SENSE COMENTARIS

JORDI LLOVET I LA LITERATURA CATALANA

Fa una setmana al Quadern del diari El País apareixia un article de Jordi Llovet que portava per títol “Index librorum prohibitorum”. Hi pretenia demostrar que a Catalunya, com a Polònia, hi ha hagut molts llibres prohibits per un determinat poder institucional i que aquest fet havia revertit molt negativament en l’afició a la lectura. Com sempre en Llovet, l’article és exagerat i peca d’excessiva gesticulació. Com quan fa les classes. Aquí ningú no ha prohibit res, almenys explícitament. A Polònia sí. Llovet pot acusar qui sigui de no haver promocionat prou determinades lectures de la literatura universal però no d’haver-les prohibit. Afirma Llovet que un bon dia va arribar l’home de la burilla encesa o apagada i va decidir que els escolars catalans no llegirien mai literatura universal. Aquest individu de la burilla, que és responsable d’haver convertit els estudis de literatura catalana del segle XX en un gremi sectari i endogàmic, no té, a la meva manera de veure, la culpa de tot el que passa a l’ensenyament secundari. Potser en un primer moment es va marcar una línia en el sentit que postula Llovet però llavors era comprensible que es fes així venint d’on veníem. Ara, però, els qui ens governen ―que no són ni tan sols polítics, sinó funcionaris de despatx del departament d’Educació― fan i desfan el que volen. Ells són els qui ens manen. Ells són els qui volen convertir la secundària en un apèndix de l’escola primària. Són els qui volen convertir el professor de secundària en un pedagog que alhora sàpiga de tot i que no sàpiga res. Aquests són els qui programen les lectures de secundària i batxillerat.

Cal ordenar, com diu Llovet, les lectures a l’ensenyament secundari i al batxillerat. Decididament sí. Cal programar lectures que alhora creïn l’hàbit lector i siguin obres mestres de la literatura universal oportunament ben traduïdes? Hi estic del tot d’acord. Ara bé, també cal incloure en aquestes lectures obres de la literatura catalana, ben seleccionades i assignades al nivell que correspongui. Llovet se’n riu de la Rodoreda però als alumnes els interessa més “Mirall trencat” que “El poema de la rosa als llavis”.

Al final, un es queda amb la sensació que, amb l’excusa d’elevar la qualitat de la literatura, el que vol fer l’articulista i, de retruc, el diari en qüestió és carregar-se la literatura catalana en conjunt i la gent que l’ha originada. I això no senyor Llovet. No fos cas que amb l’estendard de l’universalisme anéssim a petar a Salamanca. O a indrets pitjors.

CARMINA BURANA, DE CARL ORFF (9 I 10-VI-2007)

L'obra mundialment coneguda de Carl Orff és una de les peces que, tot i tenir un discurs musical del segle XX, conté elements molt personals i del tot brillants. Que tenen llum pròpia. Els seus números destil•len unes melodies que recorden els espais conventuals sobris i segons com tenebrosos, les tavernes més iconoclastes i els esbargiments espitrituals més impensats i sensibles. Carmina burana és una obra espectacular que està vedada als cors aficionats: per les extensions de les veus i per les dinàmiques sostingudes de forte. Si a això hi afegim una poblada percussió i un metall insistent ja tenim l’eina perfecta per destrossar qualsevol veu. Jo diria que perquè l’obra faci el seu efecte cal un cor d’unes 80 persones amb bones veus. Als Carmina el paper preponderant de l’harmonia deixa lloc a la melodia i al ritme, que en són elements principals. Els elements principals. Hi ha melodies d’alegria, cançons de beure (i no pas poc), de misteri i exaltació i també de tendre amor. L’ús dels poliritmes i de les sèries són trets que caracteritzen l’obra i que l’enllacen amb el minimalisme musical. Orff es va inspirar d’una manera especial en el cant gregorià i en la música medieval. També hi ha una melodia del baríton que ens transporta a Rússia. El poemes que componen la cantata no tenen un tema únic però, posats a l’obra, formen un cant a la vida i una manifestació d’escepticisme plasmada en el número “O fortuna” inicial i final. És un carpe diem musical del segle XX. Però el mèrit que té l’obra, a parer meu, és que aconsegueix ser alhora moderna pel llenguatge tot conservant una línia de cant. Hi ha molts números a destacar: el primer per conegut, la dansa perquè combina ritme i melodia amb perfecció, “In taberna” perquè és un moment desenfadat i igualador. N’hi ha d’altres. Però si m’hagués de decantar per un número en especial esmentaria “In trutina”, que canta la soprano i que parla dels dubtes amorosos:

In trutina mentis dubia
fluctuant contraria
lascivus amor et pudicitia
sed eligo quod video
collum iugo prebeo
ad iugum tamen suave transeo

En la balança del meu pensament
fluctuen dubtes contraris:
l’amor sensible i el pudor.
Però escullo el que veig,
ofereixo el meu coll al jou
i em sotmeto a aquest dolç jou.

Musicalment és una melodia inspirada, a mig camí de la cançó de bressol de Brahms, de l’ària “Mi chiamano Mimì” i del “o soave fanciulla” de La bohème. La breu ària no té res a veure amb la resta de l’obra almenys pel que fa al caràcter de la música. Aquí no hi ha percussió ni forts ni trompetes. Només una melodia plena de sensibilitat, de nostàlgia i d’amor que si és ben cantada i escoltada pot arribar a emocionar-nos.

Rocío Martínez no és Lucia Popp ni per volum ni per possibilitats, però la intenció del seu cant, el pianíssim del “lascivus amor”, la musicalitat i el sentiment del seu fraseig fan que la superi jo crec que clarament. Canta l’ària com una melodia continguda però plena de passió, plena d’amor. I això arriba. No hi ha dubte. La Rocío és una noia morena, baixa, simpàtica ―no pot amagar el seu origen andalús―, amb una veu petita però amb un gran concepte del cant. Una autèntica artista. Al Zorrilla també ha brillat amb el seu “Stetit puella” o el delicadíssim i estratosfèric “Dulcissime”. Daniel Morales ha estat el baríton. És un baríton que vol passar-se a tenor. Jo li aconsellaria que no ho fes. Tot i que parlant sembla tenir una veu aguda, el timbre cantat és de baríton. Líric concretament. I per ser tenor solista cal tenir el la fàcil i ell no el té. Això no treu que la interpretació dels diversos números hagi estat feta amb plena correcció. Més el primer dia que el segon, on es notaven el cansament i les conseqüents rascades. Jo en destacaria la seva visió del “Dies, nox et omnia”, amb unes transicions del falset a la veu natural i a l’inrevés molt remarcables. El contratenor és una veu desagraïda però Toni Gubau ha fet valer d’allò més bé el seu paper i la representació escènica que comportava . Amb total seguretat i amb aplom. El seu cigne rostit ha estat convincent i cantat amb la deixadesa irònica necessària.

Anna Carro i Nora Bosch són dues guapes pianistes que toquen amb admirable precisió. L’obra no és fàcil per qüestions rítmiques i de temps. Elles han tocat conjuntades i amb natural perfecció. Les seves cares rialleres no delataven un evident estudi profund de l’obra.

Les percussions de Barcelona estaven compostes per 6 membres. Molt donats a la gresca, com sovint els baixos de qualsevol cor, a l’hora de la veritat han donat una lliçó de professionalitat. Els percussionistes tendeixen al fort d’una manera espontània. El director ha sabut controlar-los i fer-los matisar. Sobretot a qui tenia el paper més compromès: el dels timpani. La versió que el mateix Orff va fer per a dor pianos queda, a la meva manera de veure, desequilibrada. Els pianos mai es poden sobreposar a les timbales, el bombo, la caixa o els plats. Només poden brillar en els moments més íntims i menys efectistes.

A la seva manera, els millors de tots potser han estat els nens i nenes del cor infantil del Conservatori de Badalona. Han cantat de memòria, han fet entrades al mil·límetre i han cantat amb gust. No es pot demanar més. Al final del concert, però, he vist corredisses als camerinos i noies adolescents del cor que cridaven com si s'haguessin deslliurat, aquestes sí, d'un jou terrible. He pensat en un adagi de la meva àvia: "gent jove, pa tou".

Ja he dit que aquesta és una obra per ser cantada amb una gran massa coral. Amb 80 persones n’hi ha prou. 20 per corda. Només així els cantaires queden deslliurats de l’obligació de donar-ho tot i de fer, ells mateixos, de solistes. Només així s’aconsegueix un volum de so aclaparador, implacable. El resultat no ha estat menor però, amb més gent, hauria estat millor. De tota manera aquest és un instrument que ja no puc jutjar. Més que res perquè en formava part. I també perquè el Zorrilla té una acústica ―diguem-ho amb un eufemisme― molt millorable.

Entre el públic he pogut distingir el poeta Joan Argenté, que s'ha posat dempeus per aplaudir-nos. En acabar l'hem anat a saludar el meu pare i jo.

“LE PORTRAIT DE MANON” I “LA VOIX HUMAINE”, AL LICEU (2-VI-2007)

L’únic que tenen en comú aquestes dues òperes és la seva durada ―50 minuts aproximadament― i el seu caràcter d’òperes de saló. O de butxaca, com en deien al teatre Melic. No hi ha, doncs, cap criteri que les uneixi a banda dels esmentats. I, doncs, per què les han programats juntes? La resposta és senzilla. Es tractava de donar encara una altra racció de Manon aprofitant-ne l’aniversari i tot fent bo l’adagi català que sentencia “No vols caldo? Tres tasses”. A algú del teatre li deu agradar molt el mite romàntic de Manon perquè no s’entén que en una temporada ―curta― es programin quatre òperes que tracten el tema. Tot en detriment de l’equilibri i la varietat. La de Puccini i la de Massenet ja comprenc que són imprescindibles, però potser no en una mateixa temporada. “Le portrait de Manon”, que es presenta com a òpera còmica, em sembla completament irrellevant, com a mínim per entendre els amors de Manon Lescaut i el cavaller Des Grieux.

L’òpera de Massenet té quatre personatges ―Des Grieux, el seu deixeble Jean, Aurore ―que acaba essent la neboda de Manon― i Tiberge. Tot respira un aire francès refinat que en el cas de Des Grieux té vels d’un dramatisme de fireta, per bé que ha estat cantat excel·lentment pel baríton Paulo Szot. També ha estat remarcable la mezzo Janja Vuletic, que fa el paper d’un noi adolescent enamorat d’Aurore. I ha estat remarcable vocalment però també escènicament. Aurore, en canvi, té una intervenció més limitada en el cant però també ha complert amb correcció i gràcia. És clar, aquí es parla ex post dels infortunis amorosos i econòmics dels dos famosos amants. I, per tant, és una seqüela com la d’aquelles pel·lícules de princeses de Disney que tenen segones parts. En lloc de “Le portrait de Manon” es podria haver titulat “Què va passar amb Des Grieux?”. La música és arravatadament romàntica i la interpreta una orquestra que, lluny de ser petita, és densa i poblada. Una orquestra, per cert, que avui l’havien situat al darrere de l’escenari muntat per a l’ocasió: un cubicle a manera de cambra on es desenvolupa tota l’acció. Em sembla que aquest canvi ha estat un encert perquè ha realçat l’acció escènica i els personatges. En una escena convencional haguessin quedat diluïts per la llunyania o pel so de l’orquestra. I no sabem a quin dels dos directors d’escena cal atribuir-li el mèrit, si a David Lefkowich o a Cristoph Meyer.

“La voix humaine” no permetia gaires esperances quan t’assabentaves que només hi havia un personatge a l’òpera: la soprano innominada “elle”. L’òpera de Francis Poulenc porta un llibret de Jean Cocteau basat en la seva obra teatral homònima de 1930. Ho he sabut després d’escoltar-la i aleshores ho he entès tot. Perquè aquesta és una òpera filosòfica existencialista. I és una òpera exclusivament del segle XX: pensem que el telèfon té fils i hi ha operadora. Al segle XXI aquesta escena ja no seria la mateixa. “La voix humaine” si no l’he entesa malament és un discurs pessimista ―almenys aparentment― sobre la soledat vital i la manera com aquesta pot frustrar la nostra felicitat. Elle, cantada per la soprano Ángeles Blancas, pot ser qualsevol dona o qualsevol persona que es troba en una situació semblant: desemparament, abandó, desconcert, desamor, desorientació. Per això l’obra és específicament universal. Per això ella no té nom. Per això apunta al suïcidi ­­com a única sortida a la desesperació.

Dirigia un tal Josep Vicent que aprofitant l’anonimat de la rere escena anava vestit pengim-penjam, despentinat ostentosament i amb unes sabates d’arlequí vermelles de pell girada. Per això l’hem confós amb el director d’escena. Només quan ha fet alçar l’orquestra hem comprès que n’era el director. El cor de la primera òpera tampoc era el del Liceu sinó el Madrigal, que es veu que col·labora amb el teatre quan calen reforços. No tenia una paper gaire rellevant: era intern, curt i poc compromès però el que ha sonat m’ha cridat l’atenció per l’homogeneïtat tímbrica i la qualitat del so.

Em sembla que el públic ha connectat millor amb la segona òpera. Bàsicament, per l’argument però també per la música. Tinc la sensació que hem sentit més proper i més real el drama de la dona abandonada que no pas els records amorosos de Des Grieux.