ALGUNS LICEISTES BONS

Si consultem el DIEC veurem que per 'liceista' hem d'entendre aquell partidari del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, en oposició als defensors de l’antic Teatre de la Santa Creu o Teatre Principal de Barcelona. Aquesta oposició des de fa dècades que ja no té sentit perquè del teatre de la Santa Creu fa anys que no se'n canta ni gall ni gallina. És el teatre, per cert, en el qual es va inspirar Ruiz Zafón per a la seva deliciosa novel·la Marina. 

Avui dia, i ja fa molt de temps, per liceista hem d'entendre un amant del Liceu i de l'òpera. Però sovint no estem parlant de qualsevol amant. Estem parlant d'allò que en llenguatge futbolístic en diríem un hooligan. És cert que hi ha una gradació àmplia i rica que va des de l'abonat indolent, i de vegades ignorant, fins al fanàtic d'un compositor, d'un estil o, cosa pitjor, d'un cantant. La gamma, doncs transita des de la indiferència fins a les pretensions i les ínfules.

Hi ha molts liceistes que ho són de cor, sincerament i no pretenen més que satisfer el seu anhel compartit d'escoltar música -òpera, si voleu, però, al cap i a la fi, música. Alguns poden tenir formació musical -fins i tot una gran formació musical- però no els cal per poder degustar la programació ni per amarar-se d'història musical. Justament perquè no tenen formació musical o la seva formació és escassa solen ser prudents, ponderats i modestos i solen ser persones de les quals -com passa sovint- es poden aprendre moltes coses. 

No és d'aquests darrers que voldria parlar. Són més curiosos -per dir alguna cosa- els qui, prenent-se l'òpera fins i tot en alguns casos com a pretext per viure, manifesten unes fílies i unes fòbies mortals, histriòniques i, al final, tragicòmiques. Alguns fins i tot van amb taxi a Bayreuth! Aquesta mena de personatges són capaços de dir-te el nom d'un uixer del teatre de 1929 però després no saben emetre un so audible mínimament agradable i afinat. Saben arguments, personatges, dates d'estrena i repartiments amb precisió espantosa però no saben valorar més enllà de la teoria una execució ben feta més que res perquè el seu criteri és comparatiu: es basa en les versions que han escoltat aquí i allà. No es basa en l'experiència pròpia com a techné, que desconeixen. Són aquells per als quals una rascada del tenor, una lleugera vacil·lació, un tempo desuet o qualsevol altra incidència o tria interpretativa desautoritzen qualsevol intervenció. Qualsevol error o desviació del seu recte criteri és una opció inacceptable i en fan escarafalls i s'esquincen les vestidures. El seu coneixement és de façana, purament teòric, pouat en els llibres i llibrets que devoren àvidament. En pocs mots, no saben què és la música perquè no són músics, no n'han fet mai ni en faran. La música que coneixen és enllaunada i de pot. Els seus dicteris poden ser escruixidors i si a més estan doblats de pedanteria insuportable, com en el cas de Marcel Cervelló, el fenomen ja és indecent. 

És una llàstima que tot el saber que acumulen sense criteri no estigui majoritàriament ben canalitzat, que no vagi doblat de sentit crític, de prudència, d'empatia o simplement de sentit comú. És una llàstima que estiguin tocats de mort per la parenceria i la vanitat, que acceptin dogmes com qui menja caramels o que converteixin qualsevol conversa de bona fe en un monòleg egòlatra infumable. 

LA TRENA (TEATRE GOYA, 22 OCTUBRE 2022)

Laetitia Colombani és una dona que s'ha fet un nom literari després de la seva novel·la La trena. A pesar dels noms és nada a Burdeus el 1976 i escriu doncs en francès. És una dona polifacètica i inquieta sens dubte: actriu, guionista directora de cinema i també escriptora. I és coneguda per la seva novel·la homònima que ha donat la volta al món i que ha estat traduïda a 36 idiomes. 

A casa nostra, aquest èxit editorial de la primera novel·la de l'autora francesa ha estat capitalitzat per una minicompanyia formada per Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura, que també n'és la directora. La idea ha sortit d'elles i de La Perla 29, el centre actual de referència d’arts escèniques de Barcelona. 

La trena és la història de tres dones que viuen en mons i cultures absolutament allunyades i dissemblants, que lluiten contra les adversitats personals a què estan abocades de manera dramàtica i que, a pesar de l'allunyament, i en darrer terme, estan connectades mitjançant una cosa tan banal, però tan important per a una dona com el cabell.  

Dins un discurs à la page, l'obra està protagonitzada només per dones i l'home queda en un segon pla tot i que la figura transvestida de Kamal té un pes important en el desenvolupament de l'obra. La mirada és femenina? Sí. Això vol dir que no és una mirada universal? No. Jo crec que aquesta obra ens parla ja no de la lluita de les dones per la seva llibertat i dignitat com a persones en l'entorn social, laboral o familiar sinó que ens parla de la naturalesa de l'ésser humà, més enllà de gèneres, i de les seves aspiracions nobles i justes. La dona hindú malda perquè la seva filla tingui una educació i perquè fugi del paper llord i degradant que la societat patriarcal de castes li ha atorgat perennement. La dona siciliana malda per tirar el negoci familiar endavant tot reivindicant la seva llibertat sentimental i sexual. I la dona canadenca tresca perquè un entorn laboral de xacals no la devori com a professional i com a persona. La vida, doncs, com una lluita, que s'accentua si cal pel fet de ser dona. 

La posada en escena que ens proposa Segura és simple i senzilla però d'una factura impecable. Els recursos són limitats però enginyosos. Les projeccions a les tres parets de l'escena ajudem a fer-se el càrrec del que està passat o de l'indret a on ens situem.  Segura no intervé com a personatge però la seva presència escènica, ensems intimidadora i sedant, és crucial per lligar aquests tres mons tan allunyats i alhora tan propers. 

He vist un teatre ple, amb gent de mitjana edat cap amunt, amb ganes de gaudir de l'obra i de les excel·lents actrius que la protagonitzen: no he comptat cap errada significativa de text, cap entrada falsa, cap error de sincronia. Amb la dificultat que hi havia un sobretitulat que permetia a l'espectador anar seguint l'obra en la seva literalitat i que, per tant, deixava al descobert el paper de les actrius. Només he de dir enèrgicament que el text que hem pogut seguir té alguna deficiència imperdonable: com quan posa 'exhaltada' amb 'h'. 

Realment l'adaptació que han fet Segura i companyia -mai més ben dit- és molt remarcable i absolutament fidel a la novel·la, però la novel·la té elements que ajuden a contextualitzar la finalitat de l'autora. No crec que es pugui acabar d'entendre l'obra sense l'epíleg final de l'autora:

Je dédie mon travail a ces femmes,

Liées par leurs cheveux,

Comme un grand filet d'âmes.

À celles qui aiment, enfantent, espèrent,

Tombent et se relèvent mille fois,

Qui ploient mais ne succombent pas,

Je connais leurs combats, 

Je partage leurs larmes et leurs joies.

Chacune d'elles est un peu moi.

Dedico la meva feina a aquestes dones,
unides pels seus cabells,

com una gran xarxa d'ànimes.

A les que estimen, pareixen, esperen, 

que cauen i s'aixequen mil vegades,

que es dobleguen però no claudiquen.

Conec els seus combats,

en comparteixo les llàgrimes i les alegries,

una mica soc cadascuna d'elles. 

FENT MEMÒRIA GRÀCIES A SÁNCHEZ-PINYOL

El 2015 un article d'Albert Sánchez Pinyol sobre el tinent de l'exèrcit Luis Gonzalo Segura, expulsat per haver criticat les corrupteles immemorials de la institució, va ser contestat pel comandant de la 4a regió militar Ricardo Álvarez-Espejo proposant de manera provocativa la creació d'un museu militar a Barcelona. Sánchez Pinyol va adherir-se a la idea i va proposar en un altre article -que va ser censurat per Màrius Carol a La Vanguardia i que s'ha anat amagant- una sèrie de seccions per a aquest museu. En moments com els actuals en què, a pesar de les tecnologies de la informació, la memòria és tan prima, cal de tant en tant revisitar-lo. 

SÍ AL MUSEO MILITAR

15-II-15, Albert Sánchez Piñol, La Vanguardia

El señor Ricardo Álvarez-Espejo, teniente general del ejército, ha propuesto recientemente que se cree un Museo Militar en Barcelona, objetivo que considera "ambicioso e irrenunciable". Nuestra opinión es que ya era hora que el ejército hiciera una propuesta que pudiera ser muy acogida por la sociedad catalana. Estamos seguros de que el señor Álvarez-Espejo se dejará asesorar, en una amable colaboración entre las fuerzas armadas y mundo civil.

Para empezar sería muy interesante que el Museo Militar dedicara una galería a las masacres que el ejército ha cometido históricamente contra la población civil catalana. Por ejemplo, escogiendo una entre tantas, los hechos de Cambrils de 1640, cuando después de un breve asedio la plaza se rinde a las tropas castellanas. Incumpliendo todos los pactos, el ejército masacró a más de setecientos cambrilenses.

Muy apropiada y visual sería una sección que se titulara: "Bombas sobre Barcelona", donde se detallaran todos los bombardeos que el ejército español, y sus aliados, han perpetrado históricamente contra la capital catalana. Difícilmente encontraríamos otro caso de una urbe bombardeada tantas veces, y tan salvajemente, por el mismo ejército que supuestamente tenía que defenderla. Digo que sería una sección muy visual porque se podrían incluir croquis y gráficos de la devastación urbana y humana, así como modelos de los proyectiles empleados, que incluirían desde la arcaica balística del siglo XVII hasta las modernas bombas de fragmentación de la guerra civil española.

Otro apartado lo merecerían los enfermos de psicopatía que se han enfundado el uniforme militar y han recalado en Catalunya. Como por ejemplo Charles de Espagnac (1775-1839), un francés expulsado de su país, por reaccionario, pero que hizo carrera en el ejército español. Su demencia lo llevó a prohibir las barretinas, el pelo largo en los hombres y las trenzas en las mujeres. Le gustaba bailar bajo la horca, entre los pies de los cadáveres que había mandado colgar, borracho por una combinación de ron y aguardiente. Fernando VII siempre lo defendió: "Está loco, pero para estas cosas no hay otro".

Una temática indispensable para cualquier Museo Militar que se precie sería la de los gobernadores militares y su relación con Catalunya. Recordemos la famosa frase del general Espartero. "Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya". Menos célebre es el capitán general Juan Zapatero y Navas, conocido por sus propias tropas como el general Cuatro Tiros. Y con razón. Su frase preferida era: "Yo sé cómo se arregla; a ese, 'cuatro tiros'; a ese otro, igual. Cuatro tiros y se acabó el problema". Los civiles catalanes, en cambio, preferían denominarlo el Vampiro por su afición a los fusilamientos indiscriminados. En cierta ocasión ajustició a un pobre chico jorobado, escogido al azar. ¿El motivo? Que según algunos delatores en la última revuelta obrera había participado un chico jorobado.

El general Severiano Martínez Anido no desmerecía a sus predecesores: en 1920, como gobernador militar de Barcelona, se enfrentó con el gobernador civil Carlos Bas, a quien acusaba de "blando". Anido le exigió que le dejara fusilar a "gente como Eugeni d'Ors, Lluís Companys, Joaquín Montaner, Francisco Layret, Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Mario Aguilar, Guerra del Río, los hermanos Ulled, y otros". En sus memorias Bas narra el diálogo. Bas: "Señor gobernador militar, soy el gobernador civil, no un asesino". Anido: "No es cuestión de asesinar sino de ejecutar. No emplee usted palabras malsonantes".

Y puesto que nos referimos a "palabras malsonantes", también se podría dedicar una sección del museo a la temática "La prensa militar y Catalunya". En las hemerotecas hay centenares y centenares de artículos del siguiente estilo, publicado en La Correspondencia Militar, el 13 de diciembre de 1907: "El problema catalán no se resuelve, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego".

¡Qué gran fortuna que hoy en día el ejército español ya no practique las "palabras malsonantes", que sólo sean materia de memoria y de museo! Esto es loable y es cierto. Tan cierto como que el pasado mes de noviembre publicamos el artículo "¡Un paso al frente!", en el que describíamos el caso de un militar en activo, el teniente Luis Gonzalo Segura, a quien la fiscalía militar le ha abierto un expediente que podría acabar con la solicitud de seis años de prisión. ¿El delito? Ser el autor de una obra de ficción, concretamente una novela, donde se describen unas fuerzas armadas en las que reina el nepotismo y la corrupción a gran escala. Cuesta de creer, así que lo repito: en pleno siglo XXI la jurisdicción militar española puede pedir una pena de seis años de prisión por escribir una novela.

Precisemos, para acabar, que el mismo señor Álvarez-Espejo, que ahora nos regala la afortunada iniciativa del Museo Militar, publicó inmediatamente un artículo de réplica en este diario, titulado "Otro paso al frente", una réplica extraordinariamente peculiar, por cierto, puesto que en todo su artículo no mencionaba ni una sola vez el motivo de réplica: es decir, el teniente Segura y su caso.

Cuando escribo estas líneas, el teniente Segura vuelve a estar bajo arresto.