L’eufemisme és un fenomen lingüístic apassionant i com a tal fenomen lingüístic és profundament humà. Us heu parat mai a pensar per què neix l’eufemisme? La resposta no té cap mena de pèrdua. L’eufemisme neix preponderantment de la incomoditat humana amb la realitat, que com sabem és molt tossuda. Pertinaçment tossuda. I d’aquesta premissa se'n deriven tot d’altres causes. L’eufemisme evita o pretén evitar conflictes, exerceix un poder que pretén canviar la realitat canviant una paraula o expressió, és una manifestació de les ideologies religioses, morals o ideològiques i també de la pressió cultural, identitària o de lobby. Ja sabem que avui dia qui està en possessió del poder mana menys que els qui es troben a sota jeràrquicament. És aquesta pressió a la qual em refereixo. L’eufemisme també és una sort de maquillatge que procura al qui el practica una mena de màscara per dissimular defectes i anunciar intencions, baldament siguin falses. L’eufemisme interpreta el món, però en el fons el vol dominar ni que sigui imaginàriament amb un ús de vegades abstrús o barroer de la llengua. L’eufemisme conforta els altres, però per sobre de tot conforta a un mateix. L’eufemisme neix de la combinació entre fragilitat humana, necessitat de convivència, por moral, estratègia política i voluntat de control dels altres.
L’eufemisme és tan antic com l’ésser humà i neix amb el mateix llenguatge: dir una cosa és cridar-la i la física quàntica ens ho demostra. Fins i tot pensar-la és perillos, es veu. Per això a les cultures primitives hi havia mots que s’havien de dir amb circumloquis, com ara aquells que es referien a la mort, les divinitats, les malalties o els enemics. Més endavant, l’eufemisme passa a ser una qüestió educacional, de cortesia, retòrica i, per tant, una qüestió de poder. És a Grècia on neix aquest concepte que avui coneixem tan bé. Ja no es tracta d’una por màgica o ritual sinó d’una por social. Amb l’Església l’eufemisme passa a tenir una funció de control moral i manté això sí, les altres. Especialment afecta a tot allò relacionat amb el sexe i el pecat. Amb la revolució industrial, la burgesia ja usarà l’eufemisme com a una mena de maquillatge per desvirtuar la realitat i no dir del tot aquelles coses que eren diguem-ne desagradables.
I al segle XX neix un altre tipus d’eufemisme que és el que es pot denominar ideològic. L’eufemisme deixa de ser un instrument de politesse i passa a ser una arma política. No tan sols l’eufemisme, tota la llengua es converteix en una arma encara que sigui al cost de subvertir-la. No cal que m’aturi amb el «tots i totes» o les «persones treballadores». Només us dic que una important editorial de llibres de formació professional va vetar de treure l’expressió «persones treballadores» a pesar de les meves objeccions i arguments lingüístics. Van pensar que era millor usar una fórmula imposada des dels despatxos de Sumar, Podemos i el PSOE.
Hi ha qui diu que l’eufemisme és una mostra de sensibilitat col·lectiva. Quina ingenuïtat. L’eufemisme és, sobretot, una màquina de desfer realitats i convertir-les en vapors aromàtics perquè no piquin als narius de ningú. La seva funció principal és preservar l’autoestima d’una societat que, per variar, prefereix no mirar-se al mirall quan no surt afavorida. Si l’ésser humà és un animal simbòlic, l’eufemisme és la seva coartada preferida.
L’eufemisme no és tan sols una figura retòrica: és un règim estètic i moral. Un estil i una ideologia. Tota cultura produeix paraules que fan nosa i, per tant, tothom s’afanya a descartar-les. Com qui amaga la pols sota la catifa, però amb orgull i una certa satisfacció ètica.
Comencem pels eufemismes clàssics, els que feien servir els nostres avis abans que el màrqueting moral s’apoderés de tot. A Catalunya, «negre» ha estat històricament polisèmic: escrivint un «negre» podem referir-nos a un ghostwriter. Parlant de feina, pot ser algú que treballa sense contracte o simplement molt. I evidentment també ha estat un terme racial, amb usos que anaven del paternalista al directament ofensiu. Perquè al darrere hi ha una història ㅡ la de l’esclavatgeㅡ que no podem ni preterir ni erradicar. Quina és la resposta actual? Una cursa per substituir el mot per fórmules progressivament més llargues i menys operatives lingüísticament, com si l’extensió fos garantia de virtut. De sobte, dir «persona negra» és correcte, dir «negres» és sospitós. Dir «afrodescendents» és més fi. I «persones d’origen africà i racialitzades» ja és un diploma de bona conducta moral. Des del punt de l’esquerra de quedar bé, que també és alhora un altre eufemisme. Tot això perquè tenim la sensació que, si la paraula fa mal, el problema és la paraula. No la desigualtat estructural, ni el racisme latent, ni la història. No: només la paraula. És autènticament de babaus. Ara recordo un director d’institut que era d’ERC que quan jo li deia que un alumne era negre em corregia dient que aquell mot no era correcte dir-lo d’aquella manera. No en tenia ni idea de llengua, però tampoc de política i això que ell ho era.
La gràcia, i la pena a l’ensems, és que l’eufemisme no resol res. Només canvia el mobiliari lingüístic. Però l’eufemisme contemporani té tendències expansives i totalitàries. Les paraules creixen fins a esdevenir monstres burocràtics. Els tentacles es fan grans i es converteixen en una autèntica cotilla per a qui vulgui parlar col·loquialment. Prenguem «gent gran», que ja ningú s’atreveix a substituir per «vells», com si la vellesa fos una malaltia vergonyosa. De fet, ara, en l’intent de trobar un eufemisme compartit, de la gent gran en diuen «avis» com si tots ho fossin, com si els haguéssim d’identificar pel seu parentiu o descendència. És que ni «gent gran». Ara la Universitat de Barcelona fa sessions per als jubilats que anomena eufemísticament «universitat de l’experiència». Autènticament patètic. Les residències són «centres de vida assistida». Els tanatoris ㅡque ja és un eufemismeㅡ són «espais de comiat». Morir-se, un acte contundent i inevitable, ara és «deixar-nos», «traspassar», «fer el darrer viatge», «passar a una altra dimensió» i ves a saber què més. I com que la realitat continua essent tossudament mortal, el llenguatge s’infla cada vegada més per simular que ja no fa tant de mal.
Els eufemismes actuals tenen una característica comuna: la inflació moral. No n’hi ha prou de substituir una paraula directa per una de neutra. Cal que la nova paraula ens faci sentir o millor, semblar bones persones. La llengua es converteix, així, en una mena de gimnàs de virtut pública. Ens exercita a tenir raó sense incomodar ningú.
Alguns exemples: «centres de privació de llibertat» per no dir «presons». «Persones en situació de vulnerabilitat» per no dir «pobres», «persones amb diversitat funcional» per no dir «discapacitats». Aturem-nos un moment aquí. És que ja no serveix ni «discapacitat», que és una manera del tot correcta de dir que alguna persona no té la mateixa capacitat que la majoria. Del «subnormal» d’antany ㅡ que tots veiem ara com a ofensiu— es va passar al «minusvàlid» i d’aquí al «discapacitat». Però no contents amb aquesta gimcana lèxicomoral, s’ha anat més enllà. Ara ja són «persones amb diversitat funcional» o en el pitjor dels casos, i això ho he vist a Astúries, «persones amb capacitats diferents».
Altres eufemismes curiosos i en algun cas capriciosos. La «mentida» periodística, a la qual tan acostumats estem, és una «mala praxi comunicativa». En l’àmbit de la guerra els «danys col·laterals» ja és un clàssic i n’hi ha uns altres. Per exemple, «neutralitzar l’enemic» vol dir que se li ha fotut un gec de trets i se l’ha mort. També s’usa el verb «abatre» per dir que a un se l’ha pelat, però només s’usa quan són els bons els qui maten, com ara la policia. Aquests podrien funcionar, entre d’altres, com a índex moral de la nostra societat miserable: si vols semblar civilitzat, digues les coses com si fossin menys greus del que són.
No farem cap llista exhaustiva ㅡ «força exhaustiva» com dirien alguns indocumentatsㅡ però podem posar més exemples. Aquí en van alguns ben nostrats: «reajustament de plantilla», «desacceleració econòmica», «creixement negatiu» (això ja és un oxímoron!), «transició energètica justa» , «desafiaments democràtics», «model productiu resilient», «pacificació del trànsit», «mesures de racionalització», «tensió al carrer», «persona amb antecedents», «perfil de risc», «episodi de precipitacions intenses», «pràctiques poc transparents», «servei externalitzat», «incidència temporal» (per «avaria»), «procés participatiu obert», etc, etc i etc.
L’eufemisme no és neutre. És manipulador. Parteix de la premissa que la realitat pot ser reconfigurada si en reconstruïm el relat. I això, que té un aire postmodern inofensiu, és en realitat una forma elegant de censura. Quan un col·lectiu, una institució o un govern imposa certs termes i n’expulsa d’altres, no està fent només pedagogia; està acotant què pot dir-se i què pot pensar-se. Un eufemisme institucionalitzat és, sovint, una pròtesi de poder. Un petit exemple. L’ajuntament de Caldes de Montbui, pocs mesos abans de les darreres eleccions municipals, es va posar com un boig a fer obres per tot el poble per fer veure que feien moltes coses. Una d’aquestes coses era posar rotondes a algunes cruïlles en què el marge de maniobra per als cotxes era poc i complicat. Ells van dir que ho feien per «animar els conductors a circular més a poc a poc». Es necessita ser cínic per usar aquest eufemisme i no pas el verb «obligar». La imatge que us heu fet al cap amb l’expressió calderina dona una idea de l’abast de l’eufemisme com a arma mental i política.
Però tampoc ens enganyem: els individus hi col·laborem encantats. L’eufemisme ens estalvia conflictes, discussions i, sobretot, responsabilitats. Quan diem que algú «té unes necessitats especials» estem, en el fons, evitant afrontar la pregunta clau: què estem disposats a fer realment perquè les seves condicions de vida millorin? Quan parlem de «persones en risc d’exclusió» estem veladament evitant dir que podríem combatre les causes estructurals de l’exclusió, però no ho fem. El llenguatge ens deixa quedar bé mentre no fem res. I aquesta és una més de la manifestació d’una política execrable que ens ha narcotitzat a tots, que ens tracta amb un paternalisme i una condescendència que fan perbocar ㅡ com si fóssim imbècilsㅡ i que ens vol finalment controlar i dominar no tan sols en els actes sinó en les ments.
I encara hi ha un efecte secundari: la saturació. Com més eufemismes generem, menys força tenen aquests. Tots coneixem aquella regla no escrita: quan un eufemisme es fa popular, deixa de ser eufemisme i necessita un substitut encara més blanc. És un procés interminable que acaba cansant. La realitat és exactament la mateixa, però el nostre malestar canvia de vestuari cada dècada. Agafeu l’exemple de «retardat» i traceu-ne l’evolució com hem fet abans.
I aquí arribem al punt més sucós: l’eufemisme com a ideologia de la comunitat. Vivim en una època que vol reconciliar la convivència amb la incomoditat mínima. No volem conflictes, volem bones pràctiques; no volem debats, volem protocols; no volem discrepàncies, volem consensos fabricats. I l’eufemisme és la cola que manté unida aquesta fantasia. Ens diu: «No passa res, el món és més amable del que sembla» És una anestèsia vernacla.
Però aquesta aposta per la «comunitat harmònica» té conseqüències perverses. Quan el llenguatge es fa tan prudent que ja no gosa descriure res de manera precisa, la discussió pública es torna opaca. Ja no sabem qui es fa responsable de què, ni què vol dir exactament cada cosa. Tothom parla, però ningú no diu res. La comunitat flota en un magma verbal que vol ser inclusiu, però acaba essent inintel·ligible. I el que era una eina de delicadesa es converteix en un obstacle epistemològic.
La solució? No és abolir els eufemismes. El llenguatge sempre farà equilibris entre la franquesa i l’amabilitat. Però cal recordar que l’eufemisme només és útil quan serveix per cuidar, no quan serveix per disfressar. Quan protegeix persones, no institucions. I quan no converteix la realitat en una caricatura amable.
En definitiva, l’eufemisme és una arma de doble tall: ens permet parlar sense fer mal, però també ens permet no dir res de substancial. El repte és distingir quan estem suavitzant per respecte i quan ho fem per covardia moral i sobretot política. I aquesta distinció, que exigeix lucidesa i una mica de valor, és la que la nostra societat —tan amant de la paraula tova i del sintagma inflacionat— evita sistemàticament.
Però el llenguatge, sempre tossut, té una última paraula: quan diem les coses pel seu nom, de vegades la comunitat es trenca una mica. Però quan mai no les diem, la comunitat es corromp silenciosament. Entre aquestes dues misèries, almenys una ens permet saber on ens trobem. Amagar els problemes no és mai la solució. I finalment, la política s’ha convertit en un gest i ha deixat de banda l’acció.
L’eufemisme és tan antic com l’ésser humà i neix amb el mateix llenguatge: dir una cosa és cridar-la i la física quàntica ens ho demostra. Fins i tot pensar-la és perillos, es veu. Per això a les cultures primitives hi havia mots que s’havien de dir amb circumloquis, com ara aquells que es referien a la mort, les divinitats, les malalties o els enemics. Més endavant, l’eufemisme passa a ser una qüestió educacional, de cortesia, retòrica i, per tant, una qüestió de poder. És a Grècia on neix aquest concepte que avui coneixem tan bé. Ja no es tracta d’una por màgica o ritual sinó d’una por social. Amb l’Església l’eufemisme passa a tenir una funció de control moral i manté això sí, les altres. Especialment afecta a tot allò relacionat amb el sexe i el pecat. Amb la revolució industrial, la burgesia ja usarà l’eufemisme com a una mena de maquillatge per desvirtuar la realitat i no dir del tot aquelles coses que eren diguem-ne desagradables.
I al segle XX neix un altre tipus d’eufemisme que és el que es pot denominar ideològic. L’eufemisme deixa de ser un instrument de politesse i passa a ser una arma política. No tan sols l’eufemisme, tota la llengua es converteix en una arma encara que sigui al cost de subvertir-la. No cal que m’aturi amb el «tots i totes» o les «persones treballadores». Només us dic que una important editorial de llibres de formació professional va vetar de treure l’expressió «persones treballadores» a pesar de les meves objeccions i arguments lingüístics. Van pensar que era millor usar una fórmula imposada des dels despatxos de Sumar, Podemos i el PSOE.
Hi ha qui diu que l’eufemisme és una mostra de sensibilitat col·lectiva. Quina ingenuïtat. L’eufemisme és, sobretot, una màquina de desfer realitats i convertir-les en vapors aromàtics perquè no piquin als narius de ningú. La seva funció principal és preservar l’autoestima d’una societat que, per variar, prefereix no mirar-se al mirall quan no surt afavorida. Si l’ésser humà és un animal simbòlic, l’eufemisme és la seva coartada preferida.
L’eufemisme no és tan sols una figura retòrica: és un règim estètic i moral. Un estil i una ideologia. Tota cultura produeix paraules que fan nosa i, per tant, tothom s’afanya a descartar-les. Com qui amaga la pols sota la catifa, però amb orgull i una certa satisfacció ètica.
Comencem pels eufemismes clàssics, els que feien servir els nostres avis abans que el màrqueting moral s’apoderés de tot. A Catalunya, «negre» ha estat històricament polisèmic: escrivint un «negre» podem referir-nos a un ghostwriter. Parlant de feina, pot ser algú que treballa sense contracte o simplement molt. I evidentment també ha estat un terme racial, amb usos que anaven del paternalista al directament ofensiu. Perquè al darrere hi ha una història ㅡ la de l’esclavatgeㅡ que no podem ni preterir ni erradicar. Quina és la resposta actual? Una cursa per substituir el mot per fórmules progressivament més llargues i menys operatives lingüísticament, com si l’extensió fos garantia de virtut. De sobte, dir «persona negra» és correcte, dir «negres» és sospitós. Dir «afrodescendents» és més fi. I «persones d’origen africà i racialitzades» ja és un diploma de bona conducta moral. Des del punt de l’esquerra de quedar bé, que també és alhora un altre eufemisme. Tot això perquè tenim la sensació que, si la paraula fa mal, el problema és la paraula. No la desigualtat estructural, ni el racisme latent, ni la història. No: només la paraula. És autènticament de babaus. Ara recordo un director d’institut que era d’ERC que quan jo li deia que un alumne era negre em corregia dient que aquell mot no era correcte dir-lo d’aquella manera. No en tenia ni idea de llengua, però tampoc de política i això que ell ho era.
La gràcia, i la pena a l’ensems, és que l’eufemisme no resol res. Només canvia el mobiliari lingüístic. Però l’eufemisme contemporani té tendències expansives i totalitàries. Les paraules creixen fins a esdevenir monstres burocràtics. Els tentacles es fan grans i es converteixen en una autèntica cotilla per a qui vulgui parlar col·loquialment. Prenguem «gent gran», que ja ningú s’atreveix a substituir per «vells», com si la vellesa fos una malaltia vergonyosa. De fet, ara, en l’intent de trobar un eufemisme compartit, de la gent gran en diuen «avis» com si tots ho fossin, com si els haguéssim d’identificar pel seu parentiu o descendència. És que ni «gent gran». Ara la Universitat de Barcelona fa sessions per als jubilats que anomena eufemísticament «universitat de l’experiència». Autènticament patètic. Les residències són «centres de vida assistida». Els tanatoris ㅡque ja és un eufemismeㅡ són «espais de comiat». Morir-se, un acte contundent i inevitable, ara és «deixar-nos», «traspassar», «fer el darrer viatge», «passar a una altra dimensió» i ves a saber què més. I com que la realitat continua essent tossudament mortal, el llenguatge s’infla cada vegada més per simular que ja no fa tant de mal.
Els eufemismes actuals tenen una característica comuna: la inflació moral. No n’hi ha prou de substituir una paraula directa per una de neutra. Cal que la nova paraula ens faci sentir o millor, semblar bones persones. La llengua es converteix, així, en una mena de gimnàs de virtut pública. Ens exercita a tenir raó sense incomodar ningú.
Alguns exemples: «centres de privació de llibertat» per no dir «presons». «Persones en situació de vulnerabilitat» per no dir «pobres», «persones amb diversitat funcional» per no dir «discapacitats». Aturem-nos un moment aquí. És que ja no serveix ni «discapacitat», que és una manera del tot correcta de dir que alguna persona no té la mateixa capacitat que la majoria. Del «subnormal» d’antany ㅡ que tots veiem ara com a ofensiu— es va passar al «minusvàlid» i d’aquí al «discapacitat». Però no contents amb aquesta gimcana lèxicomoral, s’ha anat més enllà. Ara ja són «persones amb diversitat funcional» o en el pitjor dels casos, i això ho he vist a Astúries, «persones amb capacitats diferents».
Altres eufemismes curiosos i en algun cas capriciosos. La «mentida» periodística, a la qual tan acostumats estem, és una «mala praxi comunicativa». En l’àmbit de la guerra els «danys col·laterals» ja és un clàssic i n’hi ha uns altres. Per exemple, «neutralitzar l’enemic» vol dir que se li ha fotut un gec de trets i se l’ha mort. També s’usa el verb «abatre» per dir que a un se l’ha pelat, però només s’usa quan són els bons els qui maten, com ara la policia. Aquests podrien funcionar, entre d’altres, com a índex moral de la nostra societat miserable: si vols semblar civilitzat, digues les coses com si fossin menys greus del que són.
No farem cap llista exhaustiva ㅡ «força exhaustiva» com dirien alguns indocumentatsㅡ però podem posar més exemples. Aquí en van alguns ben nostrats: «reajustament de plantilla», «desacceleració econòmica», «creixement negatiu» (això ja és un oxímoron!), «transició energètica justa» , «desafiaments democràtics», «model productiu resilient», «pacificació del trànsit», «mesures de racionalització», «tensió al carrer», «persona amb antecedents», «perfil de risc», «episodi de precipitacions intenses», «pràctiques poc transparents», «servei externalitzat», «incidència temporal» (per «avaria»), «procés participatiu obert», etc, etc i etc.
L’eufemisme no és neutre. És manipulador. Parteix de la premissa que la realitat pot ser reconfigurada si en reconstruïm el relat. I això, que té un aire postmodern inofensiu, és en realitat una forma elegant de censura. Quan un col·lectiu, una institució o un govern imposa certs termes i n’expulsa d’altres, no està fent només pedagogia; està acotant què pot dir-se i què pot pensar-se. Un eufemisme institucionalitzat és, sovint, una pròtesi de poder. Un petit exemple. L’ajuntament de Caldes de Montbui, pocs mesos abans de les darreres eleccions municipals, es va posar com un boig a fer obres per tot el poble per fer veure que feien moltes coses. Una d’aquestes coses era posar rotondes a algunes cruïlles en què el marge de maniobra per als cotxes era poc i complicat. Ells van dir que ho feien per «animar els conductors a circular més a poc a poc». Es necessita ser cínic per usar aquest eufemisme i no pas el verb «obligar». La imatge que us heu fet al cap amb l’expressió calderina dona una idea de l’abast de l’eufemisme com a arma mental i política.
Però tampoc ens enganyem: els individus hi col·laborem encantats. L’eufemisme ens estalvia conflictes, discussions i, sobretot, responsabilitats. Quan diem que algú «té unes necessitats especials» estem, en el fons, evitant afrontar la pregunta clau: què estem disposats a fer realment perquè les seves condicions de vida millorin? Quan parlem de «persones en risc d’exclusió» estem veladament evitant dir que podríem combatre les causes estructurals de l’exclusió, però no ho fem. El llenguatge ens deixa quedar bé mentre no fem res. I aquesta és una més de la manifestació d’una política execrable que ens ha narcotitzat a tots, que ens tracta amb un paternalisme i una condescendència que fan perbocar ㅡ com si fóssim imbècilsㅡ i que ens vol finalment controlar i dominar no tan sols en els actes sinó en les ments.
I encara hi ha un efecte secundari: la saturació. Com més eufemismes generem, menys força tenen aquests. Tots coneixem aquella regla no escrita: quan un eufemisme es fa popular, deixa de ser eufemisme i necessita un substitut encara més blanc. És un procés interminable que acaba cansant. La realitat és exactament la mateixa, però el nostre malestar canvia de vestuari cada dècada. Agafeu l’exemple de «retardat» i traceu-ne l’evolució com hem fet abans.
I aquí arribem al punt més sucós: l’eufemisme com a ideologia de la comunitat. Vivim en una època que vol reconciliar la convivència amb la incomoditat mínima. No volem conflictes, volem bones pràctiques; no volem debats, volem protocols; no volem discrepàncies, volem consensos fabricats. I l’eufemisme és la cola que manté unida aquesta fantasia. Ens diu: «No passa res, el món és més amable del que sembla» És una anestèsia vernacla.
Però aquesta aposta per la «comunitat harmònica» té conseqüències perverses. Quan el llenguatge es fa tan prudent que ja no gosa descriure res de manera precisa, la discussió pública es torna opaca. Ja no sabem qui es fa responsable de què, ni què vol dir exactament cada cosa. Tothom parla, però ningú no diu res. La comunitat flota en un magma verbal que vol ser inclusiu, però acaba essent inintel·ligible. I el que era una eina de delicadesa es converteix en un obstacle epistemològic.
La solució? No és abolir els eufemismes. El llenguatge sempre farà equilibris entre la franquesa i l’amabilitat. Però cal recordar que l’eufemisme només és útil quan serveix per cuidar, no quan serveix per disfressar. Quan protegeix persones, no institucions. I quan no converteix la realitat en una caricatura amable.
En definitiva, l’eufemisme és una arma de doble tall: ens permet parlar sense fer mal, però també ens permet no dir res de substancial. El repte és distingir quan estem suavitzant per respecte i quan ho fem per covardia moral i sobretot política. I aquesta distinció, que exigeix lucidesa i una mica de valor, és la que la nostra societat —tan amant de la paraula tova i del sintagma inflacionat— evita sistemàticament.
Però el llenguatge, sempre tossut, té una última paraula: quan diem les coses pel seu nom, de vegades la comunitat es trenca una mica. Però quan mai no les diem, la comunitat es corromp silenciosament. Entre aquestes dues misèries, almenys una ens permet saber on ens trobem. Amagar els problemes no és mai la solució. I finalment, la política s’ha convertit en un gest i ha deixat de banda l’acció.
