JULIA KLEITER I JULIUS DRAKE A VILABERTRAN PER TERCER ANY (21 D'AGOST DE 2023)

Tornats d'Irlanda i encara amb ventejats per la fresca gaèlica verdal, hem comprat entrades per anar a escoltar per segon any consecutiu la meva musa vocal Julia Kleiter. Ja vaig comentar l'any passat que Kleiter m'havia decebut perquè les seves actuacions ingènues, properes i simpàtiques amagaven un rostre adust, seriós i de pocs amics. No ha canviat en un any, és clar. A mi em sobta sobretot que després de somriure i saludar a l'auditori enrioladament, canviï en pocs segons la seva expressió facial a mode robot inexpressiu. Probablement indica que els somriures eren exagerats o directament falsos. I em sap molt de greu dir-ho perquè encara recordo la seva Pamina de Salzburg un xic infantil i vull creure que del tot sincera. 

Fa també mal de veure la canònica de Vilabertran a mitja entrada tenint en compte que som davant una autèntica figura de l'òpera i el cant. De l'elenc d'actuacions d'enguany Kleiter forma part del catàleg de la primera divisió juntament amb Prégardien, Krimmel, Röschmann, Schuen o Goerne. Amb la Mercè hem comentat que aquest festival sembla fet a mida de Jordi Roch i per a la primera fila de platea i que quan Roch no hi sigui - i em temo malauradament que no falta gaire- el futur del festival no queda assegurat. Tant de bo m'erri de mig a mig.

A Kleiter li agrada el blanc, no hi ha dubte. Avui ens ha sortit amb un vestit mig negre mig blanc, amb pedreria a la part de dalt que brillava amb la llum. No cal que recordi que a la canònica fa una calor mortal i que també ella ha patit tot i anar amb vestit sense mànigues. 

Per a aquesta ocasió Kleiter ha triat un repertori una mica menys allunyat dels gustos del públic. Ha cantat Mendelssohn, Clara Schumann, Brahms, Korngold i Mahler. I ha acabat amb dos bisos. El primer presentat pel pianista Julius Drake en anglès - Julius i Julia- ha estat 'Frühlingsglaube' com a deferència al temàtica del festival segons que ens ha dit. I el segon especilament sentit la 'Cançó de bressol' de Brahms. L'ha cantada amb gran sensibilitat i contenció, però semblava que essent el darrer bis ens engegués a tots al llit. 

Kleiter llueix un domini gairebé absolut diria de la veu. Una veu que diamantina a la zona mitjana i mitjana alta i que es torna un xic punxeguda en els aguts. Ja ho havia comentat. Dic gairebé absolut perquè posats a trobar algun defecte m'ha semblat que l'afinació era lleugerament vacil·lant en alguns atacs. Avui ha fet gala de molts més matisacions que el curs passat. Pianos, pianíssims, dicció continguda i aguts desfermats en algunes ocasions. I una vivència de cada un dels Lieder que se li ha de reconèixer. Quan se'n va podrà riure o no, però se li ha de reconèixer que quan canta està ficada a dins de la peça i sobretot del text.

M'ha cridat especialment l'atenció els Lieder de Korngold, a qui només conec pel Die tote Stadt i la Cançó de Marietta. I encara més concretament m'ha agradat el darrer dels quatre que ha cantat 'Gefasster Abschied', que és a mig camí del Lied alemany i de la melodia diguem-ne popular. Els de Mahler ens han fet recordatori dels recursos que va esmerçar a la cinquena simfonia, sobretot a l'adagietto. 

A primera fila de la platea hi era també el director de la Fundació Palau de la Música Joan Oller. Al costat és clar de Jordi Roch, encara més lent i pesant que l'any passat. I com l'any passat ens vam situar al lateral dret de l'església des d'on es veu perfectament la cantant i per on han de passar tant sí com no per entrar i sortir de l'escena. Com l'any passat, Kleiter passava amb cara de pal, molt seriosa. Jo diria que massa. A l'escena es transformava amb l'expressió del rostre, amb el gest, amb la mirada. No era un simple recital, era una vivència i això és el que s'espera d'un bon liederista. Ara, l'alegria durava el que dura la música. 

En acabat i sense esperança de veure-la de nou, hem anat cap a La Sínia on ja havíem reservat una taula per sopar. Al cap de poc han aparegut membres de l'organització i en acabat la mateixa Kleiter. Aquest any no ha anat a Peralada com el 2022. No cal que digui que no he gosat demanar-li una foto per por del moc que em podria haver etzibat. No he estat mai mitòman com alguns liceistes, que semblen fer-ne col·lecció, però hi ha persones amb les quals sí que ve de gust fer-se una foto. Aquest és el seu cas. Al final de tot ha entrat Jordi Roch desitjant bon profit a les taules per on passava i de la mà d'una senyora distingida. 

FELIX MENDELSSOHN (1809 — 1847)

Auf Flügeln des Gesanges, op. 34/2 (1834)

Reiselied, op. 34/6 (1837)

Morgengruss, op. 47/2 (1839)

Allnächtlich im Traume, op. 86/4 (ca. 1834)

Gruss, op. 19a/5 (1832)

Neue Liebe, op. 19a/4 (1832)

CLARA SCHUMANN (1819 — 1896)

Sie liebten sich beide, op. 13/2 (1842)

Ich stand in dunklen Träumen, op. 13/1 (1844)

Lorelei (1843)

JOHANNES BRAHMS (1833 — 1897)

Meerfahrt, op. 96/4 (1884)

Es schauen die Blumen, op. 96/3 (1884)

Sommerabend, op. 85/1 (1878)

Mondenschein, op. 85/2 (1878)

Der Tod das ist die kühle Nacht, op. 96/1

(1884)

Von ewiger Liebe, op. 43/1 (1864)

PAUSA

ERICH WOLFGANG KORNGOLD

(1897 — 1957)

Vier Lieder des Abschieds, op. 14 (1921)

Sterbelied

Dies eine kann mein Sehnen nimmer fassen

Mond, so gehst du wieder auf

Gefasster Abschied

GUSTAV MAHLER (1860 — 1911)

Lieder nach Gedichten von Friedrich Rückert

(1901)

Blicke mir nicht in die Lieder

Liebst du um Schönheit (1902)

Um Mitternacht

Ich atmet' einen linden Duft

Ich bin der Welt abhanden gekommen

 

JULIA KLEITER I JULIUS DRAKE A VILABERTRAN (26 D'AGOST DE 2022)

Dimarts érem a Vilabertran escoltant la Wallroth tot just. Quan vaig a arribar a casa i em vaig adonar que divendres cantava la Julia Kleiter no m'hi vaig pensar dues vegades. Vaig agafar entrades tot i que aquestes eren força més cares. Ja no es tracta d'una debutant sinó d'un dels grans valors actuals de la lírica alemanya.

És la segona vegada que ve després del recital de l'any passat. I m'agradaria saber qui ha convençut la Julia de venir a un festival que es fa a un poblet perdut de l'Empordà. Ha de ser algú que hi tingui un ascendent important. He de confessar que la Julia és una de les meves debilitats. La vaig descobrir per primera vegada fent de Pamina en una flauta màgica de Salzburg. Va ser el 2012 i vam anar a veure la funció en directe als cinemes Girona amb l'Elisabet. Em va semblar una veu madura, plenament lírica i apta per cantar un paper que té moments molt compromesos. I sobretot em va semblar una dona atractiva, alegre, una actriu consumada que transmetia calor, alegria i ingenuïtat. Quan reia la cara se li il·luminava i tot plegat ajudava també a construir el paper de l'enamorada de Tamino. 

És evident que no hem anat al recital per veure Kleiter riure però he de dir que he quedat decebut. En el seu rostre he vist una adustesa i rigors germànics ben allunyats de la Pamina d'antany. Entenc que per afrontar un recital com el que ha proposat cal estar concentrat. Ella ho estava. Fins i tot diria que estava preocupada i nerviosa. Com la Wallroth l'altre dia, el recital s'ha fet de rigorosa memòria des del començament fins als bisos. Només quan ha afrontat la darrera part dedicada a Hugo Wolf la seva expressió s'ha relaxat una mica i quan passava a tocar nostre per pujar a l'escenari jo li he dit 'Wundebar' i ella ha respost amb un 'Thank you' encara seriós. La veritat és que m'ha semblat una persona distant que s'ha pres molt professionalment aquest recital. Potser és que jo venia encara amb la imatge de Pamina. En canvi, el pianista Julius Drake, un dels grans acompanyants avui dia en l'àmbit internacional, sempre passava rient i relaxat, amb un aire bonhomiós que el fan molt proper i afable. 

El programa que ens presentava no era per a la gran massa. Ni de lluny. Després d'una primera part de Schubert s'han endinsat en el dodecafonisme més dur: primer Alban Berg i després Schönberg. No sé què volia demostrar amb això però em sembla innecessari dedicar-hi dues parts. Amb una en teníem prou. Em temo que aquests dos compositors són un tour de force amb ella mateixa i una mena de repte personal que ha quedat molt clar que s'ha tret amb nota. Amb el Wolf hem retornat a la tonalitat tot i que les peces no són potser de les més conegudes. 

La Julia ha lluït ja des de bon començament una veu lírica que impressiona: un volum important, uns harmònics que en algun moment ferien els timpans, un fraseig impecable i uns atacs deliciosos: piani però amb tota la matèria vocal a punt. A la zona aguda la seva veu cobra una gran consistència però perd timbre i resulta un pèl punxeguda. I la dicció no és precisament el seu fort. Encara que canta en la seva llengua, que podíem seguir gràcies una altra vegada a les traduccions de Manuel Capdevila. És curiós com en les grans veus el volum és normalment inversament proporcional a la intel·ligibilitat del text.

En un santuari com Vilabertran, en què l'aire es pot tallar quan la cantant ha acabat una peça i es disposa a atacar-ne una altra, només alguns estossecs -n'he comptat dos- i uns ventalls insistents que tanmateix no eren sorollosos però que tenien un moviment hipnòtic han estat rèmores a millorar.   

Encara una altra cosa. La darrera peça ha estat Heidenröslein. A Catalunya l'hem traduïda com a Rosa de bardissa en les versions a quatre veus mixtes que totes les corals canten. És una cançó ingènua i gens complicada. Kleiter s'havia deixat anar una mica però a la primera estrofa 

Sah ein Knab' ein Röslein stehn,
Röslein auf der Heiden,
war so jung und morgenschön,
lief er schnell, es nah zu sehn,
sah's mit vielen Freuden.
Röslein, Röslein, Röslein rot,
Röslein auf der Heiden.

Ha tingut un moment de vacil·lació al tercer vers que l'ha fet endarrerir de manera poc perceptible el temps. I seria injust valorar tot un recital per una vacil·lació final. No seré jo pas qui ho faci perquè ja m'agradaria que el resultat d'un concert o recital tingués sempre l'excel·lència i la intensitat del d'avui. 

Al final, tothom s'ha posat dempeus a aplaudir una soprano que és un autèntic luxe poder escoltar per aquests barris empordanesos. Pensàvem, pobres de nosaltres, que la Julia vindria a sopar a la Sínia, com l'altre dia, acompanyada de la plana major del festival. Es veu, però, que quan es tracta d'una prima donna se l'emporten a Peralada per impressionar-la. Segur que ho van fer no ho dubto pas. A la fi, doncs, em vaig quedar sense la foto tan desitjada amb la Julia però amb la satisfacció d'haver-la pogut tenir a menys d'un metre quan entrava i sortia i a pocs quan cantava a sobre de l'escenari. Una altra ocasió. 

Programa

FRANZ SCHUBERT (1797 — 1828)

Liane, D. 298 (1815)

Das Weinen, D. 926 (1827)

Die Gebüsche, D. 646 (1819)

Die abgeblühte Linde, D. 514 (1817)

Lied (Ins stille Land), D. 403 (1816)

ALBAN BERG (1885 — 1935)

Sieben frühe Lieder (1907)

Nacht

Schilflied

Die Nachtigall

Traumgekrönt

Im Zimmer

Liebesode

Sommertage

PAUSA

ARNOLD SCHÖNBERG (1874 — 1951) (1810 - 1856)

Vier Lieder, op. 2 (1899)

Erwartung

Jesus bettelt

Erhebung

Waldsonne (1900)

HUGO WOLF (1860 — 1903)

Lieder der Mignon (1888)

Nur wer die Sehnsucht kennt

Heiss mich nicht reden

So lasst mich scheinen

Kennst du das Land

2 bisos de Schubert, el darrer Heidenröslein.