CARMINA BURANA, DE CARL ORFF (9 I 10-VI-2007)

L'obra mundialment coneguda de Carl Orff és una de les peces que, tot i tenir un discurs musical del segle XX, conté elements molt personals i del tot brillants. Que tenen llum pròpia. Els seus números destil•len unes melodies que recorden els espais conventuals sobris i segons com tenebrosos, les tavernes més iconoclastes i els esbargiments espitrituals més impensats i sensibles. Carmina burana és una obra espectacular que està vedada als cors aficionats: per les extensions de les veus i per les dinàmiques sostingudes de forte. Si a això hi afegim una poblada percussió i un metall insistent ja tenim l’eina perfecta per destrossar qualsevol veu. Jo diria que perquè l’obra faci el seu efecte cal un cor d’unes 80 persones amb bones veus. Als Carmina el paper preponderant de l’harmonia deixa lloc a la melodia i al ritme, que en són elements principals. Els elements principals. Hi ha melodies d’alegria, cançons de beure (i no pas poc), de misteri i exaltació i també de tendre amor. L’ús dels poliritmes i de les sèries són trets que caracteritzen l’obra i que l’enllacen amb el minimalisme musical. Orff es va inspirar d’una manera especial en el cant gregorià i en la música medieval. També hi ha una melodia del baríton que ens transporta a Rússia. El poemes que componen la cantata no tenen un tema únic però, posats a l’obra, formen un cant a la vida i una manifestació d’escepticisme plasmada en el número “O fortuna” inicial i final. És un carpe diem musical del segle XX. Però el mèrit que té l’obra, a parer meu, és que aconsegueix ser alhora moderna pel llenguatge tot conservant una línia de cant. Hi ha molts números a destacar: el primer per conegut, la dansa perquè combina ritme i melodia amb perfecció, “In taberna” perquè és un moment desenfadat i igualador. N’hi ha d’altres. Però si m’hagués de decantar per un número en especial esmentaria “In trutina”, que canta la soprano i que parla dels dubtes amorosos:

In trutina mentis dubia
fluctuant contraria
lascivus amor et pudicitia
sed eligo quod video
collum iugo prebeo
ad iugum tamen suave transeo

En la balança del meu pensament
fluctuen dubtes contraris:
l’amor sensible i el pudor.
Però escullo el que veig,
ofereixo el meu coll al jou
i em sotmeto a aquest dolç jou.

Musicalment és una melodia inspirada, a mig camí de la cançó de bressol de Brahms, de l’ària “Mi chiamano Mimì” i del “o soave fanciulla” de La bohème. La breu ària no té res a veure amb la resta de l’obra almenys pel que fa al caràcter de la música. Aquí no hi ha percussió ni forts ni trompetes. Només una melodia plena de sensibilitat, de nostàlgia i d’amor que si és ben cantada i escoltada pot arribar a emocionar-nos.

Rocío Martínez no és Lucia Popp ni per volum ni per possibilitats, però la intenció del seu cant, el pianíssim del “lascivus amor”, la musicalitat i el sentiment del seu fraseig fan que la superi jo crec que clarament. Canta l’ària com una melodia continguda però plena de passió, plena d’amor. I això arriba. No hi ha dubte. La Rocío és una noia morena, baixa, simpàtica ―no pot amagar el seu origen andalús―, amb una veu petita però amb un gran concepte del cant. Una autèntica artista. Al Zorrilla també ha brillat amb el seu “Stetit puella” o el delicadíssim i estratosfèric “Dulcissime”. Daniel Morales ha estat el baríton. És un baríton que vol passar-se a tenor. Jo li aconsellaria que no ho fes. Tot i que parlant sembla tenir una veu aguda, el timbre cantat és de baríton. Líric concretament. I per ser tenor solista cal tenir el la fàcil i ell no el té. Això no treu que la interpretació dels diversos números hagi estat feta amb plena correcció. Més el primer dia que el segon, on es notaven el cansament i les conseqüents rascades. Jo en destacaria la seva visió del “Dies, nox et omnia”, amb unes transicions del falset a la veu natural i a l’inrevés molt remarcables. El contratenor és una veu desagraïda però Toni Gubau ha fet valer d’allò més bé el seu paper i la representació escènica que comportava . Amb total seguretat i amb aplom. El seu cigne rostit ha estat convincent i cantat amb la deixadesa irònica necessària.

Anna Carro i Nora Bosch són dues guapes pianistes que toquen amb admirable precisió. L’obra no és fàcil per qüestions rítmiques i de temps. Elles han tocat conjuntades i amb natural perfecció. Les seves cares rialleres no delataven un evident estudi profund de l’obra.

Les percussions de Barcelona estaven compostes per 6 membres. Molt donats a la gresca, com sovint els baixos de qualsevol cor, a l’hora de la veritat han donat una lliçó de professionalitat. Els percussionistes tendeixen al fort d’una manera espontània. El director ha sabut controlar-los i fer-los matisar. Sobretot a qui tenia el paper més compromès: el dels timpani. La versió que el mateix Orff va fer per a dor pianos queda, a la meva manera de veure, desequilibrada. Els pianos mai es poden sobreposar a les timbales, el bombo, la caixa o els plats. Només poden brillar en els moments més íntims i menys efectistes.

A la seva manera, els millors de tots potser han estat els nens i nenes del cor infantil del Conservatori de Badalona. Han cantat de memòria, han fet entrades al mil·límetre i han cantat amb gust. No es pot demanar més. Al final del concert, però, he vist corredisses als camerinos i noies adolescents del cor que cridaven com si s'haguessin deslliurat, aquestes sí, d'un jou terrible. He pensat en un adagi de la meva àvia: "gent jove, pa tou".

Ja he dit que aquesta és una obra per ser cantada amb una gran massa coral. Amb 80 persones n’hi ha prou. 20 per corda. Només així els cantaires queden deslliurats de l’obligació de donar-ho tot i de fer, ells mateixos, de solistes. Només així s’aconsegueix un volum de so aclaparador, implacable. El resultat no ha estat menor però, amb més gent, hauria estat millor. De tota manera aquest és un instrument que ja no puc jutjar. Més que res perquè en formava part. I també perquè el Zorrilla té una acústica ―diguem-ho amb un eufemisme― molt millorable.

Entre el públic he pogut distingir el poeta Joan Argenté, que s'ha posat dempeus per aplaudir-nos. En acabar l'hem anat a saludar el meu pare i jo.