DE LA VANITAT I L'ARTISTA

 

La vanitat és una flama atàvica que dansa dins l’ésser humà des dels temps primordials. No és un vici modern ni una feblesa cultural: és una manifestació profunda del jo, un pols que recorda a cadascú que vol ser vist, reconegut, confirmat i validat pels altres. En el terreny de l’art —em centraré en la literatura o música, que és el que conec millor— aquesta flama s’encén amb una intensitat particular i de vegades aparatosa a tocar de l’arrogància (ai, l’arrogància…!). El creador sap que potser no deixarà enrere sinó unes paraules o unes notes, i en aquesta fragilitat batega una necessitat: que allò que fa sigui rebut pel món amb un cert tremolor de pell, amb una atenció sincera, amb una estimació certa. Potser després d’aquests mots veurem la vanitat amb una mica de condescendència i comprensió.

Però la vanitat no actua sola. Al seu costat —o més aviat al seu dessota, com una arrel fonda i robusta— hi ha la feina silenciosa, la constància discreta i perseverant que no demana públic ni espera aplaudiments immediats. És aquesta feina callada la que, com una mena de mecanisme interior o com gota malaia, fa girar l’univers del creador. El text o la peça musical no s’alcen només per la fogonada del desig de transcendir, sinó per la dedicació obstinada, convençuda i resilient que cada dia torna al lloc exacte d’on va partir. O més o menys. Entre aquestes dues forces —la vanitat lluminosa i la perseverança callada— es desplega la vida creativa autèntica. O algú es pensa que Bach va fer la seva obra només amb el seu ego? O que Servent va escriure el seu Quixot i la resta d’obres amb un mirall al davant?

Quan un escriptor o un músic s’asseuen davant la seva obra, rarament són del tot conscients d’aquest doble moviment interior. La major part de les vegades senten potser l’anhel d’expressar-se, d’atrapar un sentiment, una imatge o un so que sembla cridar-los, que els fa sortir enfora. Tanmateix, si gratem una mica sota la superfície d’aquest impuls primicer, hi trobarem una veritat incontestable: cada creador vol que la seva obra sigui escoltada per algú. Aquest «algú» pot ser només una persona estimada o pot ser un auditori universal i anònim. Però sempre hi ha una mirada imaginada, un potencial i esperat oïdor o lector futur que dóna sentit a l’acte de crear.

En la literatura, aquest interlocutor silenciós hi és des del primer traç. O caràcter. Quan un autor escriu una frase, no la pensa només per a si mateix: la pensa perquè algú la llegirà i hi reconeixerà alguna cosa que a ell li ha costat de dir. O és el que espera. El text és una carta llançada al temps com una ampolla amb missatge llançada en un punt atzarós del mar. En l’assaig, aquest moviment és encara més evident: qui reflexiona ho fa sabent que vol convocar algú en el seu pensament, algú que segueixi els passos d’aquesta meditació. L’assaig té un lector implícit, un company de diàleg. I en aquesta presència imaginada hi ha, sense remei, un punt de vanitat. O dos. No creieu?

La música també és això: una mà estesa. Un recipient buit. Cada acció sonora s’orienta cap enfora, com una vibració que busca cos, respir, orella. El compositor imagina un món on la seva melodia podrà ser acollida. L’intèrpret confia que la seva versió d’una obra antiga o recent tindrà pes en la memòria d’algú altre. Fins i tot el músic més humil, més dedicat al pur gest d’interpretar, sap que la música neix per irradiar-se.

La vanitat no sempre és, doncs, una taca moral. És una sort de llei de la comunicació humana. Si no existís aquest desig de ser reconegut, l’art no hauria pres forma. Potser no existiria. Escriuríem només per recordar dates o llistes. Tocaríem només per passar el temps. La vanitat és el que transforma una paraula en literatura i una nota en música. És el que diu: «que algú altre pugui comprendre’m», «que algú altre pugui sentir allò que sento».

Però, com totes les flames, pot enlluernar. O pitjor, cremar. Quan la vanitat abandona el seu paper natural i s’imposa com a únic motor, la creació es deforma i corromp. La literatura es converteix en artifici. La música, en exhibició vàcua. Ja no hi ha veritat, sinó pirotècnia. L’obra esdevé una façana il·luminada, brillant a primera vista, però sense profunditat, sense relleu. La vanitat no té prou força per sostenir una obra. És massa impacient. Encén, però no alimenta. La vanitat són els encenalls inicials que cremen de pressa, però poden donar foc al tronc. 

Aquí és on entra la feina silenciosa, aquest art d’anar escrivint, pensant, assajant, sense saber exactament si res del que es fa tindrà ressò. La feina silenciosa és el compromís amb la veritat de l’obra més que no pas amb l’èxit de l’obra. És un pacte amb un mateix: «Continuo, encara que ningú no em vegi». En la literatura, això vol dir reescriure una frase fins que sostingui el seu propi pes, encara que ningú no sabrà mai com costava fer-la sonar. En la música, vol dir repetir un passatge fins que el cos el digui sense esforç, encara que aquesta lluita resti sempre invisible. Deia Paul Valéry que una obra d’art no s’acaba mai, només s’abandona perquè el procés de perfeccionament no tindria fi. Un exemple personal: quan un fa una interpretació vocal d’una peça musical queda satisfet? Jo almenys, quan canto, no. Sempre hi trobo algun defecte, alguna mancança, alguna imperfecció que em fa estar descontent i que primerament em desanima, però després encara m’anima a continuar per fer-ho millor. 

Hi ha una bellesa innegable en aquesta part secreta de la creació, una bellesa que la vanitat no pot copsar. El temps invertit en solitud, l’horitzó de les hores dedicades a perfeccionar una idea, els instants de dubte i d’incertesa, tot això dóna gruix a l’obra. És com si la feina silenciosa fos una mena de sedimentació, un procés geològic que consolida la forma interna del que es vol dir. L’escriptura de paraules o notes és un exercici eminentment personal, solitari per definició, però necessita la humanitat per poder comparar cada mot i cada nota. Cosa que em recorda aquella sentència de Joan Argenté quan es postulava ben ell mateix cap als altres. Que és com dir que no hi ha un jo aïllat sinó social. Sempre social.

La persistència és un bon mestre. A diferència de la vanitat, que mira el món i demana resposta, la feina silenciosa mira l’obra i demana coherència. No pregunta: «A qui agradarà?», sinó «A què respon això que estic creant?». La feina silenciosa parla amb la veritat interna del text o de la música, no amb el judici extern dels altres. I és des d’aquesta relació profunda que es construeix una obra que pot perdurar. Algun babau es pensa encara que es pot despuntar en cap disciplina sense una feina ingent, silenciosa, reiterada i perseverant? Algú es pensa encara que existeix la inspiració divina? Els noucentistes ho sabien bé i es decantaven per la mula de sínia, per l’anar fent com qui no vol la cosa, sense soroll, sense pressa. 

Perquè el que perdura, en definitiva, és sempre allò que ha estat treballat amb profunditat. Fins i tot les obres que semblen haver nascut d’un impuls instantani —un poema torrencial, una improvisació musical memorable— tenen al darrere anys de pràctica, de reflexió, de constància. És aquesta llum discreta la que sosté la intensitat visible.

La vanitat, sense la feina silenciosa, produeix foc d’encenalls: un esclat breu, un brillar momentani de cerilla que s’apaga de seguida. La constància, sense un mínim de vanitat, produeix obres honestes, però potser invisibles, treballs que no arriben al punt de voler ser compartits. L’equilibri és necessari. La veritable creació, la que durarà, neix quan aquests dos impulsos troben un ritme comú. I jo em pregunto, quantes obres honestes haurem deixat de conèixer perquè l'autor es tenia per poca cosa, perquè no confiava en si mateix, perquè no volia sortir de la seva timidesa de comfort? I a l’inrevés: quantes obres tenim per grans però de fet són mediocres o prescindibles?

Per això els creadors viuen sovint en una tensió interior: la necessitat de ser vistos i la necessitat de desaparèixer dins el treball. Quan un escriptor tanca la porta per escriure, renuncia al món per poder parlar-hi després. Quan un músic practica a soles, renuncia al públic per poder-lo trobar més endavant amb una autenticitat més gran. Aquest doble moviment és una dialèctica essencial: l’artista es retira del món per tornar-hi transformat. Aquesta soledat com a disciplina o exercici de perfeccionament interior de l’obra fa basarda. O vertigen. Qui vol arriscar-se a perdre el món exterior per una obra que no sap si serà mai reconeguda? Té un benefici aquest cost?

És en aquesta retirada on la vanitat es refina. Ja no és l’ego sorollós, ni el desig infantil de ser admirat. Es converteix en un impuls més profund: voler deixar alguna cosa que sigui digne. No voler ser aplaudit, sinó voler que el que es fa tingui el màxim de veritat que un pot aconseguir. Aquest és el pas decisiu: la vanitat madura. Ja no vol «ser mirat», sinó «merèixer ser mirat».

Però fins i tot això seria insuficient sense la lluita diària contra el desànim. La feina silenciosa no sempre fa sentir la seva recompensa. Sovint sembla inútil. Hi ha dies en què res no flueix, en què el text es dilueix i la música s’evapora. Però en aquests dies, el treball continua. Sense descans, sense pausa. Aquesta perseverança és el veritable fonament del creador: un gest repetit que acaba obrint un camí on abans no hi havia res. La perseverança va transformant l’obra i la perfecciona, però fa una altra cosa no menor: perfecciona el seu creador o intèrpret. 

Parlar de vanitat i de feina silenciosa és, en el fons, parlar d’una mateixa llum en diferents etapes. La vanitat és l’espurna. La feina silenciosa és l’oli de la llàntia. Sense espurna no hi ha llum. Sense oli, la llum s’apaga. L’obra és el resultat de l’equilibri entre aquests dos principis. Primer treballar, després exhibir-se. 

Així, quan un text o una peça musical arriba al món i és estimat, sovint la gent s’hi fixa com si fos un miracle. Però darrere del miracle hi ha un tsunami de silencis, de dubtes, de rectificacions, d’espera. La vanitat presenta l’obra. La perseverança la construeix. La vanitat encén el públic. La feina silenciosa l’havia preparat. L’obra brilla perquè, durant molt de temps, algú ha acceptat viure en la penombra del seu propi procés. La soledat del creador, de l’artista.

Potser això és el que fa de la creació artística una de les experiències més profundes de la vida humana: no és només fer alguna cosa perquè els altres la vegin, sinó fer alguna cosa que mereixi ser vista. I per arribar a això, cal un viatge llarg, íntim i sovint solitari. El creador aprèn a conviure amb la seva pròpia vanitat sense deixar-se arrabassar per aquesta, però també aprèn a confiar en la feina constant, que és la que finalment dóna llum a tot plegat. La vanitat vol fer-se veure i estimar-se. La feina silenciosa construeix l’obra lletra a lletra, nota a nota. I la veritable creació ens compel·leix a mirar-nos a nosaltres mateixos a través de l’objecte artístic que han creat els altres.