Hi ha cançons que semblen escrites per passar de puntetes. No són espectaculars, no volen impressionar ningú ni aspiren a convertir-se en grans declaracions. Simplement hi són i estan cantades de manera normal, fins i tot sense la convicció que potser fora necessària. No és resignació, només és un estil que impregna la versió. «País estrany», dels Catarres, sempre m’ha fet aquesta impressió des que la vaig conèixer i realment fa poc d’això. Es tracta d’una cançó que avança amb naturalitat, amb aquella barreja de pop i folk característica del grup, i que retrata una certa incomoditat col·lectiva sense perdre mai el to lluminós i indolent o despreocupat. Parla d’un país que costa d’entendre, d’una societat una mica desconnectada de si mateixa, però ho fa amb lleugeresa, gairebé com qui comenta una escena quotidiana. No és èpica, no és lírica. És testimonial, gairebé notarial, distant.
Arran del programa Eufòria de TV3 (ara 3Cat) Clara Subiràs va haver de fer una versió de la cançó. La versió de la Clara porta aquesta melodia cap a un altre lloc amb una base orquestral diferent que convida al canvi. No és només una qüestió d’arranjaments o de tempo. És una manera diferent de mirar el text. És una manera diferent de viure’l. Des dels primers versos es nota que alguna cosa ha canviat. Allò que en els Catarres sonava com una observació objectivada es converteix ara en una experiència viscuda, sincera i íntima. I això el públic ho detecta ja als primers compassos.
Quan diu «Aquest país estrany», la frase ja no té el mateix sentit. A la versió original hi ha una certa distància; sembla la constatació d’un fet. En la veu de Subiràs hi apareix una càrrega emocional que transforma completament la frase. No sembla que descrigui un país. Sembla que descrigui una pèrdua anticipadament, personal i col·lectiva. Alguna cosa que la toca de ben a prop i que viu i sent com a pròpia. Això en els Catarres no hi és.
També canvia la relació entre música i lletra. Els Catarres tendeixen a compensar la foscor del text amb una energia optimista, amb una prosòdia laxa i una vocalització que no és rígida i que pot recordar altres estils menys decorosos. La cançó continua avançant, manté el moviment, i això fa que algunes de les seves ombres quedin relativament suavitzades. Subiràs fa exactament el contrari: les posa al centre. Dona espai a les paraules, als silencis i a les pauses. Hi ha moments en què sembla que cada vers necessiti temps per sedimentar-se. Fa ornaments vocals a mitja veu, no força, no crida, però la potència de la música s’expressa sola amb la intenció que hi posa. Fins i tot quan arriba la tornada el volum és contingut i això també és remarcable i significatiu.
El zenit de la cançó arriba amb els versos «i sé que em trencaràs el cor però et seguiré estimant fins que em porti la mort». El contrast es percep amb força al final. Els Catarres tanquen la peça amb un aire gairebé d’himne compartit, com una invitació a cantar-la plegats. Subiràs opta per una altra direcció. El final és contingut, íntim, gairebé suspès i eteri, amb notes finals descendents i espirades, com si a cada frase el desànim s’hagués de vèncer amb un esclat d’optimisme. No busca la celebració sinó una mena de comprensió que potser denota un cert cansament. Com en el vers d’Argenté a «El clar país»: «quan el poble és memòria i el dret a viure un plet».
Per això la comparació entre les dues versions resulta tan interessant. No perquè una invalidi l’altra, sinó perquè cadascuna il·lumina aspectes diferents de la mateixa obra. Ara bé, tinc la sensació que la interpretació de Subiràs descobreix alguna cosa que ja era dins la cançó però que l’original només deixava entreveure. Com si hagués apartat una capa de llum i hagués permès veure millor les esquerdes que sostenen el text.
La versió dels Catarres funciona, és honesta i coherent amb el seu estil i univers musical. És la seva. Però la de Clara Subiràs té aquella capacitat poc freqüent de fer que una cançó coneguda sembli nova. No perquè la canviï ㅡ no és una cançó sevaㅡ sinó perquè n’accentua una veritat que potser havia passat desapercebuda.
En els Catarres, «País estrany» és una bona cançó, fins i tot una cançó més d’un àlbum.
En la Clara, és una cançó que costa oblidar.
Arran del programa Eufòria de TV3 (ara 3Cat) Clara Subiràs va haver de fer una versió de la cançó. La versió de la Clara porta aquesta melodia cap a un altre lloc amb una base orquestral diferent que convida al canvi. No és només una qüestió d’arranjaments o de tempo. És una manera diferent de mirar el text. És una manera diferent de viure’l. Des dels primers versos es nota que alguna cosa ha canviat. Allò que en els Catarres sonava com una observació objectivada es converteix ara en una experiència viscuda, sincera i íntima. I això el públic ho detecta ja als primers compassos.
Quan diu «Aquest país estrany», la frase ja no té el mateix sentit. A la versió original hi ha una certa distància; sembla la constatació d’un fet. En la veu de Subiràs hi apareix una càrrega emocional que transforma completament la frase. No sembla que descrigui un país. Sembla que descrigui una pèrdua anticipadament, personal i col·lectiva. Alguna cosa que la toca de ben a prop i que viu i sent com a pròpia. Això en els Catarres no hi és.
També canvia la relació entre música i lletra. Els Catarres tendeixen a compensar la foscor del text amb una energia optimista, amb una prosòdia laxa i una vocalització que no és rígida i que pot recordar altres estils menys decorosos. La cançó continua avançant, manté el moviment, i això fa que algunes de les seves ombres quedin relativament suavitzades. Subiràs fa exactament el contrari: les posa al centre. Dona espai a les paraules, als silencis i a les pauses. Hi ha moments en què sembla que cada vers necessiti temps per sedimentar-se. Fa ornaments vocals a mitja veu, no força, no crida, però la potència de la música s’expressa sola amb la intenció que hi posa. Fins i tot quan arriba la tornada el volum és contingut i això també és remarcable i significatiu.
El zenit de la cançó arriba amb els versos «i sé que em trencaràs el cor però et seguiré estimant fins que em porti la mort». El contrast es percep amb força al final. Els Catarres tanquen la peça amb un aire gairebé d’himne compartit, com una invitació a cantar-la plegats. Subiràs opta per una altra direcció. El final és contingut, íntim, gairebé suspès i eteri, amb notes finals descendents i espirades, com si a cada frase el desànim s’hagués de vèncer amb un esclat d’optimisme. No busca la celebració sinó una mena de comprensió que potser denota un cert cansament. Com en el vers d’Argenté a «El clar país»: «quan el poble és memòria i el dret a viure un plet».
Per això la comparació entre les dues versions resulta tan interessant. No perquè una invalidi l’altra, sinó perquè cadascuna il·lumina aspectes diferents de la mateixa obra. Ara bé, tinc la sensació que la interpretació de Subiràs descobreix alguna cosa que ja era dins la cançó però que l’original només deixava entreveure. Com si hagués apartat una capa de llum i hagués permès veure millor les esquerdes que sostenen el text.
La versió dels Catarres funciona, és honesta i coherent amb el seu estil i univers musical. És la seva. Però la de Clara Subiràs té aquella capacitat poc freqüent de fer que una cançó coneguda sembli nova. No perquè la canviï ㅡ no és una cançó sevaㅡ sinó perquè n’accentua una veritat que potser havia passat desapercebuda.
En els Catarres, «País estrany» és una bona cançó, fins i tot una cançó més d’un àlbum.
En la Clara, és una cançó que costa oblidar.
