divendres, de juny 11, 2021

'EL GIRAVOLT DE MAIG', D'EDUARD TOLDRÀ I JOSEP CARNER (PALAU DE LA MÚSICA CATALANA, 6 DE JUNY DE 2021)

Ignoro quant temps fa que no es representa l’òpera de Toldrà però jo diria que força temps. EGM és una òpera més estimada pel fet de ser de Toldrà i noucentista que per la història que explica molt em temo. I és que el llibret de Carner no funciona gaire bé com a obra dramàtica. I ho diu algú que va fer la tesi doctoral sobre Carner tot i que això no té gaire valor. A Carner dau-li la poesia però no pas el teatre per bé que el va intentar i té obres que més o menys tenen el seu interès. El llibret és un encadenament de diàlegs que intenten emular d’alguna manera la raó del Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare: ara bé, el somni de Shakespeare aquí es transforma en consciència del retorn als límits de la vida pròpia. Alguns diuen que és una òpera de cambra. D’acord. A mi em sembla més una sonata amb veu. I és que el valor de l’obra és efectivament la música de Toldrà, reconeixible a cada compàs, a cada acord. En qualsevol cas podem dir que no s’assembla en gens a l’òpera del gran repertori, sigui italiana, francesa, alemanya o russa. No hi ha cors, no hi ha intervencions solistes en forma d’àries i només un únic concertant al final. I això és perquè el llibretista ― Josep Carner― no tenia gaire coneixement de la tradició operística ni era gaire melòman, dit no sigui de passada. Era d’esperar doncs que el Palau no estigués ple. Fins i tot a pesar de les mesures còvid que deixaven un seient lliure entre espectador i espectador. I entre que no estava ple i que l’aire condicionat estava a una temperatura excessivament baixa l’ambient no era el millor. Una altra cosa que sobtava és que durant la funció un vigilant del servei de seguretat contractat estava a la boca de sortida vigilant perpètuament i sospitosament el comportament del públic. Totalment innecessari i matusser. Encara sort que va silenciar el walkie-talkie que portava abans de començar la funció i perquè se li va dir. Un altre al·licient de la funció era la direcció de Ros Marbà que, com de costum, va fer una magnífica versió tot i que l’orquestra ― l’OBC, que per cert va crear Toldrà― en algunes ocasions tapava visiblement les veus, no gaire grans però sí del tot apropiades per a la peça. L’obra era en versió concert però tenia un cert moviment escènic dins el que és possible en aquesta òpera. Dels solistes em quedo amb la magnífica Rosaura d’Elena Copons, amb veu rodona i timbre molt bonic, amb Gemma Coma-Alabert, la mezzo gironina, la veu clara i precisa de Lluís Vilamajó i l’excel·lent Golferic de Roger Padullés, amb la mateixa veu rodona i bella de la Copons. La veu més gran i vistent fou a parer meu la de Perot de l’Armentera, interpretat per Josep Miquel Ramon, amb una dicció catalana oriental no gaire d’acord amb la dels altres intèrprets, però emb evidents i efectives dots interpretatives i emfàtiques. També ajudava el personatge. 


Carner va optar per fer un llibret de temàtica rural i va tenir l’ocasió de fer-ne un de temàtica urbana. També en això està desfasat el 1928, quan es va estrenar. És una obra noucentista? Doncs sí però més per la naturalesa i obra dels seus autors i pel missatge final que per l’argument. És una comèdia? Evidentment no és un drama però si és comèdia té un humor molt fi, molt fi. I qui sap on mena!


Diu el programa:


L’hostalera recorda la seva joventut i el galanteig amb Perot de l’Armentera, contrabandista amb qui pensa que hauria tingut una vida d’aventura i entreteniment, mentre que Perot es queixa del seu reuma i en arribar a l’hostal pensa com hauria estat de tranquil·la una vida reposada i estable. Al seu torn, Golferic, seminarista en crisi de fe juga a ser cavaller intentant fer front als sentiments passionals que li provoca la presència d’una novícia, Rosaura, que disfressada com a tal, amaga la seva identitat de ballarina, tot jugant a ser una jove innocent i pura que busca en Déu la màxima realització just abans d’entrar al convent. Aquest giravolt d’identitats, Carner les resol amb versos plens d’ironia i gràcia, però qui hi posa tot el perfum expressiu, sens dubte, és Toldrà aconseguint un model operístic únic, impossible d’emular ni igualar.


Ef efecte, l’obra és un somieig aquí de primavera que porta els personatges a desitjar vides ben allunyades de les que realment tenen. A mi em recorda un article de Carner que parla de les tardes de diumenge com a l’espai de retorn als límits propis, a la realitat, i de l’abandó dels miratges provocats pel cap de setmana. Una cosa similar. Molt carnerià. Molt noucentista. Però poc operístic. Alguns diuen que aquesta òpera marca una abans i un després i ja em permetreu que ho posi en dubte. I alguns comparen el fet que l’òpera s’hagi representat escadusserament amb les cançons de Toldrà, que es canten dia sí dia també per veus molt diverses, en molt diversos fòrums i a molts països diferents. No crec que hi hagi comparació possible. L’autèntica joia de Toldrà són les seves cançons i no EGM, cosa que no significa que no sigui una obra remarcable i un intent de crear una òpera pròpia catalana, ben allunyada de la modernista, com La fada.

dimarts, de maig 25, 2021

EL CORONEL NO TIENE QUIEN LE ESCRIBA (POLIORAMA, 22 DE MAIG DE 2021)

Encara recordo que al COU Jaume Bofill ens van fer llegir el llibre -llibret- de García Márquez. No era gaire llarg però és d'aquells llibres que fan pensar i que es recorden. Natalio Grueso ha fet una bona adaptació al teatre en castellà.  I els actors són de primera divisió, començant pel vell coronel protagonista, encarnat per Imanol Arias. Jo definiria l'obra com un assaig sobre la misèria. També sobre altres temes és clar: sobre la dignitat, sobre la falsia, sobre la injustícia i, al final, sobre l'amor. El coronel veterà de la guerra dels mil dies prefereix morir d'inanició que perdre la dignitat. I aquesta concepció xoca amb la realitat i amb la seva dona que, tanmateix, se l'estima d'allò més. És una obra trista. Finalment aquesta carta que mai arriba és la metàfora de les esperances i els desigs que mai no es compliran. Potser no és la millor obra per presentar-la en format dramàtic però el resultat funciona. També és cert que és una obra lenta. Algú pot pensar que està més pensada per al lluïment del protagonista però els altres papers són igualment importants i igualment ben interpretats. Destacaria la seva dona, Ana Villa, i el Sabas de Jorge Basanta.  L'argument és ben simple i del tot humà. Si s'ha convertit en una obra de referència és tal vegada perquè tothom ha estat esperant una carta que mai no es rebria. Potser perquè tothom ha volgut creure alguna vegada que la decepció no es consolidaria. 

dilluns, de març 01, 2021

LA CABRA O QUI ÉS LA SÍLVIA?

No he conegut mai cap cabra que es digui Sílvia. De fet, no he conegut mai cap cabra i menys per a intimar-hi personalment. O animalment. Però en aquesta obra aquesta situació absurda, ridícula, grotesca o bestial és la que es troba l'espectador. Si no ho he entès malament l'autor Edward Albee, d'EUA, vol presentar una situació increïble --o difícilment creïble-- per crear una plataforma còmica des d'on reflexionar sobre alguns temes: la felicitat, la fidelitat, la intimitat, el convencionalisme social entre d'altres. El mateix autor subtitula l'obra amb el sintagma 'Notes per a una redefinició de la tragèdia'. La qüestió és que la cosa fa una gràcia simplement relativa que s'aguanta els tres primers quarts d'hora però que va perdent intensitat fins al final, en què el desenllaç fàcil acaba d'aprimar l'obra. Jo crec que està més en la línia de la comèdia que es torna dramàtica, una mescla molt a l'ús des de fa anys. Aquí no hi ha tragèdia sinó més aviat el drama de la quotidianitat humana, amb totes les nostres limitacions, condicionaments, secrets, pulsions, contradiccions, aspiracions, etc. etc. En aquest sentit, comèdia humana, massa humana. 

Pel que fa als actors és interessant veure en escena Jordi Bosch i Emma Vilarasau, parella a la vida real. Ambdós actuen de manera magistral, més enllà d'alguna vacil·lació. Són dos grans actius de l'escena catalana que han tingut la sort de continuar treballant en l'àmbit català. Pel que fa als secundaris, cal diferenciar molt bé entre Jordi Martínez, actoràs amb dots còmiques a qui coneixem no tan sols pel teatre sinó també per la televisió, i Roger Vilà, un noi que fa de fill gay de la parella i que encara està per fer en tots els sentits. 

Aquesta obra va ser traduïda en el seu moment de Josep Maria Pou, el qual també la va interpretar i dirigir. Corria el 2005. Quinze anys després la reprenen aquests actors en temps de pandèmia, temps molt procliu a les decepcions i als desistiments amb un mateix. En sortir del teatre parlem animadament amb un català de la banda de ses Illes, entès en teatre i en Shakespeare segons que ens comenta. Hi toca bastant i la Pilar tanca en tema dient una veritat com un temple: no és que el teatre no interessi sinó que no es fan obres bones. 

divendres, de gener 29, 2021

'A L'OMBRA DEL LLEDONER', DE TOMÀS GARCÉS

Aquest poema va ser musicat per Eduard Toldrà el 1924, mateixa data en què va veure la llum el llibre que el conté 'L'ombra del lledoner'.


Primera estrofa


Ens presenta una noia jove en estat malencònic a sota d’un lledoner despullat de fulles a hora foscant. Hi ha una carena que es torna fosca. I el lledoner no fa ombra perquè és de nit. No sabem dir del cert si es tracta d’un paisatge de muntanya o no. No podem deduir gaire cosa de l’aparició dels brucs però si podem dir res és que ens devem trobar en una zona mediterrània, que és sovint una zona de referència en Garcés. Sembla que el poeta lliga conscientment el plor, la foscor i l’enyor. Ara bé, no sembla que sigui un lloc especialment feréstec, ni realment ni simbòlicament. Més aviat es tracta d’un paisatge que acompanya la malenconia de la noia pel fet de no tenir un amor. D’altra banda, la veu del poeta que en els primers versos es dirigeix al lector, acaba interpel·lant la noia quan diu ‘Fadrina, l’amor és lluny’. No sabem qui és aquesta noia jove que plora d’enyor pel fet que no té un amor però podem identificar la noia amb una persona d’un àmbit rural que no acaba de ser real sinó que més aviat té una existència simbòlica. Aquesta és la literalitat de l’estrofa.




Segona estrofa



La segona estrofa ens transporta a un indret totalment diferent, tant pel personatge que hi apareix com pel moment del dia de què es tracta. Ara, trobem un cavaller, amb brida blanca al cavall, que s’atura a descansar sota l’ombra del lledoner. L’oratge és manyac i no té el punt d’adustesa de la primera part. I a més l’arbre li dóna repòs. El moment del dia l’hem d’identificar amb l’albada (‘Al cel la llum de l’estel / és la rosada del dia’). No podríem referir-nos però a una època de l’any concreta perquè no hi ha dades que la puguin objectivar indubtablement. Després de la descripció ― com a la primera estrofa―  ens torna a aparèixer el poeta dirigint-se a aquest nou personatge, que té un aire d’irrealitat i d’atemporalitat a tocar del mite, i li diu també que l’amor és lluny i que fuig amb l’ombra ― que lliga l’estrofa amb la primera― i el cant. El cant i l’ombra els podem relacionar amb la fadrina i la posta de l’estrofa primera. 



Tercera estrofa


Aquí retornem al punt inicial. El sol ja s’ha post i hi lluu la nit, que sospira. De fet qui sospira és la fadrina. Aquella intranquil·litat de la primera aquí és serenor i calma. I el lledoner torna a aparèixer aquesta vegada despullat, sense ocells ni fulles i, doncs, no fa ombra. És evident que el moment és inequívoc perquè a través de les branques despullades la fadrina veu l’estelada del cel. I li torna a recordar que l’amor és lluny. Aquesta vegada, però, el poeta ho resol amb els darrers quatre versos. L’amor és lluny, sí, però li suggereix que el demani quan torni la llum, a punta d’alba. Però no és l’albada del dia següent, sinó l’albada d’un dia de primavera venidor en què el lledoner haurà recuperat les seves fulles i a trenc d’alba començarà a formar una ombra llarga sobre el terreny. La comparació final és també significativa: l’ombra s’allargarà com un miracle tenint en compte que l’arbre havia estat despullat de fulles. 


Aquesta és la literalitat del poema. Tenim el dret com a lectors de preguntar-nos què ens ha volgut dir Garcés perquè aquesta literalitat no va més enllà. Cal dir d’entrada que el Leitmotiv o el fil conductor del poema és aquest arbre que anomenem lledoner. A propòsit d’ell ens diu Joan Vicenç Lillo i Colomar:


‘Voldria poder resumir tot el que vull contar del lledoner, per això procuraré no repetir el que podeu trobar a qualsevol llibre, enciclopèdia o a internet. A pesar de tot “d’un lledó en faré un sermó”, vull dir que tal vegada exageraré en parlar d’aquest arbre. He de reconèixer que em sent petit i emparat baix la seva presència. A tot temps. Quan esclata discret i tardà a la primavera, frondós i dominant a l’estiu, sobre la catifa groga de les seves fulles quan es desprenen a la tardor i a la fi a l’hivern, satisfet de la feina ben feta, retalla la silueta dels teuladers, de la mel·lera o el ropit.’


Podem dir doncs que un dels temes del poema si no és el principal és la natura encarnada aquí amb un arbre nostrat en terres catalanes (llevant i illes): el lledoner. I aquest arbre és testimoni d’un idil·li irreal entre una dama (fadrina) i un cavaller. Dues figures idealitzades tot i que el cavaller d’una forma ben visible: va amb cavall sol per la plana mentre que la noia ens la podem imaginar com sortida d’un mas proper a l’indret on creix el lledoner. A més són dues figures que no coincideixen ni en el temps (una hi va al vespre i l’altre al matí) ni en l’espai (sembla que el poeta parla d’indrets diferents només relacionats per l’existència de l’arbre). 


La darrera estrofa resol el conflicte o si voleu desavinença que ha creat a les dues primeres. En un dia futur indeterminat el lledoner tornarà a tenir fulles i tornarà a fer ombra cosa que ens suggereix el renaixement de la natura i l’adveniment de la llum, perquè ja no serà nit i haurà nascut una nova albada. És com si el poeta volgués fer un paral·lelisme entre el rebrostatge de l’arbre, el renaixement del dia i el sorgiment final de l’amor en la fadrina. Els camps semàntics no són casuals i tenen tota la intenció. De la nit passem al dia i de l’enyor a l’esperança de l’amor. I l’arbre passa de la mort a la vida (com un miracle).


divendres, de gener 22, 2021

ARNICHES I NIETZSCHE

Carlos Arniches va ser un 'popularíssim sainetista i comediògraf madrileny' [Els Marges, núm. 100 (2013), pàg. 75]. Tan popular que Marina Gustà no sap que era valencià. D'Alacant concretament. És com confondre un temps condicional amb un d'indicatiu. I és que els malentesos se solen multiplicar.