L’espectacle de Marina Abramović que hem vist al Liceu venia precedit no pas de polèmica sinó de prevenció. Una prevenció que el teatre va entendre bé i que va obligar-lo a dirigir als abonats una nota en què s’advertia dels nus integrals, dels actes sexuals simulats, dels efectes de llum que podien afectar les persones fotosensibles i de la prohibició de fer fotos per tal de preservar la «intimitat» dels artistes. En aquest sentit, es va obligar als assistents dipositar el mòbil en una funda de neoprè segellada magnèticament que només es podia obrir al final de la funció, quan abandonaves el teatre abans d’hora o en casos excepcionals. Evidentment, no ens van escorcollar, però la gent va complir escrupolosament tot i que n’hi va haver alguns que van evitar aquest control conscientment o no. No direm noms. El resultat va ser que molts abonats es van voler estalviar la provocació i van canviar les localitats per altres espectacles més convencionals musicalment parlant. Com la simfonia de Mahler que s’ha de fer pròximament. I es va notar, perquè, al cap i a la fi, el teatre era ple, sí, però de turistes, passavolants i d’una claca balcànica que va aplaudir talibànicament al final de l’espectacle. També d’alguns que vam voler veure fins a on arribava la gosadia d’una Abramović que té més nom que substància.
L’espectacle havia de durar 4 hores ens havien dit, però al final van ser unes 3 hores justetes. I això a pesar de l’excessiu i innecessari allargament d’alguns quadres, com ara el del cementiri: vam estar tres quarts d’hora veient cossos nus reals abraçant-se, arrossegant i ballant amb esquelets de plàstic de la Industrial Bolsera. El que proposa Abramović en la seva tesi és una bona idea. Es tracta de fer un assaig antropològic i històric dels balcans i portar-lo a l’escena. Aquest és el propòsit, que té molt de biogràfic em penso. Una altra cosa és la posada en pràctica. La «implementació» com dirien els més afectats. La idea és bona i pretén plasmar visualment la manera de ser balcànica, tan corroïda per les guerres i la sang, molt sovint inútil. I ho fa amb el prisma de l’erotisme, que a la meva manera de veure és l’esquer per al públic: un instrument primari, morbós i visceral de la captatio benevolentiae. Abramović ens vol connectar amb un món ancestral, atàvic i tel·lúric que malda per sobreviure en un món advers i ho fa amb costums que ara són hilarants i ridícules. Com quan les dones criden la pluja ensenyant impúdicament, amb corredisses i crits folls, llur cony.
Dijous passat, en acabar l’assaig de la Gioconda se’m va acudir sortir del teatre per l’escenari. I hi vaig veure un reguitzell de titoles diverses i gegants, rosades i erectes, totes expectants i enriolades. I ho vaig advertir als del grup del Liceu i a algunes amistats que sabia interessades en el tema. No en les titoles sinó en l’Abramović. No sé si calia tant d’embalum per mostrar que les persones som animals amb instints primaris i de supervivència, amb líbido carnal biològica. I que el nostre cos és l’embolcall d’una ànima ignota, contradictòria i miserable segons com. De fet, Abramović se centra en aquest darrer aspecte, però oblida l’altra cara de la moneda: la simbòlica, racional, sensible i transcendent. La gloriosa i immortal, que ens fa diferents i únics.
Abramović no inventa res. De fet, a l’espectacle ㅡ a mig camí de la performance, el cabaret i el balletㅡ hi ha dues idees motores importants: la vida i la mort, l’Eros i el Thanatos. Però també hi són a La Bohème, per exemple. Quina és la diferència? Que aquí aquestes idees pouen en la foscor dels temps, en el primer i més primitiu dels cervells humans: el reptilià. A Abramovic no l’interessa el cervell límbic o el neocòrtex tot i que finalment el muntatge pretén ㅡcrec— que el públic reflexioni sobre si mateix a través d’una experiència geogràfica i humana particular.
