa a la perfecció una aresta de l'amor fatal amb desenllaç dramàtic. És un amor que no és amor sinó pura atracció física, sadollament peremptori d'un impuls sexual no controlat pel superjo, nimfomania, egolatria, vanitat en estat d'hiperinflació. Potser també un símbol exagerat de la nostra societat abans de la lletra, posats a fer adaptacions a l'actualitat.

Jo crec que musicalment i vocalment ha estat un dels grans títol de la temporada si no el millor. Paga la pena acabar i quedar-se amb bon gust de boca. L'orquestra ha estat ben conduïda per Michael Boder, el frac del qual contrastava amb les camises espitregades dels músics. Nina Stemme (Salomé) i Richard Brubaker (Herodes) han estat els millors del repartiment vocal. En canvi, el Jochanaan de Mark Delavan ha quedat definitivament curt tenint en compte que el paper dóna per a un baríton wagnerià. Vull dir que pot ser molt potent en la laringe d'un altre. No ha estat així, ha quedat dins els límts de la correcció amb un timbre fosc i veu cap enrere.

Altres qualificatius menys decorosos mereix la direcció escènica de Guy Joosten. Perquè, i tornem-hi, es pot adaptar una obra però sempre respectant l'argument i el sentit. Josteen passa de tot i tira pel dret com tants d'altres. Menysté el compositor i el llibretista i el dramaturg. Si té ganes de fer una versió lliure de Salomé que l'escrigui, la publiqui i la representi. Però que no ens toqui els collons amb les seves visions d'intel·lectual frustrat. La part més visible d'aquest desgavell pretensiós és la dansa dels set vels, dansa que representa la lascívia d'Herodes i la perfídia de Salomé. Diu Josteen "El que cal és integrar la dansa en l’obra i revelar el que significa. En Salome, la dansa acompleix la funció de revelar un secret terrible, que restava en l’aire tèrbol en què s’ha mogut l’obra fins en aquell moment. Sovint aquest secret és el cos de Salome, però m’ha semblat que quedar-nos nomes amb això és massa banal. El que ens revela la dansa és
el que tots saben però ningú no s’atreveix a pronunciar: la relació
incestuosa entre Herodes i la seva fillastra. Aquesta és la veritat nua
que despullen els set vels de la dansa i que ens horroritza a nosaltres
i als convidats a la festa decadent d’Herodes." Un pot estar d'acord amb aquesta interpretació: el món decadent del Tetrarca veu el colofó en la relació carnal entre ell i la seva fillastra. Incest relatiu però incest al cap i a la fi. Ara, sigui quin sigui el seu sentit un ball és un ball i no un vídeo que emula els muntatges cinematogràfics de Dalí i Buñuel. I, la veritat, un incest entre pare i filla biològica em fa realment fàstic però un incest amb la fillastra... que li preguntin a Woody Allen!

"Si fossin el meu fat les terres estrangeres,..."

Si el meu país i el meu estat fossin clubs privats, em donaria de baixa de Catalunya i d'Espanya. Llegeixo als diaris que a la selectivitat de castellà s'han posat per comentar un text d'Ana -no pas Anna- María -no pas Maria- Moix i una altre de la "ministra" Bibiana Aído. Que posin un text d'una escriptora encara que sigui declaradament socialista, sectària i espanyolista com Moix ho podria donar per bo. Pel fet que és una escriptora i que t'agradarà més o menys -o gens- però es dedica a l'inusual ofici de l'escriptura. Però que incloguin un text d'un informe de la polèmica ministra em sembla indigne i indignant. Crec que aquesta actitud propicia el culte al poder pel poder i que pretén d'una manera descarada i barroera l'adoctrinament ideològic de la societat més vulnerable: els joves que no han vist el món per un forat i que volen fer combregar amb rodes de molí. Demostra també que el govern socialista no pretén educar en el sentit crític sinó en l'adotzenament i el gregarisme. I demostra que només vol partidaris i no pas ciutadans. Si no fos perquè aquests exàmens deu fer temps que estan redactats, diria que tot plegat és una reacció infantil i estúpida al resultat de les eleccions al parlament europeu. Com la que ha tingut el pamflet d'El Periódico que veu com el seu partit de l'ànima -el PSC- comença a esfondrar-se de manera inexorable.

Resulta que a l'examen de català han inclòs un poema de Josep Carner. El poema es diu Bèlgica i és tracta d'un text que Carner va publicar en un dels seus primers llibres i que després va revisar per a l'edició de les poesies completes de 1957. No és un poema difícil lingüísticament i, si es coneix el context de l'exili i quatre coses de la biografia de Carner, un se'n pot sortir molt bé. Molt pocs alumnes han triat el poema com a text de comentari i -el que és pitjor- alguns professors de secundària consideren el poema "massa difícil". I se m'acut com a ciutadà i com a professor que si no eduquem els discents en l'austeritat i la duresa correm el risc cert de generar petits monstres egoistes, hedonistes, mancats de cultura i de valors.

"WAHRE LIEBE FÜRCHTET NICHT" FIDELIO (LICEU, 30-V-2009)

El director d'escena ha tingut l'encert indiscutible de trobar i emprar al llarg de tota la posada teatral una sentència que resumeix tot l'argument i tot l'esperit de l'obra immortal de Beethoven. Aquest lema, que actua a manera de far enmig de la foscor física de la presó i de la foscor espiritual de la misèria humana, és un desig i també, en el cas de l'òpera, una constatació. L'amor veritable no té mai por. L'amor conjugal de Leonore, que arrisca la pròpia vida ni que sigui amb un posat a vegades semiseriós, s'encarrega de demostrar-ho. No en va l'òpera porta per títol Fidelio, que és un alter ego moral d'aquesta dona disfressada que a tot gosa per amor. És un amor dins l'ordre matrimonial i, des d'aquest punt de vista, encara ens trobem en els paràmetres del neoclassicisme. Però és un amor que transcendeix les quatre parets de la llar matrimonial, que inunda com un oceà descordat totes les escletxes de foscor en què viu Florestan. I és un amor que finalment salva el company i cònjuge de la injustícia i li proporciona la llibertat. Concepte d'amor que prové de l'ordre clàssic i es dirigeix de forma decidida cap al desbocament romàntic. I és que Fidelio és una òpera preromàntica. Ni pel moment de la composició ni per tot allò que acabo d'explicar és una obra romàntica. Ara, quina obra! Probablement sigui la millor des d'un punt de vista d'història musical per explicar el trànsit entre dos conceptes artístics oposats: el clàssic apol·lini i el romàntic dionisíac. S'intueix que darrere el llibret hi ha un conflicte de passió que més endavant arribarà a ser destructiu. Aquí encara és salvífic. I si hem parlat fins ara de l'argument també la música és un exponent d'aquesta evolució. De fet, la mateixa obra evoluciona internament des de la primera meitat del primer acte fins al final, en què l'òpera es converetix en una simfonia cantada. Per ser "només" un simfonista, com diuen alguns displicents, Déu n'hi do com s'ho fa per sortir-se'n en el camp de l'òpera! La forma inicial del Singspiel, amb fragments de text recitats pels personatges, desapareix almenys musicalment si bé no en la concepció de l'obra com a catarsi col·lectiva en què el bé guanya per sobre del mal. Per això sobretot la primera part -però també el cor final- recorda un xic la flauta de Mozart. Beethoven crea al primer acte unes cadenes i al segon les trenca, és cert. Però també fa una altra operació important: primer trenca uns límits i unes convencions i després retorna a l'ordre de la mà de la revelació del secret de Leonore-Fidelio i de la mà de l'oportú ministre.

El darrer Fidelio que recordo va ser a l'exili del Palau de la Música Catalana i en versió concert. Eren temporades molt curtes però també molt intenses i viscudes. Ara són una mica més llargues però queden en ocasions diluïdes. Com sempre dic, massa temps entre reposicions. Sobretot en òperes d'aquest calibre. Jo crec que hi ha mercat per fer una temporada més llarga i amb títols més de cara al gran públic sense renunciar, però, ni la l'òpera contemporània ni a altres gèneres cantats o no. Però tenim el teatre que tenim i els dirigents que tenim. L'aposta màxima aquí consisteix a programar una òpera del segle XX, una estrena mundial de poca volada i una òpera barroca. I ja podem passar pàgina. Mal negoci a la llarga. Tot inconsistent, amb poca tradició i afició. Foc d'encenalls. Només a còpia d'emmagatzemar tradició podem encaminar-nos a l'actual, al contemporani o al revolucionari. I aquí hem pretès, com en tantes altres coses, començar la casa per la teulada. Són les concessions a l'aparador, al políticament correcte, al pensament de quatre gurús del CCCB i a la mediocritat absoluta que impregna des de sempre el nostre petit i pobre món polític català, mancada de sentit comú i d'independència de criteri.

Jo crec que el Fidelio de fa deu anys i escaig va ser en conjunt millor però no em desentendria d'aquest per diversos motius. L'adaptació al temps actual que fa el director d'escena Jürgen Flimm no molesta gens ans al contrari: reforça la idea de Beethoven, Bouilly -l'autor de l'obra base- i els tres llibretistes que hi van intervenir. Està feta amb sobrietat però també amb coherència i no té -cosa que agraïm profundament- pretensions simbòliques o críptiques. És a dir, el director ha fet de l'escena el marc per al discurs de l'òpera i no s'ha volgut construir un espai per al seu propi discurs.

El repartiment, fora de Karita Mattila, l'Elionor fidel, no ha estat una cosa per treure's el barret. Del tot correcte, això sí. Un millor Rocco i un Pizarro espectacular haguessin realçat la grandesa de l'òpera. Abans de començar el segon acte ens han anunciat que el tenor programat Clifton Forbis ha patit una indisposició sobtada i ha hagut de venir un cover: un tal Ian no sé què més que ha cantat i actuat amb molts correcció i professionalitat. Bon ofici i saber fer. Desconeixem el motiu de la tal indisposició però hem fet les nostres apostes: vés a saber si s'ha indigestat amb una paella de la Barceloneta i amb el vi que l'acompanyava. Entre els cantants cal destacar per la seva bella veu i línia de cant l'Elena de la Merced, amb una Marzelline esvelta, amable i molt ben cantada. Pel que fa a l'orquestra s'han escoltat imprecisions en la maquinària de rellotgeria que és la música de Beethoven i també les acostumades relliscades de les trompes en els passatges en què són protagonistes. Res de gravetat, simplement imprecisions. Qüestions del directe, que en diuen.

No cal que us digui que hauria estat difícil trobar millor òpera per coronar una setmana d'eufòria i de triomfs. I com que ja res és com era, al foyer hem pogut veure un noi abillat amb vestit negre i, a sota, la samarreta del Barça. Això em fa pensar que tinc un deute pendent i que l'aposta que vaig fer l'hauré de consumar un dia d'aquests visitant cal barber. Després del Viena, l'Elisabet, el Josep la Sofia i jo mateix hem anat a l'Obama de la Gran Via, que ja comença a ser un destí usual i prou agradable. Allà hem parlat del diví i de l'humà -com diu el Josep: dels projectes de vacances, de l'enyorat Vicent, de les criatures i, en general, d'una vida que passa més amablement amb amics i bona música.

BARCELONA POESIA

No puc negar que el festival Barcelona Poesia és una inicitiva excel·lent. Ho dic com a amant de la poesia i com a ciutadà que em sento -a pesar de tot- de Barcelona. La poesia és un gènere que ha de trobar nous camins per arribar al públic. Després hi ha l'anomenada e-poesia, que també pot contribuir, i molt, a difondre ja no una tradició sinó una manera de tractar la llengua, de pensar i d'actuar. Tota l'aura de prestigi que per diversos motius havia envoltat la poesia, sobretot de la primera meitat del segle XX, fa temps que s'ha esvaït d'una manera gairebé definitiva. La poesia no es ven. Els llibres de poesia no es venen. Però la poesia i els poetes continuen existint i cal donar-los la veu de tant en tant. L'ajuntament de Barcelona en un any en què celebrem el 150 aniversari dels Jocs Florals de Barcelona torna per desena vegada a posar en marxa aquesta festa de la poesia. No hi ha millor mes de l'any per celebrar aquest festival poètic a la llum del sol o de la lluna, amb el perfum de la tarongina o a recer d'un indret viu com una llibreria.

Només tinc una objecció important: la tria que ha fet el consistori té, com de costum, una voluntat política. Homenatja a qui vol, llegeix a qui l'interessa i pretereix la millor tradició poètica catalana. Dóna veu, és clar, als poetes d'ara, però oblida les grans figures del nostre segle XX com Verdaguer, Maragall, Carner, Riba i Foix. En definitiva, aquest festival pretén reflectir una determinada poètica que es podria batejar amb tres qualificatius principals: jove, avanguardista i -sobretot- d'esquerres. Com escau a un ajuntament biciclista de disseny. Pel programa desfila la violència "de gènere", la poètica de "l'absurd", la poesia visual, Machado com a figura republicana més que no pas com a poeta, el Vinyoli a càrrec del de les ulleres fosques, el rock, la improvisació poètica en el cant, els muntatges musicals i poètics, la poesia dels haikú i, és clar, Salvat-Papasseit. En aquest sentit, Salvat és sempre un atot que va d'allò més bé per fer-ne una lectura no diré interessada però sí parcial.

Resulta que era a la llibreria Catalònia que es feia la marató poètica en homenatge a Salvat. I es deia "Un enemic del poble", fent honor a la revista salvatiana i de l'esperit que l'impregnà, almenys teòricament. Amb Salvat tinc una mena de relació d'amor i odi. Per un cantó no puc suportar el seu posat falsament revolucionari i pobrament d'avantguarda que mostra en alguns manifestos i poemes, però no em puc estar de rellegir la poesia que entronca amb la tradició popular i que connecta d'una manera molt significativa amb la gent del carrer i amb els erudits, amb els qui diuen que en saben i amb els qui no ho diuen. En el temps que hem estat la Núria i jo a la Catalònia hem pogut escoltar molts poemes repetits -bàsicament els de sempre- i molta admiració pel poeta romàntic que enarbora uns ideals anarquistes que després abandona, que té una vida desgraciada i que mor jove. No són mentides però són visions d'una realitat molt més rica i àmplia.

CANVI I CANVIS

Que el canvi polític i l'alternança en el poder és un bé desitjable crec que ningú no ho pot posar en dubte. El poder al llarg del temps genera anquilosament i converteix el partit al capdavant en una mena de monopoli estèril; gens beneficiós per tant per als consumidors, per als clients, per als ciutadans. I això val per a tots els partits i totes les ideologies. Però, una altra vegada, la mesquinesa política fa diferenciar situacions que al capdavall són iguals. O no són iguals els 23 anys de CiU i els prop de 30 del PSC a l'ajuntament de Barcelona? Segons alguns no.

Ahir, al País Basc va ser nomenat Patxi López com a nou Lehendakari amb el suport del PP i del partit del ressentiment de Rosa Díez. L'elecció entra dins la legalitat i la legitimitat. Des del punt de vista del canvi una opció vàlida. Des del punt de vista sociològic i polític és una opció que a curt i sobretot a mig termini portarà més divisió al País Basc de la que hi havia. I més radicalització. L'estratègia ofensiva de l'Espanya uniformista comença a prendre forma als tres territoris que millor han conservat la seva personalitat nacional: Catalunya, Galícia i el País Basc ara. Per ordre cronològic. És una estratègia que ha emprat totes les armes possibles. A Catalunya ha emprat la ideologia per oposar un centre-dreta moderat a una esquerra redemptora i que ha acabat essent ridícula i pretensiosa. A Galícia, s'han aprofitat del mal govern de socialistes i nacionalistes. Però al País Basc, la qüestió és, al meu entendre, molt més greu: s'han arraconat legalment uns votants que molestaven perquè no condemnaven la violència d'ETA. Ningú pot justificar la violència gratuïta però tampoc ningú pot justificar callar l'opinió d'una part important de la societat. De qualsevol. Això d'entrada. A més, els partits que han pactat al País Basc són del tot antagònics en el marc espanyol i acèrrims enemics a les urnes i fora d'elles en alguns casos. Aquest pacte confirma d'una manera vistent allò que deia Pla: no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres. D'altra banda, tothom sap que tot i que López serà el cap visible de l'executiu, els qui realment manaran seran els del PP. No auguro un futur agradable a aquest govern ni a la societat basca. Ni, de retruc, a Espanya.

Li donen el premi Cervantes a Juan Marsé. No discutiré pas la vàlua de la seva obra literària, que desconec gairebé del tot. I m'apresso a dir que Marsé pot escriure en castellà, català, quítxua o lapó. Només faltaria! Ara, defensar com pretén, que a Catalunya és tan català l'idioma de Cervantes com l'idioma de Llull això ja és una altra cosa. I em temo molt que la concessió d'aquest premi té una clara finalitat política. Ho va dir Zapatero: un es pot sentir català escrivint en castellà. I és clar que sí! Però això no vol dir que el que escrigui sigui literatura catalana, ni vol dir que el que escriu tingui més valor que una altra cosa que s'escrigui en català. Marsé és un inadaptat de la postguerra. Com molts. Han viscut i han estat ensenyats en castellà i tenen una vinculació sentimental amb aquesta llengua que no tenen els qui pensen que l'única llengua de Catalunya és el català. Ara el castellà no es pot imposar per la via de les armes ni de les lleis. Ho estan intentant per la via dels jutges i del prestigi. I sobretot per la via del fràgil joc de majories en un país en què, com deia Joan Argenté, el dret a viure és un plet.

ELS MESTRES CANTAIRES DE NÜRNBERG

Ha passat massa temps des que es va portar al Liceu la darrera funció dels mestres. El 1989 crec. Massa temps perquè ara se'ns ofereixi un experiment sense suc ni bruc, sense cap orientació ni homegeneïtat i sense un sentit al servei del text i de la música. No han servit de res aquests vint anys. Som allà mateix: intentant donar la nota, cridar l'atenció a qualsevol preu, fent coses inaudites o inversemblants. O inútils o ridícules. En el fons és el que diem sempre: el teatre de text ha volgut posar mà a un gènere que a pesar seu és viu i ben viu. I ho ha fet intentant fer prevaldre la visió del regista a la versió del mateix autor. A vegades, el resultat és original, curiós, alliçonador, agosarat. A vegades, però, ens trobem amb una producció com la d'avui: la de Klaus Guth.

Jo diria que els Mestres de Wagner està concebut no pas com una òpera sinó com una marató. Qui la supera, queda doctorat ipso facto en audició d'òpera. I no és fàcil. L'obertura -sensacional- i el primer acte duren hora i mitja, el segon acte una horeta més i el tercer es prolonga durant durant dues hores i uns minuts. Si això hi afegim els dos entreactes de 40 minuts el resultat és de 6 horetes. Gairebé tota una jornada laboral, deia l'Elisabet.

Com que es tracta de Wagner han vingut l'Albert i la Maite. L'Albert lluïa una llampant corbata groguenca amb el bust del mestre al capdavall. La hi van regalar pel seu quarantè aniversari. Ni la Sofia ni el Jonathan han assistit a la funció i, el que és més sospitós, el David -wagnerià de pro- s'ha excusat amb un dels seus compromisos que pel que es veu es deia costellada. Als entreactes ens hem anat veient. L'Albert i la Maite anaven proveïts de berenar-sopar atesa la durada de l'obra, cosa que els altres no hem fet. Hem menjat a peu dret al foyer qualque cosa; xapata de pernil, broquetes de fruita, un cervesa. Tot, és clar, a preus de Liceu. És a dir, caríssim.

Pel que fa a a música, si hagués de posar una nota seria un 7. Fóra el més just. Si l'orquestra i el cor (amb els seus directors han tingut papers destacats per la seva eficiència i espectacularitat les veus han quedat a la meva manera de veure una mica curtes. El Hans Sachs d'Albert Dohmen ha estat notable tot i que per cantar un paper tan llarg com aquest caldria un baix-baríton amb més cos i volum, més projecció i més resistència. Potser el cor ha estat el més vistent en el tercer acte i hi ha ajudat l'escena que recollia el so i el projectava a la sala amb molta intensitat i potència. El Walther de Robert Dean ha estat insípid pel meu gust. Amb una veu que no ressonava a dalt de tot i lleugerament gastada pels Tristanys que diu l'Albert que fa, ha començat realment pla al primer acte i ha anat guanyant en intensitat i color a mesura que anava rodant l'obra. El cantant que més m'ha fet el pes ha estat el David de Norbert Ernst, amb veu de líric, vellutada amb squillo brillantíssim i declamació i actuació molt convincents. A pesar dels pantalonets curts i la corbateta amb què me l'han fet sortir a escena.

Una nota que no és tan anecdòtica: al sobretitulat continuen apareixen-hi faltes. Aquesta vegada una de molt greu: "Ja ni ha prou", tal com sona. Algú s'hauria de prendre més seriosament la revisió dels textos que apareixen amb grans cossos de lletra a sobre del teló.

Fet i fet, érem a tocar de la una quan ha conclòs espectacularment una obra que és un autèntic monument de l'antologia de l'òpera. Pujant per la Rambla anàvem parlant de Bayreuth (jo deia que Wagner va ser l'inventor del parc temàtic) i de mil coses més dels mestres i de l'òpera en general. Li deia a l'Albert que el que m'interessa dels Mestres és el discurs sobre l'art i el fet que Wagner entén la modernitat i la renovació -fins i tot la transgressió romàntica- lligada a i provinent de la tradició. Com no pot ser d'altra manera. Wagner és un revolucionari que fa un pas de gegant en la música del XIX però els seus referents i les seves admiracions es troben al passat de la tradició germànica.

POBRA CATALUNYA RÀDIO!

Per primera vegada en 14 anys RAC1 se situa al capdavant dels índexs d'audiència a Catalunya. Després d'haver canviat els programes de més audiència i expulsat arterament els presentadors més reconeguts i escoltats, Catradio s'enfonsa en la misèria dels qui la volen mediocre, regional, sense ambició, sense relleu, bilingüe i, això sí, sense crosta. Com el bloc de Joan Ferran, o com la capacitat intel·lectual, per dir alguna cosa, dels prohoms socialistes catalans i dels republicans de suca i mulla que els donen suport perquè es pensen que els controlen. Em diuen des de dins de la cadena que les notícies es filtren (o censuren, directament) per part de comissaris polítics nomenats ad hoc a major glòria de Montilla, Zaragoza i l'esquerra tronada i conservadora dels anys 60 que no ha evolucionat gens. El que més greu em sap és que aquesta ràdio pública que havia estat referent obligat a tot Espanya pel rigor, la professionalitat i la pluralitat ara és una emissora més que no sap on va perquè no la deixen. Caldrà tocar fons per aixecar-la una altra vegada.

Dia fosc i plujós, d'una primavera hi...

Dia fosc, fred i plujós, d'una primavera hivernal. Em deia la meva professora de cant sudcoreana que un artista ha de cantar amb una actitud disposada perquè aquesta influeixi en el seu instrument; ha de lliurar-se al públic amb els mitjans de què disposa per poder comunicar emocions, sentiments, visions. I, encabat, ha d'esperar la resposta del públic tot dient: sóc aquí. Com l'escriptura sense lector, el cant sense públic és una comunicació incompleta, una teràpia avortada, o, per dir-ho a la manera de Sartre, una passió inútil. Jo penso que un professor ver és aquell qui desitja sense prevenció ni recel el progrés del seu alumne i el qui transmet, més enllà de coneixements, valors, secrets i experiències sàviament dosificats. Baixava les escales i la senyora que netejava l'escala, que no conec, m'ha aturat i amb trasbals visible m'ha comentat que en un moment donat l'havia emocionat i li havien vingut les llàgrimes als ulls. Ja es tractava d'això. En sortir m'hauria agradat veure alguna cara coneguda o escoltar una altra veu amable pel carrer major de Gràcia.

JOAQUIM MIR O LA RECERCA DE LA NATURA

No hi ha dubte que Joaquim Mir és un gran pintor i que probablement hauria estat més reconegut -així com d'altres- si hagués nascut a França. L'antologia que presenta el Caixafòrum a la Casa Ramona és molt útil per fer-se una bona idea de l'evolució de la seva obra i de les tendències i matisos que va anar adoptant al llarg del temps. La primera conclusió que en trec és que Mir és el pintor de la natura. N'és el seu tema principal i si alguna gamma d'olis ha usat el pintor és la dels verds. És una natura que com a tema sempre està en moviment i mai no és definitiva: ni en els indrets que serveixen de motiu ni en les tècniques i mètodes de composició. Els paisatges que hi són representats a la mostra són Barcelona, Mallorca -essencial- , París i Vilanova principalment. Mir se m'apareix com un pintor mai avorrit, sempre capaç de captar el públic amb un classicisme captivador. Mir hauria pogut fer, com Miró, el salt cap a l'abstracció però mai va acabar d'aconseguir-lo. Probablement i entre altres coses perquè mai el va desitjar. En aquest sentit el quadre dels exposats que més s'acosta a una expressió abstracta que parteix però de la visió de la natura és "La cala encantada", presidida per blaus, verds i blancs. Aquest mar xocant contra uns esculls d'ensomni juntament amb les seves dimensions considerables fan que aquest llenç sigui un dels més impressionants de l'antologia. La suite d'esbossos i oli que tenen com a tema la construcció de la Sagrada Família té un contingut indubtabelment social perquè mostra amb cruesa d'un observador assèptic com la gent pobra s'amuntega al voltant d'un temple que tot just s'eleva uns metres del sòl. M'imagino que el quadre té diverses lectures i que no totes passen per ser reivindicacions properes a la socialdemocràcia catalana, com pretén el comissari. Això i el fet que el tema diguem-ne social no és el que més abunda en la producció del pintor fan que l'etiqueta sigui a parer meu excessiva. Això no significa, però, que Mir sigui un escapista o un esteta de la pintura. Quan pinta la realitat, com als retrats, la pinta sense un afany d'intervenció clar, sense una voluntat de denúncia. Mir és un imnpressionista? No essencialment diria. Mir va usar l'impressionisme com a concepte i mètode composició en bona part de les seves obres. Però no és l'únic estil que va abraçar. Els entesos fins i tot diuen que va arribar a superar el fauvisme i, no cal dir-ho, el Noucentisme. Jo crec que la pintura de Mir és un exemple de com es pot abraçar el local i l'etern, la minúcia i la grandesa. Mir és un pintor que atorga valor sobretot a l'acte artístic de pintar i que no pretén una finalitat més que l'autosuperació, l'assaig i la satisfacció d'un públic que el pintor sempre té en compte.

JOSEP MOMPOU O L'ESSENCIALISME NAÏF

Avui tenim dia de festa les nenes i jo i aprofito per anar amb la Clara a veure l'exposició de la Pedrera sobre Josep Mompou. Mompou és, a casa seva, un gran desconegut. En part perquè l'artista famós és el seu germà músic Frederic. Josep Mompou és un dels nostres grans pintors de la primera meitat del segle XX. No en tinc cap dubte després de vista aquesta mostra deliciosa i a pesar que les presses de la meva filla m'han impedit dedicar-hi més temps i més intensitat en la visita. La pintura de Mompou d'un figurativisme que arrenca de les transformacions de l'impressionisme del segle XX i mai renuncia a la intel·ligibilitat i la claredat. Claredat diàfana però suggeridora. M'he creuat un senyor que li deia a un altre: aquestes pintures es veuen millor de lluny. Potser per això la pintura té un punt d'ambigüitat i de misteri que la fan propera a moviments més recents. Pel color i l'estil es diu que Mompou s'acosta al fauvisme. Es refereix a aquell color verd blavós clar empeltat de blanc amb una llum pròpia característica. Hi estic d'acord però la seva pintura és més que això. A la mostra hi trobareu natures mortes, retrats -sobretot femenins- i paisatges entre els quals Barcelona. Poca realitat i costums i força idealisme que, amb més o menys evidència, ha anat temperant amb el pas dels anys. Que Mompou pertany a la generació noucentista no gosaria pas posar-ho en dubte. Ara, Mompou va certament més enllà i no es queda purament en el símbol o en l'objectiu tot i que no arriba ni de bon tros, llevat d'algun cas com "Dancing", a la realitat més directa i nua. Pels temes, la seva manera de fer és catalaníssima. Només cal fer un elenc dels paisatges: Barcelona -la seva ciutat-, Tossa, Calella de Palafrugell, Cadaqués, Mallorca. O dels elements que apareixen als bodegons. També és una visió marítima: prefereix la costa a l'hort, per dir-ho amb paraules de Trinitat Catasús. D'influència francesa: hi ha temes parisencs amb un estil efervescent i temes bretons, sensacionals, únics per la pau que transmeten. Un hom diria que pot flairar el iode del mar atlàntic. També per les amistats té una relació directa amb els acòlits del Noucentisme que en forma de neopopularisme van fer de la poesia una tonada del poble alhora culta. Les seves il·lustracions dels poemes del llibre "Paradís", de Tomàs Garcés, són proverbials, tenen la delicadesa d'un gravat japonès i el gust de tota la tradició mediterrània. És un mar sentimental, no romàntic; simbòlic, no descriptiu.

Josep Mompou és un d'aquells pintors que m'agradaria tenir a casa per poder-lo contemplar en moments de tedi o nerviosisme, d'agitació o de serenitat, de dubte o d'amor. Pura experiència estètica.

JUSTÍCIA EN LLUITA

Dos fenòmens molt recents palesen d'una manera clara quines són les gravíssimes mancances en què el tercer poder es troba immergit. Per un cantó, una vaga que està totalment justificada atès el cas omís que l'administració -la d'aquí i la d'allà- presta a jutges i magistrats en l'exercici de les seves funcions. Per un altre cantó, la cacera en la qual van coincidir el jutge Garzón i el ministre del ram i algun altre personatge de la fiscalia general de l'estat. No és casualitat que ara es faci una vaga al llindar de la legalitat i en clar desafiament transversal a un ministre de justícia i al govern de ZP. La ingerència del poder polític en el govern dels jutges i sota la forma del Consejo Judicial del Poder Judicial, de l'Audiència Nacional i del Tribunal Suprem i també de la Fiscalia General l'estem pagant ara. Perquè no és tan sols, a la meva manera de veure, una qüestió de mitjans tecnològics i de personal sinó també una qüestió d'exercici lliure i organitzat de la professió i de la gran responsabilitat de la justícia. Sense justícia l'estat de dret deixa d'existir i correm el risc cert de caure en un estat policial autoritari revestit amb ropatges de democràcia. El poder judicial pot ser i, jo diria, ha de ser molest per a l'administració. Malament si no ho és. És, per sobre de tot, l'ultim reducte de defensa dels ciutadans en els seus interessos privats però també respecte d'un poder que té la vocació malaltissa de ser hegemònic i exclusiu. Una jutgessa es queixava amb raó que la tècnica legislativa recent intentava passar per alt el poder decisori i d'arbitratge dels jutges i els volia sotmetre a la voluntat política de l'executiu. I posava com a exemples les alcoholèmies delictives i les penes accessòries d'allunyament en els delictes de violència domèstica. Tot plegat és certament preocupant perquè si no hi ha un poder judicial fort que pugui jutjar cas per cas, persona a persona ens arrabassaran la llibertat, la justícia i l'esperança. Totes d'un cop. I n'hi ha que no ho veuen.

"MALIA", DE TOSTI

CORONAMENT INTERROMPUT (LICEU, 7 DE FEBRER DE 2009)

Des que Monteverdi la va estrenar a Venècia el 1642 mai no s'havia representat al Liceu L'incoronazzione di Poppea. És així que s'entén que s'hagi programat per a aquesta temporada. Era una assignatura pendent i des d'aquest punt de vista el teatre ha fet justícia a la història. Res a dir. El que passa és que aquest títol no és un més entre la munió de títols que ofereix la temporada sinó que representa un percentatge molt alt respecte de totes les òperes que es fan. Si en fessin quaranta més d'òperes, passaria inadvertida. En seria una més. Però és que d'òperes en fan comptades amb els dits de les mans. És una aposta arriscada que no es deu al públic sinó a sufragar mancances històriques i correccions polítiques. Vol quedar bé, en una paraula. És clar que a Monteverdi tot se li perdona perquè si no hagués estat per ell potser no hi hauria ni òpera, ni Liceu, ni jo estaria escrivint aquestes ratlles que probablement no llegirà ningú. Per a mi no hi ha dubte que l'Orfeo té força més qualitat que aquesta òpera. Tant temàticament com musicalment. Un n'acaba fart de les mateixes cadències i dels ritmes ternaris que a manera de danses es van repetint pertot arreu de l'òpera. Monteverdi encara fa una òpera de text i música, amb molt poca acció dramàtica i amb poc joc de moviment escènic. Potser per això la posada en escena pretenia emfasitzar aquells aspectes irònics i burlescos que mostra més o menys subtilment l'obra i s'aprofita, en concessió al col·lectiu de gais, lesbianes i transsexuals, del transvestiment vocal dels personatges. I el resultat pot semblar més una farsa que un dramma musicale. Tants anys d'estudiar cant per acabar amb els llavis pintats, sabates de taló, faldilles ridícules i ensenyant quatre pèls per l'escot! Si el debat es troba entre la fortuna, la virtut i l'amor, jo crec que un emperador o emperadriu -que pel cas és el mateix- hauria d'optar per la primera. La virtut i l'amor són figues d'un altre paner i no pertanyen a l'horitzó dels governants, imperials o socialdemòcrates.

Amb què em quedo després de tot? Doncs amb una bona interpretació de l'orquestra barroca del GTL (quant temps fa que funciona?) i amb les veus de Poppea (Miah Persson), Nerone (Sarah Connolly) i, sobretot, del baix que feia de Sèneca (Franz-Josef Selig) i que metaforitza com, tant en art com a la vida, la saviesa sucumbeix sempre al poder. Destaco també, de manera especial, el contratenor Jordi Domènech que amb gran desimboltura escènica i veu noble i delicada de contratenor va crear un Ottone remarcable. I si la música es fa feixuga per la reiteració i la poca varietat, l'argument resulta ja definitiu per decidir-se. Al final del segon acte, el Josep, el Jonathan i jo mateix vam fer mutis discretament i vam anar a gaudir d'una bona hamburgesa amb ceba i una cervesa fresca. Hi ha fronteres que quan es traspassen res no torna a ser igual.

"BENVINGUTS AL NORD"

No sé per què els francesos sempre que fan una pel·lícula s'acaben mirant poc o molt el melic. Benvinguts al nord és una mica això però des d'una perspectriva amable, bonhomiosa, còmica però sense estridències i tendra però sense sentimentalismes. Gens xovinista. No et volen convèncer de les virtuts de res ni t'etziben que Berguies és "la plus belle terre du monde". Un surt del cinema amb bon gust de boca. Benvinguts als nord ens parla dels tòpics i dels prejudicis que els francesos tenen entre sí: sobretot dels del sud envers els del nord. Sobre els altres no es pronuncia. Un nord que és vist exageradament com un a terra estranya, amb costums impensats, clima extrem proper al polar i llengua dialectal incomprensisble i en ocasions histriònica. I és que les vuit del vespre és la millor hora d'un dissabte plujós per anar al cinema. I si a més la pel·lícula és bona, la fan al mític Alexandra i hi vas amb amics no es pot demanar res més.

LITERATURA DE DONES

La veritat és que ja en començo a estar tip. Als anys seixanta era tot veure les lletres des del prisma del marxisme i de la crítica sociològica que posava l'èmfasi en les relacions conflictives del proletari amb el capitalista. Ara, es tracta de mirar-ho tot amb ulls de dona, de pensar com una dona, de patir com uns dona, de sentir com una dona. S'acaba de publicar el número 6 de la revista en PDF "Literatures", publicada per l'AELC, i no endevinareu de quin tema tracta: de les dones escriptores. Tornem-hi! Aquesta crítica que focalitza la seva atrenció en una visió, en un mètode, en un col·lectiu o en un objectiu acaba essent pesada i, el que és pitjor, excloent i discriminatòria. I ho és perquè es discrimina ella sola. No crec que s'hagin de cercar problemes allà on no n'hi ha i no se n'han de cercar més allà on n'hi ha o n'hi pot haver. Que tothom digui la seva però a mi no m'interessa gens la literatura feta per dones. Ni la literatura feta per homes. Perquè de literatura només n'hi ha de dues classes: de bona i de dolenta. I tant se me'n fot si l'ha escrita una dona, un home o un extraterrestre.