dimecres, de maig 18, 2011

JORDI LLOVET I EL CAPVESPRE DE LES HUMANITATS

Si hi ha una cosa que admiro de Jordi Llovet, a banda de la seva erudició, és la manera enjogassada i enriolada com s’ha pres sempre la vida. Sempre l’ha vist pel cantó graciós i positiu, fins i tot quan el que ha volgut dir són coses agres. El seu tarannà, doncs, el fa procliu a la ironia, a l’acudit públic, a l’espectacle. De fet, ell sempre ha dit que el tema de les seves classes és ell mateix. Em sembla que no es podia dir millor allò que tants estudiants hem apreciat en ell. Ara, que ningú no s’enganyi, Llovet no ha estat -ni és- un bufanúvols o un xerraire de fira. Més aviat ha estat un bon vivant saturat de lectures i saber i ha trobat la fórmula màgica perquè aquestes dues facetes es mantinguin en equilibri perfecte. Llovet tenia com a professor aquells ingredients que se li poden exigir a tot gran professor: saber, capacitat de comunicació -que en el seu cas podia arribar a ser d’abducció- i humor, sobretot humor. Especialment aquestes dues darreres les he trobat a faltar a la facultat de filologia en alguns professors molt saberuts a jutjar per les cares llargues i els posats altius però perfectament inútils per transmetre un bri d’entusiasme per l’assignatura. I és que Llovet és un autèntic professor i ha posat al servei dels alumnes el seu saber i les seves competències humanístiques -ell diu que, com José María Valverde, és especialista en generalitats. A diferència d’alguns professors, per als quals els alumnes són un mal menor, una nosa que s’ha de suportar, Llovet sempre els ha cercat, perquè considera la docència com una actitud moral de responsabilitat individual i ciutadana. Com a alumne, de Llovet no podíeu esperar un programa estructurat, uns apunts útils per a unes oposicions ulteriors, una correspondència entre el títol de l’assignatura i allò que finalment s’ensenyava. Tanmateix, les seves classes feien servei. S’aprenien coses i no tan sols de la literatura comparada sinó, a vegades, purament banals però interessants. I, sobretot, t’encomanava la curiositat intel·lectual a partir de la seva jovial visió del món i de la literatura.

Encara recordo una conferència que va dictar a la UPF sobre el tema “Riba i Hölderlin”, si no vaig errat. Aquell dia Llovet s’havia fet el propòsit de seriosejar i d’explicar comme il faut les relacions entre les obres dels dos insignes escriptors. Va començar, fitxes en mà, a desgranar-ne les afinitats però aquest ordre i concert es va anar diluint i al final va aparcar les esmentades fitxes i va començar a parlar de coses de l’actualitat amb aquella gràcia que fa riure de manera inevitable a l’auditori i que genera un crescendo d'emocions que encara l’animen més a seguir fent teatre. Quan va ser l’hora de fer preguntes, una noia li va demanar ara no recordo què i ell es va dedicar a parlar durant uns vint minuts de tot menys del tema de la pregunta, enllaçant tot d’observacions que, ara sí, ara també, feien riure els espectadors. En acabat, en una pausa d’intranquil·litat, i després de tirar enrere en el fil de les seves elucubracions insòlites però interessantíssimes, li va etzibar amb un somriure burleta però amable a la noia: “No sé si he contestat la teva pregunta”. No cal dir que el públic va esclafir de riure en la riallada més gran i llarga a la qual he tingut l’honor d’assistir en un acte acadèmic. Ho tinc gravat. Ens saltaven les llàgrimes del riure que aquella sortida de to ens havia provocat; però també eren llàgrimes d’agraïment. Amb Llovet es reia i s’aprenia. Llovet era així. Tant que em sembla que molts estudiants no se saben imaginar la carrera a la facultat sense en Llovet. Era un heterodox, un free lance enmig de tanta mediocritat i de tants llepaculs catedralicis. No vull dir amb tot això que Llovet fos sant de la meva devoció al cent per cent però sens dubte em va marcar. Ens va marcar. Per bé, no cal dir-ho. Ens va transmetre coneixements, ens va ajudar a pensar i ens va fer riure. No sé si es pot demanar gaire més a un professor.

Amb uns antecedents com aquests, em sembla lògic que com a exalumne seu -encara que només hi anés d’oient- m’hagi vist amb l’obligació moral i la curiositat intel·lectual de comprar el seu llibre Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats. S’ha dit que aquest llibre són les memòries del professor. Res més lluny de la realitat. De fet, el gènere del llibre és del tot híbrid. Hi ha efectivament rememoracions - de caràcter formal i públic però també d’altres que tenen un to més proper a la confessió i a la malenconia- però s’enllacen amb autèntics assaigs de gran nivell sobre el paper de l’intel·lectual i de les humanitats en la nostra civilització i contenen també ratlles de combat, sobre la universitat de manera especial i sobre algunes persones i maneres de fer que hi ha conegut. Alguns auguraven que Llovet trauria tota la fel acumulada durant tants anys i la deixaria anar en aquest llibre. Probablement els qui pensaven això han quedat decebuts. Jo, almenys, he quedat decebut. Esperava un plus d’intenció, de concreció, de mala llet, que Llovet no sap tenir. Per exemple quan parla de Molas. A hores d’ara tothom sap que Joaquim Molas ha estat un personatge amb clarors esmorteïdes i ombres pronunciades. Molas ha estat un egoista, envejós i rancuniós i no li ha sabut mai greu deixar penjats els seus deixebles en els moments més delicats. Un home, doncs, amb sensibilitat humana propera al zero. Ha creat una escola a base d’incondicionals en les afinitats ideològiques i metodològiques. Ha entès la càtedra com una manera d’exercir el poder i la seva influència en la literatura catalana. Tant en els estudis acadèmics -o científics, com diuen els seus deixebles més vanitosos- com en l’àmbit editorial, on s’ha encarregat sobretot d’inflar alguns sants de la seva devoció, i en l’àmbit escolar, on ha imposat les lectures que li han convingut. Com diu Llovet, Molas ha bandejat l’aproximació estètica i filosòfica al fet literari. Només l’ha interessat la literatura com una manifestació més de la història. I ha volgut fer de la seva activitat crítica i historiogràfica una eina al servei de la transformació de la societat. Ell mateix deia amb sorna, estrafent el títol d’un llibre d’Umberto Eco, que era un ‘integrat apocalíptic’. És una llàstima que aquest mètode, útil en allò que té de positivista, no s’hagi pogut veure complementat i enriquit amb d’altres maneres de concebre la literatura.

El missatge de Llovet és clar. Llovet malda per tractar les humanitats en conjunt, com un tot que s’interrelaciona, i predica una actitud honesta i humil, al servei sobretot i principalment de l’estudiant. No puc estar-hi més d’acord. I cal que ens felicitem per aquest llibre, que trenca un llarg silenci i que assenta les bases per reformar en positiu una universitat estàtica, anquilosada, eixuta d’idees, burocratitzada, endogàmica i corporativista.

Postil·la

Molt a contracor, he d'afegir aquestes darreres ratlles perquè en data de 15 de juliol 2022 Jordi Llovet ha trobat la manera de fer sortir la fel acumulada de què es parlava al llibre Adéu a la universitat. No ha estat mitjançant els seus articles a El País ni tan sols mitjançant un altre llibre sinó a través de les xarxes socials, concretament de Facebook. Després de les facècies del Molas que són explicades amb tota la gràcia i cruesa per part d’ell mateix, ha començat a tocar el rebre a tothom. La darrera la Laura Borràs. Qui em coneix ja sap que no sóc gaire devot de la Laura Borràs i que em sembla una persona extremadament ambiciosa i classista. Allò que se’n diu una grimpadora. Però cal ser honestos i reconèixer que la seva funció a la universitat ha estat tan remarcable o tan poc remarcable com la molts d’altres professors més enllà de les batalletes internes que hi ha hagut pertot i per a tothom. Fa gràcia que sigui ara en aquest moment quan Llovet ens fa conèixer què va passar a la universitat. És una qüestió d’oportunitat i de ressentiment. Sobretot de ressentiment. Una baixesa en regla que no fa per Llovet. Perquè si som honestos sabrem que Llovet crítica Borràs no pas per ser una mala professora -n'hi ha tants de mals professors...-, no pas per les batalletes de les oposicions -d'altra banda patètiques-, no pas perquè fos amiga de l’Anna Maria Mussons -a qui interessa?-, sinó simplement perquè és un cap visible de l'independentisme i ara està encausada per uns presumptes delictes que com a mínim fan arrufar el nas. Llovet no fa més que escampar rumors suplementaris sense aportar cap prova i caldria estudiar l'abast i transcendència jurídica de les seves afirmacions insidioses. Es tracta, doncs, d’una animadversió personal -com tantes n'hi ha a la universitat i a tot arreu-, però sobretot política perquè és per causa de la política que Llovet ens explica aquestes coses. Finalment, a data 17 de juliol Llovet ha demanat excuses públiques pel mateix canal, ha despenjat el text de la discòrdia i ha fet algunes consideracions sobre la societat i política catalanes amb les quals pots estar o no d'acord però són fruit de la seva anàlisi, tan digna com la de qualsevol altre. Si hagués persistit, l'haurien pogut condemnar per calúmnies. Calia tot aquest espectacle? Tenia una finalitat concreta o era gratuït? No forma part aquesta flamarada del folklore de què tant es queixa Llovet? Va millor el país si s'escriuen coses com les que ha escrit Llovet a propòsit de Borràs? Si el ressentiment que tots tenim, amb major o menor quantitat, no es doma ens acabarà destruint.

dimarts, de maig 03, 2011

JOAN PONÇ I LES SEVES CAPSES SECRETES

Ponç és un pintor estrany en el sentit més recte de la paraula. La seva pintura està poblada per fantasmes, éssers fantàstics sovint poc simpàtics, torturats i lamentosos, morts vivents, dimonis en totes les espècies que la ment és capaç d’imaginar. El seu món és fet d’imaginació intranquil·la. Els seus referents són demoníacs ja des de la revista “Algol” el 1947. De fet, ell és un surrealista de la segona fornada que basa la seva obra en dos elements que van ser elevats a categoria per Breton: l’ocultisme i la follia. Aquests dos components expliquen estèticament l’obra de Ponç. Naturalment, hi ha altres factors que l’expliquen. Per exemple els biogràfics: part difícil, manca de cap afecte per part dels seus pares, càstigs sovintejats a unes golfes terrorífiques, internat durant 2 anys, mort prematura de la germana, abandó de la família per part de pare. Aquestes experiències traumàtiques ell les tradueix -com altres avantguardistes- en forma de rebel·lió permanent i en forma de tendència irremissible al fantàstic, que en el seu cas és maligne, per fugir d’una vida real que es vol oblidar. De fet, ell mateix explica a la seva autobiografia:La meva infantesa fou un autèntic malson. Crec que ha estat per evadir-me d'un món cruelment real que vaig començar a viure en un altre de fantàstic al qual he estat fidel tota la vida i que, amb el transcurs del temps, ha adquirit una realitat més sòlida que l'exterior”. Aquesta autobiografia colpidora és extremadament condensada i intensa i explica amb precisió dramàtica les interrelacions entre el bagatge vital i l’opció estètica de l’artista. (http://www.joanpons.cat/cat/autobiografia.html)

Em sembla que si prenem en consideració alguns títols de les seves obres  podrem fer-nos una idea de quin peu calça Ponç. “Dibuixos podrits”, les suites “Metamorfosis”, “Inquietuds”, “Al·lucinacions”, “Instruments de tortura”, “Diabòlica”, “Neuràstènica”, “Insectes”. Entre d’altres. Les sèries de les “Capses secretes” no són cap excepció. Si de cas, entre tanta poca esperança trobaríem algunes obres més properes a la natura i a la llum. Poques. El món de Ponç és introspectiu, fosc, recòndit, torturat, i conté la llavor -i l’explicació- del mal en una actitud que a mi em sembla ambivalent. Vull dir que, per un cantó, Ponç sembla en alguns casos estendard de la denúncia però, per un altre cantó, en molts d’altres, sembla tan sols atret pel cantó fosc de la imaginació i de la realitat -existent o no- que representa. Pintor maleït, heroi de si mateix, home torturat, en certa manera esquizofrènic, fins i tot des d’un punt de vista psiquiàtric -llegiu atentament l’autobiografia esmentada-, i rebel pel ressentiment acumulat al llarg de la vida.

Hi ha coses de Ponç que són inquietants i que es troben a tocar del fantàstic d’una manera real, tangible. L’exemple del quadre amb cabra negra sobre fons grana n’és un, tot i que explicat per ell mateix genera recel i malfiança. Hi ha, tanmateix, testimonis d’aquest flirteig amb l’ocult. Només esmentaré el que diu Joan Perucho, el qual, a pesar de les afinitats estètiques, no és precisament devot de cap àngel caigut: “A Barcelona, a propòsit d’un article sobre Joan Ponç, se’m desvetllà un misteri paorós en la casa de l’artista car, mentre aquest m’ensenyava els seus quadres i dibuixos, ens arribà provinent del passadís obscur, una veu inarticulada, tenebrosa, semblant al bramul d’una bèstia. Ponç romania pàl·lid i indecís. No sabia què fer. Mirava insistentment (com jo mateix) vers la cortina que ens separava del passadís i, en un moment determinat, aplegà quadres i papers i, pretextant no recordo què, sortírem amb resolució, però precipitadament de l’estudi, que era una cambra de l’habitatge, situada a l’interior d’una botiga de mobles i decoració del carrer de Balmes, tocant a la plaça Molina”.

La sèrie “Capses secretes” que exposa el Museu de Badalona són aquarel·les dibuixades amb tint xinesa que l’artista va fer essencialment durant les llargues estones d’espera a les consultes dels metges que va haver de visitar per raons de salut. No hi ha cap actitud profètica en aquestes obres. Hi ha continuïtat i aprofundiment. Ens ha dit el voluntari de l’ajuntament que vigilava l’exposició que aquesta mostra no agrada,a diferència del que va passar amb els germans Santilari. No m’estranya gens. De fet, estranyament, el dia que hi vam anar -diumenge passat- no hi havia ningú a la sala. Només nosaltres quatre. I el voluntari. En un rampell d’agosarament verbal, i veient que la Clara remenava el llibre de signatures, vaig escriure com portat per una mà invisible no exempta de menfotisme: “Satanàs és viu!!”. Ponç és artista, com sempre, per la persistència, per la perseverança; però, en el seu cas particular, també ho és per l’homogeneïtat temàtica i obsessiva de l’obra i per la vida trasbalsada que l’acompanya.