Marta Pujadó és una matemàtica reconvertida al sector de l’educació, en paraules seves. Perquè tothom n’estigui més informat és també membre de la Fundació Bofill ㅡ que tant de mal ha fet a casa nostraㅡ i ha estat membre de la nefasta i fracassada Escola Nova 21 que va sembrar el desconcert en diverses escoles entre 2016 i 2019 i que encara cueja. Laura Prat respon al perfil del qui dona lliçons teòriques des de la distància i no des de la trinxera. Llur article ‘Els 5 canvis profunds que reclama PISA’, publicat al diari Ara (20 DES 2023) ㅡ no podia ser a un altre mitjàㅡ ens dona idea del fanatisme, de la ceguesa intel·lectual i de la tossuderia d’aquestes professores. Perdó, volia dir docents. D’elles és la sentència ‘No hi ha excel·lència sense equitat’, que dita amb aquesta contundència és directament falsa i conté totes les intencions de la política bonista, bufanúvols, paternalista, acomplexada i poqueta cosa. Ah, i ressentida. La política de l’ambigüitat, del bon ‘rotllo’, de l’anar fent, del no mullar-se, de l’endormiscament crític, del quedar bé. La política que ven fum i cobra en informes PISA.
Em sembla que des de fa ja ben bé dues dècades, l’educació catalana pública s’està centrant en un discurs pedagogista artificial, complicat, intimidador i finalment inútil. I ha oblidat els resultats que cal obtenir dels alumnes i la finalitat principal de l’educació que tal com explicita la Llei d’educació de Catalunya és la transmissió de coneixements, destreses i valors (art. 28, relatiu a la funció docent). És la mateixa llei, tanmateix, que en el seu article 2, relatiu als principis rectors del sistema educatiu, no fa referència en cap moment a l’adquisició de coneixements per part dels alumnes ni a l’excel·lència de les persones que es formen en el sistema educatiu català. Vull dir que hi ha una preterició intencionada del que és el saber i el saber fer.
Arran de l’informe PISA, recentment publicat, ha quedat patent que Catalunya ocupa un lloc gens preferent respecte de moltes altres comunitats espanyoles i aquest fet ㅡ perquè es tracta d’un fet i no pas d’una opinióㅡ ha generat un debat intens i acalorat a la comunitat educativa. El debat sempre és desitjable, constructiu i enriquidor, però quan algunes persones tenen posicions preses que no canviaran perquè són dogmàtiques i basen les seves preferències en les creences, aspiracions, idees, desigs i no pas en els fets, es fa difícil dialogar i raonar.
Els arguments que usen Pujadó i Prat per desqualificar els crítics amb el sistema educatiu actual són barroerament simples. Qualsevol que pensi el contrari del que s’està fent és un nostàlgic, un conservador, un academicista ㅡ com si tot això fos dolent en si i a priori. Elles ho diuen així:
‘Per contra, veiem com persones i sectors amb una visió conservadora de l’educació utilitzen els mals resultats per qüestionar l’enfocament competencial de l’educació i reivindicar amb nostàlgia una tornada a l’educació academicista, basada en la memorització de continguts enciclopèdics descontextualitzats.’
És clar, usar la memòria per emular els lloros és perfectament inútil. En canvi, usar-la per crear un coixí de coneixements sobre els quals es pot reflexionar i exercir la capacitat crítica és tota una altra cosa. Dit altrament: sense saber coses no es pot pensar perquè no hi ha material per fer-ho.
Pujadó i Prat adopten una tàctica que ja coneixem: crear una falsa imatge de serenitat ㅡ tots els resultats desmunten les seves teories peregrinesㅡ i acusa qualsevol que no pensi com elles i altres de ‘conservadors’ i ‘nostàlgics’. Com a argument jo diria que no és suficient, és més aviat pobre i és clarament sectari. De la secta que tots coneixem.
Afirmen amb total inconsciència i naturalitat ‘Però, tot i la complexitat, la direcció mai no pot ser de tornada al paradigma antic’. Hauríem de saber què entenen elles per 'paradigma' i per 'antic', però en qualsevol cas es pot dir que després d’uns anys sembla que Suècia vol tornar de manera consensuada al ‘paradigma antic’: al llibre, al llapis i al paper. Podem assegurar que no siguin elles qui es troben ja en aquests moments en el paradigma antic? D'altra banda, identificar nou i millor sense analitzar res més - i és el que fan elles- és absolutament perillós.
Tot seguit intenten identificar 5 problemes que afecten l’educació actual i hem d’entendre que les solucions respectives que proposen volen pal·liar les mancances en què es troben escoles i instituts. Són aquests.
‘1. Accés a la docència i formació inicial docent. Cal replantejar quins són els criteris mínims per poder exercir la professió. També cal que les universitats avancin en la formació inicial docent i s’alineïn amb el model competencial.’
En un moment en què tant a secundària com a FP cada vegada hi ha menys persones que vulguin fer de ‘docent’ elles propugnen adoctrinament teòric i noves traves burocràtiques i econòmiques. Ens està dient que no tothom pot entrar a ensenyar i menys si sap coses i té idees pròpies? Doncs per aquest camí anem al col·lapse i a la mediocritat, si és que ja no hi som. Potser faríem bé d’assignar un mentor a cada professor nou i ens estalviaríem màsters caríssims i estèrils.
‘2. Accés a la funció pública. El sistema actual d'oposicions no ofereix garanties a l'hora d’incorporar a la funció pública els docents més competents i compromesos. El procés premia excessivament la memòria, el coneixement tècnic de la matèria i l'antiguitat en la fase de mèrits. Cal elaborar criteris que premiïn la competència docent perquè sabem que la qualitat docent és el factor determinant dels bons resultats educatius dels alumnes.’
Pujadó i Prat semblen dir-nos que el coneixement és relativament prescindible, que l’experiència no té gaire valor i que el que compta és el compromís ㅡ llegiu l’obediència cegaㅡ i la qualitat docent - llegiu metodològica. Resumit seria com dir amén a tot el que proposen i imposen des de l’administració política o des d’institucions d’autoritat espúria com la Fundació Bofill. Que aquesta fundació porti el nom del filòsof té per a mi un significat amarg: l’antic COU Jaume Bofill a on vaig estudiar, amb Pau López al capdavant, tenia una idea del tot diferent respecte del que pretén aquesta fundació. El COU Jaume Bofill ens va formar en el coneixement seriós i ampli, en l’exigència i l’autoexigència, en el respecte cap a un mateix i cap als altres, en la disciplina i l’autodisciplina. Entre altres coses. Ens omplim la boca de voler desenvolupar el sentit crític en els alumnes i la creativitat però eliminem hores d'art, de música i de filosofia. I quan algú gosa dir la seva opinió de manera independent i respectuosa el fan callar de la manera més abjecta. Volem autòmates en lloc de professors? Volem que el 'docent' pensi o volem que sigui com una baula anodina que no pot opinar?
3. Estabilitat dels equips docents. La rotació del personal docent és la norma a l’escola pública, fet que impedeix donar estabilitat als projectes educatius i fer un bon acompanyament a l’alumnat. Cal que els centres públics tinguin autonomia a l’hora de seleccionar els equips i donar-los estabilitat.’
Això no és tant com privatitzar l’escola pública? Deixar que cada escola, cada institut triï arbitràriament els seus mestres per afinitats personals, ideològiques o metodològiques no és contravenir el principi de mèrit i capacitat? Què volen les senyores Pujadó i Prat? Liquidar els funcionaris? Liquidar el sentit crític? Liquidar l’escola pública? Crear un col·lectiu de bens?
‘4. Temps de treball en equip. L’educació és una feina d’equip, i no individual. Cal que els equips docents tinguem hores de coordinació i treball en equip per arribar a acords sobre qüestions que afecten el conjunt del centre i acompanyar els alumnes de forma més efectiva. Actualment, les hores de permanència al centre, especialment pel que fa als docents de secundària (24h), només permeten arribar a cobrir les hores de classe i les guàrdies i són clarament insuficients per treballar en equip.’
L’educació és una feina d’equip sempre? Un sol professor no pot educar ni ensenyar bé? No és aquesta la idea de mestre i de referent de sempre? Ens està proposant un gregarisme anorreador del pensament individual i de la iniciativa personal? Per què vol tantes reunions, moltes vegades sobreres, inútils o improductives? Les reunions són necessàries en qualsevol cas, però fer-les perquè toca és absurd. En el context del debat climàtic, l’argument seria semblant a dir que com que tinc cotxe l’he de fer servir i he de circular de manera regular, sigui necessari per a mi o no. La feina del professor és a la classe i no pas a les reunions, que són només un suport o una eina. Imprescindible, això sí, però només això. Si volem conèixer un professor hem d'acudir a les seves classes i no a les reunions a on va. Sembla que Pujadó i Prat no volen que els professors puguin fer res a casa. Han de ser a l’institut en reunions cooperatives com si es tractés d'una secta. Si poden ser 40 hores millor que 37 i mitja. D'altra banda, aquest verb tan nou i paternalista i tan de quedar bé com 'acompanyar' s'ha d'emplenar de significat a risc d'incórrer en buidors i transparències estèrils. I a la meva manera de veure el que s'assembla més a 'acompanyar' és 'ajudar'.
‘5. Menys burocràcia. Els equips directius han de destinar una quantitat ingent d’hores a tasques burocràtiques de molt baix valor afegit. És evident que la gestió d’un centre educatiu ha de ser acurada i transparent, però hem arribat a uns nivells de càrrega burocràtica absolutament excessius. El sistema s’ha de construir sobre la confiança en el professorat i els equips directius, i no des de la desconfiança i l’excessiu control.’
Doncs aquí els he de donar la raó sense reserves. S’ha multiplicat la burocràcia en aquests darrers 10 anys als centres educatius. Hi ha una burocràcia que és necessària i algú l’ha de fer. Podríem fer-ne una llarga llista. D’altres tasques són perfectament prescindibles i molt sovint capricioses i assignades per part d'unitats administratives que volen justificar la seva existència fent treballar els altres. Aquestes unitats estan de vegades formades per professors que han fugit de les classes i que han vist la seva oportunitat de perpetuar-se a la Via Augusta o a un Servei Territorial. O a d’altres llocs. Pujadó i Prat fan referència a la confiança en el professorat. Des de fa temps ja, la idea que l’administració té del professorat és que està molt ben pagat ㅡ Catalunya és qui pitjor els paga d’Espanya!- , que té massa vacances, que no té ganes de treballar perquè són uns irresponsables i uns ganduls. Com es pot crear un clima de confiança amb aquests prejudicis? I a pesar de tot, la majoria de professors que conec posen força més hores que les que els correspondria fer, siguin de l’equip directiu o no. Recomanaria que qui en fos competent es llegís les teories de Douglas McGregor sobre el comportament dels treballadors. Potser aprendrien alguna cosa.
‘Finalment, com a sistema hem de donar resposta a la gran complexitat que tenim a les aules: alumnat nouvingut, trastorns d’aprenentatge, trastorns de la conducta, necessitats educatives especials, problemes de salut mental i casos d’assetjament, entre d’altres. Per fer front a aquesta complexitat cal desplegar el decret d’educació inclusiva i, en general, cal que invertim més en educació, molt especialment en els entorns més desafavorits. Gairebé totes les anàlisis comparen els resultats de Catalunya amb altres països. No obstant això, la diferència de resultats que més ens hauria d’ocupar és la que existeix entre l’alumnat que prové de famílies vulnerables i el que no. No hi ha excel·lència sense equitat.’
És evident que el desplegament de l’atenció individualitzada o segmentada dels alumnes depèn, sobretot, dels recursos econòmics que s’hi posin en forma de professorat, ràtios adequades i fetes a mida, espais, especialistes i valentia política. Coses que no hi són. Els sindicats fa anys i panys que demanen mesures semblants, però no els fan cas. Els problemes s’han d’abordar dient les coses pel seu nom i no dissimulant ni edulcorant ni amagant la realitat. Diferir l’actuació sobre els temes que esmenten Pujadó i Prat, amb bones paraules, discursos políticament correctes, però ineficaços, no porta enlloc. Bé, sí, porta als resultats de PISA. La cirereta final és de traca i mocador. Pujadó i Prat ens estan dient veladament ㅡ o no tan veladamentㅡ que cal deixar de banda l’excel·lència per tractar l’equitat. Per equitat hem d’entendre la igualtat d’oportunitats per a tothom: per als qui tenen més o menys recursos, per als qui són d’aquí o de fora, per als qui tenen algun tipus de trastorn o de malaltia, per als de poble i per als de ciutat, per als qui tenen més o menys capacitat, per als homes i per a les dones. Podem continuar si cal. Però equitat no significa uniformitat, igualació dels resultats per la banda de sota, renúncia a l’esforç, a la disciplina, marginació dels qui poden anar més enllà o millorar més de pressa. Jo tinc la sensació que el que tenim avui és exactament això a l'ensenyament públic. Com que no hi ha prou salvavides per a tothom ens hem d'enfonsar tots per solidaritat. Justament aquesta concepció errònia de l’equitat porta a la injustícia: qui té recursos anirà a l’escola concertada o privada. Portar els alumnes amb cotó fluix significa no educar els nois en la frustració, en l’esforç, en l’exigència, en la superació personal. No contrariar l’alumne significa crear uns monstres que tard o d’hora xocaran brutalment amb la realitat del món laboral i amb la societat. És això el que volem?
Una darrera nota sobre el perquè aquestes professores han escrit aquest article. Realment volen ajudar el sistema educatiu i els alumnes de manera individual o estan pensant a fer-se un nom i posar-se medalles per escalar en la jerarquia del departament d’educació? És només una pregunta.
PS. A començaments de l'any 2024, hem conegut a Vilaweb la identitat dels 'experts' que han estat designats per la consellera amb la finalitat de cercar solucions per millorar els resultats de l'educació i, per tant, de les proves PISA. Podeu consultar-los aquí. Entre els components hi ha Marta Pujadó. No conec els altres membres, però el nom de Pujadó no augura cap resultat positiu ni en una direcció diferent de l'actual. Més aviat preludia un aprofundiment en la idea assistencial de l'educació i un bandejament encara més vistent de l'excel·lència.
Aquest article està fet a títol individual com a ciutadà en exercici del dret a la lliure expressió recollit a l'article 20 de la Constitució espanyola.
