Quan rellegeixo «Nadal» de Joan Salvat-Papasseit, tinc la sensació d’entrar en una casa petita, humida, d’un barri popular arran de mar de Barcelona a la nit. No una nit qualsevol: la nit de Nadal de fa molts anys, del 1919 o 1920. I el poema, més que una descripció, és una experiència: una sensació que comença fora, al carrer, i que s’endinsa a la cuina, a la intimitat familiar, fins a tocar la consciència. La seva estructura segueix aquesta mateixa progressió: del soroll popular al silenci interior, de l’espai compartit al recer del jo moral.
El primer que sento és la simbomba. No és un instrument precisament agradable: té un so brut, profund, que sembla emergir de la terra. Sembla més que un instrument de percussió un pet d’un bou. Aquesta foscor sonora desagradosa fixa l’atmosfera de l’escena. No ens trobem davant el Nadal amable, ple de llumets. Ens trobem en un Nadal de gent humil, d’un barri que encara fa olor de mar i de carbó. De sobte apareix també el carro —el carro dels apis— que travessa l’empedrat. El soroll metàl·lic, repetit, insistent, ressona com un martelleig que sovint només perceben els qui viuen a tocar del mercat. I aquí ja entenc que el poema no vol sublimar la realitat sinó ancorar-s’hi. Salvat parteix de l’experiència concreta: la nit concreta, el carrer concret ㅡ Giné i Partsgàs— , el carro concret. Aquest és el seu punt de partida. Una evocació? Potser sí. Però pot ser també un record ben recent del traginers que porten el carro a jóc. O una visió directa.
Quan entro a la segona estrofa, el poema es trasllada a la cuina. Hi veig la llum groguenca del braser, un racó que escalfa. És un contrast notable amb la foscor exterior: el braser és un petit sol domèstic. A la cuina, els de casa han farcit el gall, com sempre. La tradició continua, fins i tot quan hi ha poc per posar sobre la taula. I, entre vapors, apareix la lluna: una lluna que sembla plena, però que no ho és del tot. Aquest «apar» —aquest semblar— és crucial. El món s’il·lumina a mitges: ni és del tot lluminós ni del tot fosc. És un Nadal incomplet, com si hi hagués alegria, sí, però una alegria apedaçada, insuficient.
En aquestes dues primeres estrofes, el poema es limita a mostrar. És descriptiu, objectiu, en aparença. Però ja hi ha una tensió: mentre la ciutat canta i la família prepara el dinar, el poeta observa amb un punt de recança, com qui sap que aquella felicitat té esquerdes. I no tan sols en aquella casa.
I és llavors quan entra la tercera estrofa, que funciona com una porta a una estança més profunda. Ja no hi ha descripció, sinó reflexió. El poema se situa en el futur immediat: demà, quan seuran a taula, s’adonaran que ja ha nascut Jesús. És un futur que no anuncia alegria, sinó consciència. L’endemà és el moment en què la família, encara que sigui «tan pobre com és», oblidarà els pobres. I aquí hi ha el gir fonamental del poema: el jo poètic es reconeix pobre —materialment pobre— però denuncia també una altra pobresa, més perillosa: la pobresa moral. La de la gent que celebra una festa que predica la germanor mentre es gira d’esquena a qui més ho necessita.
Aquest doble sentit de la pobresa és una de les troballes més punyents. En un sol vers, el poeta es col·loca enmig del conflicte: ell és pobre, però no està exempt de culpa. No parla d’«els pobres» com uns altres: és un d’ells, però això no l’eximeix d’oblidar-los. L’oblit és transversal, democràtic, quasi inevitable. I és aquesta consciència, precisament, la que fa que el poema no sigui una acusació cap enfora, sinó una confessió.
Quan el poema anuncia que Jesús els «mirarà un moment», es crea una imatge de gran força. No és la mirada severa d’un jutge, ni la mirada tendra d’un infant. És una mirada breu, intensa, que exposa la veritat: la distància entre allò que es predica i allò que es fa. No calen grans sermons: n’hi ha prou amb aquest instant. I, finalment, l’infant plora. Aquí el poema deixa una porta oberta, gairebé deliberadament ambigua: plora Jesús, o plora el poeta? Sense entrar en disquisicions teològiques, ambdues coses, probablement. L’infant que plora és un reflex del poeta que sent la contradicció, la tristesa, la inadequació entre el que hauria de ser el Nadal i el que realment és.
En aquesta lectura, el poema és un tríptic: carrer, cuina, consciència. Però és també un procés espiritual: percebre, comprendre, adonar-se’n. No hi ha cap gest grandiloqüent, cap voluntat de trencament ideològic. Hi ha, en canvi, una sinceritat absoluta. Salvat no parla «dels pobres» des de fora, ni des d’una ideologia; parla des de la seva vida, des de la precarietat d’un home amb família, amb responsabilitats, amb dificultats, amb contradiccions. El Nadal que descriu no és un símbol: és un record que pesa.
La manca de puntuació contribueix a aquest fluir de pensament. El poema circula com una respiració nerviosa relativament, sense murs entre una imatge i l’altra. Però alhora la mètrica —alexandrins amb disciplina prosòdica— aporta una estructura ferma absolutament clàssica. El contrast entre l’aparença lliure i la construcció estricta revela un poeta que treballa amb precisió gairebé artesanal. Diuen que deia que no s’havien de comptar síl·labes, però ell en comptava. En aquest poema, tot és exacte: les rimes, els accents, els paral·lelismes. I aquesta exactitud no és ornament: és una forma de donar solidesa al que vol expressar. És com si digués: encara que el món sigui fràgil, el poema no ho serà.
Hi ha, a més, una ironia subtil: mentre al carrer ressonen instruments populars —la simbomba entre d’altres— el poema s’organitza amb disciplina clàssica. És com si Salvat ajuntés dos mons que a la seva Barcelona no sempre convivien bé: la cultura popular i la cultura literària. El poema és un pont. I és justament en aquest punt de contacte on el text troba la seva veritat: un poeta culte parlant d’un món humil des de dins, sense condescendència, sense estetitzar la misèria, sense caure en el sentimentalisme. D’altra banda, el poema és un trànsit des de la foscor inicial cap a la llum personal de Jesús, passant pel «gas tot encès» de la segona estrofa. També una progressió del brogit exterior al silenci interior passant per la llar familiar. I la tercera farà butllofes als de sempre: el poema va de la societat a la fe passant per la família. I és un viatge cap a l’interior i cap a la consciència. També un viatge des del fred a l’escalf, primer de la casa i després de Jesús.
Quan acabo de llegir el poema, el gest final —el plor de l’infant— continua ressonant. És un plor que no tanca res, que no resol res, que no alleuja res. Però és un plor necessari i una mirada que ens tenalla i interpel·la com cap altra. És la prova que el poeta ha entès el Nadal no com una festa sinó com un repte moral. El Nadal que ens presenta no és un ornament: és una interpel·lació: qui som, què celebrem i què oblidem.
I el poema, precisament perquè no imposa res, perquè només mostra i confessa, acaba convertint-se en una invitació. Una invitació a mirar el món amb més humilitat i més lucidesa. A reconèixer que la pobresa —material i moral— no ens és aliena. A entendre que, a vegades, la mirada d’un infant és suficient per desmuntar-nos.
I que, de vegades, quan sembla que és ell qui plora, en realitat som nosaltres els qui ho fem.
