Hem de comprendre que existeixi un anhel de cercar una societat més justa i equitativa. Es tracta d’un objectiu noble més enllà d’ideologies. Tanmateix, la igualtat absoluta topa de front amb la naturalesa humana. Els fets ens demostren que els humans som inherentment diferents en talents, motivacions, desitjos i capacitats. També biològicament i estèticament. La filosofia perversa del políticament correcte ha fet que sigui mal vista i fins i tot reprovada, la realitat tal com és, sense eufemismes pel mig. Imposar una igualtat de resultats artificial requereix un control estatal tan gran ㅡ i estèrilㅡ que, al final, l'únic que aconsegueix és igualar tothom per sota, destruint la llibertat individual i l'incentiu per millorar.
El problema del socialisme ideal és que assumeix que els recursos i la riquesa simplement existeixen i només cal repartir-los. Alguns ingenus van més enllà i pensen que la riquesa és il·limitada. Però la riquesa s'ha de crear. Sense el mecanisme de preus del mercat i sense el premi al risc i a l'esforç (que genera certament desigualtat), l'economia s'estanca. La història ens ensenya que els països que han intentat planificar la igualtat total han acabat generant pobresa generalitzada i, paradoxalment, una nova elit política ultraprivilegiada: l’anomenada casta política.
Fixem-nos en la gran paradoxa històrica del socialisme: en el seu intent d'eliminar les classes socials per assolir la igualtat, sempre acaba creant la pitjor de les desigualtats: la del poder. Substitueix els rics econòmicament parlant (que en un mercat lliure depenen de si els consumidors compren els seus productes) per «rics de poder» (buròcrates estatals que decideixen qui menja, on es treballa i qui té dret a un habitatge i tantes altres coses). La igualtat socialista és un miratge; només canvia els rics de l'empresa privada pels privilegiats del carnet del partit, que normalment són il·luminats o aprofitats.
Perquè el socialisme pogués planificar la igualtat, un comitè estatal hauria de saber exactament què necessita, desitja i està disposat a fer cada ciutadà a cada moment. Això és matemàticament i informàticament impossible. Sense preus lliures, l'Estat camina a les fosques. No pot saber què produir, ni en quina quantitat, ni a quin cost, la qual cosa porta inevitablement a l'escassedat o al malbaratament. La igualtat socialista fracassa de soca-rel perquè és econòmicament inviable calcular-la. Normalment, els socialistes dogmàtics són gent amb poca o nul·la preparació econòmica o directament amb mala fe oculta.
El socialisme parteix d'una base psicològica falsa: creure que podem anul·lar l'ambició legítima de millorar en l'àmbit individual. Si l'enginyer de camins que estudia set anys i té la responsabilitat que un pont no caigui guanya el mateix que qui té una feina sense cap responsabilitat, l'enginyer deixarà de fer d'enginyer. Quan intentes tallar les ales a qui vol destacar ㅡ o simplement millorarㅡ per igualar-lo amb els altres, destrueixes el motor de la innovació i el progrés que ens fa avançar a tots.
Sempre he cregut que confonem conceptes. Una cosa és la igualtat davant la llei i d'oportunitats (que l'estat garanteixi educació i salut perquè tothom tingui una bona línia de sortida), i una altra de molt diferent és la igualtat de resultats (que tothom arribi a la meta al mateix temps). El primer és justícia; el segon és una utopia que requereix un sistema autoritari per reprimir qui destaca o s'esforça més. Això ha passat també, en un altre estat de coses, a l’educació pública catalana.
El socialisme busca una igualtat utòpica perquè oblida que, per fer que dues persones desiguals siguin absolutament iguals en riquesa, has d'utilitzar la força de l'Estat per treure-li a una el que s'ha guanyat i donar-li a l'altra. Al final, la utopia de la igualtat destrueix la realitat ㅡ i el dretㅡ de la llibertat.
El gran error de la utopia socialista no és el seu desig de veure tothom feliç, sinó la seva falta de comprensió de com reaccionen les persones quan se'ls treu l'incentiu de progressar individualment. El capitalisme i el mercat lliure no són sistemes perfectes, però assumeixen com som els humans de veritat i utilitzen el nostre desig de prosperar per generar riquesa col·lectiva. En canvi, el socialisme idealitza com hauríem de ser i, com que la realitat no encaixa amb la seva utopia, acaba obligant els ciutadans a encaixar-hi mitjançant la força. Per això, perseguir la igualtat de resultats sempre acaba sacrificant la llibertat. Ineluctablement. Indefectiblement.
La gran pregunta que es fan historiadors, economistes i ciutadans des de fa dècades és aquesta: com pot ser que una idea que ha fracassat amb tant de dolor i cost humà en tants llocs diferents encara mantingui el seu atractiu?
La resposta no és que aquestes persones no sàpiguen història, sinó que processen aquests fracassos a través d'uns filtres psicològics, ideològics i morals molt concrets. Per entendre la persistència d'aquesta creença, hem d'analitzar els seus arguments interns.
Uns al·leguen, d’entrada, que els països que han fracassat no eren veritablement socialistes. És el més comú i trillat. Quan se'ls confronta amb els desastres de l'URSS, Cuba o Veneçuela, la resposta automàtica és desvincular la idea de la pràctica. Defensen que el socialisme és teòricament pur, democràtic i humanitari, i que Stalin, Pol Pot, Mao o Maduro van trair o desviar els veritables principis marxistes per culpa de la seva cobdícia personal o del seu autoritarisme. No veuen ㅡ o no volen veureㅡ que l'autoritarisme no és un «accident» del socialisme, sinó una conseqüència inevitable. Si l'Estat ha de controlar tota l'economia i planificar la vida de milions de persones, necessita, per definició, un poder absolut. L'absolutisme polític és la clau de volta necessària per intentar aplicar una economia col·lectivista.
En segon lloc, dins la retòrica socialista, els fracassos econòmics mai són culpa de les contradiccions internes del sistema, sinó de sabotatges externs, especialment dels satànics EUA. Si Cuba és pobra, és pel bloqueig ㅡ més ben dit, embargamentㅡ dels Estats Units. Si Veneçuela s'ha enfonsat, és per la guerra econòmica, les sancions internacionals o les conspiracions de la CIA. Per cert, Veneçuela és l’exemple més visible que els recursos naturals no creen la riquesa d’un país. Tot i que les sancions o la geopolítica tenen influència, s'obvia que països sota pressions brutals o directament devastats (com el Japó o l'Alemanya de postguerra, la Corea del Sud) van prosperar gràcies a l'economia de mercat. El socialisme destrueix el teixit productiu de portes cap dins (expropiacions, control de preus, inflació desbocada, assignació ineficient de recursos, corrupció sense control) molt abans que qualsevol sanció externa faci efecte. Aquí cal esmentar també el cas de la Xina. Alguns babaus encara pensen que es tracta d’un país comunista i s’erren de mig a mig. La Xina ja fa anys que va fer un canvi cap al capitalisme més brutal i autoritari.
En tercer lloc, el socialisme juga en el terreny de la utopia i les bones intencions (de ‘cadascú segons les seves capacitats’ a ‘cadascú segons les seves necessitats’), mentre que el capitalisme és cruament pragmàtic ( ‘el mercat es regula per l'interès propi’). Molts prefereixen aferrar-se a un sistema que promet textualment el cel a la terra (justícia, pau, germanor, fi de la pobresa), encara que falli com una escopeta de fira, abans que acceptar un sistema de mercat que admet obertament que la desigualtat existeix. Jutgen el socialisme per les seves promeses i intencions i el capitalisme pels seus defectes. Admetre que el socialisme és inviable implica, per a molts, acceptar un món cruel. Per tant, prefereixen creure que la idea és bona i que només cal aplicar-la «bé» la pròxima vegada.
Com a complement del que s’ha dit, podem afegir les confusions interessades que alguns promouen. Quan es demana un exemple de socialisme que funcioni, molts apunten cap a Suècia, Dinamarca o Noruega. Tanmateix, els països escandinaus no són socialistes. Són economies de mercat capitalistes, hipercompetitives, amb una gran llibertat d'empresa i drets de propietat privadíssims, que després utilitzen els alts impostos recaptats per finançar un Estat del benestar fort. Els mateixos primers ministres d'aquests països han hagut de sortir històricament a demanar que es deixi d'anomenar «socialistes» els seus sistemes. De vegades també s’esmenta la Xina i ja sabem que la Xina ㅡ com hem ditㅡ ha abraçat el capitalisme per sortir de la misèria de Mao Zedong.
L'URSS va caure el 1991. Per a les generacions nascudes a finals dels 90 o en el segle XXI, la Guerra Freda, les cartilles de racionament de l'est o els camps de treballs forçats i les matances de Cambodja són línies en un llibre de text, no pas memòria viva. En viure en societats occidentals pròsperes però amb problemes reals (accés a l'habitatge, feines precàries, inflació actual), els joves tendeixen a idealitzar qualsevol alternativa que prometi esborrar aquests problemes d'un cop de ploma. Com que no han viscut les conseqüències del col·lectivisme, la utopia els torna a semblar atractiva i nova. Hi ha els joves, però al seu darrere hi ha els interessats, els qui volen fer de la il·lusió ingènua dels altres el seu modus vivendi. I n’hi ha uns quants i de tots els colors, amb joies o sense.
En resum, el socialisme sobreviu perquè no opera com una ciència econòmica, sinó com una religió secular. Quan una teoria econòmica falla, es descarta; quan una creença quasi religiosa falla, els seus fidels no culpen el dogma, sinó la feblesa dels homes que el van intentar posar en pràctica.
***
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada