Enguany se celebra el 30è aniversari de la Schubertíada de Vilabertran. Queda ja molt llunyà el recital inaugural de la Brigitte Fassbänder al qual vam assistir en corrua el Vicent, el David, jo i algú més que ara no recordo. Va ser el viatge d'hivern i va ser el punt de partida d'un festival que ja aleshores tenia unes aspiracions que han quedat confirmades, si no superades, amb les edicions següents.
Aquell mateix 1993 Juliane Banse va participar ja al festival. En paraules seves:
'En Jordi Roch havia tingut la idea mentre era a la Schubertíada de Feldkirch. Els primers anys tot era una aventura! Tota l’estructura logística, que ara funciona de manera tan professional, no existia. Eren amics i aficionats de Vilabertran i Figueres que van decidir ajudar. No eren persones del sector sinó amateurs. És clar, també hi havia gent de la comarca que pensaven que allò no era una bona idea i va caldre molt poder de persuasió. Però, per altra banda, va ser com obrir una finestra i que passés l’aire. Era tot molt inspirador. No era com un festival que ja va a velocitat de creuer i és igual si canta un o canta l’altre: es tractava de crear quelcom. En Jordi Roch sempre va creure que aniria bé, fins i tot quan els altres es plantejaven abandonar. Ell mai! És fantàstic veure’n el desenvolupament trenta anys després, com n’és d’important i quantes persones hi peregrinen cada any. Cal estar eternament agraïts a Jordi Roch per haver tingut aquesta visió.' (Núvol, 20 d'agost de 2022).
I afegeix per acabar de caracteritzar el festival:
'Hi ha un ambient diferent. Jo ho atribueixo al fet que Vilabertran és un lloc aïllat. Hi ha l’església i prou, per tant tothom es concentra molt en la música. No és com estar a la ciutat, on de cop s’escolta la sirena dels bombers o la gent es posa a pensar en quin restaurant soparà després del concert o hi ha massa oferta musical. El concert és un esdeveniment i per això el públic et transmet molta energia. És un públic molt atent i coneix bé el repertori. I la Canònica és tan meravellosa! S’hi passa moltíssima calor però l’atmosfera que s’hi crea i l’acústica són fantàstiques.'
Em sembla que el festival es pot entendre amb les paraules d'agraïment de Banse, a qui ahir mateix vèiem entrar acompanyant Jordi Roch al restaurant La Sínia després del recital enlluernador de la Johanna. Aquest festival és obra de la convicció -i tossuderia- d'un home que sense ser músic ha fet moltes coses per la música i aquest és el metge Jordi Roch. El fet té encara més valor a la nostra contrada perquè el gènere del Lied i de la música de cambra -que són els gèneres-objectiu del festival- no tenen prou interès. Potser hauria de dir no en tenien tot i que em penso que encara hi ha molt per fer. Aquí, si no són grans orquestres, obres espectaculars o òperes vistoses amb grans veus, la cançó continua essent un gènere per a una immensa minoria. I és una llàstima perquè també aquí tenim Lieder i liederistes de gran entitat. Jo crec, com Banse, que el festival deu haver contribuït a formar amants del Lied i a posar en el panorama musical català aquest gènere. Hi ha hagut, doncs, i hi ha una vocació docent.
Encara hi ha una tercera virtut del festival: ha estat un promotor de talents joves d'arreu d'Europa i ha promocionat la carrera musical professional d'alguns d'ells. L'exemple més preclar és el de Matthias Goerne, que d'aposta juvenil va passar a ser un valor consumat i actualment una figura consagrada. L'agraïment de Goerne el podem constatar en el fet que cada any ha aparegut a cantar al festival, fins i tot quan ja tenia altres ofertes més suculentes tan econòmicament com de projecció personal. Diu molt a favor d'ell.
Durant aquests trenta anys el festival ha evolucionat. Cap a bé no cal dir-ho. El fet que sigui capaç de fer venir figures tan importants com Cristoph Prégardien o la meva estimada Julia Kleiter em sembla que ho diu tot. Va començar amb una sabata i una espardenya però la tenacitat de Roch i el poder de la música -i les subvencions-han fet la resta.
La canònica de Vilabertran ha tingut alguna cosa a veure amb l'èxit de Vilabertran. Perquè no ha estat mai d'un festival generalista ni multitudinari sinó un festival elitista però obert a tothom. I si unim la música a un espai arquitectònic singular, amb les proporcions adequades, obtenim una mena de santuari al qual peregrinen centenars d'aficionats any rere any. Posats a dir alguna cosa per millorar jo esmentaria les cadires i l'entarimat de l'absis. Podria ser tot més modern i més còmode. Si la Schubertiada s'hagués plantejat a un altre lloc -un auditori d'una ciutat, un entorn més gran o més modern- probablement no hauria tingut el mateix èxit.
El recital d'ahir era el d'una jove soprano sueca que es diu Johann Wallroth, una noia rossa i baixeta però amb una gran veu lírica que va anar sortint sàviament dosificada al llarg del recital. Wallroth té una veu no tan rodona ni bella com a la de la Núria Rial, per comparar-la amb una altra soprano que vam escoltar fa poc a Torroella. Algú em dirà que són veus diferents amb repertoris i possibilitats diferents. No cal que us digui que hi estaré d'acord, perquè cada veu és diferent i cada veu té un repertori diferent que s'ha d'anar descobrint sol i amb l'ajuda d'un mestre. Però si només parlem de la matèria primera sense entrar en el fraseig ni en el volum la veu de la Núria té un vellut, una riquesa tímbrica, una calidesa i elegància difícilment superables.
Algú que no canti probablement admirarà la dificultat de l'emissió, del control de la veu i de l'expressió. Que tot ho té la Johanna i en grau superlatiu. Aquest resultat és fruit d'un procés i de l'estudi al llarg d'anys de dedicació. No ve d'un dia per un altre i quan ja es té, no cal fer gaires coses per conservar-lo. I no totes depenen d'un mateix. No, això no em sembla el més difícil del seu recital. La veu i la preparació es donen per descomptades. A mi el que em sembla terriblement difícil i arriscat és sortir sense cap paper ni faristol a cantar un programa complex en llengües que no són les teves -alemany i francès- i fer-ho amb normal perfecció. Més valorable pel fet que la Johanna només té 29 anys. Ja costa i és complicat sortir amb partitures a cantar davant l'auditori. M'imagino el salt al buit del cantant que surt en un indret d'un compromís cert, que et pot ajudar a projectar-te o enfonsar-te en la misèria si falles, i a més tenint en compte que una emissora de ràdio especialitzada està gravant la teva intervenció. Saber espolsar-te aquesta pressió és fonamental. Cal estar molt segur i molt concentrat per poder-ne sortir airós. Cal tenir cada peça en mode de pilot automàtic per poder dedicar l'atenció corresponent a l'expressió i no pas a la memòria. I és evident que és així com el Lied arriba al públic, sense l'ajut de papers intermediaris.
Wallroth va fer un programa variat, començant per Schubert, la sueca Agathe Backer Grondal, Grieg, Debussy i Mahler. I dos bisos, un de Sibelius i una segona d'un compositor suec. L'organització lliura a cada espectador les lletres traduïdes al català -i ben traduïdes- per Manuel Capdevila cosa que és molt d'agrair tenint en compte que el que fem en aquestes ocasions és escoltar poesia en -i no amb- música. Podia ser un altre repertori? Podia. Però em temo que la Johanna ha volgut fer una panoràmica dels registres de què disposa i ha volgut donar a conèixer la tradició autòctona sueca. Del que ha cantat em quedo amb la primera part: Schubert i Grieg. Debussy em resulta tan llunyà de la seva obra per a piano sol... Tot i això ha estat un plaer poder escoltar un poema que em sabia -que em sé- de memòria des de l'època de la facultat: Clair de lune, de Verlaine.
Que vont charmant masques et bergamasques
Jouant du luth et dansant et quasi
Tristes sous leurs déguisements fantasques.
Tout en chantant sur le mode mineur
L'amour vainqueur et la vie opportune,
Ils n'ont pas l'air de croire à leur bonheur
Et leur chanson se mêle au clair de lune,
Au calme clair de lune triste et beau,
Qui fait rêver les oiseaux dans les arbres
Et sangloter d'extase les jets d'eau,
Les grands jets d'eau sveltes parmi les marbres.
