LA MORT DEL PARE

Sempre m’havia preguntat com seria el dia de la mort del pare. Un sempre es fa idees i la realitat sempre acaba desmentint-les. Les coses mai no passen com un desitjaria. Des de principis de juliol hem anat en corrua al Clínic per causa d’una insuficiència cardíaca que ha estat el que finalment, al quart ingrés, l’ha dut a la mort. De fet, la baixada que va fer a l’endemà d’ingressar-lo en una residència-hotel de Sanitas, del carrer Consell de Cent, va ser en picat. Ja no va estar conscient del tot i amb plenes facultats. Va posar-se a dormir, la seva parla es va anar tornant tèrbola i incomprensible i finalment un matí fred de desembre, a tres quarts de vuit, segons el certificat oficial, va exhalar el darrer aire inspirat amb tanta dificultat. El desenllaç ha estat més ràpid que el que esperàvem tots. La notícia ens l’han donat tot just ens hem llevat i quan, ja vestit, em disposava a anar a l’hospital. Al Clínic encara no havien mogut el cos, que continuava estirat al llit 011 de la 2a planta de la Unitat de Geriatria d’Aguts. La cara era de cansament i com de reflexió i tenia el segell de la derrota després d’haver lluitat contra la mort. La meva mare l’ha acaronat i ha observat que encara era calent. Jo també ho he fet amb la mà esquerra a la zona del coll, encara amb barba de dies. Semblava com si a pesar del tall brutal, una continuïtat de vida restés en aquell cos exànime davant nostre. Un familiar del pacient del cantó, on dies enrere hi havia hagut Curtis Garland, ens ha donat el condol amb resignació. El dijous 6, dia de la Constitució, ha estat el darrer dia que l’hem pogut veure una mica despert i conscient. Va venir la Mercè i la Clara -la Núria era a Bellver- i, en marxar, va voler veure la meva filla, a la qual cosa vam accedir. Tant ella com la Mercè li van fer un petó. Jo també i va ser el darrer. En fer-li recordo la seva cara mig alçada del coixí amb la mirada ja envidriada i amb aspecte de sorpresa, ulls ben oberts. No sé què deuria pensar. No va dir res. 

El Tanatori de Les Corts sempre m’ha semblat un edifici de disseny que té poc a veure amb el drama de la mort: vidres turquesa, parets de fusta noble i vistes al camp del FC Barcelona. Tot plegat al costat del cementiri on tant els Subiràs com els Pugibet, tenen sengles nínxols, primera i darrera propietat d’una altra vida. Sempre he sentit recel d’entrar a la cambra mortuòria a veure el difunt. Sempre he sentit respecte per la mort i l’he volgut d’aquesta manera tenir-la lluny. Però aquesta vegada era diferent. Entrar-hi ha estat un acte natural i segurament un deure. L’havien abillat amb un vestit del Gasca de llana de color blavós, una camisa vella blanca amb línies blaves que formaven quadrets i una corbata amb dibuix que cashmir que li vam regalar si no recordo malament uns Reis. Anava vestit com sempre, amb un gust millorable però elegant i, sobretot, amb corbata. Millor així que amb una alba postissa imposada a darrera hora. El que realment m’ha impressionat era l’expressió del rostre. Tenia un mig somriure entre burleta i sarcàstic, que havia vist més d’una vegada en vida, i els ulls clucs suggerien que estava dormint bonhomiosament. Potser tot ell se’n reia del qui ens havíem quedat vius i estàvem plorant la seva mort. “Ja us ho fareu, que jo ja no hi sóc” semblava dir a la callada. La Pepa observava que les mans exsangües semblaven de cera i jo li replicava que era natural, que era mort. Hi havia alguna cosa de felicitat en aquell rostre que també a mi m’ha confortat. 

Pel tanatori han desfilat molts dels meus amics, uns de més propers i altres de menys. Els que més il·lusió m’ha fet que em visitessin han estat els més distants per diversos motius. Reveure l’Esther després de 10 anys i després del que va passar ha estat un cop fort. No podia deixar d’abraçar-la i fer-li petons. Li he dit que tots aquells anys havia pensat en ella i ella m’ha dit que també. Li he explicat que per cap d’any jo la felicitava fins que em vaig adonar que ho estava fent a una altra persona que no coneixia. Ara, sortosament ja tinc el seu telèfon.  Una altra amiga que m’ha agradat de retrobar ha estat l’Helena, amb qui ens havíem enfadat per una bestiesa ara fa uns tres anys. L’ocasió ha estat propícia i finalment sembla que he estat jo qui l’ha consolat, llàgrimes als ulls. 

S’agraeix que et visitin ni que sigui per saludar-te i per estar una estona amb tu. Molts ho han fet, més dels que hagués pensat. Els cosins Joan i David han estat al costat tant el dia 12 com el dia de l’enterrament. Amics i familiars del pare, que revèiem potser quinze o vint anys després. El padrí del Jaume i la seva dona Olga, força envellits, suposo que com nosaltres. La sensació que un té en moments com aquests és que, més enllà de famílies, idees, llengües i creences tothom és al mateix vaixell de la vida i aquest és un vaixell que sempre s’acaba enfonsant. 

El dia de santa Llúcia d’aquest any ha estat ben trist. L’aniversari de la Clara s’ha tenyit d’un dol proper molt a pesar d’ella, que reclamava per a si el protagonisme de la jornada. S’ha hagut de quedar a dinar. La Núria, però, ha assistit al responsori. Els de l’Institut han portat un ram que finalment ha anat a sobre del fèretre. Tot baixant les escales, he distingit la Maria de l’institut, i quan he estat a baixa he vist el director i la Lola. Un detall per part seva, que solen fer amb tots els professors. L’acte religiós ha estat trist i la música, escapçada però, ha ajudat a la solemnitat. Les llàgrimes han estat les justes, interiors en molts casos. I en tots sentides. La suite en re de Bach potser ha estat la música que més ha esquinçat l’enteresa dels qui érem allà, força més gent que la que m’havia imaginat. 

El pas des de la sortida del tanatori fins que ens hem quedat sols ha estat ràpid. O m’ha semblat ràpid. De fet, una de les coses que més m’ha impressionat de la mort és la successió vertiginosa d’esdeveniments que no deixen ni tan sols plorar el finat. Al cementiri ha vingut el Joan i la Núria, la qual no havia de venir en principi. Fa temps creia que el del cementiri era el moment de màxim dolor, quan realment t’adonaves que la persona que enterraven no la tornaries a veure. Però ara me’n desdic. El cementiri no és un indret trist. S’hi respira l’alliberament d’això que anomenem vida i que és, segons com es miri, una mena de condemna. S’hi respira placidesa i pau. Ni les imatges de la descomposició progressiva i inexorable de la carn del meu pare han pogut torbar una serenitat segurament pouada en l’edat. Ja en quedàvem pocs. I al final només ha estat ell qui ha entrat en aquell forat lúgubre, fosc, brut i humit. 

ADÉU ROCKY SHARPE

Abans d'ahir, coneixíem la notícia de la mort del qui es va fer anomenar Rocky Sharpe, anomenat Robert Podsiadly, als 67 anys com a conseqüència d'una esclerosi múltiple. No he estat mai rocker ni mai he estat apassionat d'una música que té coses molts bones però moltes d'altres d'infumables. El 4 per 4 no és el meu ritme i a pesar que en tinc el meu cos no hi va. Coses de la vida. 

Rocky Sharpe quan érem encara adolescents, 15 o 16 anys, vam descobrir el Rama Lama, un revival que va ser tot un èxit en boca dels Replays. Aquesta, juntament amb moltes altres de clàssiques, ha estat una cançó que m'ha acompanyat al llarg de la meva vida i que ha fet via amb mi. Encara recordo l'Albert Planas intentant desxifrar l'anglès no fàcil de la cançó. Aquest ritme endimoniat, aquesta alegria que desprèn la cançó aquesta estructura harmònica van convertir la cançó en un mite per a mi. I aquest mite ha arribat fins avui en què la cançó ja s'ha deslligat definitivament d'un dels seus artífexs. 

'TURANDOT' (GTL, 25 D'OCTUBRE DE 2019)

Després de molt temps sense agafar la ploma -o més ben dit, sense polsar les tecles- faig aquesta ressenya mogut principalment per la música i per l'efemèride que l'acompanya. També pel Josep. Han passat vint anys de la reconstrucció i obertura d'un teatre que ha renascut com l'au Fenix però que es troba encara en unes circumstàncies precàries que fan planar l'ombra del teatre mediocre sense suc ni bruc. No hi ha dubte que Turandot marca el camí a seguir els propers anys per dos motius fonamentals: primer fer calaix i segon crear un nou públic entre els joves si ja no hi era. Els dos motius són bàsics i no estan renyits, com algú pensava anys enrere, amb la qualitat, la renovació, la innovació i l'experimentació. Em sembla que aquesta Turandot ho demostra més enllà del resultat i de les preferències personals. 

D'entrada diré que ha estat tot un detall per part del teatre donar les gràcies a tots els abonats que hi hem estat fidels aquests darrers 20 anys i que s'hagi dit en pantalla abans d'iniciar la representació. Ja sabem que ens ho agraeixen però cal dir-ho més sovint potser. A més el teatre obsequiarà als abonats que tenim el carnet blau -amb més de 20 anys d'antiguitat- amb els programes de tota la temporada, un altre detall, important si tenim en compte la caixa migrada del teatre. També s'han posat en marxa tot un seguit d'inciatives que pretenen captar més públic i de més qualitat. Cal aplaudir les conferències, les retransmissions per Arte i la ràdio, les entrades per a menors de 30 i les cronologies i repartiments de totes les representacions Liceu, una cosa que havíem demanat fa temps per ajudar a conservar la memòria ingent del teatre i per esperonar nous afectes. 

Que s'hagi triat Turandot no és casual: era l'òpera que estava programada quan es va cremar el teatre aquell infaust 31 de gener de 1994. Recordo que dies abans havia estat esquiant amb un amics i els comentava que si el teatre cremava no se'n salvaria res. Va ser una premonició involuntària que sempre recordaré. Aquesta també va ser l'òpera amb la qual el teatre va reinaugurar el 1999. I ara ha estat l'òpera que commemora aquells vint anys de la nova etapa del teatre com a equipament públic. Ja va bé que sigui una òpera fastuosa, espectacular i de les més conegudes del repertori operístic mundial. 

Aquesta vegada l'aposta era forta i constitueix una autèntica declaració d'intencions: fer una versió futurista però actual d'una òpera tradicional que té, però, ja un llenguatge musical del segle XX amb mostres d'atonalitat que fan difícil de cantar algunes parts. Puccini continua essent, però, les tres coses que marquen la seva música: una melodia embriagadora -no pas fàcil-, una harmonia prodigiosament rica i una música que està pensada del tot per al drama i que prefigura en moltes ocasions la música per al cinema.

Ha estat una sorpresa veure que el regista era un antic company dels Escolapis del carrer Diputació, Francesc Aleu, que ha fet fortuna internacional amb el seu vídeo mapping, no sé si ho dic bé. Encara el recordo assegut al costat meu a la fila d'enmig de la classe de cinquè de bàsica amb en Jaume Garcia pare, concretament. Ara es fa dir Franc perquè deu sonar més universal. Sigui com sigui, la seva versió proposa una doble via -material i conceptual- que no sempre van unides a parer meu. Ha fet una escena per ser vista de front, amb tota la profunditat del teatre i per la televisió. En aquest sentit aquest producte és enterament exportable com a producció original d'aquesta obra tradicional amb la qual pocs s'havien atrevit. L'ús del neó, dels braços robòtics i dels vestits espacials fa que ens puguem transportar a un futur tan mític i irreal com el passat medieval de l'obra original de Carlo Gozzi de 1762. Ara bé, hi ha coses com ara els tres robots del primer acte o bé el fet de despullar-se del final que em semblen puerils i que poden posar en dubte el que és una proposta visualment i escènicament molt bona.  

Aleu diu que Calaf és una mena d'assetjador que avui dia hem de denunciar. També afirma que el llibret és ple de clixés masclistes i retrògrads. No sé si això és be bé així però és una manera de veure-ho. Com mil més n'hi ha. Més aviat penso que Turandot és un conte que no fa sentit des de la perspectiva humana però que acaba bé. I justament Puccini, sabedor que és un argument que no s'aguanta, posa un contrapès poderós que és real i que ens transporta al nostre món: s'inventa Liù com a personatge entranyable que representa la puresa, l'amor incondicional i lliure i la debilitat humana, que es consuma amb la seva mort final. Sense Liù seria un conte ximple; amb Liù l'obra cobra un altre sentit molt més proper i molt més profund. Tot i axò la seva mort té més a veure amb la redempció romàntica que amb un a altra cosa crec. Però és un personatge que no deixa indiferent: és el que ens fa plorar d'emoció amb el Signore i de tristesa amb Tanto amore, la gran ària preterida d'aquesta òpera. Puccini s'hi va abocar amb la pietat característica amb què tracta les heroïnes Cio Cio San o Mimì. Liù és el personatge que converteix l'èpica en lírica de manera absoluta, radical. I ens desarma davant el drama i ens fa plorar. Tanmateix, la Liù té un rerefons biogràfic cert i contrastat. La seva criada de 23 anys, Doria Manfredi, es va suïcidar el 1909 després que la dona de Puccini els acusés de mantenir relacions sexuals. Ella, una noia jove i feble, no va aguantar la pressió i es veu que va prendre una substància que la sumir en una agonia agonia de 5 dies fins al desenllaç fatal. Posteriorment es va demostrar que ella havia mort verge i la dona de Puccini va ser acusada d'inducció al suïcidi i va haver de pagar una suma important en concepte d'indemnització. La seva manera d'expiar el pes d'aquesta mort injusta va ser posar un personatge que no apareix a l'obra de Carlo Gozzi però que és absolutament sincer. 

El repartiment del torn C no era el que hauríem desitjat. No cantava ni la Theorin ni l'Ermonela Jaho. Aquest és un fet al qual ja ens hem anat acostumant i que no sé si treu els resultats esperats pel teatre. Sembla que pretén diluir les estrelles contractades en dos casts diferents per tal de captar l'atenció dels uns i dels altres. És una manera de fer que a mi no m'agrada. Jo aniria més per la banda del patrocini i del diner privat. La Turandot de Lise Lindstrom és suficient i correcta però no té la força de la de la Theorin, potser perquè no és ben bé una soprano dramàtica sinó una spinto amb un timbre no gaire afavorit. La Liù d'Anita Hartig és també deficitària. És un paper per lluir-s'hi tant tècnicament com expressivament però només ho ha aconseguit en algun moment i ha comès errades tècniques clamoroses que no s'expliquen gaire. Té uns aguts brillants però definitivament no és la Jaho. Tampoc pel timbre. El repartiment s'ha salvat pel tenor Gregory Kunde, que amb uns aguts impressionants, molt ben col·locats i amb una resistència més que suficient ha estat vocalment el millor de la representació. Potser en la zona baixa la seva veu queda una mica desconfigurada però en la mitjana i en l'agut, no hi ha vibrats desagradables ni vacil·lants. És tot ella una veu ferma i amb una línia de gran escola. I a més ha fet el Do. En canvi, Jorge de León -del primer repartiment- no el fa. El Timur era Ante Jerkunica que ha superat la prova notablement. Ja és curiós -i aquesta és una errada escènica lamentable- que a la representació del 19 d'octubre a Arte, Timur, que prepresenta una persona cega o gairebé, segueixi la Liù d'Ermonela Jaho amb la vista com aquell qui res. Sabent que hi havia la tele una mica més de comèdia no hauria anat malament. 

Els Ping Pang i Pong eren Toni Marsol, l'incombustible Francisco Vas i Mikeldi Atxlandabaso. Han complert i molt bé. Potser per a Ping es necessita una veu més gruixuda però en qualsevol cas és bo per al paper. Finalment l'Altoum de Chris Merritt no és el més bo que haguem escoltat. Especialment per la seva manera de dir i frasejar el seu text. 

El cor tenia reforços en aquesta ocasió però no passaven dels 80 diria. Es notava que venia gent de fora perquè el resultat no ha estat tan bo com en altres ocasions. Hi ha molta gent preocupada a fer valdre la seva veu però no tant a fer valdre el cor, en les entrades, en les tallades i en les matisacions. Un cor no és només un conjunt de veus, és alguna cosa més. Jo crec que aquí ha estat una mena d'allioli deslligat. Molt millorable. Això sí les veus hi eren. També se li ha de dir al director d'escena que posar una cortina translúcida entre el cor i el públic és una mala idea per fer arribar nítid i ple el so.

I queda l'orquestra dirigida per Josep Pons. Ha seguit majoritàriament les convencions però ha aportat algunes solucions personals que no em convencen en alguns temps que tendeixen a ser ràpids i ha fet sonar desbocadament l'orquestra tant que a vegades no se sentien els protagonistes. En resum, una Turandot notable especialment per la versió escènica que ens proposa Aleu però simplement correcta en allò tocant a la música i la vocalitat.