MANON LESCAUT, MA NON TROPPO (LICEU, 21 DE MARÇ DE 2026)

 

Em deia un membre del cor del Gran Teatre del Liceu que quan anava a l’òpera volia evadir-se de la realitat i no tornar-s’hi a submergir. I que les produccions modernes que feien lectures de problemes contemporanis a partir d’una partitura del seu temps, queien sovint en l’absurd, la contradicció si no el ridícul. Sense formular-ho teòricament, m’estava dient quina era per a ell la funció de l’art. No cal que digui que hi estic completament d’acord. És clar, els cantants volen només treballar i sovint han d’aguantar posades en escena d’aquesta mena a contracor. Només les grans figures consagrades, que tenen més feina que la que voldrien potser, poden permetre’s el luxe de rebutjar produccions determinades. Ara penso en Alagna, que quan va conèixer de què anava la darrera Tosca que hem vist al Liceu va plegar veles i no va venir.

Els registes cada vegada van més lluny. La darrera nota de color, per dir-ho d’una manera fina, ha estat una Bohème en què el regista va canviar els noms dels protagonistes Rodolfo i Marcello, arruinant les rimes i de passada la partitura. Rodolfo era Augusto i Marcello era Eduardo. La raó: el regista volia adaptar l’obra al món bohemi escandinau d’August Strindberg i d’Edvard Munch. Quina bona pensada! Quina frustració i manca d’autoestima deu haver-hi al darrere d’aquest il·luminat! Quina serà la pròxima bajanada? Canviar l’argument ㅡ bé, ja ho vam veure en Lohengrinㅡ ? Suprimir passatges musicals rellevants? Intercalar fragments o obres que no són de la partitura? Intercanvi d’identitats i de sexes en escena? Ocultar el cor quan intervé? Subvertir l’ordre temporal dels actes? Introduir personatges que no són a la partitura ni al llibret? Que el públic triï el final per fer valer la democràcia de manera radical? O molt pitjor!: introduir la megafonia en els personatges? Fer una òpera en karaoke? O finalment, fer un judici sumaríssim contra el públic que assisteix a la representació? No podran dir que no els dono idees. El problema no és fer coses estrafolàries mai vistes sinó que la solució que es triï dialogui amb la partitura, que no sigui intercanviable entre obres i, sobretot, que no humiliï ni insulti la intel·ligència de l’espectador. En cas contrari la impostura, la caricatura o la vergonya aliena estan assegurades.

Aquesta posada en escena de Manon Lescaut de Puccini va en aquesta línia de degradació de l’art. Manon resulta que aquí és una immigrant sense papers que va en cerca d’un món millor a Europa de manera il·legal. L’escenari està presidit pel mot anglès LOVE en lletres majúscules gegants. Com si Manon només cerqués amor… I els llocs són completament allunyats del que va voler Puccini. El més pintoresc de tots és la casa de barrets del segon acte. També el CIE (Centre d’internament d’estrangeria). Volen demostrar que aquesta dona l’han arrencat del lloc on viu, però obliden el lliure albir de la figura. Manon tria el seu futur i no és un futur estable. I ves a saber si realment sap el que vol.

Al programa llegim:

«La posada en escena d’Àlex Ollé té l’origen en l’Òpera de Frankfurt. En la introducció prèvia, uns vídeos ens expliquen que Manon i el seu germà Lescaut creuen una tanca fronterera i entren com immigrants il·legals. L’assetjament que ella pateix a causa de la seva bellesa i atractiu físic desembocarà en abús i explotació.»

Al final la internen al CIE i la deporten. És una interpretació de l’obra original en clau actual dels qui hipòcritament es preocupen pels vulnerables. I també és la interpretació d’un moralista de pa sucat amb oli. Vol remarcar la idea d’amor final? Doncs la veritat és que no. Simplement, vol crear-nos, com sempre passa en aquests casos, mala consciència; vol crear una catarsi de pissarrí aprofitant que es fa l’òpera de Puccini. Potser en altres músics aquestes operacions són més propícies, però en Puccini, en el qual la música va estretament lligada al drama concret que representa, això no és possible. El resultat? Un experiment que no passarà a la història de la música. Encara bo que no han esquitxat el públic tenint en compte els orígens d’Ollé a la Fura dels Baus.

Si ho llegim des del punt de vista econòmic potser tot s’entén millor. Ollé i la Fura van esgotar-se en si mateixos i les propostes trencadores, humides i provocadores van deixar de tenir mercat. Ara bé, han conservat la marca per fer intervencions en un teatre que sí que té audiència i, per tant, que mou diners. La Fura feia espectacles per a quatre gats esnobs, però aquí hi ha molt més públic i molta més repercussió. En resum, una mostra de vanitat artística incompresa, d’afany pels diners i de quedar bé davant institucions que combreguen amb aquesta manera de veure les coses. Aquesta és la pura realitat. En resum, la lectura d’Ollé redueix la complexitat del personatge ㅡ essencialment contradictori i volubleㅡ i entra en contradicció amb la música i el drama. Punt final.

Els solistes jo crec que han estat a l'altura de l’esdeveniment Tot i les matisacions que podem fer. La millor de tots ha estat Asmik Grigorian, que ha mostrat una bella veu, un fraseig intens i una actuació superba. El tenor Ivan Gyngazov no ha corregut la mateixa sort a pesar que ha fet el paper amb total correcció: la seva veu és un pèl fosca, té un squillo important a l’agut, però la projecció no és la mateixa que la de la seva companya. A banda que ha errat una frase del duo del segon acte. El Geronte, de Donato di Stephano, ha estat un personatge també efectiu, caracteritzat a mig camí de l’exconseller Mas-Colell i de Torrente.

L’orquestra no ha sortit tampoc gaire ben parada. La direcció de Pons ha estat efectiva, però sense aquell punt de brillantor que la caracteritza en determinades ocasions i l’òpera bé s’hi presta. Jo no sé si l’escena ha contagiat el timbre orquestral però el fet és que, almenys a mi, el caràcter m’ha semblat discret i limitat. Al final alguns xiulets per a l’orquestra i el seu director, poc comuns en els darrers temps. El cor, en canvi, i com sempre, ha resolt molt bé les seves intervencions conjuntes i en el petit grup que cantava unes parts concretes.

En resum, una Manon Lescaut apagada amb poca flama però amb total correcció. Si descomptem la posada en escena. 

ASCENS I CAIGUDA DE MANON (LICEU, 29 D'ABRIL DE 2023)

 Manon Lescaut és una novel·la publicada per primera vegada el 1731 i escrita pel francès Antoine François Prévost, l'abbé Prévost, tal com és conegut. La història se centra en la relació entre Manon, una jove donzella que es troba atrapada entre dos mons; l'amor i les obligacions socials. En aquest conte d’amor tràgic, Manon acaba traient-se del seu propi destí quan decideix triar l’amor sobre totes les altres coses. És una història que ha generat més que seqüeles un autèntic mite literari que té, tot i ser romàntic i justament perquè és francès, una finalitat moralitzant. 

A partir d'aquí sorgeix una altra obra basada en aquest relat: l’òpera de Jules Massenet “Manon" (1884) amb llibret de Henri Meilhac i Philippe Gille. Malgrat tenir com a font principal la mateixa novel·la, hi ha alguns canvis substancials. I no tan sols això, Manon esdevé un Leitmotiv literari perquè encarna diversos conflictes que tenen un desenllaç alliçonador: Manon es debat entre el seu amant Des Grieux i un món ple de riquesa i frivolitat mundana, es debat entre l’amor apassionat però autèntic i la vida fàcil però buida. Al final no és el deure moral qui guanya sinó la inclinació cap al luxe i el plaer i Manon ho acaba pagant amb la vida. No hi ha redempció sinó final fatal. Sembla que Manon es vol veure com una femme fatale que arrossega tothom darrere seu, però molt em temo que és tota una altra cosa. Perquè no crec que una noia de 16 anys pugui fer anar de cap tot el París de l’època. Més aviat crec que encarna una visió errada de la vida i un model en negatiu per no seguir. La història de Manon Lescaut simbolitza el desig d'amor veritable enfront de les expectatives imposades per la societat i la família. La novel·la també representa els problemes de la independència emocional enfront de la dependència financera i emocional. En última instància, la història de Manon Lescaut és una reflexió sobre les eleccions morals i les lluites emocionals que les persones enfronten quan intenten navegar en el món real. O si ho voleu filosòficament, una lluita entre el deure i l’ambició. Entre el bé i el mal.

Però com sempre, la millor història de llibret no passaria d’anècdota si no fos per la música. La de Massenet primer i la de Puccini després, molt més dramàtica i truculenta. En aquest sentit, la de Massenet és més fidel al caràcter un xic ingenu de l’obra de Prévost: la d’un cor pur que ha optat pel mal camí. En definitiva, una nova ‘traviata’. Els passatges meravellosos que ens ofereix Massenet arriben a cotes de les més elevades de l’òpera francesa en dos fragments que a la meva manera de veure són dels més brillants i que són, doncs, per aquest motiu ben coneguts: ‘En fermant les yeux’ és un deliciós racconto tot delicat i amb una línia de cant molt francesa, agut piano final inclòs, que ells feien en falset i que es faci com es faci s’ha de cantar bé. I destacaria també la inspirada i alegre ària de soprano ‘Profitons bien de la jeunesse’, que té ritme de gavota i que és tota una declaració d’intencions de la filosofia de vida de Manon. 

Els més puristes i perepunyetes han posat objeccions a la magnífica posada en escena d’Olivier Py (que originàriament deuria ser Pi). Al diari global, universal i ‘independent’ en parlen amb displicència però amb la boqueta petita perquè Py ha creat una escena plena de dinamisme, de color i, el més important, amb sentit: s’adequa i s’adapta a l’obra i la realça. Aquest sí que és el camí i no els experiments a què sovint ens veiem abocats. I cal destacar aquí la veu pròpia de Pierre André Weitz, escenògraf i responsable del vestuari. 

La direcció musical ha estat la de Marc Minkowski plena de matisos, decidida, enlluernadora, féerique i sempre al servei de les veus i de l’obra i no pas dels capricis personals. 

Les 11 funcions programades són dedicades encertadament però sense gaire resposta per part del públic a Victoria de los Ángeles. Diu el programa:

‘Aquest any 2023 és el centenari del naixement d’una de les veus més estimades del Liceu, la soprano Victoria de los Ángeles. Volem commemorar l’efemèride dedicant les funcions de Manon de Massenet a la seva memòria. Victoria de los Ángeles va cantar el rol de Manon en quatre temporades diferents, el qual va ser el que va interpretar més vegades a l’escenari del Liceu i el seu darrer personatge escenificat durant les funcions del gener del 1967, que van sumar un total de 12 representacions memorables.’

Pel que fa a les veus, el primer que s'ha de dir és que Des Grieux havia de ser cantat per Javier Camarena però a darrera hora ha estat substituït pel tenor Michael Fabiano, que ja coneixem prou al nostre barri i que no és la veu ideal del tenor que necessita l’obra. Ja ens té acostumats Camarena a les espantades i a les situacions inesperades i excepcionals. La gent li ho perdona perquè és un gran tenor liricolleuger, però arribarà un dia en què, si no es cuida i no cuida els seus compromisos, el començaran a bandejar. 

Les Manon han estat Nadine Sierra i Amina Edris. I com sempre, el torn C -programat al pont de l’1 de maig― ens ha tocat la que té menys nom. La Nadine, d’altra banda, ha hagut de cancel·lar la funció del 24 perquè no se sentia amb forces per afrontar-la. De fet, la substituït la seva partenaire Amina. Amina potser no té una coloratura tan vistent com Nadine, potser no és tan guapa ni tan simpàtica -que no ho sé― com la Nadine, però canta d’allò més bé. La seva veu té més cos i potser té una pàtina lleugerament metàl·lica, però ha fet el paper de manera excel·lent. Però la gran sorpresa ha estat el tenor Pene Pati ― el nom i el cognom han estat objecte de les bromes lingüístiques acostumades del nostre cercle―, un samoà aborigen que té una veu molt bonica i que ha cantat amb molt de gust, sentiment i amb una gran elegància. Poc usual en un tenor d’òpera actualment. No he escoltat Fabiano però m’hi jugo un pèsol que el caràcter de Pati ha estat més encertat. Especialment bonic ha estat ‘En fermant les yeux’. I la també coneguda ‘Ah, fuyez’ que no ha cantat a plena veu i que els més italians li ho han retret. Més enllà d’això a mi em sembla un tenor de gran sensibilitat i expressivitat, de veu molt bella i amb volum suficient per fer un paper com el de Des Grieux. Això sí, tant ell com jo ens hem d’aprimar una mica. O bastant. D'altra banda, al final de l'òpera, després de sortir diverses vegades a saludar i rebre els aplaudiments del públic, Pati i Edris han sortit els dos de manera gairebé furtiva a l'escena, quan ja gairebé tothom donava per tancades les salutacions, i s'han fet un apassionat petó que fa pensar en el fet que la història de Manon és en aquest cas real. És la primera vegada que ho veiem i ens ha deixat amb la intriga de si són -o seran- parella fora de l'escena. Després d'escriure l'article hem sabut que sí que ho són.

El pati de butaques era mig buit. No en va era dissabte de pont i la gent toca el dos per desconnectar. Sort que no vam canviar de funció. Hem pogut seure a tercer central i hem pogut gaudir en corrua i bona companyia de l’espectacle. Passa poques vegades que tot el que et trobes en una funció és bo o, si voleu més modestament, t’arriba. Avui ha estat un d’aquests dies en què et reconcilies amb l’òpera i la seva tradició.  Música, veus, escena i ambience han estat proclius a fer d’aquesta obra, si és que es pot, més bella i significativa. La cirereta del pastís ha estat la pluja, que ha aparegut després de molts mesos i com festejant l’esdeveniment en sortir del teatre.