dimecres, de setembre 27, 2006

JOAN ARGENTÉ I LA CREU DE SANT JORDI

Amb motiu de la concessió de la Creu de Sant Jordi a Joan Argenté, em truca un periodista de la Televisió de Badalona. Com que vaig publicar un article sobre el poeta a la Revista de Catalunya vol saber què se li podria preguntar. Jo li comento, mig seriosament mig en broma, que li podria preguntar per què no ha escrit més. No pas com a retret sinó com a lloança. La ploma d’Argenté és rigorosa i amb talent i Catalunya no es pot permetre el luxe de perdre’n cap. A més la pregunta va dirigida també al gènere del periodisme —Argenté també ha escrit al diari Avui—, al del teatre i la traducció. A més a més, li formulo altres possibles preguntes: en quina línia o tendència poètica s’identifica més Argenté i, encara, si té la intenció de recollir en volum els articles que ha publicat a la premsa diària. Li demano expressament que no em citi si és que li arriba a formular alguna de les qüestions que li he proposat i ell m’assegura que no he de patir. Bé doncs, no tan sols m'ha citat a bombo i plateret sinó que també ha fet la pregunta de part meva. I, a sobre, la hi ha formulat en negatiu: «Per què ha escrit tan poc?». Viure per veure. L’Argenté ha quedat un xic desconcertat i ha dit que la qüestió el posava «a la corda fluixa». D’això se’n diu fer quedar bé i complir la paraula! Com hi ha món! Confio que en Joan no s’hagi ofès. Ja fa dues dècades aproximadament que vaig escriure en un altre article que la poesia d’Argenté era certament escassa però meditada i coherent. Ara afegeixo que és sòlida, densa i concentrada. I artísticament honesta, que en aquests temps que corren ja és molt. Argenté no ha escrit per figurar sinó per una necessitat d’autoexplicar-se i d'explicar-se als altres. Aleshores la comparava amb la poesia de Marià Manent. Ara també la compararia amb la poesia de Salvat.


He llegit a la premsa d’aquests dies que alguns periodistes banalitzaven el guardó perquè se n’han concedit molts. Més que mai, crec. Jo no podria parlar de les altres persones o institucions premiades, però si algú es mereix la Creu —que el poeta ha definit com a «càrrega joiosa»— aquest és Joan Argenté. La trajectòria l’avala. I m'alegro d’haver posat el meu granet de sorra perquè se’l conegui i reconegui. Estic segur que ell serà dels qui la duran amb més dignitat i responsabilitat.

dimecres, de setembre 20, 2006

LA BEN PLANTADA. EL NOUCENTISME 1906-2006. UNA GUIA ESTÈTICA DEL NOUCENTISME PLÀSTIC.

Aprofitant que el 2006 se celebra el centenari de l’inici de la publicació del Glosari orsià i de la mort del pintor Cézanne, al Museu Diocesà de Barcelona s’ha organitzat aquesta exposició de títol ben revelador. Perquè és un homenatge a un moviment que, de manera decisiva, va capitalitzar l’articulació política i cultural de Catalunya durant unes dècades i perquè l’exposició té com un dels motius i excuses la labor d’Eugeni d’Ors com a pensador. Tot i que també com a dibuixant. I, en efecte, l’exposició mostra dibuixos al carbó del mateix d’Ors en què s’observa una gràcia certa en el dibuix caricaturesc i uns temes que ratllen l’egolatria perquè són sovint autoretrats.


Em sembla que la principal virtut d’aquesta exposició és mostrar la connexió evident entre les gloses (amb una essa, com d’Ors escrivia) orsianes i les creacions pictòriques i escultòriques dels artistes de l’època. No hi són totes perquè es tracta d’una mostra més aviat modesta. No hi són les principals perquè deu ser molt difícil aconseguir-les en dipòsit, si és que es poden aconseguir físicament. Però les que hi ha són enormement representatives i útils per entendre que el Noucentisme, més enllà d’un moviment polític i cultural, va pretendre una estètica amb uns motius, temes i fins tècniques ben definits. Per això crec que la lectura que cal fer del Noucentisme ha de relacionar política, pensament i literatura en primer lloc. D’això en tenim una base més o menys sòlida. Però també ha de relacionar pensament, literatura, pintura, escultura, música, arquitectura i arts decoratives. I fins ara la veritat és que s’ha practicat poc. L’últim exemple que conec és el llibre Forma i prejudici, de Narcís Comadira. Aquesta exposició n’és un altre pas decidit però encara incomplet.


Queda a més ben dibuixat la figura de la dona com a tema fonamental de la plàstica noucentista, d’acord amb els requeriments orsians. La dona per a d’Ors és un símbol de la pàtria —de la mare pàtria—, de la continuïtat, la tradició, l’ordre i l’harmonia. I de la llengua. La dona encarna el lligam amb el passat i la projecció cap al futur. I és això justament el que el Noucentisme va pretendre des d’un punt de vista artístic. El tema de la dona hi és tractat en olis, bustos, tanagres, bibelots, carbons. I el tema de la dona mare també hi és present el algun llenç com la «Maternitat» de Ricard Canals. La transposició de la mitologia clàssica a la realitat quotidiana catalana hi és menys visible. Potser l’exemple més important és la «Diana caçadora» del Josep Obiols. Hi falten els llenços d’en Sunyer per comprendre la dimensió íntima i familiar d’una cultura mil·lenària que a Catalunya i a altres indrets es va voler usar com a mirall d’assentament i de progrés.

dijous, de setembre 14, 2006

INICI DE LA TEMPORADA 2006-2007. GISELLE O EL BALLET ROMÀNTIC. ALGUNES IDEES.

Alguns han dit que a aquestes alçades el ballet resulta una mica quico, passat de moda. Sobretot la primera part. Jo simplement diria que em resulta d’allò més clàssic. A pesar que és un ballet romàntic. Potser ens han acostumat massa a ballets moderns o contemporanis i hem oblidat que el ballet és una escola. O com ho deia Foix: abans d’escriure un cal·ligrama cal saber escriure correctíssimament un sonet.


En segon lloc: ja voldrien moltes òperes tenir el gust per l’escena que ha demostrat aquest ballet i els seus responsables. Tant pel que fa als decorats i el vestuari com per que fa a la il·luminació i la coreografia.


Tercerament: ja voldríem a aquestes latituds tenir una companyia de ballet tan sòlida com l’English National Ballet. De fet, aquí ens permetem el luxe de posar obstacles a les instencions d’un ballarí nostre amb reputació internacional com és Àngel Corella.


En quart lloc. Hi ha dues proves irrefutables –crec- que demostren que el ballet és vist al Liceu com un espectacle secundari: hi ha poc públic i es fa tocar l’Orquestra de l’Acadèmica del Liceu i no pas la titular del teatre. Són signes inequívocs del compliment d’un requeriment vist amb distància, displicència i poca –o gens de- convicció. Ara, ens omplim la boca quan la Jurado o la Pantoja –no ho recordo- solla el nostre teatre simplement per fer callar la mala consciència d’alguns.

dijous, de setembre 07, 2006

NOTÍCIES DELS CASTRATS


Interessants articles sobre els cantants castrats al suplement cultural de “La Vanguardia”. No deixa de ser estrany que uns personatges que van ser els protagonistes indiscutibles de la música religiosa i profana a Europa durant tres segles siguin uns autèntics desconeguts entre els aficionats però també entre els entesos. Aquest pudor s’explica per una preconcepció moral que inexplicablement ens porta a la repulsa d’aquest fenomen històric. Perquè, a veure, els grecs i els romans consideraven que el fet de tenir esclaus era una qüestió de dret natural i, en canvi, no deixarem d’estudiar per això AristòTil o Ciceró. Amb els castrats ha passat una cosa similar. La revolució francesa i el reconeixement dels drets de la persona porten a concebre la castració com una mutilació vergonyant i intolerable. I ho és en la nostra època i durant el romanticisme (com també són vergonyants l’africana mutilació del clítoris o, fins i tot m’atreviria a dir, la perforació del lòbul de l’orella de les nenes). Sobretot si es fa per una pruïja estètica i no pas amb una finalitat terapèutica. Però tres segles són massa segles per preterir un fenomen que, agradi o no, va ser decisiu per a la música. A part d’haver estat una moda que movia masses.

Hi ha una altre factor que ens impedeix a nosaltres des del segle XX i XXI valorar justament el pes dels castrats. I és que no hi ha gravacions dels principals cantants d’aquesta particular corda. I, és clar, avui dia no podem entendre que la gent acudís de tot arreu d’Europa a Sant Pere del Vaticà per escoltar les virtuts dels castrats. Virtuts que, sens dubte, eren espectaculars, úniques: tenien la tessitura de prop de tres octaves, perfectament homogeneïtzades de timbre, i podien arribar a emetre habilitats prodigioses que deixaven bocabadat tothom. Avui això ens sembla repulsiu i digne d’oblit. Ara, tolerem que els esportistes es droguin o manipulin el seu cos per aconseguir rebaixar unes centèsimes d’una marca. I si cerqueu al vostre entorn encara trobareu més paradoxes per pensar. No podem negar que, a aquestes alçades de la pel·lícula, Maquiavel és el gran triomfador de la decadent moral occidental.