Qualsevol societat està sotmesa a una restricció econòmica que és òbvia, però que avui dia alguns posen en discussió: no podem gastar indefinidament més del que produïm. Aquesta afirmació gairebé pueril ha fet córrer rius de tinta i s’ha instal·lat a la societat gràcies a una ideologia concreta o a una manera de fer acomodatícia. En el cas de les famílies tothom veu clar que el fenomen és d’aquesta manera. Si tu ingresses 2000 però en gastes 3000 al mes aquesta situació la podràs aguantar un temps però no per sempre. I ho podràs fer gràcies primer als estalvis i després al crèdit bancari.
En canvi, en els estats es parla de més màniga ampla, de més marge per gastar allò que no es té i que potser mai no s’arribarà a tenir. Això és així, en efecte, pels mecanismes de poder de què disposen els estats però també és cert que les factures tard o d’hora s’han de pagar. Sovint la magnitud de les xifres i la complexitat legal i institucional fan que perdem de vista aquesta llei tan bàsica que es fonamenta en l’operació matemàtica de la diferència. Quan una comunitat ㅡ diguem-ne país, estat o macroestatㅡ pretén mantenir un nivell de despesa més gran que els ingressos que genera té tres instruments per fer-ho. Tots són legals però depèn de com s’usin són perversos i acaben generant més pobresa que la que volen corregir. Aquests mecanismes són els impostos, el deute i la inflació. Són, sí, ressorts diferents però comparteixen un mateix tret essencial: tots acaben dirigint el cost als ciutadans, als d’ara o als venidors.
Els impostos són la forma més directa i barroera. Si un govern necessita recursos és tan senzill com augmentar les contribucions obligatòries i coercitives amb qualsevol excusa. Pensem per exemple, que fa segles els anglesos van gravar les finestres dels habitatges perquè es considerava un signe extern de riquesa. A aquest nivell arriba l’estupidesa humana. Els motius de tributació són molt diversos (rendes de persones, societats, consum genèric o de determinats productes, turisme, etc). No sempre el ciutadà sap quant paga en impostos. A l’IRPF per exemple, saps fins al cèntim quina quantitat acabes pagant, però en l’impost indirecte de l’IVA això no és així. Per això se l’anomena impost difús. D’altra banda, el ciutadà també es pot fer una idea de si els serveis que rep a canvi són bons o no i justifiquen l’esforç fiscal.
A partir del mecanisme impositiu és legítim plantejar diverses preguntes. En primer lloc de quin ha de ser el límit de l’esforç fiscal de ciutadans i empreses. Perquè és evident que no es pot collar massa perquè aleshores els efectes són contraris als esperats i són certament nefastos: disminueix l’incentiu de treballar, es redueix la inversió estrangera i pròpia i l’estalvi privats, augmenten les trampes fiscals ㅡ evasió i elusió- , creix l’economia submergida, es deslocalitzen les empreses, els capitals es fuguen a un lloc on els tractin millor, paradoxalment es pot acabar recaptant menys, disminueix la competitivitat, s’alenteix el creixement econòmic i, el més perillós de tot, creix el descontentament social.
Hi ha, però, una altra pregunta que sovint queda velada i que és fonamental en relació amb el tema impositiu. És l’eficiència de la despesa. Ja sabem que l’estat no té ni pot tenir una lògica estrictament empresarial, però tampoc pot tractar els diners de tothom alegrement com si fossin regalats o de ningú. I aquest és també un perill cert que massa sovint es porta a terme especialment a la nostra latitud: el del malbaratament. Repassem com pot malgastar l’administració de manera genèrica. La llista pot ser llarga, però podem resumir-la en uns punts: invertir en projectes de nul o baix retorn social o econòmic. Tenir una administració massa dimensionada i ineficient, amb excessiva burocràcia, excessives regulacions i complexitats. Comprar béns o serveis per sobre del seu valor real de mercat. Finançar programes sense avaluar-ne els resultats o seguint només criteris partidistes electorals (les subvencions, per exemple). I finalment el que està tan de moda als nostres dies: l’ús indegut dels recursos públics sigui per frau, corrupció o conflictes d’interès.
Ningú no gaudeix pagant impostos. Qui sigui el contrari menteix, per més socialista que sigui. Pagar impostos és un acte de consciència, però col·lideix amb la naturalesa humana, que alguns volen canviar si us plau per força. És evident que s’han de pagar impostos per mantenir uns serveis bàsics: defensa, policia, justícia, sanitat, educació. Però el problema és d’ordre quantitatiu i no pas qualitatiu. I com sempre de criteri i de sentit comú. Volem una sanitat que ho pagui tot a qualsevol preu o volem una sanitat més selectiva. I a on és aquesta frontera?
La segona via de finançament estatal és molt més atractiva des del punt de vista polític: endeutar-se. El mecanisme sembla gairebé màgic. L'Estat manté o incrementa la despesa sense apujar impostos de manera immediata. Els ciutadans continuen rebent serveis i prestacions, mentre la factura sembla desaparèixer de l'horitzó. I a l’horitzó. El problema de la ineficiència de la despesa, tanmateix, persisteix. Naturalment, és només una il·lusió temporal. Simplement n'ajorna el pagament. És una mica com marxar d'un restaurant sense pagar el compte però deixant una targeta de crèdit a la barra. El sopar no surt gratis. Simplement arribarà més tard l'extracte bancari. Però arribarà. I si per un cas no es pot pagar, la possibilitat d’endeutar-se s’haurà acabat perquè ningú ens voldrà deixar diners o perquè ens els deixaran amb un interès molt més elevat.
Això no vol dir que el deute sigui en si i per si negatiu. De fet, pot ser una eina extraordinàriament útil. Una empresa solvent sovint s'endeuta per ampliar una fàbrica. Això sí sense ultrapassar una ràtio determinada. Una família pot demanar un préstec hipotecari per comprar una casa. De manera similar, un estat pot endeutar-se per construir infraestructures, finançar la recerca o afrontar una crisi excepcional. Però no per pagar més funcionaris o estructures administratives prescindibles o inútils.
El problema és que el dèficit anual ha deixat de ser amb el temps i especialment durant el segle XX una eina puntual i s’ha convertit en una mentalitat estructural dels països que volen viure per sobre de les seves possibilitats a qualsevol preu. Com ara Espanya o Catalunya. Any rere any es gasta molt més del que s’ingressa i el deute es va acumulant. Aquesta acumulació genera interessos que reclamen els qui han prestat els diners a l’estat. I d’aquesta manera els impostos a pagar augmenten i la possibilitat de fer despesa social disminueix.
S’ha al·legat per a tal situació el pensament de Keynes, que pregonava després de la gran depressió el paper de la despesa pública en moments de baixa demanda privada. Però els qui han interpretat Keynes ㅡbàsicament els socialistes i la socialdemocràciaㅡ no se l’han llegit bé perquè aquest no sostenia un dèficit sostingut any rere any sinó que el reclamava per a moments puntuals de manera excepcional. Si a la proposta econòmica hi sumem els interessos electorals curtterministes dels partits, ja tenim el soufflé muntat. Mai més ben dit. Gastar és agradable i genera adhesions interessades per veure què cau. Retallar o simplement no gastar per responsabilitat és una opció més adequada en segons quins casos però altament impopular. I d’aquí plora la criatura, però és evident que la festa s’ha d’acabar en algun moment o altre.
La tercera via és la menys coneguda, la més abstracta i la més difícil d’entendre. Alhora, és una de les més poderoses i la més real i general. Es tracta de la inflació. A diferència dels impostos la inflació no la notifica ningú a casa. Tampoc genera cap sensació d’obligació. És més subtil, potent i general i funciona erosionant el valor dels diners i, per tant, el poder adquisitiu de les persones.
Per entendre la inflació cal entendre bé que són els diners que utilitzem en els nostres dies. Abans de 1970 els diners tenien el suport del patró or. És a dir, els diners que circulaven estaven suportats per unes quantitats d’or de la reserva del banc central. Un podia demanar que li canviessin els bitllets que tenia per or. Aquest canvi era possible i real, legal, no una abstracció teòrica. El bitllet era simplement un rebut que deia ‘Pagarà 1000 ptes. en or al seu portador’. Pessetes perquè encara no hi havia l’euro.
Aquest sistema tenia avantatges evidents. Limitava la perniciosa inflació i dificultava que els governs financessin la despesa imprimint diners, que és el que passa avui. Però també tenia inconvenients molt seriosos. Si l'economia creixia més de pressa que les reserves d'or, faltava liquiditat. Els bancs centrals tenien molt poc marge per respondre a crisis financeres o recessions. Fins que els EUA van començar a imprimir molts més diners que les reserves d’or que tenia. De manera especial França va reclamar el canvi dels dòlars que posseïa en or i va enviar els vaixells a buscar-lo. El 15 d’agost de 1971 Nixon va donar per acabat el patró or i amb els EUA van caure totes les monedes.
La pregunta és inevitable: si els valors ja no tenen la contrapartida en or què és el que dona valor als diners anomenats fiduciaris. La primera cosa és la confiança que tens a l’hora d’usar-lo. Saps que els podràs fer servir per adquirir béns i serveis, cancel·lar deutes, tenir una reserva de valor. En segon lloc, confies en l’estat ㅡ i és molt confiar en els nostres diesㅡ que crearà la demanda permanent de la moneda. També confies en l’autoritat monetària -en el nostre cas el BCEㅡ que és l’encarregat de procurar l’estabilitat dels preus de manera teòricament independent del poder polític. El banc central procurar que la inflació no s’enfili gaire i que la deflació no s’instal·li en l’economia.
El patró or limitava i molt la capacitat dels governs per endeutar-se i crear diners. També feia les crisis més difícils de gestionar. El sistema actual ofereix molta més flexibilitat per afrontar recessions i pànics financers, però exigeix una gran disciplina institucional i molt de criteri, de sentit comú i de coratge. Quan aquests fallen, apareixen inflacions elevades, bombolles de deute o crisis monetàries. En altres mots, hem substituït una restricció material —la quantitat d'or emmagatzemat— per una restricció basada en la credibilitat. I la credibilitat, a diferència de l'or, pot perdre's molt de pressa especialment en règims populistes, electoralistes o il·luminats.
Només un exemple. Els preus a la zona euro han augmentat des de 2020 un 22-24%. És a dir, si imaginem algú que al banc tenia 10.000 eur i que no s’ha tocat durant aquest lapse de temps, podem afirmar que aquests 10.000 eur han perdut un 22-24% de poder adquisitiu. Vaja, gairebé una quarta part del seu valor. Sense fer res. Simplement, no tocant els diners del compte corrent. Nominalment té els mateixos diners. A la realitat és força més pobre. Aquest fet fa pensar en una pregunta: són realment nostres els diners que tenim al banc o a una caixa forta a casa? La resposta és que no. Són de l’estat, depenen de polítiques que no controlem i de fets atzarosos que poden afectar la seva capacitat adquisitiva.
Molts economistes defineixen la inflació com un impost invisible. No hi ha cap anunci oficial però amb poc temps pots haver perdut bona part del poder adquisitiu. Per això en èpoques de vaques magres, la gent recorre als actius físics que sí que són teus: els immobles ㅡ no ho són del tot perquè depenen de regulacions— i, sobretot, l’or. Les malvestats són transversals i afecten sobretot els assalariats i els pensionistes que depenen d’una actualització dels seus sous.
Quines són les causes de la inflació? Bàsicament n’hi ha 3. Augment de la demanada, augment dels costos i singularment l’energia i augment de la massa monetària o els diners que hi ha en circulació. I ara una pregunta que és la pregunta en aquest cas. Beneficia a algú la inflació? I la resposta és que sí: beneficia els deutors perquè redueix el valor real dels deutes existents. El que es deu sempre és el mateix però el valor del que es deu minva amb la inflació. Per això faríem bé de creure que l’estat no té un paper innocu en els processos inflacionaris i que de fet en algunes ocasions la desitja i l’aplica. Aquesta és la tesi de Milton Friedman per exemple. Deia que una inflació sostinguda, generalitzada i persistent només pot ser deguda, més enllà de fets conjunturals, a un creixement dels diners en circulació més ràpid que la creació de béns i serveis.
Les societats actuals disposen d’instruments per poder gastar més del que produeixen però l’equilibri és delicat i és un mecanisme semblant al d’un embragatge d’un cotxe. I hi ha persones que no saben portar el cotxe i que no l’haurien de portar. Es diuen polítics i sovint no en tenen ni idea d’economia ni de responsabilitat col·lectiva.
Els impostos s’han de pagar avui, el deute el pagaran els ciutadans de demà i la inflació la paga tothom de mica en mica i a mig termini si està controlada. Algú sempre acaba pagant. Salvador Illa deia fa poc en un vídeo a instagram que donaria no sé quins avantatges a les famílies monoparentals i deia que el donaria seria gratuït. Quin greu error presentar-ho d’aquesta manera. Si creu que és així, és un ignorant; si sap que no és així està enganyant.
La prosperitat duradora no consisteix a trobar maneres cada vegada més imaginatives de posposar la factura. Tampoc a gastar sense solta ni volta cada vegada més per una creença del dogma. La prosperitat consisteix a crear riquesa de manera sostenible, ordenada, racional i lliure. La riquesa es crea amb esforç i la creen les empreses. No cau del cel. No la crea l’estat ni els vividors ni els pocavergonyes.
****
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada