Katharina Wagner es preguntava si algú se’n refiaria d’una persona que no vol dir el seu nom, com ara Lohengrin. Jo em pregunto si ens hem de refiar d’una directora d’escena que no sap distingir una història real d’un conte de fantasia. Em penso que, ara com ara, tots sabem que els directors d’escena poden adaptar les obres a un nou context, a un nou temps, poden fer lectures paral·leles que se superposin a la lectura original però que no contradiguin l’esperit del llibret. El que no poden fer és desnaturalitzar amb la manipulació l’obra original i això és el que ha fet, em sembla, la besneta del compositor.
També em pregunto si en aquesta darrera posició es tracta de ser original, modern, protagonista vanitós o provocador del públic. És una proposta artística o se cerca només la notorietat?
En la pausa de després del primer acte li comentava a un baríton de reforç que ja veuríem quina seria la reacció del públic ateses les circumstàncies i li expressava el meu escepticisme sobre la posada en escena presumptament trencadora. Molt poques vegades en els anys que portem d’abonament, que ja són més de 30, he vist el públic en un estat tan clamorosament alterat com en aquesta ocasió. Quan ha sortit a saludar Wagner i els seus ajudants el teatre ha esclatat en una esbroncada fenomenal. S’han sentit expressions com ‘Get out’ que no deixen cap mena de dubte. No deurien ser els de platea però tampoc no eren quatre gats els qui cridaven. Les salutacions s’han acabat abans d’hora i encabat alguns de la rerescena han anat a desgreujar la regista amb aplaudiments. Ara falta veure què dirà la crítica escrita i no crec que sigui gaire millor.
A mi em sembla que canviar l'inici del relat i el final és canviar la naturalesa de tota l'obra i que fins i tot el transgressor del seu besavi no ho hagués aprovat ni que fos per proclamar un discurs feminista com el que vol vehicular absurdament la besneta. El cigne negre amb mecatrònica patètica i hilarant, Lohengrin és un ambiciós manipulador que vol fer-se amb el ducat de Brabant, Ortrud és una ànima caritativa en lloc d'una bruixa traïdora, Lohengrin s'acaba matant quan es descobreix l'engany. Calia realment tot això? Treu cap a res? El vestuari, els moviments escenics, l'atrezzo, la il·luminació et poden agradar més o menys, poden estar ben solucionats o no, poden respectar més la música o menys però apropiar-se de l'obra per capgirar-la em sembla ja sobrer. Podríem dir intolerable. Ho hem vist amb altres produccions. Per exemple, Núria Espert va fer que Turandot se suïcidés en lloc de casar-se amb Calaf. Però és que aquí es canvia tota la narrativa i tot el sentit des del minut 1. Penso sincerament que és més fàcil destacar per un estirabot que fer una feina callada, professional i original a la manera noucentista. És clar que algú podria dir que musicalment tampoc s'ha respectat l'obra perquè hi ha 2 talls que són prou llargs tot i que gens significatius. En qualsevol cas no afecten l'essència de Lohengrin.
La crítica escrita no ha estat, com deia, gaire millor. De fet, hi ha articles que són autèticament destructius, també de manera excessiva. Per exemple, Albert Mena (https://www.llegir.cat/2025/03/critica-de-la-produccio-de-katharina-wagner-de-lohengrin-al-liceu/) parla de disbarat i despropòsit i sosté que la direcció dels intèrprets és lamentable per infantil. L'únic que salva Mena és la 'bona feina del cor' i el vestuari. Em sembla que hi ha més matisacions que això.
In fernem Land, que justament pren el nom de la famosa intervenció del 3r acte de Lohengrin, sosté que musicalment l'obra ha estat bona o molt bona -amb les peròs que es vulgui- i que escènicament ha estat un desgavell. Diu Hernández Puig:
El Cor del Gran Teatre del Liceu, notablement ampliat ha fet la millor actuació dels darrers anys. El repte era difícil perquè encara està en un període de reestructuració, però la tasca del mestre Assante ha estat veritablement brillant, amb un acurat treball a la recerca de l’equilibri entre les cordes i el control en l’emissió i els matisos. Excel·lent preparació que el mestre Pons ha aprofitat per fer-lo lluir en plenitud.
D'aquesta crítica m'agrada sobretot l'autocrítica quan diu que els qui van pronosticar -com ell- que Vogt no aguantaria els exigents rols wagnerians van errar de mig a mig. Una altra cosa és que t'agradi el timbre o la manera d'interpretar el personatge. I a mi m'agrada almenys en el Lohengrin. A molta gent els sembla que aquest personatge ha de ser de veu fosca i de bram sostingut però crec que Vogt ens ha demostrat que es pot transformar la tradició del cant d'un personatge amb facultats i bon gust. Enlloc és escrit que un paper s'hagi de cantar a gola plena i que no siguin acceptables les matisacions o les veus mixtes si estan al servei de l'obra i del personatge.
Es fa difícil des del mateix escenari valorar els cantants perquè una cosa és tenir-los a tocar i veure com entren i surten i una altra és escoltar-los i veure’ls des de la sala, un lloc més distant i més difícil d’arribar-hi. Em deia una persona que va assistir a l’assaig general que li havien agradat més les veus femenines. Jo diria que hem tingut una Elsa molt bona ㅡ Elisabeth Teigeㅡ amb una gran elegància personal, una veu bella i amb una manera d’actuar superba. Alguns entesos diuen que té una veu calant però em penso que no ha estat sempre així. Sí que té, però, un timbre un xic opac. L’Ortrud de l’estrena -Miina-Liisa Värelä- ho ha fet d’allò més bé: amb gran veu i poder de convicció. El rei de Günther Groissböck sembla que no ha generat tan entusiasme però sentint-lo a dos metres la seva veu ja fa mal a l'oïda. L’agut potser és el més discutible per just però no hi ha dubte que té el caràcter i l’actuació del personatge que interpreta. El Telramund d’Ólafur Sigurdason és de gran presència i veu torrencial potser de vegades desbocada. També un gran actor. I el Lohengrin de Vogt és la mare de totes les discussions entre els wagnerians, com ja hem dit. Vogt té una veu clara, de vegades sembla blanca. Però veu en té i la idea del personatge també hi és. N’hi ha que diuen que no hauria de passar de cantar Taminos. Els més dolents sostenen que s’hauria de dedicar a les cantates de Bach. Però a mi una veu com la seva m’agrada per a aquest rol. L’original, és clar. Em sembla que Vogt té el mèrit d’haver reconduït les interpretacions d’antany i d’haver creat amb el seu material vocal una nova visió de l’heroi. Perquè Lohengrin és un heroi i no pas un ésser ambiciós i assassí.
Lohengrin és una òpera romàntica pel tema i per la finalitat. Wagner ambienta la seva Romantische Oper en un segle X confús, obscur i misteriós a Brabant - aquesta és la paraula que més es pronuncia durant l'obra- una regió que ara pertany a Bèlgica i els Països baixos. És clar, tant per la ubicació temporal -l'alta Edat Mitjana- com per la seva ubicació física -un territori vindicat pel nacionalisme de la Gran Alemanya- és una òpera romàntica. Això només si tenim en compte els paràmetres temporal i espacial. Però és que n'hi ha més. La història que ens explica l'òpera de Wagner pertany al cicle artúric i l'obra de la qual beu originalment el compositor és el Parcival de Wolfran von Eschenbach (segle XIII). També en això és romàntic. A més, aquesta història, com d'altres del cicle, parteixen de la realitat envoltada del misteri i es resolen per la banda del fantàstic, d'allò que no té explicació humana i racional. El Graal o Grial és finalment el símbol de la puresa ètica i la veritat darrera. Moral i epistemologia. I en conseqüència un ideal inabastable que el músic de Leipzig intenta transmetre amb paraules i sobretot amb la seva música. També això és romàntic. I el tema de la identitat ve directament de la tradició artúrica i el trobem en altres obres del cicle.
Ara, Wagner hi fa altres operacions que amplien l'abast de la narració artúrica i la transporten al segle XIX. Almenys al segle XIX wagnerià. Wagner aborda diversos problemes que ja al 1850 -data d'estrena de Lohengrin- l'obsessionaven. Per exemple, Wagner oposa en l'obra la religiositat formal i institucionalitzada, que és cristiana però degudament difuminada com ho serà a Parsifal, amb el paganisme que representa Ortrud i la seva invocació als seus déus Freia i Wotan. Aquest no és un tema menor perquè Wagner es debat entre la puresa cristiana i la foscor pagana. Són dos mons que apareixen contrastats en altres de les seves òperes i es resolen al final de trajecte amb el triomf del Cristianisme. És cert que aquí no apareixen símbols cristians -com sí que apareixen a Parsifal- però els referents històrics permeten identificar la banda del bé amb la d'aquesta religió. Per tant, es tracta d'una lluita entre el bé representat per Elsa i Lohengrin i el mal representat per Telramund i Ortrud. A l'endemig queda el rei que no se sap quin paper fa més enllà del paper de polític cagadubtes i acomodatici. Elsa simbolitza la puresa i la innocència, la fe en el seu heroi i la confiança en un món just. En canvi, l'altre parella, sobretot Ortrud, simbolitza l'engany, la manipulació, l'avarícia, l'enveja i la inseguretat de qui sap que no té futur. El conflicte ètic doncs està servit i diria que és molt més important que el conflicte amorós. Perquè Wagner no es mou amb paràmetres humans sinó en una dimensió transcendent.
Hem parlat del món misteriós que basteix Wagner. De fet, la llunyania temporal sola ja fa que la història adopti un caràcter mític. Aquest món misteriós es decanta de manera clara per la banda del fantàstic. Les proves són: Lohengrin apareix en el moment just quan un cigne misteriós el guia pel riu fins a l'escenari del conflicte. 'Ein Wunder' com es diu a l'òpera. I és que no és gaire normal que un cigne -per cert, de color blanc- guiï un personatge amb aura d'heroi i cuirassa de plata fins a la seva dama. Es tracta, doncs d'un esdeveniment sorprenent i inexplicable que genera l'admiració generalitzada en el poble. Un miracle, vaja, com també ho és el fet que al final de l'òpera el cigne es converteixi en Gottfried, el germà d'Elsa, que havia estat encantat per les males arts d'Ortrud. No costa gaire associar el cigne a la intervenció divina que guia el cavaller cristià fins a la dama agreujada de la qual s'enamora i amb la qual es casa. Lohengrin
és un cavaller enviat per restaurar l'ordre perdut amb la falsa acusació i per redimir la seva estimada. El seu
sacrifici personal és un element essencial de la trama. Elsa perd el marit per curiosa però guanya l'honorabilitat pública i recupera el seu germà. Però mor, vaja almenys al llibret original. Ja és ben curiós que no sigui l'única ocasió en què Wagner ens presenta un amor no consumat per impossible en pro d'una missió superior. Com a Tristany. Sembla com si a Wagner la no consumació fos un element recurrent que simbolitza també alguna cosa més. Possseir l'ésser estimat és tant com posseir l'ideal i això és impossible. Potser van per aquí els trets. El cert és que els herois wagnerians tenen una relació especial amb les dones. La idea de desig i renúncia vol donar entenent la superioritat moral i física dels personatges wagnerians, encimbellats poc menys que a l'Olimp dels Déus.
A sobre de l'escenari hi ha diversos moments que arriben de manera especial i són especialment emotius. Al primer acte el Wie fast i el Welch holde Wunder, que reprèn el tema de l'anterior, en són dos de destacats però em quedo per la seva solemnitat i espectacularitat amb el cor a Des Reinen Arm, un concertant que acaba amb un fortíssim colpidor quan exclama 'du Herr und Gott, nun zögre nicht!'. Al segon acte hi ha un reguitzell de cors que van seguits. Potser no són molt complicats musicalment però sí vocalment. Aquests cors acaben amb el Zum Streite que és el més exigent de tots. Especialment per als tenors primers que es mouen en una tessitura molt alta. Però el moment més bell i corprenedor és el cor Gesegnet soll sie shreiten, un doble cor d'homes deliciós, difícil vocalment i expressivament: un gran moment de l'òpera tenint en compte que n'hi ha molts i diversos. Al tercer acte el cor queda més difuminat i es limita a fer respostes breus a les intervencions dels personatges principals. Encara que siguin curts, el Welch Unerhörtes i el Hör Ich so seine en són dos però potser em quedo amb la fanfària de l'escena tercera, una gran peça instrumental basada en un toc de caràcter militar.
Resumint. Lohengrin explora diversos temes complexos i
profunds, com són la naturalesa de la fe i la confiança, la lluita entre el bé i el mal, la naturalesa de l'amor i el sacrifici, la puresa, la ingenuïtat i la innocència oposades a l'obscuritat, la maldat i la falsia. I el context en què es desenvolupa la història és un món mític que es perd en la nit dels temps, misteriós, irreal, feèric i fantàstic.
I finalment. Aquesta nova aventura culmina un cicle que he pogut seguir en el cor del GTL: Turandot, Forza i Lohengrin. Puccini, Verdi i Wagner, els pesos pesants d’aquest gènere. No sé si serà possible trepitjar de nou l'escenari però el repte colossal que ha suposat aquesta òpera està superat.
