El fet de recuperar LB en un moment de pandèmia mundial, tot i que ja va molt de capa caiguda, és realment inquietant. Un no pot deixar de pensar en els milions de persones que a tot el món han mort per causa d’un virus invisible. Una de les coses que es feien amb LB era fer coincidir la representació amb les dates nadalenques. Doncs això s’ha acabat. Ara es tracta de dissenyar la temporada de manera estratègica per fer com més calaix millor. I l’època estival en què el públic comença a fluixejar és un bon moment per representar una de les obres més emblemàtiques del repertori mundial.
Entre les provatures del teatre amb què, ara sí i ara també, ens sol sorprendre, hi ha la figura de l’’artista resident’, com si es tractés d’un metge, i com si l’únic artista o el més important fos el regista o el director d’escena. Ja coneixem la fauna variada dels registes i el protagonisme innecessari i de vegades vergonyant que els han deixat adquirir als teatres d’òpera d’arreu. En aquest cas, el resident és Àlex Ollé, un dels directors de La Fura dels Baus i és clar, es tractava de canviar alguna cosa de l’obra. Encara bo que respecten la música ― relativament perquè de vegades també es fan operacions estranyes― i encara bo que l’espectacle no esquitxava com els inicials de LFB. La finalitat d’Ollé és allunyar-nos de l’ambientació original, no perquè sigui d’una altra època, sinó perquè la considera burgesa. M’agradaria veure, però, si la declaració de la renda d’Ollé s’adiu més amb la de Rodolfo o amb la d’algú d’una classe mitjana acomodada o molt acomodada. I és clar ens ha situat l’obra a una mena de Bellvitge atemporal en què Montmartre és un conjunt d’edificis soviètics grisos i impersonals: l’acció, diu el programa, que se situa en un barri ‘popular’, que és un eufemisme de pobre. Hi ha doncs un component de ressentiment de classe. I hi ha una provocació que ja no provoca. Aquí els personatges estan més propers a l’estètica ‘okupa’ que no pas a una altra cosa. És estrany que no aparegui cap desnonament contestat i alguna unitat de la Brimo. Finalment, la cirereta és que Mimì no mor de tuberculosi sinó de càncer, amb el cap calb per causa de la quimioteràpia. Posats a actualitzar-ho, jo hauria fet que Mimì morís de còvid amb insuficiència respiratòria greu i molta tos seca. Hauria estat d’allò més escaient. No ha tingut collons de fer-ho. La ‘relectura audaç’ ha quedat a mig camí, s’ha autocensurat. Perquè finalment Ollé fa una relectura burgesa per a burgesos.
Un altra cosa que sobta és que el programa de mà està elaborat ‘en part’ per estudiants universitaris, que és una manera de fer un programa més o menys acceptable a un cost assequible. No crec que aquesta sigui la manera de dignificar el programa de mà. Entre els estudiants i les plomes de renom hi ha una gran varietat intermèdia de candidats a redactar els articles sobre l’òpera de torn. Però és clar, si els estudiants han arribat en algunes ocasions a sobre de l’escenari per què no haurien de fer ‘en part’ el programa.
El director musical de l’obra era Giampaolo Bisanti. L’he seguit de prop pel Facebook i realment és un home que no para. El vam veure la darrera vegada si no vaig errat a la Turandot de Peralada, amb la Theorin. He de dir que en aquella ocasió em va agradar més que en aquesta. Bisanti va dirigir sense partitura, és a dir, de memòria, que mai no és una cosa menor i en una òpera encara menys. Va donar entrades precises ― no en va errar ni una que jo veiés― i va estar per les entrades de les veus. Va fer sonar l’orquestra amb delicadesa quan calia i amb energia estentòria quan va ser necessari.
El repartiment de la funció ha estat més aviat d’una àurea mediocritat si descomptem les veus femenines de Mimì i Musetta. El Rodolfo d’Atalla Ayan ha estat deficitari en tots els sentits: timbre i sobretot volum. S’ha tret el paper bé però en una òpera com LB no n’hi ha prou a ‘treure’s el paper’: cal fer-ho amb solvència, amb presència i volum. Quan s’ha de lluitar contra una orquestra voluminosa cal fer-ho amb una veu gran, amb harmònics, més enllà de tenir bona línia o simplement poder aguantar l’òpera. Anita Hartig ha estat força millor: amb una veu plena i densa, amb un cant i una línia amb gust. Potser alguns problemes de dicció no són sobrers d’esmentar: per exemple, en lloc de dir ‘addio’ vam sentir ‘addiA’. Literalment. La senyora s’ha pres literalment la teoria d’Alfredo Kraus.
Entre els altres personatges masculins Marcello té un paper destacat a l’òpera i hem tingut a Roberto de Candia, un baríton sense suc ni bruc, amb una veu apagada i amb un cant en més d’una ocasió discutible. El Colline de Goderdzi ha estat correcte i gaire res més. Potser el Shaunard de Toni Marsol ha estat el més efectiu i el més teatral pel paper que li tocava de fer. I la Musetta de l’esprimatxada Valentina Nafornita ha estat brillant a pesar del moviment i de l’embalum delk Cafè Momus, inspirat en altres escenes d’òperes anteriors.
El cor ha estat bastant apagat per tres motius: l’ús de la mascareta, pocs efectius al cor i estructura de l’escena que no ajuda a projectar la veu. Això passa perquè els registes estan molt preocupats per passar als annals dels teatres d’òpera però poc per posar l’escenografia al servei de la música i de l’efecte dramàtic que persegueix.
En resum, una Bohème que no passarà en lletres d’or a la història del teatre ni de l’òpera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada