FORTUNATO DEPERO A LA PEDRERA

Tenia ganes de veure una exposició que de ben segur no aixecarà gaire polseguera, que no generarà interès en el públic general. En la línia de les exposicions de la Caixa de Catalunya, s'ha cercat un autor multidisciplinari, relacionat sobretot amb la pintura i la literatura, que, a més, representa tot un moviment: el Futurisme. No és certament dels futuristes més coneguts però al comissari l'ha interessat com a membre del grup i com a artista que té les seves pròpies propostes i la seva pròpia veu. En aquest sentit, l'home serveix per explicar tot el moviment a l'inici de l'exposició i és bo que sigui això per una qüestió didàctica. Pedagògica. 

Depero és un pintor i un dibuixant sobretot, per bé que ha fet incursions en els camps del disseny publicitari i de l'escenografia de manera destacada. Dos exemples serviran: la publicitat trencadora per a la marca Campari i l'escena pensada per a l'obra Le chant du rossignol, d'Igor Stravinsky. També és decorador i il·lustra una nova tendència artística que s'enceta a principis del segle XX que és l'art pràctic, l'art quotidià, l'art incorporat a les nostres vides; no pas un art allunyat de les persones i de la seva existència. 

Com tots els futuristes la seva obra està influïda per unes idees-força que són el moviment, el dinamisme, la velocitat i la síntesi. Les seves obre es mouen aquí i allà com les d'un artista que cerca el seu mitjà d'expressió idoni i que, un cop acceptat al grup de Marinetti, professa una lleialtat sense fissures a les seves idees. Fins al final, perquè als anys quaranta va alinear-se, un xic per convicció però també en part per interès, amb el feixisme italià. 

M'ha interessat especialment la notícia que Depero va crear una nova llengua que va anomenar 'Onomalingua' i que té relació directa amb les paroliberi futuristes i amb el que serà la poesia fonètica dadaista. També va crear cançons "rumoriste" -de sorolls- molt en la línia del que Marinetti havia dit en els seus manifestos: allò d'estar pel soroll, per les màquines, per la gran ciutat. Pel dinamisme, en fi. 

"AGOST" AL TNC (11-V-2012)

Ens proporcionen unes entrades per anar a veure la llorejada obra de Tracy Letts "Agost" ('August: Osage County', en la versió original). Es tracta d'una reposició atès l'èxit que l'obra va tenir al mateix TNC la temporada anterior. És una obra que va arribar amb carta de presentació i vestida d'etiqueta: l'obra va ser premi Pulitzer als EUA i ha tingut també el premi Tony a la millor obra. Els crítics més exagerats ja parlen d'una de les millors obres americanes del segle XXI. Potser valdria la pena esperar unes dècades per fer aquesta afirmació però es veu que hi ha pressa per tal com l'obra genera entusiasmes incondicionals allà on arriba.

L'obra es presenta com una comèdia però que ningú no s'enganyi: és un drama amb totes les de la llei, això sí, amb alguns ropatges de comèdia, els quals han estat emfasitzats per la direcció de Belbel i, sobretot, per la magnífica feina dels actors. És curiós que n'hagi estat Belbel el director. Jo crec que l'ha dirigit perquè potser sigui l'obra que li hauria agradat escriure. Per això s'ha reservat l'honor. Pero tornem a l'obra. Deia que és un drama no gaire diferent del que podem trobar a cada una de les famílies del planeta, cadascuna amb l'estil propi. Sí que és cert que es riu, i molt, sobretot a l'acte segon, però també es riu a la vida tot i que sempre acaba malament. També la vida és una comèdia que acaba en drama. Entra dins del gènere del que podríem anomenar comèdia moderna, que pretén posar en contrast la part amable i divertida de l'existència amb el regust de l'amargor i l'acidesa del desencís. D'aquesta obra podreu fer les lectures que voldreu perquè és una obra oberta. Potser per això és interessant i universal: perquè vol transferir més que un saber concret, una experiència vital. O un reguitzell d'experiències vitals. I jo crec que ho aconsegueix. El teatre fa propaganda de l'obra dient una cosa com 'la veritat s'ha de saber'. I és clar que és això. Perquè la veritat -com la brutícia- sempre sura i a l'obra aquest aforisme és d'una evidència palmària. En aquest sentit ens oposa la vida social al coneixement de la veritat, justament perquè viure pacíficament en societat -en un cercle nuclear familiar- està renyit amb el fet de dir la veritat com pretén la protagonista. Potser també ens diu l'obra que tots amaguem alguna cosa que no volem que se sàpiga i justament per això és possible la convivència. El fet és que Letts ho presenta tot això en un llogarret perdut d'Oklahoma (Tulsa), que ens suggereix un ambient viciat per unes relacions que no es poden netejar. I menys quan la veritat apareix, al final, inexorablement i amb l'aparença de normalitat absoluta. L'obra és, vista així, una lliçó sobre la hipocresia humana i sobre la desintegració moral d'una societat.


El repartiment de l'obra és una mena de dream team del teatre català, amb una estelar Anna Lizaran al capdavant. Es pot dir que Lizaran fa una autèntica creació i que interioritza tant el personatge que el transporta versemblantment a la nosra realitat catalana. Lizaran és una amestra dels registres, dels estats d'ànim, dels cops sobtats d'efecte, però sobretto ens transmet el fastig que sent Violet Weston envers la vida. Un fastig compartit atès que el seu marit -Francesc Lucchetti-  i a pesar de tants anys i desavinences desapareix misteriosament un vespre i l'acaben trobant ofegat al llac. Només al final, sabrem fins a quin punt aquestes desavinences no eren en realitat indiferència, fàstig o odi.

El segon de la meva llista de valoracions és Jordi Banacolocha (Charlie Aiken). Em sembla un actoràs consumat que és capaç de posar-se tant en un paper còmic com en un dramàtic. De fet, és un habitual del TNC i de les grans produccions que es fan en aquest país. Emma Vilarasau, en canvi, ha sofert com una transformació. A banda d'una operació estètica que l'ha rejovenit uns quants anys, Vilarasau ha entrat en una dinàmica en què les matisacions cada vegada compten menys: les seves intervencions són cridades i, si no, arrossegades. Com si tingués un punt de borratxera en la dicció. Fa poc la vam veure a 'Qui té por de Virgínia Wolf?' i era més del mateix. I tanmateix els seus personatges són convincents. Potser som davant d'una altra Espert o d'un altre Flotats. Sigui com sigui, ha estat una de les més aplaudides pel públic. Al costat de la Vilarasau hi ha altres dues dones que, amb menys visibilitat que aquella, tenen un pes important en l'obra i també en el teatre català.Rosa Renom ja és una vella coneguda del públic català. En canvi, l'altra germana, Montse German, és menys coneguda en el mundillo del teatre i potser ho és més per les seves aparicions en els culebrots televisius. Les dues fan sengles paperassos. Dels altres en destaco la Maife Gil que té un ofici molt remarcable i encanvi discrepo de l'oportunitat de posar Almudena Lomba com a la srvent índia Johnna Monevata. Diu Belbel que aquest personatge té una gran importància en l'obra. No sé ben bé si realment el té o ell li vol donar. L'Almudena té una dicció catalana dificultosa (potser buscada expressament) però els seus dots actorals són -suposo que encara- limitats. Si no ho he entès malament Belbel vol convertir aquest personatge en la consciència moral de l'espectador. Normalment no intervé i s'ho mira tot, a vegades ambindiferència, a vegades amb rebuig o alegria. Només té una intervenció directa en la trama de l'obra i és quan, canelobre en mà, ataca  Steve Heidebrecht, interpretat molt bé per Òscar Molina, i desencadena la desintegració fnal de la família. Perquè aquest és el missatge: la veritat pot ser tan insuportable que ens pot deixar sols. I aquesta veritat es deriva d'una actuació immoral o amoral dels personatges.


L'escenari és de gran format i ens representa l'interior de la casa on succeeixen tots els fets. Des de la platea hom pot veure simultàniament totes les estances de planta, primer pis i golfes. Recorda per les dimensions una escena de teatre d'òpera tot i que a vegades m'era difícil no veure una caricatura seriosa del còmic d'Ibàñez '13, rue del Percebe'.

En fi, que l'obra no es fa llarga -que no vol dir que es faci curta- a pesar de la seva durada total: 4 hores amb entreactes. I és la sala de gom a gom, la reposició per a aquesta temporada i la pròrroga per una demanda no satisfeta deuen voler dir alguna cosa. 

EL SOPAR DELS IDIOTES AL TEATRE APOLO (10-XI-2011)

Anem amb els alumnes de cicles a veure el sopar dels idiotes al teatre Apolo de Barcelona. A l’institut ja és una mena de tradició -segurament per influència del Josep- que es vagi al teatre almenys una vegada a l’any. Encara que l’obra tingui poc o gens a veure amb el currículum acadèmic. I és bo que es faci: a vegades hi ha alumnes que és la primera i única vegada que aniran al teatre en la seva vida. I ja és un què. L’obra és del tot escaient no perquè anem a sopar sinó perquè l’obra és una comèdia d’embolics apta per a tots els públics i tots els nivells culturals. De fet, es tracta d’una reposició feta per actors que provenen del planter d’El Terrat. Singularment, David Fernández -el gilipollas- i Edu Soto -el neng. Fa anys ja la van fer al Condal i ara la reprenen perquè realment l’obra està bé per a qui vulgui passar la tarda rient una mica. O a vegades molt. Ni al teatre ni al cinema -se’n va fer una versió que van passar també per la televisió- no l’havia vista i com a obra intranscendent i desenfadada m’ha convençut del tot. Hi ha una elaboració malaltissa i contínua del posar-ñse de peus a la galleda que fa feredat. El personatge central de l’obra fa patir força vegades i recorda a aquell de la sèrie anglesa ‘N’hi ha que neixen estrellats’. Un desgraciat integral. Un gilipollas, vaja. I, és clar, el personatge li va que ni pintat a David Fernández que, si ha destacat per alguna cosa fins ara, és pels seus papers d’home desgraciat, poqueta cosa, excèntric i poca-solta. D’home gilipollas, doncs. S’ha de dir que el repartiment d’actors no és precisament de primer nivell. Ni de bon tros. Però molt em temo que aquí no es tracta de fer teatre com es fa un Sòfocles o un Shakespeare al Nacional o al Lliure, sinó que es tracta de fer riure com a la tele. En aquest sentit la missió està més que complerta. Ara, s’ha de dir que qui aguanta el pes de l’obra és David Fernández, que té una vis còmica irresistible, uns gestos, una manera de dir i unes ocurrències que fan pixar-se de riure fins i tot als mateixos actors a sobre de l’escenari. També cal dir que l’obra decau cap a la meitat però torna a reprendre el to amb l’aparició de l’inspector d’hisenda, interpretat excel·lentment per Santi Ibáñez. Els altres actors -Clàudia Cos, David Ramírez i Anna Gras-Carreño fan papers més discretets i en alguna ocasió un no sap si es troba davant actors amateurs. Edu Soto és un convincent amfitrió però li manca el savoir faire del professional. En resum tarda i diners ben aprofitats amb excurisó a la capital inclosa. Només ha faltat una cosa. Quan hem sortit, eren les vuit i qui més qui menys deuria tenir gana. Tanmateix, per prudència suposo, ningú ha pronunciat la pregunta: ‘Anem a sopar?’

"DESCLASSIFICATS", DE PERE RIERA

Després de llargues absències que no sé encara si tenen cura, torno al bloc per parlar de teatre. Ara és una obra d’un tal Pere Riera. Una obra que ve de la sala Villarroel i que mesos després aterra al Zorrilla de Badalona. Tot de Focus, és clar. La protagonitzen tres grans actors del panorama actual: Emma Vilarasau, Abel Folk i Toni Sevilla, cosa que per si mateixa és ja un poderós reclam. L’obra planteja la relació turmentosa però alhora còmplice entre el poder polític i el periodístic. La trama comença quan una reputada periodista arriba al despatx del president del govern per tal d’entrevistar-lo i la rep el cap de premsa. Resulta que la dona té fotos que demostren que el president se n’ha anat al llit amb menors i que, al mateix temps, es desvela que la filla de la periodista ha estat detinguda per la policia per tràfic de droga. La solució al conflicte, abans d’una entrevista compromesa en directe, és inevitable: es fa l’intercanvi simbòlic de cromos i aquí no ha passat res. I al bell meig una figura una mica grotesca que posa el contrapunt còmic a una situació que és realment inversemblant: un Càceres que creu que les dones l’assetgen amb la mirada. Potser la idea és bona tot i que tampoc sabria dir si la política és tan simple com això. Tanmateix, em sembla que l’obra peca d’esquematisme i d’evidència. I per això no és creïble. El conflicte el planteja, és cert, però en un pla teòric. No té relleu la situació: és una construcció i això fa que l’obra perdi força. Que la política i el periodisme tenen aquestes coses no en tinc cap mena de dubte: només cal pensar en el cas del director d’El Mundo, que va ser sorprès amb la ploma al cul (sic) amb una puta cubana i que encara continua al seu lloc, ben protegit i, això sí, donant lliçons de moralitat política a tota l’esquerra espanyola i als nacionalistes bascos i catalans. Jo l’hauria condemnat a vestir Àgata Ruiz de la Prada la resta dels seus dies. La qüestió és que l’obra no està a l’alçada del propòsit lloable. De tota manera hi ha coses interessants: la mateixa entrevista dins l’obra és una represa original del teatre dins el teatre. I l’ús de càmeres en directe que deixen veure en pantalles escèniques l’expressió dels acarats és també, a parer meu, un encert. No hi ha dubte que l’obra guanya presència -no pas pes- per l’actuació magistral dels tres actors implicats. La Mercè i l’Esther ho comenten i jo reblo que passa com la música. Sevilla i Folk estan impecables. Vilarasau també tot i que mostra un deix com descurat en la dicció que a mi no m’agrada, ho confesso. No seré jo, però, qui posi en dubte la seva labor. A la sortida del teatre, el comentari era unànim: la Vilarasau té una figura de noia de trenta anys -tot i que passa dels cinquanta- i que s’ha fet alguna cosa a la cara.

"LA RAMBLA DE LES FLORISTES", DE JOSEP MARIA DE SAGARRA, EN VERSIÓ CINEMATOGRÀFICA

O potser hauríem de dir en versió teatral cinematografiada. Perquè es tracta justament d’això: d’una obra de teatre representada per al cinema. Amb tots els trucs que té aquest però amb l’ànima primigènia de teatralitat. La versió de l’obra de Sagarra, estrenada el 1935, és de 1986. Ja aleshores l’obra podia semblar desfasada, d’una altra època perduda. Afigureu-vos ara! Tot i això l’obra continua essent deliciosa. Per diversos motius. En primer lloc per la frescor de la llengua popular, que Sagarra sap reflectir com cap altre sense deixar-se endur massa per la concessió a allò que no sigui purista. La fraseologia de Sagarra ens reporta un català que a ciutat s’ha perdut. Si aquesta llengua li afegeixes la música i la rima ja tens l’al·licient més important per admirar-la. Però no s’acaba aquí la gracia de Sagarra. Amb aquesta obra que es cataloga com a comèdia i que qualificaria com a quadre de costums teatralitzat, Sagarra ens vol donar a conèixer un món d’al·luvió que per la seva naturalesa pública és divers, divertit i contradictori a voltes. Com la vida mateixa. Sagarra sap captar l’ambient popular, els raonaments d’anar per casa, els estirabots i les plagasitats que els personatges es llancen irònicament ara sí ara també. No cal dir que Sagarra aprofita l’avinentesa per fotre-se’n d’alguns membres preclars de la societat: els polítics, els burgesos del què diran, els capellans i encara d’altres, però ho fa amb condescendència, amb l’orgull de pertànyer a una ciutat que ha donat un dels carrers més diversos del món, confegit com un cobrellit de patchwork. 25 anys més tard, en ocasió del 50è aniversari de la mort de Sagarra, ens passen al canal 33 aquesta obra, però penso que ho haurien de fer més sovint, sobretot a casa nostra en què la memòria corre el risc d'anar-se'n en orris a cada cantonada. És una delícia veure actuar no sols la Sardà sinó també l’Arànega, en Borràs i en Luchetti entre tots els altres. Segurament hi he posat un pèl de nostàlgia a la lletra però l’obra i la posada en cinema s’ho val.

CIRERERS CONDEMNATS (TEATRE ZORRILLA, 19-III-2011)

Анто́н Па́влович Че́хов és un autor teatral molt prestigiat, però no sé si tan comprès com això. Només li conec La Gavina i no es pot dir que em vagi agradar d’allò més. Sobretot perquè té un tempo que ja no és el nostre. I una intenció que jo deu ser captada per tothom. S’ha dit que és un teatre dels estats d’ànim. No hi ha acció tal com nosaltres l’entenem. De fet, l’acció és que arriben uns persosnatges a la casa, s’hi estan un temps i, encabat, se’n van. No, no és això el que interessa Txèkhov. L’interessa el conjunt, l’efecte del tot, l’obra com a tranche de vie i reflex d’aquesta vida. En aquest sentit, es pot dir que els arbres poden fer perdre la perspectiva del bosc a l’espectador de L’hort dels cirerers (1904). Perquè no és sinó al final i després d’haver prestat atenció als detalls del nucli narratiu que hom pot confegir-se la naturalesa de l’obra. I la naturalesa, diu l’adaptador David Mamet és la de la tragicomèdia. O la farsa. Si prenem en consideració les escenes soltes de l’obra podem concloure que e stracta d’una comèdia. Però si la valorem en conjunt, en la línia temporal que marca l’obra però també en el passat remot que s’explica i en el futur que s’intueix, es tracta d’un drama. Com la vida mateixa. Ni més ni menys. I aquest és a parer meu el mèrit de Txèkhov. En aquesta ocasió, el director tornava a aer Julio Manrique, que fa uns quants mesos ens va obsequiar amb una obra de David Mamet realment infumable: “American Buffalo”. Aquí però ha aconseguit amb escreix l’objectiu i ha assolit plasmar el moll de l’os de la peça. I no tan sols per la vàlua de l’obra. No diria que l’obra sigui trista. La tristesa la fa l’espectador, el subjecte que assisteix a un drama que a mitja obra es comença a intuir. Diu Manrique amb encert, crec que la l’obra parla de la infantesa i de la mort, entesa en sentit ampli, com un seguit de pèrdues que cal afrontar i assumir per no caure en la deseperació. A ningú no se li escaparà que el darrer tema de l’obra és el pas del temps, el trànsit entre la infantesa feliç i la dura actualitat presidida pels deutes i per les oïdes sordes a enfrontar-se amb una subhasta que acabarà amb tots els records i amb totes les expectatives de continuïtat. Hi, també, una dimensió social en l’obra. És clar que el comerciant és la representació dels aires de canvi que bufaven a principis de segle XX a Rússia. I representa el pas d’una societat aristocràtica a una societat burgesA que aviat es veuria estroncada. L’hort dels cirerers representa el refugi d’un temps que aviat s’haurà esvanit per sempre. És un temps social -el que acabem de comentar-, és un temps familiar -el dels aristòcrates que formen el clan de l’obra- i, finalment, un temps personal -el de la felicitat passada dels principals personatges. Obra magistral que, segurament, en l’adaptació de Mamet deu guanyar. Com a mínim en brevetat.

La posada en escena és una producció que ve del Romea i que té un alt nivell interpretatiu sense arribar, a parer meu, a la qualitat del Nacional. I l’escenografia és acurada, encertada i va d’acod amb el que pretén el text. Mostrar la cara divertida per acabar ensenyant la cara amarga. No crec que a direcció de l’obra ahagi estat fàcil. Hi ha molts personatges en escena i fora de l’escena, ja que s’usa la platea com una part més de l’escenari. La presència de músiques diverses actuals, però ben trobades, fa que l’obra es compliqui encara més. El resultat: jo diria que és excel·lent. Destacaria la feina de David Selvas -a pesar de la seva cantarella peculiar-, Montse Guallar i Ferran Rañé. Excel·lents tots ells en el seu paper. I destacaria a més que és la primera obra que conec, que té un parador complet a la web. De fet té una pàgina pròpia - http://www.hortdelscirerers.com- que permet obtenir informació, sobretot gràfica, de manera ràpida i fiable. Aquest és, emsembla el futur. No e stracta de substituir el teatre, perquè no es pot. Però sí de donar-li el suport i la projecció necessàries de la xarxa.

"AIXÒ NO ÉS VIDA" (12-III-2011)

"Això no és vida" no és tan sols una comèdia de dones, que ho és, sinó que pretén arribar una mica més enllà. S'aprofita, però, és clar, d'aquesta moda -que fa uns anys que dura- de mirar la realitat a través de l'òptica femenina. O d'una òptica femenina.Tot i que aquí la mala llet contra els homes no hi és. Segurament perquè l'obra ha estat redactada per tres homes: una santíssima trinitat composta per l'omnipresent Sergi Belbel, i l'Albert Espinosa i el David Plana. Siguin dones o homes, aquí del que es tracta és de fer una crítica al way of life de la nostra actualitat. I amb aquesta intenció els autors ens presenten cinc dones que simbolitzen cinc actituds comunes actuals davant la vida: la depressiva, la ingènua, la presumida, l'estressada i l'agressiva. Tothom dirà que es tracta d'una obra més de teatre de text. L'originalitat en aquesta peça potser es troba en el motiu de la reunió. En l'ocasió. Perquè al final de l'obra ens assabentem que les cinc dones es troben en coma i que han estat parlant entre elles mentre es debatien entre la vida i la mort. La direcció de Ricard Planas i Xavi Carreras ha interpretat aquesta vicissitud de l'obra amb una mise en scène minimalista, basada sobretot en el joc de llums i ens uns moviments simbòlics que deixen alternativament pas al personatge que està parlant. Es podria haver plantejat d'una altra manera, més figurativa, més realista, i desvetllar al final la sorpresa. De la manera com ho han fet, l'espectador intueix que alguna cosa passa, que l'escena té un component d'irrealitat i es lliura al diàleg -o més ben dit, al monòleg- dels actors. El full volant de l'obra ens diu que es tracta d'una "crítica sarcàstica a la societat actual, on les persones ens entossudim a complicar-nos l'existència amb problemes que creem nosaltres mateixos". No sé si és tan sarcàstica com això. A mi em sembla que posa, en efecte, al descobert una manera de viure atabalada, egocèntrica, impersonal i adotzenada a la qual les persones -i no tan sols les dones- ens veiem abocades si no hi fem res. I sembla que aquests personatges no se n'han sortit. Tot i que potser alguns se salven al final de l'obra amb el seu retorn al món dels vius amb propòsit d'esmena. 


Ens trobem una altra vegada davant una funció de teatre amateur però no per això de poca qualitat. Jo diria que l'espectador nota un desig d'excel·lència remarcable que fa que l'obra se situï a la banda alta de la categoria. Les actrius són velles conegudes -a pesar de la seva joventut radiant- de la Dramàtica del Círcol i els han atribuït papers escaients en tots els casos. Bona declamació, bona expressió facial i corporal, errors gens remarcables i un savoir faire que segurament pot anar a més. Hi ha, doncs, fusta i ambició. Per molts anys. 

PETITS CRIMS CONJUGALS

Anada al teatre de franc, gràcies a Facebook i a Servicaixa. Només hem pagat, això sí, les comissions. L'obra és desconeguda per a nosaltres. És d'Eric-Emmanuel Schmitt, del qual vam veure fa temps "El Llibertí". Una obra de cambra atès que només hi ha dos personatges en escena, interpretats per dos grans actors del panorama català: Ramon Madaula i Laura Conejero. Els dos m'agraden, els dos els he vist en diverses i variades ocasions i crec que són del milloret que tenim a casa nostra en aquests moments, juntament amb molts altres professionals que no han anat a fer les Espanyes i que aposten per un teatre català i de qualitat. L'obra ens mostra la interacció d'una parella que després de molts anys casats tenen i mantenen una relació d'amor i d'odi. L'amor que consisteix a recordar els bons moments passats al llarg de la vida amb la parella actual i a voler-ne la companyia per por de la solitud i del demà. L'odi per pensar que potser amb una altra persona o en unes altres circumstàncies, que un tanmateix no pot arribar a triar mai del tot, potser s'hauria estat més feliç. És el miratge de la felicitat que hauria pogut ser. O dels mons paral·lels. És, en definitiva, no acceptar la realitat i voler una cosa etèria que hom intueix però que no pot arribar a demostrar. Perquè ningú no acaba de dominar el seu futur i, per tant, la seva vida. Em, sembla que el que vol dir l'autor és això, al darrere de tots els vels amb què vesteix la peça.

"ELECTRA" AL ZORRILLA

Anava a veure Electra pensant que em trobaria alguna adaptació moderna o pitjor, actual, de l’obra clàssica però, vés per on, m’he trobat Sòfocles en estat pur. És clar, ignorava que el que veuria era una funció del TNC, però a Badalona. I és que no podem sinó aplaudir la política d’acostar el millor teatre que es fa a Catalunya a les ciutats més importants del país. No és una obra fàcil Electra. I no ho és perquè genera un conflicte a l’espectador: un no sap si la defensa del pare d’Electra està prou justificada o no. Perquè cal recordar que Agamemnon va matar una filla seva, fet que provoca la ira de Clitemnestra i la ulterior mort del rei a mans d’aquesta. Suposo que els grecs ho veien des de l’òptica sagrada i es preguntaven, amb l’anècdota, si calia obeir les lleis divines o les humanes. Com a Antígona, amb algunes matisacions. No en conec la solució però sí el resultat. I ha estat una obra de chapeau. Tant pel repertori d’actors -més aviat d’actrius- que la interprertaven com per la traducció i la posada en escena d’Oriol Broggi. Broggi posa èmfasi en la simplicitat i en la mediterraneïtat de l’obra: l’olivera i la guitarra de fons així ho remarquen. Però el dramatisme hi és. Potser la guitarra ha estat excessiva en alguns passatges. El canvi de papers  dels personatges i les capes violeta i vermella que simbolitzen el rei i la reina així ho demostra. Un element innovador i elegant. Clara Segura és una Electra impressionant per la convicció amb què interpreta el paper i pels recursos que desplega, tots al servei d’un personatge turmentat i obsedit per la venjança, que ella interpreta no sé del tot si amb raó, com a justícia. Però és que les altres dones del cor han estat superbes, en la dicció, en la gesticulació, en els moviments escènics. Anna Güell, Mercè Anglès i Mar Ulldemolins han estat excepcionals, com la Segura. M’ha cridat l’atenció el paper de la Mar, la noia de Ventdelplà, que aquí ha crescut monumentalment a l’hora d’interpretar un clàssic. Impressionant. I Anna Güell, ha fet un Sòfocles jo diria d’antologia: segura del seu paper, amb una impostació cercada i una declamació que m’imagino propera a l’autor. En fi, que aquestes actrius en aquesta obra són una fita important per a al teatre català. L’Orestes de Borja Espinosa ja és una altra cosa, al meu modest entendre. I no és per la veu càlida i seductora d’un actor que té ofici i benefici, sinó per la distància que es genera en la comparació. Potser caldria haver buscat algú d’una personalitat més forta i d’una més dilatada experiència. M’ha cridat l’atenció la versió catalana del text. I pensava que no fos la de la Bernat Metge però resulta que el traductor és un tal Jeroni Rubió. Rubió ha traduït directament del grec, ens diuen, i ha confrontat la seva versió amb les altres que ja existeixen. El resultat és catalaníssim i acuradíssim. I s’ha de subratllar. Després de l’hora i mitja que dura l’obra surto purificat amb la catarsi de l’obra i amb una pregunta a la boca: per què ja no escrivim teatre com aquest? No podem? No volem?  Se n’està fent i no ho sabem?

"UN DÉU SALVATGE", DE YAZMINA REZA

Després de l'actuació al Palau de la Música Catalana amb l'esbart Ciutat Comtal, vam fer temps abans que es fessin les 9 per anar cap al teatre Goya on el TresC ens havia regalat dues entrades de benvinguda. "Un déu salvatge", de Yazmina Reza, és una comèdia de situació del segle XXI. Dues parelles es troben per parlar dels seus fills: el fill de l'una -de 9 anys- ha agredit amb un bastó el fill de l'altra i li ha fet saltar dues dents. Tot comença amb una ànim conciliador i tolerant però aviat les actituds es polaritzen, canvien i s'intercanvien, es tornen violentes, posen al descobert la hipocresia instal·lada a la nostra societat com a mal menor per viure en comunitat. Primer s'enfronten les dues parelles, després les dones i els homes s'alien per una qüestió d'afinitat genètica -molt en la línia d'un discurs oficial-, i algun personatge, en l'endemig, es queda sol davant els altres. Els caràcters són tipus humans ben reconeixibles: l'advocat agressiu i sense escrúpols, l'home tòtil i pusil·lànim, la dona histèrica, somiatruites i borratxa i l'altra, una dona infeliç abandonada a la seva sort perquè el marit no li fa cas. Segons com, el plantejament i la interacció dels personatges recorda el "mètode" de Galceran, que és justament i no casualment el traductor de l'obra. Al final, la disputa entre els més petits es veu reproduïda pels més grans: l'un és un "xivato" (sic), l'altre un agressor.

En aquesta ocasió ells despunten sosbre elles. Jordi Boixaderas i Ramon Madaula són actors de gran escola i d'alt ofici. N'Dongo queda una mica insípida al seu costat. I Roser Camí intenta cobrir les seves possibilitats amb un histrionisme exagerat i cridaner. Fora de lloc, no sé fins quin punt degut a la direcció de Tamzin Townsend.

L'obra reflecteix una situació quotidiana més usual del que ens pensem però serveix per abocar-hi les contradiccions dels personatges -que som nosaltres- i les frustracions que fan el mateix viatge de la nostra vida.

"L'HABITACIÓ DE VERÒNICA", D'IRA LEVIN

Anem al Zorrilla una mica obligats per l'abonament i a despit de la meva cama ranca per causa d'un partit de futbol massa intens per a la meva musculatura. Partit de calçotada, que no de costellada. La sentència mèdica ha dit que són tres setmanes d'arrest domiciliari i fem de la condemna excepció amb aquesta sortida. Les crosses poden resultar estèticament belles quan no és un qui les ha de manejar. El pes del cos és enuntjós quan s'han de recórrer tan sols 100 metres. 

La veritat és que no sé què vaig a veure i coneixent el Zorrilla la sort pot ser diversa. Per fortuna per a mi i la meva cama l'obra dura només 1 hora i 20 minutets. Fins aquí arribem. Resulta que l'obra de la tal Ira és una obra de por. D'entrada la perspectiva m'agrada. Ara, una vegada païda l'obra no deixa de ser allò que se'n diu una obra de consum, de gran públic. Cosa que no vol dir que sigui dolenta. Jo la qualificaria de drama psiquiàtric. Un hom es pot interpel·lar dient que l'argument no deixa de ser una ficció però a la vista dels casos horrorosos que hem tingut ocasió de conèixer en els darrers anys l'obra es queda curta. Com sempre la realitat és més -en aquest cas cruel- que la imaginació. Suposo que l'obra pretén ser un al·legat en contra de la ingenuïtat dels joves i de les perversitats de la ment humana. L'obra té coses del Sweeney Todd però sense  música. I jo diria que l'interès de l'obra es troba en la dosificació de la intriga des de l'inici fins que descobrim el joc dels amos de la casa. La tal Susan, que es creu una jove alliberada que ha de menjar-se el món -com tots els joves- acaba essent la víctima d'una ment torturada que no ha acceptat el pas de les coses i que ha trobat en el marit i en el fill dos còmplices per a l'assassinat més gratuït i absurd. 

NON SOLUM SIBI SED ALIIS ETIAM (16-I-2010)

Dissabte passat, dia de futbol i de victòria 4-0 davant el Sevilla, vam anar a veure l'espectacle teatral de Sergi López intitulat "Non solum..." al teatre Zorrilla. M'havien presentat la funció com un monòleg però després d'haver-la vist tinc dubtes que sigui realment això. Al vilanoví Sergi López ja el coneixíem des que es va estrenar a casa nostra amb el film "Western". No crec que hagi canviat gaire des de llavors a pesar que ara recorre els escenaris més rellevants i participa en pel·lícules de renom i en concursos cinematogràfics internacionals. A Non solum ell és l'únic actor sobre l'escenari encara que a vegades un té la impressió d'estar davant una multitud eixordardora. És una obra, diria, circumstancial, pensada per al lluïment personal, que té, però, intencions reflexives, sobretot a la primera part i a la darrera. No tant a la part del mig, un divertiment una mica matusser i segons com poc ajustat al to de la resta. Fins i tot potser amb un punt de mal gust. El cert és que es poden extreure lliçons ni que sigui modestes d'aquest monòleg de desdoblament. La primera és que tots som iguals i alhora diferents. Evident. O vist d'una altra manera, que tots som un i diversos. Perquè el joc de màscares o d'alteritats que ens presenta López amb aquest posat intranscendent té alguna cosa de l'essència de l'home modern: amb una personalitat escindida entre múltiples situacions i per causa d'un life style atabalat i estressador. També el text presenta aquesta escissió. En aquest sentit, López participa del malestar existencial d'un Hugo Ball o d'un Salvador Dalí, per posar exemples ben significatius. Això no treu que l'embolcall de cara al públic sigui el d'una comèdia unipersonal. La primera és la part més filosòfica. La segona seria la pornogràfica i la tercera, la política. Política com a denúncia i no pas com a apologia. Descarnada i dura, directa, contundent i també sorprenent. López no està per punyetes i etziba un atac molt fort contra els "gestors" del diner públic, contra els polítics redemptors i paternalistes i contra els pocavergonyes que s'aprofiten de l'ofici de la cosa pública que uns quants s'han encarregat d'embrutar. López no té tics èpics ni dramàtics. És senzill, modest, potser tímid. Conserva encara un posat naïf d'actor novell, sense dots de gran escola, però quan es deixa anar és un actoràs. I per això venç i convenç. No canta meravellosament ni té una veu gaire impostada per fer gran teatre. En ocasions recorda el Pepe Rubianes més combatiu o el més creatiu i ocurrent. I a vegades es nota que està improvisant algun estirabot no previst al guió. En definitiva, i recollint l'exemple agustinià, espectacle d'un -o d'uns- cap als altres -nosaltres.

"ACTUACIÓ DE NADAL", D'ORIOL BUSQUETS

Qualsevol persona que, desprevinguda, agafi la mise en scène d'Oriol Busquets pot quedar sorpresa per diferents motius. El primer, perquè reprèn el motiu ancestral dels tres Reis d'orient i ho fa d'una manera actualitzada i original. El segon, per l'adaptació de la història bíblica a la realitat nostra més immediata; i el tercer, pel caràcter de comicitat tendra que respira l'obra. Em sembla que aquests trets donen carta de naturalesa a un entremès literari que potser té com a funció principal provocar mig somriure entre els nois alhora que vol fer-los reflexionar sobre ells mateixos i sobre la societat actual; sobre els reis, sobre el Nadal, sobre la vida. I amb l'aparició dels pastors i dels senyors dimonis l'obra es torna un Folch i Torres condensat amb moral inclosa. O morals, hauríem de dir, perquè l'obra traspua una sèrie de valors d'ara i d'antany. En aquest sentit, Busquets no ha deixat anar el llast de la tradició però no és per aquest motiu carrincló o insípid. Té alguna cosa a dir i ho diu originalment: amb ironia, amb gags sorprenents i amb la decisió de qui sap, com Melcior, que la pressa és mala consellera. Ara, l'obra cal veure-la en escena ja que, coneixent l'autor, la música hi juga un paper principal. Com a principi estètic i com a captació de la benevolència del públic. Diria que l'obra és pensada per als col·legis i instituts d'una manera deliberada. Perquè els nois xalin posant-la en solfa i els altres veient-la com a espectadors. I, més enllà d'això, és la vindicació d'una tradició de la qual estem amarats i a la qual no podem renunciar d'un dia per un altre com alguns voldrien. No crec que l'autor mostri amb aquesta obreta cap vanitat per perpetuar-se però sí diré que amb el seu granet de sorra ha enriquit la visió d'unes festes de Nadal vigents a tots els efectes.

LA TORTUGA DE DARWIN, DE JUAN MAYORGA

La idea és, en principi, bona. A través de l'evolució de la tortuga del qui va formular la teoria de l'evolució de les espècies se'ns pretén fer un repàs de la història europea i mundial dels darrers 200 anys. El resultat és una altra cosa. L'obra es desenvolupa bé durant la primera hora però després comença a repetir-se i a cansar. Un no veu cap a on va i com pot acabar. Es van concatenant gags ja coneguts i frases que ja han estat dites. La crítica, però, en tota l'obra és només superficial i a estones ingènua. Podria ser la d'un nen. No elaborada, no original, estereotipada, previsible. Finalment avorrida. El madrileny Juan Mayorga no és aporta la idea inicial però no res més. 

Pel que fa a la posada en escena els resultats no són més encoratjadors. Llevat de la Machi -de fet és una obra pensada per a ella- els altres actors no es troben a l'alçada d'una producció ambiciosa i tenen tics d'aficionat imperdonables quan et venen un producte de circuit. Especialment pobre és el qui fa de professor. Els altres una mica millor, més creïbles com a mínim.   En resum, una obra amb pretensions que no acaba de materialitzar-se en un bon drama-comèdia (ni aquesta ambivalència s'aconsegueix). 

L'EFECTE BUMERANG

Fa gràcia que sigui l'excap de comunicació del president de la Generalitat el qui critiqui la tergiversació de la història de l'acte d'homenatge que la plataforma liderada per Joel Joan va realitzar al Palau de la Música Catalana. Fa gràcia que col·loqui en un pedestal les llibertats públiques que ell mateix va conculcar en dir-li al periodista Josep Barbeta que no pararia fins a fotre'l. Fa gràcia també que digui que no es construeix un mite amb mentides. Perquè si hem de parlar de mentides en podem treure unes quantes construïdes per l'esquerra. Per exemple, les que van convertir Lenin i Stalin en poc menys que salvadors de la humanitat, les que afecten el Che Guevara o el règim totalitari i absurd de Fidel Castro. O les relacionades amb les preteses bondats dels "incontrolats" del bàndol republicà durant la Guerra Civil (vegeu el llibre "L'omnibus de la mort. Parada Falset"). O les que han portat al mateix pedestal de la mitificació altres màrtirs pel simple fet d'haver estat assassinats però no pas pel que realment van fer per Catalunya. I fa riure i pena que en el mateix article que escriu el polític es comparin els dictadors sanguinaris Stalin, Hitler i Franco amb Bush pel fet d'haver acabat amb un règim dictatorial. Més que res perquè força gent d'esquerres l'any 1945 demanava a crits a les forces aliades vencedores de la 2a guerra mundial que intervinguessin a Espanya i fessin fora el dictador. 

No sé jo que un acte d'homenatge doblat de representació teatral hagi de tenir rigor històric, perquè n'estem farts de veure com es perverteixen obres artístiques per "épater les bourgeois" amb el patrocini de registes propers a la manera de fer de l'articulista. Vaig veure un fragment de l'acte per televisió i em va semblar que era un acte polític, amb una "mise en escène" simbòlica i legítima. Molt em temo que a l'articulista no li molesta tant la teatralització o la tergiversació de l'homenatge com les idees que hi havia al darrera. Tothom té dret a dir la seva en una democràcia. Els qui pensen que Catalunya ha de ser independent i aquells altres que no creuen del tot o gens ni en Catalunya ni en la llibertat. 

SILENCI! PARLA EL BUFÓ

Diu Boadella amb to i tupé de superioritat intel·lectual:

"Madrid es una ciudad abierta, como lo había sido Barcelona hace 40 años. Barcelona es una ciudad que a través del nacionalismo se ha ido volviendo una urbe provinciana. La endogamia es un mal muy peligroso para lo que puede ser la evolución cultural, política y económica de un país. En Madrid me siento más a gusto y tengo muchísimas más posibilidades que en Cataluña", ha comentat Boadella abans d'afegir que "me siento en Madrid como el rey del mambo".

No em puc imaginar com un individu pot fer-se tan presoner de les seves pròpies paraules i de les pròpies actuacions fns i tot, segurament, en contra dels seus sentiments més íntims. Perquè que estiguis ressentit amb aquest o aquell altre partit o polític de torn ho entenc tal com solen comportar-se alguns polítics en aquest país. Fins i tot diria que és saludable i terapèutic. Però que reneguis de la teva terra, dels teus orígens i que ajudis a tirar pedres a la teulada de la llengua catalana ho trobo indecent. Repugnant. I no oblidem que aquest personatge, fa quatre dies, es tractava d'allò més bé amb tota la progressia del país, singularment la socialista. Era un icone de l'antipujolisme i del cosmopolitisme. Potser va pensar que amb el tripartit la seva incapacitat com a director i com a creador quedaria esmenada a còpia de subvencions i d'il·luminacions poc menys que divines. Potser esperava algun càrrec vistent, com el que ara ocuparà a Madrid. Tots els càrrecs van anar caient i finalment la bilis de Boadella va servir perquè ni fins els de la seva corda es refiessin d'un individu corcat pel ressentiment i l'odi. La seva actuació és, no ho dubteu, per despit. No pas per convenciment. Ell actua -mai més ben dit- per provocar la reacció en nosaltres. Però Boadella ha cavat tan fonda la seva tomba que ni tan sols alguns dels seus assoliments tenen assegurada la immortalitat pretesa. Boadella és el nou Eugeni d'Ors però amb menys categoria i menys intel·ligència. Si hagués calgut, hauria jurat fidelitat a la Falange amb mans sobre la Bíblia i el Quixot. Com ho va fer el filòsof, d'altra banda tan important en el sorgiment del Noucentisme. A mi em sembla que Boadella és l'exemple patètic de la persona que es comporta com un nen petit i que fa el ploricó perquè no ha aconseguit el que volia. I és la demostració palpable que l'art que opta tan sols per la destrucció i no formula cap proposta, bona o dolenta, té els dies comptats. O ha nascut mort. A fi de comptes, si Boadella es mira al mirall veurà insinuades quatre lletres que van fer molt soroll a principis de segle XX però que van morir d'inanitat. Descansi en pau a la vora del Manzanares.

EL NOU TEATRE GOYA

Diu la premsa :

"Josep Maria Pou ha assegurat que el seu objectiu és oferir "el millor teatre", tant dels autors més punters del moment com d'aquells dramaturgs d'obres inoblidables d'entre els anys quaranta i seixanta del segle XX. L'actor i director artístic ha afirmat que hi haurà dues produccions pròpies a l'any, tot i que no ha volgut donar massa més detalls de la temporada. La inversió per recuperar l'edifici ha estat de 3,7 milions d'euros, dels quals 2,2 els han aportat les administracions públiques."

No es pot negar que és una bona notícia per a Barcelona i concretament per al món de la faràndula que l'històric teatre Goya obri una altra vegada les portes i es posi en funcionament amb un projecte i una temporada estable. No sé si tenim casa per tant moble si comptem que a Barcelona -i també rodalies- hi ha teatres i obres per donar i per vendre. Algunes sales  perden molt diners perquè amb prou feines omplen de tant en tant. Fins i tot algunes de molt importants. M'imagino que el teatre Goya reneix amb una vocació comercial -que no dubto que serà de qualitat- per tal d'amortitzar tan aviat com es pugui l'enorme inversió que hi han abocat les administracions amigues (2,2 milions d'euros) que no és poca cosa. Com que el gestiona Focus i el dirigeix Pou s'ha optat per crear un teatre especialitzat que no faci ombra a altres temporades. Diu la premsa que s'hi faran obres d'autors "punters" i obres dels quaranta i seixanta. A mi, aquesta limitació em sembla d'entrada sospitosa i poc convenient. No veurem Shakespeares ni Guimeràs? Ni Calderons? Ni tantes altres coses que podrien ser interessants? Aprofitant l'esdeveniment es veu que es publicarà un llibre d'Enric Gallén sobre la història del teatre, que pot ser una peça clau per entendre tota una època teatral determinada de la ciutat. En matèria cultural i en temps de crisi aguda com el que estem vivint tot és bo i ben rebut però no fóra millor deixar fer a cada director, cada sala i cada projecte? 

EL DARRER GARGALL

Llegeixo a L'Avui que el teatre Romea ha optat per Alfonso Guerra per inaugurar la temporada 2008-2009. Es veu que hi pronunciarà una conferència amb el títol "La política cultural de la II República". No hi ha dubte que el tema és interessant però cal dir a continuació que al programador li ha interessat més la persona que el motiu. Hi ha milers d'estudiosos a Espanya que poden parlar amb més coneixement de causa del tema que no pas Guerra. En el benentès, també, que a Catalunya hi ha molts historiadors, crítics o simplement persones llegides que poden dissertar millor que un polític. El que sigui i del partit que sigui, amb lleus excepcions. A mi em sembla que un especialista català hagués fet el fet. Però es tractava que vingués aquell que en el seu dia va afirmar que s'havien "cepillado" l'Estatut, aquell que representa el nepotisme ibèric més ranci i la retòrica comunista més desfasada. Fa pocs dies va dir penjaments del president Montilla perquè havia gosat posar en entredit el suport al govern socialista de l'estat. Tot plegat sembla un despropòsit, però si s'analitza més de prop la situació s'entén tot. Resulta que el director del Romea és actualment Calixto Bieito, un vell conegut del Liceu per la seves idees pertorbades i les seves posades en escena excèntriques i provocadores, sovint foc d'encenalls que es consumeix abans que s'acabi la funció. Doncs, l'inductor de la tal provocació és -hi posaria les mans al foc- ell en persona. No en té prou a torturar els artistes, el públic i la crítica amb els seus muntatges infumables sinó que ara porta les seves cavil·lacions intel·lectualoides a fora de l'escena. No sé què farà la gent però no hi ha dubte que aquesta conferència és un bon argument per deixar d'anar al teatre i, sobretot, per arraconar d'una vegada per totes un individu que només cerca amb les seves actuacions notorietat a curt termini i sense contingut.

LA MOIXIGANGA

Assistim amb la Núria i la Roser petita a la moixiganga de Badalona. Fa dos o tres anys hi vam anar per primera vegada. Aleshores era nou per a mi i l'única moixiganga que havia vist -o millor, havia escoltat- és la de la sardana "La processó de sant Bartomeu" del mestre Català que, dit de memòria, té un fragment que fa així:

'Salten els bastoners i enmig l'espetegar de fustes dringuen els cascavells com magnífics i daurats joiells, la moixiganga duu el record del Crist jacent i una ombra de tristesa es posa sobre els ulls de la gent.'


La moixiganga està emparentada amb les processons, els misteris i és diguem-ne una especialitat de terres catalanes ja que els castells també hi són presents. Si la processó pretén rememorar el via crucis de Jesús, aquí es tracta, a manera de retaule, de representar escenes de la seva vida. L'origen com sempre és incert però no hi ha dubte que té molt a veure amb les representacions teatrals de tema litúrgic interpretades a dins de les esglésies a partir del renaixement, fetes amb més bona voluntat que saviesa literària. Un fenomen autèntic de la cultura popular del nostre poble que paga la pena de recuperar allà on calgui i de conservar-la. Perquè més enllà de la cultura adotzenada de masses que ens ofereix la televisió i el cinema, mal·leable a gust de les modes de torn, la popular és una cultura sòlida, que s'afirma any rere aany, sense presses, sense finalitats immediates ni mediates, com la gota d'aigua que acaba foradant la roca.

"EL LLIBERTÍ", D'ERIC-EMMANUEL SCHMITT, AL POLIORAMA (2-II-2008)

Sembla que tornem al teatre intel·ligent, irònic, al teatre que fa pensar, que no ens deixa indeferents. Celebro que la idea d’un teatre frívol o especulatiu o únicament d’experimentació deixi lloc, a les cartelleres de Barcelona, a un teatre que és més interessant i sobretot socialment més útil. L’obra d’Eric-Emmanuel Schmitt entronca amb l’alta comèdia burgesa d’un Wilde, posem per cas. I amb el teatre en què la paraula té un paper protagonista per sobre del moviment escènic, que hi és però amb poc relleu. Schmitt ens vol fer pensar sobre allò que entenem per “moral” i ens vol fer veure les contradiccions que comporta el terme i el seu ús. En aquets sentit, l’obra és deutora del relativisme axiològic però la gràcia és que l’autor també relativitza el relativisme. De fet, el títol de l’obra (“El llibertí”) conté un judici moral. És l’obra d’un escèptic i d’un pragmàtic. Schmitt empra amb aquest objectiu la figura de Denis Diderot per vehicular tot aquest pensament de rerefons. Una lectura superficial es quedarà en la contraposició de dues visions del món, de dues maneres de ser: la de l’home i la de la dona. L’autor sembla apostar en aquesta matèria per un destí irreconciliable però també sensatament indestriable. Ara, Schmitt vol anar al moll de l’os i a vegades el toca de ple. Si hi ha una tesi a l’obra la podríem resumir d’aquesta manera: la moral és necessària per a la nostra vida personal i per a la vida en comú però no la podem abastar en una definició, en un article o en un tractat. Perquè l’actuació de l’home respon a una naturalesa voluble i canviant. Cronològicament, però també situacionalment. I Schmitt i ho posa al descobert i ho ridiculitza sense fer-ne sang perquè ho comprèn. Hi ha, així mateix, una defensa no exempta de dubte d’un determinisme biològic. I qui pot dubtar que existeix?

La qüestió és que és una obra ben pensada i ben escrita -la traducció té alguns peròs- i ens dóna a conèixer un dramaturg que renova la concepció del teatre i li proporciona aire fresc. És un teatre de saló, de pocs personatges. I és altament recomanable. L’obra és un lluïment de principi a fi de Ramon Madaula a qui com a actor va molt bé el paper i el to burleta i irònic que hi desenrotlla. La Conejero hi queda desdibuixada no pas perquè no ho faci bé, que ho fa i molt, sinó perquè té un personatge desagraït i la gent s’hi posa en contra. Aquí no és l’heroïna o la que pateix sinó és la que fa patir i la que prescindeix de qualsevol moral privada o pública per actuar en benefici propi i de manera hedonista. Per satisfer un plaer que és una pulsió: la de robar. La direcció de Bozzo és bona com sempre i el decorat i el vestuari figuratius i representatius. Adequats i remarcables. Eficients. Ara bé, caldria redactar amb correcció gramatical i ortogràfica, i amb una mica més de dedicació, els articles del fullet del repartiment, que resulten a parer meu deficitaris. També això forma part de la funció. I caldria suprimir-ne les dèries i fòbies personals del Bozzo respecte d’una determinada moral, tan vàlida o invàlida com la de Diderot. O com la seva.