Durant aquests darrers anys, alguns corrents pedagogistes han decidit que el boli vermell era gairebé un instrument de tortura emocional. La seva lògica era simple: si marques un error en vermell, l’alumne es pot sentir jutjat, exposat, fins i tot ferit. El resultat d’aquesta obsessió per no ‘traumatitzar’ ningú ha estat una escola on es corregeix amb colors pastel, però on sovint s’evita corregir de debò.
És hora de dir-ho clar: l’error ㅡ depèn de quin, és clarㅡ no és un delicte, però tampoc un tabú. I el vermell no és sang, és informació. I important.
L’infant o el jove que mai no veu un error subratllat amb claredat és un infant que no sap exactament què ha de millorar. La pedagogia que evita la frustració és una pedagogia que també evita l’aprenentatge profund i seriós. Perquè aprendre implica ajustar, corregir i —sí— equivocar-se. I això vol dir assumir que alguna cosa no s’ha fet bé. O que es pot millorar. La frustració és desagradable, d’acord. Però també és un mecanisme d’orientació: marca el camí de la superació i de l’esforç. En el benestès que aquí s’equivoca tothom. Tot-hom! (i tot-don).
No s’han de convertir les correccions en una cursa d’humiliacions, ni confondre el rigor amb el sadisme. I hi ha gent que ho pensa així i s’erra de mig a mig. Però tampoc cal disfressar l’error amb suavitzants cromàtics mentre proclamem que cada alumne ‘ha fet el que ha pogut’. El que importa no és el color del boli, sinó la veritat que comunica. I aquesta veritat, sovint, és que hi ha treball per fer. I aquest treball tothom ㅡ més gran o joveㅡ l’ha de fer.
Paradoxalment, l’obsessió per evitar traumes pot acabar generant adults incapaços de tolerar el primer contratemps. I ho veiem des de fa anys a les aules i a la vida. Si mai no han experimentat la petita punxada de veure un error marcat en vermell —i entendre’l—, com gestionaran judicis professionals, revisions, retrets o fracassos reals? La frustració administrada amb criteri no trenca ningú ans al contrari: enforteix. Abans que la policia t’ho hagi de fer entendre, si la deixen.
Tornem, doncs, als bolis vermells. No com a símbol d’autoritarisme, sinó de respecte intel·lectual envers els alumnes. Corregir-los amb claredat és una manera de prendre’ls seriosament en consideració. Amagar-los la veritat és tractar-los com a fràgils, i això sí que és paternalista. D’un paternalisme condescendent woke insuportable.
Un bon mestre no busca fer mal, però tampoc busca maquillar la realitat. El vermell no és un càstig: és una brúixola. I si eduquem generacions senceres perquè el color de la correcció no els espanti, potser entendran que la vida també es corregeix així: marcant el que no funciona per poder millorar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada