EL POEMA «TARDOR A VILADRAU», DE MARIÀ MANENT
Com grans monedes d'or, d'un or prim i lleuger,
cauen les fulles dels til·lers, gronxades
en el sol de novembre. El jardí té
un fregadís d'abril, de sedes oblidades.
Avui no duus oreig, tardor suau, no esbulles
les agulles dels cedres vora la pluja d'or.
Tenen com una pau joiosa aquestes fulles
morint-se, i mig sospiren: «Res no mor.»
Fins al peu dels grans cedres es daura l'ombradiu
d'aquest jardí tancat, reclòs com una illa.
Cada fulla, en silenci, caient tranquil·la, diu:
«La vida passa, es fon, i torna, i brilla.»
(L'aroma d'arç)
1. Producció.- Recollit al final del dietari L’aroma d’arç (Laertes, 1982) amb data 29 de novembre de 1981. En l’article que vaig dedicar a la literatura de dietaris deia que aquest poema era la culminació d’un tipus de prosa que tenia vocació poètica i que acabava esclatant en una de les millors poesies de Manent. Una poesia que mereix figurar en un lloc d’honor a l’antologia de la poesia catalana de tots els temps. Més tard, fou recollit al llibre El cant amagadís, publicat el 1986 dins ja les Poesies completes (Columna, 1986).
A la pàgina 16 del dietari, Manent ens dona entenent quina és, d’entrada, la seva visió de l’abril, que va lligada a la «primavera exquisida» i una «alegria idíl·lica». I això es plasma en el mateix ambient: «L’aire té l’olor indefinible d’aquest temps, com un alè de nova vida.» Les noies miren amb els ulls «més encesos», en mots del seu amic Lloberas. I li parla de l’encís de Divendres Sant en el Parsifal de Wagner. Per cert, Manent afirma que Wagner, amb el Parsifal, es va fer llatí i que per aquest motiu va renyir amb el seu amic Nietzsche.
A les pàgines 237-238, Manent, en canvi, parla de dues concepcions contraposades de l’abril. Per un cantó, la primavera és la invasió del verd, de les flaires i dels sons de la natura (rossinyols, merlots i tórtores). D’altra banda, Manent esmenta la visió d’Eliot, que modifica la idea tradicional que tots tenim de l’estació. Manent ho resumeix afirmant: «A causa de l’abril ressorgeix obscurament l’ímpetu secret de la vida, que, agressiu i irrefrenable, ve a pertorbar el llarg repòs, la son profunda, el dolç nirvana temporal que és l’hivern.» Ens fa avinent una primavera esclava, presonera, lligada amb les seves pròpies cadenes de flors. Contraposa aquesta inquietud fosca amb l’embriagadora llibertat amb què irromp la primavera als països nòrdics. Però no és de l’abril que ens parla el poema sinó d’una tardor suau inundada de sol. Una tardor que recorda el mes d’abril, que és el mes del renovellament de la natura i al qual va lligat indestriablement com a signe de continuïtat, de cicle, d’etern retorn.
2.- Títol.- Recull dues constants de l’obra i la vida Marià Manent: la tardor, estació que suggereix la decadència de la natura, la qual troba un correlat adient en l’esperit manentià. I Viladrau, que fou recer durant la guerra civil i font d’inspiració de la poesia i de les traduccions del poeta.
Viladrau és una vila que l’inspirà, en la qual es trobà bé i de la qual va parlar en diverses ocasions en els seus dietaris. L’indret al qual fa referència en el poema és sens dubte Ca l’Herbolari (RCV2+R6 Viladrau), masia on Marià Manent va passar la guerra i on hi havia, entre altres arbres, cedres. La masia fou feta construir al segle XVIII pel farmacèutic Jacint Bofill i Valls, nomenat per Ferran VII com a Boticario de cámara de su Majestad. Coneguda popularment com a Cal Cintet. El seu descendent Jaume Bofill i Ferro, crític literari, assagista i traductor, la va convertir en un espai de trobada de diversos intel·lectuals catalans, Carner, Riba, Manent, Duran i Sanpere principalment.
Albert Manent ha dit en la seva biografia sobre Marià, el seu pare:
«Però a la primeria d’agost, ell, la meva padrina, la tia Alberta i jo vam agafar el tren per arribar, després en autobús, a Viladrau i instal·lar-nos a Ca l’Herbolari, una impressionant casa pairal, en un barri rural dels afores. La casa era de Jaume Bofill i Ferro i hi tenia quatre pisos que llogava a l’estiu i on havien viscut les famílies de Carles Riba i Josep Obiols. Hi havia un gran pati i un parc impressionant amb avets, cedres i sequoies, que havia plantat el pare de Bofill, també farmacèutic, seguint la tradició familiar des del segle XVIII quan els Bofill eren herbolaris de Carles III.» (Marià Manent. Biografia íntima i literària, Barcelona: Planeta, 1995, pàg. 125)
3.- Mètrica.- El poema està format per 3 quartetes que tenen el següent esquema:
6 (aguda) + 6 (aguda)
10 (plana)
6 (plana) + 4 (aguda)
6 (aguda) + 6 (plana)
6 (aguda) + 6 (plana)
6 (plana) + 6 (aguda)
6 aguda) + 6 (plana)
10 (aguda)
6 (plana) + 6 (aguda)
6 (aguda) + 6 (plana)
6 (plana) + 6 (aguda)
10 (plana)
Hi ha una alternança de terminacions femenines i masculines sàviament distribuïdes al llarg del poema. La rima és consonant en tots els casos. No hi ha cap rima falsa.
El poema es construeix amb diversos encavalcaments que difuminen l’estructura rítmica dels versos. Concretament, als versos 2-3, 3-4, 5-6, 7-8, 9-10.
La terminació del vers final no podia ser masculina perquè li donaria una contundència que no s’adiria amb el contingut del vers. Hi ha, al darrere d’aquesta terminació, una idea de continuïtat, de fluïdesa de la vida, de relaxació i de suavitat.
4.- Retòrica.-
Vers 1.- Comparació «Com grans monedes d’or,».
Vers 1.- Metàfora «d’un or prim i lleuger,».
Vers 2.- Metàfora «gronxades».
Vers 2-3.- Encavalcament «gronxades/en el sol de novembre».
Vers 3-4.- Encavalcament i imatge «el jardí té/un fregadís d’abril».
hi pot haver una antítesi en tant que som a novembre (tardor) però el jardí té un aspecte d’abril (primavera), tot i que només és un «fregadís».
Vers 4.- Al·literació del so /s/ i /z/. Que suggereix la sensació del pas del temps, però alhora connecta amb la sensació tàctil que provoca la seda i el «fregadís» que diu que té el jardí. L’al·literació de «sedes oblidades» cerca transmetre, mitjançant la imitació, la sensació auditiva suau del fregadís d’aquest tipus de material. El mot «sedes» ens suggereix les qualitats de suavitat, flongesa, ductilitat. El mot «oblidades» és una al·lusió a una idea que apareix molt en Manent: la de l’oblit. S’ha de relacionar amb la idea de la fungibilitat de l’ésser i la vida (cfr. final del poema) i l’obsessió de voler fixar un present que a ulls del poeta s’escola inexorablement i cau en la pèrdua i la desuetud. A pesar que Manent ha fet, amb els seus dietaris, un gran exercici de fixació del seu present. És una idea que té l’origen en el darrer Carner, en el d’El cor quiet (‘El castell de l’oblit’) i el d’Absència (Unitat, «U finalment, sota el gran mur de l’ombra, / erm de senyals, em collirà l’oblit.»; En el davallant, «(...) fins l’hora extrema/ que el món s’esvairà,/ val més cantar que témer/ i témer que oblidar.»; Cant funerari, «¿On és, on és, el caminal que mena/ al lloc on tots davallen, l’imperi de l’oblit?»; Plany al cor de l’hivern, «els quatre corbs més negres que la nit:/ dol, solitud, enyorament, oblit.»).
De fet la recuperació del passat és una de les funcions del dietari de Manent. A la pàgina 10 de L’aroma d’arç llegim: «Rellegint el dietari, per fer-ne la tria, m’he adonat que s’hi reflecteixen fets i impressions que ja tenia absolutament oblidats.» (subratllat meu).
Si rellegim l’obra poètica ens adonarem per poc que ens hi fixem que la idea d’oblit és cabdal en l’obra manentiana. Així, el poema que obre el llibre La branca (1918) en l’edició definitiva de 1986 s’intitula Sonet de l’oblit i Manent es pronuncia clarament sobre el sentit d’aquest concepte en la seva obra: «Maldic el temps que engendra l’oblidança» (v. 12). O al poema «Sentint per primera vegada l’olor dels til·lers florits» de L’Ombra i altres poemes (1931) («Tu, perfum sense ahir, com d’oblit m’abrigaves»). O al poema Altafulla del llibre La ciutat del Temps (1961) («Amb olor d’estiu m’esperes/ com un núvol oblidat, /Altafulla...»).
Vers 5.- Apòstrofe «Avui no duus oreig, tardor suau,»
Vers 6.- 2 metàfores: «agulles dels cedres» i «pluja d’or».
Vers 6.- Eco de la rima anterior: «esbulles» i «agulles».
Versos 7-8.- Antítesi. Tenen una «pau joiosa» —epítet— les fulles quan es moren. I a més diuen tot morint-se «Res no mor». És a dir, les fulles mentre es moren diuen que res no mor.
Vers 8.- Personificació.
Vers 9.- ‘Es daura’: metàfora: es torna com d’or el lloc que proporciona ombra.
Vers 10.- Encavalcat amb el 9 per un sintagma preposicional. Ens proporciona l’únic gest d’amargor del poema si és que pot ser qualificat així: «aquest jardí tancat» introdueix una nota de gravetat i malestar. «Reclòs com una illa» és un símil: el jardí és com una illa de la qual hom no pot sortir. Així fou Viladrau per a Manent durant la guerra civil espanyola tot i que Manent ens està parlant des de 1981.
La idea de la primavera a l’hivern ens la trobem també al poema L’ombra. L’hivern de Manent no és cru ni adust. És un hivern suau. Aquí el sol de novembre ens fa veure un dia fred però clar i assolellat.
L’expressió «mig sospiren» prové ben probablement de Carner.
El darrer vers («’La vida passa, es fon, i torna, i brilla.’») podria estar inspirat pel vers IX, 43 del poema Nabí, de Josep Carner: «Tot mor i torna i roda sense fi;». Tant des d’un punt de vista conceptual que recull en certa manera la idea de l’etern retorn heraclitià, com des d’un punt de vista formal —la presència del polisíndeton— els versos poden ser considerats paral·lels. Ara, si en Carner aquesta sentència és pronunciada per una veu d’accent grec que intenta reproduir algunes idees presocràtiques sobre el moviment i que actuen com a contrapunt de la creença vacil·lant de Jonàs en un sol Déu, en Manent el vers fa referència al cicle repetitiu de la natura.
5.- Actitud. Manent adopta en el poema com en tota la seva poesia una actitud contemplativa, extàtica. La poesia de Manent és la d’un escriptor sensible que es complau en la contemplació de la natura i se’n meravella. No és una poesia urbana. No és una poesia d’un «urbanita» tot i que a El vel de Maia es qualifica de poeta urbà i burgès. Aquesta poesia tampoc conté cap dosi de realisme entès com s’entén des dels anys 60: no parla de política, no tracta de problemes socials; és una poesia que, com deia Jaume Bofill i Ferro, tendeix a l’esteticisme. En el millor i més noble sentit de la paraula. I en alguns casos també tendeix a la idealització de la realitat.
6.- Temes. Podem desgranar diversos temes en el poema.
La naturalesa i les estacions. La tardor és vista com a correlat d’un estat d’esperit de lentitud, llum, pau joiosa i serenitat.
L’etern retorn. Tot mor, però tot torna a viure. Talment un crit a la unió amb la supraconsciència.
Entotsolament i aïllament, paral·lels al jardí tancat i reclòs com una illa.
7.- Conclusió.
Les idees que ens proporciona el poeta són les de pau, silenci, lentitud, claror tardoral, aïllament i reclusió. La contemplació de les fulles dels til·lers que cauen lentament en un dia assolellat de novembre porta el poeta a considerar la bellesa de l’indret, l’aïllament personal i el cicle sense fi de la natura.
