MARIA BAYO I EL SEU ESPECTACLE 'DIVINA CLEOPATRA' (TEATRE ZORRILLA, 14 DE NOVEMBRE DE 2021)

Quan vaig saber que la María Bayo cantava a Badalona no vam dubtar a comprar entrades. Bayo ha estat una soprano important en el panorama espanyol i internacional. Encara recordo la seva Mimì al Liceu. El que no sabia era que l'espectacle que presentava era una cosa força diferent d'un recital convencional. Era una mise en scène amb un pretès Leitmotiv que era el de la figura de Cleòpatra. Aquesta dona li serveix a Bayo per descabdellar un discurs autobiogràfic -de vegades vanitós- per un cantó i feminista per un altre, que sempre ven i més si té un toc de ressentiment. Cleòpatra representa la dona forta, sensible, poderosa i ambiciosa que ho va tenir tot i que ha estat tergiversada per la història, ve a dir més o menys Bayo. I jo afegeixo, com tantes altres persones i fets. És també un viatge teatral i musical, ens diuen certament ho és però és un viatge que no té a veure amb Haendel ni tan sols amb l'òpera en general. Comptat i debatut és un poti poti que acomboia moltes melodies i molt diverses, cançons sobretot i alguna ària operística. D'altra banda, la línia narrativa que pretén tenir es fa confusa i un acaba seguint l'espectacle -que comença amb una intenció clara- de manera escèptica. 

Jo crec que l'espectacle entra dins del que podríem anomenar reinvenció d'alguns cantants per diversos motius: perquè ja no són tan demandats internacionalment, perquè enyoren l'escenari i els aplaudiments del públic o perquè directament necessiten guanyar-se la vida i la pandèmia mundial no hi ha ajudat gens. Més aviat a l'inrevés. Només un altre exemple tot i que diferent: Stephano Palatchi canta ara com a crooner i ho simultaneja amb les òperes per a les quals encara el criden. 

Bayo està acompanyada per tres músics: un violoncel·lista, una guitarra acústica i un acordió que també toca altres instruments inclosa la percussió. Tots ells amb un ofici innegable i amb so envejable. No puc dir el mateix de la Bayo.  Bayo ha començat freda vocalment amb un suport enrogallat i una afinació més que dubtosa en alguns passatges. I és que l'edat no perdona perquè jo mateix m'hi he vist emmirallat: amb el temps la veu es torna pesant, corre menys, el diafragma és menys flexible i els ressonadors es velen. I això passa tant més com més s'hagi forçat la veu. I Bayo ho ha fet: ella que era una cantant lleugera excel·lent va voler endinsar-se en un món que no li convenia com és el líric. I la veu se n'ha ressentit massa aviat. Només a tall de comparació Jaume Aragall a 80 anys té la mateixa bella veu d'antany tot i que l'extensió ja no és la mateixa i no pot cantar les àries que enamoraven 30 anys enrere.  

Una altra cosa que m'ha sobtat és la megafonia: perquè el so vocal i instrumental era sempre amplificat. He de dir que l'aplificació era bona i segurament està ocasionada pel fet de mesclar veu cantada i veu parlada. L'amplificació tñe, però, un defecte a parer meu i és que els petits defectes també s'amplifiquen. Mai no m'ha agradat cantar amb micro si era clàssica i aquí s'ha fet. 

En resum, surto realment decebut pel contingut de l'espectacle, per l'estat de forma vocal de María Bayo i per un discurs i un fil conductor agafats amb pinces. 

LA VÍCTOR C. (TNC 6 DE NOVEMBRE DE 2021)

 A la segona va la vençuda. Teníem entrades per al mes d'octubre però quan ja érem a punt d’entrar al teatre ens van dir per sorpresa general que la funció quedava suspesa perquè a no sé qui se li havia mort un familiar. Jo no demano que em donin explicacions detallades però sí que siguin una xic més explícits perquè com a excusa genèrica queda una mica pobra. No va ser així i tothom -també els qui acabaven d'arribar de Girona amb autocar- vam haver de girar cua i tornar cap a casa. Ja sé que en teatre no passa com en òpera que hi ha covers en els papers principals però no es podia haver avisat abans? Va ser tot tan sobtat que va arribar al darrer moment? Precisament per això calia explicacions oficials que a mi almenys no em van arribar. 

L'obra venia precedida d'una certa anomenada. És una obra que es presenta com a homenatge a la il·lustre novel·lista Caterina Albert, que va haver de signar com a home en un món en què una dona que escrigués no estava ben vist. Des d'aquest punt de vista s'accepta la reivindicació literària feminista si és per mostrar com i quant hem avançat des d'aleshores tot i  que encara queda camí per fer en molts sentits. 

El text és d'Anna Maria Ricart. De fet no es tracta d'una obra de creació en si a la meva manera de veure: és una biografia teatralitzada amb fragments dels seus contes. Pretén ser una manera de donar a conèixer l'escriptora i encara una part de la seva creació i potser no la més representativa. És un espectacle basat en els llibres Tots els contes (volums I, II i III), i Mosaics de Víctor Català, publicats per Club Editor. No és una obra substantiva sinó una obra instrumental podríem dir-ne. Aquesta forma de fer teatre ha pres una força evident però conté uns perills evidents. Penso ara en l'adaptació teatral d'El coronel no tiene quien le escriba, que vam ressenyar aquí mateix: ​l'obra original no està pensada per esdevenir una obra de teatre; té el seu propi temps, té el seu propi ritme i qualsevol adaptació teatral o també cinematogràfica esdevé tota una altra cosa. 

​​En el cas que ens ocupa, no és que hi hagi una adaptació sinó que hi ha una creació ex novo d'una obra teatral a partir de la biografia i d'una part de l'obra de l'escriptora. El resultat és dens i feixuc - fins i tot per a algú que conegui bé l'obra d'Albert. I el ritme és lent i la línia narrativa de vegades confusa per més ajudes que es vagin mostrant en pantalla. S'hauria pogut liquidar l'obra en hora i quart o hora i mitja però aleshores hauria estat difícil justificar el preu de l'entrada. 

D'altra banda, hi ha com una curiositat morbosa entorn de la sexualitat de Caterina Albert que a mi, sincerament, no m'interessa gens. Si era heterosexual, homosexual, bisexual o asexual no m'interessa gens en un escriptor. M'interessa la seva obra, la seva llengua i el seu missatge. I l'obra d'Albert és cabdal per entendre el realisme i sobretot el naturalisme a casa nostra. Només que l'obra s'hagués centrat en els Drames rurals i Solitud n'hi hauria hagut prou per fer conèixer l'escriptora: naturalisme descarnat i anàlisi psicològica. Són les obres a parer meu més importants i més representatives d'aquells moviments. Aquesta curiositat morbosa de què parlava arriba també al fet que als darrers 10 anys de la seva vida Víctor Català va viure al llit on escrivia els seus textos i a on rebia les visites de lletraferits que li arribaven  de tot arreu. Fins al punt que els més enginyosos han dit en to burleta que en lloc de literatura va fer 'lliteratura' durant aquest llarg període darrer. 

Tampoc entenc el títol de la composició de Ricart: per què posa Víctor C. i amaga el cognom 'Català'? Tenia por que hi hagués un públic que deixés de venir si el veia en lletres de motlle? Té algun sentit ocult? Ja va fer prou Albert d'amagar-se sota un pseudònim perquè ara l'hi mutilin arbitràriament.

Una altra cosa és l'elenc d'actors i actrius i la posada en escena. La direcció de Carme Portaceli m'ha semblat notable i sobretot efectiva tenint en compte les limitacions del text i la interpretació de Rosa Renom fa honor al seu llinatge. 

Deixem la narrativa per a les pàgines impreses i el teatre per a l'escenari.