La música és un dels pocs fenòmens humans que, essent completament intangible ㅡ llevat dels subwoofersㅡ, té la virtut de transformar-nos d’una manera absolutament real. No es pot tocar, no es pot retenir, no ocupa espai, no es veu, però deixa una empremta en la nostra vida emocional més clara que molts fets materials. És aire vibrat, i tanmateix ens colpeix amb la contundència d’una experiència vital. Aquesta paradoxa explica part del seu poder terapèutic: allò que no podem agafar amb les mans és precisament el que s’escola més fàcilment entre les defenses que hem construït amb els anys. La música pot vèncer la fortificació més sòlida del cos i del cervell.
La funció terapèutica de la música no s’esgota en el tòpic de «relaxa, acompanya, consola». És una simplificació evident. La música és una estructura emocional que ens reordena per dins. No ens diu què hem de pensar ni com ens hem de sentir, però modela la nostra disposició interna, ajusta la tensió invisible de l’ànima, dona forma a allò que abans era un magma caòtic. És una mà que ens acarona o colpeja però és també un mirall. Quan escoltem una peça que ens sacseja, no estem simplement rebent estímuls auditius: estem posant ordre en un espai íntim on, sovint, no havíem gosat entrar.
La seva força consisteix en el fet que opera en un pla on la paraula no arriba. La paraula persuadeix, argumenta, remet a idees. La música, en canvi, actua. Ens fa sentir sense passar pel filtre del discurs, de la ment. És una experiència que toca, literalment, una zona del nostre psiquisme que viu més enllà de la lògica. I és precisament aquesta immediatesa el que la converteix en un instrument terapèutic tan poderós. No cal entendre-la perquè faci efecte. No cal ser racional perquè actuï, mireu si no els animals. De fet, sovint l’enteniment destorba quan escoltem música que ens agrada.
Quan la vida estreny —i la vida, sovint, estreny més del compte— la música no elimina la dificultat, però la fa assumible. Hi ha moments en què només una peça musical és capaç d’obrir l’espai necessari perquè el dolor pugui respirar o expandir-se. Ens acompanya amb una fidelitat que no exigeix res a canvi: no hi ha condicions, no hi ha preguntes incòmodes, no hi ha judicis. És una presència que simplement hi és. Aquesta disponibilitat absoluta permet que moltes emocions reprimides trobin una via de sortida. De vegades, només plorem quan la música ens hi empeny. Només ens calmem quan la música ens dona la mà. Només avancem quan una harmonia ens recorda que la tristesa, igual que una cadència, té resolució.
La música també funciona com una mena de traductora interior. Allò que no sabem formular esdevé articulable quan hi posem so. Hi ha persones que només poden mirar de cara una pèrdua, una ferida o un trauma quan una música els delimita l’espai. La música crea un perímetre segur. És com si sostingués la intensitat perquè no ens desbordés. Permet confrontar allò que ens fa por sense que ens engoleixi. No maquilla el dolor; el fa interpretable. I inoblidable. La música és bàlsam, consol, recer, ajut, companya, amiga. La música és llenguatge universal, emoció compartida, ritme vital, bellesa sonora, expressió profunda, comunitat.
I encara hi ha un altre ingredient fonamental: la música és memòria. Però no memòria banal, sinó memòria identitària. Algunes peces ens connecten directament amb moments de la nostra vida que ens han determinat o condicionat fortament. No és només que evoquin records: és que ens recorden qui érem quan les vam descobrir. Reescoltar una música és, sovint, tornar a habitar una versió passada de nosaltres mateixos, i aquesta revisita pot tenir un efecte clarament terapèutic: reintegra fragments dispersos de la nostra biografia i ens fa veure que hem superat més coses que les que reconeixem. La música ens pot retornar un relat propi quan el nostre relat intern trontolla.
Alhora, els nostres gustos musicals són un mapa de la nostra manera de relacionar-nos amb el món. No ens agrada una música per casualitat. El que ens atrau —sigui un lied, jazz, un preludi o una tornada pop— diu coses bastant precises sobre el nostre temperament, sobre com gestionem la intensitat, sobre què busquem en la bellesa, sobre com suportem la tristesa. Entendre la pròpia relació amb la música és, en realitat, una forma subtil d’autoconeixement. Justament per això la música ens pot ajudar perquè per un cantó és la projecció de la nostra personalitat en forma de gustos, però per un altre cantó l'aplicació de la música en el nostre ésser pot transformar-nos. Igual que la cal·ligrafia.
Un altre aspecte essencial de la seva funció terapèutica és la capacitat d’arrelar-nos en el present. En una època de dispersió permanent i de soroll ubic, la música ens obliga a escoltar. Si ho fem de veritat, ni que sigui per tres minuts, el soroll mental retrocedeix. L’atenció es recull i es concentra. El temps interior s’ordena. És una meditació sense mística, un retorn momentani a un estat d’atenció que el ritme de la vida, sovint, ens nega. Aquesta presència és ja, per si sola, un alleujament. Una mena de medicació en forma d'entorn habitable.
El que acaba passant és que la música actua com un mirall. Quan una peça ens commou profundament, no és perquè la música ens expliqui una veritat, sinó perquè ens hi reconeixem. Hi descobrim una força que no sabíem que teníem, o bé una fragilitat que no havíem volgut mirar. La teràpia, en el fons, també és això: aprendre a mirar-se amb més precisió. La música ho facilita sense imposar res, sense fer soroll, sense dirigir la interpretació. Reflecteix, i cadascú decideix què n’ha de fer.
No cal revestir-ho de misticisme però tampoc cal negar l’evidència: la música té una dimensió espiritual. És espiritual no perquè provingui d’un altre món, sinó perquè ens connecta amb la part més fonda del nostre propi ésser. És una experiència d’intimitat pura: una trobada amb un mateix a través d’un vehicle impalpable. La supraconsciència tal com l'anomenen alguns. Que hi hagi gent que vulgui negar aquesta dimensió no canvia res. És com negar el vent perquè no es veu. L’efecte hi és igual.
La música no resol problemes administratius ni afegeix diners al compte corrent. Però ajuda a sobreviure els tràngols, a entendre’s, a inserir sentit en períodes de desorientació. De vegades és l’únic espai on podem ser vulnerables sense que ens caigui el cel a sobre. I en altres moments és l’espurna que ens recorda que encara queda esperança, que encara hi ha bellesa, que encara hi ha alguna cosa per la qual val la pena resistir i viure. La música salva en el sentit més immaterial del mot.
La seva teràpia no és protocol·litzable. No té manuals. No té consultes. No té diagnòstics. Funciona perquè sí, perquè l’ésser humà està fet d’una pasta que respon al so com respon a ben poques coses. Com respon també a l'olfacte, sentits essencials que l’ajuden a sobreviure. La música és l’ordre que s’imposa al desordre, la llum que s’escola en una esquerda, la veu que ens parla sense parlar-nos. Una veu intangible que, misteriosament, ens sosté.
A qui vulgui entendre’s a si mateix, li convé escoltar amb atenció. La música diu la veritat d’una manera que cap paraula no pot igualar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada