divendres, de setembre 18, 2020

QUINZE PROSES D’ANTANY

QUINZE PROSES D’ANTANY

Marçal Subiràs i Pugibet


Retrobar aquestes proses tan allunyades del meu món actual m’ha fet reviure moments concrets que han quedat gravats per sempre en un racó del meu ésser i m’ha fet pensar una altra vegada en l’escriptura i en el perquè vaig començar a practicar-la quan tenia uns divuit anys. No vull ocultar que la lectura de les proses és un exercici dolç de melangia que té un regust amarg.



I

Unes notes estranyes m’han arribat tot reposant a l’hamaca. Movent-se pel pollancre, sec i rovellat, sense tempre ni veu, un ocellet desconegut de cos esvelt. No és un pardal: els conec. Té una mena de parlar segur, una estranya mena de fraseig tonal bellíssim. Es confonia entre els rostolls de les branques, que pengen com raïms madurs i per això m’ha costat de trobar-lo amb la vista. Missatger de la poesia com un cantaire indolent.


29-3-1986


II


Salpar amb un bròfec vent i les aigües madures. Bellesa inquietant, intranquil·la, més gran que nosaltres, mariners de terra humida. La barca, des del passat setembre, dormita ignorant la mar. No sap res del sol novell i enlairat de finals de març.


30-3-1986


III


Des del finestró, els pins sadolls de fora, es tornen tèrbols amb l’adveniment del capvespre i la nit. La ignota dama s’ha engalanat amb el primer lluentó de porpra: aquella estrella que badalla després del repòs diürn. Una fada que entabana l’ull somiador. Com drings de l’infinit espai es desperten, còmplices del màgic silenci, els estels irisats, tornassolats. La nit: gran misteri!


30-3-1986



IV


Els vidres estaven més gèlids que mai. El vaig tocar amb les mans, delicadament. Encara no era del tot clar i nevava amb intensitat. Eren flotons de cotó que anaven caient sense pressa, assuaujats per l’aire. Havien tocat les vuit. La casa era freda. La neu m’era alguna part d’un somni. Com ells, silenciosa, pura, i en entrar en contacte amb el sòl desapareixia. El fred m’ha ajudat a treure la son dels ulls. Des del carrer, es veia tota la muntanya blanca, amb algunes clapes d’un verd esponerós i brillant.


14-1-1987


V



Com un encarcarat rellotge, l’alba m’ha despertat amb el xipolleig de la pluja. En caure celobert avall, provocava ritmes desiguals i monòtons. Al carrer, el trepig del vianant tenia cura de no enfonsar-se en els tolls i els cotxes feien brogits semblants als de les cascades. Arran de la voravia, les clavegueres reixades complien  la ingrata missió d’empassar-se l’aigua de salubritat dubtosa. És un matí fosc, malaltís, perquè els dies també emmalalteixen i guarden repòs, enllitats i amb febre.


11-2-1987



VI


A l’abril els dies ja són llargs. S’han menjat una mica de fosca i el clima s’ha temperat. Avui mateix, ha sortit un sol ufanós de bon matí. Era la una i tot de sobte s’ha posat a ploure. Era una pluja que queia verticalment. No hi havia ni un aguait de vent, és més, feia xafogor. Hi havia uns núvols que no amenaçaven: els recava fer via i es volien revenjar.


9-4-1987



VII


La lluna flotava misteriosament arran de l’horitzó nocturn. Era saura o verdosa, segons l’ull espectador. S’havia despenjat del cel ennegrit sense gaires estrelles. Era una ombra malalta, apagada: tenia parracs de tenebres al seu damunt i volia anar a jóc. Havia perdut alguna batalla amb alguns déus, no havia pogut unir les boques de dos enamorats que l’esguardaven. El món, mentrestant, no havia empal·lidit amb el tènue xiuxiueig de la seducció. Ningú no vetllava els camps ja florits, les muntanyes de verd tenyit de fosca o les aigües manses del repòs. Ens sentíem sols. Ni un amor fervent podia haver allunyat aquella recança de veure que el regne sublunar era a frec d’aigua.


16-4-1987



VIII


Els banyistes més temorencs del vent encara fred s’arreceraven a les parets de les cases que es drecen en morir la sorra. Els més agosarats es dispersaven per tota l’amplària de la platja. El sol de migdia havia assuaujat la fresca del matí i havia transformat l’arena en un coixí càlid i esponjós. Ens embolcallava una calma embriagadora només torbada, a voltes, pel brogit d’un motor o la veu d’algú. La veu... Era tan dolça la que em parlava que gairebé no en sabia el sentit. I la llum intensa que esblaimava el blau ens feia cloure els ulls i riure. M’esfondrava en un mar dels sentits.


19-4-1987




IX


Cap a quarts de set del matí m’ha despertat la piuladissa insistent d’algun ocell. Per la finestra de la cuina he vist un cel rúfol encara no del tot clar. Una mena de mosaic de núvols ha flotat per sobre dels nostres caps tot el matí. Era un gegantí trencaclosques blanc sobre fons blau. A la platja no hi havia tanta gent com ahir dissabte. A quarts de sis ha començat a bufar vent de llevant que portava olor de mar. Del massís del Garraf han aparegut, amenaçadors, una munió de núvols grisos envoltats d’un tel de boira que pentinava els turons de vora mar. El mar s’ha encrespat de seguida i a la sorra només hi han quedat dos o tres pescadors. En tornar, els de casa havien tallat algunes roses exuberants; les més lletges les han deixades a fora del jardí, a sobre d’un munt de brossa i pinassa. Com si d’un símbol recòndit es tractés.


3-5-1987


X


Roser. Tarda fosca. El pollancre ens feia de guardià; ens protegia del vent, de les bruixes i dels mals averanys de la posta. Hem cremat pinassa cap a quarts de nou.


3-5-1987


XI


Cap a migdia ha passat per davant de la torre el rally de cotxes d’època. Mitja hora abans la gent ja havia començat a treure el cap i ara, a banda i banda de l’asfalt, ens ajuntàvem tots els curiosos habituals d’aquesta insòlita desfilada. Obria la corrua la «Santa Espina» amb toc metàl·lic i enllaunat i una veu d’homenàs anunciava un nou rally Barcelona-Sitges. Al cap d’un no res han començat a passar. El primer era un d’aquells negres, morro llarg, amples parafangs i vidres tristois, blancs els laterals de les rodes. El seguien cotxes descoberts que en diríeu tasses de cafè amb rodes de bicicleta pel seu estrany disseny. Els Fiat esportius de colors llampants avançaven tothom. Llurs tripulants, homes i dones intrèpids amb cenyits capells i ulleres per al vent, talment aviadors d’antany. Feien sonar les botzines de tant en tant i llur so grotesc espantava algun nen espectador i un gos poruc. Un, tan ràpid que anava, ha perdut el número de participació: el 49. Un altre —cotxe senyorial— duia una noia xofer que vestia uniforme gris i es recollia la trena bruna sota la gorra de plat. El darrer vehicle ha estat el cotxe de bombers; amb la campana, la mànega i els homes barbats a l’estil vuitcentista. Els ressaguers han vingut més tard, quan la circulació normal s’havia reprès. Una mescla que deu haver desconcertat més d’un incaut. 


8-3-1987


XII


La mar de setembre és més afable que la d’agost. Té una lluentor diferent perquè el sol ja s’ha enlairat un xic més. És una mar serena, reposada, fins i tot una mica càndida. Cap a quarts de set hem trepitjat la sorra ni de bon tros tan calenta com abans. No hi havia gaire gent a la platja. Eren banyistes perpetus i madurs que encara gaudien de temps per fer bronze. Els més petits ja han començat a anar a escola i sembla mentida com es pot arribar a notar tant. Una platja sense nens no sembla una platja. És un indret trist, mig destinat a l’extinció. L’aigua gairebé no es bellugava. Només es notava un breu balanceig que no impedia fer unes bones braçades en línia recta i sense empassar líquid. Cap gra de sorra l’enterbolia i per això quan em capbussava veia el més petit detall del fons d’aquelles aigües somes i els reflexos sinuosos  i opacs del sol. 


23-9-1987



XIII


El caminoi que va des de les aules fins al carrer està envoltat de cledes i diversos arbres: pins i xiprers. Havia caigut l’esperit d’un ruixat prim i ja es desprenien les aromes del verd. En baixant, he sentit la música estrident de les gaites que es feia més suau perquè les parets del palau l’ofegaven. Els núvols vermellosos m’han recordat la sàvia veu de les àvies: «Cel rogent, pluja o vent».



XIV


Sota la tarda plujosa de finals de setembre he caminat pels carrers deserts i inhòspits. El ruixat ha deixondit les aromes dels xiprers, de la menta entre la bardissa, de lilàs recòndits. Al revolt d’un ombradiu, un immens dragó de forja mig rovellat bavejava aigua de pluja a la seva boca, que s’obria com un pregon esvoranc entre el silenci, trencat pel trepig d’algun matoll. Confesso que m’ha espantat i que per un instant se m’han humitejat els pensaments amb aquesta persistent boira ploranera. 



XV


Un finíssim tel quasi rosa s’ha estès damunt el mar tranquil de la tarda. La fresca i la humitat sovintegen sobre la pell mentre els tons violetes tenyeixen en capes successives el cel. Només hi regna la pau. Alguns pescadors són a la platja a punt de recollir les canyes i anar cap a casa. El passeig és gairebé buit. Les palmeres mouen les fulles al vaivé  de la suau brisa que les empeny. Una ratapinyada voleia sobre el meu cap, ingènua, esperant el seu moment. La intento seguir amb la vista. La gent em deu prendre per boig quan em veuen recolzat a la barana, al costat de les escales de la platja, escrivint en un paper paraules que semblen anar-se’n amb el dia.


diumenge, d’agost 30, 2020

L'ANY DE JOSEP CARNER (AMB PERMÍS DEL CÒVID 19)

El 4 de juny de 1970 va morir a Brussel·les el poeta barceloní Josep Carner. Feia poc que havia retornat a Catalunya per fer la darrera visita, amb una salut i una memòria molt deteriorades i un enyor sense fi de la terra natal. Ara en fa ja cinquanta anys i amb aquesta avinentesa s'han organitzat un seguit d'actes commemoratius més que acadèmics amb l'objectiu de difondre l'obra entre els més joves m'imagino, tot i que em penso que aquests no estan gaire per la feina. 

Ja és mala sort que en anyada tan remarcable s'hagi instal·lat a casa nostra -i arreu del planeta- una pandèmia de la qual trigarem a sortir i encara malament. El comissari d'aquest any és el 'marmessor literari' -i jurídic- de la seva obra per designació dels nebots de Carner. Segons deien alguns a la facultat estant, aquesta va ser una decisió errònia que segrestava el llegat de Carner i portava la seva poesia cap a uns criteris editorials discutibles. Sigui com sigui, s'ha organitzat una exposició, una ruta literària i altres actes presidits pel lema carnerià 'Dir molt en un mig dir'. Sobta que un dels municipis que més hi ha invertit en l'any és Banyoles, d'altra banda lloc natal del marmessor. Ja és ben curiós que la Barcelona de Colau no hagi aportat gaire cosa en aquest sentit més enllà de l'estrictament protocol·lari: suposo que creuen que Carner és un poeta burgès i classista que no mereix cap mena de consideració. 

No seré jo qui posi en dubte la vàlua -enorme- de la poesia -i la prosa- de Josep Carner. Em sembla que alguna cosa hi he aportat a l'estudi de la seva obra. I diria que no és tan sols una qüestió de llengua sinó també de gràcia en la manera de dir, cosa que fa que Carner sigui en mots de la seva segona muller 'intraduisible'.

Una de les iniciatives consisteix a difondre poemes de Carner per Instagram amb imatges al·lusives i declamació del comissari en persona. No diré res de la declamació -que s'emmarca en la moderna manera d'exercir-la- però sí que m'agradaria destacar que la tria de poemes és explícitament reduccionista. Vull dir que es vol presentar un Carner parnassià i pirotècnic, que fa poemes de qualsevol 'pretext' o tema. En canvi en pretereixen a gratcient els llibres i els poemes de maduresa, amb tot un altre tarannà i to. Els dos són Carner però negar l'un o l'altre em sembla una posició poc menys que sectària. I absurda. Com també em sembla sectari llegir -o interpretar- Carner com si fos un poeta curull de candidesa i bona fe, com si fos un escultor sense suc ni bruc, com si la seva poesia només fos un passatemps formal sense cap mena de dimensió reflexiva transcendent. Aquest és, a la meva manera de veure, el segrest més important. El segrest de la lectura. Carner va ser el cap i casal del Noucentisme? Ningú no ho posa en dubte. Però hi ha un altre Carner que ells obliden perquè menystenen. Aquest és l'any Carner que ens ha tocat. 

dissabte, d’agost 22, 2020

'MARINA', DE CARLOS RUIZ ZAFÓN. BREU GUIA DE LECTURA


Safe Creative - Registro de propiedad intelectual

© Marçal Subiràs i Pugibet, 2020

'Marina', de Carlos Ruiz Zafón. Breu guia de lectura
Tots els drets reservats / All rights reserved

dijous, de juliol 16, 2020

RECITAL CHRISTIAN GERHAHER, PALAU DE LA MÚSICA CATALANA, 11 DE GENER DE 2020

Una mica tard però l'ocasió és propícia. Un amic savi i entès com pocs en música  ha escrit un assaig sobre barítons wagnerians i em demana si vaig escriure alguna cosa sobre el recital de Christian Gerhaher al Palau el gener de 2020. Li comento que no ho vaig fer a pesar que ja en el seu moment vaig dir que va ser un dels millors recitals de Lieder al qual he pogut assistir. No teníem intenció d'anar al recital però a darrera hora, i gràcies a la Núria, que canta al Cor Jove, ens van donar unes entrades per assistir-hi. No ens ho vam pensar. És molt trist que en un recital d'aquesta magna categoria -tant pel cantant com pel pianista, Gerold Huber- hagin de regalar entrades per emplenar una mica la sala. També passa sovint a Vilabertran em temo. Al final la sala del Palau era mig buida però com a mínim no suficientment per passar vergonya. I és que el gènere del Lied a casa nostra és molt poc valorat pel gran públic. Es prefereix l'òpera, l'espectacularitat, la gran veu i la teatralització. Això és així per manca de formació, n'estic convençut. Justament a Vilabertran el passat estiu vam tenir ocasió d'escoltar el mateix pianista acompanyant la soprano lírica Christiane Karg. Un altre prodigi vocal. 

El programa era tot de Mahler. Va començar amb “Die Einsame im Herbst”, el
segon moviment de Das Lied von der Erde, amb versió per a piano del compositor. Va continuar amb els Sieben Lieder aus letzter Zeit i amb això va cloure la primera part. La segona part va començar amb la cançó “Wo die schönen Trompeten blasen”, de Des Knaben Wunderhorn. I va acabar amb “Der Abschied”, el sisè moviment de Das Lied von der Erde, amb versió per a piano del mateix compositor. Com  a bis ens va obsequiar amb “Uhrlicht”, amb text de la mateixa col·lecció de Des Knaben Wunderhorn. Una cançó que reprèn el quart moviment de la seva segona simfonia (1895). La cançó solta va ser posterior. Per a mi va ser la peça més emotiva després d'haver tingut l'honor de cantar aquesta simfonia amb l'Orfeó Català i la Filharmònica de München al mateix Palau, al Teatro Real, a Mallorca i a l'extraordinari auditori de München. La lletra és aquesta:

O Röschen rot!   
                                  
Der Mensch liegt in größter Not!
Der Mensch liegt in größter Pein!                       
Je lieber möcht ich im Himmel sein.       
        
Da kam ich auf einen breiten Weg;        
da kam ein Engelein und wollt' mich abweisen.
Ach nein! Ich ließ mich nicht abweisen!
Ich bin von Gott und will wieder zu Gott!
Der liebe Gott wird mir ein Lichten geben,
wird leuchten mir bis an das ewig selig Leben!

La veu de Gerhaher és la d'un baríton cantant especialment apta per al Lied. Amb facilitat a la zona aguda, amb una mitja veu admirable. Justament a la zona aguda la seva veu s'atenora de manera natural. I a la zona central és de gran bellesa i personalitat. Gerhaher pertany a la gran escola alemanya i jo diria que el seu instrument només és comparable al del seu mestre Dietrich Fischer-Dieskau, si cal amb un timbre encara més bell. El domini és total i aquesta mitja veu o els piani els fa en moltes ocasions sense vibrato i sempre amb un gran control de l'aire i de l'emoció. Perquè no és tan sols la veu bella i treballada sinó també la dicció, el fraseig i la intenció. I quan ha de treure la veu, la treu sense problema. En aquest recital però van ser poques vegades. El recital va ser de fet no tan sols una sessió de música sinó també una master class de Lied i d'acompanyament. Tot un luxe. 

dijous, de juny 25, 2020

DONYA MARIA ENCARNACIÓN ROCA Y TRÍAS

Ja fa anys, tot sopant al Heidelberg de la Ronda Universitat, un amic advocat de llarga trajectòria personal i familiar, avui ja desaparegut malauradament, em deia: - El que té el dret és que pots argumentar en una direcció i en l'oposada. Aquella afirmació em va fer pensar. Quin sentit tenia el dret si es podia argumentar en un sentit i en un altre? La resposta no és gens nova: l'aplicació del dret no és sinònim de l'aplicació de la justícia, aquest terme tan vague i ampli que ha estat minusvalorat pels relativistes i pels positivistes. Dono per descomptat que la justícia s'ha d'escriure en minúscula perquè no n'hi ha una de sola. N'hi ha diverses i totes poden ser útils. Aleshores per què serveix el dret? Doncs està clar que és un instrument fruit d'un acord social -i no dic consens a gratcient. I és un instrument que fa referència no tan sols al fons sinó també a la forma. Perquè encara hi ha gent que es pensa que el procediment és una cosa accessòria i que la causa i la finalitat del cas ho justifica tot. El que em sembla clar és que viure en un context en què existeixi un ordenament jurídic -i, doncs, un estat de dret- no garanteix la justícia. O justícia. El dret com a instrument es pot subvertir i pot convertir-se en una cotilla o, molt pitjor, en un jou. La URSS va tenir un estat de dret. El nazisme de Hitler també. I el franquisme també. I podríem posar molts altres exemples. Aleshores què determina que això pugui ser així? Doncs dues coses: la voluntat d'aplicar justícia i la força per poder contrarrestar la contestació a un dret o a una aplicació del dret injusta. No hem d'oblidar el que deien els romans sobre el tema: 'Lex iniusta non est lex'. I aquí està condensat el nucli de la qüestió. Per més ropatges legals o doctrinals amb què es vesteixi una decisió injusta continuarà essent injusta. Sigui política o jurisdiccional. 

Aquests arguments resulten encara més visibles quan es relaciona el dret amb la democràcia. Recordem que la Constitució espanyola reconeix Espanya com un estat de dret i democràtic. L'altre terme -social- el deixarem per un altre dia perquè hi hauria molt a dir. La democràcia, entesa a la manera tradicional, significa el govern del poble. En l'actualitat, el poble és tothom qui tingui més de divuit anys independentment del seu sexe i de la seva condició social o possibles econòmics si no ha estat per algun motiu legal privat d'aquest dret. Ha costat molt arribar fins aquí i no seré jo qui ho discuteixi però vull recordar que un govern d'ineptes o d'ignorants no pot ser mai bo. Del color que sigui. I ja sabem que per aquests barris n'hi ha uns quants.

És clar, ara que ja tenim els dos termes, ja poden entrar en contradicció perquè què és prioritari el dret o la democràcia? L'statu quo o la legitimitat? És una gran pregunta que s'han fet molts pensadors i juristes al llarg del temps. A la UE la solució sempre ha estat favorable a la segona. Almenys de paraula i no sempre amb els fets. En països de llarga tradició autoritària com Espanya la resposta ha estat la primera. Encara recordo la ganyota que em va fer un dia un col·lega argumentant-me que jo, com a jurista, hauria de saber que el dret s'ha de complir sempre sense dir ni piu. I curiosament m'ho deia un que no era ni llicenciat en dret ni en tenia la formació. Això sí, anava donant sempre lliçons als altres sobre tots els temes que arribaven a la taula. Va ser qui em va acusar de ser parcial en un enfocament tot vantant-se que l'objectivitat estava en la seva possessió. Quan em va dir això, ja vaig entendre que amb ell no es podia raonar ni jurídicament ni de cap altra manera. 

Doncs bé, quan el dret xoca amb la realitat un pot intentar adaptar-se o es pot tancar en banda aplicant els dos principis abans esmentats: la voluntat de no canviar res i l'aplicació de la força per imposar un determinat estat de coses. Que d'aquí ve la paraula 'estat' justament. I aleshores és quan l'estat de dret -almenys el democràtic- fa fallida. Si el dret deixa de ser un punt de trobada, es converteix en un dogma i en un instrument d'imposició amb la qual cosa la democràcia fa aigües d'una manera clamorosa i, per tant, també, la justícia. És una roda inexorable. 

Tot el que acabo de relatar no s'allunya gaire del que ha passat a Espanya des de 2017 en què una contestació pública pacífica i multitudinària va posar en escac tot un estat. La reacció va ser l'esperada: tancar-se en banda i usar la força. La policial i la judicial. Això que aquí s'ha dit del dret i de l'inrevés, a Espanya ha costat molt més perquè la sanció social a la discrepància és molt més perillosa des d'un punt de vista personal. Per això els professors i intel·lectuals castellans i d'altres territoris han callat en la seva majoria. No tots, que quedi clar. 

El que té o hauria de tenir l'estat de dret és que el poder queda constret sempre i en tota ocasió pels principis que es reconeixen -no s'atorguen- a la norma fonamental. Un podria dir: 'Els altres van ser els primers a trencar-la'. Doncs en un estat de dret, encara que això hagués pogut ser així, no és cap excusa per bandejar tota una sèrie de drets fonamentals. 


Aquest menyspreu a la legalitat també es va posar de manifest amb l'actuació impune dels GAL, que tornen a estar de moda després que la CIA ha identificat com al senyor X Felipe González. Quan em refereixo a drets fonamentals vull dir aquests: el de la igualtat (art, 14), integritat física i moral (art. 15), llibertat ideològica en tota la seva extensió (art.16), llibertat i seguretat (art. 17), honor, intimitat personal i familiar i pròpia imatge (art.18), llibertat d'expressió (art. 20), dret de reunió pacífica i sense armes (art. 21), dret d'associació sempre que tinguin un caràcter pacífic i no hagin estat declarades il·legals per un jutge (art. 22), dret a la participació en els afers públics (art. 23), dret al jutge ordinari predeterminat per la llei (art. 24) i alguns altres que m'estalvio. Tots aquests drets han estat conculcats segons que diuen els experts en diferent grau i manera en els darrers anys. Aquest fet ja s'estudia a les universitats, principalment a les de fora, és clar. I és així que el dret s'ha convertit en un instrument no tan sols d'imposició sinó també de revenja, com una manera de castigar i no pas de fer justícia. De la qual cosa es dedueix que ni el dret ni la democràcia garanteixen la justícia. Almenys en el context actual.

La darrera transgressió flagrant és la que hem conegut fa uns dies. El TC ha prohibit en una resolució la suspensió de la vigència i aplicació de l'acord Gov/90/2019, de 25 de juny, pel qual s'aprova el pla estratègic d'acció exterior i de relacions amb la Unió Europea 2019-2022. S'ha aprovat per unanimitat ope legis i per ratificació d'aquest tribunal. El que no es diu és que ha estat el govern més progre de l'estat qui ha ocasionat aquesta suspensió en invocar al TC l'article 161. 2 de la CE. El que sap més greu de tot plegat és que la ratificació hagi estat aprovada per unanimitat i això inclou una vella coneguda com la sra. Encarnación Roca y Trías. La sra. Roca va ser proposada al TC en altres temps pel Parlament de Catalunya i ara ja s'ha convertit en una d'ells. Va votar a favor de la suspensió de la llei de consultes catalana i a favor de la supressió del nucli principal de l'articulat i va votar en contra de la llei catalana de protecció dels animals. Roca, sobretot, ha errat, al meu modest entendre i en ús de la meva llibertat d'expressió, en l'aplicació del dret. Ella ha triat el que ha volgut fent honor al seu cognom de dilatada memòria a casa nostra. Nosaltres mantindrem la memòria del seu pas pel TC. Ja és ben curiós que en una entrevista de març de 2019 digués que el gran dret del segle XXI és la llibertat. Triar o trair. 


divendres, de juny 05, 2020

TANKES DE LA MAR

Safe Creative - Registro de propiedad intelectual

© Marçal Subiràs i Pugibet, 2020
Tankes de la mar
Tots els drets reservats / All rights reserved
Codi de registre: 2006064329734










Tankes de la mar


Marçal Subiràs i Pugibet


























Reservados todos los derechos. Salvo excepción prevista por la ley, no se permite la reproducción total o parcial de esta obra, ni su incorporación a un sistema informático, ni su transmisión en cualquier forma o por cualquier medio (electrónico, mecánico, fotocopia, grabación u otros) sin autorización previa y por escrito del titular del copyright. La infracción de dichos derechos conlleva sanciones legales y puede constituir un delito contra la propiedad intelectual.






Per a les meves filles, Núria i Clara E. 



Justificació



Aquest recull de poemes va néixer fa uns trenta anys. Està tocat per la jovenesa i per una idea de literatura que sempre m’ha interessat i que pouo sobretot de poetes com Marià Manent, Tomàs Garcés i Salvat-Papasseit. En el context del confinament que ens ha tocat viure des de mitjan març de 2020, i amb molt de temps per pensar, escriure i revisar el que ja tinc escrit, m’he decidit a publicar-lo. No pas per arribar a ningú sinó per fixar-lo d’alguna manera, més enllà dels meus papers o el meu disc dur. Diré també que, tan bon punt vaig haver acabat el recull, l’Oriol Busquets, amic de tota la vida i de modestes aventures musicals i literàries, va musicar-ne amb gran sensibilitat tres peces.

La tanka és literalment un poema curt japonès, de llarga tradició, que permet concentrar en cinc versos una imatge poètica, una impressió o un pensament. Fugaç com la vida i, doncs, intens. Un gènere que apel·la als sentits i a la comunió amb el nostre entorn natural alhora que permet construir un joiell irisat i amable. És una mescla equilibrada d’impressió i reflexió. No és una simfonia; més aviat es tracta d’un acord suggestiu. Del tot proper a la fotografia o a una pintura de pocs traços. Conté, evidentment, una síntesi més que no pas una anàlisi. Diuen que la tanka va néixer fa uns mil cinc-cents anys com a forma que empraven els amants per comunicar-se secretament. No crec que el recull sigui aliè a aquesta intenció inicial. La natura i l’amor es donen la mà i la mar és escena i personatge alhora. Tampoc és aliè a la meva biografia personal i als indrets en què vaig passar els estius.





*   *   *









I

Callen les hores
per la vella mar blava.
La llum darrera
clama al capvespre malva:
la mar, desert de somnis!



II

Damunt la barca
la petjada és tan fràgil…!
I ben endintre
la marina s’enlaira
clara, brillant, immensa.



III

El sol eixia.
Tu somreies i em daves
un pàl·lid lliri.
Cap a ponent sentia
en els teus ulls la rosa.



IV

Reposen ermes
les traces de l’invicte
sol. Amb un aire
de somieig ens duen
boirines a la pensa.



V

Des de la sorra
es flairaven mil ones
de la mar ampla.
A la ratlla del somni
lluïen com de seda.




VI

Agost, no et moris!
Que romanguin els dies
xirois. I els lassos.
I les albes rosades.
I els besos de la tarda.




VII

Hi ha algun enigma
al camí de les veles
que lluny ens porta:
més enllà d’on comença
la terra que recordo.




VIII

Etern viatge
de volubles onades
al grat de l’aire.
Moren en crus silencis.
Tornen a viure intactes.




IX

Quina frisança
del sol d’estiu a sobre
de la mar clara.
La pluja fa ben tristos
els dies de l’autumne.




X

Portes domassos
i engalanes la barca
amb coloraines.
Demà, amb la marinada,
espurnejaran vives.




XI

Nodrides terres,
de l’est, tendal; obertes
a tot nou hoste.
Dau-me un convit de sucre
i una pau ja per sempre.



XII

Quan per senderes
d’obscures terres sentis
el buit silenci,
ves-te’n a la mar pura.
Que el vent meni els teus passos.



XIII

La pluja queia
sobre l’arena blava,
tan compassada.
La música es perdia
ben endins del meu somni.



XIV

La nit és fosca
però hi ha lluna plena
que m’acompanya.
Sobre el mirall de l’aigua
es torna presumida.




XV

L’errant planeta
té mirada esllanguida
i un rostre pàl·lid.
Deixa sobre la platja
borrissols d’enyorança.



XVI

D’un raig de l’astre
una rosa s’irisa,
i va daurada
sud enllà. Com la meva
flor sota núvols lleugers.




XVII

Hi havia l’ombra
sota l’alzina gerda,
fresca i crescuda.
Era una tarda blanca
ruixada de mar blava.




XVIII

De l’enramada
pengen fruites sucoses.
També dels núvols
pengen somnis com cendres
i cauen sobre l’aigua.




XIX

La primavera,
amb les flors del migdia,
riu i festeja.
Em deixa la petjada
de la curta fortuna.



XX

La mar es lleva
entre cançons d’escuma
i tendre oratge.
L’alba esborra de l’aigua
el perfum de la lluna.



XXI

Amb la serena
el vent s’atura i marxa:
la mar s’encalma.
Tanco els ulls i somio,
sol. La tarda es fa obaga.




XXII

Calla i sospira
la nit, cortina alada
de plata i negre:
les estrelles titil·len
com minúscules cuques.




XXIII

Cau una fulla
cansada de la branca
perquè tot fina;
fins l’amor que alenava
en la meva infantesa.



XXIV

Les grans fogueres
de cada autumne cremen
silencioses.
Crepiten i espurnegen
en l’aire pur i lliure.



XXV

Canta la merla
enfilada en un arbre.
La meva amiga
enyora el mar i canta
sentors de primavera.



XXVI

Criden espessos
brogits d’aigües madures
a punta d’alba.
I un floc de plom s’acosta,
furient, amb la pluja.




XXVII

La brisa em porta
els mots que antany ens dèiem.
Però no sento
el teu cos als meus braços
ni el perfum de les roses.



XXVIII

Cullo les fruites,
que l’hivern ja s’acosta
i no l’estimo.
Te’n duré regalades
amb enteixinats vímets.




XXIX

La llum s’acaba
amb les primeres pluges
d’aquest octubre.
Però guarda les nostres
rialles dolces, amples.



XXX

Ara es desperta
una nau riallera
que del port salpa.
Li diré que t’emmeni
els meus enyorats besos.




XXXI

Algunes notes sonen
amb la ventada
i mai no moren:
canten belles tonades
amb l’atzar com a ruta.



XXXII

Tornen les hores
soles dels diumenges.
Sempre retornen,
sempre; com l’etern cicle
de la naturalesa.




XXXIII

De les vidalbes
s’escapen, amoroses,
tendres aromes
que em duen el teu rostre
dibuixat a mig aire.



XXXIV

El mar —recordes?—,
un amic que em parlava
arran de platja.
De sonores converses
l’aigua n’anava plena.




XXXV

Brandant les fulles
com d’indòmita raça
un arbre reia:
sentíem les guspires
de la remor joiosa.



XXXVI

La llum s’ajaça
sobre la mar oberta,
dins una cala,
en la balma remota.
En els teus ulls no fina.




XXXVII

S’infla la vela
amb el vent que s’apressa
a conduir-nos
per viaranys que allunyen
el seu pas de les aigües.



XXXVIII

L’hora perleja,
un núvol lent camina;
l’estel s’apaga.
Sóc hoste del nou dia,
de vaporoses calmes.




XXXIX

Flairo la menta
que creix arran de marges.
Si te’n collia
per coronar la trena
i perfumar-te els somnis!



XL

Si quan pensaves
en la tarda serena
no t’enyoraves,
si la llum no et feria,
no sabria estimar-te.



* * *






diumenge, de maig 31, 2020

UN RÚSTEC VILLANCET: QUATRE APUNTS DE LECTURA

El poema de Josep Carner musicat per Lluís Millet en l'edició definitiva de 1957 (Quaderns Crema, 1992) fa així:


Un estel juga en el prat,

una flor s'ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.
Al·leuia, cor lassat! 
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!


Cap herbei no té tremor,

ni cap deu fa el ploricó; 
no hi ha fred ni tenebror
que un pas d'ala se n'ho duia.
Al·leluia en tot racó!
Al·leluia en el dolor!
Al·lluia al pecador!
Al·leluia!


A Betlem van els infants

i els amics dant-se les mans
i els promesos i els germans
i la vella en sa capuia.
Al·leluia, vianants!
Al·leluia en nostres cants!
Al·leluia, catalans!
Al·leluia!


També canvia el nom: passa de 'rústec' a 'rústic'. Tenint en compte que els dos són acceptats almenys actualment sembla una opció que Carner hauria pogut estalviar-se. Però no seré jo qui esmeni la plana al príncep. 



El poema va ser publicat en llibre a Auques i ventalls el 1914 i a la segona edició del llibre de 1935. 



Pel que fa a l'evolució textual de les altres dues edicions cal dir el següent. Hi ha solucions que esguerren el poema: per exemple, la repetició del verb 'jugar' als versos 1 i 3. Quina necessitat hi havia de canviar el vers ' Una estrella cau al prat' per 'Un estel juga en el prat'. La solució és molt pitjor. Per la repetició però també per l'ús de la preposició 'en'. Fins dubtaria que Carner hagi estat l'autor del canvi. Carner, en el moment de la revisió ja tenia els setanta fets i a banda dels problemes de memòria propis de l'edat tenia una munió de persones que els pressionaven per adaptar els seus poemes a la norma fabriana. Carner, suposem, va aprofitar l'avinentesa per modificar també alguns poemes però no mogut per raons ortogràfiques o lingüístiques sinó estètiques. Doncs bé, aquí es va equivocar, a parer meu, parer que no compta per a res no cal que ho digui. Perquè no seré jo qui esmeni la plana al príncep.

El mateix passa a la segona estrofa. El 'Cap herbei té tremolor' passa a ser 'cap herbei no té tremor'. És una lliçó diferent que obeeix a qüestions lingüístiques. No ho va fer per evitar dos mots seguits començats amb 't': la solució alternativa és igual de cacofònica que l'original. La nova solució es deu a la necessitat de la doble negació segons la norma fabriana. Va ser inflexible Carner amb la norma però trobo més greu el canvi del primer vers. 

Aquí es dóna una altra cosa. Aquest poema, que va ser publicat el 1914, va ser musicat per Lluís Maria Millet i Millet i es va convertir ràpidament en una peça coneguda i cantada i en cançó emblemàtica de l'Orfeó Català en temps del franquisme. Coneguda perquè la música està molt ben feta, com el poema de Carner. I emblemàtica perquè ens els anys difícils del franquisme la gent aplaudia rabiosament amb el darrer vers 'Al·leluia, catalans!'. És clar, que et canviïn un poema que saps de memòria perquè el cantes, costa. I és curiós com algunes versions que encara ara es canten conserven el primer vers original i en canvi accepten la lliçó nova del primer vers de la segona estrofa. Per cert, fa uns anys vaig tenir l'honor de poder cantar-lo amb el mateix Orfeó Català, dirigit pel Pablo Larraz, a les escales de la plaça del Rei de Barcelona. 

El poema està compost per tres estrofes de vuit versos cadascuna. Els versos són heptasíl·labs llevat del darrer que és de tres síl·labes i que culmina la contundència amb què el poeta vol transmetre el seu missatge d'al·leluia. L'esquema estròfic és aaab aaab. La construcció de cada estrofa es basa en l'anàfora del mot 'Al·leluia' que apareix als versos 5, 6, 7 i 8. 

El poema fa un camí des d'un pessebre fantàstic i ideal, poblat per una natura amable i idíl·lica, a un pessebre real poblat de gent nostrada a la darrera estrofa. Els infants, els amics, els promesos i la vella. Els vianants i el que som: els catalans. Que és un poema que entra de ple dins els cànons estètics del noucentisme sembla evident. No hi ha deesses gregues ni atris ideals però aquest pessebre que dibuixa Carner construeix un paisatge que s'adiu amb l'idil·li del moment, entès com a gènere que dibuixa un escenari rústic i que comporta una felicitat ideal. I enllaça aquesta actitud amb un costumisme molt català. Diria fins i tot barceloní. Per un altre cantó, com en d'altres poemes d'Auques i ventalls

Idil·li, doncs, paisatge ideal, costumisme, religió i pàtria.