M'agradaria saber per què el GTL ha programat la Butterfly per Nadal. Potser hi ha algun motiu ignot ocult però sigui com sigui ha estat una bona idea. Sempre que fan la Butterfly, em recordo d'un anunci del Corte Inglés en què apareixien tot un seguit de carrers buits i mullats per la pluja, crec que de Barcelona, amb la música de fons del cor de pescadors a boca closa. És una d'aquelles imatges que et queden gravades per sempre i que fan via amb tu al llarg de la vida. De fet, aquest cor del final del segon acte el vaig conèixer arran de l'anunci. Qui diu que la TV no serveix per a res si està ben utilitzada?
Sempre que veus la Madama Butterfly veus coses noves. És el que s'espera d'una gran obra d'art: que sigui oberta, que sigui atemporal, que sigui eterna. Per més vegades que la vegis, sempre veuràs coses noves. Aquesta vegada, la Madama Butterfly m'ha parlat íntimament del xoc sense remei de cultures, dels aprofitats i vividors, dels hipòcrites, de la mala gent en general que s'aprofita dels altres sense cap mena d'empatia ni commiseració. B. F. Pinkerton és un fill de puta que es pensa que pot usar impunement la gent, servir-se'n vilment i que no li passarà res. De fet, és així a curt termini. Però, a llarg termini, el que queda és la culpa gravada en carn i os en l'existència del seu fill, del fill de Butterfly. No sé què és pitjor.
Butterfly és un drama musical íntim, amb pocs personatges i poca espectacularitat -té lloc en un sol escenari, que és la casa de Butterfly- però d'una intensitat punyent i colpidora. I musicalment inoblidable. Per l'obra desfilen melodies antològiques que també fan via amb un amb el temps. N'hi ha un munt. L'arribada de la comitiva per al casament, Dovunque al mondo, Amore o grillo, el duo d'amor, Un bel dì, Scuoti quella fronda di ciliegio, l'intermezzo musical, el cor a bocca chiusa. Me'n deixo. Però si hagués de triar un fragment estimat de l'òpera triaria potser el tercet entre Suzuki, el cònsol i Pinkerton 'Io so che alle sue pene'. Encara recordo escoltar-lo en VHS a casa dels meus pares a llàgrima viva. Només en recordo un protagonista i era el baríton Giorgio Zancanaro. Era a la Scala de Milano. Era una bona versió i el baríton el recordo especialment per la seva línia de cant de gran escola i per la seva veu bella. Podeu veure-la a https://www.youtube.com/watch?v=KrhzeNOs2Ic
SHARPLESS
(prende a parte Suzuki e cerca
colla persuasione di averne il consenso,
mentre Pinkerton, sempre più agitato,
si aggira per la stanza ed osserva)
Io so che alle sue pene
non ci sono conforti!
Ma del bimbo conviene
assicurar le sorti!
La pietosa che entrar non osa
materna cura del bimbo avrà.
PINKERTON
Oh, l’amara fragranza di questi fior,
velenosa al cor mi va.
Immutata è la stanza
dei nostri amor.
SHARPLESS
Suvvia, parla,
suvvia, parla con quella pia
e conducila qui
s’anche la veda Butterfly, non importa.
Anzi, meglio se accorta del vero
si facesse alla sua vista.
És un tercet esqueixador, desolat, amarg, ple d'aflicció. És impossible no sentir-se commogut amb la melodia que comença Sharpless.
La producció de l'òpera era una reposició de la producció conjunta entre el GTL i la Royal Opera House. Es tracta d'una posada en escena senzilla en els elements decoratius, i detallista en el vestuari i el maquillatge. La resta la fan els llums, que tenen una gran importància a l'òpera i que permeten un joc com en poques òperes.
El repartiment que ens ha tocat no tenia la cirereta de la Sonya Yoncheva però no ens han decebut si el prenem en el seu conjunt. Saioa Hernández ha fet una Butterfly robusta i sentida, excel·lent. Ja vaig tenir ocasió d'escoltar-la i no poques vegades a La forza del destino. La veritat és que té una veu sòlida i resistent però no especialment bella. I té una evident limitació quan puja a l'agut en piano. També vam tenir ocasió de comprovar-ho. En una passatge se li ha desfigurat la veu. El tenor ha estat Fabio Sartori que ha mostrat una veu de líric spinto, un squillo brillant com feia temps que no sentíem. No té una lligat massa fàcil però ha cantat bé i s'ha tret el paper de manera notable. Suzuki ha estat Teresa Iervolino i ho ha fet d'allò més bé. Goro ha estat el cordovès Pablo Garcia-López. Ha actuat bé i ha fet el paper sense més incidència. El que ha fallat estrepitosament a parer meu ha estat el Sharpless de Thomas Mayer. El programa diu que ha estat celebrat pels seus potents papers de Wagner i Strauss però no me l'imagino cantant aquests autors si amb aquest Puccini naufraga estrepitosament. Amb una veu bella però poc voluminosa i a sobre ha estat 'reservón' com se sol dir. La veritat és que ha estat una llàstima no poder gaudir de les intervencions del cònsol, que són memorables. No he estat jo l'únic que ho ha vist així i a l final se l'ha xiulat, lleument això sí. Voldria destacar també l'aparició al Liceu per primera vegada de Montserrat Seró com a Kate Pinkerton, de bella veu i somriure enlluernador. I també Carlos Cosías, que ha fet de Príncep Yamadori, amb el qual ja havia cantat fa molts anys la Petite Messe Solennelle, de Rossini, que no és ni petita, no sembla una missa i té poc de solemne.
No sé si he estat jo però el primer acte m'ha semblat un xic distant i poc calorós. El duo m'ha semblat poc sentit i anodí, tot amb perfecta correcció això sí. Quan Butterfly s'estira a terra i comença a despullar-se he patit per ella perquè si el tenor se li arriba a posar a sobre l'aixafa. De fet, el tenor no s'ha pogut ni ajupir per causa de la seva tossa i magnitud ventral. En canvi, el segon acte ha estat una altra cosa, especialment quan Suzuki i Cio Cio San fan el seu duo. Realment ha estat molt remarcable. Un dels moments culminants de l'òpera és el cor a bocca chiusa dels pescadors, sopranos i tenors. La partitura diu per acabar-ho d'adobar 'interno' i 'lontano'. Són escassament 5 pàgines en la reducció de piano que tinc però formen part de la millor antologia de l'òpera de tots els temps. I no té cap tipus de lletra. Ni tan sols cap vocal perquè és un cor escrit per a boca closa en què només hi ha ressonància, tot i que per cantar-lo en un escenari gran com el del Liceu cal posar alguna vocal 'a' en els passatges més aguts. És un 'tour de force' per a l'escena i avui l'efecte fantàstic d'aquest so que es va inventar Puccini ha fet també el seu paper màgic, feèric i nostàlgic.
El tercer acte és ja un decaïment sostingut, amb una sonoritat i una manera de fer que recorda la del quart acte de La Bohème. Els acords descendents ens donen entenent que un món de felicitat i esperança s'ha acabat, que tot s'ha acabat.
L'orquestra la dirigia l'italià Paolo Bortolameolli, que ha usat uns tempi inusualment lents en alguns passatges -cosa que torna més dificultós el paper dels cantants- i ha fet sonar l'instrument estentòriament. Potser massa. Vaja, segur massa. Luisotti també ho va fer a La Forza. Mayer, per exemple quedava en alguns moments ocultat, diluït. I els altres prou feina tenien. Com que he portat el monocle perquè m'agrada veure els petits detalls de l'escena he presenciat per casualitat una imatge que ha marcat aquesta funció. A l'orquestra, la primera oboè, una noia rossa, ja al segon acte, ha deixat reposar l'instrument de través a la seva falda mentre esperava la seva intervenció, les mans creuades a sobre. Quan la Butterfly diu 'O Butterfly, piccina mogliettina', ella ha entrellaçat d'esma les seves mans pels polzes i les ha elevat lleument batent els palmells com si d'una papallona es tractés. Tot això en plena representació. Un gest que val per tota una funció.
