Aprofitant que el 2006 se celebra el centenari de l’inici de la publicació del Glosari orsià i de la mort del pintor Cézanne, al Museu Diocesà de Barcelona s’ha organitzat aquesta exposició de títol ben revelador. Perquè és un homenatge a un moviment que, de manera decisiva, va capitalitzar l’articulació política i cultural de Catalunya durant unes dècades i perquè l’exposició té com un dels motius i excuses la labor d’Eugeni d’Ors com a pensador. Tot i que també com a dibuixant. I, en efecte, l’exposició mostra dibuixos al carbó del mateix d’Ors en què s’observa una gràcia certa en el dibuix caricaturesc i uns temes que ratllen l’egolatria perquè són sovint autoretrats.
Em sembla que la principal virtut d’aquesta exposició és mostrar la connexió evident entre les gloses (amb una essa, com d’Ors escrivia) orsianes i les creacions pictòriques i escultòriques dels artistes de l’època. No hi són totes perquè es tracta d’una mostra més aviat modesta. No hi són les principals perquè deu ser molt difícil aconseguir-les en dipòsit, si és que es poden aconseguir físicament. Però les que hi ha són enormement representatives i útils per entendre que el Noucentisme, més enllà d’un moviment polític i cultural, va pretendre una estètica amb uns motius, temes i fins tècniques ben definits. Per això crec que la lectura que cal fer del Noucentisme ha de relacionar política, pensament i literatura en primer lloc. D’això en tenim una base més o menys sòlida. Però també ha de relacionar pensament, literatura, pintura, escultura, música, arquitectura i arts decoratives. I fins ara la veritat és que s’ha practicat poc. L’últim exemple que conec és el llibre Forma i prejudici, de Narcís Comadira. Aquesta exposició n’és un altre pas decidit però encara incomplet.
Queda a més ben dibuixat la figura de la dona com a tema fonamental de la plàstica noucentista, d’acord amb els requeriments orsians. La dona per a d’Ors és un símbol de la pàtria —de la mare pàtria—, de la continuïtat, la tradició, l’ordre i l’harmonia. I de la llengua. La dona encarna el lligam amb el passat i la projecció cap al futur. I és això justament el que el Noucentisme va pretendre des d’un punt de vista artístic. El tema de la dona hi és tractat en olis, bustos, tanagres, bibelots, carbons. I el tema de la dona mare també hi és present el algun llenç com la «Maternitat» de Ricard Canals. La transposició de la mitologia clàssica a la realitat quotidiana catalana hi és menys visible. Potser l’exemple més important és la «Diana caçadora» del Josep Obiols. Hi falten els llenços d’en Sunyer per comprendre la dimensió íntima i familiar d’una cultura mil·lenària que a Catalunya i a altres indrets es va voler usar com a mirall d’assentament i de progrés.
Em sembla que la principal virtut d’aquesta exposició és mostrar la connexió evident entre les gloses (amb una essa, com d’Ors escrivia) orsianes i les creacions pictòriques i escultòriques dels artistes de l’època. No hi són totes perquè es tracta d’una mostra més aviat modesta. No hi són les principals perquè deu ser molt difícil aconseguir-les en dipòsit, si és que es poden aconseguir físicament. Però les que hi ha són enormement representatives i útils per entendre que el Noucentisme, més enllà d’un moviment polític i cultural, va pretendre una estètica amb uns motius, temes i fins tècniques ben definits. Per això crec que la lectura que cal fer del Noucentisme ha de relacionar política, pensament i literatura en primer lloc. D’això en tenim una base més o menys sòlida. Però també ha de relacionar pensament, literatura, pintura, escultura, música, arquitectura i arts decoratives. I fins ara la veritat és que s’ha practicat poc. L’últim exemple que conec és el llibre Forma i prejudici, de Narcís Comadira. Aquesta exposició n’és un altre pas decidit però encara incomplet.
Queda a més ben dibuixat la figura de la dona com a tema fonamental de la plàstica noucentista, d’acord amb els requeriments orsians. La dona per a d’Ors és un símbol de la pàtria —de la mare pàtria—, de la continuïtat, la tradició, l’ordre i l’harmonia. I de la llengua. La dona encarna el lligam amb el passat i la projecció cap al futur. I és això justament el que el Noucentisme va pretendre des d’un punt de vista artístic. El tema de la dona hi és tractat en olis, bustos, tanagres, bibelots, carbons. I el tema de la dona mare també hi és present el algun llenç com la «Maternitat» de Ricard Canals. La transposició de la mitologia clàssica a la realitat quotidiana catalana hi és menys visible. Potser l’exemple més important és la «Diana caçadora» del Josep Obiols. Hi falten els llenços d’en Sunyer per comprendre la dimensió íntima i familiar d’una cultura mil·lenària que a Catalunya i a altres indrets es va voler usar com a mirall d’assentament i de progrés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada