Anem al teatre Principal de Badalona a darrera hora a veure un documental sobre Jaume Plensa nou de trinca - és de 2020 - amb el record encara recent de l'exposició retrospectiva que se li va dedicar al Macba. És d'un aragonès establert a Badalona anomenat Pedro Ballesteros. Es veu que ha guanyat un premi del públic a Barcelona aquest mateix any. Ballesteros es va llicenciar en periodisme a la UAB el 1987. No cal que us digui que no parla gota de català i que amb els mots proemials no n'hi ha prou per sentir-se d'una ciutat com Badalona com ha dit.
El reportatge d'una hora i mitja se centra sobretot en l'obra nova de l'escultor i fa una mirada panoràmica a l'obra que ja ha deixat enrere i que és pertot el món. La veritat és que Plensa interessa tant pel que fa com pel que diu i sempre és un plaer escoltar-lo i veure'l en acció.
El reportatge és en castellà. El director dialoga directament amb ell i ho fa, és clar, en castellà. Ignoro a qui es dirigeix però he de dir que després de veure'l un no pot deixar de pensar que té una mirada esbiaixada. Sobretot pel que fa als orígens de Plensa que ni s'esmenten ni s'insinuen al llarg del film. Algú que no el conegui pensarà que és un artista sense arrels -les que tant plauen a l'escultor- i que ni té ciutat ni pàtria ni domicili conegut. Llengua sí, perquè el català apareix en moments puntuals -i residuals- en què l'artista dialoga amb els seus operaris o fa comentaris monologats amb ell mateix. Diria fins i tot que hi ha la voluntat d'ignorar l'origen i la llengua de l'autor. És un documental fet amb una mentalitat castellana, que es vol apropiar de tot allò que no és seu a major glòria de la seva nació. Hi ha una imatge en el documental que resumeix clarament el que acabo de dir. En un moment determinat apareix la plaça Colón (Colom) de Madrid. Es veu una escultura del navegant català i la imatge de la cara de la Júlia, una estàtua blanca a la manera habitual de Plensa. Al bell darrere de l'escultura, la bandera pàtria de proporcions descomunals oneja com si ens volgués dir: 'Aquests dos són meus i són espanyols', tot i que ja sabem que s'entesten a dir que Colom va ser un llaner genovès sense ofici ni benefici que no sabia ni on era el nord ni encara menys navegar pels oceans. També és curiós que no surti cap crític català parlant de l'escultor, tenint en compte que n'apareixen d'anglesos, japonesos, suecs, francesos i espanyols i encara me'n dec deixar algun.
Doncs a mi em sembla que documental vol fer el mateix amb Plensa: apropiar-se'l i desfigurar-lo perquè no se sàpiga que és barceloní i, sobretot, català. Com han fet sempre a Madrid. I ja sabem que si no entres al joc et fan la vida impossible i ets al punt de mira de l'administració tributària. Diria encara més: el director del documental ha volgut utilitzar políticament Plensa i la seva projecció internacional per convertir-lo en un artista atemporal i apàtrida.
En resum, tot el que té de bo com a recull de les noves obres que l'autor ha anat instal·lant -com la del Rockefeller Center a New York- ho perd amb aquest tel de silenci i d'opacitat. Un documental més doncs sobre l'obra ingent de Plensa i sobre la seva filosofia de l'art de l'escultura, entesa com a objecte i com a espai, que dialoga sempre amb la plaça pública i els seus usuaris.
