"LA RAMBLA DE LES FLORISTES", DE JOSEP MARIA DE SAGARRA, EN VERSIÓ CINEMATOGRÀFICA

O potser hauríem de dir en versió teatral cinematografiada. Perquè es tracta justament d’això: d’una obra de teatre representada per al cinema. Amb tots els trucs que té aquest però amb l’ànima primigènia de teatralitat. La versió de l’obra de Sagarra, estrenada el 1935, és de 1986. Ja aleshores l’obra podia semblar desfasada, d’una altra època perduda. Afigureu-vos ara! Tot i això l’obra continua essent deliciosa. Per diversos motius. En primer lloc per la frescor de la llengua popular, que Sagarra sap reflectir com cap altre sense deixar-se endur massa per la concessió a allò que no sigui purista. La fraseologia de Sagarra ens reporta un català que a ciutat s’ha perdut. Si aquesta llengua li afegeixes la música i la rima ja tens l’al·licient més important per admirar-la. Però no s’acaba aquí la gracia de Sagarra. Amb aquesta obra que es cataloga com a comèdia i que qualificaria com a quadre de costums teatralitzat, Sagarra ens vol donar a conèixer un món d’al·luvió que per la seva naturalesa pública és divers, divertit i contradictori a voltes. Com la vida mateixa. Sagarra sap captar l’ambient popular, els raonaments d’anar per casa, els estirabots i les plagasitats que els personatges es llancen irònicament ara sí ara també. No cal dir que Sagarra aprofita l’avinentesa per fotre-se’n d’alguns membres preclars de la societat: els polítics, els burgesos del què diran, els capellans i encara d’altres, però ho fa amb condescendència, amb l’orgull de pertànyer a una ciutat que ha donat un dels carrers més diversos del món, confegit com un cobrellit de patchwork. 25 anys més tard, en ocasió del 50è aniversari de la mort de Sagarra, ens passen al canal 33 aquesta obra, però penso que ho haurien de fer més sovint, sobretot a casa nostra en què la memòria corre el risc d'anar-se'n en orris a cada cantonada. És una delícia veure actuar no sols la Sardà sinó també l’Arànega, en Borràs i en Luchetti entre tots els altres. Segurament hi he posat un pèl de nostàlgia a la lletra però l’obra i la posada en cinema s’ho val.

EL SILENCI ABANS DE BACH

Fa setmanes que m'he quedat amb les ganes de dir alguna cosa sobre la pel·lícula de Jordi Portabella "El silenci abans de Bach". El títol ja informa que el film s'autocataloga com a "art i assaig" i que no desmereixeria les cartelleres del Capsa o el Casablanca. No és una obra que tingui pretensions de gran públic. No ho busca. Sí que és una proposta didàctica i estètica. Didàctica perquè informa l'espectador sobre aspectes ben diversos de la vida i l'obra de Bach. I estètica perquè ens fa fruir amb diferents aproximacions de l'obra de Bach. En aquest sentit destacaria com a originalitat el Bach interpretat magistralmet amb harmònica. La pel·lícula es mou entre el passat corresponent a l'època de Bach i un present una mica confús i segons com obert, potser oníric. No cal dir que el millor del film és la música però Portabella se'n surt bé amb el seu propòsit de presentar Bach com un autèntic arquitecte sonor. Perquè ho és. Però Portabella fa trampa. Ens fa i es fa trampa. Perquè oblida voluntàriament de la seva presentació l'obra religiosa de Bach, importantíssima i transcendent per a l'avenir de la música. Aquesta mirada parcial fa que la pel·lícula acabi desvirtuant la imatge de la clau de volta de la cultura, què dic, civilització occidental. Portabella ha actuat, no diré amb mala fe, però sí interessadament. Sortosament les lectures individuals no poden amagar tota la dimensió de la realitat: Bach és el dels preludis i fugues i les variacions Goldberg però també, per no dir sobretot, el de la Passió segons Sant Mateu.

DÉJA VU

Interessant pel·lícula "Déja vu". Perquè és un bona pel·lícula d'intriga, ben narrada i interpretada, feta amb mitjans suficients però no ostentosos, i perquè planteja un tema que des que Einstein va formular les seves teories de la relativitat ha ocupat i preocupat molts cineastes. Des d'una perspectiva de ficció poder fer viatges en el temps obre una perspectiva apassionant. Ens podem imaginar en els llocs més allunyats i en els moments crucials de la història de la humanitat. Però molt em temo que les tals pel·lícules posen èmfasi excessiu en el temps ja no com unitat de mesura sinó com a medi en el qual un es pot desplaçar. I no és en el medi sinó en l'ésser que cal posar l'accent. "Déja vu" afirma amb el seu final una teoria que és conceptualment impossible: el desdoblament de l'ésser en diversos temps. Puc arribar a coincidir amb mi mateix en una altra època? La pregunta és aquesta. I la resposta necessàriament ha de ser negativa. L'ésser només pot ser ell mateix i no pas ell i un altre. Jo com a ésser només sóc jo i només jo en cada moment. El noi de vint anys que vaig deixar enrere ja no és res. Si poguéssim retornar en el temps a la nostra joventut o no existiríem com a éssers d'aquell moment o bé existiria una barrera insalvable per tal d'accedir a un estadi diferent d'un mateix ésser. Si poguéssim viatjar en el temps, els éssers del futur ja ens ho haurien fet conèixer perquè hi haurien viatjat i ens haurien aparegut en la nostra epoca. El que falla doncs, deu ser la idea de temps com a medi o contínuum físic o com a quarta dimensió practicable per part de l'home. El temps no deu ser com l'hem imaginat entre tots. No deu ser metafòricament una mena d'espai que es corba i que es distorsiona sinó més aviat una disposició humana que ens fa interpretar l'ésser seqüencialment. Se'm replicarà que hi ha lleis físiques que expliquen l'existència d'aquesta variable i jo només puc contestar que segurament l'home ha construït l'univers a la seva mida, ha creat un univers que s'assembla a ell mateix.

"BENVINGUTS AL NORD"

No sé per què els francesos sempre que fan una pel·lícula s'acaben mirant poc o molt el melic. Benvinguts al nord és una mica això però des d'una perspectriva amable, bonhomiosa, còmica però sense estridències i tendra però sense sentimentalismes. Gens xovinista. No et volen convèncer de les virtuts de res ni t'etziben que Berguies és "la plus belle terre du monde". Un surt del cinema amb bon gust de boca. Benvinguts als nord ens parla dels tòpics i dels prejudicis que els francesos tenen entre sí: sobretot dels del sud envers els del nord. Sobre els altres no es pronuncia. Un nord que és vist exageradament com un a terra estranya, amb costums impensats, clima extrem proper al polar i llengua dialectal incomprensisble i en ocasions histriònica. I és que les vuit del vespre és la millor hora d'un dissabte plujós per anar al cinema. I si a més la pel·lícula és bona, la fan al mític Alexandra i hi vas amb amics no es pot demanar res més.

REC, DE JAUME BALAGUERÓ I PACO PLAZA

Al recent festival de Sitges de cinema fantàstic va ser premiada la pel·lícula REC dels dos directors Jaume Balagueró i Paco Plaza. La pel·lícula ve precedida per una fama que ha anat creixent fins a convertir-la en una expectativa general pocs dies abans d'estrenar-la a les sales comercials. És una pel·lícula de terror, amb sang i fetge i dosis interessants de tensió psicològica. Balagueró no és nou en això de les pel·lícules de por però aquesta em fa l'efecte que serà la seva consagració. A Hollywood ja li han comprat un futur remake i ha venut drets aquí i allà. És una pel·lícula en certa manera nova i demostra que la renovació d'un gènere pot venir de qualsevol indret i en qualsevol format. De fet, l'interès de la pel·lícula és més formal que de contingut. La trama és prou convencional i se soluciona --sembla-- per la banda del fantàstic i de la imposició d'un fatalisme conclusiu. Desesperança i pessimisme poden ser llegides com a missatges finals. També la ironia amarga flota en el missatge analèptic que se sent en off quan s'arriba al final de la pel·lícula: "Pablo, grábalo todo...por tu puta madre". Per cert, si jo hagués estat el sr. Pablo li hagués contestat que la puta era ella, la reportera Ángela Vidal, encarnada per l'actriu Manuela Velasco. Què hi ha nou a la pel·lícula? Diverses coses. En primer lloc la pel·lícula recull la gravació d'un càmera amb una sola càmera durant una nit amb els bombers de Barcelona. No hi ha cap més perspectiva, no hi ha cap més ull que miri el que està passant. Això juntament amb les presentacions de la reportera i els talls, les represes, els defectes d'àudio i de llum, la visió nocturna, les preses falses no aprofitables donen una sensació d'estar vivint allò que se'ns vol narrar. I no cal ni música ambiental per preparar l'espectador. És el terror en directe. Sense intermediaris. Només algunes trampes delaten que la càmera no ha estat portada simplement pel periodista Pablo. Per exemple, els efectes de so. És un terror que s'origina en una situació rutinària, quotidiana i molt propera a l'espectador. Sobretot al de Barcelona: els bombers són els d'aquesta ciutat, el parc de bombers és el de l'Hospital Clínic, la policia és la guàrdia urbana, fins i tot alguns personatges diuen coses en català durant el reportatge. S'ha d'agrair a Balagueró i Plaza que hagin optat per aquesta solució. Aquí els bombers, els inicials almenys, són de debò. Els actors comencen a tenir el seu paper a partir del moment que l'acció es trasllada a l'edifici de la Rambla Catalunya 38. Han triat, llevat de la Velasco, actors desconeguts per al film. La idea era donar més credibilitat a la història. Per aquesta banda ho aconsegueixen però alguns actors dels que apareixen es nota que estan recitant un paper --el sudamericà o la dona de la nena amb angines, fins i tot algun bomber. Encara una altra cosa. Es veu que per fer la gravació es va crear una situació artificial simulada que l'actriu, quan comença a pujar l'escala de la finca, no coneixia. Una mena d'Hotel Kruger a l'Eixample. Això té la seva traducció en una versemblança singular, no histriònica, gairebé viscuda i no pas interpretada. La pel·lícula té també tocs d'humor, com quan parla la dona xinesa o uns avis es posen a discutir a l'entrada principal sobre com han anat els fets.

LA VIDA DELS ALTRES

Un comentari previ. No veig cap motiu per referir-se a les pel·lícules que es passen a les sales de Catalunya amb el seu nom en castellà. No hi ha cap justificació tot i que alguns crítics cinematogràfics que es fan passar per savis tot i no ser-ho ho facin sense cap escrúpol ni mirament.

La pel·lícula de Floiran H. von Donnersmarck és un gran treball de cinema europeu, compromès però independent, que aposta per uns valors i que fa pensar més enllà dels clixés simples. Si no l’he llegit malament el film pretén explicar el trànsit del comunisme a la democràcia i la reunificació a través d’unes persones concretes. Especialment a través del capità de la Stasi Gerd Wiesler, policia competent i socialista dogmàtic que veu trontollar les seves conviccions arran de la vigilància a què ha de sotmetre un famós escriptor i una actriu de gran anomenada. Aquest personatge, de fet, es converteix en la metàfora d’una societat que s’adona d’un sistema que no funciona, sobretot perquè no fa feliços els seus ciutadans. En part perquè la llibertat, la d’expressió especialment, forma part d’aquella felicitat. El comportament del capità, humil però valent, aconsegueix salvar el futur de l’escriptor, compromès amb la causa de la transparència i la veritat. La lliçó, una vegada més, és que el discret heroisme de l’individu pot salvar la pròpia dignitat i la de la comunitat. En aquest cas, també salva tot un país.

LANTANA

Tothom sap que a televisió fan poques pel·lícules bones. Aquest és un dels motius pels quals els restaurants són plens de gom a gom. Ahir, per sorpresa nostra, en van fer una que és del tot recomanable. I a més a la van fer a TV3. Es diu “Lantana”, de Ray Lawrence, i és de 2001. És una mena d’estudi sobre la infelicitat humana i sobre la doble condició de les persones: la més radiant i la més fosca, la que mostrem i volem mostrar, i la que amaguem i volem amagar. Tothom s’hi sentirà reflectit en alguna de les situacions o en algun dels personatges. I, sobretot, la pel·lícula és un al·legat a favor de la comunicació i de l’amor. Perquè, en el fons, és l’únic que ens queda, sembla dir al final. La construcció també és original, i efectiva narrativament: un seguit de personatges masculins i femenins, coneguts o no, van creuant llurs vides fins al punt que es crea un petit univers d’interaccions que vol ser una sinècdoque de la humanitat. El film té moments de pessimisme i desolació extrems i per això és més d’agrair el final conciliador i amable, a favor d’uns valors mal que no siguin del tot coherents. O sincers.